Paco Llosa Puig. L'esportista, el forçut i l'home dels mil-i-un oficis

En Paco Llosa damunt "La Tustarrada", juntament amb la Carmina Belmonte (cantant del conjunt musical El Tren de la Costa), en Carles Francesc i en Josep Pelegrí. Carroussel Costa Brava de Palafrugell, l'any 1988. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

Na "Panxita", que era una dona molt grassa i necessitava portar unes sandàlies fetes a mida perquè tenia uns peus molt grans, va tenir quatre fills: tres dels quals varen néixer delicats de salut i varen morir molt joves de poliomielitis en només un mes de diferència i el més petit, de nom Paco, que a base de gimnàstica sueca i moltes sessions de peses, va passar de ser un vailet desnerit a un home forçut i ben plantat.

 

En Paco Llosa va néixer a Palafrugell l'any 1924, pocs mesos després que els seus pares s'hi haguessin instal·lat, ja que el seu pare, que exercia de flequer a Sant Feliu de Guíxols, desesperat amb la pèrdua dels fills, va voler marxar per provar sort lluny de la fatalitat i va adquirir una fleca en traspàs al carrer del Raval Superior. Únic fill, amb una mare que no sabia de lletra, però que era una bellíssima persona i d'un pare pervers (descrit pel mateix Paco com a 'un malparit') que a l'edat de 6 anys ja el va fer treballar, havent de deixar els estudis prematurament.

Carnestoltes al Centre Fraternal de Palafrugell, l'any 1953. Josep Serra "Grana" (clown), Paco Llosa (forçut), el meu pare Joan Bruguera (caballero Godia), Manel Iglesias (clown amb paraigües) i Jordi Sotelo (hawaià). Arxiu familiar Bruguera-Martí

A la la fleca del Raval s'hi trobava el millor pa de pagès de la vila i al seu pati, un cop acabada la fornada del dia, esdevenia un improvisat gimnàs on en Paco iniciava en la gimnàstica —entrenant amb un parell de pesos clavats a la paret— als alumnes del col·legi del senyor Massoni i d'altres vailets de la vila, com en Jordi Cama i el noi gran de can "Licus", en Josep Jofra. Però també havia fet d'entrenador de futbol (sense cobrar) i donat classes particulars de gimnàstica a la família Puig Palau del Mas Juny de la platja del Castell on s'hi desplaçava en bicicleta. 

 

En Paco Llosa a "La Tustarrada" al Carroussel Costa Brava, l'any 1987. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

Però en Paco, fart d'anys de carretejar saques de farina amunt i avall, ja tenia un cos valent i amb només 16 anys es va iniciar al món de la boxa entrenant a Girona i més endavant a Barcelona i, fins i tot, va arribar a fer combats en la categoria de pesos pesants a Palafrugell i a Girona que no li varen anar gens malament i va guanyar algun diner extra, tot i que va haver de deixar-ho promptament perquè es posava tan nerviós que picava massa fort i aconsellat per un metge de Palafrugell, va haver d'abandonar el ring abans que pogués matar algú o el deixés impossibilitat sense voler. 

 

Joe Fordson en plena actuació estirant un cotxe de línia SARFA amb les seves dents, al carrer del Sol de Palafrugell, l'any 1949

Però a banda de combats de boxa, en Paco també va participar en d'altres esdeveniments, com per exemple una exhibició durant la famosa visita a Palafrugell, l'any 1949, del forçut Joe Fordson, campió del món de força, que estirant amb les dents va arrossegar una SARFA carregada de gent fins al sostre i també un cotxe amb una colla de camàlics al davant que estiraven la corda en sentit contrari per fer-lo fracassar en l'intent, però el forçut va vèncer tots els obstacles com si res i va avançar un bon tros al costat de la via del tren de l'antic carrer del Sol (actual, Torres Jonama). 

 

Joe Fordson era un atleta més aviat baixet, pesava 68kg, però estava dotat d'una força sobrenatural, sobretot a la mandíbula. Es desplaçava en tren per tot el territori espanyol fent demostracions de la seva potència. Per retalls de premsa, es té constància que l'any 1949 també va anar a Girona on va fer dues actuacions: una al Teatre Albéniz i l'altra a la plaça de Correus. Segurament, degué aprofitar el viatge de Girona per arribar fins a Palafrugell

Com Fordson, a en Paco també li agradava de mostrar del que era capaç de fer amb la seva força i baixava de l'obrador del Raval, passant pel davant de l'església i enfilant cap al carrer Major amb una saca de farina de 50kg a cada braç, fins la fleca de can Jofra al carrer de la Font. A més, era un element imprescindible de qualsevol acte festiu, ja fos als carnestoltes o a les Festes de Primavera i es va fer famós en el record, on a tocs de gong i amb el tors absolutament descobert, anunciava l'arribada de l'any nou amb les dotze campanades. 

 

En Paco i la Júlia, la seva dona, durant el viatge de noces a Sóller (Mallorca), l'any 1956. Col·lecció família Llosa-Medina

Home de món, un dels viatges que més recordava va ser un de semiclandestí en temps de Franco: l'exitosa anada Suïssa l'estiu de l'any 1956 amb el seu bon amic Josep Roura. En una sortida nocturna d'estiu a l'antiga bolera de Llafranc, es varen fer amics d'uns turistes suïssos que varen resultar ser periodistes del diari Journal Anzeiger. Com que durant la seva estada varen collar plegats i els varen fer de cicerone, agraïts de les seves atencions els varen convidar a fer la torna i a passar uns dies a casa seva, a Berna.

 

Una altra aventura, però que en aquest cas que va fer figa, va ser una suposada anada a París en burro amb l'artista i pintor Josep Puig. La proposta, per bé que desmanegada, però molt sucosa i engrescadora, va arribar al periodista Jaume Pol Girbal, que aleshores es trobava fent de corresponsal pel diari El Correo Catalán a París. Aleshores, aquest va començar a escriure cròniques sobre el suposat viatge, mantenint als seus lectors en un estat d'absolut suspens. 

 

En Pepet era el ruc que havia d'anar fins a Paris amb en Paco Llosa i en Josep Puig, cap a la fi dels 50. En Pepet, el protagonista d'un viatge frustrat a París en burro! Col·lecció família Llosa-Medina

Per subvencionar el trajecte, els dos amics de Palafrugell anaven sovint a Barcelona amb la finalitat de buscar patrocinadors a diverses empreses comercials, però gairebé sempre tornaven amb les mans buides. Tot i així ja havien pensat que un cop en ruta, d'aturar-se a la plaça Major dels pobles on en Paco faria demostracions de força i en Puig s'encarregaria d'anar pintant caricatures al personal. El gran protagonista d'aquesta història, però, seria en Pepet; un burro molt manyac i simpàtic propietat de l'oncle d'en Paco, que es va passar la seva existència traginant les fagines que es cremaven al forn de pa del Raval i llaurant la vinya de la família. El que passava, però, és que en Pepet tenia un gran defecte: i és que era un absolut desastre pels idiomes, ja que només obeïa les ordres en català. A banda, només anaven sortint entrebancs i per acabar-ho d'adobar, les autoritats franceses varen prohibir de circular a les seves carreteres amb rodes de ferro i vet aquí que l'anada a París en burro va fer figa, com també varen fer 'la fi d'en catasques' les cròniques del suposat viatge que escrivia en Pol Girbal a El Correo Catalán. 

 

En Paco Llosa i la Montse Martí participants al Carroussel Costa Brava de l'any 1988. Col·lecció: Josep Castelló Regencós

Però com que fer de flequer no era lo seu, als inicis dels 60 va decidir d'emigrar a Suïssa amb la seva dona, la Júlia Medina Ruiz. Allà hi va tocar tots els 'pitus' haguts i per haver, ja que va arribar a exercir fins a dotze professions diferents: veremador, cuiner d'hotel, cambrer, mecànic, operari en diverses fàbriques, impressor... Malgrat tot, l'estada en aquell país, que va durar onze anys, sempre més la va recordar amb gran enyorança. 

 

En Paco, peça clau en tota mena d'actes festius. Aquí durant el carnestoltes al Centre Fraternal, entre la Montse Martí i la Maria Subirana, l'any 1990. Col·lecció: Josep Castelló Regencós

Arribat a Palafrugell, jubilat, es va dedicar a pintar quadres més aviat senzills, però fets amb molta traça, bàsicament marines, natura morta i senyoretes lleugeres roba. És en aquella època en què va recuperar totes les amistats de joventut i així es va fer membre del Bogart's Club (associació cultural d'amics del cinema) que li varen organitzar una exposició de pintura juntament amb en Joan Guitart. Va continuar sortint a "La Tustarrada" (de la qual ja n'havia sigut plantilla durant els primers anys de creació), al Carroussel Costa Brava i disfressant-se pel carnestoltes al Centre Fraternal de Palafrugell, Palamós i on fes falta. També es va retrobar amb el meu pare, en Joan Bruguera, que varen coincidir a l'hospital de Girona on ambdós estaven ingressats a ran d'una intervenció quirúrgica. En Paco, però, va morir força abans, precisament el dia en què jo en feia 39, el 26 d'abril de 2004. 

 

Pintura a l'oli realitzada per en Paco de la seva dona Júlia. Propietat i autoria de la foto: d'Anna Paguina Marcos

 

En Paco, sempre es va vanagloriar del seu cognom 'Llosa', que segons ell,tenia l'origen en comú que el del cèlebre escriptor peruà. Qui sap si aquest li hagués pres el guió de la seva vida per convertir-lo en un best-seller. Aquí amb el seu amic i pintor Rodolfo Candelaria, l'any 2003. Autor: Francesc Cama Rivas

--

Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué, any: 2017. [Esgotat] 
• L'Abans, el Baix Empordà, Palafrugell. Recull gràfic 1870-1965. Editorial Efados, SL, any: 2005 
• Paco Llosa. L'esportista oblidat. Maria Salvador. Revista de Palafrugell, número 93, juliol de 2001
• 70 anys de La Tustarrada. Evarist Puig. Revista de Palafrugell, número 317, març de 2020 

Blogs:

• Valencia en blanco y negro: Arrastrando un tranvía

Filmoteca:

• Noticiari NODO N276B RTVE.es, del 14-04-1948. Actuació de Joe Fordson a Palma de Mallorca: minut 5:53 fins 6:19

I per escoltar-ne més:

• L'emigrant. Ramon Calduch Gimeno

• Vico Torriani - In der Schweiz 1974. VHS Goldie
  

Josep Plaja Gasch "Joe". De mosso de begudes a secretari personal de Carlos Gardel

Josep Plaja "Joe" darrera de Carlos Gardel "el Rey del Tango" en una escena de la pel·lícula-musical "Cuesta abajo". Nova York, l'any 1934

En Josep Plaja va néixer a la Bisbal d'Empordà, el 26 d'octubre de 1900, en el si d'una família benestant. Fill d'en Doru i la Lluïsa, als anys 10 el matrimoni va inaugurar una botiga de roba elegant que va durar poc temps oberta degut a la poca clientela que varen tenir, més aviat pròpia d'una capital com Barcelona que no pas d'un indret de províncies. A Barcelona, a ran dels vincles familiars, en Josep i el seu germà petit Enric varen poder estudiar comerç, idiomes i tenidoria de llibres als Escolapis, tot i que a la seva germana gran, Teresa, no se li va donar l'opció poder d'estudiar. Aquest fet va incidir en ella de tal manera, que va fer tots els possibles per donar una carrera universitària a les seves quatre filles.

El matrimoni Plaja-Gasch amb els fills Teresa, Josep "Joe" i el petit Enric en una foto d'estudi, la Bisbal d'Empordà entre els anys 1916-19. Fons: Ernest Bou Roig

En Josep, va ser un de tants joves que es varen sentir atrets pel mite del somni americà i amb només dinou anys acabats de fer, es va llançar a l'aventura de fer les Amèriques. Les nocions de la llengua anglesa, juntament amb els coneixements de comerç i de comptabilitat apreses als Escolapis, varen servir-li per trobar una primera feina al departament espanyol del banc Lionello Perera & Co. de Wall Street, propietat del banquer i filantrop d'origen venecià, Leone Arturo Perera López. 

 

Imatge de la sucursal de la banca Lionello Perera & Co. al barri de Harlem, nord de Manhattan, Nova York, l'any 1921

El 1923, al cap de cinc anys residint als Estats Units, va decidir de tornar a la capital del Baix Empordà on va treballar en un negoci dedicat a l'exportació de suro durant cinc anys més. Ja sigui per motius laborals o simplement perquè no es va acabar d'adaptar a la vida del poble, es té constància (a través dels llistats de passatgers dels vapors que realitzaven les línies regulars entre Europa i els Estats Units) que un cop a l'any s'embarcava en destinació a Nova York. De la mateixa manera que l'any 1926, ho va fer el seu germà petit Enric, que va arribar als EUA via Canadà per traslladar-se a Los Ángeles. L'Enric va marxar essent un gran jugador de futbol, però també es va deixar enlluernar per la incipient indústria de l'automobilisme, convertint-se ràpidament en un autèntic professional de la compra-venda de vehicles. 

 

Joe, per la seva banda, enyorat de la vida a l'altre costat de l'oceà i no content amb el govern de la dictadura de Primo de Rivera, va decidir de tornar-hi. Aquest cop, però, d'una manera més definitiva. Era, el 1929 i als Estats Units estaven en plena Llei Seca. A més, aquell mateix any va coincidir amb l'inici de la Gran Depressió; la major recessió econòmica mundial de la història moderna on una manca de planificació dels sistemes capitalistes varen propiciar l'aparició de diverses crisis cícliques: des d'una fase d'alça de preus desmesurada i de superproducció, en succeïa una altra de depressió amb la caiguda dels preus en picat i de la producció, fet que va ocasionar l'atur forçat per a milers d'obrers, juntament amb una escassa demanda de mà d'obra que contrastava amb una allau constant d'immigrants a la recerca d'un futur més esperançador. L'impacte de la Gran Depressió va ser tan profund, que va arribar a canviar la situació econòmica mundial i és en aquest difícil context que Joe va trobar una feina a Nova York com a "mosso de begudes" (conegut també com a "mosso de llimonada") —que és aquell cambrer de sala que únicament rep les comandes de begudes alcohòliques—. Aquesta experiència, explica el fet que Joe hagués estat un gran aficionat als còctels i que a la seva tornada a la Bisbal impulsés la cultura del combinat de licors, bàsicament com a aperitiu. D'aquesta manera, va fer popular el còctel "Laboral", que era una barreja de vermut, Campari i ginebra, batejat amb aquest nom perquè segons ell, era ideal per als dies feiners i es reservava les combinacions més sofisticades (com per exemple el Manhattan) pels dies de festa.

 

Joe era un jove molt agraciat físicament a qui sempre li va agradar d'anar vestit de vint-i-un botó

En Joe, que era molt agraciat físicament i des de sempre li havia cridat molt l'atenció el món del cinema, no s'ho va pensar dues vegades quan un amic li va proposar d'incorporar-se com a traductor per a una empresa subsidiària de la Paramount, anomenada Éxito Corporation Inc. de Long Island, de la qual el cantant i actor Carlos Gardel n'era el principal accionista amb la finalitat de poder eliminar intermediaris. Aleshores, el març de 1934, en Joe va començar a treballar com a traductor de lletres, comunicats i arguments cinematogràfics, fent de pont entre els tècnics, bé perquè uns no sabien castellà (aleshores la colònia hispana a Amèrica del Nord no era gaire gran), bé perquè els altres tampoc sabien anglès, es podessin entendre i comunicar-se amb Carlos Gardel, l'actriu Rosita Moreno (actriu i ballarina espanyola establerta a Hollywwod) i Alfredo Le Pera (que era el guionista de les seves pel·lícules i lletrista dels tangos més famosos que s'hi cantaven). Al cap d'un temps, ja va passar a ser ajudant de tècnic de so i poc a poc va anar participant com a extra en quatre pel·lícules on Gardel n'era el protagonista: al 1934 "Cuesta abajo" i "El tango en Broadway" (de Louis Gasnier) i al 1935 "Tango Bar" i "El día que me quieras" (de John Reirthardt). 

Programa de mà de la pel·lícula "Cuesta abajo", dirigida pel director francès Louis Gasnier i distribuïda per la Paramount, l'any 1934

En la pel·lícula "Cuesta abajo" Joe fingia tocar la guitarra (veure el vídeo a sota), perquè les cordes estaven bloquejades i no emetien cap so, mentre que Gardel cantava totes les cançons. Als tangos, en general, hi havia qui els anomenava "el lamento del cabrón", perquè sovint les lletres anaven sobre un home que la dona l'havia deixat o bé li havia fet el salt. Segons Joe, Le Pera escrivia les lletres molt argentines; potser un xic massa exagerades i dramàtiques, de tragèdies en què els homes ploraven a les dones i Joe els suggeria que ja n'hi havia prou de tants vidus i cornuts. S'explica l'anècdota de què quan la pel·lícula "Cuesta abajo" es va projectar a Cine Mundial, en Joe ja havia tornat a la Bisbal. El cinema era ple a vessar i la gent va aplaudir efusivament quan en Joe va entrar a la sala. El moment culminant es va produir quan en Joe va aparèixer a la gran pantalla (segurament era la primera vegada que el public veia una persona coneguda en una pel·lícula), que embogits d'excitació, alguns, fins i tot, es van aixecar de la cadira i assenyalant-lo amb el dit varen cridar: —És ell! És ell!.

 

Al cap de poc, Joe ja s'havia guanyat la confiança de Carlos Gardel que, a banda de ser el seu professor particular d'anglès, tenia cura dels seus assumptes financers. I com que parlava anglès correctament i coneixia bé el món de les finances, el va llogar com a secretari personal. Gardel, que va ser un home a qui la fama l'havia fet pujar molt ràpidament, però que no tenia estudis, va comprendre que Josep Plaja "Joe", era la persona ideal per actuar en nom seu. I a partir d'aquí, en Joe va ser conegut per sempre més com "el secretari de Carlos Gardel".

 

Però els projectes cinematogràfics de Gardel eren cada vegada més ambiciosos, ja que la seva intenció era la de filmar en anglès al costat d'actors de gran renom amb la finalitat de consolidar-se com a estrella internacional, però li calia superar la barrera de l'idioma. Per això va fer que en Joe estès sempre al seu costat; per poder practicar constantment i adquirir amb el mínim temps possible un bon domini de l'anglès i això va fer reforçar la figura de Joe com a professor particular. Aleshores, el març de 1935 es va programar una gira per Amèrica Central (Puerto Rico, Veneçuela, Colòmbia, Panamà, Cuba i Mèxic) amb la intenció de promocionar les seves pel·lícules, mentre que donava temps al cantant d'aprendre anglès. Des de Medellín, Gardel i els seus músics es varen desplaçar en avió per arribar a Barranquilla (Colòmbia), mentre que Joe i Le Pera ho varen fer en vaixell pel riu Magdalena. Aquesta experiència el va deixar absolutament meravellat i va escriure una carta als seus pares. D'allà, tot l'elenc es va desplaçar en avió per anar cap a Cali per quedar-s'hi un parell de dies i de tornada a Bogotà, fent una parada tècnica a Medellín, va ocórrer la gran desgràcia. La carta que Joe va escriure als seus pares explicant-los l'experiència d'haver navegat per la selva tropical, datada el 15 de juny de 1935, ja no varen tenir temps de llegir-la, perquè el dia 24 del mateix mes des de Radio Nacional d'Espanya s'anunciava el tràgic accident d'avió on va morir Carlos Gardel, "El Rey del Tango".

Les restes dels dos avions de l'accident de Medellín, Colòmbia, el 24 de juny de 1935, en què varen morir 17 persones entre les quals hi havia Carlos Gardel i només 3 supervivents, Joe va ser un d'ells

Amb la magnitud de l'accident i veient que els dies anaven passant sense gairebé cap més notícia, a cals Plaja-Gasch de la Bisbal ja donaven per mort al seu fill, però finalment un telegrama els va comunicar que havia sobreviscut. Segons la versió oficial de l'accident, es varen assenyalar dues possibles causes que varen provocar la catàstrofe: el fort vent que bufava i les característiques topogràfiques del mateix aeròdrom. El dia 24 de juny de 1935, un F-31 de la companyia SACO (Servicio Aéreo Colombiano) procedent de Bogotà, que en destinació a Cali va fer una escala a Medellín, va xocar mentre s'estava enlairant a l'aeroport Olaya Herrera amb un altre avió del mateix tipus, anomenat "Manizales", de la companyia alemanya SCADTA (Societat Colombo Alemanya de Transports Aeris) que estava parat a l'espera de sortir. Com a conseqüència de l'accident varen morir un total de 17 persones. Del "Manizales" varen morir tots els seus ocupants: 2 tripulants i 5 passatgers i del F-31: 2 tripulants i 8 passatgers, entre els quals hi havia el cantant Carlos Gardel, Alfredo Le Pera i la resta de la comitiva. Josep Plaja "Joe", va ser un dels 3 únics supervivents. A conseqüpència d'aquest xoc, es varen incendiar ràpidament tots dos avions i la pista es va convertir en un autèntic infern de flames. Degut a la multitud que hi havia anat a acomiadar-los, va propiciar el fet d'ajudar a les víctimes molt ràpidament. El periodista colombià Antonio Henao Gaviria (l'únic reporter que es trobava a la caseta d'embarcament de la SACO) va córrer a agafar un extintor dels bombers en veure un cos que emergia enmig de les flames i el va ruixar per tot. Aquest va resultar ser en Josep Plaja. En Joe no va oblidar mai aquella reacció del periodista i varen mantenir tota la vida una gran amistat per correspondència.

 

En Joe a casa seva llegint el diari, l'any 1969. Autor/Col·lecció: Narcís Sans Prats

Per decisió del seu germà Enric, que es va poder trobar amb Joe per assistir-lo després de 19 dies de viatge des de Los Ángeles fins a Medellín, Joe va ser hospitalitzat al Medical Center de Nova York i un cop allà l'Enric va escriure als seus pares una emotiva carta* on els tranquil·litzava dient-los que en "Pep es posarà bé" i que "té moltes ganes d'estar amb vostès". Per l'altre costat, les religioses que tenien cura dels malalts de l'hospital de Nova York, també li varen fer saber de la gran sort que havia tingut, però quan en Joe va veure com havia quedat, no es va sentir gens afortunat. Amb el rostre completament desfigurat, monyons en comptes de mans i amb el cos esguerrat per les cremades, va haver de trobar una gran força interior per poder tirar endavant, a més de veure estroncada la seva joventut, bellesa i una prometedora carrera professional... Quedaven encara anys de cures i empelts de tota mena per intentar de reconstruir-li el rostre i més de trenta operacions, però el cert és que en Joe no va defallir mai i amb sentit de l'humor els preguntava: —Quin nas voleu que em posin? Ja que me l'han de fer nou, almenys que pugui escollir com qui el vull tenir. I a continuació anomenava una corrua d'artistes de l'època. Però amb els anys també va dir: —He sigut un conillet d'índies. La seva veneració cap a Amèrica, també va ser donada per les atencions mèdiques i humanes que va rebre durant els més de cinc anys que va estar hospitalitzat i tot i que no va rebre cap compensació econòmica per aquest sinistre, el cert és que va fer sort de tenir la nacionalitat americana. Aquest llarg temps de convalescència als Estats Units el va aprofitar per llegir molt i enviar encara més cartes que, de ben segur, algú duria escriure per ell. A més, Espanya es trobava en plena Guerra Civil i no era el millor moment per tornar. Va haver d'esperar fins el 1942 que, condicionat per les limitacions físiques, el seu pare va viatjar fins a la Corunya per anar-lo a buscar i dur-lo fins a la Bisbal on l'esperaven la mare, la germana i les nebodes que van ser les qui es van encarregar d'assistir-lo i ajudar-lo.

 

Postal promocional de les Voltes amb el tren petit fent parada a la Bisbal venint de Girona, anys 40-50. Foto Puignau

Al seu pis de la Bisbal en Joe no va perdre mai el contacte amb la gent de l'altre costat de l'oceà. A més llegia diaris, revistes i llibres que li enviaven, com també li varen fer arribar una gramola perquè pogués escoltar els tangos del seu amic Carlitos que, de ben segur, li deurien produir una profunda nostàlgia. A la Bisbal va treballar d'escrivent al negoci familiar dedicat a l'empaquetatge d'arròs, on Joe hi portava la comptabilitat. I quan no treballava, anava al Bar Capri on els seus amics l'escoltaven embadalits, no només per les seves experiències viscudes als Estats Units, sinó també perquè Joe era un home molt instruït amb qui es podia parlar de tot. Als estius anava a Llafranc, platja on la seva família hi estiuejava, on hi prenia banys durant les hores de menys afluència mostrant el seu cos mutilat per les cremades que després es cobria amb un barnús per protegir la pell del sol, però sobretot d'insensibles tafaners. 

 

Al Llafranc dels anys 40 i 50, a banda d'esdevenir el paradís dels primers estiuejants, també va ser beneficiari d'una nova moda: l'excursionisme, que va començar a atreure un gran nombre de visitants, àvids per descobrir els encants del litoral. D'aquesta manera, es varen començar a construir les primeres cases d'estiueig, o dit d'una altra manera: els ciments d'allò que no gaires anys més tard esdevindria el turisme de masses, doncs Llafranc no va quedar-ne exclosa. Però mentre que en d'altres indrets responien únicament a una demanda bàsicament estrangera, Llafranc, es va caracteritzar de seguida com a destí predilecte d'una clientela autòctona del país.

 

Postal promocional d'un Llafranc idíl·lic com el que en Joe deuria trobar als anys 40-50. Foto: Josep Granés Hostench

Des de sempre, en Joe va intentar de ser el màxim autònom possible i no ser un gran destorb per a la família, però sempre va haver de menester algun tipus d'ajuda externa. També menjava sol amb l'ajut d'una mena de maneguets amb uns coberts lligats al dit empeltat que també li eren útils per a poder escriure amb la ploma estilogràfica i tenia una minyona, la Balbina Alsina Mateu, que cada matí l'anava a ajudar a vestir. Bon i així, durant els quaranta anys que va viure a la Bisbal, mai va fer elogis d'haver sigut un dels pocs supervivents de l'accident aeri de Medellín. A més, el 1951, Joe era l'única persona que quedava viva del desafortunat sinistre i tot i que de ben segur li deurien ploure ofertes de tota mena per parlar de la seva vida, en tant que secretari de Carlos Gardel o bé pel fet d'haver sobreviscut a l'accident de Medellín, ell va ser sempre molt reservat en aquest aspecte i només va concedir tres entrevistes al llarg de la seva vida: el 1960 (després de 25 anys de silenci) a Horacio Cárpena per a la revista de música popular Cantando, el 1969 a Jaume Sureda Prat (d'Europa Press) pel periòdic La Verdad de Múrcia i l'any 1981 a Esteban Peicovich per a les revistes Interviú i Gente de Buenos Aires. El periodista argentí Peicovich no va respectar del tot la voluntat de Joe que no volia que sortissin fotografies seves actuals a la publicació, però va aprofitar l'entrevista per homenatjar l'Argentina i la seva gent, perquè malgrat ell no l'havia conegut, la sentia al cor. 

 

En Joe, segurament prenent un "Laboral", amb el periodista argentí Esteban Peicovich en una entrevista que va sortir publicada a la revista Gente de Buenos Aires. La Bisbal, 1981. Col·lecció: Ernest Bou Roig

El 9 de setembre de 1982, Josep Plaja "Joe" moria a la Bisbal. Lluny dels Estats Units com a terra d'oportunitats, però molt a prop d'haver tingut una vida digna d'un gran guió cinematogràfic. 

 

 

... Pero el viajero que huye

 

Tarde o temprano detiene su andar

 

Y aunque el olvido, que todo destruye

 

Haya matado mi vieja ilusión 

Guardo escondida una esperanza humilde 

Que es toda la fortuna de mi corazón ...

Fragment del tango "Volver", composta per Carlos Gardel i el lletrista Le Pera el 1934, inclosa a la pel·lícula "El día que me quieras" (1935), on Joe representava un paper com a mestre de ball dirigint un grup de noies i en acabar la classe magistral, balla un foxtrot amb una altra professora de ball, interpretat per l'actriu Rosita Moreno.

--

Per saber-ne més:

• El secretari de Gardel. Marina Puig Barris. Revista de Girona, número 259, març-abril 2010. (agraeixo a la Marina haver-me facilitat una còpia de l'article que m'ha servit com a pauta) 
• *Transcripció íntegra de la correspondència a: Reviure la Costa Brava. Carles Sentís. Col·lecció Reculls, any 2001
• Fundación Internacional Carlos Gardel (Buenos Aires, París, New York): Josep Plaja, el secretario de Gardel
•  Todo Tango. Medellín, aquella tarde de junio
  

Reportatges:

• Joe, el secretari d'en Gardel (subt: castellano / english). Producció: Marina Puig Barris, direcció: Ernest Bou Roig, durada: 45', format: Full HD. Aquest magnífic documental narra l'apassionant vida de Josep Plaja Gasch "Joe", a través de testimonis de primera mà, juntament amb un òptim material gràfic. (agraeixo a l'Ernest haver-me facilitat la foto de la família Plaja-Gasch i d'en Joe als darrers anys que va viure a la Bisbal d'Empordà)
  

• El día que murió Carlos Gardel. Sergio Fasano

I per escoltar-ne més:

• Cerqueu: "Carlos Gardel", "El Rey del Tango", "El Zorzal Criollo", "El Morocho del Abasto", "El Mago", "El Mudo" a YouTube