Front marítim de Tamariu amb l'Hotel Janó (al mig). Postal d'Edicions Maria Casanovas [mare de Lluís Maimí, autor d'aquest article] i Cia. Autor: Pere Palahí Bach-Esteve. Anys 50. Arxiu Lluís Maimí.
«Recordo molt especialment les festes de tancament de temporada de La Raqueta dels anys 1963, 1964 i 1965, potser per la implicació directe que els cambrers de l'Hotel Janó hi vàrem tenir. En els decurs d'aquells anys, a banda de la programació de rigor, a vegades els cambrers acabàvem organitzant una petita sorpresa per als assistents a la vetllada. Això sí, sempre amb la vènia dels propietaris, ja que entre els tres socis propietaris del local La Raqueta i la direcció de l'Hotel Janó hi havia un vincle molt estret.
A la festa de final de temporada, que va tenir lloc a La Raqueta el 28 de setembre de 1963, segons el programa que l'anunciava i que m'ajuda a clarificar els meus records, hi tocava el conjunt Miami, i com a plat fort, hi havia l'actuació flamenca "Flora y los Duende" [sic] i també la d'altres intèrprets sensacionals.
Fulletó publicitari de vacances a la Costa Brava, 1961. Fons: Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).
Amb ulls d'ara sorprèn la retòrica de reclams publicitaris d'aquella època. Aconseguiria atreure clientela ara una invitació com aquesta?: "La Raqueta de Tamariu, el mejor de los Clubs de noche, agradeciendo las atenciones recibidas de sus clientes y favorecedores, tiene el honor de ofrecerles una sensacional fiesta de fin de temporada"? O bé: "Gran batalla de serpentinas y confetti con intervención de todos los clientes." "Sensacionales concursos de Twist, Rumba, Tango y Pasodoble torero." "La Raqueta obsequiará a todos sus clientes con un típico cremat".
Festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta de Tamariu on cambrers i cambreres dels hotels Janó i Tamariu amenitzaven part de la festa amb actuacions diverses, 1963. Arxiu Lluís Maimí.
En llegir-ho no puc evitar de pensar en l'informatiu setmanal franquista No-do, que ens passaven aleshores a cada mitja part de les vetllades de cinema. És justament en aquest programa de fi de festa de l'estiu del 1963, que hi descobreixo aquest anunci: "Brillantísimo fin de fiesta con la presencia del destornillante cuadro flamenco JERÓNIMO (99 veces internacional): guitarrista (Sólo un dedo); rumbero (El Tiritití) ; cantaor (El Gafe); bailaor (El Diente), con la colaboración de las autentificadas primeras figuras del baile español (999 veces internacionales): La Ñiña (1a bailaora); La Rasquiña (2a bailaora); La Soñadora (3a bailaora)". Bé, doncs, ara ja puc descobrir el pastís i us anuncio que aquesta part, en realitat, anava a càrrec dels cambrers i cambreres de l'Hotel Janó i un de l'Hotel Tamariu. Quina gresca! Cap de nosaltres sabia tocar la guitarra, ni cantar, ni ballar flamenc. Però el cert és que vàrem saber divertir, i molt a "los señores clientes y favorecedores de La Raqueta". En "Jerónimo" era en realitat un dels tres socis del Night Club; el guitarrista "Sólo un dedo" era un servidor de vostès; el rumbero "el Tiritití", en Toni "el Choyo"; el cantaor "el Gafe", en Bartolo; el bailaor "El Diente", en Miquel; i las bailaoras "La Niña", "La Rasquiña" i "La Soñadora", la Roseta, la Susi i una noia el nom de la qual ara no recordo...
Tal i com deia el programa, això sí que va ser "un derroche de luz y desbordante alegría en el final de fiesta de La Raqueta de Tamariu", si més no per a nosaltres que hi vàrem posar la guinda.
Fi de festa esbojarrada al Night Club La Raqueta. Una merienda de negros caníbales, 1964. Arxiu Lluís Maimí.
El fi de festa del setembre de 1964 va ser d'allò més políticament incorrecte que us pugueu imaginar. Uns quants cambrer i cambreres vàrem irrompre a l'interior del local fent paròdia d'un grup de caníbals. Pintats de negre i amb cara de famèlics, varem acabar agafant una persona d'una de les taules i la vàrem posar dins d'una olla amb un foc de mentida a sota. Tot plegat va ser un veritable descontrol, ja que al final, en una mena de dansa endimoniada, hi va acabar participant tota la gent de la sala.
Programa de la festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta amb l'actuació de la ballarina de flamenc la "Morucha", amenitzada per Manel Bisbe, l'anomenat Gitano de la Costa Brava, 1965. Fons: AMP.
La darrera festa que recordo, la del 14 de setembre de 1965, potser va ser la més sonada de totes, ja que la batuta de l'acte d'homenatge i comiat de la "bailaora" de flamenc la "Morucha", la portava en Manel (Manel Bisbe), el famós Gitano de la Costa Brava, tal com l'havia batejat la també famosa "bailaora" Carmen Amaya.
Manel Bisbe havia fet amistat a Barcelona amb la "bailaora" Carmen Amaya, que el 1957 s'establí a la Costa Brava, i és aleshores quan es comença a deixar veure per l'Hotel Llafranc, on hi balla de manera improvisada per a turistes i clients. Un dia d'estiu de 1965 la "bailaora" li va dir a en Manel: "Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados". En aquesta sonada festa, Carmen Amaya va regalar una medalla d'or a en Manel, proclamant-lo el "Gitano de la Costa Brava". (n. de l'a. d'aquest blog).
En Manel havia guarnit un palanquí amb flor blanca i esparreguera, lliris i clavells vermells i una dotzena de colomins, que volaven a l'entorn, lligats curts amb cintes de colors. Els camàlics érem quatre cambrers, vestits tots amb unes túniques blanques que ens arribaven fins als peus i uns turbants que a penes ens deixaven veure els ulls. En Manel anava davant de tot fent de mestre de cerimònies, presentant majestuosament la "bailaora" com si fos una reina. Jo, que anava a la part de davant, veia perfectament la cara de circumstàncies de la "Morucha" que intentava fer el seu paper tota l'estona, però que, tan bon punt no va acabar la passejada, va guillar del palanquí ben esperitada i es va refugiar al camerino.
Festa homenatge i comiat de la "bailaora" la "Morucha" al Night Club La Raqueta, 1965. Fons AMP. Col·lecció Eduard Bofill Blanch.
Els portadors del palanquí de la "Morucha". Els cambrers: Bartolo, Toni el "Chollo", Carlos i Lluís. Arxiu Lluís Maimí.
Acabada la sessió, els malaguanyats colomins havien quedat lligats al cadafal, que va quedar endreçat darrera l'escenari. Com que eren aprofitadors, vaig proposar que cada un de nosaltres se n'emportés tres d'amagats a la pitrera. Hi van estar d'acord, però sense saber on posar-los, al final els vàrem haver d'encabir dins dels tres calaixos de la meva tauleta de nit, en la proporció de quatre colomins per calaix. Vaig anar a dormir sense que se m'acudís advertir ningú. L'esglai que va tenir la meva mare, l'endemà, quan tot endreçant l'habitació va sentir sorolls dins la tauleta de nit, va ser de campionat. Un cop calmada, en explicar-li que es tractava d'aprofitar els colomins, va decidir col·laborar. Ella els mataria, però plomar-los ni pensar-ho. Al vespre hi va haver reunió general i els galifardeus vam decidir que plomaríem els ocells. Tothom en va quedar fart, de plomar!
Con faldas y a lo loco! El protagonista d'aquesta història, Lluís Maimí Casanovas, una nit que es va vestir de dona al bar de l'Hotel Janó, per tal que els clients s'ho passessin bé i no se n'anessin als bars de la competència. Arxiu Lluís Maimí.
L'àpat, que es va fer un una petita cuina dels apartaments que regentava la meva mare, va ser tot un èxit. El "catxoflino" de colomí que va cuinar ma mare va resultar excel·lent. El problema va venir després, quan es va embussar el lavabo amb les plomes que els meus tres companys, sense rumiar-s'ho gens, havien fet desaparèixer a través de la tassa del vàter. El disbarat es va descobrir quan el paleta, en rebentar la canonada, va començar a trobar les plomes dels colomins d'en Manel Bisbe. En va omplir dues galledes sense que mai ningú no endevinés com carai havien pogut haver arribat als apartaments per acabar embussant les clavegueres!»
Lluís Maimí Casanovas Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970. Publicació, març 2020
Punts de venda a Palafrugell: Papereria Pilar, Llibreria l'Esquitx i Llibreria Costa Brava. A Tamariu: Botiga Patxei. PVP: 12€.
catxoflinom.1 Acompanyament culinari. Plat a base de tall i verdures tallades fines i cuites fins a la seva caramel·lització. 2 Plat preparat a base de sobres d'altres menges. Dit també catxofino. palanquí. m. Aparell de transport semblant a una llitera. Conegut també com civera o civira. *Definicions extretes del llibre:Coses sentides, El parlar de Palafrugell, Maria Bruguera Martí i Carlos Serra Mayoral. Edicions Baix Empordà, 3a edició 2019
-- Per saber-ne més:
Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Unland, Annie. Edicions Baix Empordà. 2008
Frederic mirant cap a l'horitzó des de la petita Venècia de Llafranc, 1945
«He tingut la sort de poder gaudir de Llafranc els meus seixanta-cinc anys de vida. D'una manera més o menys continuada, al llarg d'aquests anys, he viscut en aquest bonic racó. Llavors, no estranyarà ningú si us dic, per endavant, que tinc una debilitat per aquesta platja.
Postal promocional de la platja de Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Granés Hostench
Com que avui toca "retro", deixarem les allaus turístiques actuals per una altra estona i us parlaré d'un temps en què, per mi, Llafranc era sinònim d'aventura, llibertat, independència... En aquests temps, quan encetàvem el mes de juny, i mentre la natura es posava de festa, nosaltres fèiem els últims esforços per enllestir el curs i aprovar els exàmens per no arrossegar cap assignatura pel setembre, ja que aquest contratemps, portava implícit xafar les vacances de l'estiu. A mesura que avançava el mes, ja feia projectes de com passaria l'estiu a Llafranc.
Vista de la badia de Llafranc des del passeig, anys 50
Per donació familiar, els meus pares tenien una petita caseta de cós al carrer de Monturiol de Llafranc (veieu l'entrada en aquest blog 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Era una caseta d'estiu; discreta, alegre, amb corrent d'aire i una eixida agradable. Cuina i comuna a fora. A l'eixida hi havia un pou que tenia una aigua tan fresca que entelava el vas quan l'omplies. I com que en aquells temps les aigües passaven per on tenen de passar i no hi havia filtracions, a més de fresca, era molt bona. En aquella casa, el moble més valuós era un rellotge de paret amb pèndul i peses que el meu avi -rellotger- havia regalat als meus pares. Cada setmana havies de donar-li corda i d'aquesta manera anava tocant les hores de felicitat que passava a Llafranc i les repetia, perquè no me n'oblidés.
Frederic a la façana de la casa del carrer de Monturiol de Llafranc, 1948
He dit que era el moble més valuós, ja que en aquestes cases no hi havia confort. De manera general s'hi portava tot el que feia nosa a Palafrugell i quan arribava l'època d'estiu s'acabava de completar. El dia del trasllat, els meus pares reclamaven els serveis d'en "Berto", del seu carro i del mul que el tirava. Recordo amb tota claredat, les carregades que li fèiem i que portaven a tota la família una setmana de preparatius per no oblidar res: somiers, matalassos, capçaleres, cubells de roba, un cove ple de plats, olles i cassoles..., i així completar el parament de la casa de Llafranc per allotjar set persones (els meus pares, les quatre germanes i jo). La màxima il·lusió era quan -un cop tot ben lligat- en "Berto" em deia: —Ja pots pujar! I assegut sobre un matalàs, començava la marxa triomfal d'una hora i mitja de camí, aguantant les regnes del mul que no calia dirigir, ja que es coneixia el camí més bé que cap de nosaltres... El meu pare feia el trajecte en bicicleta i la mare i les germanes feien el camí a peu.
Rellotge de paret amb pèndul i peses aturat en un temps que ja no tornarà...
Arribats al carrer de Monturiol, el pare ja ens esperava i amb ell érem els encarregats de muntar els llits, col·locar les calaixeres i omplir un petit dipòsit que donava aigua a la cuina. Mentrestant, la mare i les germanes acomodaven la casa i preparaven el primer repàs a Llafranc. També es posava en marxa el rellotge de peu, que després de nou mesos d'hivernar anunciava el feliç començament d'un nou estiu carregat d'il·lusions. Hi havia tantes coses a fer...
Els germans Lluïsa, Frederic i Conxa a la platja de Llafranc, 1937
Una de les meves activitats predilectes era la navegació. Quantes hores havia passat dalt d'una barca! Tant li feia anar a tirar les armellades amb en "Juanito" (veieu l'entrada en aquest blog La història de «Gilda», d'en Juanito Piferrer, un nom que va portar cua), com anar a acompanyar turistes a Aigua Blava amb la "Paulina" d'en León Rovira, sortir a la vela o amb el meu pare, que li agradava molt la pesca i em feia seguir sempre que em trobava...
Frederic i el seu pare, Paulí, avarant el "Ligero". Llafranc, 1945
Us haig de confessar que era un vailet sense control horari; al matí, anava a l'embarcador i el primer que em deia: —Vols venir?.
No tenia ni temps d'acabar la frase que ja em tenia a dalt. No
preguntava ni cap on anava, ni a quina hora tornaria..., la qüestió era
embarcar, agafar el timó i, som-hi!
Joan Piferrer Fontàs "Juanito" passejant turistes a bord de la "Gilda". Calella, 1958
Amb
en "Juanito" (mariner de tota la vida) solíem anar a calar les
armellades les vigílies de festa per compte d'un senyor que li demanava
els seus serveis. Solíem sortir cap al tard, quan el sol s'anava a la
posta. Unes vegades era a Cap de Frares (per fora), d'altres a l'Illa, als
Ullastres... Al moment de calar, en "Juanito" (dret a la barca) anava
tirant les xarxes al mar mentre jo (mà al canvi de marxes) seguia les
instruccions: —Ara endavant, poc a poc. Ara punt mort... (de sobte) Enrere! (ja que la marxa venia malament). Torna endavant...
I així, fins acabar les deu armellades (uns cinc-cents metres,
aproximadament). Després, mentre la llum del dia s'acabava i les
primeres faroles senyalaven el camí de retorn, era el moment de les
confidències; en "Juanito" parlava de pesca, m'ensenyava com fer un nus
mariner, com distingir una senya de calament i quasi sempre encetàvem
alguna havanera que acabava a l'embarcador de Llafranc.
Lluïsa Gich i els seus fills Frederic i Maite, al fons el "Ligero". Cala Estreta, 1946
Altres
vegades, amb la seva barca de pesca feia "lloguers" per acompanyar als
primers turistes a descobrir la costa. I així, em vaig anar
familiaritzant amb totes les cales de la rodalia: el Cau feréstec, Cala
Pedrosa, la barraca d'en Juscafresa i la platja de Rotlló, Tamariu (de
badia fonda) i la seva platja de l'Iris, la lluminositat d'Aigua Xelida
(tranquil·la, i plena de reflexes) amb la barraca d'en Gotes i la casa
d'en Rosa com a únics testimonis de presència humana... I quan passaves
la Punta d'es Blanc començava un dels racons més solitaris i bonics de
la costa: Cala Marquesa (allà on l'aigua té color). El Rec dels arbres
(accessible solament per a gent experimentada), les Coves d'en Gispert
(meravella natural, sobretot si és de bon matí per veure-hi sortir el
sol), Cala de Cabres i els penya-segats que l'envolten... I passàvem la
Punta d'es Mut per arribar fins a Aigua Blava (de sorra fina i aigües
poc fondes). Aquí solia ser el final del trajecte. Tothom a l'aigua i
banyada general. Per mi aquests viatges eren perillosos, ja que no sabia
mai l'hora de tornada. Els turistes es trobaven bé en remull i qui és
que els deia que a casa es decidien a dinar sense mi? Aquest problema es
repetia sovint, i quan arribava tot eren cares llargues i reflexions
amenaçadores. Ara, però, reconec que els meus pares eren molt comprensius i de
forma general tot acabava amb un "sense postres" i algun arrest
domiciliari de tant en tant.
Però
l'endemà era en León que amb la seva "Paulina" em proposava d'anar a
Cala Estreta. Qui podria resistir-se al "pam-pam" reposat d'aquell motor
d'olis pesats que per engegar-lo al matí es tenia d'escalfar el pistó
amb un llum de soldar... Les pistonades eren tan reposades i
accentuades, que al mateix temps de navegar et feien un massatge
vibratori per tot el cos. I així enfilàvem la Punta d'en Blanc i la
Punta de la Torre (amb els caganers, d'aigües somes i garoines a dojo) i
tot seguit els Tres Pins (presidint la platja aristocràtica del
Canadell). Ull amb els Dos Conills! (escuits traïdors pels
principiants), i es Còdol, que dóna entrada al Port de Mala Espina
(primera de les tres platges del nucli antic de Calella). Amb una platja
migrada i amb fons de cintes ve el Port Bo, d'entrada fàcil i emmarcada
per les Voltes, que han sentit més havaneres del món. Continua la Llosa
dels Encantats, expressa per donar ensurts als que baden, i acaba la
trilogia el Port d'en Calau, petita i plena de veles. I mentre la
"Paulina" va treient fum, passem per davant del Port Pelegrí (la platja
dels homes), els Banys d'en Caixa, fins a descobrir la font de Sant Roc,
platja de Canyers (de difícil accés) i Aigües Mortes (on els pops
abunden). Passem la Foradada i els Forcats per enfocar els Castellets,
però abans admirarem la roca de Cau Toixó i la platja del Golfet, de
dibuix perfecte, aigua transparent i amb una sorra granada que convida a
prendre el sol.
Badia de Llafranc des del camí de ronda, al fons el far de Sant Sebastià, anys 50
Abans de
passar pel mig dels Castellets, haurem reduït la marxa perquè la
maniobra és delicada. Del costat de la penya que ens portarà a Cap Roig,
trobarem tots els tons de verds possibles, degut a la diferents classes
d'herba que hi creix. De sobte, la roca ve vermella i aquesta punta
acull una de les colònies més importants de gavines de la regió. És fàcil
entre març i abril de veure les cries (de pèl gris) que desafien la
gravetat entre les escletxes de la roca. Passat el cap, tornem a
accelerar la marxa i deixem la Cala d'en Massoni i la Banyera de la
Russa per contemplar es Vedell, racó d'aigües quietes i cristal·lines.
Seguim per la Cadena i trobem Font Morisca o El Crit, una platja de molt
difícil accés, ja que està plena d'escuits i les barques li tenen
respecte. Com que no ens hem acostat a terra, trobem tot seguit Cap de
Planes i Cala Bona amb la seva barraca (avui reclamada pels ecologistes
per haver canviat d'amo). Passem una altra platja i la "Paulina" redueix
la marxa per poder entrar suaument a Cala Estreta. La "Paulina" tocarà
fons abans d'arribar a la platja i els turistes s'hauran de mullar els
peus per accedir a la mateixa. Com podeu suposar, les tornades els feia
sempre pel camí més recte, si bé no servia de gran cosa, ja que el
retràs era massa important.»
Frederic Martí i Gich. Llafranc, 2001
Postal promocional de Llafranc amb el "Ligero", anys 50
armellada f. Tipus de pesca format per xarxes o filats superposats. cósm.1 Amplada estàndard d'una casa, equivalent a quatre metres i escaig. 2 Es considera l'amplada aprofitable d'un pi per als cairats de sota la teulada. eixidaf. Mena de terrassa, descoberta o amb porxo, que tenien moltes cases de poble, i que venia a ser l'espai de connexió entre l'habitatge i l'hort, que solia estar al darrera de la casa. escuitm. Malformació d'escull. Roca a flor d'aigua. Paraula ben pròpia del nostre costaner. garoinaf. Garota, eriçó de mar. Una de les paraules més emblemàtiques de Palafrugell, atès que és l'únic lloc, juntament amb Begur, on les anomenem així. Pronunciat groina. rotllóm.Pedra generalment de forma rodonenca. Anomenat també còdol.
Descripció
del vídeo: Embarcada amb la família Martí-Gich i d'altres amistats, des de
Llafranc fins la Cala Estreta. Any: 1956. Fons: Arxiu familiar
Bruguera-Martí.
-- Per saber-ne més:
El perfil de la costa, Josep Castelló Regencós "Caste", 2003 [esgotat]
Josep Bañeras, Els noms del territori · Col·lecció Galeria de personatges Núm. 8, Josep Castelló Regencós "Caste", 2012 [consulta en línia]
Palafrugell, parada i fonda (1959), Una volta a la muralla (1984), Som com som (1990), Josep Martí Clarà "Bepes" [consulta en línia]
I per escoltar-ne més:
Sardana Llafranc, música de Ricard Viladesau Caner
Havanera Llafranc, lletra* de Josep Martí Clarà "Bepes" i música de Ricard Viladesau Caner
