Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Celebració de la coberta del Casal Popular de Palafrugell amb una gran perolada. Hi apareixen: mossèn Josep Bosch Arnau (com a rector de la parròquia), un jove Josep Girbau Miquel, agafant un cullerot
(anys més tard seria alcalde de Palafrugell, assassinat a la platja de
Pals durant els fets del 17 de novembre de 1936) i el mestre d'obres Joan Ferrer Dagas “el
Sec” (amb un cigarret a la boca), entre altres personalitats i
treballadors, l'any 1916. Foto L. Casanovas. Fons familiar Bruguera-Martí
Un mestre d’obres era, essencialment, el cap d’una empresa de construcció que tenia certa formació, alhora la capacitat per a solucionar els diferents problemes tècnics que es podien anar presentant al llarg de les obres. A sota d'ells, s’hi trobaven els artesans, especialitzats en tota mena de tasques i que treballaven de forma assalariada o a preu fet. Finalment, a baix de tot, hi havia els aprenents; persones joves que treballaven amb el mestre, frec a frec, durant el temps que durava la formació o bé l'obra en qüestió.
Aleshores, el mestre d’obres és potser el que més es podria acostar a la concepció que es té actualment d'un arquitecte, essent aquest, qui assumia totes les tasques relacionades amb la construcció: des de realitzar els dissenys dels projectes, fins a tasques de pedra picada i de paleta, a més de dirigir la construcció, gestionar els recursos i ocupar-se d'administrar l’empresa. Per tot això, un mestre d'obres necessitava dominar el dibuix, la geometria, tenir uns coneixements bàsics de matemàtiques i, de vegades, també podia estar capacitat per dur a terme tasques escultòriques.
Antic nivell de ferro i vidre, propietat del besavi, mestre d'obres, Joan Ferrer “el Sec”. Fotografia Lluís Bruguera
Una altra denominació que sovint s'associava als professionals de la construcció, era la de mestre de cases. Aquest, però, tenia unes capacitats més limitades que el mestre d'obres, perquè no podia resoldre qüestions tècniques complexes, quedant el seu treball circumscrit en la majoria d'ocasions, a obres menors de caràcter civil, podent equiparar-se amb la figura dels paletes.
Els mestres d'obres més coneguts del Palafrugell d'entre la fi del segle XIX i principis del XX, època de màxima esplendor econòmica, gràcies a l'apogeu de la indústria surera, qui va destacar més, per prolífic i per edificis més rellevants, va ser en Josep Ferrer Bataller “el Bonic”. Però també n'hi va haver d'altres de menys anomenada, com en Joan Ferrer Dagas, conegut com “el Sec”, a qui se li atribueixen la construcció d'edificis que s'han convertit en insignes a la vila del peix fregit, com són: el Casal Popular i l'escorxador municipal. Ambdós protegits i inclosos dins l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Mocador de fil de Joan Ferrer “el Sec”, brodat amb les seves inicials. Fotografia Lluís Bruguera
El meu besavi, en Joan Ferrer Dagas “el Sec”, va néixer el 30 d'abril de 1861, a Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, en el si d'una família nombrosa (composta per nou germans) i molt pobre, on el primer que s'aixecava al matí, tenia el dret de calçar-se les úniques espardenyes que hi havia en tota la casa. Espardenyes que es va endur en Joan, juntament amb la puntorra, el dia que va decidir de marxar per anar a cercar un futur millor. Es veu que l'home va anar fent via i quan va arribar a Palamós, en veure el mar, aquest li va semblar tan immens i meravellós que va decidir de quedar-s'hi. I així va ser com es va establir a Palafrugell. Eren els inicis d'una època daurada a la vila, perquè la indústria del suro començava a pujar amb força i, de rebot, la construcció també anava a tot gas.
Es té constància que a Palafrugell, primer va treballar com a manobra, després de paleta i amb els anys d'experiència va anar adquirint prestigi, perquè sabia l'ofici i perquè treballava bé. A més, havia viscut a Sant Llorenç de la Muga, municipi proper a una pedrera de la zona dels Còrrecs, a Figueres. Un treballador d'una pedrera o picapedrer, podia aconseguir certa categoria professional demostrant el seu coneixement empíric, i no es pot descartar la idea que en Joan Ferrer, s'hagués iniciat en la construcció a través d'aquesta via.
Al
costat de casa seva al carrer de Sant Joan, "el Sec" hi va fer
construir un habitatge d'estil senyorial per a la seva filla Maria quan
es casés, però en realitat, ella no s'hi va arribar a instal·lar mai.
Fotografia Enric Bruguera
Ja instal·lat a la vila, el 1894 es va casar amb la palafrugellenca Concepció Reixach Fàbrega (1862-1940) i varen anar a viure al carrer de Sant Joan, on també hi varen néixer els tres fills de la parella: Teresa (1894) i Miquel (1896), ambdós albats, i Maria (1897). A casa, sempre havíem pensat que l'àvia Maria va ser filla única, bàsicament, perquè mai la vàrem sentir parlar de germans. No va ser fins en una recerca a l'Arxiu Municipal de Palafrugell (i més endavant corroborada pel genealogista Jordi Cama Rivas), que es va fer la descoberta de l'existència de dos germans més grans, però que varen morir poc després de néixer. Segurament, l'àvia no ho va saber mai (veure l'entrada Maria Ferrer Reixach. Benefactora d'art religiós). En
Joan Ferrer, d'altra banda, era un home alt i prim, amb certa fama de
tenir un caràcter més aviat hostil i reservat, potser per les
experiències que li havia tocat de viure…, però el cert és que el motiu
“Sec” li anava com anell al dit.
Detall del paper de carta de l'empresa de construcció propietat de «Juan Ferrer, constructor de obras de albañilería»
A Palafrugell va treballar amb diversos empresaris de la construcció, però com que no s'hi acabava d'entendre, va decidir de muntar-se pel seu compte amb uns quants assalariats que el varen seguir. El primer despatx el va obrir al carrer del Bruc i més endavant, al mateix habitatge familiar situat al carrer de Sant Joan, on just al costat hi va fer construir una casa d'estil senyorial on hi havia d'anar a viure la seva filla Maria quan es casés. Però l'àvia Maria no s'hi va arribar a instal·lar mai, perquè no va voler deixar als seus pares sols. En canvi, qui sí van anar-hi a viure, varen ser els meus pares; en Joan Bruguera i la Lluïsa Martí, per bé que es va haver de reformar tota la casa, a conseqüència d'haver estat tancada gairebé un quart de segle.
«Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix.»
Natalia Ginzburg, esciptora italiana (1916-1991)
Com que la seva carrera professional va ser prou àmplia, per sort, la família ha pogut conservar força documentació, com per exemple, diverses llicències d'obres públiques, com ara una adjudicació per a la construcció d'un pont sobre la riera de Llafranc, substituint una antiga passarel·la de fusta per on havien de passar carros i carretes.
Antiga
postal de l'escorxador («Matadero público») on els elements més remarcables
des del punt de vista decoratiu, són la utilització del maó vist i
l'escut de la vila de Palafrugell, realitzat en pedra, situat sobre
l'entrada de la nau central. Any 1910. Autor Àngel Toldrà Viazo. Col·lecció Enric Bruguera
Interior de l'escorxador amb arcades i sostres de bigues de fusta escairades sobre rajols de llata i detall de la inscripció de les columnes de forja que aguanten els arcs: «José Sala, Fundición, Figueras». Aquesta antiga foneria de mitjans de 1800, va ser absorbida, juntament amb la Pujadas, per la foneria Fita, totes de Figueres. Fotografia Maria Bruguera
Però entre les obres més rellevants en què va treballar “el Sec” a Palafrugell varen ser: l'escorxador municipal (1907-1910) i el Casal Popular (1914-1916). L'edifici de l'escorxador (situat fora vila), va ser obra de l'arquitecte Isidre Bosch Batallé. D'estil modernista amb arquitectura eclèctica (que incorpora elements d'estils diversos), format per un cos central amb coberta feta de teula verda vidriada amb la decoració de boles ceràmiques. Tot i que l'element més remarcable des del punt de vista decoratiu, és la utilització del maó vist. Com a curiositat, algun dels materials sobrers de l'escorxador, “el Sec” els va fer servir per a la construcció de la casa que havia fet construir per a la seva filla Maria, al carrer de Sant Joan.
Antiga
postal del Casal Popular vist des de la façana del darrera. Al fons, el
campanar inacabat de l'església de Sant Martí. Any 1916. Autor L. Roisin. Col·lecció Martí Pagès Boix
Plànol
de la façana principal i del darrera (horta) del Casal Popular, signat
per l'arquitecte J. Corretger, a Barcelona, febrer de 1916. Col·lecció Casal Popular. Fons Parròquia de Sant Martí de Palafrugell
Pel
que fa a la construcció del Casal Popular, es va haver d'enderrocar
l'antiga casa de can Vergonyós (s. XVI-XVII), de qui es diu que el
carrer de la Caritat deu el seu nom. Perquè els mateixos propietaris de
can Vergonyós, un dia a la setmana donaven almoina als pobres de la vila
a través de les finestres de la planta baixa. El projecte de l'edifici
el va realitzar l'arquitecte J. Corretger, sota el vistiplau del rector
de la parròquia, mossèn Joan Bosch Arnau i el president del Casal
Popular d'aquella època, l'industrial Josep M. Manich Elías. Aquest
edifici, que està més retirat respecte a la resta de cases del mateix
carrer, tenia dues sales molt grans, destinades a bar i saló, a més de
dos patis i més endavant es va sacrificar la gran horta del darrere per
a construir-hi un camp de futbol i una pista de patinatge (en l'actualitat
hi ha l'aparcament del Casal).
Salconduit especial de fronteres a nom de Joan Ferrer Dagas, emès l'any 1950. La data de naixement correcte seria 30/04/1861 i no 08/09/1845 tal com està escrita en aquest document. Fons familiar Bruguera-Martí
Es
té constància que durant els anys que en Joan Ferrer va viure a
Palafrugell, no va deixar de mantenir correspondència amb algun dels
seus germans que encara residien a Sant Llorenç de la Muga. I malgrat
que va tenir una extensa i fructífera carrera professional, giarebé no hi ha informacions sobre la seva vida personal. Va enviudar just acabada la
Guerra Civil. Fumador empedreït fins al moll de l'os, va patir un atac
de feridura que el va deixar força mal parat, i com que no es podia
valdre del tot per si mateix, la seva filla Maria el va cuidar fins a la
fi dels seus dies. A pesar de tot, “el Sec”, va morir el 1957, a l'edat
de 96.
Descripció del vídeo: Joan Ferrer "el Sec" a l'eixida de casa seva, l'any 1956. Autor Joan Bruguera. Fons familiar Bruguera-Martí
--
Per saber-ne més:
El Casal de Palafrugell, un edifici viu. Núria Anglada Lloveras. Quaderns de Palafrugell #26, any 2018 [consulta en línia]
El Bonic i el Sec, de Palafrugell. Teresa Bonal i Nuri Sàbat. Dins el dossier Paletes i mestres d'obra. Revista Gavarres. Tardor-hivern 2022
Literatura relacionada:
A prueba de fuego (la fascinant història de Rafael Guastavino, l'arquitecte espanyol que va desembarcar a Nova York l'any 1881). Javier Moro. Editorial Espasa libros. Any 2021
I per escoltar-ne més:
Les vieux (els vells). Jacques Brel
Mariner de terra endins (lletra: Narcisa Oliver, poetessa. Música: Josep Bastons, músic i compositor). Les Anxovetes
El pintor Soler al seu estudi del carrer del Pedró Gran de Palafrugell, l'octubre de l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler Amor
Arran de la
crema de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell als inicis de la
Guerra Civil (concretament, el dia 23 de juliol de 1936), es va perdre el magnífic retaule barroc, construït per l'escultor Pau Costa durant el
segle XVIII, d'una riquesa i bellesa extraordinàries. Segons testimonis de l'època, el temple va cremar durant tres dies seguits, sense que ningú
s'atrevís a aturar el foc. Aquests mateixos testimonis recorden com el fum sortia amb virulència pel campanar, talment com si es tractés d'una xemeneia i que en acabar la seva extinció només en va quedar l'estructura, perquè al seu interior no se'n va salvar gairebé res; a excepció d'algun objecte que algun agosarat va poder alliberar de la crema, com va ser el cas del frontal d'altar de plata amb les sacres i la magnífica creu de plata del segle XVII, anomenada Creu Processional Major, coneguda també com a Creu de la Llibertat.
La
Creu Processional Major, s. XVII, està feta amb argent i or, amb ànima
de fusta, té una alçada de 98 cm i una amplada de 60 cm. El 1634, el
bisbe de Girona va autoritzar que es destinessin 300 lliures sobreres
del recapte que es va fer per permetre la pesca en dies festius, per tal
de sufragar la redempció de captius per part de pirates i corsaris de
tota índole (d'aquí que també se la coneix com a Creu de la Llibertat).
En aquells anys el rector sagristà de Palafrugell era mossèn Esteve
Torralles. Fotografia Enric Bruguera
Un cop finalitzada la guerra i en tornar cap a la seva parròquia, mossèn Josep Bosch Arnau (que aleshores era el rector de la parròquia de Palafrugell) va establir com a prioritat la recuperació del temple, o més ben dit; del que quedava d'ell, dins les escasses possibilitats d'èxit. Primerament, pel context que s'entreveia d'una llarga i penosa postguerra i després, perquè tècnicament era del tot impossible de tornar a construir un altar amb un retaule d'aquelles magnituds. Sobretot, pel cost extraordinari que suposaria, quan la immensa majoria del poble passava fam i les represàlies, denúncies i expropiacions estaven a l'ordre del dia.
Postal de l'altar major amb el
retaule d'estil barroc, obra de l'escultor vigatà Pau Costa, que té un nom en la història de l'art català, per haver fet també les esglésies d'Arenys de Mar i de Cadaqués. Església
parroquial de Sant Martí de Palafrugell, circa 1900. Autor C. Freginals. Col·lecció Enric Bruguera
Llavors, mossèn Bosch va tenir la idea de reconstruir l'església amb elements que no es poguessin cremar: pintar tota l'església amb temàtica bíblica. Però per això s'havia de trobar un artista pintor, que fos bon dibuixant i que dominés la tècnica del fresc, però sobretot que estigués disponible tot el temps que se'l requerís per dur a terme una obra de tal envergadura. I recomanat pel prelat, el bisbe de Girona Josep Cartañà Inglés, es va elegir al pintor tarragoní establert a Barcelona, Guillem Soler Gatvillaró. Finalment, va resultar que el pintor i mossèn Bosch —home d'una integritat i honradesa excepcionals, tal com va revelar Soler anys més tard— es varen entendre a la perfecció, cobraria a tant el metre quadrat i faria vida a la rectoria com un vicari més.
L'home, l'artista
Guillem Soler Gatvillaró va néixer a Tarragona, el 5 de maig de 1905 en el si d'una família dedicada al negoci del vi. El matrimoni va tenir quatre fills, tres nenes i ell, que va ser el petit. Quan només tenia sis anys, el 1911, la família es va traslladar a Barcelona. Des de ben menut ja va demostrar les seves aptituds per la pintura i especialment pel dibuix a llapis i carbó. Aleshores, veient el talent que aquell menut despuntava, els seus pares el varen inscriure a l'Acadèmia Baixas de la capital on va aprendre la tècnica del dibuix amb el mestre Manuel Urgellés. Soler va honorar al seu professor tota la vida per tot el que li va ensenyar, fins a tal punt, que trobem una dedicatòria dirigida a ell en una pintura mural de l'església parroquial. També va aprendre gravat a l'Escola de Gravat de Barcelona i a l'Institut Català de les Arts i del Llibre amb Francesc Esteve Botey. Al llarg de la seva vida també va residir puntualment a Girona, on l'any 1922 s'havia instal·lat la seva família i on va viure el pas d'estudiant a artista professional.
La dedicatòria de Guillem Soler cap al seu estimat mestre, Manuel Urgellés: «Dedicat a la memòria del meu primer mestre en Manuel Urgellés i Trias. Tu Duca, tu Signore, tu Maestro, MCMXLVI, G. Soler». [Vers extret del Cant #11 de l'Infern dins La Divina Comèdia
de Dant. Obra que reflecteix el pelegrinatge de l'ésser humà a la
recerca de la llum: el descobriment de Déu amb l'ajut de la raó i de la
fe. Tot un cant a la humanitat]. Foto Paco Dalmau
Del 1927 al 1929 va fer una primera estada a París i el 1930, va guanyar per oposició una beca de la Diputació de Tarragona per anar a estudiar a Madrid a l'Escuela de San Fernando de la mà del mestre Eduardo Chicharro. El
desembre de 1932 es va casar amb Assumpció Amor Turmo i es varen traslladar
definitivament a Barcelona on varen tenir dos fills: l'Antoni i la
Josefina. L'any 1936, en l'esclat de la guerra, es va allistar al bàndol
republicà on va prestar serveis per a dibuixos de plànols i inspecció d'obres al 1r Batalló d'obres i fortificacions (3r sector) fins al 1939 i en finalitzar el conflicte li
varen començar a arribar encàrrecs dels primers frescos. Alhora, el 1941 va obtenir el Premio Nacional de Bellas Artes amb el gravat titulat “La
última diligència” i el 1942, se li va encomanar un dels encàrrecs més
importants de la seva vida: la decoració amb pintures al fresc de les
parets interiors de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell,
després d'haver quedat destrossada arran de l'incendi del 1936.
Soler
va ser un home molt culte que sentia una gran passió per la pintura, la
música, l'escriptura i el teatre, però en general per totes les arts. Durant els anys que va viure a Palafrugell, Soler assistia assíduament als assajos del grup de teatre de l'associació catòlica del Casal Popular, dirigit per Manel Nicolau i el meu avi, Paulí Martí. En una ocasió, el pintor va deixar escrit: «Donaria
tot el que sé i he fet sobre pintura, i encara hi afegiria dos anys de
la meva vida, per poder ser un bon pianista de la talla dels grans, i no
pels aplaudiments, sinó per a la meva pròpia satisfacció...». El pintor Soler retratat al seu
estudi de Palafrugell, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Aleshores, els treballs varen començar el 22 agost de 1943 (tal com diu una inscripció feta per ell mateix en el marc d'un dels plafons de l'absis) i Soler es va venir a instal·lar a Palafrugell, on estava a dispesa a la parròquia amb mossèn Bosch, tot i que també va tenir un petit estudi al carrer Raval Superior que donava al de Pi i Margall. Als estius, quan venia la família per instal·lar-se, llogaven una caseta a Llafranc, “Villa Núria”, propietat de Ferran Parés Bigorra.
Assumpció
Amor amb la seva filla Josefina al pati de “Villa Núria”, la caseta de
Llafranc que llogaven als estius, propietat de Ferran Parés Bigorra, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Durant els
anys que Soler es va establir a la vila, a banda de les pintures murals de
l'església parroquial de Sant Martí, també va pintar el presbiteri de
l'església de Santa Rosa de Llafranc, la capella de l'escola Vedruna (actualment desapareguda), el baptisteri de
l'església de Sant Pere de Begur i la capelleta de la finca de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos encàrrecs per pintar escenes murals en esglésies i edificis bàsicament de caràcter religiós, però també de profans.
L'obra, l'església parroquial de Sant Martí
El plantejament general i els esbossos per poder pintar l'església, es varen realitzar immediatament amb l'objectiu de poder començar les obres al més aviat possible i Soler tenia clara la seva direcció: combinar l'or amb la decoració. El pintor palafrugellenc Josep Martinell Bruguera, que va intervenir en les obres com a professional durant uns anys, va escriure en un article publicat a la Revista de Palafrugell, que l'or de l'església va costar unes quaranta mil pessetes, d'un or laminat provinent d'Alemanya de divuit quirats. Martinell va aprendre la tècnica del fresc perquè va col·laborar amb el pintor Soler a l'església parroquial, però també a la petita capella de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava.
Guillem Soler també va pintar els frescos de l'església de Llafranc, dedicats a la vida de santa Rosa de Llima. Foto general, circa 1950, autor desconegut. Fons Fina Soler. Foto detall: Fotografia Enric Bruguera
El projecte abastava el cicle complet de la religió en els seus punts essencials; des de la creació fins al judici final, passant pel drama humà del bé i del mal, però també de la redempció. La idea de mossèn Bosch era de caràcter docent, tal com es feia en l'edat mitjana, ja que ell volia estendre, per la superfície de les parets, una teoria d'imatges visuals amb una finalitat pràctica que servissin per als fidels, tant per instruir-los com per a promoure llur fe i esperança. L'objectiu del pintor Soler, doncs, era de naturalesa artística: donar forma a aquest propòsit, creant un conjunt expressiu i unificat a través del desenvolupament temàtic, aconseguint un estil realista, molt influenciat pel Renaixement italià i, sobretot, donar una gran importància al dibuix. Soler va manifestar en una entrevista uns anys més tard, que pel seu contingut hauria estat una obra única al món i pel seu aspecte exterior seria èmula d'aquells temples d'Itàlia, pintats de dalt a baix, que després de segles ens deixen encara admirats.
Soler
duent a terme un llenç de grans dimensions a l'oli sobre un bastidor,
per a la decoració d'un pavelló a la Feria del Campo de Madrid, l'any
1956. Autor desconegut. Fons Fina Soler
D'aquesta manera, les directrius de la temàtica les donava mossèn Bosch —que tenia al cap de pintar tota l'església— i Soler la desenvoluparia pictòricament amb la peculiaritat, com era usual en aquella època (copiant als grans pintors del Renaixement italià), de fer servir alguns vilatans com a models en moltes de les escenes. I així varen passar gairebé vuit anys, fins al 1950, any en què el rector va morir de manera sobtada. Amb aquest fet, el projecte va anar quedant aturat i
no s'acabava de reprendre. A més, ja es començava a fer palès un cert
desinterès per part dels vilatans i tothom se'n va cansar. Podríem dir que es va
repetir el cas del campanar inacabat (icona de la nostra vila)... Amb aquest trist final i les crítiques d'alguns palafrugellencs cap a la seva obra, varen fer que Soler, home d'una gran sensibilitat, quedés tocat, més aviat molest i amb un record final de certa amargor cap a la vila, cosa que va provocar
que gairebé no tornés més per Palafrugell.
La família Soler-Amor ja residint a Barcelona: Guillem, Josefina, Assumpció i Antoni, anys cinquanta. Autor fotògraf ambulant desconegut. Fons Fina Soler
A banda de les pintures a l'església parroquial, Soler també va pintar els frescos de l'església de la parròquia de Santa Susanna del Mercadal i els de l'església de Sant Martí del Seminari a Girona (només per citar els que són més a tocar de casa, però en va pintar molts més), alhora que va treballar intensament en il·lustracions de contes, col·laboracions amb editorials i marxants d'art tant en l'àmbit nacional com internacional i realitzar infinitat d'exposicions amb diverses tècniques pictòriques (dibuix, gravat, oli, aquarel·la...). Soler va viatjar, viure i treballar a ciutats com Madrid, París, Nova York, Chicago, Caracas..., mantenint sempre una intensa i variada activitat, que només es va veure reduïda arran d'un càncer que va patir i que el va dur a la mort, el 31 d'octubre de 1971, a l'edat de seixanta-sis anys.
La
tècnica del fresc, consisteix en aplicar els colors barrejats amb aigua
de calç damunt d'un arrebossat de calç i sorra que recobreix el mur.
Aquesta tècnica requereix una gran habilitat per part de l'artista, ja
que cal aplicar els colors mentre la superfície es manté humida. El
pintor Soler juntament amb els seus ajudants damunt la bastida de
l'església de Sant Martí, ubicada al seminari de Girona, l'any
1947-1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Amb la mort del pintor Soler també se'n va anar una part de la vila. I com en el procés de la seva malaltia, les pintures de l'església talment varen anar patint una lenta, però inexorable erosió, que només aflorava en el record dels testimonis i familiars dels quals hi estaven representats. I varen haver de passar un bon grapat d'anys fins que a la fi de l'any 2014, un grup de vilatans sensibilitzats i amb l'aprovació de l'aleshores rector de la parròquia de Palafrugell, mossèn Felip Hereu Pla, es va encarregar un estudi a l'empresa gironina 4 Restaura per conèixer l'estat dels frescos i l'elaboració d'un projecte per tornar-los a la seva resplendor original. Per tal de finançar totes les fases de restauració del projecte, els promotors varen demanar la col·laboració de diversos artistes locals per muntar una exposició amb finalitats benèfiques per recollir fons a través de la venda de quadres, a banda de diverses donacions per part de particulars, però també d'empreses.
Paral·lelament,
es va crear una exposició dedicada a les pintures de l'església a
partir dels esbossos originals del pintor Soler que va ser tot un èxit.
El fet que a moltes de les escenes hi hagi representades cares i cossos
de gent del Palafrugell d'aquella època, fa que les pintures encara
siguin més especials; un veritable patrimoni local, convertint el que
podria ser una església de pedra en una església de gent.
Toni
i Fina, els fills del pintor Soler, durant l'acte d'inauguració de l'exposició dels esbossos originals del seu pare, que en
nom d'aquest i de la resta de la família, varen agrair i felicitar a
tots els participants i vilatans en general, per l'actitud positiva que
varen demostrar tenir. Sala d'exposicions del TMP, el 18 de gener de
2015. Foto Paco Dalmau
Els palafafrugellencs figurants a l'església de Sant Martí
L'any 2015, aprofitant les obres de restauració de les pintures murals de l'església de Sant Martí de Palafrugell, TV Costa Brava, de la mà de l'escriptor i activista local Lluís Molinas Falgueras, va realitzar un programa dedicat a la figura del pintor Soler titulat: Tot recordant. Seguint la petja del pintor Guillem Soler. Aquest programa, d'una gran vàlua històrica —bàsicament pels testimonis de primera mà que hi apareixen pintats o bé que havien conegut al pintor— va estar penjat al web de la televisió local a la carta (a través de La Xarxa) durant molt de temps. De cop, fa pocs mesos, va desaparèixer, juntament amb la quasi totalitat d'emissions del Tot recordant, al·legant que el servidor els havia “petat” i que no se n'havia guardat còpies de seguretat. Malgrat els meus esforços per contactar amb directius i altre personal de la cadena en qüestió, no he obtingut mai més cap resposta; només un incòmode silenci que a la fi he interpretrat com a una trista derrota.
D'aquesta manera, el testimoniatge de la meva mare, en tant que figura representada a l'església, s'ha esvaït per sempre més, per sort, però, no els seus records que varen ser claus per a la identificació d'altres palafrugellencs figurants a l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell:
L'altar major
El Crist Sagramentat. Cos i mans: Antoni Resplandis Cruañas àlies “Balancetes”, peus: s'atribueixen al mateix Antoni Resplandis, tot i que Paco Llosa Puig també se'ls havia assignat, cara: inspirada en el Sant Sudari de Torí. Foto Paco Dalmau
L'aparició
de Jesús als apòstols al Cenacle. Sant Tomàs (tocant la llaga a Jesús):
cara: del mateix pintor Soler, cos: Antoni Resplandis Cruañas, l'apòstol Sant Joan (recolzant els braços sobre la taula):
Joan Mató, darrere Sant Joan (dreta): Toni Iglesias àlies “Betes”, primer apòstol dempeus de l'esquerra: Pere Serra Coll (paleta de professió. Al matí,
abans d'anar a treballar, passava per l'església per preparar la paret
de calç on el pintor Soler després pintaria el fresc). Foto 4 Restaura
Els àngels Seraphim i Cherubim: les cosines Montserrat Tauler Marquès i Rosa Pellicer Tauler. Foto Paco Dalmau
L'al·legoria
de l'església. Sant Pare Pius X i el bisbe Torras i Bages, escolanet: Carbonell (un home que havia estudiat per capellà), pecador: Lluís Arboix Seculí (campaner de la parròquia, per bé que erròniament s'havia atribuït a un tal "Joan Gitano"), dona
agenollada: Rosa Grau Lluís, nen: Antonio Masdeu, capellà amb
el cabell blanc: inspirat en el cura d'Ars, és el patró dels capellans. Foto Paco Dalmau
L'Ascensió de Jesús. Els dos àngels terrenals: es deia que podrien ser les germanes Conxa i Carme Genís Arolas. Foto 4 Restaura
La vinguda de l'Esperit Sant. Segon de la dreta dempeus: Lluís Morató. Foto Paco Dalmau
El baptisteri
L'al·legoria del paradís. Àngel: Maria Dolors Bofill Boera, Adam, cos: Josep Vives Sureda, cara: es desconeix. Foto Paco Dalmau
El baptisme. Jesús: Miquel Juscafressa. El 17 de novembre de 1949, durant la seva visita pastoral al temple, el bisbe de Girona Josep Cartañà va decretar: «Que la figura de Jesús en la capilla del Bautisterio, sea retocada convenientemente para que la efígie del Redentor excite con la admiración artística, sentimiento de elevado fervor religioso». Amb aquesta declaració, podem imaginar que el pintor Soler degué pintar un Jesús molt més lleuger de roba... Foto Paco Dalmau
La capella del Santíssim Sagrament o capella fonda
L'Anunciació. Verge Maria, cara: Lluïsa Martí Gich (la meva mare), cos: Maria de Usaola (filla del campaner de la parròquia). Fotografia Enric Bruguera
El naixement de la Mare de Déu. Infant: Francesc Mozo
Llambí, noia amb la tassa a la mà: Maria Suñer Jofra, serventa que
entra per la porta: Maria Riembau. Foto Paco Dalmau
El miracle. Els dos àngels: les germanes Maria i Montserrat Rosés, conegudes com a “les Menudes”, de “cal Menut”. Foto Paco Dalmau
Judit presentant el cap d'Holofernes. Judit: Rita Moner Roca. Foto Paco Dalmau
La capella de les Ànimes
La sang de Crist (celebració de la missa segons el ritual preconciliar). Capellà d'esquena: Rnd. Pare Epifanio Morán, Mare de Déu: la dona del pintor Soler, Assumpció Amor Turmo. Foto Paco Dalmau
Escena esquerra: El lliurament de les claus de Jesús a l'apòstol Sant Pere. Tant la figura de Jesús com de l'apòstol: Josep Joan Cabarrocas àlies “Pepet Pollastre”, tot i que la figura del sant s'inspira en el popular Zorrilla. Escena dreta: L'administració del viàtic o la unció dels malalts. Malalta: Pepita García (neboda de mossèn Josep Bosch), capellà: Joan Pi (el mossèn de la parròquia de Palafrugell). Foto Paco Dalmau
El cor
Les ànimes del purgatori. Al mig: Maria Cervera Coderch, lateral esquerra: Paquita Cabezas Sabater. Foto Paco Dalmau
La batalla dels àngels. Enmig l'esplomissada s'hi identifiquen, àngel que aguanta la llança amb les dues mans: Salvador Sabater, àngel amb espasa: Josep Puig Clausell. Foto Paco Dalmau
Judici particular de les ànimes. Àngel principal amb les balances: Rosa Maria Miquel àlies Rosa Maria Capella, àngel amb corona i palmó: Maria Esteva àlies Maria de “can Caló”. Foto Paco Dalmau
El judici particular. Àngel amb l'epasa del davant: Carmen de Usaola (filla del campaner de la parròquia i germana de Maria). Foto Paco Dalmau
La creació. Cara de la lluna: Maria Teresa Joanola. Foto Paco Dalmau
«Les pintures són del poble, entre altres raons, perquè hi surt gent del poble: no són personatges inventats; són els nostres avantpassats».
Lluís Molinas Falgueras, escriptor i activista cultural (Palafrugell, 1935)
--
Per saber-ne més:
L'art religiós a Palafrugell. Aurora Pérez Santamaría. Col·lecció: Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona, any 2007
Conversa amb el pintor Guillem Soler. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 4, abril 1963, p.7-8
Quatre paraules sobre l'altar major de l'església. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 14, juliol-agost 1994, p. 10-11
Guillem Soler, un artista polifacètic. Lluís Brugués i Albina Varés. Revista de Girona, núm. 276, gener-febrer 2013, p. 60-63
Restauraran els frescos de l'església parroquial. Josep Salvatella. Revista de Palafrugell, núm. 255, gener 2015, p. 8-9
Recordant la figura del pintor Guillem Soler. Part d'una entrevista amb Lluís Molinas Falgueras, maig, 2023
I per escoltar-ne més:
Angelitos negros. Antonio Machín. *Dedicat a la meva mare, que em va explicar bona part d'aquesta història
Moonlight Sonata (piano & orchestra), L.V. Beethoven. Georgii Cherkin. *Una de les peces que el pintor Guillem Soler tocava, alhora que li servia d'inspiració
_man.jpg)
%20(1)_ok_mab.jpg)
_mab.jpg)
