 |
| Els germans Enric i Lluís Bruguera asseguts al llom d'un porc. Palafrugell, 1964 |
Quan un poble perd les seves arrels més arcaiques, tot deixa de ser el que era i mor el més preat que el distingia i enriquia; el que li donava valor, però no només la vàlua material, sinó els altres valors: els de la seva identitat com a poble i dels seus costums.
Observant una foto familiar no massa antiga, hi apareix una celebració entre amics —la majoria, malauradament traspassats— amb un trist protagonista de la història que vull explicar: la matança del porc. Una escena que, de ben segur, no es repetirà mai més.
 |
| Lluïsa Martí, Victòria Peiró, Josep Alsina, Víctor Turont amb la seva filla Olga, Anna Bach amb la seva filla Anna Roig, Joan Bruguera i Rosa Ferrer. Palafrugell, 1975 |
A fi de prevenir problemàtiques d'ordre sanitari, les lleis actuals no contemplen manipulacions alimentàries casolanes. I d'aquesta manera, ens han matat el porc i la truja..., i ha mort a Palafrugell i en els indrets més rurals i de pagès.
Existia a Palafrugell, just al costat de els cotxeres de na "viuda Trias", un magatzem farcit de saques que utilitzava la fàbrica de suro de can Bruguera. Al fons, un petit estable on durant tot l'any s'hi engreixava un porc fins arribar a les primeres freds. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, diu el ditxo. Ironies del destí, l'animal era captiu en una cort al bell mig del carrer de la Llibertat.
 |
| Antic magatzem de la fàbrica "Tapones E. Bruguera", actualment Centre l'Eix, 1992 |
El que no recordo (o potser no vull fer-ho), és el precís instant del sacrifici de la pobra bèstia, però sí gentades de gent a munt i avall, esmolets afilant gavinets de totes mides i formes que el matador mostrava talment com si fossin trofeius,
la mocadera* donant ordres a la resta de col·laboradores i preparant les
peroles d'aram, juntament amb una munió d'atuells per embotir les
botifarres. I nosaltres, els més menuts, que entre crits juganers i esbarrambats intentàvem d'apaivagar els del malaurat garrí en ple sacrifici que,
lentament, anava perdent la sang i la vida (aquests sí que no me'ls he
pogut treure mai més del cap).
—De pressa, de pressa; feu-ne via. Dueu-me un ensat ben gran.
Cal aprofitar-ho tot! —cridava la mestressa tot trascamant—.
 |
| Treballadors i amo de la fàbrica de taps de suro "Tapones E. Bruguera", 1953 |
I mentre algú sotmetia les ordres de la dona, el matador s'iniciava en l'art de socarrimar el porc. Llavors (un record més potent que el de la oïda; l'olfacte), una fortor empestava tot l'espai que fins aleshores només feia flaire de dolça pols de suro, donant pas al tuf de socarrim insistent que fa el pèl cremat. Fet que imagino, deuria arribar a totes les cases del veïnat. Com la de la Maria Lapedra o de l'Angelina Bruguera, i algun agosarat s'acostava fent-se partícip de l'acte per poder escallimpar alguna xuia, llonza o un bon grapat de llardons.
 |
| Netejant la budellada abans de fer les botifarres. Can Vidal, Mont-ras, 2009 |
És en aquest moment en què la mocadera contractada per a l'ocasió, na Victòria Pairó (veïna de Josep Alsina i Rosa Ferrer, del safareig de la Font) recollia la budellada en gibrelletes per netejar-la amb llimona i endur-se-la a les estances del davant de la fàbrica "Tapones E. Bruguera", al carrer de la Rajola.
 |
| Controlant el bull de les botifarres de perol. Can Vidal, Mont-ras, 2009 |
Allí, l'activitat era frenètica; tan bon punt arribava la carn —prèviament examinada pel veterinari— i ja separats els lloms dels pernils, es triava el greix de la carn, es desossava i classificava per fer-ne els diferents tipus de bulls, botifarres, pernils, lloms, llangonisses, menuts i llardons... Mentrestant, s'anaven coent les botifarres de perol, sota el permanent esguard de dos sentinelles que en controlaven el bull.
El més divertit per a nosaltres, el més menuts, era de veure treballar la màquina de trinxar carn. Una mena de molinet amb maneta manual que, juntament amb la sal i el pebre, embotia els pluriformes budells per a transformar-los en botifarres.
 |
| Embotint botifarres amb la trinxadora de carn. Can Vidal, Mont-ras, 2009 |
Sang i fetge i llardons fregits, barrejats amb col i patata era l'esmorzar, però no pas per massa temps, doncs s'havia de fer especial atenció a les llangonisses i a la resta d'embotits que requerien compactar-los al màxim, ja que del seu resultat final en depenia l'èxit de la matança i el prestigi de la mocadera contractada.
 |
| Assecant la vianda. Magdalena Cama (in mem.), mestressa de Can Vidal, Mont-ras, 2009 |
Passats dos dies d'intensa feina, a les estances més exhalades de la casa, pendolejaven tota mena de botifarres i pernils en fines perxes de canyes, com un exèrcit de soldats, a la fi de resguardar-los de possibles gats, ratolins i rates o qualsevol altre animal, fins i tot de dues potes.
(*)Mocadera: dona encarregada de la neteja de la mocada o budellam del porc que l'arreglava per a fer-ne embotits.
--
Foto dels treballadors de la fàbrica de taps de suro "Tapones E. Bruguera".
Baix asseguts: Josep Alsina, Joan Bruguera i Montserrat Servià.
Primera fila: Maria Sobrepera, Àngela Bruguera, Rosa Monells, Cèlia Vilà i Conxa Torres.
Darrere: Sense identificar (podria ser un "mostraire" o un tal Escuder, que era un treballador eventual) i Eduard Bruguera, amo de la fàbrica.
La resta de fotos en color, corresponen a una de les darreres matances del porc del mas de Can Vidal de Mont-ras, realitzades per mi mateixa sota l'autorització dels seus protagonistes.
