Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
El pintor Soler al seu estudi del carrer del Pedró Gran de Palafrugell, l'octubre de l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler Amor
Arran de la
crema de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell als inicis de la
Guerra Civil (concretament, el dia 23 de juliol de 1936), es va perdre el magnífic retaule barroc, construït per l'escultor Pau Costa durant el
segle XVIII, d'una riquesa i bellesa extraordinàries. Segons testimonis de l'època, el temple va cremar durant tres dies seguits, sense que ningú
s'atrevís a aturar el foc. Aquests mateixos testimonis recorden com el fum sortia amb virulència pel campanar, talment com si es tractés d'una xemeneia i que en acabar la seva extinció només en va quedar l'estructura, perquè al seu interior no se'n va salvar gairebé res; a excepció d'algun objecte que algun agosarat va poder alliberar de la crema, com va ser el cas del frontal d'altar de plata amb les sacres i la magnífica creu de plata del segle XVII, anomenada Creu Processional Major, coneguda també com a Creu de la Llibertat.
La
Creu Processional Major, s. XVII, està feta amb argent i or, amb ànima
de fusta, té una alçada de 98 cm i una amplada de 60 cm. El 1634, el
bisbe de Girona va autoritzar que es destinessin 300 lliures sobreres
del recapte que es va fer per permetre la pesca en dies festius, per tal
de sufragar la redempció de captius per part de pirates i corsaris de
tota índole (d'aquí que també se la coneix com a Creu de la Llibertat).
En aquells anys el rector sagristà de Palafrugell era mossèn Esteve
Torralles. Fotografia Enric Bruguera
Un cop finalitzada la guerra i en tornar cap a la seva parròquia, mossèn Josep Bosch Arnau (que aleshores era el rector de la parròquia de Palafrugell) va establir com a prioritat la recuperació del temple, o més ben dit; del que quedava d'ell, dins les escasses possibilitats d'èxit. Primerament, pel context que s'entreveia d'una llarga i penosa postguerra i després, perquè tècnicament era del tot impossible de tornar a construir un altar amb un retaule d'aquelles magnituds. Sobretot, pel cost extraordinari que suposaria, quan la immensa majoria del poble passava fam i les represàlies, denúncies i expropiacions estaven a l'ordre del dia.
Postal de l'altar major amb el
retaule d'estil barroc, obra de l'escultor vigatà Pau Costa, que té un nom en la història de l'art català, per haver fet també les esglésies d'Arenys de Mar i de Cadaqués. Església
parroquial de Sant Martí de Palafrugell, circa 1900. Autor C. Freginals. Col·lecció Enric Bruguera
Llavors, mossèn Bosch va tenir la idea de reconstruir l'església amb elements que no es poguessin cremar: pintar tota l'església amb temàtica bíblica. Però per això s'havia de trobar un artista pintor, que fos bon dibuixant i que dominés la tècnica del fresc, però sobretot que estigués disponible tot el temps que se'l requerís per dur a terme una obra de tal envergadura. I recomanat pel prelat, el bisbe de Girona Josep Cartañà Inglés, es va elegir al pintor tarragoní establert a Barcelona, Guillem Soler Gatvillaró. Finalment, va resultar que el pintor i mossèn Bosch —home d'una integritat i honradesa excepcionals, tal com va revelar Soler anys més tard— es varen entendre a la perfecció, cobraria a tant el metre quadrat i faria vida a la rectoria com un vicari més.
L'home, l'artista
Guillem Soler Gatvillaró va néixer a Tarragona, el 5 de maig de 1905 en el si d'una família dedicada al negoci del vi. El matrimoni va tenir quatre fills, tres nenes i ell, que va ser el petit. Quan només tenia sis anys, el 1911, la família es va traslladar a Barcelona. Des de ben menut ja va demostrar les seves aptituds per la pintura i especialment pel dibuix a llapis i carbó. Aleshores, veient el talent que aquell menut despuntava, els seus pares el varen inscriure a l'Acadèmia Baixas de la capital on va aprendre la tècnica del dibuix amb el mestre Manuel Urgellés. Soler va honorar al seu professor tota la vida per tot el que li va ensenyar, fins a tal punt, que trobem una dedicatòria dirigida a ell en una pintura mural de l'església parroquial. També va aprendre gravat a l'Escola de Gravat de Barcelona i a l'Institut Català de les Arts i del Llibre amb Francesc Esteve Botey. Al llarg de la seva vida també va residir puntualment a Girona, on l'any 1922 s'havia instal·lat la seva família i on va viure el pas d'estudiant a artista professional.
La dedicatòria de Guillem Soler cap al seu estimat mestre, Manuel Urgellés: «Dedicat a la memòria del meu primer mestre en Manuel Urgellés i Trias. Tu Duca, tu Signore, tu Maestro, MCMXLVI, G. Soler». [Vers extret del Cant #11 de l'Infern dins La Divina Comèdia
de Dant. Obra que reflecteix el pelegrinatge de l'ésser humà a la
recerca de la llum: el descobriment de Déu amb l'ajut de la raó i de la
fe. Tot un cant a la humanitat]. Foto Paco Dalmau
Del 1927 al 1929 va fer una primera estada a París i el 1930, va guanyar per oposició una beca de la Diputació de Tarragona per anar a estudiar a Madrid a l'Escuela de San Fernando de la mà del mestre Eduardo Chicharro. El
desembre de 1932 es va casar amb Assumpció Amor Turmo i es varen traslladar
definitivament a Barcelona on varen tenir dos fills: l'Antoni i la
Josefina. L'any 1936, en l'esclat de la guerra, es va allistar al bàndol
republicà on va prestar serveis per a dibuixos de plànols i inspecció d'obres al 1r Batalló d'obres i fortificacions (3r sector) fins al 1939 i en finalitzar el conflicte li
varen començar a arribar encàrrecs dels primers frescos. Alhora, el 1941 va obtenir el Premio Nacional de Bellas Artes amb el gravat titulat “La
última diligència” i el 1942, se li va encomanar un dels encàrrecs més
importants de la seva vida: la decoració amb pintures al fresc de les
parets interiors de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell,
després d'haver quedat destrossada arran de l'incendi del 1936.
Soler
va ser un home molt culte que sentia una gran passió per la pintura, la
música, l'escriptura i el teatre, però en general per totes les arts. Durant els anys que va viure a Palafrugell, Soler assistia assíduament als assajos del grup de teatre de l'associació catòlica del Casal Popular, dirigit per Manel Nicolau i el meu avi, Paulí Martí. En una ocasió, el pintor va deixar escrit: «Donaria
tot el que sé i he fet sobre pintura, i encara hi afegiria dos anys de
la meva vida, per poder ser un bon pianista de la talla dels grans, i no
pels aplaudiments, sinó per a la meva pròpia satisfacció...». El pintor Soler retratat al seu
estudi de Palafrugell, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Aleshores, els treballs varen començar el 22 agost de 1943 (tal com diu una inscripció feta per ell mateix en el marc d'un dels plafons de l'absis) i Soler es va venir a instal·lar a Palafrugell, on estava a dispesa a la parròquia amb mossèn Bosch, tot i que també va tenir un petit estudi al carrer del Pedró Gran que donava al de Pi i Margall. Als estius, quan venia la família per instal·lar-se, llogaven una caseta a Llafranc, “Villa Núria”, propietat de Ferran Parés Bigorra.
Assumpció
Amor amb la seva filla Josefina al pati de “Villa Núria”, la caseta de
Llafranc que llogaven als estius, propietat de Ferran Parés Bigorra, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Durant els
anys que Soler es va establir a la vila, a banda de les pintures murals de
l'església parroquial de Sant Martí, també va pintar el presbiteri de
l'església de Santa Rosa de Llafranc, la capella de l'escola Vedruna (actualment desapareguda), el baptisteri de
l'església de Sant Pere de Begur i la capelleta de la finca de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos encàrrecs per pintar escenes murals en esglésies i edificis bàsicament de caràcter religiós, però també de profans.
L'obra, l'església parroquial de Sant Martí
El plantejament general i els esbossos per poder pintar l'església, es varen realitzar immediatament amb l'objectiu de poder començar les obres al més aviat possible i Soler tenia clara la seva direcció: combinar l'or amb la decoració. El pintor palafrugellenc Josep Martinell Bruguera, que va intervenir en les obres com a professional durant uns anys, va escriure en un article publicat a la Revista de Palafrugell, que l'or de l'església va costar unes quaranta mil pessetes, d'un or laminat provinent d'Alemanya de divuit quirats. Martinell va aprendre la tècnica del fresc perquè va col·laborar amb el pintor Soler a l'església parroquial, però també a la petita capella de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava.
Guillem Soler també va pintar els frescos de l'església de Llafranc, dedicats a la vida de santa Rosa de Llima. Foto general, circa 1950, autor desconegut. Fons Fina Soler. Foto detall: Fotografia Enric Bruguera
El projecte abastava el cicle complet de la religió en els seus punts essencials; des de la creació fins al judici final, passant pel drama humà del bé i del mal, però també de la redempció. La idea de mossèn Bosch era de caràcter docent, tal com es feia en l'edat mitjana, ja que ell volia estendre, per la superfície de les parets, una teoria d'imatges visuals amb una finalitat pràctica que servissin per als fidels, tant per instruir-los com per a promoure llur fe i esperança. L'objectiu del pintor Soler, doncs, era de naturalesa artística: donar forma a aquest propòsit, creant un conjunt expressiu i unificat a través del desenvolupament temàtic, aconseguint un estil realista, molt influenciat pel Renaixement italià i, sobretot, donar una gran importància al dibuix. Soler va manifestar en una entrevista uns anys més tard, que pel seu contingut hauria estat una obra única al món i pel seu aspecte exterior seria èmula d'aquells temples d'Itàlia, pintats de dalt a baix, que després de segles ens deixen encara admirats.
Soler
duent a terme un llenç de grans dimensions a l'oli sobre un bastidor,
per a la decoració d'un pavelló a la Feria del Campo de Madrid, l'any
1956. Autor desconegut. Fons Fina Soler
D'aquesta manera, les directrius de la temàtica les donava mossèn Bosch —que tenia al cap de pintar tota l'església— i Soler la desenvoluparia pictòricament amb la peculiaritat, com era usual en aquella època (copiant als grans pintors del Renaixement italià), de fer servir alguns vilatans com a models en moltes de les escenes. I així varen passar gairebé vuit anys, fins al 1950, any en què el rector va morir de manera sobtada. Amb aquest fet, el projecte va anar quedant aturat i
no s'acabava de reprendre. A més, ja es començava a fer palès un cert
desinterès per part dels vilatans i tothom se'n va cansar. Podríem dir que es va
repetir el cas del campanar inacabat (icona de la nostra vila)... Amb aquest trist final i les crítiques d'alguns palafrugellencs cap a la seva obra, varen fer que Soler, home d'una gran sensibilitat, quedés tocat, més aviat molest i amb un record final de certa amargor cap a la vila, cosa que va provocar
que gairebé no tornés més per Palafrugell.
La família Soler-Amor ja residint a Barcelona: Guillem, Josefina, Assumpció i Antoni, anys cinquanta. Autor fotògraf ambulant desconegut. Fons Fina Soler
A banda de les pintures a l'església parroquial, Soler també va pintar els frescos de l'església de la parròquia de Santa Susanna del Mercadal i els de l'església de Sant Martí del Seminari a Girona (només per citar els que són més a tocar de casa, però en va pintar molts més), alhora que va treballar intensament en il·lustracions de contes, col·laboracions amb editorials i marxants d'art tant en l'àmbit nacional com internacional i realitzar infinitat d'exposicions amb diverses tècniques pictòriques (dibuix, gravat, oli, aquarel·la...). Soler va viatjar, viure i treballar a ciutats com Madrid, París, Nova York, Chicago, Caracas..., mantenint sempre una intensa i variada activitat, que només es va veure reduïda arran d'un càncer que va patir i que el va dur a la mort, el 31 d'octubre de 1971, a l'edat de seixanta-sis anys.
La
tècnica del fresc, consisteix en aplicar els colors barrejats amb aigua
de calç damunt d'un arrebossat de calç i sorra que recobreix el mur.
Aquesta tècnica requereix una gran habilitat per part de l'artista, ja
que cal aplicar els colors mentre la superfície es manté humida. El
pintor Soler juntament amb els seus ajudants damunt la bastida de
l'església de Sant Martí, ubicada al seminari de Girona, l'any
1947-1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Amb la mort del pintor Soler també se'n va anar una part de la vila. I com en el procés de la seva malaltia, les pintures de l'església talment varen anar patint una lenta, però inexorable erosió, que només aflorava en el record dels testimonis i familiars dels quals hi estaven representats. I varen haver de passar un bon grapat d'anys fins que a la fi de l'any 2014, un grup de vilatans sensibilitzats i amb l'aprovació de l'aleshores rector de la parròquia de Palafrugell, mossèn Felip Hereu Pla, es va encarregar un estudi a l'empresa gironina 4 Restaura per conèixer l'estat dels frescos i l'elaboració d'un projecte per tornar-los a la seva resplendor original. Per tal de finançar totes les fases de restauració del projecte, els promotors varen demanar la col·laboració de diversos artistes locals per muntar una exposició amb finalitats benèfiques per recollir fons a través de la venda de quadres, a banda de diverses donacions per part de particulars, però també d'empreses.
Paral·lelament,
es va crear una exposició dedicada a les pintures de l'església a
partir dels esbossos originals del pintor Soler que va ser tot un èxit.
El fet que a moltes de les escenes hi hagi representades cares i cossos
de gent del Palafrugell d'aquella època, fa que les pintures encara
siguin més especials; un veritable patrimoni local, convertint el que
podria ser una església de pedra en una església de gent.
Toni
i Fina, els fills del pintor Soler, durant l'acte d'inauguració de l'exposició dels esbossos originals del seu pare, que en
nom d'aquest i de la resta de la família, varen agrair i felicitar a
tots els participants i vilatans en general, per l'actitud positiva que
varen demostrar tenir. Sala d'exposicions del TMP, el 18 de gener de
2015. Foto Paco Dalmau
Els palafafrugellencs figurants a l'església de Sant Martí
L'any 2015, aprofitant les obres de restauració de les pintures murals de l'església de Sant Martí de Palafrugell, TV Costa Brava, de la mà de l'escriptor i activista local Lluís Molinas Falgueras, va realitzar un programa dedicat a la figura del pintor Soler titulat: Tot recordant. Seguint la petja del pintor Guillem Soler. Aquest programa, d'una gran vàlua històrica —bàsicament pels testimonis de primera mà que hi apareixen pintats o bé que havien conegut al pintor— va estar penjat al web de la televisió local a la carta (a través de La Xarxa) durant molt de temps. De cop, fa pocs mesos, va desaparèixer, juntament amb la quasi totalitat d'emissions del Tot recordant, al·legant que el servidor els havia “petat” i que no se n'havia guardat còpies de seguretat. Malgrat els meus esforços per contactar amb directius i altre personal de la cadena en qüestió, no he obtingut mai més cap resposta; només un incòmode silenci que a la fi he interpretrat com a una trista derrota.
D'aquesta manera, el testimoniatge de la meva mare, en tant que figura representada a l'església, s'ha esvaït per sempre més, per sort, però, no els seus records que varen ser claus per a la identificació d'altres palafrugellencs figurants a l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell:
L'altar major
El Crist Sagramentat. Cos i mans: Antoni Resplandis Cruañas àlies “Balancetes”, peus: s'atribueixen al mateix Antoni Resplandis, tot i que Paco Llosa Puig també se'ls havia assignat, cara: inspirada en el Sant Sudari de Torí. Foto Paco Dalmau
L'aparició
de Jesús als apòstols al Cenacle. Sant Tomàs (tocant la llaga a Jesús):
cara: del mateix pintor Soler, cos: Antoni Resplandis Cruañas, l'apòstol Sant Joan (recolzant els braços sobre la taula):
Joan Mató, darrere Sant Joan (dreta): Toni Iglesias àlies “Betes”, primer apòstol dempeus de l'esquerra: Pere Serra Coll (paleta de professió. Al matí,
abans d'anar a treballar, passava per l'església per preparar la paret
de calç on el pintor Soler després pintaria el fresc). Foto 4 Restaura
Els àngels Seraphim i Cherubim: les cosines Montserrat Tauler Marquès i Rosa Pellicer Tauler. Foto Paco Dalmau
L'al·legoria
de l'església. Sant Pare Pius X i el bisbe Torras i Bages, escolanet: Carbonell (un home que havia estudiat per capellà), pecador: Lluís Arboix Seculí (campaner de la parròquia, per bé que erròniament s'havia atribuït a un tal "Joan Gitano"), dona
agenollada: Rosa Grau Lluís, nen: Antonio Masdeu, capellà amb
el cabell blanc: inspirat en el cura d'Ars, és el patró dels capellans. Foto Paco Dalmau
L'Ascensió de Jesús. Els dos àngels terrenals: es deia que podrien ser les germanes Conxa i Carme Genís Arolas. Foto 4 Restaura
La vinguda de l'Esperit Sant. Segon de la dreta dempeus: Lluís Morató. Foto Paco Dalmau
El baptisteri
L'al·legoria del paradís. Àngel: Maria Dolors Bofill Boera, Adam, cos: Josep Vives Sureda, cara: es desconeix. Foto Paco Dalmau
El baptisme. Jesús: Miquel Juscafressa. El 17 de novembre de 1949, durant la seva visita pastoral al temple, el bisbe de Girona Josep Cartañà va decretar: «Que la figura de Jesús en la capilla del Bautisterio, sea retocada convenientemente para que la efígie del Redentor excite con la admiración artística, sentimiento de elevado fervor religioso». Amb aquesta declaració, podem imaginar que el pintor Soler degué pintar un Jesús molt més lleuger de roba... Foto Paco Dalmau
La capella del Santíssim Sagrament o capella fonda
L'Anunciació. Verge Maria, cara: Lluïsa Martí Gich (la meva mare), cos: Maria de Usaola (filla del campaner de la parròquia). Fotografia Enric Bruguera
El naixement de la Mare de Déu. Infant: Francesc Mozo
Llambí, noia amb la tassa a la mà: Maria Suñer Jofra, serventa que
entra per la porta: Maria Riembau. Foto Paco Dalmau
El miracle. Els dos àngels: les germanes Maria i Montserrat Rosés, conegudes com a “les Menudes”, de “cal Menut”. Foto Paco Dalmau
Judit presentant el cap d'Holofernes. Judit: Rita Moner Roca. Foto Paco Dalmau
La capella de les Ànimes
La sang de Crist (celebració de la missa segons el ritual preconciliar). Capellà d'esquena: Rnd. Pare Epifanio Morán, Mare de Déu: la dona del pintor Soler, Assumpció Amor Turmo. Foto Paco Dalmau
Escena esquerra: El lliurament de les claus de Jesús a l'apòstol Sant Pere. Tant la figura de Jesús com de l'apòstol: Josep Joan Cabarrocas àlies “Pepet Pollastre”, tot i que la figura del sant s'inspira en el popular Zorrilla. Escena dreta: L'administració del viàtic o la unció dels malalts. Malalta: Pepita García (neboda de mossèn Josep Bosch), capellà: Joan Pi (el mossèn de la parròquia de Palafrugell). Foto Paco Dalmau
El cor
Les ànimes del purgatori. Al mig: Maria Cervera Coderch, lateral esquerra: Paquita Cabezas Sabater. Foto Paco Dalmau
La batalla dels àngels. Enmig l'esplomissada s'hi identifiquen, àngel que aguanta la llança amb les dues mans: Salvador Sabater, àngel amb espasa: Josep Puig Clausell. Foto Paco Dalmau
Judici particular de les ànimes. Àngel principal amb les balances: Rosa Maria Miquel àlies Rosa Maria Capella, àngel amb corona i palmó: Maria Esteva àlies Maria de “can Caló”. Foto Paco Dalmau
El judici particular. Àngel amb l'epasa del davant: Carmen de Usaola (filla del campaner de la parròquia i germana de Maria). Foto Paco Dalmau
La creació. Cara de la lluna: Maria Teresa Joanola. Foto Paco Dalmau
«Les pintures són del poble, entre altres raons, perquè hi surt gent del poble: no són personatges inventats; són els nostres avantpassats».
Lluís Molinas Falgueras, escriptor i activista cultural (Palafrugell, 1935)
--
Per saber-ne més:
L'art religiós a Palafrugell. Aurora Pérez Santamaría. Col·lecció: Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona, any 2007
Conversa amb el pintor Guillem Soler. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 4, abril 1963, p.7-8
Quatre paraules sobre l'altar major de l'església. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 14, juliol-agost 1994, p. 10-11
Guillem Soler, un artista polifacètic. Lluís Brugués i Albina Varés. Revista de Girona, núm. 276, gener-febrer 2013, p. 60-63
Restauraran els frescos de l'església parroquial. Josep Salvatella. Revista de Palafrugell, núm. 255, gener 2015, p. 8-9
Recordant la figura del pintor Guillem Soler. Part d'una entrevista amb Lluís Molinas Falgueras, maig, 2023
I per escoltar-ne més:
Angelitos negros. Antonio Machín. *Dedicat a la meva mare, que em va explicar bona part d'aquesta història
Moonlight Sonata (piano & orchestra), L.V. Beethoven. Georgii Cherkin. *Una de les peces que el pintor Guillem Soler tocava, alhora que li servia d'inspiració
Carrer del marquès de Llafranc, xamfrà amb Narcís Monturiol. Al fons l'antiga casa d'estiueig 'Villa Maria', actualment desapareguda, ocupant el seu lloc un bloc de pisos. Foto Maria Bruguera
Josep Pla a El meu poble, ens acosta en la crònica del marquès de Llafranc. Gràcies a aquest escrit, aquesta curiosa història s'hauria perdut per sempre més en l'oblit, únicament recordada pels descendents del noble en qüestió.
Des de l'edat mitjana o medieval, els encarregats en concedir els títols nobiliaris eren els reis o bé el Papa que, a més, anaven a parar exclusivament a famílies riques, persones que havien fet mèrits militars o bé a individus rellevants dins la cort que una vegada obtingut el títol, aquest passava de pares a fills (exclusivament a través de descendència masculina) amb el conseqüent risc de pèrdua si l'hereu no tenia successió. Avui en dia, aquest model encara segueix vigent, ja que únicament el rei d'Espanya els continua atorgant, però el receptor ja potser un home o una dona indistintament.
En l'article, Pla ens fa una petita aproximació sobre el doctor Pelegrí Pagès Escolà, explicant que era fill de Palafrugell, d'una de les més antigues famílies de la vila: de can Conxa. El motiu Conxa no és precisament dels Pagès sinó dels Solà, que en realitat són els qui varen heretar el títol de marquès de Llafranc i que ja esmentarem més endavant. Però posem-nos en el context històric, seguint les pautes del relat original de Pla, tot fent una aproximació més acurada sobre la figura del doctor Pelegrí Pagès. Segons
dades baptismals consultades en línia a través de l'Arxiu
Municipal de Palafrugell i de dispenses matrimonials des de l'Arxiu Diocesà de Girona, podem dir que Pelegrí Pagès
Escolà (escrit també Peregrín Pagés Escolar), va néixer el 9 d'agost de
1787. Fill de Peregrí Pagès Vergonyós de Palafrugell, de professió
cirurgià i de Gertrudis Escolà Borrull (escrit també Escolar Barrull) de
Tordera, de la qual no se n'esmenta cap professió, però sí del seu pare que era doctor en
medicina. Va ser el gran d'una família nombrosa de vuit germans, que el 1829, es va
casar amb Victorina Arroyo Ladrón de Guevara, natural de Viana (província de Navarra). El matrimoni va tenir una filla (nascuda a Viana) i després ja els trobem vivint a Madrid, on hi varen fixar el seu lloc de
residència.
Els
fets del nomenament del títol marquès de Llafranc es varen donar sota
el regnat d'Isabel II (1833-1868). L'únic títol nobiliari (fins al moment) que hi hagut
mai a la vila de Palafrugell
A través d'un retall del diari de Madrid El Corresponsal,
del 18 de març de 1843, trobem el nom de "Peregrín Pagés Escolar" en un
llistat de diputats i senadors (ell en aquest darrer grup) en tant que
suplents del grup de senadors corresponsals de la província de Girona a
Madrid. Això ens indica que, a banda de residir a la capital de manera fixa, segurament
deuria tenir relacions amb alts càrrecs del govern i fins i tot dins la
mateixa cort. En aquella època, Espanya estava governada per la reina Isabel II, que alhora era reina de Navarra i no oblidem que la dona del doctor Pelegrí Pagès era natural d'aquella província. Aleshores, a mitjan del segle XIX, el facultatiu es trobava residint a Madrid i fent una gran vida. Tal i com ens descriu Pla: "Era metge de molta reputació entre la noblesa madrilenya i tenia accés a Palau —reinando Doña Isabel Segunda—" (Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, filla de Ferran VII d'Espanya i la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, va regnar com a Isabel II d'Espanya entre el 1833 i el 1868). Doncs va resultar que en una de les recepcions de palau, el doctor Pagès es va trobar (potser de manera fortuïta) amb la marquesa de Jiménez (més endavant escrit Ximénez), de nom Maria del Carmen Esquivel, de la qual no se'n sap absolutament res, tot i que Pla, ens descriu: "Sembla que era una persona molt bondadosa però una mica coixa".
Els Solà de can Conxa són, en realitat, els qui varen heretar el títol de marquès de Llafranc. Davant
d'esquerra a dreta: Miquel Solà Ferrer, Narcís Solà Bofill i el seu
germà. Darrera: Sebastià Solà Roig de can Conxa (al mig amb gorra i armilla cordada) i
Lluís Solà Ferrer (darrer de la dreta), avarant el Narciso a la platja de Llafranc, l'any 1900 circa. Autor desconegut. Fons Arxiu familiar. [El Narciso
va ser expropiat durant la Guerra Civil per construir ponts sobre
els rius. En Joan Solà Bosch (fill de Miquel Solà Ferrer), que va anar a
fer la
guerra, el va veure de lluny, sobre el riu Ebre, sense rumb i mentre ell
el travessava per anar a Saragossa. Una trista fi per una barca que el
dia
que la varen estrenar feren una gran festa a Llafranc i dinar a les
cinc de la
tarda, com quan en aquella època es menjava a les dotze del migdia]
Llavors d'aquest atzarós encontre, entre la marquesa i el facultatiu, aquest va poder observar el fràgil estat de salut de la noble i després d'interessar-se per ella, la va guarir. La dona, com a regal d'agraïment per tal afortunada gesta, no se li va acudir res més que obsequiar-lo amb la seva mà, però va resultar que el metge ja estava casat des de feia temps. I vet aquí la cosa curiosa i el perquè del títol nobiliari (que sembla més treta d'una història de Disney que de la pròpia realitat). Aleshores, el doctor Pelegrí Pagès li va dir: —"No li seria igual senyora, de casar-se amb el meu germà? És solter i viu a Palafrugell"... Però el germà de Pelegrí, en Joan Pagès Escolà (nat l'any 1790) no era noble, per la qual cosa no s'hi podia casar. I ara és com intervé la reina Donya Isabel II, que va resoldre ràpidament la qüestió en ennoblir al pobre Joan, nombrant-lo marquès de Llafranc i que suposem no va tenir més remei que acceptar d'esposar a la generosa i esguerrada senyora marquesa de Jiménez.
Alguns
familiars descendents del marquès de Llafranc. Dalt, d'esquerra a
dreta: Miquel Solà Ferrer, l'avi d'aquest, Sebastià Solà Roig Conxa i
Miquel Gich Sobrevia. Sota: Antònia Ferrer Serra i la seva filla Teresa
Solà Ferrer, esposa de Gich. Llafranc, l'any 1900 circa. Autor desconegut. Fons Arxiu familiar
Basant-nos en l'historial del Marquesado de Ximénez de Tejada, podria ser que la flamant esposa de Joan Pagès fos la sisena en la nissaga i que en realitat es digués María del Carmen Esquivel i que va contraure un primer matrimoni amb Antonio Fernández de Navarrete y Paz (1799-1853), Caballero de la Real Maestranza de Caballeria Granada. Tot això són meres suposicions, però el cas és que el títol de marquès de Llafranc és l'únic (fins al moment) que hi ha hagut mai a la vila de Palafrugell! (un compte de Calella o un duc de Tamariu, tampoc haurien estat gens malament...).
Però, Pla va més enllà i ens diu del flamant matrimoni: "visqueren una mica més avall de l'hospital, baixant a la dreta, en una casa que té, o tenia, a les finestres i a les portes, molt bons carreus". I continua: "Tenia també un escut sobre la façana". Amb aquesta descripció, Pla ens situa en una casa ubicada al carrer de la Font (número actual 14, en molt bon estat de conservació), amb un gran portal adovellat d'arc de mig punt amb la inscripció IOAN JAUSI - 1596, al damunt un finestral renaixentista amb pilastres estirades de capitells jònics i la llinda motllurada, així com a l'ampit de cada costat amb sengles testes d'angelots. Com a nota històrica i segons notícies documentades, el raval de la Font ja era molt poblat en la meitat del segle XVIII. Tot i que l'edifici descrit ens demostra que ja existia, fins i tot al segle anterior.
Façana de la casa del carrer de la Font, número 14, que Pla apunta com a suposat habitatge del marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez
Aquesta casa, la va fer construir el mestre de cases francès Joan Jausí i és on va residir fins que va acabar les obres d'ampliació de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell que estava dirigint. Allà mateix hi varen viure Pelegrí Pagès Vergonyós i Gertrudis Escolà Borrull, però el seu fill Joan, el marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez, en contra del que deia Josep Pla, tenien el seu domicili a Madrid i si venien a Palafrugell, el més probable és que s'allotgessin en la casa senyorial del carrer de Cavallers (número actual 33-35, on avui hi ha una botiga de roba i una gelateria) on segons recorda Jordi Cama Rivas, el seu pare sempre deia que havia estat la residència del marquès de Llafranc. Hem de tenir en compte que quan venien a Palafrugell els pares d'ell ja havien mort. A més, un cop consultat i desgranat el padró d'habitants de l'any 1850, en la casa del carrer de Cavallers hi consta que hi vivien: Sebastià Solà Roig (àlies Conxa) i la seva esposa Antònia Bofill Ferrer, sogres d'Antònia Ferrer Serra (que era la filla de Miquel Ferrer Pagès, l'últim marquès de Llafranc).
Vista del carrer de Cavallers des de la plaça Nova on s'entreveu la casa amb la torre que, segons els records de Jordi Cama Rivas explicats pel seu pare, disposava d'una gran galeria senyorial i va ser l'habitatge dels marquesos de Llafranc quan venien a la vila. Any 1908. Foto-postal Amadeu Mauri. Col·lecció Mauri. Arxiu Enric Bruguera Martí
Malauradament, poca cosa se sap més del noble matrimoni; tan sols una única deferència en l'escrit de Pla: "Només sabem que Don Joan Pagès, marquès de Llafranc, pagà la carrera d'advocat a un nebot seu i que aquest senyor no ha deixat cap rastre a Palafrugell". A través de la història contada oralment per la família, de generació en generació, i en l'actualitat amb l'inestimable ajut de Jordi Cama Rivas, hem pogut constatar que el marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez no varen tenir descendència, per la qual cosa el títol va passar al nebot de Joan Pagès (possiblement al mateix a qui va pagar els estudis d'advocacia), Miquel Ferrer Pagès, que aquest va tenir un fill (que va morir a una prompta edat) i una filla, Antònia Ferrer Serra, que aquesta, alhora, es va casar amb Narcís Solà Bosch de can Conxa—ara sí que podem dir que aquest és de can Conxa on Pla en fa esment a l'inici de l'article—, però que a partir d'aquí el títol es perd, sense saber massa bé si és perquè no hi va haver cap hereu masculí directe al llinatge, perquè simplement es va deixar de pagar, perquè no es va trobar mai el títol físic per poder-lo reivindicar o bé perquè a partir dels Solà (de can Conxa), la nissaga es va anar obrint amb una extensa branca de possibles descendents.
Com a nota curiosa i després de consultar l'hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de España, s'ha pogut localitzar un tal doctor Pagès a la cort, però ni pel nom de pila ni per l'any es podria correspondre amb els Pagès-Escolà. A El Diario de avisos de Madrid, amb data de dimarts 10 de juny de 1828, es recollia una notícia a ran de la presentació d'un llibre: "El tratado sobre las escrufulosas y demás del sistema linfático, por el Dr. D. Juan Pagés, médico en esta corte. Se hallarán en la librería de la viuda de Quiroga, calle de Carretas".
Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich ("la vella i bondadosa senyora Gich",
tal i com descriu Pla al final de l'article) amb els seus dos fills:
Lluïsa (la meva àvia materna) i Frederic (rellotger de professió, que va
regentar la joieria-rellotgeria Gich, al carrer de Cavallers). Any
1906. Autor desconegut. Fons Arxiu familiar
Al final de l'article Pla escriu: "Don Miquel Solà Ferrer, que avui viu a Barcelona, descendent de can Conxa, posseeix un llibre que se suposa és un regal de Donya Isabel II al Doctor Pelegrí Pagès. És una «Guia de Madrid, de forasteros» amb un retrat de la Reina, edició de 1846, però sense cap indicació autògrafa de Donya Isabel". I el relat continua: "Tot això es perd en la grisalla més malenconiosa. Els llibres són uns cementiris de pedres esborrades. Ningú no sap avui que ha existit el títol de Marquès de Llafranc. Quan El senyor Prats (de la Carrera) deia a la vella i bondadosa senyora Gich (es refereix a Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich): «Hauríeu de reivindicar el títol... el títol!», em semblava sentir la veu d'ultratomba del passat arcaic agràrio-feudal de Palafrugell.
Ningú ho ha reivindicat el títol. Tot s'ha perdut en la grisalla trista, incerta, de la vila. Però l'anècdota és sensacional i cent per cent palafrugellenca."
Ventall descendents de Peregrí Pagès Vergonyós i de Gertrudis Escolà Borrull (sis generacions). Elaborat per Jordi Cama Rivas
--
Per saber-ne més:
El meu poble, dins El meu país. Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino, OC VII, any 1968, p. 503-505
Joan Pagès, marquès de Llafranc. Maria Concepció Saurí. Revista Nou Palafrugell, núm. 125, any 1998, p. 17
I per escoltar-ne més:
Grup Peix Fregit. Com estàs Llafranc? (música: Ricard Viladesau Caner, lletra: Josep Martí Clarà Bepes)
%20(1)_ok_mab.jpg)
_mab.jpg)
.jpg)
