Plaça Nova amb la torre de Can Moragas i la font fabricada per la casa Eiffel, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: AMP.

diumenge, 13 de gener de 2019

La matança del porc al carrer de la Llibertat de Palafrugell

Els germans Enric i Lluís Bruguera asseguts al llom d'un porc. Palafrugell, 1964
Quan un poble perd les seves arrels més arcaiques, tot deixa de ser el que era i mor el més preat que el distingia i enriquia; el que li donava valor, però no només la vàlua material, sinó els altres valors: els de la seva identitat com a poble i dels seus costums.

Observant una foto familiar no massa antiga, hi apareix una celebració entre amics —la majoria, malauradament traspassats amb un trist protagonista de la història que vull explicar: la matança del porc. Una escena que, de ben segur, no es repetirà mai més.

Lluïsa Martí, Victòria Peiró, Josep Alsina, Víctor Turont amb la seva filla Olga, Anna Bach amb la seva filla Anna Roig, Joan Bruguera i Rosa Ferrer. Palafrugell, 1975
A fi de prevenir problemàtiques d'ordre sanitari, les lleis actuals no contemplen manipulacions alimentàries casolanes. I d'aquesta manera, ens han matat el porc i la truja..., i ha mort a Palafrugell i en els indrets més rurals i de pagès.

Existia a Palafrugell, just al costat de els cotxeres de na "viuda Trias", un magatzem farcit de saques que utilitzava la fàbrica de suro de can Bruguera. Al fons, un petit estable on durant tot l'any s'hi engreixava un porc fins arribar a les primeres freds. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, diu el ditxo. Ironies del destí, l'animal era captiu en una cort al bell mig del carrer de la Llibertat.

Antic magatzem de la fàbrica "Tapones E. Bruguera", actualment Centre l'Eix, 1992
El que no recordo (o potser no vull fer-ho), és el precís instant del sacrifici de la pobra bèstia, però sí gentades de gent a munt i avall, esmolets afilant gavinets de totes mides i formes que el matador mostrava talment com si fossin trofeius, la mocadera* donant ordres a la resta de col·laboradores i preparant les peroles d'aram, juntament amb una munió d'atuells per embotir les botifarres. I nosaltres, els més menuts, que entre crits juganers i esbarrambats intentàvem d'apaivagar els del malaurat garrí en ple sacrifici que, lentament, anava perdent la sang i la vida (aquests sí que no me'ls he pogut treure mai més del cap). 

De pressa, de pressa; feu-ne via. Dueu-me un ensat ben gran. 
Cal aprofitar-ho tot! cridava la mestressa tot trascamant—.

Treballadors i amo de la fàbrica de taps de suro "Tapones E. Bruguera", 1953
I mentre algú sotmetia les ordres de la dona, el matador s'iniciava en l'art de socarrimar el porc. Llavors (un record més potent que el de la oïda; l'olfacte), una fortor empestava tot l'espai que fins aleshores només feia flaire de dolça pols de suro, donant pas al tuf de socarrim insistent que fa el pèl cremat. Fet que imagino, deuria arribar a totes les cases del veïnat. Com la de la Maria Lapedra o de l'Angelina Bruguera, i algun agosarat s'acostava fent-se partícip de l'acte per poder escallimpar alguna xuia, llonza o un bon grapat de llardons.

Netejant la budellada abans de fer les botifarres. Can Vidal, Mont-ras, 2009
És en aquest moment en què la mocadera contractada per a l'ocasió, na Victòria Pairó (veïna de Josep Alsina i Rosa Ferrer, del safareig de la Font) recollia la budellada en gibrelletes per netejar-la amb llimona i endur-se-la a les estances del davant de la fàbrica "Tapones E. Bruguera", al carrer de la Rajola.

Controlant el bull de les botifarres de perol. Can Vidal, Mont-ras, 2009
Allí, l'activitat era frenètica; tan bon punt arribava la carn prèviament examinada pel veterinari i ja separats els lloms dels pernils, es triava el greix de la carn, es desossava i classificava per fer-ne els diferents tipus de bulls, botifarres, pernils, lloms, llangonisses, menuts i llardons... Mentrestant, s'anaven coent les botifarres de perol, sota el permanent esguard de dos sentinelles que en controlaven el bull.

El més divertit per a nosaltres, el més menuts, era de veure treballar la màquina de trinxar carn. Una mena de molinet amb maneta manual que, juntament amb la sal i el pebre, embotia els pluriformes budells per a transformar-los en botifarres.

Embotint botifarres amb la trinxadora de carn. Can Vidal, Mont-ras, 2009
Sang i fetge i llardons fregits, barrejats amb col i patata era l'esmorzar, però no pas per massa temps, doncs s'havia de fer especial atenció a les llangonisses i a la resta d'embotits que requerien compactar-los al màxim, ja que del seu resultat final en depenia l'èxit de la matança i el prestigi de la mocadera contractada.

Assecant la vianda. Magdalena Cama (in mem.), mestressa de Can Vidal, Mont-ras, 2009
Passats dos dies d'intensa feina, a les estances més exhalades de la casa, pendolejaven tota mena de botifarres i pernils en fines perxes de canyes, com un exèrcit de soldats, a la fi de resguardar-los de possibles gats, ratolins i rates o qualsevol altre animal, fins i tot de dues potes.


(*)Mocadera: dona encarregada de la neteja de la mocada o budellam del porc que l'arreglava per a fer-ne embotits. 

--
Foto dels treballadors de la fàbrica de taps de suro "Tapones E. Bruguera".
Baix asseguts: Josep Alsina, Joan Bruguera i Montserrat Servià.
Primera fila: Maria Sobrepera, Àngela Bruguera, Rosa Monells, Cèlia Vilà i Conxa Torres.
Darrere: Sense identificar (podria ser un "mostraire" o un tal Escuder, que era un treballador eventual) i Eduard Bruguera, amo de la fàbrica.

La resta de fotos en color, corresponen a una de les darreres matances del porc del mas de Can Vidal de Mont-ras, realitzades per mi mateixa sota l'autorització dels seus protagonistes.

dissabte, 24 de novembre de 2018

«Turrones A. Mira Monerris». Quasi tres quarts de segle endolcint Palafrugell

Teresa Masià Asensi i Antonio Mira Monerris, a l'orxateria de València, 1952
Parlar de torró, és parlar del gust de la nostàlgia. D'un sabor que ens trasllada al Nadal, al caliu de la família i també a les persones que estimem.

Antonio Mira Monerris (1919-1996) i Teresa Masià Asensi (1922-1999), ambdós nascuts a Xixona (Alacant), varen iniciar la seva relació comercial amb Palafrugell cap a la fi dels anys 40; inicialment, amb l'enviament del producte elaborat i més endavant, traslladant-s'hi per obrir-hi comerços, tot i que els inicis de la torroneria Mira-Sirvent es remunta l'any 1868 a València, quan l'avi d'Antonio hi fundà la primera torroneria de la família, darrere la plaça del Cid, popularment coneguda com la Plaça Redona.

Bienvenida Monerris Monerris a la torroneria del carrer Ruzafa, anys 20-30
L'any 1900, Francisco Mira Sirvent va separar-se del negoci familiar que aleshores regentava a mitges amb la seva germana per instal·lar-se al cèntric carrer de Ruzafa de la mateixa capital valenciana i allà mateix, començà el festeig amb qui més endavant seria la seva esposa, Bienvenida Monerris Monerris, que venia els seus torrons a Santander. De la unió de Francisco Mira Sirvent amb Bienvenida Monerris Monerris, nasqué Mira-Monerris, que amb els anys heretà el seu fill, Antonio, i que comercialitzà sempre més amb el nom de "Turrones A. Mira Monerris".

Bienvenida Monerris Monerris en una geladeria ambulant, anys 20-30
Curiosa és la història del perquè fou Palafrugell i no qualsevol altre indret del país que Antonio Mira i Teresa Masià hi establissin relacions comercials. Durant la Guerra Civil Antonio fou cridat a lleves, convertint-se en soldat de la famosa Quinta del Biberó, formada per un total de 30.000 soldats nascuts durant l'any 1920, la gran majoria dels quals varen haver de participar en l'ofensiva republicana a la batalla de l'Ebre, quan molts d'ells només tenien disset anys.

Un jove Antonio Mira Monerris al mostrador de la torroneria del carrer de Ruzafa, 1939
Durant el conflicte, un altre jove soldat fill de Palafrugell (de qui malauradament es desconeix el nom) es va escapar i anà a raure a Xixona. Aleshores, Francisco Mira i Bienvenida Monerris com que tenien llur fill Antonio al front van refugiant-lo a casa seva on hi passà un cert temps. No va ser fins ben acabat el conflicte, que aquest jove va poder tornar a Xixona per agrair la família Mira-Monerris tot el que havia fet per ell durant la guerra i fou aleshores quan els va parlar de la Costa Brava, però sobretot de Palafrugell, i de la potència industrial que era la nostra vila a ran de la industria suro-tapera, desconeixent que estava a punt d'iniciar la seva davallada, donant pas a una transformació que posaria el turisme en la primera línia i que mai més deixaria de ser-hi.

Antonio Mira Monerris amb el seu fill Toni Mira Masià, València, 1957
Aleshores, a la fi dels anys 40 s'iniciaren els primers contactes comercials de "Turrones A. Mira Monerris" amb la vila i, òbviament, els primers torrons que varen arribar, ho feren a través d'ells. Al començament, es venien al colmado de Josep Vidal, conegut com "Can Fredo" (al carrer del Raval Inferior, número 19), a la "Cooperativa Palafrugellense", entre la perruqueria de Can Gou i Can Sureda (on actualment hi ha el Centre Comercial Cavallers) i, més endavant també se'n varen servir a la carnisseria "Can Lunati" i al "Cafè del Centre".

Paquita i Mª Rosa (tia i neboda) a "Can Fredo". Foto Paco Dalmau Fàbrega, anys 80
Concretament a "Can Fredo", es varen vendre torrons A. Mira Monerris fins el 2005, any en què l'establiment tancà definitivament les seves portes per la jubilació de Maria Rosa Ribas Martí, neboda de la propietària Paquita Ribas Sabrià. Paquita, i més endavant també Maria Rosa, varen torrar els torrons de gema durant més de cinquanta anys a la mateixa botiga, escalfant les planxes que servien per cremar el sucre amb llenya d'alzina, ja que d'aquesta manera es reforçava el sabor del caramel flamejat, molt millor que escalfant-les elèctricament. 

Cooperativa Palafrugellense, al fons la botiga d'Epifanio Pascual. Foto Josep Granés Hostench, 1951
No fou fins l'any 1952, que  Antonio i Teresa decidiren assentar-se a Palafrugell d'una manera més fixa (des de Setmana Santa fins al setembre), exclusivament per a la venda d'orxata i gelats. Inicialment, ho feien desplaçant-se amb un carret amb barres de gel als llocs més concorreguts del municipi, com també era un fet habitual de trobar-los a la Festa Major de Sant Pere de Calella i la de Santa Rosa de Llafranc, tot i que al cap de poc, ja obrien la primera "Horchatería Valenciana" al carrer del Generalísimo (actual carrer de Cavallers) on abans hi havia hagut la botiga "Boutique Carmen", i als inicis dels anys 60 es varen traslladar a l'altra banda de carrer, ocupant una petita ala del local de la "Cooperativa Palafrugellense", al costat del "Sport Bar", just al davant dels comerços "Epifanio Pascual, loza y cristal" i "Casa Pascasio".

Interior de la Cooperativa Palafrugellense. Foto Josep Granés Hostench, 1951
Al 1975, en desaparèixer el local de la Cooperativa, doncs la Banca Catalana es va quedar l'edifici sencer, Antonio i Teresa van llençar-se a fer un pas més endavant propiciat també per la venda de l'immoble del carrer de Ruzafa de València, on estaven de lloguer  adquirint un habitatge al carrer de la Constància, número 8, porta per porta amb la botiga "Electrododolz" (aleshores regentada per Félix Dolz pare i Víctor Dolz fill), habilitant-ne els baixos per fer-hi una tenda i un obrador a la part del darrere, tot i que els torrons sempre s'han elaborat al seu taller de Xixona, perquè sinó es confeccionen allà, no és permès d'utilitzar la D. O. Xixona a llurs productes. 

L'Orxateria Valenciana al carrer del Generalísimo (actualment Cavallers), 1964
És en aquesta petita botiga on van començar a vendre en dues èpoques de l'any marcades per dos tipus de dolços ben diferents; des de Setmana Santa fins a setembre, amb l'assortiment de gelats artesans (on l'estrella era el de torró), "mantecados" (que eren gelats de vainilla, més cremosos, fets amb ou i llet que malauradament avui en dia no deixen elaborar), "coyotes" (meitat vainilla, meitat xocolata o meitat vainilla, meitat maduixa, tots amb pal), els granissats i l'autèntica orxata de xufa de València. L'elaboració artesana, significava de fer els gelats amb gel i sal perquè podessin aguantar més bé el fred amb unes geladores especials i el 1990, van deixar de fer la temporada d'estiu per refermar-se en la d'hivern.


Foto dalt, Antonio Mira Monerris servint gelats de "corte" a la festa del 8è aniversari de Maria Mercè Xicoira Gallart. Palafrugell, 24 de setembre de 1961
Aleshores, des d'aproximadament mitjans de novembre fins el dia 24 de desembre, s'hi poden trobar torrons de tota classe: de Xixona, de gema torrada (que es continua cremant a la mateixa botiga), de guirlache amb sèsam, d'Alacant, de xocolata amb ametlles, de massapà i fruita confitada, a la piedra que és un exquisit torró sense mel; només amb ametlla, sucre, llimona i canyella, molt apreciat a Alacant, però que aquí no té tanta sortida, la torta imperial, les figuretes de massapà, el pa de Cadis, els pastissos de Glòria i els de gema, polvorons i galetes d'ametlla, les peladillas (nissos), els pinyons, les trufes de xocolata, els bombons farcits de torró, les neules, mel pura d'abella (la mateixa que utilitzen per elaborar els torrons), assortiments de melmelades casolanes, com també fruites en almívar i unes excepcionals i úniques magdalenes que encara s'emboliquen amb el tradicional paper encerat, entre d'altres moltes especialitats... Totes per llepar-se'n els dits! 

Foto actual de la Torroneria A. Mira Monerris al carrer de la Constància
Actualment, amb quasi tres quarts de segle de relació comercial amb Palafrugell (dels quals seixanta-sis amb botiga) "Turrones A. Mira Monerris" continua al peu del canó de la mà dels dos fills dels fundadors: Antoni (Xixona, 1954) i Francisco (nascut a Palafrugell abans d'acabar la temporada d'estiu de l'any 1963), així com l'esposa de Toni, Lola Sirvent, i llurs filles: Núria (també nascuda a Palafrugell, l'any 1979) i Bàrbara (Xixona, 1983), que casualment han recuperat els cognoms del besavi, fundador del negoci: Mira-Sirvent. Tres generacions que han mantingut una relació amb la nostra vila que ha anat molt més enllà de la comercial; sinó amb la d'un arrelat sentiment per tots els records viscuts i les amistats que han fet durant tots aquests anys. Que per molts anys podem continuar gaudint de la vostra presència i dels vostres exquisits llamins!

On trobar-los:
  • Carrer de la Constància, 8, Palafrugell. Telèfons: 972 30 22 17, 639 23 35 27.


Per saber-ne més:
Torrons A. Mira Monerris a les xarxes socials:
 Visites i comandes a l'obrador de Xixona:
  • C. de Sant Bartomeu, 2, 03100 Xixona (Alacant). Telèfon: 965 61 08 61.

dimarts, 25 de setembre de 2018

Montserrat Bofill i Boera. El valor de ser autodidacta en temps difícils

Pastels Rembrand que Montserrat guarda com un tresor
Fins allà on arriben els records més llunyans de Montserrat, sap, que des de sempre li ha apassionat el dibuix; arreplegant papers al seu pare per poder-hi pintar qualsevol cosa.

El matrimoni Bofill-Boera amb les seves quatre filles. Palafrugell, 1945
Montserrat Bofill Boera va néixer a Palafrugell, el 17 de maig de 1933. És la tercera de quatre germanes (Maria Rosa, Maria Dolors, Montserrat i Teresa). El seu pare, Esteve Bofill Rovira, feia de comptable en un magatzem de la Germandat de Pagesos de Palafrugell, feina que combinava amb la d'escrivent a Manufactures. La mare, Concepció Boera Girbau, era modista i treballava en un reputat taller a la vila, juntament amb les seves germanes, que era propietat de l'àvia, on s'elaboraven tota mena de peces de teixit, sobretot per a la gent benestant de Palafrugell, ja que era un taller amb molt de renom dins el gremi.

Pintura realitzada per Montserrat amb només 13 anys
Però el que verdaderament interessava a Montserrat no eren precisament ni el fil ni l'agulla, sinó el dibuix en el seu estat més pur. Es dedicava a dibuixar estampes realitzades en llapis sobre paper. Montserrat es va iniciar en la pintura al Colegio de las Hermanas Carmelitas de la Caridad de Palafrugell (actual Escola Vedruna), de la mà de la religiosa Carmen. Un dia la seva germana Maria Rosa, li va comprar una capsa d'aquarel·les Taker per 50 ptes. i fou d'aquesta manera que Montserrat començà a posar color a les seves il·lustracions. No passà gaire temps fins que el director de l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell (el senyor Lluís Medir Jofra) es va adonar del potencial d'aquella jova que devorava el carbó. 

Absolutament autodidacta i instruint-se amb llurs propis mitjans, sense l'ajut de cap mestre ni professional, Montserrat començà a copiar dibuixos a través de postals i il·lustracions que trobava en llibres que li queien a les mans, l'un rere l'altre, i com que ho feia molt bé, la gent li demanava de poder-los exposar en botigues i, fins i tot, havia guanyat algun premi. Aleshores, tenia entre onze i dotze anys.

Punta al coixí de Montserrat, 2018
Amb catorze, edat en què la majoria de nenes es veien obligades a plegar de l'escola, Montserrat no en fou una excepció. Aleshores, aparcà dràsticament els llapis i van passar molts anys sense que pogués tornar a dibuixar. Només en la imaginació de la seva ment és on podia donar forma als colors i, a poc a poc, trobà en el punt i la costura, un reemplaç de la creativitat captiva. És en aquesta època quan Montserrat s'inicià en l'art de la mitja, del punt de creu, de les puntes al coixí (boixets), etc., tècniques que no abandonaria mai més i de les quals n'és una autèntica mestra.

El 7 de setembre de 1959, Montserrat es casà amb el seu promès, Joan Lloveras Casamort, i la jove parella establí la seva residència a casa dels pares de Joan, al carrer de Palamós, on la família hi regentava una botiga de sabons, detergents, vins i licors, i Montserrat hi ajudava en tot el que podia. 

Joan, tan bon punt acabà els estudis a l'Escola del senyor Àngel havia d'anar a fer de xofer (tal i com era la voluntat del seu pare), però a ell li agradava més la mecànica i se'n va anar a treballar al taller de can Dellonder i després, al de can Gallard. Fins que un dia li varen oferir feina a l'ajuntament de Palafrugell, perquè s'acabava de crear un càrrec per jubilació. I fou així, que Joan obtingué una plaça al Consistori relacionada amb l'aigua, que coincidí amb els inicis de la connexió del clavegueram a la nostra vila.

Publicitat taller Dellonder, Palafrugell, 1923
Aviat arribarien els fills: l'any 1961 nasqué Rosa Maria i el 1967, Joaquim. Però un altre cop, tampoc va tenir la oportunitat de continuar dibuixant, i van haver de passar una bona colla d'anys sense les obligacions dels horaris de la botiga de cals sogres i amb els fills ja grans, quan Montserrat, havent sobrepassat la seixantena, descobrís els cursos de dibuix per a adults (que aleshores s'impartien a can Genís a través de l'ajuntament de Palafrugell). I per primera vegada gaudí de classes de dibuix i pintura de la mà de dos professionals: els mestres Àlex Trabal Vallespín i la seva dona Ona Esteban Hernández. És aquí on, finalment, va poder posar en pràctica tot el que havia après anys enrere per ella mateixa de manera autodidacta i s'introduí en diverses tècniques, bàsicament realitzades sobre cavallet, però sobretot amb guix i pastel, que són amb les que sempre s'hi ha sentit més còmoda.

Verge de la Moreneta feta per Montserrat. Pastel sobre paper, 2018
Actualment, Montserrat té vuitanta-cinc anys i, tot i que ha passat els darrers dos anys tenint cura del seu espòs que tot just morí el 2017, continua gaudint del plaer del dibuix i de la remembrança de quelcom que podria haver sigut, però per sort, no es va perdre en el camí dels desitjos mancats.   

Mostra de diverses obres de Montserrat realitzades en diferents estils

dilluns, 30 de juliol de 2018

Xa Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. «Costa Brava Show». Homenatge al fotògraf Xavier Miserachs i Ribalta

Un jove Miserachs manipulant una Leica gegant, 1957. Fons Ricard Terré
La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs es celebra a Palafrugell des de fa dues dècades. El seu principal objectiu és la promoció i la difusió de la fotografia documental. L'edició d'enguany, a més, coincideix amb la mort (ara fa vint anys) del fotògraf i fotoperiodista de qui du el seu nom, Xavier Miserachs. D'aquesta manera, la Biennal li ha volgut retre un reconegut homenatge, tot recuperant una de les seves grans obres: Costa Brava Show, a banda d'una desena d'exposicions d'altres influents fotògrafs. Cita única i ineludible al nostre país pels amants i afeccionats a la fotografia, es podrà veure en diversos espais de la vila, des del 4 d'agost fins el 14 d'octubre.

Operari muntant l'exposició amb fotografies de Pep Bonet, Forced, 2016
Aleshores, un grup d'entusiastes de la fotografia, però per sobre de tot, apassionats per un tipus de foto plenament emocional, on en una sola imatge es poden explicar experiències i interessos universals, van posar els seus ulls en el fotògraf, Xavier Miserachs, que durant els darrers anys de la seva vida s'establí a Esclanyà (un petit poble al llindar de Palafrugell, tot i que pertany al municipi de Begur). D'aquesta manera, el 1998, poc després de la seva mort, es creà la Comissió organitzadora de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, constituïda per fotògrafs i persones dedicades al món de la gestió cultural, a banda de diversos col·laboradors que participen mitjançant la prestació d'obres, la producció d'exposicions i en el comissariat, així com en la cessió d'espais expositius, tant de l'àmbit públic com del privat. 

Xavier Miserachs i Ribalta, va néixer a Barcelona en plena Guerra Civil espanyola (el 2 de juliol de 1937). Fill d'un hematòleg i d'una bibliotecària, Manuel Miserachs i Montserrat Ribalta, penjà els estudis de medicina durant l'últim any de carrera per poder-se dedicar professionalment a la fotografia. S'inicià alternant treballs per encàrrec juntament amb les seves obres d'autor que, més endavant, compilaria en llibres com Barcelona en blanc i negre, amb més de 400 fotografies, relatant la incipient recuperació econòmica dels anys seixanta a la capital catalana i Costa Brava Show.

Grup de pescadors, Roses 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
També exercí de reporter en diverses revistes i publicà nombrosos reportatges en diaris com ara La Vanguardia i, va ser així com va tenir la sort de poder presenciar esdeveniments històrics com ara el Maig del 68, el cèlebre Londres dels Beatles i fins i tot, la Primavera de Praga, a banda de viatjar per un gran nombre de països i realitzant reportatges, també es dedicà al fotoperiodisme i a la fotografia editorial.

Cal posar-se en la pell del fotògraf i en la context de l'època; època en que el nostre país s'estava transformant de manera profunda, arran, lògicament, pel desenvolupament a marxes forçades del turisme. Aleshores, Miserachs es convertí en un exponent de les aportacions artístiques als anys cinquanta i seixanta, període fronterer que va sintetitzar l'evolució cap a la maduresa del mitjà fotogràfic i que marcaria moltes tendències que seguirien després.

Platja de Tossa de Mar, 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Costa Brava Show, o aquells estius del boom turístic, és la recopilació de vuit estius (des del 1958 al 1966) durant els quals, Xavier Miserachs va retratar la Costa Brava de manera impulsiva; càmera en mà i amb la seva moto a munt i avall fotografiant tot el que transcorria al seu pas: des de les virginals platges de la seva estimada Palafrugell, els bous de pescadors de Blanes, les festes esnobs als apartaments privats de Cadaqués, pioners turistes d'un inconegut Lloret, grups de dones rentant l'aixovar a mà als safarejos públics de Tossa de Mar o el mercat setmanal dels diumenges a Sant Feliu de Guíxols, entre d'altres.

Home carregant caixes al mercat del Born, 1962. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Miserachs no va escatimar rodets; va fer al voltant de 4.300 fotografies en blanc i negre que es varen convertir en un foto-llibre d'unes 150 imatges, amb un pròleg de l'escriptor local Josep Pla i textos de Manuel Vázquez Montalban i Peter Coughtry. Editat per Kairós, Costa Brava Show, amb els anys, s'ha convertit en autèntic material de col·leccionista, doncs no s'ha tornat a reeditar més i trobar-ne un exemplar no és gens fàcil. El preu que es pot arribar a pagar a la revenda està als voltants dels 200 euros.

Policia i parella en moto. Tamariu, 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Als retrats se'ns apareixen dos mons que conviuen aparentment; com el que és vell i el més innovador, com el color amb totes les seves games i el blanc i negre absolut. Platges arrebossades de pells torrades lleugerament tapades amb reduïts biquinis o dones guarnides amb mocadors negres al cap, munions de cartells publicitaris que anuncien les properes sortides dels «cruceros» que alhora conviuen amb els de les «corridas de toros» de torn. Aleshores, Miserachs tenia només 30 anys i vivia un dels seus moments més dolços. Els coordinadors de la Biennal, Enric Bruguera, Maria Planas i Lluís Català, sota el vist-i-plau de les filles del fotògraf (Mar i Arena) han rescatat per poder ser exposades, 25 imatges del llibre Costa Brava Show.

Home saltant a una embarcació de pesca. Lloret, 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Xavier Miserachs, morí a l'edat de 61 anys a ran d'un càncer de pulmó. Va obtenir la Creu de Sant Jordi el mateix any de la seva mort, el 1998. Publicà diversos llibres de fotografia a banda d'un extensíssim arxiu que actualment es conserva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, constituït per aproximadament unes 80.000 imatges fotogràfiques (60.000 negatius i 20.000 diapositives) juntament amb quaderns, documents i la biblioteca personal del fotògraf.

...el fotógrafo no tiene una clase social concreta que lo acoja. No es ni un obero ni un empresario, ni un finolis ni un granuja, pero es capaz de desempeñar cualquiera de estos papeles y muchos más. Para mí, el fotógrafo practica siempre el transfuguismo social.

Xavier Miserachs  

Espai Bòbila Vella on convergeixen exposicions de diversos fotògrafs
La Xa Biennal:
La Biennal a les xarxes socials: