Joan Piferrer i Fontàs, Juanito, amb el seu fill Josep Maria. Llafranc, 1956
Les trifulgues d'en Joan Piferrer Fontàs, més conegut com en Juanito Piferrer de Llafranc, van començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.
Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, 1958
En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou a base de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors van seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo, i després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.
Juanito varant el Pedro a la platja d'Aiguablava. Dècada dels 40
Aquell home de mar, tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials, fins el punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar "el rol" o a recollir vals de combustible.
Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro. Llafranc, 1945
"El
rol", no era res més que el permís de navegació; una mena de llibreta on
hi constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el
nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar
mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja
jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui
sàviament abolida. En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte
que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era
pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien el "ordeno y
mando" i el "vuelva usted mañana" a la massa de la sang. Per tant,
s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en
l'idioma de l'imperi. És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta
del despatx de les comandàncies de Marina (anomenades llavors "el detall") s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat
t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca. La gent que feia
cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de
rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser,
quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense
trucar. Si en dóna de voltes el món!
Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda
Malgrat
aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del
canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de
Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu
que feia el servei a Marina, s'assabentà que la sol·licitud havia sigut
aprovada. Tal dit, tal fet. sense esperar la confirmació de les
"autoridades competentes" i aprofitant que havia de pintar la barca, va
canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la
notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol,
però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia
lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.
Tot va anar com una seda, fins un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.
Programa de mà de la pel·lícula Gilda, estrenada als EUA l'any 1946
La magnífica pel·lícula, protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada; no només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el Put the blame on Mame, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps Gilda havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el papa. No n'hi havia pas per tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.
Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada 40-50
La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li ordenà que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.
Al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui s'adonà que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en "el rol" i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!
Juanito fent garoines amb el Bona Sort, 1994. Foto: Frederic Martí Gich
Després d'haver viscut aquestes experiències i altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.
Vista de la platja de Llafranc on barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu, 1969
Amb l'arribada dels Cruceros, el negoci estiuenc del pescador Juanito es va acabar. El creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc. Estiu, 1969
-- Agraïments: A la família Martí-Balland per haver-me fet arribar una còpia del text original escrit per Josep Roura i Roqué, a la família Piferrer-Caussa per les fotos d'en Juanito i a Annemiek Krebbers Nuijten (Països Baixos) per la foto de la platja de Llafranc i del Crucero Sirga.
Doble arc de Sant Martí a l'església de Sant Esteve de Mont-ras. Estiu 2016
Breu introducció a l'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras
L'església Parroquial de Sant Esteve de Mont-ras, apareix esmentada per primera vegada en un document del segle XII, com a sufragània de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell, amb qui formava municipi. El temple actual, d'estil gòtic tardà, està construït sobre l'antic temple a la fi del segle XVI.
Cel rogent pluja o vent des de l'església. Estiu 2017
Aleshores, l'església es va construir amb una doble funció: acollir la parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i com a fortificació, doncs se suposa que formava part de tota una xarxa defensiva de torres (Sant Sebastià de la Guarda, Calella, Llafranc i diverses masies fortificades de la zona) que avisava i protegia la població del litoral durant els segles XVI i XVII i que vivia sota la constant amenaça dels atacs corsaris dels germans Barba-rossa que venien de l'Alger.
La
part interior de l'edifici és d'estructura gòtica, d'una sola nau amb
dues capelles laterals a cada costat. El campanar, amb arcs de mig punt,
té planta quadrada i acaba amb un pinacle piramidal amb quatre gàrgoles
en forma cilíndrica. Compta amb dues campanes, recuperades
per iniciativa popular (doncs les originals es varen fer fondre durant
la Guerra Civil) que es diuen Maria Auxiliadora i Teresa del nen Jesús.
El campanar restà en silenci uns dies durant la gran nevada de 2010
L'historiador
Francesc Montsalvatge Fossas (1853-1917) esmentà en un dels seus
treballs d'investigació històrica, que hi havia existit un retaule de
talla d'estil barroc, construït l'any 1792 i que contenia escenes de la
vida i miracles de Sant Esteve, posteriorment daurat l'any 1800, que fou
destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil.
Segle XVI. Anys de pirateria i d'inseguretat a les nostres costes Amb els pirates, arriba la inseguretat per a béns i donzelles. Els parroquians esperaven els senyals de les torres veïnes per cridar el poble a l'empara de l'església. Entre les
torres de Sant Sebastià de la Guarda i la de Calella, dominen una
àmplia panoràmica de la zona costanera i de l'interior. Ambdues torres,
en albirar a l'horitzó les galeres dels pirates i corsaris, enviaven
ràpidament l'avís a la torre dels Moros (Torretes), al castell de
Palafrugell, a la torre de can Colom i a l'església de Mont-ras.
Església de Mont-ras, al fons Palafrugell. Gran nevada del febrer de 1944
Els senyals de la Torre de Sant Sebastià (alçada sobre la muntanya del mateix nom a 165 m sobre el nivell del mar), era una eficient torre de guaita que advertia de qualsevol avistament. També a la torre de Vilaseca i a les torres del mas Borrull i del mas Espanyol de Santa Margarida. Des del castell de Santa Margarida, l'avís passava a la torre Roja i d'aquesta a les torres disseminades per la zona d'Ermedàs. Les torres de can Boera i de can Vilà també captaven l'avís del castell. Tant la torre del mas Fina com la de can Colom, podien emetre l'avís a la torre Simona de Mont-ras. Pel que respecte a la torre del mas Gorgoll i de can Joanola (can Prim), no compten actualment amb cap torre d'enllaç, no obstant, l'avís els havia d'arribar des de les torres d'Ermedàs, o des de les poblacions veïnes i a través d'alguna torre actualment desapareguda.
Les torres de guaita i de defensa de Palafrugell (1 a 12) i de Mont-ras (13 a 16)
1. Torre de Sant Sebastià de la Guarda 2. Torre de Calella 3. Torre del mas Borrull 4. Torre del mas Espanyol 5. Torre de can Vilà 6. Torre Roja 7. Torre del mas Petit d'en Caixa 8. Torre del mas Sureda 9. Torre del mas Fina 10. Torre de Vilaseca 11. Torretes (torre dels Moros) 12. Torre de can Boera 13. Torre del mas Gorgoll 14. Torre Simona 15. Torre de can Juanola o de can Prim 16. Torre de can Colom
Aleshores, l'atemorida població es tancava a la nau superior de
l'església, on en un darrer extrem podia convertir-se en un excel·lent baluard, vigilant l'avançament de l'enemic a través de les
espitlleres (que són unes obertures a mode de finestra molt petites que hi ha al voltant dels murs) amb
l'objecte de poder mirar i disparar sense ser vistos des de l'exterior,
i del matacà o lladronera (espècie de caixa d'obra sòlida coberta que sobresurt a la part alta del mur sobre la petita rosassa i la porta principal d'entrada al
recinte, orientada a l'oest) que s'emprava durant un setge o assalt com un lloc segur des
del qual els seus defensors podien observar i atacar l'enemic a través
dels seus orificis, llençant-los pedres, materials ardents (com peroles
d'oliassa roent) i d'altres tipus de projectils.
Nau superior de l'església de Mont-ras. Foto Paco Dalmau Fàbrega. Festivitat de Corpus, 2019
Refent el matacà durant les obres de restauració del temple. Estiu 2011
La tradició popular: La llegenda del crit
Les històries de pirates i corsaris, han donat lloc arreu a un gran nombre de llegendes. Palafrugell i Mont-ras, no han estat l'excepció.
Reproducció fidedigne de la versió publicada per l'historiador local Ramir Medir Jofra (1889-1974) a l'article La piratería de las costas mediterráneas. Construcción de una torre vigía en el cabo de San Sebastián:
Vista actual de la cala del Crit amb les barraques de pescadors
«D'aquest llarg període de calamitats, ha existit fins als nostres dies una tradició referida a un abús brutal comès per pirates algerins i que es diu que va esdevenir en una casa propera ala platja de Font Morisca, del terme de Mont-ras, que anem a exposar breument:
Una nit, prop de les dotze, una nau mora amb quinze pirates a bord, capitanejats pel ferotge Amara, cercava amagatall a la platja de Font Morisca. la nit era tranquil·la, els pescadors de Calella van creure sentir una remor llunyana de veus, però no podien saber de què es tractava. Una boira intensa impedia als pirates desembarcats a Font Morisca orientar-se. Al cap d'unes hores, ja estaven decidits a tornar a la nau, quan la veu esponerosa d'un gall va anunciar la proximitat del dia.
El cant del gall els va orientar i van anar a parar a una casa de conreu; i per obligar als seus habitants a obrir la porta, van calar foc a un paller enfront de la casa. L'amo, alarmat pels crits dels malfactors, havia amagat les dues filles, però al cap de poca estona va voler la fatalitat que fos descoberta la més bella d'ambdues, rossa, admirada pels joves de la comarca. El capità, en veure-la va pretendre emportar-se-la al vaixell, però davant la resistència i els crits d'auxili de la infeliç, que no va poder ser defensada pel pare a causa del nombre de malfactor, el capità, enfurit per la resistència de la jove, i per haver estat mossegat per ella en un dit, va muntar en còlera i amb el seu alfange va tallar el cap de la noia. El cos va restar en un lloc de la platja, que a causa d'aquest esdeveniment va ser anomenat després, El Crit.
Els familiars de l'assassinada van se fets captius, del qual captiveri van tornar anys més tard; i la casa va ser incendiada, més tard reconstruïda i va ser coneguda després amb el nom de "can Gall Perich", o "mas de Moros".»
Heus ací l'arma homicida, l'alfange(*) del capità Amara
Per saber-ne més:
Noguer Gómez, Jaume. Alcoberro Pericay, Agustí. Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de Palafrugell i de Mont-ras. Col·lecció Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. 1a edició, abril 1998.
Martín Serra, Miquel. Llegendes de mar de la Costa Brava. La Bisbal d'Empordà. Edicions Sidillà. 2a edició, abril 2013
Serra Mayoral, Jordi. El darrer crit. Ànimallibres. Col·lecció L'Isard. 1a edició, març 2019
Coses sentides, el parlar de Palafrugell, edició corregida, millorada i ampliada amb més de 300 noves entrades!
En aquest post explicaré la manera com hem anat elaborant el llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell, des de la 1a i 2a edicions (setembre, 2009, abril, 2011) fins l'actual (abril, 2019) en una 3a edició millorada, corregida i augmentada amb 300 noves entrades, fent un total de més de 2.000. Per això, he transcrit íntegrament la meva intervenció durant l'acte de presentació del llibre, que va tenir lloc el passat dissabte, 13 d'abril al Teatre Municipal de Palafrugell.
Un agraïment particular als qui hi vàreu assistir, però dedicat especialment als qui no vàreu poder ser-hi.
“
M'agradaria començar amb una cita de Mossèn Gumersind Vilagran Roquí, un rector que hi va haver a la Parròquia de Sant Joan de Palamós, que diu: Estimar el poble, és estimar-se a si mateix.
Intentaré explicar-vos les passes que hem anat seguint amb en Carlos durant tots els anys que fa que estem recopilant paraules, expressions i maneres de parlar típiques de la gent de la nostra vila: les "palafrugellenqueries", tal i com també les anomenava el poeta i escriptor local, Josep Martí Clarà "Bepes".
Josep Martí Clarà "Bepes" recitant La Segona Balada del Tren Petit, 1956
Primer
de tot, dir-vos que ni en Carlos ni jo mateixa tenim formacions
acadèmiques ni professionals que ens hagin encaminat cap a l'estudi de
la llengua catalana; som dos persones totalment autodidactes, i la
nostra gran motivació és simplement de sentiment: un sentiment d'estima i
de respecte molt grans cap a la nostra vila, i un immens agraïment als nostres pares, avis i avantpassats.
En Carlos, a coll botet de l'àvia "Treni" a la casa del carrer de Palamós al barri de la Creu Ratinyola, 1963
Tots dos, a
banda d'haver viscut força anys de la nostra existència amb alguna de
les àvies, vam pensar que el "seu" parlar s'anava perdent a marxes
forçades. A més, el català que actualment s'està ensenyant a l'escola i
el que es parla als mitjans de comunicació, té tendència a
normalitzar-se i estandaritzar-se i, així, poc a poc, ens vam adonar que
s'anava menjant la nostra parla més arcaica, i la que des de sempre ens
ha donat identitat com a poble.
Escolarització en castellà. Aula de 3r d'EGB. Col·legit Diocesà Prats de la Carrera "Garbí", 1972
I tos dos, també, abans de trobar-nos a ran de la crida—a través d'un anunci— a la Revista de Palafrugell ja feina una bona colla d'anys que estàvem recopilant paraules i dites típiques de Palafrugell. Per la meva banda, podria dir que fa més de mitja vida que ho estic fent.
El dia del meu bateig, entre mantellines de negre rigorós. Iclèsia de Sant Martí, 1965
Festival de sardanes al pati del Col·legit Vedruna. Al darrere, "l'Hermana" Nuri filmant amb una Super 8, 1976
I com es pot elaborar un llibre com aquest amb un llistat inacabable fruit de tants anys de treball? Doncs en la primera edició (octubre de 2009) vam aportar el nostre propi material, però a banda es varen designar diversos representants: un del món del suro, un de la pagesia i, finalment, un de la pesca i el mar. Nosaltres dos, els representants i d'altres col·laboradors, ens vàrem transformar en el que es va passar a nomenar "consell assessor". Aleshores, durant una bona colla de mesos, ens reuníem setmanalment els dissabtes per la tarda a discutir totes i cadascuna de les paraules suggerides.
Josep Piferrer "el Cisteller" (membre del "consell assessor") i la seva dona Paquita, fent una observació a n'en Carlos, 2019
Va ser un treball molt complicat, llarg i feixuc, doncs de vegades es proposaven paraules, però que després costava molt saber quan es deien (és a dir; situar-les en l'època), si eren autòctones (exclusives de la nostra vila) i què volien dir. I aquí s'ha d'agrair un cop més la gran tasca del "consell assessor".
Però també hem tingut moments molt divertits, sobretot amb les expressions que fan referència a personatges antics i pintorescs de la vila, que només per elles mateixes fan fogar de riure i que, casualment, n'hi ha força més en nom de dona que d'home, com és el cas de "n'Alèies", on s'esdevé l'expressió: semblar la gran de n'Alèies, per designar algú que era molt encantat. "Na Piua": tenir el tremolor de na Piua, per definir qui patia de tremolors molt forts i persistents. "Na Girala": tenir l'espant de na Girala, quan es tenia un ensurt poc justificat o, "na Poua" (que devia ser la dona d'un tal Pou): agafar ses dreceres de na Poua, quan es feina una volta exagerada per anar a algun lloc o també per retreure a algú que havia trigat molt en arribar a una cita.
Personatges de Palafrugell(*), dècada dels 70. Fons: Jordi Massoni Alemany
Anem, doncs, a la part pràctica. El procediment de com una paraula o frase esdevé publicable o no:
El primer que fem és veure d'on ha sortit. Qui l'ha dit anteriorment. És el que en diem "recerca familiar". Preguntar als més grans si l'han sentit alguna vegada durant la seva vida, si l'han dit i si la segueixen utilitzant.
Seguidament, es discuteix amb el "consell assessor". Si no es podia fer en la totalitat dels seus membres, s'havia de demanar-ho de manera individual, que és el que hem hagut de fer els darrers anys, degut que la mitjana d'edat de llur membres rondava els vuitanta i, malauradament, la majoria d'ells ja no estan entre nosaltres.
Realitzem investigacions per altres vies. Actualment tenim un gran avantatge respecte anys enrere, quan vam començar a fer les primeres recerques, i és el Diccionari en línia Català-Valencià-Balear Alcover Moll. Gràcies a la col·laboració amb l'escriptor i lingüista Alcover, la folklorista llofriuenca Irene Rocas Romaguera, va fer una feina extraordinària elaborant cèdules (o fitxes) que pertanyien a la parla de Llufriu i rodals.
De vegades hi ha paraules que, tot i que apareixen als diccionaris més normatius, les hem volgut incloure, doncs hem considerat que, o bé són molt característiques de casa nostra o bé que estan en absoluta recessió amb un risc considerable de desaparèixer, com per exemple: baba per dir àvia, desguitarrar usat quan alguna cosa no funciona bé, guilopo per ximple, païdor per estómac o rompre per trencar.
Finalment, també fem aportacions de la nostra parla més genuïna, com és el cas del Web Rodamots, Cada dia un mot, que és un butlletí a Internet que envia un breu missatge electrònic diari a les persones que prèviament s'hi han subscrit. Aquest missatge conté una paraula o expressió de la llengua catalana amb el seu significat, un exemple d'ús i una citació. Aleshores, els subscriptors podem aportar el nostre parlar més autòcton o bé fer una cita on hi aparegui el mot que es tracta aquell dia.
Però, segurament us demanareu, i què passa ara, o què ens pot passar? Es perdrà la parla "palafrugellenca"? Us heu preguntat mai per què es perden les llengües en el seu territori d'origen?
Última parlant del "bo", una llengua que ja no existeix. Illes Andaman, Oceà Índic
Alguns episodis de la història ens mostren que, malauradament, algunes llengües s'han perdut perquè han aniquilat tota la població. Llavors, morts els parlants, morta la llengua. En circumstàncies més civilitzades, influeixen d'altres factors que val la pena esmentar:
La bilingüització asimètrica, o la força que té una llengua respecte una altra.
La pèrdua progressiva d'àmbits d'ús d'una llengua, o quan els seus interlocutors opten per una llengua en detriment d'una altra dins els àmbits d'ús habituals, com pot ser a l'escola, al bar, a la feina, al supermercat...
La interrupció de la llengua de pares a fills; quan els progenitors decideixen de parlar una llengua en comptes d'una altra.
La interferència amb la conseqüent degradació de la pròpia llengua.
Mentre estava elaborant aquestes ratlles, vaig descobrir per atzar un article del filòleg Carles de Rosselló al diari digital "El Núvol" titulat Els últims parlants: com mor una llengua, de qui vaig manllevar les etapes que fan que algunes llengües es perden i l'enllaç d'un vídeo on una senyora canta una estrofa d'una cançó —que més aviat sembla un lament—. És el trist so d'una llengua que ja no es parla. La senyora Boa, que va morir el 2010 a l'edat de 85 anys, era última parlant del "bo", una llengua que es parlava a les Illes Andaman (situades a l'arxipèlag de l'Oceà Índic) on actualment hi ha una població de 350.000 individus i la llengua oficial és l'hindi.
La lletra diu:
Així com tremola la terra,
Així com l'arbre cau
Com un gran batec...
Per acabar, una cita de Josep Piera Rubió, poeta i escriptor de La Safor, Gandia: Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital.
”
Dedicat a les persones que estimen la llengua dels seus pares. Palafrugell, 2019. Fons: Paco Dalmau Fàbrega
El preu de venda al públic del llibre és de 12€. Punts de venda a Palafrugell: Llibreria Mediterrània, Llibreria L'Esquitx, Bdp Boutique de la Premsa i Papereria La Columna. Llibreria online de l'Empordà:Llibreria El Cucut
(*)Foto
"personatges de Palafrugell", s'identifiquen de dalt a baix, d'esquerra
a dreta: L'August Farràs (conegut com en Gustu del cafè d'Orient),
l'Agneta Coderch (mare d'en Tomàs Cervera del Sport Bar), en Xato amb el
seu gos, en Pitu de l'Asil, en Xatarra, en Patot, en Ciriaco, en Mario
Morató (germà de l'Ezequiela. Ensenyava a ballar sardanes a les primeres
estrangeres), la Pepita Viñas (coneguda com la Pepita de La Palma),
l'Ezequiela Morató (o la "Novedades", vídua de Yanguas, regentaven una
botiga d'ultramarins on ara hi ha l'aparcament a sobre el mercat del
peix), la Loreto parracaire, l'Esclopetera filla i en Pere Arqué (que
tothom coneixia com el Rellamp).
-- Nota de la autora: com que la investigació lingüística no s'acaba mai, estem oberts a tothom qui vulgui fer noves aportacions per a futures edicions, així com col·laborar en xerrades i col·loquis per a escoles o biblioteques sobre la parla que es perd i la identitat lingüística local. Podeu contactar-nos a través de "Dades personals" dins aquest mateix blog.
