Plaça Nova amb la torre de Can Moragas i la font, construïda al taller de Gustave Eiffel, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: AMP.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Antoñita Colomé. Estiuejant d'excepció a Calella durant el llarg estiu del 36

Antoñita Colomé posant per a la revista Popular Film. Núm. Revista 525, Any XI, 17 de setembre de 1936. Fons: Popular Film. Procedència: Filmoteca de Catalunya

Aquest article va dedicat a l'amiga, metgessa, homeòpata, feminista, lluitadora, amant de la natura, però sobretot a una gran valenta. Carmen Suñén, malgrat no hi ets físicament, et duré a dins per sempre més. Un milió de gràcies per tot! 


Durant la recerca d'un personatge per un futur post, vaig contactar per atzar amb el professor Javier i el Sr. Feliú, experts en cinema, autors comanditaris de les entrades del Web "Circo Méliès", que em varen fer arribar una pel·lícula, alhora que m'informaven que al Repositori digital de la Filmoteca de Catalunya hi havia un número de la revista Popular Film, on una conegudíssima artista hi concedia una entrevista des de Calella de Palafrugell (possiblement hostatjada a l'Hotel Mediterrani).
Aleshores, em va semblar que podria ser interessant; doncs el fet ocorria pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil. El que no sabia i ni em podia imaginar, són les peripècies que la protagonista havia hagut de passar per marxar del país. Qualsevol temptativa en la recerca de més informació, va ser certament complicada, però en un darrer intent, des de la Biblioteca Pública Provincial de Cádiz, em varen fer arribar en préstec a través de la Biblioteca de Palafrugell, un llibre (actualment descatalogat) escrit pel periodista i especialista en història del cinema, Miguel Olid, sobre la vida d'Antoñita Colomé. 

Antoñita Colomé Ruiz, va ser una d'aquelles artistes que al seu dia foren molt importants, però que actualment ha caigut en més absolut oblit per a la gran majoria. Star system del cinema espanyol durant els anys 30-40, nasqué a Sevilla l'any 1912, al carrer de la Pureza, en ple barri de Triana. Filla d'un industrial d'origen català que regentava una coneguda barreteria, que combinava amb dues gran passions: el flamenc i els toros. Per aquella singular botiga hi varen passar multitud de cantaores, aficionats al cant i diversos artistes del món del flamenc. Aleshores, no és d'estranyar que de ben petita, Antoñita, ja sabia que el seu lloc seria als escenaris. 

El seu pare, Ricardo, va morir molt jove i com que Antoñita volia ser a totes totes artista, i degut a la bona situació econòmica de la família, malgrat el sobtat traspàs del progenitor, la seva mare li va comprar un piano i va començar a estudiar solfeig, cant i fins i tot ballet clàssic i interpretació. La casualitat feu que un dia un jove músic hi acudís a afinar el piano acompanyat del seu germà; un ballarí acabat d'aterrar de les Amèriques, i amb només quinze anys, la joveníssima Antoñita es va casar amb el bailaor; Antonio García Matos, conegut artísticament com a Antonio Triana. Per sort, el matrimoni no es va ni arribar a consumar i al cap de només un dia es va trencar. Set anys més tard, aconseguiria el divorci declarant "mals tractes", doncs el desafortunat dia de l'enllaç la parella es va barallar fortament i ell la va amenaçar amb un revòlver.

Filmació de la pel·lícula Rataplán (1935) del director Francisco Elías. Fons: Popular Film. Procedència: Filmoteca de Catalunya
Aleshores, mare i filla varen deixar Sevilla per instal·lar-se a Madrid, i al poc d'arribar-hi va ser descoberta per un caçatalents de la Paramount que anava a la recerca de joves artistes de la capital per a les versions espanyoles de les pel·lícules que la Paramount rodava als estudis de Joinville (molt a prop de París) durant els inicis del cinema sonor. A França, va coincidir amb altres actors emergents, com ara: José Isbert, Rosita Díaz Gimeno, Miguel Ligero Rodríguez, Félix de Pomés o, fins i tot, Imperio Argentina, entre d'altres. Als estudis de Joinville va rodar tres pel·lícules i en una d'elles, Las luces de Buenos Aires (1931), ho va fer juntament amb Carlos Gardel i, més tard, també va coincidir amb la gran Marlene Dietrich. Ben aviat, aquella menuda i graciosa actriu andalusa, es va anar guanyant la simpatia de directors i productors. Tant, que un dels responsables de la Paramount li va proposar de continuar la seva carrera a Hollywood, però sorprenentment ella va refusar l'oferta, i quan les produccions a Joinville van anar de baixa, ella i la seva mare van decidir de tornar cap a Espanya: Porque me dio miedo. No de que me pasara algo, sino miedo porque veia esas escenas con los besos que daba Gary Cooper y yo que acababa de salir del colegio, educada por un padre ¡que vaya castaña! y una madre de las de verdad...Le dije: "yo no, no puedo ir" ¡se quedó pasmao!

Programa de Rataplán (1935) compartint cartellera amb el polifacètic actor Félix de Pomés
Al seu retorn, va començar actuant en diverses revistes musicals i també fent teatre, però el cine va tornar a irrompre en la seva vida i va tenir la sort de topar-se amb un dels directors més decisius en la seva carrera cinematogràfica; Benito Perojo. La primera pel·lícula que va rodar amb el cineasta Perojo fou El hombre que se reía del amor (1932), tot i que la pel·lícula que la catapultaria donant-li un gran impuls en la seva carrera fou El negro que tenía el alma blanca (1934), no solament a Espanya, sinó que fou un gran èxit comercial a Cuba i a l'Argentina.

Programa de El malvado Caravel (1935) on el Mestre Demons (veure entrada en aquest mateix blog Miquel Bravo i Moncanut, "l'avi Bravo". Un trompetista que va fer les Amèriques) va participar en la banda sonora de la pel·lícula
Una altra de les seves pel·lícules més populars va ser El bailarín y el trabajador (1936) del director Luís Marquina Pichot, que es va estrenar molt poc abans que comencés la Guerra Civil. O sigui que durant la II República, es podria dir que Antoñita Colomé ja figurava entre les grans estrelles de cinema del país i fou just en aquella època on va conèixer un altre director que li va marcar la vida, si més no el seu destí; Edgar Neville. Antoñita va rodar amb Neville El malvado Carabel (1935) i La señorita Trevélez (1936), però també van arribar a ser grans amics i amb ell i la seva esposa Angelita, van fer diverses excursions en cotxe per la península: Recuerdo que cuando me examiné del carnet de conducir en Barcelona, en una plaza que se llamaba Rius di una vuelta tan rápida , que todos los que estaban por allí tuvieron que meterse en un zaguán. He tenido muchos cohes, pero nunca chófer, nunca por Dios, eso era más antiguo que la nana... además, las que lo tenían eran las estrellas tontas, y yo nunca lo he sido.

Els actors Antonio Vico, Antoñita Colomé i el director Edgar Neville durant el rodatge de El malvado Caravel (1935). Fons: Popular Film. Procedència: Filmoteca de Catalunya
Precisament, en un d'aquests viatges en cotxe amb els seus amics Edgar i Angelita, van venir a Calella de Palafrugell per descansar uns dies durant l'estiu de 1936 i aquí també va conèixer a Dalí i Gal·la: (...) Allí también conocí a Dalí, que ya iba con la rusa. Dalí era muy simpático, parecía un poquillo loco, pero no lo era, aunque tenía sus cosas (...)

Durant els dies anteriors a l'aixecament militar i l'esclat de la Guerra Civil, l'ambient a Espanya era molt enrarit. El mateix Edgar Neville, que va poder arribar a Madrid el dia 13 (dia de l'assassinat de José Calvo Sotelo), recorda aquells dies de la següent manera: El ambiente era insoportable: Hacía calor y todo el mundo se odiaba. (...) Al triunfar el Frente Popular (...) el régimen se convirtió en una dictadura policíaca y el individuo se vio desasistido del apoyo del Estado , que contemplaba, inerme, atracos, incendios, asesinatos... 

Antoñita Colomé en una fotografia trobada en un àlbum que va pertànyer a Edgar Neville (juntament en d'altres similars) on hi havia escrit "Calella" (sospito Calella de la Costa), segons el venedor localitzat al Web de col·leccionisme d'antiguitats Todocoleccion.net
Malgrat aquest ambient, a Calella de Palafrugell semblava que la situació es presentava d'una altra manera, ja que no hi havia tanta tensió, ni es respirava l'ambient de perill de vessament de sang. Antoñita diu: Se levantó toda España , y nosotros en Calella de Palafrugell. Allí había muchos Rolls Royce y mucha gente importante. Vino un coche con gente que decía que era del Socorro Rojo y nos preguntaron si queríamos marchar a Barcelona. Pintaron mi coche para no tener problemas en el viaje. Per una altra banda, Edgar Neville (que justament iniciava una història d'amor amb la jova periodista i artista Conchita Montes) va estar a punt de morir amb aquesta en un control republicà als afores de Madrid on es varen salvar de miracle, unint-se amb uns rebels per anar cap al front de Madrid. 

Antoñita Colomé posant per a la revista Popular Film. Núm. Revista 525, Any XI, 17 de setembre de 1936. Fons: Popular Film. Procedència: Filmoteca de Catalunya
Tanmateix, la situació de la seva amiga Antoñita no va ser tan còmoda: Cuando llegamos a Barcelona aquello era una revolución de verdad y no de cuento. Me quedé allí con mi madre. Estaba bien, gracias a Dios, porqué todavía no había empezado el lío gordo; había tiros pero poco más. Mi cochecito (es refereix a un cotxe Ford Model 10 CX, matícula B-65253), que dodavía lo estaba pagando, lo dejaba en un garaje y cada vez que iba a recogerlo, le decía al muchacho del garaje -¿todavía está?. Él me decía que cualquier día se lo iban a llevar. Y así fué.

L'incident del cotxe dins una Barcelona convulsa i en un estat revolucionari amb els comunistes i anarquistes al carrer, no fou, ni de bon tros, el més important que li va succeir a Antoñita durant la Guerra Civil: Mi casa estaba en un séptimo. Vivíamos frente a la fábrica Elizalde, donde construían armas y aviones. Recuerdo perfectamente que eran las diez menos cuarto de la noche, eso no se me olvida, cuando vimos algo que uno nunca se pueda imaginar. Emezaron a tiar bombas incendiarias. (...) Todos salimos por las escaleras volando. Yo perdí la falda y los zapatos (...) Cuando sonó la sirena gritaban: ¡que se ha acabado el bombardeo! y todo el mundo volvía a su casa (...) Cuando subimos y vi como estaba todo, fue cuando me di cuenta de lo que era una guerra. Vi gente muerta en la mesa en la que habían comido un poco antes. Aquello fue horroroso. Me hinché de llorar. Hasta hoy me dan ganas de llorar. ¡Que espanto, cuántos muertos! ¡yo era la que tenía más miedo de España, la mas cagona, no me importa decirlo. Me preguntaba -¿qué he hecho yo en el mundo para que me maten?. Aquella nit, la seva mare també es va lliurar d'una mort segura; mentre preparava el sopar, va aixecar-se de la cadira per anar a buscar la cassola i en tornar-hi va trobar al seu lloc una enorme llamborda del carrer que a causa de l'impacte havia pujat set pisos i entrat per la balconada que donava a la cuina. 

Durant la Guerra Civil la fàbrica Elizalde fabricava material de guerra i bombes d'aviació. A ran del bombardeig naval del 13 de febrer de 1937, amb la consegüent mort de diversos treballadors, es construeix un refugi antiaeri dins la mateixa fàbrica, com a mesura de seguretat pel seu personal
Amb una documentació facilitada per la gent de Cifesa (Compañía Industrial de Film Español, S.A.) Antoñita proposa a la seva mare de marxar cap a París, però aquesta li contesta que prefereix morir a Espanya i, com que no pot tornar a Sevilla, es queda a Barcelona. La pobra Candela, conscient del pànic que tenia la seva filla als bombardejos, la deixa marxar cap a França i enmig d'un futur incert, ella es queda tota sola en una Barcelona convulsa i desolada. Antoñita, per la seva banda, s'embarca cap a Marsella, on després va prendre un tren cap a la capital francesa. Durant trobades amb amics i compatriotes al cafè Coliseo de París, va conèixer qui seria el seu segon espòs, Pepe Martín, i es va enamorar d'ell de tant anar-lo a veure a la presó quan aquest va estar encarcerat a París. Aquest matrimoni va ser un altre fracàs, fins i tot ella mateixa va anar a la presó acusada d'espionatge, per error, juntament amb el seu marit. Me hizo sufrir mucho, sí. Le conocí en un momento difícil para él, estaba en líos por asuntos de la guerra, y a mi me dio mucha pena (...) Pero, en fin, yo es que en eso tuve mala suerte, aunque no tan mala porque tengo una hija guapísima.

A bord del transatlàntic Le Provence Antoñita Colomé va arribar a Buenos Aires, procedent de Barcelona, l'any 1951
Acabada la Guerra Civil, la parella retorna a Espanya i ella comença a rodar pel·lícules de nou amb Perojo, adoptant els papers de folklòrica que eren els que a ella se li donaven millor i pels que serà més recordada. I ja ben entrats els cinquanta, amb l'absència de grans èxits com els que havia viscut durant els anys trenta, poques ofertes temptadores i segurament pels problemes matrimonials que feia temps que arrossegava, decideix de marxar del país i emigrar cap a Amèrica. Tot i que va dubtar molt, de si havia de deixar el cinema definitivament i tornar a Sevilla, va deixar la seva filla Eugenia amb la seva mare i es va embarcar a bord de Le Provence cap a Buenos Aires. I amb un contracte de només tres mesos, va resultar que l'estada a les Amèriques va durar fins a sis anys (1951-1957) i amb tot aquest temps va poder actuar arreu d'Argentina, Xile, Perú, Uruguai, Panamà, Cuba i els Estats Units... La decisió de tornar de nou cap a Espanya fou, evidentment, la separació de la seva filla que quan va arribar ja tenia dotze anys complerts.

Antoñita Colomé es va retirar relativament aviat dels escenaris i de tornada es va instal·lar a Sevilla, al seu barri natal de Triana, que ella tan estimava, al costat de la seva mare i la seva filla. Al marge dels esdeveniments històrics i polítics que li varen tocar de viure, va anar prenent decisions alhora que mai va deixar d'interessar-se per la cultura, com es demostra la seva amistat amb Edgar Neville, o que de ben joveneta hagués estudiat piano i parlés diversos idiomes: francès, anglès i italià. A més, va haver de lluitar contra les convencions socials del que se suposava que havien de fer les dones en la seva època; essent mare i treballant, per sort, amb el que a ella li apassionava, el cine. Existeix a Sevilla, al petit carreró de la Pureza en ple barri de Triana, una placa a la casa on va néixer que, en certa manera, és un petit reconeixement davant la tendència que malauradament es té en l'oblit. Antoñita Colomé va morir a Madrid, el 28 d'agost del 2005, a l'edat de noranta-tres anys, esperant de fer la pel·lícula de la seva vida, en la que li haguessin deixat parlar en andalús de Triana.

Fa uns dies, la meva mare va rebre una visita d'un cosí a qui no veia des de feia més de seixanta anys. El parent en qüestió, Lluís Solà i Dachs, va resultar, doncs, ser un personatge certament interessant a qui dedicaré properament un nou post. En dir-li que estava elaborant un article sobre Antoñita Colomé, em va explicar la següent anècdota:
Com que jo vaig néixer el 1932, això deuria passar el 1935 o el 1936, perquè amb el començament de la guerra al juliol, no sé si vam estar a Calella la temporada sencera.
Nosaltres estiuejàvem en una de les dues cases bessones que eren les últimes del Canadell en direcció a Llafranc, em sembla recordar que en deien les cases de l'Hernández, avui dia, crec que han anat a terra. En una hi passàvem l'estiu nosaltres i en l'altra, la família del meu oncle Josep Alsina i Bofill (el metge de Palafrugell). Segons m'havia explicat la meva mare, a prop nostre, al Canadell, també s'hi banyava una senyoreta que em va dir que era artista. Com que jo aleshores era molt rosset i bufó, sembla que li vaig caure bé -¡Que niño más mono! I cada dia, quan arribava a la platja, em venia a fer un petó. Afegiré que la mare sempre m'havia dit que aquella artista es deia Antoñita Colomé.
Un dia, ja de gran, vaig tenir curiositat de saber qui era aquella tal Antoñita Colomé. Vaig conèixer, poc o molt, la seva biografia i vaig poder confirmar que la història de la meva mare era absolutament real. I ara, ho he pogut corroborar quan tu (referint-se a mi) m'has completat una altra part de la història. Quina llàstima fer-se gran i deixar de ser "aquel niño tan mono".
Lluís Solà Dachs amb la seva mare i el seu germà a la platja del Canadell, Calella. Estiu de 1934. Fons: Arxiu familiar Solà-Dachs
Vista d'una de les cases de l'Hernández al Passeig del Canadell, Calella. Estiu de 1935. Fons: Arxiu familiar Solà-Dachs
--  
Per saber-ne més: 
  • Olid, Miguel. Anoñita Colomé: Recuerdos de una vida. Junta de Andalucía. Consejería de Cultura. Filmoteca de Andalucía. Sevilla, 1998
  • Cómo pasan el verano nuestras artistas (entrevista d'Antoñita Colomé a Calella de Palafrugell, juliol de 1936). Revista Popular Film, Núm. 525, Any XI, 17 de setembre de 1936, pàg. 8. Repositori digital de la Filmoteca de Catalunya 
  • Canal Sur, Archivo. Los 85 años de una actriz. Antoñita Colomé, una estrella de cine sevillana al estilo Ginger Rogers: https://youtu.be/_4Thm0WNUJI
  • Refugis antiaeris de Barcelona: El refugi antiaeri de la fàbrica Elizalde 
Literatura relacionada:
  • Chacón, Dulce. La voz dormida. Editorial Alfaragua, 2002
  • Johnstone, Nancy. Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1933-1939). Tusquets Editores, 2011
  • Orwell, George. Homenatge a Catalunya. Editorial La Butxaca, 2012 
  • ... i molta més ...
I per escoltar-ne més:
  • Raíces de la canción española. Grabaciones Históricas. Vol. 18. Antoñita Colomé a YouTube

dijous, 5 de setembre de 2019

Miquel Bravo i Moncanut, «l'avi Bravo». Un trompetista que va fer les Amèriques

"L'avi Bravo", Llafranc, 1982. Foto realitzada pel seu nét Miquel Bravo Gubert
Casualitats de la vida feren que Miquel Bravo Moncanut, conegut a Llafranc (poble on hi tenia una casa de segona residència) com "l'avi Bravo", nasqués en un llogaret del districte de Matanzas, Cuba, l'any 1891, perquè al seu pare que era guàrdia civil el varen traslladar allà amb tota la família fins els inicis de la Guerra de la Independència, el 1898, any en què tornaren a destinar-lo a la província d'Albacete. I després de passar per Lloret, el 1901 aterraren definitivament a Palafrugell.

Família Bravo-Moncanut. Foto d'estudi a Cuba, 1900. Fons: Arxiu familiar
Fou aquí, a Palafrugell, on el jove Miquel començà a bufar la trompeta pel seu compte, perquè des de ben petit ja tenia la dèria de ser músic, i a l'edat de dotze anys ja anava a tocar els goigs durant les celebracions dels oficis de les festes majors dels rodals. Aleshores, veient el potencial que desprenia aquesta jove promesa, el magnífic mestre d'orquestra Trifon Bonany que aleshores era director de la Coral La Taponera de Palafrugell el va ver debutar amb poc més de quinze anys al Centro Obrero amb l'Orquestra Vella, tot i que la seva carrera professional fou a través de l'Ateneu d'Arenys de Mar, en una orquestra de Mataró que es deia Siete y Medio. Més tard, formà part de la Principal de Palafrugell, l'Orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia i, finalment, amb la Cobla Orquestra Montgrins amb el famós director i compositor Vicenç Bou. 

Val a dir que en aquesta darrera formació, Bravo fou el primer músic arreu de les comarques gironines que va canviar el cornetí (instrument obligat en les primeres formacions de cobles) per la trompeta. Poc feia pensar que aquell jove trompetista acabaria essent un excel·lent músic, pioner del jazz a tot l'estat i un dels millors trompetistes del moment arreu del món. 

Músics de l'orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia, 1917. Miquel Bravo, primer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya
Formació de la cobla-orquestra Montgrins de Torroella de Montgrí, 1921. Miquel Bravo, tercer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya
S'explica l'anècdota que durant les proves per entrar a l'Orquestra de Pau Casals, el mateix mestre li va fer l'examen d'accés i en escoltar-li la interpretació de la Cinquena Simfonia de Beethoven, cridà: "Bravo! Bravo!". Ell va pensar que la cosa no anava bé i li va contestar: "Què passa mestre?". "No, no. Si us plau, continuï... Només volia dir-li que ho fa molt bé, bravo! Bravo!", li replicà Pau Casals. Mentre va tocar amb ell, va tenir l'honor de ser dirigit per compositors i directors de fama universal com Richard Strauss, Igor Stravinsky i, fins i tot, el 1924 a París, en motiu dels Jocs Olímpics.

Al 1909, amb tot just divuit anys, Bravo decideix d'anar a fer les Amèriques i s'embarcà amb la trompeta, un feix de partitures i una maleta plena de somnis. I en arribar a l'Havana ja li varen començar a ploure tournées, gires i concerts a cada cantonada amb la companyia d'operetes Esperanza Iris, però també actuà com a solista al Teatro Nacional de Cuba i, com que la premsa l'alabava constantment, va tenir l'oportunitat d'acompanyar cantants i artistes famosos que estaven de gira a Amèrica, com el baríton italià Titta Rufo o la soprano espanyola Maria Barrientos. Els seus solos de trompeta donaven la volta al món, des de Cuba, a Mèxic, Miami, Nova Orleans i a les Illes del Carib..., i fou en aquesta època quan va fer amistat amb Xavier Cugat i també amb Moisés Simons (autor d'El Manisero).


Formació completa de la Demon'z Jazz-Band. Miquel Bravo (ambdues fotografies), el primer per l'esquerra. Anys 30-40. Fons fotogràfic: Gabriel Casas i Galobardas, Arxiu Nacional de Catalunya
A l'Havana Miquel va sortir amb una jove cubanita; la Julia. Un amor impossible, que va haver de deixar per qüestions de família i de feina. I després d'una dècada, enyorat dels seus i amb el compromís del festeig amb qui seria la seva esposa a la península va decidir de tornar, però durant el trajecte de tornada va patir un fort temporal que segons ell havia s'havia salvat de miracle i les seves maletes van anar a parar al fons del mar. Arribà a Barcelona amb el que duia posat: dues camises i uns mitjons foradats. Estava molt abatut. I així ho va fer creure a tothom, fins que al cap d'uns anys va haver de confessar que durant el mal pas a alta mar se'l va passar jugant al pòquer dia i nit (els vint-i-tres dies que va durar la travessia) i ho va perdre tot. Val a dir que aquest fet li donà una lliçó i mai més de la vida no hi tornà a jugar.

El matrimoni Bravo-Isern en una foto d'estudi realitzada durant els anys 30. Fons: Arxiu familiar
Instal·lat a la vila, es va casar amb la palafrugellenca Aurora Isern Pagès amb qui havia iniciat festeig de jovenets, abans de la seva marxa a Cuba. Es podria dir que va ser un festeig d'aquells de correspondència, degut als anys que ell restà a l'illa i de gira fent les Amèriques. Fou en aquella època, però ja residint a Barcelona, en què va fer el pas després de pocs anys amb l'Orquestra Casals, per anar cap a un nou gènere; el jazz, amb l'orquestra Demon's Jazz coneguda com la "Nova Orleans" del Mediterrani i amb aquesta banda acabà la seva carrera artística. 

 


La barcelonina Demon's, coneguda també com a Demon's Jazz-Band o Orquestra Demon's, va ser fundada al 1921 al Gran Café Catalán pel músic Llorenç Torres Nin, a qui tothom anomenava Mestre Demon. Aquest gran pianista i compositor menorquí establert a Barcelona, fou un pioner del jazz a Catalunya i Espanya. Va fer els primers arranjaments jazzístics del país, per la qual cosa li va esdevenir el sobrenom de el "Rei del Jazz-Band" i quan va desenvolupar el seu propi estil el passaren a anomenar el "Paul Whiteman" espanyol. Fou un músic amb tal prestigi que quan l'actriu, cantant i ballarina d'origen mestís Josephine Baker va debutar al Principal Palace de Barcelona, es va fer acompanyar exclussivament de la Demon's Jazz-Band. A més, la Demon's tocava per a les ràdios, enregistraven discos i eren els reis de les festes majors arreu del país. 

Bravo n'era el solista, i es lluïa d'allò més fent filigranes i esvalotant el galliner amb els seus solos i llamadas que posaven la pell de gallina i embogien al personal. Era tal l'efecte que provocava, que el mestre Demon li va dedicar un castís xotis l'estrofa del qual diu: Tenemos en la orquesta un cornetín que es un primor, difícil de imitar, que a todas las muchahas de postín, su cornetín las suele castigar...

Disc gramòfon de l'Orquestra Demon's Jazz i el trompetista Miquel Bravo interpretant Tenemos en la orquesta un cornetín. Editat per La voz de su amo, fabricat per la Cía. del Gramófono SAE. Barcelona, anys 30-40.
Acabada la guerra civil, Miquel Bravo ja no es va dedicar exclusivament a la música. Gràcies a un contacte i després de nacionalitzar-se espanyol, va començar a treballar d'empleat a les oficines de la companyia elèctrica FECSA de Barcelona, feina que va alternar fins al final de la seva jubilació juntament amb la seva gran passió; la música de jazz, combinada amb "varietats" en els cabarets i teatres de la ciutat i fins ben entrats els 70 anys, tocant sardanes. Un gènere musical que no oblidà mai, doncs fou amb aquest que inicià la seva llarga i exitosa carrera. 

Recordo "l'avi Bravo" dels meus estius a Llafranc, assegut sota la porxada de la seva casa (una caseta amb façana de rajoles de colors, que en certa manera sempre m'havia fet pensar en una petita casa colonial) al davant de la plaça del Promontori, però sense trompeta. Sabia qui era, però aleshores (jo no deuria tenir més de quinze anys) desconeixia que aquell ancià, elegantment vestit, sovint abillat amb un barret o boina, a qui agradava de conversar amb tothom i que de vegades oferia algun solo als turistes i passavolants, havia sigut un trompetista de gran nomenada.

"L'avi Bravo" tocant la trompeta amb sordina a la porxada de la seva casa a Llafranc, 1892. Fons: Arxiu familiar
Els anys van passar i la vida em va dur a conèixer al seu fill Ricard (1927-2018), la dona d'aquest, Mari Gubert i el nét, de nom també Miquel (que som de la mateixa edat, aproximadament). Ricard Bravo solia fer broma amb Juanito Piferrer (veieu l'entrada en aquest blog: La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua) dient que eren els únics que de veritat eren de Llafranc, doncs ambdós hi havien nascut. La família encara estiueja a la mateixa caseta amb façana de rajoles de colors. L'any passat, l'amic Jordi Cama Rivas em va comentar que pel blog podria escriure la vida de "l'avi Bravo" i, a la fi, li he fet cas. 

Voldria acabar, amb la transcripció de l'article que va fer Josep Roura Roqué , el 1998, a ran de la mort del trompetista, a la Revista de Palafrugell, titulat: L'últim viatge de l'avi Bravo. Un català universal.

"Quan jo el vaig conèixer, a Llafranc, ja tenia vuitanta-cinc anys i va passar molt de temps fins que vaig saber amb qui estava parlant. Les seves converses eren sempre de qüestions de futur, mai sobre el passat. “La revolució és imminent” solia ser el seu bon dia quan encetava el tema del campanar de Palafrugell, que el duia de corcoll. A més de músic, en Miquel Bravo havia fet de barber, de fuster, de taper i de delineant a la FECSA. D’aquí li devia venir la dèria d’acabar el campanar; però no se’n va sortir. La seva gran campanya d’intoxicació no va tenir èxit i es va quedar sol. L’obra encara està per fer... Una altra salutació era: “Avui, festival truita”. Volia dir que el seu noi Ricard, excel·lent músic, compositor de jazz i rei de la pesca de l’orada, havia fet março(1)...
Miquel Bravo, "obligat de trompeta", anys 40. Fons: Arxiu familiar
L’avi Bravo tenia una gran vitalitat, mai no va ser vell. Vivia a Llafranc i es passava el dia xerrant amb tothom, o fent llavi amb la trompeta. Aprofitava qualsevol excusa o esdeveniment familiar per tocar. Els seus solos, les seves llamadas, feien posar la pell de gallina al més insensible. Era impressionant. A Barcelona també el coneixia tot déu, i quan anava a passejar per la Rambla sempre trobava algun conegut per fer-la petar. S’aixecava a les nou i retirava tard. Ben sovint, quan el seu noi tornava de tocar, a les dues de la matinada, el pare encara era al cafè fent tertúlia. Els temes no se li acabaven mai!
El darrer solo. Llafranc, 1984. Fons: Arxiu familiar
Poc abans de marxar d’aquest món l’avi Bravo va participar en dos esdeveniments que considerava com els més feliços de la seva vida. Un d’ells fou l’homenatge que li van fer els amics de Llafranc a l’Hotel Llevant, i l’altre un esmorzar d’estiu, a la cala del Vedell, amb la colla de la Societat d’en Nyoca. Va arribar-hi en barca amb els seus amics Ricard Viladesau, en "Bepes" i l’avi "Mèlio", i un soci forçut el va portar a coll fins a la taula de pedra, per estalviar-li els incòmodes rotllons(2). Després de l’àpat el grup d’havaneres Peix Fregit va arrodonir la festa amb els seus cants i aquell avi, de tant content que estava, en sis hores no es va recordar mai que havia d’anar a fer el riu. Tot un rècord per a un home de noranta anys!
Quan va sentir que li arribava l’hora, va demanar al seu fill que l’acompanyés a fer un viatge de dos dies. La ruta va ser: Barcelona-Palafrugell-Llafranc, i tornada a casa. Les seves sinceres i emotives reflexions en veu alta resumien els sentiments d’aquell personatge que, després de veure tant de món, continuava enamorat del seu país i de la seva gent. Quinze dies més tard, als noranta-tres anys, arran d’una intervenció quirúrgica, el senyor Bravo feia el seu últim viatge. Ens deixava un bon amic, un palafrugellenc convençut i un català universal."

(1)março, fer [cast. marzo] No treure profit d'alguna iniciativa. Tornar amb les mans buides. Tradicionalment, el març és el mes de l'any menys productiu per a la pesca. SIN. fer blau.
(2)rotllons m. pl. Trossos de pedra, generalment de forma rodonenca. Anomenats també còdols. 

--
Per saber-ne més:
 I per escoltar-ne més:
  • Cerqueu "Orquesta Demon's Jazz" a YouTube

dimecres, 24 de juliol de 2019

La història de «Gilda», d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua

Joan Piferrer i Fontàs, Juanito, amb el seu fill Josep Maria. Llafranc, 1956
Les trifulgues d'en Joan Piferrer Fontàs, més conegut com en Juanito Piferrer de Llafranc, van començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.


Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, 1958
En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou a base de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors van seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo, i després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.

Juanito varant el Pedro a la platja d'Aiguablava. Dècada dels 40
Aquell home de mar, tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina que havien d'aprovar el canvi no es podia dir que fossin massa cordials, fins el punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar "el rol" o a recollir vals de combustible. 

Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro. Llafranc, 1945
"El rol", no era res més que el permís de navegació; una mena de llibreta on hi constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui sàviament abolida. En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien el "ordeno y mando" i el "vuelva usted mañana" a la massa de la sang. Per tant, s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en l'idioma de l'imperi. És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta del despatx de les comandàncies de Marina (anomenades llavors "el detall") s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca. La gent que feia cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser, quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense trucar. Si en dóna de voltes el món!

Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda
Malgrat aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu que feia el servei a Marina, s'assabentà que la sol·licitud havia sigut aprovada. Tal dit, tal fet. sense esperar la confirmació de les "autoridades competentes" i aprofitant que havia de pintar la barca, va canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol, però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.

Tot va anar com una seda, fins un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.

Programa de mà de la pel·lícula Gilda, estrenada als EUA l'any 1946
La magnífica pel·lícula, protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada; no només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el Put the blame on Mame, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps Gilda havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el papa. No n'hi havia pas per tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.

Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada 40-50
La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li ordenà que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.

Al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui s'adonà que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en "el rol" i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!

Juanito fent garoines amb el Bona Sort, 1994. Foto: Frederic Martí Gich
Després d'haver viscut aquestes experiències i altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.

Vista de la platja de Llafranc on barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu, 1969

Amb l'arribada dels Cruceros, el negoci estiuenc del pescador Juanito es va acabar. 
El creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc. Estiu, 1969  


--
Agraïments: 
A la família Martí-Balland per haver-me fet arribar una còpia del text original escrit per Josep Roura i Roqué, a la família Piferrer-Caussa per les fotos d'en Juanito i a Annemiek Krebbers Nuijten (Països Baixos) per la foto de la platja de Llafranc i del Crucero Sirga.