Antoñita Colomé Ruiz. Estiuejant d'excepció a Calella durant el llarg estiu del 36
Antoñita Colomé posant per a la revista de divulgació de cinema internacional i espanyolPopular Film. Núm. Revista 525, Any XI, en una entrevista titulada Cómo pasan el verano nuestras artistas, del 17 de setembre de 1936. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Antoñita Colomé Ruiz, va ser una d'aquelles artistes que al seu dia varen ser molt importants, però que actualment ha caigut en més absolut oblit per a la gran majoria. Star system del cinema espanyol durant els anys 30-40, va néixer a Sevilla l'any 1912, al carrer de la Pureza, en ple barri de Triana. Filla d'un industrial d'origen català que regentava una coneguda barreteria, que combinava amb dues grans passions: el flamenc i els toros. Per aquella singular botiga hi varen passar una munió de cantaores, aficionats al cant i diversos artistes del món del flamenc. Aleshores, no és d'estranyar que de ben petita, Antoñita, ja sabia que el seu lloc seria als escenaris.
El seu pare, Ricardo, va morir molt jove i com que Antoñita volia ser a totes, totes, artista i a causa de la bona situació econòmica de la família, malgrat el sobtat traspàs del progenitor, la seva mare li va comprar un piano i va començar a estudiar solfeig, cant i fins i tot ballet clàssic i interpretació. La casualitat va fer que un bon dia dia, un jove músic hi acudís a afinar el piano acompanyat del seu germà; un ballarí acabat d'aterrar de les Amèriques, i amb només quinze anys, la joveníssima Antoñita es va casar amb el bailaor; Antonio García Matos, conegut artísticament com Antonio Triana. Per sort, el matrimoni no va arribar a consumar-se i al cap de només un dia es va trencar. Set anys més tard aconseguiria el divorci declarant maltractaments, perquè el desafortunat dia de l'enllaç la parella es va barallar fortament i ell la va amenaçar amb un revòlver.
Moment de descants durant la filmació de la pel·lícula Rataplán, del director Francisco Elías, l'any 1935. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Aleshores, mare i filla varen deixar Sevilla per instal·lar-se a Madrid, i al cap de poc d'arribar-hi, va ser descoberta per un caçatalents de la Paramount que anava a la recerca de joves artistes de la capital per a les versions espanyoles de les pel·lícules que la Paramount rodava als estudis de Joinville (molt a prop de París), durant els inicis del cinema sonor.
A França, va coincidir amb altres actors emergents, com ara: José Isbert, Rosita Díaz Gimeno, Miguel Ligero Rodríguez, Félix de Pomés i, fins i tot, Imperio Argentina, entre d'altres. Als estudis de Joinville va rodar tres pel·lícules i en una d'elles, Las luces de Buenos Aires (1931), ho va fer juntament amb Carlos Gardeli més endavant amb la gran Marlene Dietrich.
Ben aviat, aquella menuda i graciosa actriu andalusa, es va anar guanyant la simpatia de directors i productors, de tal manera, que un dels responsables de la Paramount li va proposar de continuar la seva carrera a Hollywood, però sorprenentment va refusar l'oferta. I quan les produccions a Joinville van anar de baixa, ella i la seva mare varen decidir de tornar cap a Espanya: —Porque me dio miedo. No de que me pasara algo, sino miedo, porque veía esas escenas con los besos que daba Gary Cooper y yo que acababa de salir del colegio, educada por un padre que ¡vaya castaña!, y una madre de las de verdad... Le dije: "Yo no. No puedo ir". ¡Se quedó pasmao!
Programa de mà de la pel·lícula Rataplán, digidida per Francisco Elías, l'any 1935, on Antoñita Colomé va compartir cartellera amb el polifacètic actor Félix de Pomés
Al seu retorn, va començar actuant en diverses revistes musicals i també fent teatre, però el cine va tornar a irrompre en la seva vida i va tenir la sort de topar amb un dels directors més decisius de la seva carrera cinematogràfica: Benito Perojo. La primera pel·lícula que va rodar amb el cineasta Perojo va ser El hombre que se reía del amor (1932), malgrat que la pel·lícula que la catapultaria, donant-li un gran impuls en la seva carrera, va ser El negro que tenía el alma blanca (1934), no solament a Espanya, sinó que va ser un gran èxit comercial a Cuba i a l'Argentina.
Una altra de les seves pel·lícules més populars va ser El bailarín y el trabajador (1936) del director Luís Marquina Pichot, que es va estrenar molt poc abans que comencés la Guerra Civil. O sigui que durant la II República, es podria dir que Antoñita Colomé ja figurava entre les grans estrelles de cinema del país i va ser just en aquella època en què va fer coneixença d'un altre director que li va marcar la vida, si més no el seu destí i aquest va ser Edgar Neville.
Antoñita va rodar amb Neville El malvado Carabel (1935) i La señorita Trevélez (1936), però també van arribar a ser grans amics. Amb ell i la seva esposa Angelita, varen fer diverses excursions en cotxe per la península: —Recuerdo que cuando me examiné del carnet de conducir en Barcelona, en una plaza que se llamaba Rius, di una vuelta tan rápida, que todos los que estaban por allí tuvieron que meterse en un zaguán. He tenido muchos coches, pero nunca chófer. Nunca, por Dios. Eso era más antiguo que la nana... Además, las que lo tenían eran las estrellas tontas y yo nunca lo he sido.
Antoñita Colomé amb l'actor Antonio Vico Camarero (assegut) i el director Edgar Neville, durant el rodatge d'El malvado Caravel (1935). Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Precisament, en un d'aquests viatges en cotxe amb els seus amics Edgar i Angelita, varen venir a Calella de Palafrugell per descansar uns dies durant l'estiu de 1936 i aquí també va conèixer a Dalí i Gal·la: —Allí también conocí a Dalí, que ya iba con la rusa. Dalí era muy simpático, parecía un poquillo loco, pero no lo era, aunque tenía sus cosas.
Durant els dies anteriors a l'aixecament militar i l'esclat de la Guerra Civil, l'ambient a Espanya era molt enrarit. El mateix Edgar Neville, que va poder arribar a Madrid el 13 de juliol (dia de l'assassinat de José Calvo Sotelo), recorda aquells dies de la següent manera: —El ambiente era insoportable. Hacía calor y todo el mundo se odiaba. Al triunfar el Frente Popular, el régimen se convirtió en una dictadura policíaca y el individuo se vio desasistido del apoyo del Estado que contemplaba inerme, atracos, incendios, asesinatos...
Antoñita
Colomé en una fotografia trobada en un àlbum que va pertànyer a Edgar
Neville (juntament en d'altres similars) on hi ha escrit "Calella" a la part del darrera
(sospito Calella de la Costa), segons el venedor localitzat al web todocoleccion.net
Malgrat aquell ambient hostil, a Calella de Palafrugell semblava que la situació es presentava d'una altra manera, ja que no hi havia tanta tensió ni es respirava l'ambient de perill de vessament de sang als carrers. Antoñita, fins i tot, va vendre una exclusiva de les seves vacances a Calella per a Popular Film (revista de divulgació de cinema internacional i espanyol), titulada: «Cómo pasan el verano nuestras artistas», acompanyada de diverses fotos d'estudi.
Sobre aquells dies, Antoñita explicava: —Se levantó toda España y nosotros en Calella de Palafrugell. Allí había muchos "Rolls Royce" y mucha gente importante. Vino un coche con gente que decía que era del Socorro Rojo y nos preguntaron si queríamos marchar a Barcelona. Pintaron mi coche para no tener problemas en el viaje. Per una altra banda, Edgar Neville, que justament acabava d'iniciar una història d'amor amb la jova periodista i artista Conchita Montes, va estar a punt de morir amb aquesta en un control republicà als afores de Madrid on es varen salvar de miracle, unint-se amb uns rebels per anar cap al front de Madrid.
Antoñita Colomé posant per a la revista Popular Film. Núm. Revista 525, Any XI, 17 de setembre de 1936. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Tanmateix, la situació d'Antoñita no va ser tan còmoda: —Cuando llegamos a Barcelona, aquello era una revolución de verdad y no de cuento. Me quedé allí con mi madre. Estaba bien, gracias a Dios, porqué todavía no había empezado el lío gordo, había tiros pero poco más. Mi cochecito (es refereix a un cotxe Ford Model 10 CX, matrícula B-65253), que todavía lo estaba pagando, lo dejaba en un garaje y cada vez que iba a recogerlo, le decía al muchacho del garaje, ¿todavía está?. Él me decía que cualquier día se lo iban a llevar. Y así fue...
L'incident del cotxe dins una Barcelona convulsa i en un estat revolucionari amb els comunistes i anarquistes al carrer, no va ser ni de bon tros el més important que li va succeir a Antoñita durant la Guerra Civil: —Mi casa estaba en un séptimo. Vivíamos frente a la fábrica Elizalde, donde construían armas y aviones. Recuerdo perfectamente que eran las diez menos cuarto de la noche, eso no se me olvida, cuando vimos algo que uno nunca se pueda imaginar. Emezaron a tirar bombas incendiarias. (...) Todos salimos por las escaleras volando. Yo perdí la falda y los zapatos (...) Cuando sonó la sirena gritaban: ¡Que se ha acabado el bombardeo! y todo el mundo volvía a su casa (...) Cuando subimos y vi como estaba todo, fue cuando me di cuenta de lo que era una guerra. Vi gente muerta en la mesa en la que habían comido un poco antes. Aquello fue horroroso. Me hinché de llorar. Hasta hoy me dan ganas de llorar ¡Que espanto, cuántos muertos! ¡Yo era la que tenía más miedo de España, la más cagona, no me importa decirlo! Me preguntaba, ¿qué he hecho yo en el mundo para que me maten?.
Aquella nit, la seva mare també es va deslliurar d'una mort segura. Mentre preparava el sopar, va aixecar-se de la cadira per anar a buscar la cassola i en tornar-hi va trobar al seu lloc una enorme llamborda del carrer, que a causa de l'impacte havia pujat set pisos i entrat per la balconada que donava a la cuina.
Durant la Guerra Civil la fàbrica d'automòbils Elizalde fabricava material de guerra i bombes d'aviació. A ran del bombardeig naval del 13 de febrer de 1937, amb la consegüent mort de diversos treballadors, es va construir un refugi antiaeri dins la mateixa fàbrica, com a mesura de seguretat pel seu personal
Aleshores, amb una documentació facilitada per la gent de Cifesa (Compañía Industrial de Film Español, S.A.) Antoñita va proposar a la seva mare de marxar cap a París, però aquesta li va respondre que preferiria morir a Espanya. I com que no podia tornar a Sevilla, es va quedar a Barcelona. La pobra Candela, conscient del pànic que tenia la seva filla als bombardejos, la va deixar marxar cap a França i, enmig d'un futur incert, ella es va quedar tota sola en una Barcelona convulsa i desolada.
Per la seva banda, Antoñita es va embarcar cap a Marsella on després va prendre un tren cap a la capital francesa. Durant les trobades amb amics i compatriotes al cafè Coliseo de París, va conèixer qui seria el seu segon espòs, Pepe Martín. Es va enamorar d'ell de tant anar-lo a veure a la presó quan aquest va estar encarcerat a París. Aquest matrimoni, però, va ser un altre fracàs; fins i tot ella mateixa va anar a la presó acusada d'espionatge, per error, juntament amb el seu marit: —Me hizo sufrir mucho, sí. Le conocí en un momento difícil para él, estaba en líos por asuntos de la guerra y a mi me dio mucha pena (...) Pero, en fin, yo es que en eso tuve mala suerte, aunque no tan mala porque tengo una hija guapísima.
Acabada la Guerra Civil, la parella retornà a Espanya i ella començà a rodar de nou pel·lícules amb Perojo, adoptant els papers de folklòrica que eren els que a ella se li donaven millor i pels que serà més recordada. I ja ben entrats els cinquanta, amb l'absència de grans èxits com els que havia viscut durant els anys trenta, amb poques ofertes temptadores i segurament pels problemes matrimonials que feia temps que arrossegava, decideix de marxar del país i emigrar cap a Amèrica. Tot i que va dubtar molt, de si havia de deixar el cinema definitivament o tornar a Sevilla.
A bord del transatlàntic Le Provence Antoñita Colomé va arribar a Buenos Aires, procedent de Barcelona, l'any 1951
Va deixar la seva filla Eugenia amb la seva mare i es va embarcar a bord de Le Provence cap a Buenos Aires, amb un contracte de només tres mesos. Finalment, va resultar que l'estada a les Amèriques va durar fins a sis anys (del 1951 al 1957) i durant tot aquest temps va poder actuar a Argentina, Xile, Perú, Uruguai, Panamà, Cuba i els Estats Units. La decisió de retornar de nou cap a Espanya va ser, evidentment, degut a la separació de la seva filla que quan va arribar al país ja tenia dotze anys.
Antoñita Colomé es va retirar relativament aviat dels escenaris i de tornada es va instal·lar a Sevilla, al seu barri natal de Triana, que ella tan estimava, al costat de la seva mare i la seva filla. Al marge dels esdeveniments històrics i polítics que li varen tocar de viure, va anar prenent decisions, alhora que mai va deixar d'interessar-se per la cultura, com es demostra la seva amistat amb Edgar Neville, o que de ben joveneta hagués estudiat piano i parlés diversos idiomes: francès, anglès i italià. A més, va haver de lluitar contra les convencions socials del que se suposava que havien de fer les dones en la seva època; essent mare, separada i treballant, per sort, amb el que a ella li apassionava, el cine.
Existeix a Sevilla, al petit carreró de la Pureza en ple barri de Triana, una placa a la casa on va néixer que, en certa manera, és un petit reconeixement davant la tendència que malauradament tenim en l'oblit. Antoñita Colomé va morir a Madrid, el 28 d'agost del 2005, a l'edat de noranta-tres anys, esperant de fer la pel·lícula de la seva vida, en la que li haguessin deixat parlar en andalús de Triana.
Durant la recerca d'un possible personatge per un futur post en aquest blog, vaig contactar, per atzar, amb el professor Javier Jiménez i el senyor Santiago Aguilar, experts en cinema, autors comanditaris del web Circo Méliès,
que em varen informar que al
repositori digital de la Filmoteca de Catalunya existia un exemplar de
la revista de cinema Popular Film, on Antoñita Colomé —una conegudíssima artista de la seva època— hi concedia una exclusiva des de Calella de Palafrugell (possiblement des de l'Hotel Mediterrani) a mitjans de juliol de l'any 1936.
Aleshores,
em va semblar que estirar aquest fil podria ser interessant. Primerament, perquè l'artista en qüestió es trobava de vacances a Calella i després, perquè l'entrevista ocorria
pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil. El que no sabia ni em
podia arribar a imaginar, són les peripècies que la protagonista va
haver de passar per sortir de Calella per arribar fins a Barcelona, fugir del país i al cap d'uns anys tornar a Sevilla, la seva terra natal.
Qualsevol
temptativa en la recerca de més informació va ser extremadament
complicada. Però en una darrera instància, des de la Biblioteca pública de Cadis, a través de la Biblioteca de Palafrugell, em varen
fer arribar en préstec un llibre, actualment descatalogat, escrit pel
periodista i especialista en història del cinema Miguel Olid Suero,
sobre l'apassionant vida de l'actriu, cantant i ballarina de Triana, Antoñita
Colomé Ruiz.
Finalment, al cap d'uns mesos, vaig aconseguir publicar l'article, acompanyat de material gràfic procedent del fons de la revista Popular Film, que es troba a la Filmoteca de Catalunya. Fins i tot, vaig contactar amb un venedor del web d'antiguitats todocoleccion.net que disposa d'uns retrats extrets d'un àlbum de fotos que havia pertangut al director de cinema Edgar Neville, on Antoñita Colomé apareix en una platja amb uns amics que a la part del darrere hi ha escrit «Calella», encara que jo sempre he sospitat que es refereix a Calella de la Costa.
El més curiós de tot, és que alhora que anava prosseguint amb les investigacions de l'actriu, la meva mare rebia la visita d'un cosí a qui no veia des de feia més de seixanta anys. El familiar en qüestió, Lluís Solà i Dachs—enginyer tèxtil, escriptor, estudiós de la premsa catalana, amb especial interès en la humorística il·lustrada i en la història de l'esport—, va resultar ser, doncs, ser un personatge certament interessant de qui en un futur li hauré de dedicar un post en aquest blog.
En explicar al parent Solà que estava preparant un article sobre la folklòrica Antoñita Colomé, em va contar la següent anècdota: «Com que jo vaig néixer el 1932..., això devia passar el 1935 o el 1936. Perquè amb el començament de la guerra al juliol, no sé si vam estar a Calella la temporada sencera.
Nosaltres estiuejàvem en una de les dues cases bessones que eren les últimes del Canadell en direcció a Llafranc.
Em sembla recordar que en deien les cases de l'Hernández, avui dia, crec que han anat a terra.
En una hi passàvem l'estiu nosaltres i en l'altra, la família del meu oncle Josep Alsina i Bofill(es refereix al prestigiós metge nascut a Palafrugell, però que bàsicament va exercir la seva carrera professional a Barcelona).
Segons m'havia explicat la meva mare, a prop nostre, al Canadell, també s'hi banyava una senyoreta que em va dir que era artista.
Com que jo aleshores era molt rosset i bufó, sembla que li vaig caure bé: —¡Que niño más mono! I cada dia, quan arribava a la platja, em venia a fer un petó.
Afegiré que la mare sempre m'havia dit que aquella artista es deia Antoñita Colomé.
Un dia, ja de gran, vaig tenir curiositat de saber qui era aquella tal Antoñita Colomé. Vaig conèixer, poc o molt, la seva biografia i vaig poder confirmar que la història de la meva mare era absolutament real. I ara, ho he pogut corroborar quan tu (referint-se a mi) m'has completat una altra part de la història.
Quina llàstima fer-se gran i deixar de ser "aquel niño tan mono".»
Lluís
Solà Dachs amb la seva mare Mercè i el seu germà petit Salvador, a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell, l'estiu de 1934. Autor Narcís Solà Bofill. Arxiu familiar Solà-Dachs
Vista d'una de les cases de l'Hernández al Passeig del Canadell de Calella de Palafrugell, l'estiu de 1935. Autor Narcís Solà Bofill. Arxiu familiar Solà-Dachs
-- Per saber-ne més:
Anoñita Colomé: Recuerdos de una vida. Junta de Andalucía. Miguel Olid. Consejería de Cultura. Filmoteca de Andalucía. Sevilla, any 1998
Cómo pasan el verano nuestras artistas (entrevista d'Antoñita Colomé a Calella de Palafrugell, juliol de 1936). Revista Popular Film, Núm. 525, Any XI, 17 de setembre de 1936, pàg. 8. Repositori digital de la Filmoteca de Catalunya
Literatura relacionada:
La voz dormida. Dulce Chacón. Editorial Alfaragua, any 2002
Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1933-1939). Nancy Johnstone. Tusquets Editores, any 2011
Homenatge a Catalunya. George Orwell. Editorial La Butxaca, any 2012
Quina feinada i què interessant!! Trobo que aquesta feina que fas és magnífica, perquè vas recollint tresors i descobrint personatges sorprenents. Felicitats, Maria! Ben escrit, ben documentat, amè de llegir. Perfecte!!
Caram Maria, molt interessant la vida d'aquest dona, que és veritat que no és gens coneguda avui dia. I quina feinada anar al darrera les vicissituds de l'Antoñita Colomé arreu del món! D'una cosa estic segur, que a Calella el 36 no hi havia gaires turistes!
Enric, jo tampoc sabia qui era, ni tampoc n'havia sentit a parlar abans. Certament, em costa d'imaginar-me com deuria ser el juliol del 36 a Calella... Gràcies pel teu comentari!
Moltes gràcies Joan Pere. Malauradament hi ha tanta gent que ha quedat al calaix de l'oblit... Doncs que aquest petit blog serveixi per donar-los una segona vida!
Molt bé, Maria! Jo no n'havia pas sentit a parlar mai d'aquesta senyora, però l'article m'ha agradat molt: després de llegir-lo m'he imaginat ben bé com devia ser aquesta actriu. A més està molt ben documentat, i això és d'agrair. I les casualitats, amb el nen... Boníssim. Jo suposo que a Calella això de l'esclat de la guerra devia ser ben bé un "i ara què", perquè entre la gent que hi vivia i els estiuejants ( es senyors) no em sembla pas que hi pugués haver gaire tangana... Jo sé que a Palafrufell el meu pare, que era un nen, estava anant tot content cap a les parades i va haver de recular perquè els firaires anaven cap a l'església i ell els va seguir per anar corrents cap a casa, on la seva mare, que era a la botiga, no entenia pas res del que li intentava explicar entre nerviós (per l'aldarull) i emprenyat:"els caballitus no van! ".
Marta, ben veritat. El programa d'actes preparat pels dies del 19 al 22 de juliol, ja no es va poder portar a terme, tot i que es preveia una festa ben completa. Pots consultar el programa de festeigs de la Festa Major de Palafrugell de l'any 1936 aquí. Per cert, el primer dia havia de tocar l'Orquestra Demon's Jazz, o siqui que possiblement hi havia el trompetista Miquel Bravo i Moncanut..., doncs, ja ho veus; ni "caballitus" ni res de res... Moltes gràcies pel teu comentari que aporta més certesa històrica local!
Maria quina feinada recollir tota aquesta informació!.
La historia d'aquesta dona ha sigut el detonant per recordar un dia ben trist i recuperar aquests testimonis de palafrugellencs.
He recordat el que em va explicar fa molts anys, un vell amic anarquista. El dia 18 de juliol, mentres tothom estava ballant al Centre fraternal ben feliç, ell va pujar a l'escenari i va disparar un tret a l'aire amb la seva pistola! Tothom va parar de ballar en sec, i ell, en mitg d'aquell silenci va cridar ben fort: Que feu aqui ballant, Acaba d'esclatar la guerra!!
Espectacular !!! No havia sentit mai parlar d aquesta senyora, molt interessant i certament una gran feina que fas per explicar-nos tant bé la vida de tots aquests personatges. Felicitats Maria. Susi.
Espectacular Maria !!! Una història molt interessant com totes les que ens expliques . No havia sentit a parlar mai d aquesta senyora, gràcies per fer-nos conèixer la seva vida amb aquest article tant ben explicat i documentat. Susi
Lamento profundament la pèrdua prematura de la teva amiga. I m'agrada l'emotiva dedicació a ella d'aquest article. Ben documentat, amb rellevants imatges.Significatives dates històriques. Magnífics escenaris. Emocionant lectura amb la música de fons del pasdoble, amb la seva veu. Moltes felicitats Maria i que per molts anys.
M'ha agradat molt aquest article de l'actriu Antoñita Colomé. Quina vida tan emocionant! I quantes pel·lícules que va filmar! Va tenir la sort de fugir de la gerra i marxar cap Amèrica. Tot molt ben documentat i amè de llegir, les fotografies espectaculars. La veu de l'Antoñita és molt bonica. Bona Feina!
Moltes gràcies Marta. Talment, una vida de pel·lícula! El tema de trobar les fotos té tanta o més dificultat que cercar informació sobre el mateix personatge, però li dóna molta més veracitat a l'article.
Como otras compañeras de generación como Rosita Díaz Gimeno o Enriqueta Serrano, Antoñita Colomé regresó de las producciones de la Paramount en Joinville para afincarse en el mundo del espectáculo republicano. Frente a la mencionada Rosita, con sus papeles de ingenua, y la tremenda popularidad como cantante a ambos lados del Atlántico de Imperio Argentina, Antoñita se buscón un hueco como la "flapper" española, aquellas muchachas sincopadas, amantes de la velocidad y el jazz, que en el cine americano encarnaron Louise Brooks y Clara Bow. La guerra dio al traste con su tipo. Cuando hizo cine después tuvo que atenerse ya al prototipo de andaluza salerosa, casi una sustituta de Imperio Argentina y Estrellita Castro. Volvió a la pantalla con la instauración de la democracia, en sendos esperpentos -en su sentido teatral- dirigidos por Francisco Betriu y José Luis García Sánchez. Pasodoble (1988) sirvió para demostrar que quien tuvo, retuvo. Felicidades por ilustrar con tanto detalle y cariño su etapa bélica.
¡Muchas gracias señor Feliú por su documentadísimo -como siempre- comentario! Si no hubiera sido por usted, que en su momento me habló del número de la revista Popular Film con la entrevista de Antoñita Colomé en Calella de Palafrugell, este artículo no hubiera visto nunca la luz. Un abrazo y no dude de comunicarme de algún otro personaje relacionado con Palafrugell.
Señor Olid, las gracias se las debo yo, pues a través de su magnífico libro pude tirar del hilo. Ciertamente, hay personajes que si no se escribe nada de ellos, pueden caer en el más grande de los pozos del olvido. ¡Así es que no me cansaré de agradecerle su investigación previa a este humilde artículo sobre la gran Antoñita Colomé Ruiz! Un abrazo.
Quina feinada i què interessant!! Trobo que aquesta feina que fas és magnífica, perquè vas recollint tresors i descobrint personatges sorprenents. Felicitats, Maria! Ben escrit, ben documentat, amè de llegir. Perfecte!!
ResponEliminaMoltes gràcies Fina!
EliminaCertament, potser és llarg, però no podia obviar certs aspectes importants, perquè si no, l'article hagués perdut sentit.
Magnífic! com sempre.
ResponEliminaMoltes gràcies Joan, em fa feliç que t'agradi!
EliminaCaram Maria, molt interessant la vida d'aquest dona, que és veritat que no és gens coneguda avui dia. I quina feinada anar al darrera les vicissituds de l'Antoñita Colomé arreu del món! D'una cosa estic segur, que a Calella el 36 no hi havia gaires turistes!
ResponEliminaEnric, jo tampoc sabia qui era, ni tampoc n'havia sentit a parlar abans.
EliminaCertament, em costa d'imaginar-me com deuria ser el juliol del 36 a Calella...
Gràcies pel teu comentari!
Molt interessant,Maria m`agradat,segues contant aquestes relates, de tantes personatges, que estan en el anonimat.
ResponEliminaUna abraçada.
Joan Pere Hernández.
Moltes gràcies Joan Pere. Malauradament hi ha tanta gent que ha quedat al calaix de l'oblit... Doncs que aquest petit blog serveixi per donar-los una segona vida!
EliminaMolt bé, Maria!
ResponEliminaJo no n'havia pas sentit a parlar mai d'aquesta senyora, però l'article m'ha agradat molt: després de llegir-lo m'he imaginat ben bé com devia ser aquesta actriu. A més està molt ben documentat, i això és d'agrair.
I les casualitats, amb el nen... Boníssim.
Jo suposo que a Calella això de l'esclat de la guerra devia ser ben bé un "i ara què", perquè entre la gent que hi vivia i els estiuejants ( es senyors) no em sembla pas que hi pugués haver gaire tangana...
Jo sé que a Palafrufell el meu pare, que era un nen, estava anant tot content cap a les parades i va haver de recular perquè els firaires anaven cap a l'església i ell els va seguir per anar corrents cap a casa, on la seva mare, que era a la botiga, no entenia pas res del que li intentava explicar entre nerviós (per l'aldarull) i emprenyat:"els caballitus no van! ".
Marta, ben veritat. El programa d'actes preparat pels dies del 19 al 22 de juliol, ja no es va poder portar a terme, tot i que es preveia una festa ben completa.
EliminaPots consultar el programa de festeigs de la Festa Major de Palafrugell de l'any 1936 aquí.
Per cert, el primer dia havia de tocar l'Orquestra Demon's Jazz, o siqui que possiblement hi havia el trompetista Miquel Bravo i Moncanut..., doncs, ja ho veus; ni "caballitus" ni res de res...
Moltes gràcies pel teu comentari que aporta més certesa històrica local!
Maria quina feinada recollir tota aquesta informació!.
EliminaLa historia d'aquesta dona ha sigut el detonant per recordar un dia ben trist i recuperar aquests testimonis de palafrugellencs.
He recordat el que em va explicar fa molts anys, un vell amic anarquista.
El dia 18 de juliol, mentres tothom estava ballant al Centre fraternal ben feliç, ell va pujar a l'escenari i va disparar un tret a l'aire amb la seva pistola! Tothom va parar de ballar en sec, i ell, en mitg d'aquell silenci va cridar ben fort: Que feu aqui ballant, Acaba d'esclatar la guerra!!
Ja no queda ningú que ho pugui testimoniar.
Gràcies Maria.
M'ha agradat molt Maria,espero amb ganes d'una altra recerca.Una abraçada
ResponEliminaI jo que me n'alegro!
EliminaAixò sí, no vaig tan de pressa com voldria, o sigui que t'hauràs d'esperar un mes i mig, com a mínim...
Una vida de película. Darrera les ombres del passat i aixecant el vel de l'oblit, sorgeixen el teus escrits magnífics. Bravo!! Maria.
ResponEliminaQuanta poesia en dues línies!
EliminaMoltes gràcies Lluís per aquest sentit comentari.
Maria molt interessant.com sempre.
ResponEliminaPetits tresors que no coneixeriem si no fos per tu.
Gràcies
Moltes gràcies Isabel pel teu comentari!
EliminaQuina feinada! Felicitats, Maria!
ResponEliminaEspectacular !!! No havia sentit mai parlar d aquesta senyora, molt interessant i certament una gran feina que fas per explicar-nos tant bé la vida de tots aquests personatges. Felicitats Maria. Susi.
ResponEliminaEspectacular Maria !!! Una història molt interessant com totes les que ens expliques . No havia sentit a parlar mai d aquesta senyora, gràcies per fer-nos conèixer la seva vida amb aquest article tant ben explicat i documentat. Susi
ResponEliminaLamento profundament la pèrdua prematura de la teva amiga. I m'agrada l'emotiva dedicació a ella d'aquest article. Ben documentat, amb rellevants imatges.Significatives dates històriques. Magnífics escenaris. Emocionant lectura amb la música de fons del pasdoble, amb la seva veu. Moltes felicitats Maria i que per molts anys.
ResponEliminaJoan, moltes gràcies per estar sempre aquí i també per delectar-nos amb magnífiques històries a través del teu blog Moià d'abans!
EliminaM'ha agradat molt aquest article de l'actriu Antoñita Colomé. Quina vida tan emocionant! I quantes pel·lícules que va filmar! Va tenir la sort de fugir de la gerra i marxar cap Amèrica.
ResponEliminaTot molt ben documentat i amè de llegir, les fotografies espectaculars. La veu de l'Antoñita és molt bonica. Bona Feina!
Moltes gràcies Marta. Talment, una vida de pel·lícula!
EliminaEl tema de trobar les fotos té tanta o més dificultat que cercar informació sobre el mateix personatge, però li dóna molta més veracitat a l'article.
Como otras compañeras de generación como Rosita Díaz Gimeno o Enriqueta Serrano, Antoñita Colomé regresó de las producciones de la Paramount en Joinville para afincarse en el mundo del espectáculo republicano. Frente a la mencionada Rosita, con sus papeles de ingenua, y la tremenda popularidad como cantante a ambos lados del Atlántico de Imperio Argentina, Antoñita se buscón un hueco como la "flapper" española, aquellas muchachas sincopadas, amantes de la velocidad y el jazz, que en el cine americano encarnaron Louise Brooks y Clara Bow. La guerra dio al traste con su tipo. Cuando hizo cine después tuvo que atenerse ya al prototipo de andaluza salerosa, casi una sustituta de Imperio Argentina y Estrellita Castro. Volvió a la pantalla con la instauración de la democracia, en sendos esperpentos -en su sentido teatral- dirigidos por Francisco Betriu y José Luis García Sánchez. Pasodoble (1988) sirvió para demostrar que quien tuvo, retuvo.
ResponEliminaFelicidades por ilustrar con tanto detalle y cariño su etapa bélica.
¡Muchas gracias señor Feliú por su documentadísimo -como siempre- comentario!
EliminaSi no hubiera sido por usted, que en su momento me habló del número de la revista Popular Film con la entrevista de Antoñita Colomé en Calella de Palafrugell, este artículo no hubiera visto nunca la luz.
Un abrazo y no dude de comunicarme de algún otro personaje relacionado con Palafrugell.
Muchas gracias por tan interesantísimo artículo y por recordar a la gran Antoñita Colomé.
ResponEliminaSeñor Olid, las gracias se las debo yo, pues a través de su magnífico libro pude tirar del hilo.
EliminaCiertamente, hay personajes que si no se escribe nada de ellos, pueden caer en el más grande de los pozos del olvido.
¡Así es que no me cansaré de agradecerle su investigación previa a este humilde artículo sobre la gran Antoñita Colomé Ruiz!
Un abrazo.