Plaça Nova amb la torre de Can Moragas i la font, construïda al taller de Gustave Eiffel, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: AMP.

dissabte, 2 de març de 2019

Mar Casariego i Córdoba, Capitana de Sea Shepherd. El món és dels valents!

Mar amb l'uniforme de la tripulació de l'ONG Sea Shepherd
"Get involved? There are many ways you can take action today to help defend, conserve and protect our oceans!
Vols involucrar-te? Hi ha moltes maneres que pots actuar avui per ajudar a defensar, conservar i protegir els nostres oceans."

Així, d'aquesta manera, a través del web de l'organització no governamental (ONG) per a la conservació marina més activa del món Sea Shepherd conquista als seus voluntaris; ja sigui per enrolar-se en alta mar, com és el cas de la intrèpida protagonista d'aquesta història, o bé en la logística des de terra ferma. I d'aquesta manera, Mar Casariego Córdoba, es va plantar a Mèxic per a la seva entrevista amb l'organització ara fa poc més de tres anys.

Mar Casariego Córdoba pilotant una llanxa ràpida. Fons Sea Shepherd (SSCS)
Mar, és la segona dels dos fills d'Ángel Casariego i Guillermina Códoba, darrers torrers del Far de Sant Sebastià de Llafranc (Palafrugell). Àngel i Guillermina, varen exercir de farers a Sant Sebastià, des del 1986 al 2000, any en què el far s'automatitzà definitivament. Mar, nascuda el 1992, sosté que el fet d'haver viscut els primers vuit anys de la seva vida en una permanent balconada sobre el mar, va ser un fet clau perquè s'apassionés per la vida marina i també pels ocells. Més endavant, en l'edat en què els joves han de decantar llur futur, Mar decideix d'estudiar Batxillerat Internacional a Girona, seguit d'una llicenciatura en Dret Internacional a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i realitzant dos cursos a l'estranger; Finlàndia i Xile. Tot això, combinat-ho amb classes d'idiomes i cursos de vela, doncs Mar també és Tècnica Esportiva en aquesta modalitat i té la titulació de Capitana per a l'Agència Marítima i de Guardacostes del Regne Unit, que vol ampliar per arribar a ser Capitana de Creuer i de Marina Mercant, que són els vaixells més grans que naveguen pel mar. L'experiència laboral de Mar, s'inicià a Calella de Palafrugell, de la mà del Club Vela Calella; primerament, com a monitora de vela i més endavant com a marinera en vaixells de vela més grans. Amb aquest currículum, no és d'estranyar que l'ONG Sea Shepherd la recaptés ràpidament; inicialment, com a voluntària a temps parcial (des del 2015) i als inicis del 2018, treballant-hi a temps complet. 


Mar pilotant enmig d'una impressionant tempesta. Fons Sea Shepherd (SSCS)
Però, què és i què fa exactament l'ONG Sea Shepherd? La Sea Shepherd Conservation Society (SSCS) va ser fundada el 1977, als Estats Units per l’exactivista de Greenpeace Paul Watson, que fou expulsat per aquesta organització després d’una acèrrima discussió sobre com actuar en la caça furtiva de balenes. De manera que Sea Shepherd és una organització ecologista internacional sense ànim de lucre, que utilitza estratègies d’acció directes per protegir la indefensa fauna marina i posar fi a la destrucció de l'hàbitat als oceans amb la finalitat de defensar, conservar i protegir l'equilibri de la biodiversitat, l’ecosistema i les espècies dels oceans i fer acomplir les lleis internacionals de conservació. Les seves campanyes es regeixen per la Carta Mundial de la Natura de les Nacions Unides i d’altres lleis que protegeixen a les espècies marines i llurs entorns.  

Mar amb una inspectora de pesca del Govern gabonès que treballa conjuntament amb l'organització. Fons Sea Shepherd (SSCS)
Els inicis de Mar dins l'organització, es basaven en tasques de voluntariat com a marinera a bord del veler Martin Sheen (únic vaixell de vela de la flota de la See Shepherd) defensant la vaqueta marina a les costes de Mèxic el mamífer marí que actualment es troba més amenaçat del planeta, però ràpidament passà a formar part de la tripulació més estable del vaixell Sam Simon "anti poaching" (anti caça furtiva) i els darrers set mesos com a Oficial Primera del vaixell Bob Barker (un dels més grans que té l'organització) lluitant contra la pesca il·legal (que està estimada entre el 15 i el 40% del total de captures globals del planeta) i contra la matança incontrolada de mamífers marins. Malauradament, encara hi ha molts països que es neguen a reconèixer la seva prohibició, com ara: Noruega i Islàndia que segueixen comercialitzant la caça de balenes, les Illes Fèroe (Atlàntic Nord) que continuen matant balenes pilot (coneguda també com a cap d'olla negre o cap d'olla comú) i d'altres cetacis que viatgen a través de llurs aigües, però sobretot Japó; que any rere any, durant l'estiu austral, grans quantitats de flotes de vaixells es dirigeixen al Santuari de les Balenes, emplaçat a l'oceà sud, per massacrar centenars de balenes sota l'aparença "investigació científica". Un reclam rebutjat per la Comissió Balenera Internacional (CBI), així com per a la Cort Internacional de Justícia i de les Corts Federals d'Austràlia. 

Enfonsament del Thunder. Al fons, el victoriós Bob Barker. Fons Sea Shepherd (SSCS)
El 16 d'abril del 2015, mentre Mar estava treballant en aigües del Golf de Mèxic protegint la vaqueta marina, el vaixell Bob Barquer va protagonitzar una de les persecucions més llargues i angoixants al mar, dins l'operació coneguda com la "Icefish". Quasi quatre mesos a alta mar (110 dies), foren necessaris per capturar el vaixell més letal dels sis que hi havia dispersats pel món dedicats a la caça furtiva de lluç austral (conegut també com a lluç negre o lluç xilè): el Thunder, de bandera nigeriana. La INTERPOL estima que el Thunder hauria obtingut més de 76 milions de dòlars en captures il·legals a l'Oceà Antàrtic des que el van incloure en la llista negra l'any 2006. A banda, malauradament, també tenia un paper important en el tràfic de persones i els sistemes de treball de la seva tripulació ratllaven l'esclavitud. El desembre de 2014, el Sam Simon, va confiscar 72 quilòmetres de xarxa il·legal (per a la pràctica de l'art de fons) abandonada a alta mar per l'infame vaixell furtiu Thunder

Intent d'alliberació d'una balena capturada per pesca en cercle. Al seu alliberament, va estar molta estona donant voltes sobre si mateixa desorientada. Fons Sea Shepherd (SSCS)
Mar explica satisfeta que, a ran de les campanyes d'acció directa de l'organització Sea Shepherd, s'ha aconseguit impedir la matança de més de 6.000 exemplars de balenes, però que tot i el manifest de l'organització en contra de la matança de foques al Canadà i la prohibició de la importació de productes d'aquest mamífer marí als Estats Units i a Europa, Canadà continua matant milers de cries de foca cada any. Els fustigadors saquegen els santuaris de la vida marina amb absoluta immunitat i la pesca il·legal no declarada ni regulada (pesca INDNR) és un fet constant a alta mar, lluny dels ulls de les autoritats internacionals i de l'escrutini públic. Malgrat existeixen lleis i acords per protegir la fauna marina i llurs hàbitats poden ser difícils de fer-se aplicar a causa de la manca de voluntat política, recursos econòmics insuficients o fronteres transaccionals que en difuminen la jurisdicció. Aleshores, quan existeix un buit en l'aplicació de les lleis la Sea Shepherd actua per poder omplir aquest forat i Mar, especialista en Dret Internacional, amb un domini absolut de la llengua anglesa, és un puntal dins l'organització per informar als representants legals dels països que infringeixen les lleis i difondre la Carta Mundial de la Natura de les Nacions Unides.

Pesca en cercle massiva de tonyina. No hi ha escapatòria! Fons Sea Shepherd (SSCS)
No cal anar massa lluny en la memòria col·lectiva si es vol parlar de desastres provocats per vessaments de petroli incontrolat. El cas del vaixell petrolier Prestige (de propietat liberiana, construït al Japó el 1976) que s'enfonsà davant les costes gallegues el 2002, creant una immensa marea negra de cru ("chapapote") que afectà de ple tota Galícia i la zona nord de Portugal fins a les Landes de França, va provocar un absolut desastre ecològic considerat el tercer accident més costós de tota la història marítima. Desgraciadament, cap país queda immune, doncs d'altres accions no menys importants obliguen a desplaçar l'organització pel control dels innombrables abocadors d'escombraries marins, com també a les plantes petrolieres que realitzen constants perforacions i vessaments incontrolats. La massificació d'escombraries al mar, que estan saturant els oceans, creen un impacte devastador en els ecosistemes marins on competeixen amb els articles de consum diari, com ara: ampolles de plàstic, llaunes d'alumini, globus, bosses de plàstic, encenedors, cigarretes, medicaments, rodes de vehicles..., conjuntament amb arts de pesca abandonades a la seva sort, com ara quilòmetres de xarxes a la deriva, fils de niló, cordes, ganxos, hams de totes mides i boies que es desenganxen per accident o bé que es rebutgen intencionadament a alta mar. Sovint, aquests residus causen lesions i morts per ofegament, enredades i enverinament per ingesta a la fauna marina, alhora que posa en risc la salut dels humans, doncs els microplàstics ingerits pels animals marins que duen toxines com el mercuri, passen a la cadena alimentària, de manera que és una bona raó per deixar de menjar peix que no se sap d'on prové.   

Taurons pescats per error en comptes de tonyina i rebutjats al mar un cop morts a coberta. Fons Sea Shepherd (SSCS)
Malgrat que el panorama actual es mostra absolutament desolador, Mar, juntament amb la resta de voluntaris de l'organització, ens aporten un bri d'esperança enmig de la fràgil i indefensa vida marina; ja sigui amb l'acció directa a alta mar o bé treballant amb els representants dels governs per a l'aplicació de les lleis de protecció de la fauna marina: "No violem les lleis, les defensem. No ens oposem a les nacionalitats, ens oposem a les accions que perjudiquen els oceans, independentment de la raça, nacionalitat, edat, sexe i religió. Som pirates de compassió, caçant i destruint pirates de beneficis". 
Es necessita un pirata per aturar un altre pirata (It takes a pirate to stop a pirate). Capità Paul Watson
Tortuga capturada per pesca en cercle. Morí del xoc amb la barcassa i llençada al mar. Fons Sea Shepherd (SSCS)
Si teniu la intenció d'enrolar-vos i formar part de l'ONG Sea Shepher, aquí trobareu les principals activitats que duen a terme:
  • Lluita contra la caça furtiva de balenes, la cacera massiva de foques i la matança de cries de foques arpa (conegudes també com a foques d'abric blanc)
  • Lluita contra la pesca de taurons per a la venda il·legal de les seves aletes
  • Control de la pesca massiva practicada en arts de pesca considerades d'alt risc per a la conservació de la fauna i la flora marina (pesca en cercle, arrossegament, palangres)
  • Captura de xarxes de deriva (cortines invisibles que suren sobre el mar, però que resulten imperceptibles per als mamífers marins)
  • Assistència amb el govern de Costa Rica (Amèrica Central) per aturar la pesca furtiva d’ous de tortuga (després de pondre'ls a les platges)
  • Assistència a la guarda costera en tasques de vigilància a les Illes Galápagos (Oceà Pacífic) i d'El Gabon (Àfrica Central)
  • Assistència amb el govern de Mèxic per controlar la pesca massiva del peix totoaba (del qual només n'aprofiten la bufeta natatòria), així com la protecció del mamífer marí vaqueta marina que es troba en perill d’extinció crític (ja que només se’n coneixen trenta exemplars a tot el món)
  • Treballar conjuntament amb agències de l'ordre com la INTERPOL i associar-se amb governs del món per evitar la pesca il·legal, no declarada i no regulada, en les seves aigües sobiranes

Per saber-ne més: 

diumenge, 13 de gener de 2019

La matança del porc al carrer de la Llibertat de Palafrugell

Els germans Enric i Lluís Bruguera asseguts al llom d'un porc. Palafrugell, 1964
Quan un poble perd les seves arrels més arcaiques, tot deixa de ser el que era i mor el més preat que el distingia i enriquia; el que li donava valor, però no només la vàlua material, sinó els altres valors: els de la seva identitat com a poble i dels seus costums.

Observant una foto familiar no massa antiga, hi apareix una celebració entre amics —la majoria, malauradament traspassats amb un trist protagonista de la història que vull explicar: la matança del porc. Una escena que, de ben segur, no es repetirà mai més.

Lluïsa Martí, Victòria Peiró, Josep Alsina, Víctor Turont amb la seva filla Olga, Anna Bach amb la seva filla Anna Roig, Joan Bruguera i Rosa Ferrer. Palafrugell, 1975
A fi de prevenir problemàtiques d'ordre sanitari, les lleis actuals no contemplen manipulacions alimentàries casolanes. I d'aquesta manera, ens han matat el porc i la truja..., i ha mort a Palafrugell i en els indrets més rurals i de pagès.

Existia a Palafrugell, just al costat de els cotxeres de na "viuda Trias", un magatzem farcit de saques que utilitzava la fàbrica de suro de can Bruguera. Al fons, un petit estable on durant tot l'any s'hi engreixava un porc fins arribar a les primeres freds. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, diu el ditxo. Ironies del destí, l'animal era captiu en una cort al bell mig del carrer de la Llibertat.

Antic magatzem de la fàbrica "Tapones E. Bruguera", actualment Centre l'Eix, 1992
El que no recordo (o potser no vull fer-ho), és el precís instant del sacrifici de la pobra bèstia, però sí gentades de gent a munt i avall, esmolets afilant gavinets de totes mides i formes que el matador mostrava talment com si fossin trofeius, la mocadera* donant ordres a la resta de col·laboradores i preparant les peroles d'aram, juntament amb una munió d'atuells per embotir les botifarres. I nosaltres, els més menuts, que entre crits juganers i esbarrambats intentàvem d'apaivagar els del malaurat garrí en ple sacrifici que, lentament, anava perdent la sang i la vida (aquests sí que no me'ls he pogut treure mai més del cap). 

De pressa, de pressa; feu-ne via. Dueu-me un ensat ben gran. 
Cal aprofitar-ho tot! cridava la mestressa tot trascamant—.

Treballadors i amo de la fàbrica de taps de suro "Tapones E. Bruguera", 1953
I mentre algú sotmetia les ordres de la dona, el matador s'iniciava en l'art de socarrimar el porc. Llavors (un record més potent que el de la oïda; l'olfacte), una fortor empestava tot l'espai que fins aleshores només feia flaire de dolça pols de suro, donant pas al tuf de socarrim insistent que fa el pèl cremat. Fet que imagino, deuria arribar a totes les cases del veïnat. Com la de la Maria Lapedra o de l'Angelina Bruguera, i algun agosarat s'acostava fent-se partícip de l'acte per poder escallimpar alguna xuia, llonza o un bon grapat de llardons.

Netejant la budellada abans de fer les botifarres. Can Vidal, Mont-ras, 2009
És en aquest moment en què la mocadera contractada per a l'ocasió, na Victòria Pairó (veïna de Josep Alsina i Rosa Ferrer, del safareig de la Font) recollia la budellada en gibrelletes per netejar-la amb llimona i endur-se-la a les estances del davant de la fàbrica "Tapones E. Bruguera", al carrer de la Rajola.

Controlant el bull de les botifarres de perol. Can Vidal, Mont-ras, 2009
Allí, l'activitat era frenètica; tan bon punt arribava la carn prèviament examinada pel veterinari i ja separats els lloms dels pernils, es triava el greix de la carn, es desossava i classificava per fer-ne els diferents tipus de bulls, botifarres, pernils, lloms, llangonisses, menuts i llardons... Mentrestant, s'anaven coent les botifarres de perol, sota el permanent esguard de dos sentinelles que en controlaven el bull.

El més divertit per a nosaltres, el més menuts, era de veure treballar la màquina de trinxar carn. Una mena de molinet amb maneta manual que, juntament amb la sal i el pebre, embotia els pluriformes budells per a transformar-los en botifarres.

Embotint botifarres amb la trinxadora de carn. Can Vidal, Mont-ras, 2009
Sang i fetge i llardons fregits, barrejats amb col i patata era l'esmorzar, però no pas per massa temps, doncs s'havia de fer especial atenció a les llangonisses i a la resta d'embotits que requerien compactar-los al màxim, ja que del seu resultat final en depenia l'èxit de la matança i el prestigi de la mocadera contractada.

Assecant la vianda. Magdalena Cama (in mem.), mestressa de Can Vidal, Mont-ras, 2009
Passats dos dies d'intensa feina, a les estances més exhalades de la casa, pendolejaven tota mena de botifarres i pernils en fines perxes de canyes, com un exèrcit de soldats, a la fi de resguardar-los de possibles gats, ratolins i rates o qualsevol altre animal, fins i tot de dues potes.


(*)Mocadera: dona encarregada de la neteja de la mocada o budellam del porc que l'arreglava per a fer-ne embotits. 

--
Foto dels treballadors de la fàbrica de taps de suro "Tapones E. Bruguera".
Baix asseguts: Josep Alsina, Joan Bruguera i Montserrat Servià.
Primera fila: Maria Sobrepera, Àngela Bruguera, Rosa Monells, Cèlia Vilà i Conxa Torres.
Darrere: Sense identificar (podria ser un "mostraire" o un tal Escuder, que era un treballador eventual) i Eduard Bruguera, amo de la fàbrica.

La resta de fotos en color, corresponen a una de les darreres matances del porc del mas de Can Vidal de Mont-ras, realitzades per mi mateixa sota l'autorització dels seus protagonistes.

dissabte, 24 de novembre de 2018

«Turrones A. Mira Monerris». Quasi tres quarts de segle endolcint Palafrugell

Teresa Masià Asensi i Antonio Mira Monerris, a l'orxateria de València, 1952
Parlar de torró, és parlar del gust de la nostàlgia. D'un sabor que ens trasllada al Nadal, al caliu de la família i també a les persones que estimem.

Antonio Mira Monerris (1919-1996) i Teresa Masià Asensi (1922-1999), ambdós nascuts a Xixona (Alacant), varen iniciar la seva relació comercial amb Palafrugell cap a la fi dels anys 40; inicialment, amb l'enviament del producte elaborat i més endavant, traslladant-s'hi per obrir-hi comerços, tot i que els inicis de la torroneria Mira-Sirvent es remunta l'any 1868 a València, quan l'avi d'Antonio hi fundà la primera torroneria de la família, darrere la plaça del Cid, popularment coneguda com la Plaça Redona.

Bienvenida Monerris Monerris a la torroneria del carrer Ruzafa, anys 20-30
L'any 1900, Francisco Mira Sirvent va separar-se del negoci familiar que aleshores regentava a mitges amb la seva germana per instal·lar-se al cèntric carrer de Ruzafa de la mateixa capital valenciana i allà mateix, començà el festeig amb qui més endavant seria la seva esposa, Bienvenida Monerris Monerris, que venia els seus torrons a Santander. De la unió de Francisco Mira Sirvent amb Bienvenida Monerris Monerris, nasqué Mira-Monerris, que amb els anys heretà el seu fill, Antonio, i que comercialitzà sempre més amb el nom de "Turrones A. Mira Monerris".

Bienvenida Monerris Monerris en una geladeria ambulant, anys 20-30
Curiosa és la història del perquè fou Palafrugell i no qualsevol altre indret del país que Antonio Mira i Teresa Masià hi establissin relacions comercials. Durant la Guerra Civil Antonio fou cridat a lleves, convertint-se en soldat de la famosa Quinta del Biberó, formada per un total de 30.000 soldats nascuts durant l'any 1920, la gran majoria dels quals varen haver de participar en l'ofensiva republicana a la batalla de l'Ebre, quan molts d'ells només tenien disset anys.

Un jove Antonio Mira Monerris al mostrador de la torroneria del carrer de Ruzafa, 1939
Durant el conflicte, un altre jove soldat fill de Palafrugell (de qui malauradament es desconeix el nom) es va escapar i anà a raure a Xixona. Aleshores, Francisco Mira i Bienvenida Monerris com que tenien llur fill Antonio al front van refugiant-lo a casa seva on hi passà un cert temps. No va ser fins ben acabat el conflicte, que aquest jove va poder tornar a Xixona per agrair la família Mira-Monerris tot el que havia fet per ell durant la guerra i fou aleshores quan els va parlar de la Costa Brava, però sobretot de Palafrugell, i de la potència industrial que era la nostra vila a ran de la industria suro-tapera, desconeixent que estava a punt d'iniciar la seva davallada, donant pas a una transformació que posaria el turisme en la primera línia i que mai més deixaria de ser-hi.

Antonio Mira Monerris amb el seu fill Toni Mira Masià, València, 1957
Aleshores, a la fi dels anys 40 s'iniciaren els primers contactes comercials de "Turrones A. Mira Monerris" amb la vila i, òbviament, els primers torrons que varen arribar, ho feren a través d'ells. Al començament, es venien al colmado de Josep Vidal, conegut com "Can Fredo" (al carrer del Raval Inferior, número 19), a la "Cooperativa Palafrugellense", entre la perruqueria de Can Gou i Can Sureda (on actualment hi ha el Centre Comercial Cavallers) i, més endavant també se'n varen servir a la carnisseria "Can Lunati" i al "Cafè del Centre".

Paquita i Mª Rosa (tia i neboda) a "Can Fredo". Foto Paco Dalmau Fàbrega, anys 80
Concretament a "Can Fredo", es varen vendre torrons A. Mira Monerris fins el 2005, any en què l'establiment tancà definitivament les seves portes per la jubilació de Maria Rosa Ribas Martí, neboda de la propietària Paquita Ribas Sabrià. Paquita, i més endavant també Maria Rosa, varen torrar els torrons de gema durant més de cinquanta anys a la mateixa botiga, escalfant les planxes que servien per cremar el sucre amb llenya d'alzina, ja que d'aquesta manera es reforçava el sabor del caramel flamejat, molt millor que escalfant-les elèctricament. 

Cooperativa Palafrugellense, al fons la botiga d'Epifanio Pascual. Foto Josep Granés Hostench, 1951
No fou fins l'any 1952, que  Antonio i Teresa decidiren assentar-se a Palafrugell d'una manera més fixa (des de Setmana Santa fins al setembre), exclusivament per a la venda d'orxata i gelats. Inicialment, ho feien desplaçant-se amb un carret amb barres de gel als llocs més concorreguts del municipi, com també era un fet habitual de trobar-los a la Festa Major de Sant Pere de Calella i la de Santa Rosa de Llafranc, tot i que al cap de poc, ja obrien la primera "Horchatería Valenciana" al carrer del Generalísimo (actual carrer de Cavallers) on abans hi havia hagut la botiga "Boutique Carmen", i als inicis dels anys 60 es varen traslladar a l'altra banda de carrer, ocupant una petita ala del local de la "Cooperativa Palafrugellense", al costat del "Sport Bar", just al davant dels comerços "Epifanio Pascual, loza y cristal" i "Casa Pascasio".

Interior de la Cooperativa Palafrugellense. Foto Josep Granés Hostench, 1951
Al 1975, en desaparèixer el local de la Cooperativa, doncs la Banca Catalana es va quedar l'edifici sencer, Antonio i Teresa van llençar-se a fer un pas més endavant propiciat també per la venda de l'immoble del carrer de Ruzafa de València, on estaven de lloguer  adquirint un habitatge al carrer de la Constància, número 8, porta per porta amb la botiga "Electrododolz" (aleshores regentada per Félix Dolz pare i Víctor Dolz fill), habilitant-ne els baixos per fer-hi una tenda i un obrador a la part del darrere, tot i que els torrons sempre s'han elaborat al seu taller de Xixona, perquè sinó es confeccionen allà, no és permès d'utilitzar la D. O. Xixona a llurs productes. 

L'Orxateria Valenciana al carrer del Generalísimo (actualment Cavallers), 1964
És en aquesta petita botiga on van començar a vendre en dues èpoques de l'any marcades per dos tipus de dolços ben diferents; des de Setmana Santa fins a setembre, amb l'assortiment de gelats artesans (on l'estrella era el de torró), "mantecados" (que eren gelats de vainilla, més cremosos, fets amb ou i llet que malauradament avui en dia no deixen elaborar), "coyotes" (meitat vainilla, meitat xocolata o meitat vainilla, meitat maduixa, tots amb pal), els granissats i l'autèntica orxata de xufa de València. L'elaboració artesana, significava de fer els gelats amb gel i sal perquè podessin aguantar més bé el fred amb unes geladores especials i el 1990, van deixar de fer la temporada d'estiu per refermar-se en la d'hivern.


Foto dalt, Antonio Mira Monerris servint gelats de "corte" a la festa del 8è aniversari de Maria Mercè Xicoira Gallart. Palafrugell, 24 de setembre de 1961
Aleshores, des d'aproximadament mitjans de novembre fins el dia 24 de desembre, s'hi poden trobar torrons de tota classe: de Xixona, de gema torrada (que es continua cremant a la mateixa botiga), de guirlache amb sèsam, d'Alacant, de xocolata amb ametlles, de massapà i fruita confitada, a la piedra que és un exquisit torró sense mel; només amb ametlla, sucre, llimona i canyella, molt apreciat a Alacant, però que aquí no té tanta sortida, la torta imperial, les figuretes de massapà, el pa de Cadis, els pastissos de Glòria i els de gema, polvorons i galetes d'ametlla, les peladillas (nissos), els pinyons, les trufes de xocolata, els bombons farcits de torró, les neules, mel pura d'abella (la mateixa que utilitzen per elaborar els torrons), assortiments de melmelades casolanes, com també fruites en almívar i unes excepcionals i úniques magdalenes que encara s'emboliquen amb el tradicional paper encerat, entre d'altres moltes especialitats... Totes per llepar-se'n els dits! 

Foto actual de la Torroneria A. Mira Monerris al carrer de la Constància
Actualment, amb quasi tres quarts de segle de relació comercial amb Palafrugell (dels quals seixanta-sis amb botiga) "Turrones A. Mira Monerris" continua al peu del canó de la mà dels dos fills dels fundadors: Antoni (Xixona, 1954) i Francisco (nascut a Palafrugell abans d'acabar la temporada d'estiu de l'any 1963), així com l'esposa de Toni, Lola Sirvent, i llurs filles: Núria (també nascuda a Palafrugell, l'any 1979) i Bàrbara (Xixona, 1983), que casualment han recuperat els cognoms del besavi, fundador del negoci: Mira-Sirvent. Tres generacions que han mantingut una relació amb la nostra vila que ha anat molt més enllà de la comercial; sinó amb la d'un arrelat sentiment per tots els records viscuts i les amistats que han fet durant tots aquests anys. Que per molts anys podem continuar gaudint de la vostra presència i dels vostres exquisits llamins!

On trobar-los:
  • Carrer de la Constància, 8, Palafrugell. Telèfons: 972 30 22 17, 639 23 35 27.


Per saber-ne més:
Torrons A. Mira Monerris a les xarxes socials:
 Visites i comandes a l'obrador de Xixona:
  • C. de Sant Bartomeu, 2, 03100 Xixona (Alacant). Telèfon: 965 61 08 61.

dimarts, 25 de setembre de 2018

Montserrat Bofill i Boera. El valor de ser autodidacta en temps difícils

Pastels Rembrand que Montserrat guarda com un tresor
Fins allà on arriben els records més llunyans de Montserrat, sap, que des de sempre li ha apassionat el dibuix; arreplegant papers al seu pare per poder-hi pintar qualsevol cosa.

El matrimoni Bofill-Boera amb les seves quatre filles. Palafrugell, 1945
Montserrat Bofill Boera va néixer a Palafrugell, el 17 de maig de 1933. És la tercera de quatre germanes (Maria Rosa, Maria Dolors, Montserrat i Teresa). El seu pare, Esteve Bofill Rovira, feia de comptable en un magatzem de la Germandat de Pagesos de Palafrugell, feina que combinava amb la d'escrivent a Manufactures. La mare, Concepció Boera Girbau, era modista i treballava en un reputat taller a la vila, juntament amb les seves germanes, que era propietat de l'àvia, on s'elaboraven tota mena de peces de teixit, sobretot per a la gent benestant de Palafrugell, ja que era un taller amb molt de renom dins el gremi.

Pintura realitzada per Montserrat amb només 13 anys
Però el que verdaderament interessava a Montserrat no eren precisament ni el fil ni l'agulla, sinó el dibuix en el seu estat més pur. Es dedicava a dibuixar estampes realitzades en llapis sobre paper. Montserrat es va iniciar en la pintura al Colegio de las Hermanas Carmelitas de la Caridad de Palafrugell (actual Escola Vedruna), de la mà de la religiosa Carmen. Un dia la seva germana Maria Rosa, li va comprar una capsa d'aquarel·les Taker per 50 ptes. i fou d'aquesta manera que Montserrat començà a posar color a les seves il·lustracions. No passà gaire temps fins que el director de l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell (el senyor Lluís Medir Jofra) es va adonar del potencial d'aquella jova que devorava el carbó. 

Absolutament autodidacta i instruint-se amb llurs propis mitjans, sense l'ajut de cap mestre ni professional, Montserrat començà a copiar dibuixos a través de postals i il·lustracions que trobava en llibres que li queien a les mans, l'un rere l'altre, i com que ho feia molt bé, la gent li demanava de poder-los exposar en botigues i, fins i tot, havia guanyat algun premi. Aleshores, tenia entre onze i dotze anys.

Punta al coixí de Montserrat, 2018
Amb catorze, edat en què la majoria de nenes es veien obligades a plegar de l'escola, Montserrat no en fou una excepció. Aleshores, aparcà dràsticament els llapis i van passar molts anys sense que pogués tornar a dibuixar. Només en la imaginació de la seva ment és on podia donar forma als colors i, a poc a poc, trobà en el punt i la costura, un reemplaç de la creativitat captiva. És en aquesta època quan Montserrat s'inicià en l'art de la mitja, del punt de creu, de les puntes al coixí (boixets), etc., tècniques que no abandonaria mai més i de les quals n'és una autèntica mestra.

El 7 de setembre de 1959, Montserrat es casà amb el seu promès, Joan Lloveras Casamort, i la jove parella establí la seva residència a casa dels pares de Joan, al carrer de Palamós, on la família hi regentava una botiga de sabons, detergents, vins i licors, i Montserrat hi ajudava en tot el que podia. 

Joan, tan bon punt acabà els estudis a l'Escola del senyor Àngel havia d'anar a fer de xofer (tal i com era la voluntat del seu pare), però a ell li agradava més la mecànica i se'n va anar a treballar al taller de can Dellonder i després, al de can Gallard. Fins que un dia li varen oferir feina a l'ajuntament de Palafrugell, perquè s'acabava de crear un càrrec per jubilació. I fou així, que Joan obtingué una plaça al Consistori relacionada amb l'aigua, que coincidí amb els inicis de la connexió del clavegueram a la nostra vila.

Publicitat taller Dellonder, Palafrugell, 1923
Aviat arribarien els fills: l'any 1961 nasqué Rosa Maria i el 1967, Joaquim. Però un altre cop, tampoc va tenir la oportunitat de continuar dibuixant, i van haver de passar una bona colla d'anys sense les obligacions dels horaris de la botiga de cals sogres i amb els fills ja grans, quan Montserrat, havent sobrepassat la seixantena, descobrís els cursos de dibuix per a adults (que aleshores s'impartien a can Genís a través de l'ajuntament de Palafrugell). I per primera vegada gaudí de classes de dibuix i pintura de la mà de dos professionals: els mestres Àlex Trabal Vallespín i la seva dona Ona Esteban Hernández. És aquí on, finalment, va poder posar en pràctica tot el que havia après anys enrere per ella mateixa de manera autodidacta i s'introduí en diverses tècniques, bàsicament realitzades sobre cavallet, però sobretot amb guix i pastel, que són amb les que sempre s'hi ha sentit més còmoda.

Verge de la Moreneta feta per Montserrat. Pastel sobre paper, 2018
Actualment, Montserrat té vuitanta-cinc anys i, tot i que ha passat els darrers dos anys tenint cura del seu espòs que tot just morí el 2017, continua gaudint del plaer del dibuix i de la remembrança de quelcom que podria haver sigut, però per sort, no es va perdre en el camí dels desitjos mancats.   

Mostra de diverses obres de Montserrat realitzades en diferents estils