El marquès de Llafranc. Encaixant hipòtesis i realitats

Carrer del marquès de Llafranc, xamfrà amb Narcís Monturiol. Al fons l'antiga casa d'estiueig 'Villa Maria', actualment desapareguda, ocupant el seu lloc un bloc de pisos. Foto: Maria Bruguera

 

Josep Pla a El meu poble, ens acosta en la crònica del marquès de Llafranc. Gràcies a aquest escrit, aquesta curiosa història s'hauria perdut per sempre més en l'oblit, únicament recordada pels descendents del noble en qüestió.

 

Des de l'edat mitjana o medieval, els encarregats en concedir els títols nobiliaris eren els reis o bé el Papa que, a més, anaven a parar exclusivament a famílies riques, persones que havien fet mèrits militars o bé a individus rellevants dins la cort que una vegada obtingut el títol, aquest passava de pares a fills (exclusivament a través de descendència masculina) amb el conseqüent risc de pèrdua si l'hereu no tenia successió. Avui en dia, aquest model encara segueix vigent, ja que únicament el rei d'Espanya els continua atorgant, però el receptor ja potser un home o una dona indistintament.

 

En l'article, Pla ens fa una petita aproximació sobre el doctor Pelegrí Pagès Escolà, explicant que era fill de Palafrugell, d'una de les més antigues famílies de la vila: de can Conxa. El motiu Conxa no és precisament dels Pagès sinó dels Solà, que en realitat són els qui varen heretar el títol de marquès de Llafranc i que ja esmentarem més endavant. Però posem-nos en el context històric, seguint les pautes del relat original de Pla, tot fent una aproximació més acurada sobre la figura del doctor Pelegrí Pagès. Segons dades baptismals consultades en línia a través de l'Arxiu Municipal de Palafrugell i de dispenses matrimonials des de l'Arxiu Diocesà de Girona, podem dir que Pelegrí Pagès Escolà (escrit també Peregrín Pagés Escolar), va néixer el 9 d'agost de 1787. Fill de Peregrí Pagès Vergonyós de Palafrugell, de professió cirurgià i de Gertrudis Escolà Borrull (escrit també Escolar Barrull) de Tordera, de la qual no se n'esmenta cap professió, però sí del seu pare que era doctor en medicina. Va ser el gran d'una família nombrosa de vuit germans, que el 1829, es va casar amb Victorina Arroyo Ladrón de Guevara, natural de Viana (província de Navarra). El matrimoni va tenir una filla (nascuda a Viana) i després ja els trobem vivint a Madrid, on hi varen fixar el seu lloc de residència. 

 

Els fets del nomenament del títol marquès de Llafranc es varen donar sota el regnat d'Isabel II (1833-1868). L'únic títol nobiliari (fins al moment) que hi hagut mai a la vila de Palafrugell

A través d'un retall del diari de Madrid El Corresponsal, del 18 de març de 1843, trobem el nom de "Peregrín Pagés Escolar" en un llistat de diputats i senadors (ell en aquest darrer grup) en tant que suplents del grup de senadors corresponsals de la província de Girona a Madrid. Això ens indica que, a banda de residir a la capital de manera fixa, segurament deuria tenir relacions amb alts càrrecs del govern i fins i tot dins la mateixa cort. En aquella època, Espanya estava governada per la reina Isabel II, que alhora era reina de Navarra i no oblidem que la dona del doctor Pelegrí Pagès era natural d'aquella província. Aleshores, a mitjan del segle XIX, el facultatiu es trobava residint a Madrid i fent una gran vida. Tal i com ens descriu Pla: "Era metge de molta reputació entre la noblesa madrilenya i tenia accés a Palau —reinando Doña Isabel Segunda—" (Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, filla de Ferran VII d'Espanya i la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, va regnar com a Isabel II d'Espanya entre el 1833 i el 1868). Doncs va resultar que en una de les recepcions de palau, el doctor Pagès es va trobar (potser de manera fortuïta) amb la marquesa de Jiménez (més endavant escrit Ximénez), de nom Maria del Carmen Esquivel, de la qual no se'n sap absolutament res, tot i que Pla, ens descriu: "Sembla que era una persona molt bondadosa però una mica coixa".

Els Solà de can Conxa són, en realitat, els qui varen heretar el títol de marquès de Llafranc. Davant d'esquerra a dreta: Miquel Solà Ferrer, Narcís Solà Bofill i el seu germà. Darrera: Sebastià Solà Roig de can Conxa (al mig amb gorra i armilla cordada) i Lluís Solà Ferrer (darrer de la dreta), avarant el Narciso a la platja de Llafranc, l'any 1900 circa. Arxiu familiar. [El Narciso va ser expropiat durant la Guerra Civil per construir ponts sobre els rius. En Joan Solà Bosch (fill de Miquel Solà Ferrer), que va anar a fer la guerra, el va veure de lluny, sobre el riu Ebre, sense rumb i mentre ell el travessava per anar a Saragossa. Una trista fi per una barca que el dia que la varen estrenar feren una gran festa a Llafranc i dinar a les cinc de la tarda, com quan en aquella època es menjava a les dotze del migdia]

Llavors d'aquest atzarós encontre, entre la marquesa i el facultatiu, aquest va poder observar el fràgil estat de salut de la noble i després d'interessar-se per ella, la va guarir. La dona, com a regal d'agraïment per tal afortunada gesta, no se li va acudir res més que obsequiar-lo amb la seva mà, però va resultar que el metge ja estava casat des de feia temps. I vet aquí la cosa curiosa i el perquè del títol nobiliari (que sembla més treta d'una història de Disney que de la pròpia realitat). Aleshores, el doctor Pelegrí Pagès li va dir: —"No li seria igual senyora, de casar-se amb el meu germà? És solter i viu a Palafrugell"... Però el germà de Pelegrí, en Joan Pagès Escolà (nat l'any 1790) no era noble, per la qual cosa no s'hi podia casar. I ara és com intervé la reina Donya Isabel II, que va resoldre ràpidament la qüestió en ennoblir al pobre Joan, nombrant-lo marquès de Llafranc i que suposem no va tenir més remei que acceptar d'esposar a la generosa i esguerrada senyora marquesa de Jiménez. 

 

Alguns familiars descendents del marquès de Llafranc. Dalt, d'esquerra a dreta: Miquel Solà Ferrer, l'avi d'aquest, Sebastià Solà Roig Conxa i Miquel Gich Sobrevia. Sota: Antònia Ferrer Serra i la seva filla Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich. Llafranc, l'any 1900 circa. Arxiu familiar

Basant-nos en l'historial del Marquesado de Ximénez de Tejada, podria ser que la flamant esposa de Joan Pagès fos la sisena en la nissaga i que en realitat es digués María del Carmen Esquivel i que va contraure un primer matrimoni amb Antonio Fernández de Navarrete y Paz (1799-1853), Caballero de la Real Maestranza de Caballeria Granada. Tot això són meres suposicions, però el cas és que el títol de marquès de Llafranc és l'únic (fins al moment) que hi ha hagut mai a la vila de Palafrugell! (un compte de Calella o un duc de Tamariu, tampoc haurien estat gens malament...).

 

Però, Pla va més enllà i ens diu del flamant matrimoni: "visqueren una mica més avall de l'hospital, baixant a la dreta, en una casa que té, o tenia, a les finestres i a les portes, molt bons carreus". I continua: "Tenia també un escut sobre la façana". Amb aquesta descripció, Pla ens situa en una casa ubicada al carrer de la Font (número actual 14, en molt bon estat de conservació), amb un gran portal adovellat d'arc de mig punt amb la inscripció IOAN JAUSI - 1596, al damunt un finestral renaixentista amb pilastres estirades de capitells jònics i la llinda motllurada, així com a l'ampit de cada costat amb sengles testes d'angelots. Com a nota històrica i segons notícies documentades, el raval de la Font ja era molt poblat en la meitat del segle XVIII. Tot i que l'edifici descrit ens demostra que ja existia, fins i tot al segle anterior.

 

Façana de la casa del carrer de la Font, número 14, que Pla apunta com a suposat habitatge del marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez

Aquesta casa, la va fer construir el mestre de cases francès Joan Jausí i és on va residir fins que va acabar les obres d'ampliació de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell que estava dirigint. Allà mateix hi varen viure Pelegrí Pagès Vergonyós i Gertrudis Escolà Borrull, però el seu fill Joan, el marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez, en contra del que deia Josep Pla, tenien el seu domicili a Madrid i si venien a Palafrugell, el més probable és que s'allotgessin en la casa senyorial del carrer de Cavallers (número actual 33-35, on avui hi ha una botiga de roba i una gelateria) on segons recorda Jordi Cama Rivas, el seu pare sempre deia que havia estat la residència del marquès de Llafranc. Hem de tenir en compte que quan venien a Palafrugell els pares d'ell ja havien mort. A més, un cop consultat i desgranat el padró d'habitants de l'any 1850, en la casa del carrer de Cavallers hi consta que hi vivien: Sebastià Solà Roig (àlies Conxa) i la seva esposa Antònia Bofill Ferrer, sogres d'Antònia Ferrer Serra (que era la filla de Miquel Ferrer Pagès, l'últim marquès de Llafranc).

 

Vista del carrer de Cavallers des de la plaça Nova on s'entreveu la casa amb la torre que, segons els records de Jordi Cama Rivas explicats pel seu pare, disposava d'una gran galeria senyorial i va ser l'habitatge dels marquesos de Llafranc quan venien a la vila. Any 1908. Foto-postal: Amadeu Mauri. Col·lecció: Mauri. Arxiu: Enric Bruguera Martí

 

Malauradament, poca se sap més del noble matrimoni; tan sols una única deferència en l'escrit de Pla: "Només sabem que Don Joan Pagès, marquès de Llafranc, pagà la carrera d'advocat a un nebot seu i que aquest senyor no ha deixat cap rastre a Palafrugell". A través de la història contada oralment per la família, de generació en generació, i en l'actualitat amb l'inestimable ajut de Jordi Cama Rivas, hem pogut constatar que el marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez no varen tenir descendència, per la qual cosa el títol va passar al nebot de Joan Pagès (possiblement al mateix a qui va pagar els estudis d'advocacia), Miquel Ferrer Pagès, que aquest va tenir un fill (que va morir a una prompta edat) i una filla, Antònia Ferrer Serra, que aquesta, alhora, es va casar amb Narcís Solà Bosch de can Conxa —ara sí que podem dir que aquest és de can Conxa on Pla en fa esment a l'inici de l'article—, però que a partir d'aquí el títol es perd, sense saber massa bé si és perquè no hi va haver cap hereu masculí directe al llinatge, perquè simplement es va deixar de pagar, perquè no es va trobar mai el títol físic per poder-lo reivindicar o bé perquè a partir dels Solà (de can Conxa), la nissaga es va anar obrint amb una extensa branca de possibles descendents.

 

Com a nota curiosa i després de consultar l'hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de España, s'ha pogut localitzar un tal doctor Pagès a la cort, però ni pel nom de pila ni per l'any es podria correspondre amb els Pagès-Escolà. A El Diario de avisos de Madrid, amb data de dimarts 10 de juny de 1828, es recollia una notícia a ran de la presentació d'un llibre: "El tratado sobre las escrufulosas y demás del sistema linfático, por el Dr. D. Juan Pagés, médico en esta corte. Se hallarán en la librería de la viuda de Quiroga, calle de Carretas".

 

Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich ("la vella i bondadosa senyora Gich", tal i com descriu Pla al final de l'article) amb els seus dos fills: Lluïsa (la meva àvia materna) i Frederic (rellotger de professió, que va regentar la joieria-rellotgeria Gich, al carrer de Cavallers). Any 1906. Arxiu familiar

Al final de l'article Pla escriu: "Don Miquel Solà Ferrer, que avui viu a Barcelona, descendent de can Conxa, posseeix un llibre que se suposa és un regal de Donya Isabel II al Doctor Pelegrí Pagès. És una «Guia de Madrid, de forasteros» amb un retrat de la Reina, edició de 1846, però sense cap indicació autògrafa de Donya Isabel".  I el relat continua: "Tot això es perd en la grisalla més malenconiosa. Els llibres són uns cementiris de pedres esborrades. Ningú no sap avui que ha existit el títol de Marquès de Llafranc. Quan El senyor Prats (de la Carrera) deia a la vella i bondadosa senyora Gich (es refereix a Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich): «Hauríeu de reivindicar el títol... el títol!», em semblava sentir la veu d'ultratomba del passat arcaic agràrio-feudal de Palafrugell.

    Ningú ho ha reivindicat el títol. Tot s'ha perdut en la grisalla trista, incerta, de la vila. Però l'anècdota és sensacional i cent per cent palafrugellenca."

 

Ventall descendents de Peregrí Pagès Vergonyós i de Gertrudis Escolà Borrull (sis generacions). Elaborat per Jordi Cama Rivas   

--

Per saber-ne més:

• El meu poble, dins El meu país. Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino, OC VII, any 1968, p. 503-505
  
• Joan Pagès, marquès de Llafranc. Maria Concepció Saurí. Revista Nou Palafrugell, núm. 125, any 1998, p. 17

 

I per escoltar-ne més:

• Grup Peix Fregit. Com estàs Llafranc? (música: Ricard Viladesau Caner, lletra: Josep Martí Clarà Bepes)
  

• Esquirols. Arrels
  

Paco Llosa Puig. L'esportista, el forçut i l'home dels mil-i-un oficis

En Paco Llosa damunt "La Tustarrada", juntament amb la Carmina Belmonte (cantant del conjunt musical El Tren de la Costa), en Carles Francesc i en Josep Pelegrí. Carroussel Costa Brava de Palafrugell, l'any 1988. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

Na "Panxita", que era una dona molt grassa i necessitava portar unes sandàlies fetes a mida perquè tenia uns peus molt grans, va tenir quatre fills: tres dels quals varen néixer delicats de salut i varen morir molt joves de poliomielitis en només un mes de diferència i el més petit, de nom Paco, que a base de gimnàstica sueca i moltes sessions de peses, va passar de ser un vailet desnerit a un home forçut i ben plantat.

 

En Paco Llosa va néixer a Palafrugell l'any 1924, pocs mesos després que els seus pares s'hi haguessin instal·lat, ja que el seu pare, que exercia de flequer a Sant Feliu de Guíxols, desesperat amb la pèrdua dels fills, va voler marxar per provar sort lluny de la fatalitat i va adquirir una fleca en traspàs al carrer del Raval Superior. Únic fill, amb una mare que no sabia de lletra, però que era una bellíssima persona i d'un pare pervers (descrit pel mateix Paco com a 'un malparit') que a l'edat de 6 anys ja el va fer treballar, havent de deixar els estudis prematurament.

Carnestoltes al Centre Fraternal de Palafrugell, l'any 1953. Josep Serra "Grana" (clown), Paco Llosa (forçut), el meu pare Joan Bruguera (caballero Godia), Manel Iglesias (clown amb paraigües) i Jordi Sotelo (hawaià). Arxiu familiar Bruguera-Martí

A la la fleca del Raval s'hi trobava el millor pa de pagès de la vila i al seu pati, un cop acabada la fornada del dia, esdevenia un improvisat gimnàs on en Paco iniciava en la gimnàstica —entrenant amb un parell de pesos clavats a la paret— als alumnes del col·legi del senyor Massoni i d'altres vailets de la vila, com en Jordi Cama i el noi gran de can "Licus", en Josep Jofra. Però també havia fet d'entrenador de futbol (sense cobrar) i donat classes particulars de gimnàstica a la família Puig Palau del Mas Juny de la platja del Castell on s'hi desplaçava en bicicleta. 

 

En Paco Llosa a "La Tustarrada" al Carroussel Costa Brava, l'any 1987. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

Però en Paco, fart d'anys de carretejar saques de farina amunt i avall, ja tenia un cos valent i amb només 16 anys es va iniciar al món de la boxa entrenant a Girona i més endavant a Barcelona i, fins i tot, va arribar a fer combats en la categoria de pesos pesants a Palafrugell i a Girona que no li varen anar gens malament i va guanyar algun diner extra, tot i que va haver de deixar-ho promptament perquè es posava tan nerviós que picava massa fort i aconsellat per un metge de Palafrugell, va haver d'abandonar el ring abans que pogués matar algú o el deixés impossibilitat sense voler. 

 

Joe Fordson en plena actuació estirant un cotxe de línia SARFA amb les seves dents, al carrer del Sol de Palafrugell, l'any 1949

Però a banda de combats de boxa, en Paco també va participar en d'altres esdeveniments, com per exemple una exhibició durant la famosa visita a Palafrugell, l'any 1949, del forçut Joe Fordson, campió del món de força, que estirant amb les dents va arrossegar una SARFA carregada de gent fins al sostre i també un cotxe amb una colla de camàlics al davant que estiraven la corda en sentit contrari per fer-lo fracassar en l'intent, però el forçut va vèncer tots els obstacles com si res i va avançar un bon tros al costat de la via del tren de l'antic carrer del Sol (actual, Torres Jonama). 

 

Joe Fordson era un atleta més aviat baixet, pesava 68kg, però estava dotat d'una força sobrenatural, sobretot a la mandíbula. Es desplaçava en tren per tot el territori espanyol fent demostracions de la seva potència. Per retalls de premsa, es té constància que l'any 1949 també va anar a Girona on va fer dues actuacions: una al Teatre Albéniz i l'altra a la plaça de Correus. Segurament, degué aprofitar el viatge de Girona per arribar fins a Palafrugell

Com Fordson, a en Paco també li agradava de mostrar del que era capaç de fer amb la seva força i baixava de l'obrador del Raval, passant pel davant de l'església i enfilant cap al carrer Major amb una saca de farina de 50kg a cada braç, fins la fleca de can Jofra al carrer de la Font. A més, era un element imprescindible de qualsevol acte festiu, ja fos als carnestoltes o a les Festes de Primavera i es va fer famós en el record, on a tocs de gong i amb el tors absolutament descobert, anunciava l'arribada de l'any nou amb les dotze campanades. 

 

En Paco i la Júlia, la seva dona, durant el viatge de noces a Sóller (Mallorca), l'any 1956. Col·lecció família Llosa-Medina

Home de món, un dels viatges que més recordava va ser un de semiclandestí en temps de Franco: l'exitosa anada Suïssa l'estiu de l'any 1956 amb el seu bon amic Josep Roura. En una sortida nocturna d'estiu a l'antiga bolera de Llafranc, es varen fer amics d'uns turistes suïssos que varen resultar ser periodistes del diari Journal Anzeiger. Com que durant la seva estada varen collar plegats i els varen fer de cicerone, agraïts de les seves atencions els varen convidar a fer la torna i a passar uns dies a casa seva, a Berna.

 

Una altra aventura, però que en aquest cas que va fer figa, va ser una suposada anada a París en burro amb l'artista i pintor Josep Puig. La proposta, per bé que desmanegada, però molt sucosa i engrescadora, va arribar al periodista Jaume Pol Girbal, que aleshores es trobava fent de corresponsal pel diari El Correo Catalán a París. Aleshores, aquest va començar a escriure cròniques sobre el suposat viatge, mantenint als seus lectors en un estat d'absolut suspens. 

 

En Pepet era el ruc que havia d'anar fins a Paris amb en Paco Llosa i en Josep Puig, cap a la fi dels 50. En Pepet, el protagonista d'un viatge frustrat a París en burro! Col·lecció família Llosa-Medina

Per subvencionar el trajecte, els dos amics de Palafrugell anaven sovint a Barcelona amb la finalitat de buscar patrocinadors a diverses empreses comercials, però gairebé sempre tornaven amb les mans buides. Tot i així ja havien pensat que un cop en ruta, d'aturar-se a la plaça Major dels pobles on en Paco faria demostracions de força i en Puig s'encarregaria d'anar pintant caricatures al personal. El gran protagonista d'aquesta història, però, seria en Pepet; un burro molt manyac i simpàtic propietat de l'oncle d'en Paco, que es va passar la seva existència traginant les fagines que es cremaven al forn de pa del Raval i llaurant la vinya de la família. El que passava, però, és que en Pepet tenia un gran defecte: i és que era un absolut desastre pels idiomes, ja que només obeïa les ordres en català. A banda, només anaven sortint entrebancs i per acabar-ho d'adobar, les autoritats franceses varen prohibir de circular a les seves carreteres amb rodes de ferro i vet aquí que l'anada a París en burro va fer figa, com també varen fer 'la fi d'en catasques' les cròniques del suposat viatge que escrivia en Pol Girbal a El Correo Catalán. 

 

En Paco Llosa i la Montse Martí participants al Carroussel Costa Brava de l'any 1988. Col·lecció: Josep Castelló Regencós

Però com que fer de flequer no era lo seu, als inicis dels 60 va decidir d'emigrar a Suïssa amb la seva dona, la Júlia Medina Ruiz. Allà hi va tocar tots els 'pitus' haguts i per haver, ja que va arribar a exercir fins a dotze professions diferents: veremador, cuiner d'hotel, cambrer, mecànic, operari en diverses fàbriques, impressor... Malgrat tot, l'estada en aquell país, que va durar onze anys, sempre més la va recordar amb gran enyorança. 

 

En Paco, peça clau en tota mena d'actes festius. Aquí durant el carnestoltes al Centre Fraternal, entre la Montse Martí i la Maria Subirana, l'any 1990. Col·lecció: Josep Castelló Regencós

Arribat a Palafrugell, jubilat, es va dedicar a pintar quadres més aviat senzills, però fets amb molta traça, bàsicament marines, natura morta i senyoretes lleugeres roba. És en aquella època en què va recuperar totes les amistats de joventut i així es va fer membre del Bogart's Club (associació cultural d'amics del cinema) que li varen organitzar una exposició de pintura juntament amb en Joan Guitart. Va continuar sortint a "La Tustarrada" (de la qual ja n'havia sigut plantilla durant els primers anys de creació), al Carroussel Costa Brava i disfressant-se pel carnestoltes al Centre Fraternal de Palafrugell, Palamós i on fes falta. També es va retrobar amb el meu pare, en Joan Bruguera, que varen coincidir a l'hospital de Girona on ambdós estaven ingressats a ran d'una intervenció quirúrgica. En Paco, però, va morir força abans, precisament el dia en què jo en feia 39, el 26 d'abril de 2004. 

 

Pintura a l'oli realitzada per en Paco de la seva dona Júlia. Propietat i autoria de la foto: Anna Paguina Marcos

 

En Paco, sempre es va vanagloriar del seu cognom 'Llosa', que segons ell, tenia l'origen en comú que el del cèlebre escriptor peruà. Qui sap si aquest li hagués pres el guió de la seva vida per convertir-lo en un best-seller. Aquí amb el seu amic i pintor Rodolfo Candelaria, l'any 2003. Autor: Francesc Cama Rivas

--

Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué, any: 2017. [Esgotat] 
• L'Abans, el Baix Empordà, Palafrugell. Recull gràfic 1870-1965. Editorial Efados, SL, any: 2005 
• Paco Llosa. L'esportista oblidat. Maria Salvador. Revista de Palafrugell, número 93, juliol de 2001
• 70 anys de La Tustarrada. Evarist Puig. Revista de Palafrugell, número 317, març de 2020 

Blogs:

• Valencia en blanco y negro: Arrastrando un tranvía

Filmoteca:

• Noticiari NODO N276B RTVE.es, del 14-04-1948. Actuació de Joe Fordson a Palma de Mallorca: minut 5:53 fins 6:19

I per escoltar-ne més:

• L'emigrant. Ramon Calduch Gimeno

• Vico Torriani - In der Schweiz 1974. VHS Goldie
  

Josep Plaja Gasch "Joe". De mosso de begudes a secretari personal de Carlos Gardel

Josep Plaja "Joe" darrera de Carlos Gardel "el Rey del Tango" en una escena de la pel·lícula-musical "Cuesta abajo". Nova York, l'any 1934

En Josep Plaja va néixer a la Bisbal d'Empordà, el 26 d'octubre de 1900, en el si d'una família benestant. Fill d'en Doru i la Lluïsa, als anys 10 el matrimoni va inaugurar una botiga de roba elegant que va durar poc temps oberta degut a la poca clientela que varen tenir, més aviat pròpia d'una capital com Barcelona que no pas d'un indret de províncies. A Barcelona, a ran dels vincles familiars, en Josep i el seu germà petit Enric varen poder estudiar comerç, idiomes i tenidoria de llibres als Escolapis, tot i que a la seva germana gran, Teresa, no se li va donar l'opció poder d'estudiar. Aquest fet va incidir en ella de tal manera, que va fer tots els possibles per donar una carrera universitària a les seves quatre filles.

El matrimoni Plaja-Gasch amb els fills Teresa, Josep "Joe" i el petit Enric en una foto d'estudi, la Bisbal d'Empordà entre els anys 1916-19. Fons: Ernest Bou Roig

En Josep, va ser un de tants joves que es varen sentir atrets pel mite del somni americà i amb només dinou anys acabats de fer, es va llançar a l'aventura de fer les Amèriques. Les nocions de la llengua anglesa, juntament amb els coneixements de comerç i de comptabilitat apreses als Escolapis, varen servir-li per trobar una primera feina al departament espanyol del banc Lionello Perera & Co. de Wall Street, propietat del banquer i filantrop d'origen venecià, Leone Arturo Perera López. 

 

Imatge de la sucursal de la banca Lionello Perera & Co. al barri de Harlem, nord de Manhattan, Nova York, l'any 1921

El 1923, al cap de cinc anys residint als Estats Units, va decidir de tornar a la capital del Baix Empordà on va treballar en un negoci dedicat a l'exportació de suro durant cinc anys més. Ja sigui per motius laborals o simplement perquè no es va acabar d'adaptar a la vida del poble, es té constància (a través dels llistats de passatgers dels vapors que realitzaven les línies regulars entre Europa i els Estats Units) que un cop a l'any s'embarcava en destinació a Nova York. De la mateixa manera que l'any 1926, ho va fer el seu germà petit Enric, que va arribar als EUA via Canadà per traslladar-se a Los Ángeles. L'Enric va marxar essent un gran jugador de futbol, però també es va deixar enlluernar per la incipient indústria de l'automobilisme, convertint-se ràpidament en un autèntic professional de la compra-venda de vehicles. 

 

Joe, per la seva banda, enyorat de la vida a l'altre costat de l'oceà i no content amb el govern de la dictadura de Primo de Rivera, va decidir de tornar-hi. Aquest cop, però, d'una manera més definitiva. Era, el 1929 i als Estats Units estaven en plena Llei Seca. A més, aquell mateix any va coincidir amb l'inici de la Gran Depressió; la major recessió econòmica mundial de la història moderna on una manca de planificació dels sistemes capitalistes varen propiciar l'aparició de diverses crisis cícliques: des d'una fase d'alça de preus desmesurada i de superproducció, en succeïa una altra de depressió amb la caiguda dels preus en picat i de la producció, fet que va ocasionar l'atur forçat per a milers d'obrers, juntament amb una escassa demanda de mà d'obra que contrastava amb una allau constant d'immigrants a la recerca d'un futur més esperançador. L'impacte de la Gran Depressió va ser tan profund, que va arribar a canviar la situació econòmica mundial i és en aquest difícil context que Joe va trobar una feina a Nova York com a "mosso de begudes" (conegut també com a "mosso de llimonada") —que és aquell cambrer de sala que únicament rep les comandes de begudes alcohòliques—. Aquesta experiència, explica el fet que Joe hagués estat un gran aficionat als còctels i que a la seva tornada a la Bisbal impulsés la cultura del combinat de licors, bàsicament com a aperitiu. D'aquesta manera, va fer popular el còctel "Laboral", que era una barreja de vermut, Campari i ginebra, batejat amb aquest nom perquè segons ell, era ideal per als dies feiners i es reservava les combinacions més sofisticades (com per exemple el Manhattan) pels dies de festa.

 

Joe era un jove molt agraciat físicament a qui sempre li va agradar d'anar vestit de vint-i-un botó

En Joe, que era molt agraciat físicament i des de sempre li havia cridat molt l'atenció el món del cinema, no s'ho va pensar dues vegades quan un amic li va proposar d'incorporar-se com a traductor per a una empresa subsidiària de la Paramount, anomenada Éxito Corporation Inc. de Long Island, de la qual el cantant i actor Carlos Gardel n'era el principal accionista amb la finalitat de poder eliminar intermediaris. Aleshores, el març de 1934, en Joe va començar a treballar com a traductor de lletres, comunicats i arguments cinematogràfics, fent de pont entre els tècnics, bé perquè uns no sabien castellà (aleshores la colònia hispana a Amèrica del Nord no era gaire gran), bé perquè els altres tampoc sabien anglès, es podessin entendre i comunicar-se amb Carlos Gardel, l'actriu Rosita Moreno (actriu i ballarina espanyola establerta a Hollywwod) i Alfredo Le Pera (que era el guionista de les seves pel·lícules i lletrista dels tangos més famosos que s'hi cantaven). Al cap d'un temps, ja va passar a ser ajudant de tècnic de so i poc a poc va anar participant com a extra en quatre pel·lícules on Gardel n'era el protagonista: al 1934 "Cuesta abajo" i "El tango en Broadway" (de Louis Gasnier) i al 1935 "Tango Bar" i "El día que me quieras" (de John Reirthardt). 

Programa de mà de la pel·lícula "Cuesta abajo", dirigida pel director francès Louis Gasnier i distribuïda per la Paramount, l'any 1934

En la pel·lícula "Cuesta abajo" (veure el vídeo a sota. Joe apareix al minut 1:25/1:35) Joe fingia tocar la guitarra, perquè les cordes estaven bloquejades i no emetien cap so, mentre que Gardel cantava totes les cançons. Als tangos, en general, hi havia qui els anomenava "el lamento del cabrón", perquè sovint les lletres anaven sobre un home que la dona l'havia deixat o bé li havia fet el salt. Segons Joe, Le Pera escrivia les lletres molt argentines; potser un xic massa exagerades i dramàtiques, de tragèdies en què els homes ploraven a les dones i Joe els suggeria que ja n'hi havia prou de tants vidus i cornuts. S'explica l'anècdota de què quan la pel·lícula "Cuesta abajo" es va projectar a Cine Mundial, en Joe ja havia tornat a la Bisbal. El cinema era ple a vessar i la gent va aplaudir efusivament quan en Joe va entrar a la sala. El moment culminant es va produir quan en Joe va aparèixer a la gran pantalla (segurament era la primera vegada que el public veia una persona coneguda en una pel·lícula), que embogits d'excitació, alguns, fins i tot, es van aixecar de la cadira i assenyalant-lo amb el dit varen cridar: —És ell! És ell!.

Al cap de poc, Joe ja s'havia guanyat la confiança de Carlos Gardel que, a banda de ser el seu professor particular d'anglès, tenia cura dels seus assumptes financers. I com que parlava anglès correctament i coneixia bé el món de les finances, el va llogar com a secretari personal. Gardel, que va ser un home a qui la fama l'havia fet pujar molt ràpidament, però que no tenia estudis, va comprendre que Josep Plaja "Joe", era la persona ideal per actuar en nom seu. I a partir d'aquí, en Joe va ser conegut per sempre més com "el secretari de Carlos Gardel".

 

Però els projectes cinematogràfics de Gardel eren cada vegada més ambiciosos, ja que la seva intenció era la de filmar en anglès al costat d'actors de gran renom amb la finalitat de consolidar-se com a estrella internacional, però li calia superar la barrera de l'idioma. Per això va fer que en Joe estès sempre al seu costat; per poder practicar constantment i adquirir amb el mínim temps possible un bon domini de l'anglès i això va fer reforçar la figura de Joe com a professor particular. Aleshores, el març de 1935 es va programar una gira per Amèrica Central (Puerto Rico, Veneçuela, Colòmbia, Panamà, Cuba i Mèxic) amb la intenció de promocionar les seves pel·lícules, mentre que donava temps al cantant d'aprendre anglès. Des de Medellín, Gardel i els seus músics es varen desplaçar en avió per arribar a Barranquilla (Colòmbia), mentre que Joe i Le Pera ho varen fer en vaixell pel riu Magdalena. Aquesta experiència el va deixar absolutament meravellat i va escriure una carta als seus pares. D'allà, tot l'elenc es va desplaçar en avió per anar cap a Cali per quedar-s'hi un parell de dies i de tornada a Bogotà, fent una parada tècnica a Medellín, va ocórrer la gran desgràcia. La carta que Joe va escriure als seus pares explicant-los l'experiència d'haver navegat per la selva tropical, datada el 15 de juny de 1935, ja no varen tenir temps de llegir-la, perquè el dia 24 del mateix mes des de Radio Nacional d'Espanya s'anunciava el tràgic accident d'avió on va morir Carlos Gardel, "El Rey del Tango".

Les restes dels dos avions de l'accident de Medellín, Colòmbia, el 24 de juny de 1935, en què varen morir 17 persones entre les quals hi havia Carlos Gardel i només 3 supervivents, Joe va ser un d'ells

Amb la magnitud de l'accident i veient que els dies anaven passant sense gairebé cap més notícia, a cals Plaja-Gasch de la Bisbal ja donaven per mort al seu fill, però finalment un telegrama els va comunicar que havia sobreviscut. Segons la versió oficial de l'accident, es varen assenyalar dues possibles causes que varen provocar la catàstrofe: el fort vent que bufava i les característiques topogràfiques del mateix aeròdrom. El dia 24 de juny de 1935, un F-31 de la companyia SACO (Servicio Aéreo Colombiano) procedent de Bogotà, que en destinació a Cali va fer una escala a Medellín, va xocar mentre s'estava enlairant a l'aeroport Olaya Herrera amb un altre avió del mateix tipus, anomenat "Manizales", de la companyia alemanya SCADTA (Societat Colombo Alemanya de Transports Aeris) que estava parat a l'espera de sortir. Com a conseqüència de l'accident varen morir un total de 17 persones. Del "Manizales" varen morir tots els seus ocupants: 2 tripulants i 5 passatgers i del F-31: 2 tripulants i 8 passatgers, entre els quals hi havia el cantant Carlos Gardel, Alfredo Le Pera i la resta de la comitiva. Josep Plaja "Joe", va ser un dels 3 únics supervivents. A conseqüpència d'aquest xoc, es varen incendiar ràpidament tots dos avions i la pista es va convertir en un autèntic infern de flames. Degut a la multitud que hi havia anat a acomiadar-los, va propiciar el fet d'ajudar a les víctimes molt ràpidament. El periodista colombià Antonio Henao Gaviria (l'únic reporter que es trobava a la caseta d'embarcament de la SACO) va córrer a agafar un extintor dels bombers en veure un cos que emergia enmig de les flames i el va ruixar per tot. Aquest va resultar ser en Josep Plaja. En Joe no va oblidar mai aquella reacció del periodista i varen mantenir tota la vida una gran amistat per correspondència.

 

En Joe a casa seva llegint el diari, l'any 1969. Autor/Col·lecció: Narcís Sans Prats

Per decisió del seu germà Enric, que es va poder trobar amb Joe per assistir-lo després de 19 dies de viatge des de Los Ángeles fins a Medellín, Joe va ser hospitalitzat al Medical Center de Nova York i un cop allà l'Enric va escriure als seus pares una emotiva carta* on els tranquil·litzava dient-los que en "Pep es posarà bé" i que "té moltes ganes d'estar amb vostès". Per l'altre costat, les religioses que tenien cura dels malalts de l'hospital de Nova York, també li varen fer saber de la gran sort que havia tingut, però quan en Joe va veure com havia quedat, no es va sentir gens afortunat. Amb el rostre completament desfigurat, monyons en comptes de mans i amb el cos esguerrat per les cremades, va haver de trobar una gran força interior per poder tirar endavant, a més de veure estroncada la seva joventut, bellesa i una prometedora carrera professional... Quedaven encara anys de cures i empelts de tota mena per intentar de reconstruir-li el rostre i més de trenta operacions, però el cert és que en Joe no va defallir mai i amb sentit de l'humor els preguntava: —Quin nas voleu que em posin? Ja que me l'han de fer nou, almenys que pugui escollir com qui el vull tenir. I a continuació anomenava una corrua d'artistes de l'època. Però amb els anys també va dir: —He sigut un conillet d'índies. La seva veneració cap a Amèrica, també va ser donada per les atencions mèdiques i humanes que va rebre durant els més de cinc anys que va estar hospitalitzat i tot i que no va rebre cap compensació econòmica per aquest sinistre, el cert és que va fer sort de tenir la nacionalitat americana. Aquest llarg temps de convalescència als Estats Units el va aprofitar per llegir molt i enviar encara més cartes que, de ben segur, algú duria escriure per ell. A més, Espanya es trobava en plena Guerra Civil i no era el millor moment per tornar. Va haver d'esperar fins el 1942 que, condicionat per les limitacions físiques, el seu pare va viatjar fins a la Corunya per anar-lo a buscar i dur-lo fins a la Bisbal on l'esperaven la mare, la germana i les nebodes que van ser les qui es van encarregar d'assistir-lo i ajudar-lo.

 

Postal promocional de les Voltes amb el tren petit fent parada a la Bisbal venint de Girona, anys 40-50. Foto Puignau

Al seu pis de la Bisbal en Joe no va perdre mai el contacte amb la gent de l'altre costat de l'oceà. A més llegia diaris, revistes i llibres que li enviaven, com també li varen fer arribar una gramola perquè pogués escoltar els tangos del seu amic Carlitos que, de ben segur, li deurien produir una profunda nostàlgia. A la Bisbal va treballar d'escrivent al negoci familiar dedicat a l'empaquetatge d'arròs, on Joe hi portava la comptabilitat. I quan no treballava, anava al Bar Capri on els seus amics l'escoltaven embadalits, no només per les seves experiències viscudes als Estats Units, sinó també perquè Joe era un home molt instruït amb qui es podia parlar de tot. Als estius anava a Llafranc, platja on la seva família hi estiuejava, on hi prenia banys durant les hores de menys afluència mostrant el seu cos mutilat per les cremades que després es cobria amb un barnús per protegir la pell del sol, però sobretot d'insensibles tafaners. 

 

Al Llafranc dels anys 40 i 50, a banda d'esdevenir el paradís dels primers estiuejants, també va ser beneficiari d'una nova moda: l'excursionisme, que va començar a atreure un gran nombre de visitants, àvids per descobrir els encants del litoral. D'aquesta manera, es varen començar a construir les primeres cases d'estiueig, o dit d'una altra manera: els ciments d'allò que no gaires anys més tard esdevindria el turisme de masses, doncs Llafranc no va quedar-ne exclosa. Però mentre que en d'altres indrets responien únicament a una demanda bàsicament estrangera, Llafranc, es va caracteritzar de seguida com a destí predilecte d'una clientela autòctona del país.

 

Postal promocional d'un Llafranc idíl·lic com el que en Joe deuria trobar als anys 40-50. Foto: Josep Granés Hostench

Des de sempre, en Joe va intentar de ser el màxim autònom possible i no ser un gran destorb per a la família, però sempre va haver de menester algun tipus d'ajuda externa. També menjava sol amb l'ajut d'una mena de maneguets amb uns coberts lligats al dit empeltat que també li eren útils per a poder escriure amb la ploma estilogràfica i tenia una minyona, la Balbina Alsina Mateu, que cada matí l'anava a ajudar a vestir. Bon i així, durant els quaranta anys que va viure a la Bisbal, mai va fer elogis d'haver sigut un dels pocs supervivents de l'accident aeri de Medellín. A més, el 1951, Joe era l'única persona que quedava viva del desafortunat sinistre i tot i que de ben segur li deurien ploure ofertes de tota mena per parlar de la seva vida, en tant que secretari de Carlos Gardel o bé pel fet d'haver sobreviscut a l'accident de Medellín, ell va ser sempre molt reservat en aquest aspecte i només va concedir tres entrevistes al llarg de la seva vida: el 1960 (després de 25 anys de silenci) a Horacio Cárpena per a la revista de música popular Cantando, el 1969 a Jaume Sureda Prat (d'Europa Press) pel periòdic La Verdad de Múrcia i l'any 1981 a Esteban Peicovich per a les revistes Interviú i Gente de Buenos Aires. El periodista argentí Peicovich no va respectar del tot la voluntat de Joe que no volia que sortissin fotografies seves actuals a la publicació, però va aprofitar l'entrevista per homenatjar l'Argentina i la seva gent, perquè malgrat ell no l'havia conegut, la sentia al cor. 

 

En Joe, segurament prenent un "Laboral", amb el periodista argentí Esteban Peicovich en una entrevista que va sortir publicada a la revista Gente de Buenos Aires. La Bisbal, 1981. Col·lecció: Ernest Bou Roig

El 9 de setembre de 1982, Josep Plaja "Joe" moria a la Bisbal. Lluny dels Estats Units com a terra d'oportunitats, però molt a prop d'haver tingut una vida digna d'un gran guió cinematogràfic. 

 

... Pero el viajero que huye

 

Tarde o temprano detiene su andar

 

Y aunque el olvido, que todo destruye

 

Haya matado mi vieja ilusión 

Guardo escondida una esperanza humilde 

Que es toda la fortuna de mi corazón ...

Fragment del tango "Volver", composta per Carlos Gardel i el lletrista Le Pera el 1934, inclosa a la pel·lícula "El día que me quieras" (1935), on Joe representava un paper com a mestre de ball dirigint un grup de noies i en acabar la classe magistral, balla un foxtrot amb una altra professora de ball, interpretat per l'actriu Rosita Moreno.

--

Per saber-ne més:

• El secretari de Gardel. Marina Puig Barris. Revista de Girona, número 259, març-abril 2010. (agraeixo a la Marina haver-me facilitat una còpia de l'article que m'ha servit com a pauta) 
• *Transcripció íntegra de la correspondència a: Reviure la Costa Brava. Carles Sentís. Col·lecció Reculls, any 2001
• Fundación Internacional Carlos Gardel (Buenos Aires, París, New York): Josep Plaja, el secretario de Gardel
•  Todo Tango. Medellín, aquella tarde de junio
  

Reportatges:

• Joe, el secretari d'en Gardel (subt: castellano / english). Producció: Marina Puig Barris, direcció: Ernest Bou Roig, durada: 45', format: Full HD. Aquest magnífic documental narra l'apassionant vida de Josep Plaja Gasch "Joe", a través de testimonis de primera mà, juntament amb un òptim material gràfic. (agraeixo a l'Ernest haver-me facilitat la foto de la família Plaja-Gasch i d'en Joe als darrers anys que va viure a la Bisbal d'Empordà)
  

• El día que murió Carlos Gardel. Sergio Fasano

I per escoltar-ne més:

• Cerqueu: "Carlos Gardel", "El Rey del Tango", "El Zorzal Criollo", "El Morocho del Abasto", "El Mago", "El Mudo" a YouTube