Plaça Nova amb la torre de Can Moragas i la font, construïda al taller de Gustave Eiffel, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: AMP.

dijous, 5 de setembre de 2019

Miquel Bravo i Moncanut, «l'avi Bravo». Un trompetista que va fer les Amèriques

"L'avi Bravo", Llafranc, 1982. Foto realitzada pel seu nét Miquel Bravo Gubert
Casualitats de la vida feren que Miquel Bravo Moncanut, conegut a Llafranc (poble on hi tenia una casa de segona residència) com "l'avi Bravo", nasqués en un llogaret del districte de Matanzas, Cuba, l'any 1891, perquè al seu pare que era guàrdia civil el varen traslladar allà amb tota la família fins els inicis de la Guerra de la Independència, el 1898, any en què tornaren a destinar-lo a la província d'Albacete. I després de passar per Lloret, el 1901 aterraren definitivament a Palafrugell.

Família Bravo-Moncanut. Foto d'estudi a Cuba, 1900. Fons: Arxiu familiar
Fou aquí, a Palafrugell, on el jove Miquel començà a bufar la trompeta pel seu compte, perquè des de ben petit ja tenia la dèria de ser músic, i a l'edat de dotze anys ja anava a tocar els goigs durant les celebracions dels oficis de les festes majors dels rodals. Aleshores, veient el potencial que desprenia aquesta jove promesa, el magnífic mestre d'orquestra Trifon Bonany que aleshores era director de la Coral La Taponera de Palafrugell el va ver debutar amb poc més de quinze anys al Centro Obrero amb l'Orquestra Vella, tot i que la seva carrera professional fou a través de l'Ateneu d'Arenys de Mar, en una orquestra de Mataró que es deia Siete y Medio. Més tard, formà part de la Principal de Palafrugell, l'Orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia i, finalment, amb la Cobla Orquestra Montgrins amb el famós director i compositor Vicenç Bou. 

Val a dir que en aquesta darrera formació, Bravo fou el primer músic arreu de les comarques gironines que va canviar el cornetí (instrument obligat en les primeres formacions de cobles) per la trompeta. Poc feia pensar que aquell jove trompetista acabaria essent un excel·lent músic, pioner del jazz a tot l'estat i un dels millors trompetistes del moment arreu del món. 

Músics de l'orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia, 1917. Miquel Bravo, primer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya
Formació de la cobla-orquestra Montgrins de Torroella de Montgrí, 1921. Miquel Bravo, tercer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya
S'explica l'anècdota que durant les proves per entrar a l'Orquestra de Pau Casals, el mateix mestre li va fer l'examen d'accés i en escoltar-li la interpretació de la Cinquena Simfonia de Beethoven, cridà: "Bravo! Bravo!". Ell va pensar que la cosa no anava bé i li va contestar: "Què passa mestre?". "No, no. Si us plau, continuï... Només volia dir-li que ho fa molt bé, bravo! Bravo!", li replicà Pau Casals. Mentre va tocar amb ell, va tenir l'honor de ser dirigit per compositors i directors de fama universal com Richard Strauss, Igor Stravinsky i, fins i tot, el 1924 a París, en motiu dels Jocs Olímpics.

Al 1909, amb tot just divuit anys, Bravo decideix d'anar a fer les Amèriques i s'embarcà amb la trompeta, un feix de partitures i una maleta plena de somnis. I en arribar a l'Havana ja li varen començar a ploure tournées, gires i concerts a cada cantonada amb la companyia d'operetes Esperanza Iris, però també actuà com a solista al Teatro Nacional de Cuba i, com que la premsa l'alabava constantment, va tenir l'oportunitat d'acompanyar cantants i artistes famosos que estaven de gira a Amèrica, com el baríton italià Titta Rufo o la soprano espanyola Maria Barrientos. Els seus solos de trompeta donaven la volta al món, des de Cuba, a Mèxic, Miami, Nova Orleans i a les Illes del Carib..., i fou en aquesta època quan va fer amistat amb Xavier Cugat i també amb Moisés Simons (autor d'El Manisero).


Formació completa de la Demon'z Jazz-Band. Miquel Bravo (ambdues fotografies), el primer per l'esquerra. Anys 30-40. Fons fotogràfic: Gabriel Casas i Galobardas, Arxiu Nacional de Catalunya
A l'Havana Miquel va sortir amb una jove cubanita; la Julia. Un amor impossible, que va haver de deixar per qüestions de família i de feina. I després d'una dècada, enyorat dels seus i amb el compromís del festeig amb qui seria la seva esposa a la península va decidir de tornar, però durant el trajecte de tornada va patir un fort temporal que segons ell havia s'havia salvat de miracle i les seves maletes van anar a parar al fons del mar. Arribà a Barcelona amb el que duia posat: dues camises i uns mitjons foradats. Estava molt abatut. I així ho va fer creure a tothom, fins que al cap d'uns anys va haver de confessar que durant el mal pas a alta mar se'l va passar jugant al pòquer dia i nit (els vint-i-tres dies que va durar la travessia) i ho va perdre tot. Val a dir que aquest fet li donà una lliçó i mai més de la vida no hi tornà a jugar.

El matrimoni Bravo-Isern en una foto d'estudi realitzada durant els anys 30. Fons: Arxiu familiar
Instal·lat a la vila, es va casar amb la palafrugellenca Aurora Isern Pagès amb qui havia iniciat festeig de jovenets, abans de la seva marxa a Cuba. Es podria dir que va ser un festeig d'aquells de correspondència, degut als anys que ell restà a l'illa i de gira fent les Amèriques. Fou en aquella època, però ja residint a Barcelona, en què va fer el pas després de pocs anys amb l'Orquestra Casals, per anar cap a un nou gènere; el jazz, amb l'orquestra Demon's Jazz coneguda com la "Nova Orleans" del Mediterrani i amb aquesta banda acabà la seva carrera artística. 

 


La barcelonina Demon's, coneguda també com a Demon's Jazz-Band o Orquestra Demon's, va ser fundada al 1921 al Gran Café Catalán pel músic Llorenç Torres Nin, a qui tothom anomenava Mestre Demon. Aquest gran pianista i compositor menorquí establert a Barcelona, fou un pioner del jazz a Catalunya i Espanya. Va fer els primers arranjaments jazzístics del país, per la qual cosa li va esdevenir el sobrenom de el "Rei del Jazz-Band" i quan va desenvolupar el seu propi estil el passaren a anomenar el "Paul Whiteman" espanyol. Fou un músic amb tal prestigi que quan l'actriu, cantant i ballarina d'origen mestís Josephine Baker va debutar al Principal Palace de Barcelona, es va fer acompanyar exclussivament de la Demon's Jazz-Band. A més, la Demon's tocava per a les ràdios, enregistraven discos i eren els reis de les festes majors arreu del país. 

Bravo n'era el solista, i es lluïa d'allò més fent filigranes i esvalotant el galliner amb els seus solos i llamadas que posaven la pell de gallina i embogien al personal. Era tal l'efecte que provocava, que el mestre Demon li va dedicar un castís xotis l'estrofa del qual diu: Tenemos en la orquesta un cornetín que es un primor, difícil de imitar, que a todas las muchahas de postín, su cornetín las suele castigar...

Disc gramòfon de l'Orquestra Demon's Jazz i el trompetista Miquel Bravo interpretant Tenemos en la orquesta un cornetín. Editat per La voz de su amo, fabricat per la Cía. del Gramófono SAE. Barcelona, anys 30-40.
Acabada la guerra civil, Miquel Bravo ja no es va dedicar exclusivament a la música. Gràcies a un contacte i després de nacionalitzar-se espanyol, va començar a treballar d'empleat a les oficines de la companyia elèctrica FECSA de Barcelona, feina que va alternar fins al final de la seva jubilació juntament amb la seva gran passió; la música de jazz, combinada amb "varietats" en els cabarets i teatres de la ciutat i fins ben entrats els 70 anys, tocant sardanes. Un gènere musical que no oblidà mai, doncs fou amb aquest que inicià la seva llarga i exitosa carrera. 

Recordo "l'avi Bravo" dels meus estius a Llafranc, assegut sota la porxada de la seva casa (una caseta amb façana de rajoles de colors, que en certa manera sempre m'havia fet pensar en una petita casa colonial) al davant de la plaça del Promontori, però sense trompeta. Sabia qui era, però aleshores (jo no deuria tenir més de quinze anys) desconeixia que aquell ancià, elegantment vestit, sovint abillat amb un barret o boina, a qui agradava de conversar amb tothom i que de vegades oferia algun solo als turistes i passavolants, havia sigut un trompetista de gran nomenada.

"L'avi Bravo" tocant la trompeta amb sordina a la porxada de la seva casa a Llafranc, 1892. Fons: Arxiu familiar
Els anys van passar i la vida em va dur a conèixer al seu fill Ricard (1927-2018), la dona d'aquest, Mari Gubert i el nét, de nom també Miquel (que som de la mateixa edat, aproximadament). Ricard Bravo solia fer broma amb Juanito Piferrer (veieu l'entrada en aquest blog: La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua) dient que eren els únics que de veritat eren de Llafranc, doncs ambdós hi havien nascut. La família encara estiueja a la mateixa caseta amb façana de rajoles de colors. L'any passat, l'amic Jordi Cama Rivas em va comentar que pel blog podria escriure la vida de "l'avi Bravo" i, a la fi, li he fet cas. 

Voldria acabar, amb la transcripció de l'article que va fer Josep Roura Roqué , el 1998, a ran de la mort del trompetista, a la Revista de Palafrugell, titulat: L'últim viatge de l'avi Bravo. Un català universal.

"Quan jo el vaig conèixer, a Llafranc, ja tenia vuitanta-cinc anys i va passar molt de temps fins que vaig saber amb qui estava parlant. Les seves converses eren sempre de qüestions de futur, mai sobre el passat. “La revolució és imminent” solia ser el seu bon dia quan encetava el tema del campanar de Palafrugell, que el duia de corcoll. A més de músic, en Miquel Bravo havia fet de barber, de fuster, de taper i de delineant a la FECSA. D’aquí li devia venir la dèria d’acabar el campanar; però no se’n va sortir. La seva gran campanya d’intoxicació no va tenir èxit i es va quedar sol. L’obra encara està per fer... Una altra salutació era: “Avui, festival truita”. Volia dir que el seu noi Ricard, excel·lent músic, compositor de jazz i rei de la pesca de l’orada, havia fet março(1)...
Miquel Bravo, "obligat de trompeta", anys 40. Fons: Arxiu familiar
L’avi Bravo tenia una gran vitalitat, mai no va ser vell. Vivia a Llafranc i es passava el dia xerrant amb tothom, o fent llavi amb la trompeta. Aprofitava qualsevol excusa o esdeveniment familiar per tocar. Els seus solos, les seves llamadas, feien posar la pell de gallina al més insensible. Era impressionant. A Barcelona també el coneixia tot déu, i quan anava a passejar per la Rambla sempre trobava algun conegut per fer-la petar. S’aixecava a les nou i retirava tard. Ben sovint, quan el seu noi tornava de tocar, a les dues de la matinada, el pare encara era al cafè fent tertúlia. Els temes no se li acabaven mai!
El darrer solo. Llafranc, 1984. Fons: Arxiu familiar
Poc abans de marxar d’aquest món l’avi Bravo va participar en dos esdeveniments que considerava com els més feliços de la seva vida. Un d’ells fou l’homenatge que li van fer els amics de Llafranc a l’Hotel Llevant, i l’altre un esmorzar d’estiu, a la cala del Vedell, amb la colla de la Societat d’en Nyoca. Va arribar-hi en barca amb els seus amics Ricard Viladesau, en "Bepes" i l’avi "Mèlio", i un soci forçut el va portar a coll fins a la taula de pedra, per estalviar-li els incòmodes rotllons(2). Després de l’àpat el grup d’havaneres Peix Fregit va arrodonir la festa amb els seus cants i aquell avi, de tant content que estava, en sis hores no es va recordar mai que havia d’anar a fer el riu. Tot un rècord per a un home de noranta anys!
Quan va sentir que li arribava l’hora, va demanar al seu fill que l’acompanyés a fer un viatge de dos dies. La ruta va ser: Barcelona-Palafrugell-Llafranc, i tornada a casa. Les seves sinceres i emotives reflexions en veu alta resumien els sentiments d’aquell personatge que, després de veure tant de món, continuava enamorat del seu país i de la seva gent. Quinze dies més tard, als noranta-tres anys, arran d’una intervenció quirúrgica, el senyor Bravo feia el seu últim viatge. Ens deixava un bon amic, un palafrugellenc convençut i un català universal."

(1)março, fer [cast. marzo] No treure profit d'alguna iniciativa. Tornar amb les mans buides. Tradicionalment, el març és el mes de l'any menys productiu per a la pesca. SIN. fer blau.
(2)rotllons m. pl. Trossos de pedra, generalment de forma rodonenca. Anomenats també còdols. 

--
Per saber-ne més:
 I per escoltar-ne més:
  • Cerqueu "Orquesta Demon's Jazz" a YouTube

36 comentaris:

  1. Noia BAVO dons esta molt ben escrit. Ta surtit rodo !!!!!!!!

    Com mes va mes en saps .Continua Marieta ,no deixis d'escriura

    que pot ser es la teva predilaccio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies mare pel teu comentari encoratjador!
      Intentaré de fer-te cas, per bé que certament costa d'elaborar aquests articles tan documentats.

      Elimina
  2. Bravo, bravo! Caram Maria, tot una descoberta per a mi. I això que m'en recordo d'aquest senyor a Llafranc, assegut al porxo del passeig. Però ni sabia que havia tocat la trompeta ni que hagués voltat pel món ni que fos un músic tan reconegut! És ben bé, que "nadie es profeta en su tierra..."
    Gràcies per fer-nos conéixer i desvetllar aquestes històries properes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningú no és profeta en la seva terra, ho apliquem a les persones que tenen un do o que valen, i no solen veure reconeguts els seus mèrits entre els seus compatriotes. Desgraciadament sol ser així, però crec que en el cas de "l'avi Bravo" no ho fou realment.
      Aquests darrers dies, parlant amb el seu nét, he pogut comprovar que va tenir una vida plena de satisfaccions havent fet el que a ell li agradava i fou feliç així. A més, tenia un caràcter que no era gens fatxenda; era un home senzill que no li agradava ostentar de qui era o de qui havia sigut. Talment com ho explica la Marta B. al comentari de sota.
      Moltes gràcies Enric pel teu comentari!

      Elimina
  3. Molt bé, Maria!
    Jo tot això ho sabia una mica perquè de petita i de joveneta l'anavem a veure amb la meva mare i a casa ho comentàvem. Però ell no en llengava gens, tot i que sí que notaves que si algú el recineixia es sentia afalagat.
    Sempre el vaig veure tot un senyor: amable, carinyós amb qui apreciaba, ben mudat i de paraula fàcil i fluïda.
    La part de sobre i la del costat de casa seva les tenia per llogar-les quan encara ningú valorava el totxo: la meva mare s'hi va fer gran, passant els estius a can Bravo. L'avi li llogava.
    El recordo sempre al carrer: a la seva eixida, pel mig de la plaça, mirant el mar... Però sempre en el seu territori, que era la plaça.
    M'ha estranyat una cosa: un parell de cops vaig veure a Llafranc en Cugat amb el seu cotxe americà amb matrícula Cugat que anava a Cal Gitano i no recordo que es trobés amb el senyor Bravo (així li deia tothom). Potser en Miquel Bravo nét en sàpiga alguna cosa.

    Bravo Bravo i bravo Maria!

    Marta B.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina il·lusió Marta que expliquis tots els teus records i vivències del "senyor Bravo".
      Certament, quan Cugat venia a Llafranc amb el Rolls Royce daurat amb matrícula: Nevada (EUA) CUGAT deuria ser tot un esdeveniment! I sí, certament, quan havia vingut a Cal Gitano, també es trobava amb en Miquel Bravo, en Tomàs Cervera i d'altres personatges de l'època ben coneguts de Palafrugell.
      Moltes gràcies Marta pel teu comentari!

      Elimina
  4. Maria, felicitats per l'article, fluid, engrescador i documentat, rep l'agraïment de tota la família. En quan al comentari de la Marta, te raó , Vam tenir un parell de cops al Xavier Cugat fent un café a casa mentre l'esperava un Rolls Royce a la porta. Una anècdota més d'un home farcit d'elles.

    Miquel B

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel i Teresa, només tinc paraules d'agraïment cap a vosaltres, per haver-me facilitat el material gràfic i explicat de primera mà aquelles petiteses de l'avi, que no són menys importants, però que ajuden a donar cos a l'article.
      Moltes gràcies per haver-ho fet possible i per les vostres paraules de reconeixença!

      Elimina
  5. Moltes gràcies Maria... un magnífic treball.
    Una abraçada,
    Miquel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Miquel, lleial seguidor de capital.
      Celebro que t'hagi agradat!

      Elimina
  6. Maria, m encantat !!! Súper interessant saber la història de l Avi Bravo , jo al igual que tu el recordo tot mudat assegut a la terrasseta de casa seva i parlant amb tothom de Llafranc !!! Moltes felicitats, genial!!!Susi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Susi per ser sempre aquí i comentar els records del nostre Llafranc que els haurem de fer més extensos!

      Elimina
  7. Moltes gràcies Maria per endinsar-nos en el temps i recordar al senyor Bravo de qui tinc records de veurel assegut davant la seva casa de Llafranc o sovint passejant. Quan els teus escrits es fan curts i voldries continuar llegint vol dir quelcom, enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu també Joan per compartir els teus records de Llafranc a través d'aquest post i també per les teves boniques paraules!

      Elimina
  8. Excel·lent reportatge sobre un músic excel·lent, Maria, enhorabona!
    Amb el teu permís l'enllaço a les entrades del meu blog dels Escolans, Montgrins i Demon's Jazz, que has tingut l'amabilitat de citar.
    Salutacions!
    Atentament.
    Josep Loredo i Moner
    Formacions musicals de Catalunya

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, moltes gràcies perquè a través del seu blog he pogut trobar les fotos de l'Orquestra Escolans, la dels Montgrins i contrastat informació sobre la Demon's Jazz-Band, ja que quan s'escriu sobre històries de fa més de cent anys, certament és ben difícil de trobar material...
      Endavant amb el seu blog Formacions musicals de Catalunya!

      Elimina
  9. Una vegada més felicitats Maria.
    Saps que jo m'enrecordo perfectament del senyor Bravo. En Jordi m'el va presentar els primers anys de jo viure aquí.
    Interesantissima historia.
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, i d'això només fa quatre dies...
      Com sempre, memòria prodigiosa la teva.
      Moltes gràcies Amelia!

      Elimina
  10. Molt be Maria, com to o que escrius. M`encanta la historia...
    Salutacions!!
    Atentament.
    Joan Pere Hernández "valdi"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari amic i fidel lector!

      Elimina
  11. Un article fantàstic sobre l'avi Bravo. Quina vida més apassionant que va tenir i quin munt d'èxits! M'ha agradat molt conèixer la vida d'un home tan entranyable i estimat per la gent de Llafranc. Les fotografies són una meravella i el text està genial, Bravo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Marta per aquest bonic comentari!
      Cada personatge és una descoberta i en aquest, en concret, el tema fotos va ser un autèntic treball d'investigació però amb molta sort, doncs al Web de l'Arxiu Nacional de Catalunya vaig trobar el fons personal del fotògraf Gabriel Casas i Galobardes, on hi ha una col·lecció de 24 fotografies de la Demon's Jazz-Band, les dues de les cobles són del blog Formacions Musicals de Catalunya i a resta, pertanyen de l'arxiu personal de la família.

      Elimina
  12. Maria,

    Dels teus escrits, tots de categoria, és el que més m'ha agradat. El trobo sensacional!

    Jordi Cama

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Jordi per haver-me suggerit d'escriure sobre aquest "personatge". Què t'haig d'explicar de nou què ho saps tot!
      Me n'alegro que t'hagi agradat. Per cert, alguna altra suggestió?

      Elimina
  13. Una vegada més m´ha agradat el teu escrit.
    I molt interessant conèixer aquests aventurers
    Una abraçada
    Isabel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aventurers, pioners, valents..., totes i tots hi tenen cabuda!
      Moltes gràcies per seguir-me en la distància Isabel.

      Elimina
  14. Emocionant lectura del teu article amb la música dels Demon's Jazz-Band.de fons. Magnific article. Bones fotografies. Fantàstica història. Destacat personatge. Vida plena. Grans satisfaccions. Un excel·lent reportatge. Moltes felicitats Maria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, això d'anar llegint el reportatge amb la música de la Demon's Jazz-Band de fons, et transporta d'una manera que fa que entris més en la història.
      Penso que ho hauré de repetir en futurs posts...
      Moltes gràcies Joan per aquest sentit comentari!

      Elimina
  15. Gràcies Maria. Els teus escrits ens fan recordar persones que ja no hi són i que per mitjà dels teus articles recobren nova vida i difusió. Jo el recordo perfectament i també quan al setembre Llafranc queda quiet de sentir els seus solos de trompeta des de la platja. Era una persona entranyable, així com ho són tota la seva família.
    Felicitats per l'article i endavant !!!
    Una abraçada
    Montse Caussa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, quin privilegi el de fer la banyota tot sentint un solo de trompeta!
      Moltes gràcies Montse per aquest bonic comentari que espero arribi a tota la família.
      Una abraçada també per tu.

      Elimina
  16. Bravo Marieta de l'escaleta!

    ResponElimina
  17. Maria, gràcies per aquest complert article. Quin personatge tan inquiet i creatiu!!
    He disfrutat molt llegint-lo!
    Esperem el pròxim!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Nuri. D'això es tracta; de poder gaudir amb aquestes petites històries!

      Elimina
  18. M'agrada molt aquest article. Hi havia un o dos palaures que no entenc, pero molt poc. Gracies Maria! Visca!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per seguir aquest blog des d'Irlanda i encara té més mèrit que ho hagis entès tot.
      Una abraçada i fins aviat amics!

      Elimina