"L'avi Bravo", Llafranc, 1982. Foto realitzada pel seu nét Miquel Bravo Gubert
Casualitats de la vida feren que Miquel Bravo Moncanut, conegut a Llafranc (poble on hi tenia una casa de segona residència) com "l'avi Bravo", nasqués en un llogaret del districte de Matanzas, Cuba, l'any 1891, perquè al seu pare —que era guàrdia civil— el varen traslladar allà amb tota la família fins els inicis de la Guerra de la Independència, el 1898, any en què tornaren a destinar-lo a la província d'Albacete. I després de passar per Lloret, el 1901 aterraren definitivament a Palafrugell.
Família Bravo-Moncanut. Foto d'estudi a Cuba, 1900. Fons: Arxiu familiar
Fou aquí, a Palafrugell, on el jove Miquel començà a bufar la trompeta pel seu compte, perquè des de ben petit ja tenia la dèria de ser músic, i a l'edat de dotze anys ja anava a tocar els goigs durant les celebracions dels oficis de les festes majors dels rodals. Aleshores, veient el potencial que desprenia aquesta jove promesa, el magnífic mestre d'orquestra Trifon Bonany —que aleshores era director de la Coral La Taponera de Palafrugell— el va ver debutar amb poc més de quinze anys al Centro Obrero amb l'Orquestra Vella, tot i que la seva carrera professional fou a través de l'Ateneu d'Arenys de
Mar, en una orquestra de Mataró que es deia Siete y Medio. Més tard, formà part de la Principal de Palafrugell, l'Orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia i, finalment, amb la Cobla Orquestra Montgrins amb el famós director i compositor Vicenç Bou.
Val a dir que en aquesta darrera formació, Bravo fou el primer músic arreu de les comarques gironines que va canviar el cornetí (instrument obligat en les primeres formacions de cobles) per la trompeta. Poc feia
pensar que aquell jove trompetista acabaria essent un excel·lent músic, pioner del jazz a tot
l'estat i un dels millors trompetistes del moment arreu del món.
Músics de l'orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia, 1917. Miquel Bravo, primer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya
Formació de la cobla-orquestra Montgrins de Torroella de Montgrí, 1921. Miquel Bravo, tercer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya
S'explica
l'anècdota que durant les proves per entrar a l'Orquestra de Pau Casals,
el mateix mestre li va fer l'examen d'accés i en escoltar-li la
interpretació de la Cinquena Simfonia de Beethoven, cridà: "Bravo!
Bravo!". Ell va pensar que la cosa no anava bé i li va contestar: "Què
passa mestre?". "No, no. Si us plau, continuï... Només volia dir-li que
ho fa molt bé, bravo! Bravo!", li replicà Pau Casals. Mentre va tocar
amb ell, va tenir l'honor de ser dirigit per compositors i directors de
fama universal com Richard Strauss, Igor Stravinsky i, fins i tot, el
1924 a París, en motiu dels Jocs Olímpics.
Al 1909, amb tot just divuit anys, Bravo decideix d'anar a fer les Amèriques i s'embarcà amb la
trompeta, un feix de partitures i una maleta plena de somnis. I en arribar a l'Havana ja li
varen començar a ploure tournées, gires i concerts a cada
cantonada amb la companyia d'operetes Esperanza Iris, però també actuà
com a solista al Teatro Nacional de Cuba i, com que la premsa l'alabava
constantment, va tenir l'oportunitat d'acompanyar cantants i artistes
famosos que estaven de gira a Amèrica, com el baríton italià
Titta Rufo o la soprano espanyola Maria Barrientos.
Els seus solos de trompeta donaven la volta al món, des de Cuba, a
Mèxic, Miami, Nova Orleans i a les Illes del Carib..., i fou en aquesta
època quan va fer amistat amb Xavier
Cugat i també amb Moisés Simons (autor d'El Manisero).
Formació completa de la Demon'z Jazz-Band. Miquel Bravo (ambdues fotografies), el primer per l'esquerra. Anys 30-40. Fons fotogràfic: Gabriel Casas i Galobardas, Arxiu Nacional de Catalunya
A l'Havana Miquel va sortir amb una jove cubanita; la Julia. Un amor impossible, que va haver de deixar per qüestions de família i de feina. I després d'una dècada, enyorat dels seus i amb el compromís del festeig amb qui seria la seva esposa a la península va decidir de tornar, però durant el trajecte de tornada va patir un fort temporal que segons ell havia s'havia salvat de miracle i les seves maletes van anar a parar al fons del mar. Arribà a Barcelona amb el que duia posat: dues camises i uns mitjons foradats. Estava molt abatut. I així ho va fer creure a tothom, fins que al cap d'uns anys va haver de confessar que durant el mal pas a alta mar se'l va passar jugant al pòquer dia i nit (els vint-i-tres dies que va durar la travessia) i ho va perdre tot. Val a dir que aquest fet li donà una lliçó i mai més de la vida no hi tornà a jugar.
El matrimoni Bravo-Isern en una foto d'estudi realitzada durant els anys 30. Fons: Arxiu familiar
Instal·lat a la vila, es va casar amb la palafrugellenca Aurora Isern Pagès amb qui havia iniciat festeig de jovenets, abans de la seva marxa a Cuba. Es podria dir que va ser un festeig d'aquells de correspondència, degut als anys que ell restà a l'illa i de gira fent les Amèriques. Fou en aquella època, però ja residint a Barcelona, en què va fer el pas després de pocs anys amb l'Orquestra Casals, per anar cap a un nou gènere; el jazz, amb l'orquestra Demon's Jazz coneguda com la "Nova Orleans" del Mediterrani i amb aquesta banda acabà la seva carrera artística.
La barcelonina Demon's, coneguda també com a Demon's Jazz-Band o Orquestra Demon's, va ser fundada al 1921 al Gran Café Catalán pel músic Llorenç Torres Nin, a qui tothom anomenava Mestre Demon. Aquest gran pianista i compositor menorquí establert a Barcelona, fou un pioner del jazz a Catalunya i Espanya. Va fer els primers arranjaments jazzístics del país, per la qual cosa li va esdevenir el sobrenom de el "Rei del Jazz-Band" i quan va desenvolupar el seu propi estil el passaren a anomenar el "Paul Whiteman" espanyol. Fou un músic amb tal prestigi que quan l'actriu, cantant i ballarina d'origen mestís Josephine Baker va debutar al Principal Palace de Barcelona, es va fer acompanyar exclussivament de la Demon's Jazz-Band. A més, la Demon's tocava per a les ràdios, enregistraven discos i eren els reis de les festes majors arreu del país.
Bravo n'era el solista, i es lluïa d'allò més fent filigranes i esvalotant el galliner amb els seus solos i llamadas que posaven la pell de gallina i embogien al personal. Era tal l'efecte que provocava, que el mestre Demon li va dedicar un castís xotis l'estrofa del qual diu: Tenemos en la orquesta un cornetín que es un primor, difícil de imitar, que a todas las muchahas de postín, su cornetín las suele castigar...
Disc gramòfon de l'Orquestra Demon's Jazz i el trompetista Miquel Bravo interpretant Tenemos en la orquesta un cornetín. Editat per La voz de su amo, fabricat per la Cía. del Gramófono SAE. Barcelona, anys 30-40.
Acabada
la guerra civil, Miquel Bravo ja no es va dedicar exclusivament a la
música. Gràcies a un contacte i després de nacionalitzar-se espanyol, va
començar a treballar d'empleat a les oficines de la companyia elèctrica
FECSA de Barcelona, feina que va alternar fins al final de la seva jubilació juntament amb la seva gran passió; la música de
jazz, combinada amb "varietats" en els cabarets i teatres de la ciutat i fins ben entrats els 70 anys, tocant sardanes. Un gènere musical que no oblidà mai, doncs fou amb aquest que inicià la seva llarga i exitosa carrera.
Recordo "l'avi Bravo" dels meus estius a Llafranc, assegut sota la porxada de la seva casa (una
caseta amb façana de rajoles de colors, que en certa manera sempre m'havia fet pensar
en una petita casa colonial) al davant de la plaça del Promontori, però
sense trompeta. Sabia qui era, però aleshores (jo no deuria tenir més de
quinze anys) desconeixia que aquell ancià, elegantment vestit, sovint abillat amb un barret o
boina, a qui agradava de conversar amb tothom i que de
vegades oferia algun solo als turistes i passavolants, havia
sigut un trompetista de gran nomenada.
"L'avi Bravo" tocant la trompeta amb sordina a la porxada de la seva casa a Llafranc, 1892. Fons: Arxiu familiar
Els anys van passar i la vida em va dur a conèixer al seu fill Ricard (1927-2018), la dona d'aquest, Mari Gubert i el nét, de nom també Miquel (que som de la mateixa edat, aproximadament). Ricard Bravo solia fer broma amb Juanito Piferrer (veieu l'entrada en aquest blog: La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua) dient que eren els únics que de veritat eren de Llafranc, doncs ambdós hi havien nascut. La família encara estiueja a la mateixa caseta amb façana de rajoles de colors. L'any passat, l'amic Jordi Cama Rivas em
va comentar que pel blog podria escriure la vida de "l'avi Bravo" i, a
la fi, li he fet cas.
Voldria
acabar, amb la transcripció de l'article que va fer Josep Roura Roqué ,
el 1998, a ran de la mort del trompetista, a la Revista de Palafrugell, titulat: L'últim viatge de l'avi Bravo. Un català universal.
"Quan jo el vaig
conèixer, a Llafranc, ja tenia vuitanta-cinc anys i va passar molt de temps
fins que vaig saber amb qui estava parlant. Les seves converses eren sempre de
qüestions de futur, mai sobre el passat. “La revolució és imminent” solia ser
el seu bon dia quan encetava el tema del campanar de Palafrugell, que el duia
de corcoll. A més de músic, en Miquel Bravo havia fet de barber, de fuster, de
taper i de delineant a la
FECSA. D’aquí li devia venir la dèria d’acabar el campanar;
però no se’n va sortir. La seva gran campanya d’intoxicació no va tenir èxit i es
va quedar sol. L’obra encara està per fer... Una altra salutació era: “Avui,
festival truita”. Volia dir que el seu noi Ricard, excel·lent músic, compositor
de jazz i rei de la pesca de l’orada, havia fet março(1)...
Miquel Bravo, "obligat de trompeta", anys 40. Fons: Arxiu familiar
L’avi Bravo tenia
una gran vitalitat, mai no va ser vell. Vivia a Llafranc i es passava el dia
xerrant amb tothom, o fent llavi amb la trompeta. Aprofitava qualsevol excusa o
esdeveniment familiar per tocar. Els seus solos, les seves llamadas, feien posar la pell de gallina al més insensible. Era
impressionant. A Barcelona també el coneixia tot déu, i quan anava a passejar
per la Rambla
sempre trobava algun conegut per fer-la petar. S’aixecava a les nou i retirava
tard. Ben sovint, quan el seu noi tornava de tocar, a les dues de la matinada,
el pare encara era al cafè fent tertúlia. Els temes no se li acabaven mai!
El darrer solo. Llafranc, 1984. Fons: Arxiu familiar
Poc abans de
marxar d’aquest món l’avi Bravo va participar en dos esdeveniments que
considerava com els més feliços de la seva vida. Un d’ells fou l’homenatge que
li van fer els amics de Llafranc a l’Hotel Llevant, i l’altre un esmorzar d’estiu,
a la cala del Vedell, amb la colla de la Societat d’en Nyoca. Va arribar-hi en barca amb
els seus amics Ricard Viladesau, en "Bepes" i l’avi "Mèlio", i un soci forçut
el va portar a coll fins a la taula de pedra, per estalviar-li els incòmodes
rotllons(2). Després de l’àpat el grup d’havaneres Peix Fregit va arrodonir la
festa amb els seus cants i aquell avi, de tant content que estava, en sis hores
no es va recordar mai que havia d’anar a fer el riu. Tot un rècord per a un
home de noranta anys!
Quan va sentir
que li arribava l’hora, va demanar al seu fill que l’acompanyés a fer un viatge
de dos dies. La ruta va ser: Barcelona-Palafrugell-Llafranc, i tornada a casa.
Les seves sinceres i emotives reflexions en veu alta resumien els sentiments d’aquell
personatge que, després de veure tant de món, continuava enamorat del seu país
i de la seva gent. Quinze dies més tard, als noranta-tres anys, arran d’una
intervenció quirúrgica, el senyor Bravo feia el seu últim viatge. Ens deixava
un bon amic, un palafrugellenc convençut i un català universal."
(1)março, fer [cast. marzo] No treure profit d'alguna iniciativa. Tornar amb les mans buides. Tradicionalment, el març és el mes de l'any menys productiu per a la pesca. SIN. fer blau.
(2)rotllons m. pl. Trossos de pedra, generalment de forma rodonenca. Anomenats també còdols.
Joan Piferrer i Fontàs, Juanito, amb el seu fill Josep Maria. Llafranc, 1956
Les trifulgues d'en Joan Piferrer Fontàs, més conegut com en Juanito Piferrer de Llafranc, van començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.
Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, 1958
En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou a base de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors van seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo, i després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.
Juanito varant el Pedro a la platja d'Aiguablava. Dècada dels 40
Aquell home de mar, tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials, fins el punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar "el rol" o a recollir vals de combustible.
Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro. Llafranc, 1945
"El
rol", no era res més que el permís de navegació; una mena de llibreta on
hi constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el
nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar
mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja
jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui
sàviament abolida. En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte
que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era
pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien el "ordeno y
mando" i el "vuelva usted mañana" a la massa de la sang. Per tant,
s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en
l'idioma de l'imperi. És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta
del despatx de les comandàncies de Marina (anomenades llavors "el detall") s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat
t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca. La gent que feia
cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de
rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser,
quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense
trucar. Si en dóna de voltes el món!
Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda
Malgrat
aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del
canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de
Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu
que feia el servei a Marina, s'assabentà que la sol·licitud havia sigut
aprovada. Tal dit, tal fet. sense esperar la confirmació de les
"autoridades competentes" i aprofitant que havia de pintar la barca, va
canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la
notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol,
però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia
lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.
Tot va anar com una seda, fins un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.
Programa de mà de la pel·lícula Gilda, estrenada als EUA l'any 1946
La magnífica pel·lícula, protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada; no només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el Put the blame on Mame, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps Gilda havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el papa. No n'hi havia pas per tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.
Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada 40-50
La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li ordenà que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.
Al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui s'adonà que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en "el rol" i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!
Juanito fent garoines amb el Bona Sort, 1994. Foto: Frederic Martí Gich
Després d'haver viscut aquestes experiències i altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.
Vista de la platja de Llafranc on barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu, 1969
Amb l'arribada dels Cruceros, el negoci estiuenc del pescador Juanito es va acabar. El creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc. Estiu, 1969
-- Agraïments: A la família Martí-Balland per haver-me fet arribar una còpia del text original escrit per Josep Roura i Roqué, a la família Piferrer-Caussa per les fotos d'en Juanito i a Annemiek Krebbers Nuijten (Països Baixos) per la foto de la platja de Llafranc i del Crucero Sirga.
Doble arc de Sant Martí a l'església de Sant Esteve de Mont-ras. Estiu 2016
Breu introducció a l'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras
L'església Parroquial de Sant Esteve de Mont-ras, apareix esmentada per primera vegada en un document del segle XII, com a sufragània de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell, amb qui formava municipi. El temple actual, d'estil gòtic tardà, està construït sobre l'antic temple a la fi del segle XVI.
Cel rogent pluja o vent des de l'església. Estiu 2017
Aleshores, l'església es va construir amb una doble funció: acollir la parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i com a fortificació, doncs se suposa que formava part de tota una xarxa defensiva de torres (Sant Sebastià de la Guarda, Calella, Llafranc i diverses masies fortificades de la zona) que avisava i protegia la població del litoral durant els segles XVI i XVII i que vivia sota la constant amenaça dels atacs corsaris dels germans Barba-rossa que venien de l'Alger.
La
part interior de l'edifici és d'estructura gòtica, d'una sola nau amb
dues capelles laterals a cada costat. El campanar, amb arcs de mig punt,
té planta quadrada i acaba amb un pinacle piramidal amb quatre gàrgoles
en forma cilíndrica. Compta amb dues campanes, recuperades
per iniciativa popular (doncs les originals es varen fer fondre durant
la Guerra Civil) que es diuen Maria Auxiliadora i Teresa del nen Jesús.
El campanar restà en silenci uns dies durant la gran nevada de 2010
L'historiador
Francesc Montsalvatge Fossas (1853-1917) esmentà en un dels seus
treballs d'investigació històrica, que hi havia existit un retaule de
talla d'estil barroc, construït l'any 1792 i que contenia escenes de la
vida i miracles de Sant Esteve, posteriorment daurat l'any 1800, que fou
destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil.
Segle XVI. Anys de pirateria i d'inseguretat a les nostres costes Amb els pirates, arriba la inseguretat per a béns i donzelles. Els parroquians esperaven els senyals de les torres veïnes per cridar el poble a l'empara de l'església. Entre les
torres de Sant Sebastià de la Guarda i la de Calella, dominen una
àmplia panoràmica de la zona costanera i de l'interior. Ambdues torres,
en albirar a l'horitzó les galeres dels pirates i corsaris, enviaven
ràpidament l'avís a la torre dels Moros (Torretes), al castell de
Palafrugell, a la torre de can Colom i a l'església de Mont-ras.
Església de Mont-ras, al fons Palafrugell. Gran nevada del febrer de 1944
Els senyals de la Torre de Sant Sebastià (alçada sobre la muntanya del mateix nom a 165 m sobre el nivell del mar), era una eficient torre de guaita que advertia de qualsevol avistament. També a la torre de Vilaseca i a les torres del mas Borrull i del mas Espanyol de Santa Margarida. Des del castell de Santa Margarida, l'avís passava a la torre Roja i d'aquesta a les torres disseminades per la zona d'Ermedàs. Les torres de can Boera i de can Vilà també captaven l'avís del castell. Tant la torre del mas Fina com la de can Colom, podien emetre l'avís a la torre Simona de Mont-ras. Pel que respecte a la torre del mas Gorgoll i de can Joanola (can Prim), no compten actualment amb cap torre d'enllaç, no obstant, l'avís els havia d'arribar des de les torres d'Ermedàs, o des de les poblacions veïnes i a través d'alguna torre actualment desapareguda.
Les torres de guaita i de defensa de Palafrugell (1 a 12) i de Mont-ras (13 a 16)
1. Torre de Sant Sebastià de la Guarda 2. Torre de Calella 3. Torre del mas Borrull 4. Torre del mas Espanyol 5. Torre de can Vilà 6. Torre Roja 7. Torre del mas Petit d'en Caixa 8. Torre del mas Sureda 9. Torre del mas Fina 10. Torre de Vilaseca 11. Torretes (torre dels Moros) 12. Torre de can Boera 13. Torre del mas Gorgoll 14. Torre Simona 15. Torre de can Juanola o de can Prim 16. Torre de can Colom
Aleshores, l'atemorida població es tancava a la nau superior de
l'església, on en un darrer extrem podia convertir-se en un excel·lent baluard, vigilant l'avançament de l'enemic a través de les
espitlleres (que són unes obertures a mode de finestra molt petites que hi ha al voltant dels murs) amb
l'objecte de poder mirar i disparar sense ser vistos des de l'exterior,
i del matacà o lladronera (espècie de caixa d'obra sòlida coberta que sobresurt a la part alta del mur sobre la petita rosassa i la porta principal d'entrada al
recinte, orientada a l'oest) que s'emprava durant un setge o assalt com un lloc segur des
del qual els seus defensors podien observar i atacar l'enemic a través
dels seus orificis, llençant-los pedres, materials ardents (com peroles
d'oliassa roent) i d'altres tipus de projectils.
Nau superior de l'església de Mont-ras. Foto Paco Dalmau Fàbrega. Festivitat de Corpus, 2019
Refent el matacà durant les obres de restauració del temple. Estiu 2011
La tradició popular: La llegenda del crit
Les històries de pirates i corsaris, han donat lloc arreu a un gran nombre de llegendes. Palafrugell i Mont-ras, no han estat l'excepció.
Reproducció fidedigne de la versió publicada per l'historiador local Ramir Medir Jofra (1889-1974) a l'article La piratería de las costas mediterráneas. Construcción de una torre vigía en el cabo de San Sebastián:
Vista actual de la cala del Crit amb les barraques de pescadors
«D'aquest llarg període de calamitats, ha existit fins als nostres dies una tradició referida a un abús brutal comès per pirates algerins i que es diu que va esdevenir en una casa propera ala platja de Font Morisca, del terme de Mont-ras, que anem a exposar breument:
Una nit, prop de les dotze, una nau mora amb quinze pirates a bord, capitanejats pel ferotge Amara, cercava amagatall a la platja de Font Morisca. la nit era tranquil·la, els pescadors de Calella van creure sentir una remor llunyana de veus, però no podien saber de què es tractava. Una boira intensa impedia als pirates desembarcats a Font Morisca orientar-se. Al cap d'unes hores, ja estaven decidits a tornar a la nau, quan la veu esponerosa d'un gall va anunciar la proximitat del dia.
El cant del gall els va orientar i van anar a parar a una casa de conreu; i per obligar als seus habitants a obrir la porta, van calar foc a un paller enfront de la casa. L'amo, alarmat pels crits dels malfactors, havia amagat les dues filles, però al cap de poca estona va voler la fatalitat que fos descoberta la més bella d'ambdues, rossa, admirada pels joves de la comarca. El capità, en veure-la va pretendre emportar-se-la al vaixell, però davant la resistència i els crits d'auxili de la infeliç, que no va poder ser defensada pel pare a causa del nombre de malfactor, el capità, enfurit per la resistència de la jove, i per haver estat mossegat per ella en un dit, va muntar en còlera i amb el seu alfange va tallar el cap de la noia. El cos va restar en un lloc de la platja, que a causa d'aquest esdeveniment va ser anomenat després, El Crit.
Els familiars de l'assassinada van se fets captius, del qual captiveri van tornar anys més tard; i la casa va ser incendiada, més tard reconstruïda i va ser coneguda després amb el nom de "can Gall Perich", o "mas de Moros".»
Heus ací l'arma homicida, l'alfange(*) del capità Amara
Per saber-ne més:
Noguer Gómez, Jaume. Alcoberro Pericay, Agustí. Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de Palafrugell i de Mont-ras. Col·lecció Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. 1a edició, abril 1998.
Martín Serra, Miquel. Llegendes de mar de la Costa Brava. La Bisbal d'Empordà. Edicions Sidillà. 2a edició, abril 2013
Serra Mayoral, Jordi. El darrer crit. Ànimallibres. Col·lecció L'Isard. 1a edició, març 2019
En aquest post explicaré la manera com hem anat elaborant el llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell, des de la 1a i 2a edicions (setembre, 2009, abril, 2011) fins l'actual (abril, 2019) en una 3a edició millorada, corregida i augmentada amb 300 noves entrades, fent un total de més de 2.000. Per això, he transcrit íntegrament la meva intervenció durant l'acte de presentació del llibre, que va tenir lloc el passat dissabte, 13 d'abril al Teatre Municipal de Palafrugell.
Un agraïment particular als qui hi vàreu assistir, però dedicat especialment als qui no vàreu poder ser-hi.
“
M'agradaria començar amb una cita de Mossèn Gumersind Vilagran Roquí, un rector que hi va haver a la Parròquia de Sant Joan de Palamós, que diu: Estimar el poble, és estimar-se a si mateix.
Intentaré explicar-vos les passes que hem anat seguint amb en Carlos durant tots els anys que fa que estem recopilant paraules, expressions i maneres de parlar típiques de la gent de la nostra vila: les "palafrugellenqueries", tal i com també les anomenava el poeta i escriptor local, Josep Martí Clarà "Bepes".
Josep Martí Clarà "Bepes" recitant La Segona Balada del Tren Petit, 1956
Primer
de tot, dir-vos que ni en Carlos ni jo mateixa tenim formacions
acadèmiques ni professionals que ens hagin encaminat cap a l'estudi de
la llengua catalana; som dos persones totalment autodidactes, i la
nostra gran motivació és simplement de sentiment: un sentiment d'estima i
de respecte molt grans cap a la nostra vila, i un immens agraïment als nostres pares, avis i avantpassats.
En Carlos, a coll botet de l'àvia "Treni" a la casa del carrer de Palamós al barri de la Creu Ratinyola, 1963
Tots dos, a
banda d'haver viscut força anys de la nostra existència amb alguna de
les àvies, vam pensar que el "seu" parlar s'anava perdent a marxes
forçades. A més, el català que actualment s'està ensenyant a l'escola i
el que es parla als mitjans de comunicació, té tendència a
normalitzar-se i estandaritzar-se i, així, poc a poc, ens vam adonar que
s'anava menjant la nostra parla més arcaica, i la que des de sempre ens
ha donat identitat com a poble.
Escolarització en castellà. Aula de 3r d'EGB. Col·legit Diocesà Prats de la Carrera "Garbí", 1972
I tos dos, també, abans de trobar-nos a ran de la crida—a través d'un anunci— a la Revista de Palafrugell ja feina una bona colla d'anys que estàvem recopilant paraules i dites típiques de Palafrugell. Per la meva banda, podria dir que fa més de mitja vida que ho estic fent.
El dia del meu bateig, entre mantellines de negre rigorós. Iclèsia de Sant Martí, 1965
Festival de sardanes al pati del Col·legit Vedruna. Al darrere, "l'Hermana" Nuri filmant amb una Super 8, 1976
I com es pot elaborar un llibre com aquest amb un llistat inacabable fruit de tants anys de treball? Doncs en la primera edició (octubre de 2009) vam aportar el nostre propi material, però a banda es varen designar diversos representants: un del món del suro, un de la pagesia i, finalment, un de la pesca i el mar. Nosaltres dos, els representants i d'altres col·laboradors, ens vàrem transformar en el que es va passar a nomenar "consell assessor". Aleshores, durant una bona colla de mesos, ens reuníem setmanalment els dissabtes per la tarda a discutir totes i cadascuna de les paraules suggerides.
Josep Piferrer "el Cisteller" (membre del "consell assessor") i la seva dona Paquita, fent una observació a n'en Carlos, 2019
Va ser un treball molt complicat, llarg i feixuc, doncs de vegades es proposaven paraules, però que després costava molt saber quan es deien (és a dir; situar-les en l'època), si eren autòctones (exclusives de la nostra vila) i què volien dir. I aquí s'ha d'agrair un cop més la gran tasca del "consell assessor".
Però també hem tingut moments molt divertits, sobretot amb les expressions que fan referència a personatges antics i pintorescs de la vila, que només per elles mateixes fan fogar de riure i que, casualment, n'hi ha força més en nom de dona que d'home, com és el cas de "n'Alèies", on s'esdevé l'expressió: semblar la gran de n'Alèies, per designar algú que era molt encantat. "Na Piua": tenir el tremolor de na Piua, per definir qui patia de tremolors molt forts i persistents. "Na Girala": tenir l'espant de na Girala, quan es tenia un ensurt poc justificat o, "na Poua" (que devia ser la dona d'un tal Pou): agafar ses dreceres de na Poua, quan es feina una volta exagerada per anar a algun lloc o també per retreure a algú que havia trigat molt en arribar a una cita.
Personatges de Palafrugell(*), dècada dels 70. Fons: Jordi Massoni Alemany
Anem, doncs, a la part pràctica. El procediment de com una paraula o frase esdevé publicable o no:
El primer que fem és veure d'on ha sortit. Qui l'ha dit anteriorment. És el que en diem "recerca familiar". Preguntar als més grans si l'han sentit alguna vegada durant la seva vida, si l'han dit i si la segueixen utilitzant.
Seguidament, es discuteix amb el "consell assessor". Si no es podia fer en la totalitat dels seus membres, s'havia de demanar-ho de manera individual, que és el que hem hagut de fer els darrers anys, degut que la mitjana d'edat de llur membres rondava els vuitanta i, malauradament, la majoria d'ells ja no estan entre nosaltres.
Realitzem investigacions per altres vies. Actualment tenim un gran avantatge respecte anys enrere, quan vam començar a fer les primeres recerques, i és el Diccionari en línia Català-Valencià-Balear Alcover Moll. Gràcies a la col·laboració amb l'escriptor i lingüista Alcover, la folklorista llofriuenca Irene Rocas Romaguera, va fer una feina extraordinària elaborant cèdules (o fitxes) que pertanyien a la parla de Llufriu i rodals.
De vegades hi ha paraules que, tot i que apareixen als diccionaris més normatius, les hem volgut incloure, doncs hem considerat que, o bé són molt característiques de casa nostra o bé que estan en absoluta recessió amb un risc considerable de desaparèixer, com per exemple: baba per dir àvia, desguitarrar usat quan alguna cosa no funciona bé, guilopo per ximple, païdor per estómac o rompre per trencar.
Finalment, també fem aportacions de la nostra parla més genuïna, com és el cas del Web Rodamots, Cada dia un mot, que és un butlletí a Internet que envia un breu missatge electrònic diari a les persones que prèviament s'hi han subscrit. Aquest missatge conté una paraula o expressió de la llengua catalana amb el seu significat, un exemple d'ús i una citació. Aleshores, els subscriptors podem aportar el nostre parlar més autòcton o bé fer una cita on hi aparegui el mot que es tracta aquell dia.
Però, segurament us demanareu, i què passa ara, o què ens pot passar? Es perdrà la parla "palafrugellenca"? Us heu preguntat mai per què es perden les llengües en el seu territori d'origen?
Última parlant del "bo", una llengua que ja no existeix. Illes Andaman, Oceà Índic
Alguns episodis de la història ens mostren que, malauradament, algunes llengües s'han perdut perquè han aniquilat tota la població. Llavors, morts els parlants, morta la llengua. En circumstàncies més civilitzades, influeixen d'altres factors que val la pena esmentar:
La bilingüització asimètrica, o la força que té una llengua respecte una altra.
La pèrdua progressiva d'àmbits d'ús d'una llengua, o quan els seus interlocutors opten per una llengua en detriment d'una altra dins els àmbits d'ús habituals, com pot ser a l'escola, al bar, a la feina, al supermercat...
La interrupció de la llengua de pares a fills; quan els progenitors decideixen de parlar una llengua en comptes d'una altra.
La interferència amb la conseqüent degradació de la pròpia llengua.
Mentre estava elaborant aquestes ratlles, vaig descobrir per atzar un article del filòleg Carles de Rosselló al diari digital "El Núvol" titulat Els últims parlants: com mor una llengua, de qui vaig manllevar les etapes que fan que algunes llengües es perden i l'enllaç d'un vídeo on una senyora canta una estrofa d'una cançó —que més aviat sembla un lament—. És el trist so d'una llengua que ja no es parla. La senyora Boa, que va morir el 2010 a l'edat de 85 anys, era última parlant del "bo", una llengua que es parlava a les Illes Andaman (situades a l'arxipèlag de l'Oceà Índic) on actualment hi ha una població de 350.000 individus i la llengua oficial és l'hindi.
La lletra diu:
Així com tremola la terra,
Així com l'arbre cau
Com un gran batec...
Per acabar, una cita de Josep Piera Rubió, poeta i escriptor de La Safor, Gandia: Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital.
”
Dedicat a les persones que estimen la llengua dels seus pares. Palafrugell, 2019. Fons: Paco Dalmau Fàbrega
El preu de venda al públic del llibre és de 12€. Punts de venda a Palafrugell: Llibreria Mediterrània, Llibreria L'Esquitx, Bdp Boutique de la Premsa i Papereria La Columna. Llibreria online de l'Empordà:Llibreria El Cucut
(*)Foto
"personatges de Palafrugell", s'identifiquen de dalt a baix, d'esquerra
a dreta: L'August Farràs (conegut com en Gustu del cafè d'Orient),
l'Agneta Coderch (mare d'en Tomàs Cervera del Sport Bar), en Xato amb el
seu gos, en Pitu de l'Asil, en Xatarra, en Patot, en Ciriaco, en Mario
Morató (germà de l'Ezequiela. Ensenyava a ballar sardanes a les primeres
estrangeres), la Pepita Viñas (coneguda com la Pepita de La Palma),
l'Ezequiela Morató (o la "Novedades", vídua de Yanguas, regentaven una
botiga d'ultramarins on ara hi ha l'aparcament a sobre el mercat del
peix), la Loreto parracaire, l'Esclopetera filla i en Pere Arqué (que
tothom coneixia com el Rellamp).
-- Nota de la autora: com que la investigació lingüística no s'acaba mai, estem oberts a tothom qui vulgui fer noves aportacions per a futures edicions, així com col·laborar en xerrades i col·loquis per a escoles o biblioteques sobre la parla que es perd i la identitat lingüística local. Podeu contactar-nos a través de "Dades personals" dins aquest mateix blog.
