Plaça Nova amb la torre de Can Moragas i la font, construïda al taller de Gustave Eiffel, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: AMP.

dimecres, 11 de març de 2020

Records d'un Llafranc llunyà (Frederic Martí i Gich, 1936 +2005)

Frederic mirant cap a l'horitzó des de la petita Venècia de Llafranc, 1945
«He tingut la sort de poder gaudir de Llafranc els meus seixanta-cinc anys de vida. D'una manera més o menys continuada, al llarg d'aquests anys, he viscut en aquest bonic racó. Llavors, no estranyarà ningú si us dic, per endavant, que tinc una debilitat per aquesta platja.

Postal promocional de la platja de Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Granés Hostench
Com que avui toca "retro", deixarem les allaus turístiques actuals per una altra estona i us parlaré d'un temps en què per mi, Llafranc era sinònim d'aventura, llibertat, independència... En aquests temps, quan encetàvem el mes de juny, i mentre la natura es posava de festa, nosaltres fèiem els últims esforços per enllestir el curs i aprovar els exàmens per no arrossegar cap assignatura pel setembre, ja que aquest contratemps, portava implícit xafar les vacances de l'estiu. A mesura que avançava el mes, ja feia projectes de com passaria l'estiu a Llafranc.

Vista de la badia de Llafranc des del passeig, anys 50
Per donació familiar, els meus pares tenien una petita caseta de cós al carrer de Monturiol de Llafranc (veieu l'entrada en aquest blog 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Era una caseta d'estiu; discreta, alegre, amb corrent d'aire i una eixida agradable. Cuina i comuna a fora. A l'eixida hi havia un pou que tenia una aigua tan fresca que entelava el vas quan l'omplies. I com que en aquells temps les aigües passaven per on tenen de passar i no hi havia filtracions, a més de fresca, era molt bona. En aquella casa, el moble més valuós era un rellotge de paret amb pèndul i peses que el meu avi -rellotger- havia regalat als meus pares. Cada setmana havies de donar-li corda i d'aquesta manera anava tocant les hores de felicitat que passava a Llafranc i les repetia, perquè no me n'oblidés.

Frederic a la façana de la casa del carrer de Monturiol de Llafranc, 1948
He dit que era el moble més valuós, ja que en aquestes cases no hi havia confort. De manera general s'hi portava tot el que feia nosa a Palafrugell i quan arribava l'època d'estiu s'acabava de completar. El dia del trasllat, els meus pares reclamaven els serveis d'en "Berto", del seu carro i del mul que el tirava. Recordo amb tota claredat, les carregades que li fèiem i que portaven a tota la família una setmana de preparatius per no oblidar res: somiers, matalassos, capçaleres, cubells de roba, un cove ple de plats, olles i cassoles..., i així completar el parament de la casa de Llafranc per allotjar set persones (els meus pares, les quatre germanes i jo). La màxima il·lusió era quan -un cop tot ben lligat- en "Berto" em deia: Ja pots pujar! I assegut sobre un matalàs, començava la marxa triomfal d'una hora i mitja de camí, aguantant les regnes del mul que no calia dirigir, ja que es coneixia el camí més bé que cap de nosaltres... El meu pare feia el trajecte en bicicleta i la mare i les germanes feien el camí a peu.

Rellotge de paret amb pèndul i peses aturat en un temps que ja no tornarà...
Arribats al carrer de Monturiol, el pare ja ens esperava i amb ell érem els encarregats de muntar els llits, col·locar les calaixeres i omplir un petit dipòsit que donava aigua a la cuina. Mentrestant, la mare i les germanes acomodaven la casa i preparaven el primer repàs a Llafranc. També es posava en marxa el rellotge de peu, que després de nou mesos d'hivernar anunciava el feliç començament d'un nou estiu carregat d'il·lusions. Hi havia tantes coses a fer...

Els germans Lluïsa, Frederic i Conxa a la platja de Llafranc, 1937
Una de les meves activitats predilectes era la navegació. Quantes hores havia passat dalt d'una barca! Tant li feia anar a tirar les armellades amb en "Juanito" (veieu l'entrada en aquest blog La història de «Gilda», d'en Juanito Piferrer, un nom que va portar cua), com anar a acompanyar turistes a Aigua Blava amb la "Paulina" d'en León Rovira, sortir a la vela o amb el meu pare, que li agradava molt la pesca i em feia seguir sempre que em trobava...

Frederic i el seu pare, Paulí, avarant el "Ligero". Llafranc, 1945
Us haig de confessar que era un vailet sense control horari; al matí, anava a l'embarcador i el primer que em deia era: Vols venir?. No tenia ni el temps d'acabar la frase que ja em tenia a dalt. No preguntava ni cap on anava, ni a quina hora tornaria... La qüestió era embarcar, agafar el timó i, som-hi!

Joan Piferrer Fontàs "Juanito" passejant turistes a bord de la "Gilda". Calella, 1958
Amb en "Juanito" (mariner de tota la vida) solíem anar a calar les armellades les vigílies de festa per compte d'un senyor que li demanava els seus serveis. Solíem sortir cap al tard, quan el sol s'anava a la posta. Unes vegades era a Cap de Frares (per fora), d'altres a l'Illa, als Ullastres... Al moment de calar, en "Juanito" (dret a la barca) anava tirant les xarxes al mar mentre jo (mà al canvi de marxes) seguia les instruccions: Ara endavant, poc a poc. Ara punt mort... (de sobte) Enrere! (ja que la marxa venia malament). Torna endavant... I així, fins acabar les deu armellades (uns cinc-cents metres, aproximadament). Després, mentre la llum del dia s'acabava i les primeres faroles senyalaven el camí de retorn, era el moment de les confidències; en "Juanito" parlava de pesca, m'ensenyava com fer un nus mariner, com distingir una senya de calament i quasi sempre encetàvem alguna havanera que acabava a l'embarcador de Llafranc. 

Lluïsa Gich i els seus fills Frederic i Maite, al fons el "Ligero". Cala Estreta, 1946
Altres vegades, amb la seva barca de pesca feia "lloguers" per acompanyar als primers turistes a descobrir la costa. I així, em vaig anar familiaritzant amb totes les cales de la rodalia: el Cau feréstec, Cala Pedrosa, la barraca d'en Juscafresa i la platja de Rotlló, Tamariu (de badia fonda) i la seva platja de l'Iris, la lluminositat d'Aigua Xelida (tranquil·la, i plena de reflexes) amb la barraca d'en Gotes i la casa d'en Rosa com a únics testimonis de presència humana... I quan passaves la Punta d'es Blanc començava un dels racons més solitaris i bonics de la costa: Cala Marquesa (allà on l'aigua té color). El Rec dels arbres (accessible solament per a gent experimentada), les Coves d'en Gispert (meravella natural, sobretot si és de bon matí per veure-hi sortir el sol), Cala de Cabres i els penya-segats que l'envolten... I passàvem la Punta d'es Mut per arribar fins a Aigua Blava (de sorra fina i aigües poc fondes). Aquí solia ser el final del trajecte. Tothom a l'aigua i banyada general. Per mi aquests viatges eren perillosos, ja que no sabia mai l'hora de tornada. Els turistes es trobaven bé en remull i qui és que els deia que a casa es decidien a dinar sense mi? Aquest problema es repetia sovint, i quan arribava tot eren cares llargues i reflexions amenaçadores. Ara, però, reconec que els meus pares eren molt comprensius i de forma general tot acabava amb un "sense postres" i algun arrest domiciliari de tant en tant. 



Però l'endemà era en León que amb la seva "Paulina" em proposava d'anar a Cala Estreta. Qui podria resistir-se al "pam-pam" reposat d'aquell motor d'olis pesats que per engegar-lo al matí es tenia d'escalfar el pistó amb un llum de soldar... Les pistonades eren tan reposades i accentuades, que al mateix temps de navegar et feien un massatge vibratori per tot el cos. I així enfilàvem la Punta d'en Blanc i la Punta de la Torre (amb els caganers, d'aigües somes i garoines a dojo) i tot seguit els Tres Pins (presidint la platja aristocràtica del Canadell). Ull amb els Dos Conills! (escuits traïdors pels principiants), i es Còdol, que dóna entrada al Port de Mala Espina (primera de les tres platges del nucli antic de Calella). Amb una platja migrada i amb fons de cintes ve el Port Bo, d'entrada fàcil i emmarcada per les Voltes, que han sentit més havaneres del món. Continua la Llosa dels Encantats, expressa per donar ensurts als que baden, i acaba la trilogia el Port d'en Calau, petita i plena de veles. I mentre la "Paulina" va treient fum, passem per davant del Port Pelegrí (la platja dels homes), els Banys d'en Caixa, fins a descobrir la font de Sant Roc, platja de Canyers (de difícil accés) i Aigües Mortes (on els pops abunden). Passem la Foradada i els Forcats per enfocar els Castellets, però abans admirarem la roca de Cau Toixó i la platja del Golfet, de dibuix perfecte, aigua transparent i amb una sorra granada que convida a prendre el sol

Badia de Llafranc des del camí de ronda, al fons el far de Sant Sebastià, anys 50
Abans de passar pel mig dels Castellets, haurem reduït la marxa perquè la maniobra és delicada. Del costat de la penya que ens portarà a Cap Roig, trobarem tots els tons de verds possibles, degut a la diferents classes d'herba que hi creix. De sobte, la roca ve vermella i aquesta punta acull una de les colònies més importants de gavines de la regió. És fàcil entre març i abril de veure les cries (de pèl gris) que desafien la gravetat entre les escletxes de la roca. Passat el cap, tornem a accelerar la marxa i deixem la Cala d'en Massoni i la Banyera de la Russa per contemplar es Vedell, racó d'aigües quietes i cristal·lines. Seguim per la Cadena i trobem Font Morisca o El Crit, una platja de molt difícil accés, ja que està plena d'escuits i les barques li tenen respecte. Com que no ens hem acostat a terra, trobem tot seguit Cap de Planes i Cala Bona amb la seva barraca (avui reclamada pels ecologistes per haver canviat d'amo). Passem una altra platja i la "Paulina" redueix la marxa per poder entrar suaument a Cala Estreta. La "Paulina" tocarà fons abans d'arribar a la platja i els turistes s'hauran de mullar els peus per accedir a la mateixa. Com podeu suposar, les tornades els feia sempre pel camí més recte, si bé no servia de gran cosa, ja que el retràs era massa important.»

Frederic Martí i Gich. Llafranc, 2001

Postal promocional de Llafranc amb el "Ligero", anys 50

armellada f. Tipus de pesca format per xarxes o filats superposats.
cós m. 1 Amplada estàndard d'una casa, equivalent a quatre metres i escaig. 2 Es considera l'amplada aprofitable d'un pi per als cairats de sota la teulada.
eixida f. Mena de terrassa, descoberta o amb porxo, que tenien moltes cases de poble, i que venia a ser l'espai de connexió entre l'habitatge i l'hort, que solia estar al darrera de la casa.
escuit m. Malformació d'escull. Roca a flor d'aigua. Paraula ben pròpia del nostre costaner.
garoina f. Garota, eriçó de mar. Una de les paraules més emblemàtiques de Palafrugell, atès que és l'únic lloc, juntament amb Begur, on les anomenem així. Pronunciat groina.
rotlló m. Pedra generalment de forma rodonenca. Anomenat també còdol.
Definicions extretes del llibre Coses sentides, El parlar de Palafrugell, Edicions Baix Empordà, 3a edició 2019

Descripció del vídeo: Embarcada amb la família Martí-Gich i d'altres amistats, des de Llafranc fins la Cala Estreta. Any: 1956. Fons: Arxiu familiar Bruguera-Martí.

-- 
Per saber-ne més:
  • El perfil de la costa, Josep Castelló Regencós "Caste", 2003 [esgotat]
  • Josep Bañeras, Els noms del territori · Col·lecció Galeria de personatges Núm. 8, Josep Castelló Regencós "Caste", 2012 [consulta en línia]
  • Palafrugell, parada i fonda (1959), Una volta a la muralla (1984), Som com som (1990), Josep Martí Clarà "Bepes" [consulta en línia]
I per escoltar-ne més:


  • Sardana Llafranc, música de Ricard Viladesau Caner


  • Havanera Llafranc, lletra* de Josep Martí Clarà "Bepes" i música de Ricard Viladesau Caner
(*)La lletra de l'havanera Llafranc la podeu trobar al Web de l'Arxiu Municipal de Palafrugell, dins el fons personal Josep Martí Clarà "Bepes", al llibre Som com som, pàgina 56: https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/josep-marti-clara-bepes

dimecres, 8 de gener de 2020

Conxa Guisset i Alemany. Come to fly with me!

Conxa Guisset durant una sessió d'entrenament de vol acrobàtic a l'Aeroclub Girona, 1969
El mes de març de 1969, apareixia en diverses portades de la premsa catalana una notícia estretament lligada amb Palafrugell. Els diaris es feien ressò de la primera dona pilot de l'Aeroclub Girona, amb número de llicència 6.751 i 37 al rànquing d'aviadores de tot l'estat espanyol. Concepción Guisset Alemany "la Conxa", es va convertir aquell any en la primera dona aviadora de la província de Girona. Tot un mèrit, tenint en compte que les dones, en aquella època, encara no gaudien de plena llibertat per a realitzar segons quines fites. 

La primera vegada que Conxa va pujar en una avioneta va ser a l'aleshores recentment inaugurat Aeroport de Girona, en el que s'anomena un bateig de l'aire, i ho va fer de la mà del qui era el seu home, el també pilot Enric Sabater. I tot i que l'experiència no va ser del tot satisfactòria, ja que es va marejar tant que quan va aterrar tot li donava voltes, es va dir a si mateixa que si el seu home pilotava, perquè no podria fer-ho ella... Vaig començar amb l'únic objectiu de no avorrint-me al bar, esperant que l'Enric anés fent pujades i baixades amb l'avioneta del Club, però em va acabar agradant tant que no me n'arrepenteixo de res. Abans era ell qui s'escapava d'on fos per anar a volar, però al cap de poc, ja vam ser-ne dos

Conxa posant amb l'avioneta que també pilotava el seu espòs a l'Aeroclub Girona, 1969
Així, doncs, es va apuntar a les classes que es feien al mateix aeroport i se li va donar tan bé que, al cap de només vuit hores de vol, acompanyada per l'instructor de vol, el professor senyor Gorina, li va donar la "suelta"; és a dir, la primera vegada en què l'alumne haurà de volar absolutament sol. Una bona experiència. Una mica angoixant, però del tot satisfactòria. No oblidaré mai aquell primer aterratge sola. I després d'un examen amb el director de l'aeroport, va obtenir el títol de pilot privat, que només va fer servir per algun ral·li aeri, quatre passejades pel cel de la Costa Brava i poca cosa més, doncs ja era mare del petit Eduard (1962) i perquè va tenir el goig de quedar embarassada del seu segon fill Jordi (1970). 

La petita Conxa davant del mas de ca la Pastora. Llafranc, 1944
Conxa Guisset Alemany va néixer el 19 de juny de 1940, al mas de ca la Pastora de Llafranc. El seu pare, Alfons Guisset, es va quedar la masia que anteriorment havien dut els seus pares (Cosme i Engràcia) per bé que la propietat era el Bisbat de Girona. Els avis de Conxa havien vingut des de Prats de Molló (una petita localitat francesa, situada a la regió de Llenguadoc-Rosselló) instal·lant-hi un gran ramat d'ovelles que el seu avi va dur ell mateix des de Prats. L'àvia va començar venent llet i recuits, però també menant les ovelles pels rodals, i d'aquí li esdevingué el sobrenom de "la Pastora".

Engràcia Martí "la Pastora" engegant el seu remat d'ovelles a la platja de Llafranc. Primera dècada del 1900
Alfons Guisset, Carme Alemany i les seves dues filles (Núria i Conxa) varen ocupar el mas fins el 1944, dos anys després que un desgraciat accident s'endugués sobtadament la vida de Núria de només nou anys. Alfons, en arribar de la guerra, va voler fer-hi arribar llum i aigua, però el bisbat li va negar la petició, i amb la impossibilitat de tenir electricitat i aigua corrent, afegint-hi la desafortunada mort de la petita Núria, varen decidir de marxar del mas i muntar una lleteria al carrer de Sant Antoni (actual carrer Estret) de Palafrugell.

Conxa a la lleteria familiar del carrer Estret on actualment hi ha el Restaurant La Xicra, 1946
Alfons i Carme volien que la seva única nena, llesta com un argent viu, aprengués de lletra i de números, i amb només vuit anys la varen dur interna a l'escola de les reverendes Escolàpies de Girona on també hi va aprendre francès. Conxa ens recorda que quan tenia deu anys va agafar l'escarlatina i les monges la varen posar a clausura durant unes setmanes (fet impensable que algú que no fos monja podés entrar a clausura en aquella època). Tot i així, guarda molt bon record d'aquelles cultes religioses que li varen ensenyar d'estudi i que amb esforç i constància la feina surt ben feta. Premisses que no ha deixar mai més de practicar en qualsevol de les seves comeses de la vida. Va acabar l'etapa a les Escolàpies amb el títol de Comerç i una excel·lent nota en mecanografia, que l'ha ajudat fins a dia d'avui.

Conxa (primera dreta fila d'abaix) alumna de les reverendes Escolàpies de Girona, 1950
Durant els estius dels deu als disset anys, es va fer un tip de fer factures per a la lleteria amb una màquina d'escriure "Underwood", que la seva mare anava a repartir per les cases on el seu pare hi servia els làctics que s'elaboraven al carrer Estret. A banda de fer d'escrivent, Conxa embolicava els paquets de 100 g. de mantega que servien a la clientela. Més de 200 paquets a la setmana!

Màquina d'escriure dels anys cinquanta de la casa Underwood
Pels volts dels anys cinquanta, els gegants mundials de la indústria lletera preveien un gran canvi; la industrialització de la llet (provocada en gran part amb la intenció de prevenir problemàtiques de salut degudes a la ingesta i el consum de llet en mal estat) i al país s'hi començaven a instal·lar les grans empreses multinacionals làcties, com la Nestlé o la Danone, entre d'altres. Llavors, juntament amb una forta crisi del sector ramader, Alfons Guisset va decidir de deixar la lleteria, emprenent en l'incipient món de l'hostaleria i va fer construir el Club Llafranc (al camí de la Font d'en Xeco) en uns terrenys que havia heretat del seu pare. 

El Club estava inicialment pensat per poder acollir partits d'hoquei, de tennis, exhibicions de patinatge i, a més, disposava d'una gran sala de ball, però al 1957 esdevindria el modern Hotel El Paraíso. Una gran obra per a l'època, doncs s'hi va haver de fer arribar aigua i llum des de l'anomenat Pont d'en Veiga, del mateix Llafranc (que Alfons Guisset també va pagar-ne la construcció) fins a dalt l'hotel.

Postal promocional de l'Hotel El Paraíso, pioner amb instal·lacions punteres com: piscina, pista de tennis, perruqueria i sala de festes per acollir-hi orquestres, entre d'altres serveis. Any d'edició: 1973
Certament, però, la primera vegada que vaig anar en avió, va ser als disset anys, quan tota sola me'n vaig anar a estudiar anglès a South Shields (una petita població costanera situada al nord est d'Anglaterra prop de la industrial Newcastle). Aleshores, Conxa ja treballava dirigint l'hotel juntament amb els seus pares, fent-se càrrec de l'administració i la correspondència, doncs els idiomes i la mecanografia apresa a les Escolàpies li varen ser molt útils, i com que no dominava gaire l'anglès, va decidir que havia d'anar a Anglaterra per poder-lo perfeccionar i es va fer convidar per uns clients de l'hotel; un matrimoni britànic que havia vingut a través de l'agència britànica Cook.

Conxa (primer terme) juntament amb la senyora Wesencraft al Forth Railway Bridge (que connecta Escòcia amb Fife) durant la seva estada a South Shields, 1957
Ambdós eren mestres d'institut, i Conxa seguia cada matí al senyor Wesencraft per assistir a classes al mateix centre on ell treballava. Es va fer el propòsit d'aprendre vint-i-cinc paraules diàries, però com que a la fi s'hi va estar sis mesos, va resultar que quan va arribar a Palafrugell el seu domini de la llengua anglesa va ser molt millor del que s'hagués proposat mai. 

A mode d'anècdota d'aquella primera experiència en solitari, Conxa ens explica: Vaig volar des de Barcelona a Londres i allà em varen recollir uns touroperadors que em varen acompanyar a l'estació de tren per anar a New Castle, i després la família em va venir a buscar en cotxe... Crec que en total, vaig estar més de dotze hores viatjant! I del de tornada, ens diu: Quan vaig aterrar a Barcelona, després de sis mesos fora de casa i com que feina mig any que no sentia parlar català, em vaig emocionar. Malgrat l'enyorança, l'experiència va resultar tot un èxit, i l'any següent se'n va anar un hivern a la ciutat alemanya de Wuppertal (nord de Westfalia), tot i que reconeix que ja no va ser el mateix, ni potser tant enriquidora. 

Conxa amb la Vespa que conduïa des de l'edat de quinze anys a l'antic camí sense asfaltar que duia a l'Hotel El Paraíso, 1957
Conxa ens recorda l'esperit emprenedor del seu pare: Era pels volts de l'any 1959 i aprofitant que jo parlava idiomes, el meu pare va tenir la pensada d'anar a fer promoció de l'hotel a França i després a Alemanya. Va fer fotos de l'hotel, que va fer emmarcar, les carregà al seient del darrere del Seat 600, juntament amb una bona colla de maletes, la meva mare i jo mateixa. Anàvem a veure les agències més importants (actualment anomenades "touroperators"), els fèiem les explicacions de l'hotel i els deixàvem un quadro. L'any que vam anar a França, el meu pare es va trencar el braç dret i no podria conduir durant el viatge de tornada. Jo encara no tenia el carnet, però vam travessar tot França; ell assegut al seient del conductor i jo canviant-li les marxes... 

Conxa i el seu marit, Enric Sabater, a la recepció de l'Hotel El Paraíso atenent a uns turistes, 1961
Al 1959, Conxa va conèixer qui seria el seu marit, Enric Sabater Bonany, i al cap d'un any es varen casar. Treballaven plegats a l'hotel; Conxa en la direcció i a la recepció (com havia estat fent durant els darrers anys) i Enric, com a maître (el que ara se'n diu cap de sala), però al cap de poc, Enric es va separar del negoci familiar per convertir-se en secretari del cèlebre pintor empordanès Salvador Dalí, i Conxa va continuar al capdavant del negoci com a directora de l'hotel. Una de les poques (menys de deu) que hi havia aleshores en tota la Costa Brava!

Conxa a la recepció de l'hotel El Paraíso amb una peculiar centraleta de telèfons, 1963

Conxa directora d'hotel i recepcionista de l'hotel El Paraíso, 1969
Conxa ens explica com ella i el seu espòs Enric varen obtenir el títol de "Dirección Hotelera" l'any 1968:  Havíem d'estudiar a distància, doncs la Universidad de Madrid era l'única en tot l'estat que emetia aquesta recent titulació. Però els llibres no arribaven, i va resultar que vam passar l'examen sense haver pogut llegir-los. A la fi, va resultar que els llibres van arribar uns dies més tard d'haver-nos examinat, però nosaltres dos ja teníem el títol a la butxaca...  

L'any 1976, va deixar la direcció de l'hotel al seu germà Albert (1948) per poder estar al costat del seu marit durant els anys que aquest va ser secretari de Dalí. D'aquest període de la seva vida, Conxa ens diu que va ser molt bonic, però que se'l vol guardar només per ella i els seus fills. 

Conxa campiona absoluta femenina del 2n Campionat d'Esquaix celebrat a Palafrugell, 1990
Aquella poliglota, directora d'hotel, pilot d'aviació, mare de família, esportista, excel·lent cuinera i moltes coses més..., després de divorciar-se l'any 1982 (també fou una pionera amb el fet del divorci), va esdevenir informadora turística pel Patronat Municipal de Turisme de l'Ajuntament de Palafrugell, feina que va desenvolupar fins la seva jubilació l'any 2004. Actualment, Conxa es considera una àvia palafrugellenca peculiar que aquest any en farà vuitanta i encara li queda molta corda...

Conxa (al fons, esquerra) amb les "nenes de l'Oficina de Turisme" a Sa Perola de Calella, 2001

--
Per saber-ne més:
  • Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Unland, Annie. Edicions Baix Empordà, 2008

Literatura relacionada:
  • Un hotel a la costa, Tossa de Mar (1934-1939). Johnstone, Nancy. Editorial La Butxaca, 2014
  • Vuelo nocturno. de Saint-Exupéry, Antoine. Editorial Anaya, 2009
  • Grandes épocas de la aviación, Heroínas del Aire I i II (volums 11-12). Editorial Time Life Folio, 1970

Del Web Mujeres en la historia selecció d'articles sobre aviadores i pilots que han marcat la història de l'aviació mundial:

I per escoltar-ne més:
  • My way, Nina Simone a YouTube