Francesc Felip Carreras, en "Samba". El rei de la pista!

En "Samba", espontani d'un espectacle a l'envelat durant les XXIenes Festes de Primavera, amb la vedet de revista Merche Bristol i en el que també varen actuar l'estrella d'El Molino "la Maña" i el ventríloc José Luís Moreno (y sus muñecos), entre altres artistes, en un atapeït programa on s'hi anunciaven "3 hores de màxima diversió". Palafrugell, 1983. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

 

Quan varen aterrar a Palafrugell, en Francesc i la seva dona Pietat, anaven tot sovint al Centre Fraternal on hi ballaven el ball de moda; la samba. Com que ho feien d'allò més bé i la gent no coneixia el seu nom, van començar a dir "aquell que balla tan bé la samba". Doncs, és clar, en "Samba" li va quedar.

 

En Samba, en Francisco Padilla, en Rueda guixaire "el millonari" (amb boina), en Salvador Dillet (amb ulleres), en Pitu Naya, en Geli (assegut de costat), en Miquel Juscafresa i al seu costat la Montserrat Riera "cafès Jamaica". Centre Fraternal de Palafrugell, 1991. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

Francesc Felip va néixer a La Bisbal, el dia de Reis de 1903. A l'edat de quaranta-quatre anys, es va casar amb Pietat Joanola Campolier a l'església de Sant Climent de Peralta, i tot seguit la parella es va establir a Palafrugell on ell hi feia de pintor. En Samba deia que des que va arribar aquí, sempre més es va considerar "peix fregit"* per sobre de tot.

Aquest pintor del carrer de la Caritat, va ser un dels fundadors del partit de Convergència Democràtica de Catalunya i el primer afiliat que es coneix a Palafrugell, doncs va obtenir el carnet número u l'any 1976. Però gairebé tot sol, era un element absolutament testimonial del partit de Jordi Pujol. Tot i així, a ell li agradava dir que en Pujol era el seu jefe. Va tenir tot un historial de records, alguns amb documents gràfics de gran vàlua, com per exemple haver-se fotografiat al costat de Francesc Macià, que juntament amb l'"avi", va ser un destacat militant d'Estat Català.

 

En Samba tenia l'absoluta convicció que el dia que no es pogués tenyir el cabell de negre, posar-se l'últim perfum, els pantalons més blancs del mercat i anar a moure l'esquelet fins a la sortida del sol, seria home mort. Col·lecció: Angelika Vilert Diehl

En una entrevista al Crònica d'un any de l'any 1984, Francesc Felip explicava: —"La fortalesa em ve del ball; per a mi és un veritable esport. El dia que pari, estic llest". I és que de ben jove, les quatre barres i el ball van ser els seus grans amors. I amb quasi noranta anys, continuava enlairant la senyera i ballant a les discoteques de moda dels rodals fins que el feien fora: —"A les quatre no és cap hora. Amb aquests horaris ho mataran tot!". Afirmava contundent en Samba, el rei de la pista i de la nit. I és que els clubs nocturns eren el seu món. Doncs per ell la vida començava a les onze de la nit, quan la resta de mortals està a punt d'anar-se'n a jóc**. I és que encara que fos casat, mantenien amb la seva dona Pietat, una relació de tolerància mútua que ell en deia "estar alliberat": —"Del gener cap aquí no quedo mai bé. Fins ara funcionava, però he fet una baixada grossa. Sort que porto moltes hores de vol". Seguia explicant en Samba, a punt de fer-ne vuitanta-dos.

 

En Samba fent fregues a una de les boxejadores en un ring improvisat dins la discoteca Sirtakis de Calella de Palafrugell, estiu 1982. Autor/Fons: Pablo García Cortés "Pablito". Arxiu INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona

I és que aquest singular personatge, entrava de franc a la majoria de discoteques de moda mostrant el seu carnet de sotsinspector de policia jubilat, perquè durant l'època republicana va estar a la brigada d'espectacles de Barcelona, mantenint l'ordre i la llei durant aquells temps difícils. Al cap dels anys, amb l'amnistia, i en plena transició espanyola, tots els funcionaris d'aquell cos varen ser reconeguts pel nou règim democràtic, que els va retornar els drets adquirits amb la gran fortuna que en el cas d'en Samba, va percebre la jubilació com a ex-membre de la policia i no pas com a pintor.

En Samba arreglant el món amb el seu amic Francesc Ortiz Pérez de Tudela, un altre personatge assidu del Centre Fraternal de Palafrugell, 1991. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

Conegut arreu de la comarca i molt popular entre el jovent, sobretot en els ambients festius i noctàmbuls, no tot varen ser remenets***, discoteques i clubs de nit, doncs en Samba va fer molt pel ball nacional de Catalunya; la sardana. A Palafrugell, en concret, va ser un fervent col·laborador de l'Agrupació Sardanista durant molts anys. Doncs es podria dir que el ball i el fet nacional català varen ser els seus dos grans amors fins a la fi dels seus dies.

 

Un feliç nonagenari Samba, l'any 1994. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

*ser de la vila del peix fregit Frase feta que s'ha pres com a signe d'identitat de la vila de Palafrugell.

**anar-se'n a jóc Anar-se'n a dormir. Anar cap a retiro.

***remenet Moviment rítmic i accelerat en la manera de ballar d'una persona.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, El parlar de Palafrugell. Bruguera, Maria i Serra, Carlos. Edicions Baix Empordà, 3a edició 2019

--

Per saber-ne més:

• Carnaval de Carnavals. Recull històric de les Festes de Primavera de Palafrugell 1963-1972 (I volum). Molinas, Lluís i Piera, Joan. Ajuntament de Palafrugell, any: 1997
  
• Festes de Primavera de Palafrugell. Carnaval de Carnavals 1973-1982 (II volum). Molinas, Lluís i Piera, Joan. Ajuntament de Palafrugell, any: 1998
• Festes de Primavera de Palafrugell. Carnaval de Carnavals 1983-1990 (III volum). Molinas, Lluís i Piera, Joan. Ajuntament de Palafrugell, any: 1994 

 

Per escoltar-ne més:

•  Samba Falsa Baiana, Roberto Silva & Roberta Sá

 I per ballar-ne més:

• Cómo bailar samba. Domina este ritmo brasileño con los consejos de una Garota, Papayapedia
  

 

Cesàrea i Carudo. Els amants romans de Llafranc

Fragment de la làpida sepulcral paleocristiana, trobada a Llafranc a finals del segle XIX. Revista Nou Palafrugell, núm. 124, del 9 al 23 octubre de 1998

Cesàrea i Carudo donen nom a dos carrers que discorren paral·lels a la vila marinera de Llafranc, des del passeig de Cípcela. 

 

Gypsela, Cypsela o Cípsela és també el nom d'una ciutat, suposadament mítica, que hauria estat ubicada davant les Illes Medes —que alguns investigadors han identificat també com a Llafranc— segons la indicació que Rufus Fest Aviè (poeta i escriptor romà del segle IV dC) descriu al vers 521 del seu poema Ora maritima. 

 

Fotografia de Llafranc durant el període en què Josep Pella i Forgas hi feia les recerques arqueològiques, poc abans que es construís l'església de Santa Rosa, 1897. Col·lecció Enric Bruguera Martí

La situació dels dos carrers, doncs, no és triada a l'atzar; ja que es tracta d'un matrimoni que figura en la làpida sepulcral paleocristiana (trobada a Llafranc a final del segle XIX) de la fi del segle V i començaments del VI, que viatjaven per mar, probablement des de França, desterrats per motius religiosos. Podríem dir que es tracta dels noms de persona més antics del terme de Palafrugell.

Visita de Josep Pella i Forgas (a la dreta amb camisa blanca) i el seu equip a la cova el Cau de les Goges a Sant Pol, al terme municipal de La Bisbal d'Empordà, el 20 de juny de 1912. Foto: Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Heribert Feliu Reig

La làpida, construïda en marbre blanc, que estava trencada en tres trossos i li mancaven alguns fragments, la va guardar l'historiador i polític begurenc, precursor de la investigació arqueològica a l'Empordà, Josep Pella i Forgas, qui la va donar a conèixer i que també la inclou amb més detall en la seva obra Historia del Ampurdán, entre d'altres descripcions de sepultures antropomorfes, malgrat avui es troba desapareguda.

Quan l'espòs Carudo va morir i el varen enterrar a Llafranc, la seva vídua, Cesàrea, li va voler deixar un últim i sentit missatge.

 

L'arqueòleg palafrugellenc Xavier Rocas Gutiérrez, en va fer la següent traducció del text original en llatí:

«A Carudo, el seu òptim espòs, que en la pau de Crist descansa, erigí Cesàrea aquest monument. En aquest túmul de platja ignota, vessant llàgrimes Cesàrea guarda les restes mortals del seu espòs Carudo. Aquí va anar a raure. Vellesa cansada, atzarós viatge, pietós anhel de veure Déu, el feren partir d'aquesta vida. D'aquí s'absenta. Els grans camps del pur èter, elevadíssims, com a rei l'acullen. Perquè pugui jo veure un dia el paradís, la meva llum, la meva guia has de ser tu. Recorda't de la teva fidel esposa.»

Postal promocional de Llafranc amb el temple ja finalitzat i les xarxes de pescadors estimbades a la badia, 1900. Autor: Lucien Roisin Besnard. Col·lecció Enric Bruguera Martí

El 24 d'abril de 1897, apareixia a La Renaixensa (diari de tendència catalanista conservadora, editat en català i amb el subtítol de Diari de Catalunya que va destacar, a banda del terreny polític, pels seus escrits dins d'àmbit cultural) la següent transcripció procedent d'una altra publicació de Palafrugell:

«—Diu un periódich de Palafrugell:

 En las escavacions que s'estan practicant á Llafranch pera assetnar los fonaments de la iglesia que allí va alxearse, continúan trobantshi restos d'edificaments de la iglesia y d'esquelets que comproban, junt ab altras troballas de monedas y medallas fetas en ocasions semblants, la existencia en aquellas platjas d'una població enterrada per un enderrocament de las montanyas, ó engollida per las ayguas de la mar, que sembla datar del temps en que invadiren aquestas costas los rodhis y fenicis, y no dels romans, com afirman alguns que segueixen els historiador Avieno. Corrobora aixó darrer lo fet d'haverse comprobat la semblansa d'aquestas despullas ab las trobadas en moltas ocasions en las ruinas d'Ampurias, que, com es sabut, fou fundada per aquells pobles indo escitas originaris d'Assis.»

Uns mesos més tard, el 12 de juliol de 1897, la mateixa La Renaixensa, publica un extens article —de caire més científic— on es detallen totes i cadascuna de les troballes arqueològiques realitzades a Llafranc, a ran dels treballs de construcció del nou temple (l'església de Santa Rosa). Aquest cop, però, ja al capdavant de l'arqueòleg begurenc, Josep Pella i Forgas:

« ... Obrintse'ls fonaments de dita iglesia, sense ferse excavacions ab lo modo y forma qu ensenya la arqueología, han merescut varis enterraments: En un d'ells, d'una criatura de cinch á sis anys, s'hi trobá una lampareta (lucerna) de terrissa, posada sobre son pit y tenint á cada costat una ánfora; las teulas que cubrían l'esquelet eran indubtablement romanas; la colocació del cadáver era d'Orient á Ponent ... »

Més avall segueix:

« ... Lo cadáver fou colocat entre la gresa (terra de sauló, y las rajolas). Lo cráni ha sigut regalat á don Joseph Pella y Forgas, pera estudiar sos carácters étnichs. Se creu pertanyé á un iber de dita regió ... »

« ... S'han recullit també unas cinch arrobas de tesseras, ò pedretas pera fer paviments de mosaich, ab un gran número de trossos de marbre de diferents colors, alguns d'ells hermosíssims. També's descobrí un curiós capitell, romá  ... »

Qui sap si enmig d'aquests trossos de marbre de diverses mides i colors, hi figurava la làpida sepulcral feta construir per l'esposa Cesàrea... Però això és un altre tema per una altra investigació. 

Fotografies de les excavacions realitzades l'any 1987, sota la direcció d'Amèrica Barti i Rosa Plana, al carrer de Llevant, número 8 de Llafranc, on es va descobrir un tram de mur construït amb pedres lligades amb fang i que possiblement hauria estat inutilitzat aproximadament a finals del segle I dC. Col·lecció Amèrica Barti Català

 

--

Per saber-ne més: 

• Llafranc romà. Barti, Amèrica | Plana, Rosa | Tremoleda, Joaquim. Quaderns de Palafrugell #13, any: 2013 [consulta en línia]
• Llafranc, entre la tradició i la modernitat. Unland, Annie. Quaderns de Palafrugell #4, any: 1996 [consulta en línia] 

 

I per escoltar-ne més:

• Roma en directe a l'Apolo, Manel (grup)