Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París el 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dissabte, 31 de juliol de 2021

Raquel Gifre i Gelpí. La tavernera de Calella

Raquel i el seu fill Llibert Barrera a la barra de la taverna Ca la Raquel, any 1972. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

Na Raquel Gifre Gelpí, va néixer a Calella de Palafrugell el 13 de novembre de 1913. Va ser una empresària que va regentar durant molts anys la taverna Ca la Raquel de Calella. Es va casar amb Francesc Barrera Planas, conegut com a “François” pel fet que havia nascut a Reims (França), per bé que residia a Calella des dels dos anys de vida.

Raquel davant la botiga de queviures, l'any 1969. Foto: Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

Al local Ca la Raquel, que va començar com a “tienda de ultramarinos” per part d'un avantpassat del seu home coneguda com a “Ca sa Noia Rita”s'hi podia trobar de tot; des de menjar, productes de drogueria, espardenyes o gel. I a la rebotiga hi havia tres botes: una de vi, una de rom i una de conyac que es venia tot a granel. La Raquel, que mentre ajudava a la seva sogra a la botiga, anava compaginant la feina de dependenta amb treballs de modista
, va decidir amb l’ajut inestimable del seu fill Llibert, de convertir la botiga de queviures en una taverna (ja que es va quedar vídua molt jove), reemplaçant els taulells i el mobiliari de la botiga, substituint-lo per unes taules de fusta, i quan va començar el fenomen turístic a Calella hi varen muntar una barra, convertint el local en una taverna amb cara i ulls, que a causa dels impagaments, l’any 1958, varen decidir dedicar-se de ple a l'hostaleria.

Ca la Raquel, doncs, va esdevenir un punt de trobada per als mariners dels rodals i un dels establiments més emblemàtics de Calella durant molts anys, i no només per a la seva immillorable situació, sinó pel caràcter i la personalitat de la seva mestressa. La Raquel tenia una gràcia innata, que combinada amb el seu do de gens, feien que tingués la clientela assegurada. Dona alegre, extravertida, valenta, lluitadora i  treballadora com cap, tancava a hores petites i a cap hora ja tornava a ser al peu del canó... Va ser la musa que va inspirar a Josep Bastons i Carles Casanovas per a la famosa havanera Lola la Tavernera.

“Corre, Lola, posa'm un got de vi
I et cantaré una cançó”

Amb el pas dels anys i amb ple boom turístic a Calella, Ca la Raquel va anar ampliant clientela i, a banda dels assidus pescadors i la gent de la vila marinera, van començar a anar-hi els treballadors de la construcció i estiuejants; tant nacionals com estrangers. En aquell local d’ambient familiar i relaxat, també s’hi trobaven altres personatges de Calella, com en Marcel·lí Simón, conegut com a “Marcelino Tort” (veure entrada Marcel·lí Simón i Massó, en “Marcelino Tort”de Calella, que va voltar per tot el món), doncs era un dels millors amics de la tavernera, amistat que li venia del seu home “François” amb qui havien compartit la pesca a l’encesa.

Raquel a la font de la plaça de Sant Pere de Calella, l'any 1969. Foto: Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

La Raquel va ser una de les primeres dones de la zona que es va treure el carnet de conduir. Es va iniciar amb un Seat 600
, que no va servir gairebé mai i el va regalar al seu fill Llibert. Davant del fracàs del cotxe, es va anar a comprar una Vespa que també va ser un altre fracàs, ja que el primer cop que la va agafar, es va encastar contra els plataners del davant de casa seva. Amb tot això, no va voler conduir mai més. Dona altruista, ajudava en l'organització de totes les festes que es feien a Calella i contribuïa confeccionant les disfresses dels carnestoltes. També va escriure en una llibreta, infinitat de pensaments carregats d'amor, però també d'odi contra la Guerra Civil, que la va separar del seu estimat “François” durant molt de temps.

Raquel participant a la rua de la Festa Major de Sant Pere de Calella, el 30 de juny de 1996. Autor/Col·lecció: Paco Dalmau Fàbrega

En una època en què el contraban
de tabac estava a l'ordre del dia, la Raquel col·laborava de manera acèrrima amb els contrabandistes, estant a l'aguait de la Guàrdia Civil que no deixava de patrullar pel poble. La taverna, però, també era parada obligada dels mateixos guàrdies per fer-hi el toc, i tot fent la partida en una taula, no s'adonaven que a sota hi havia els paquets de tabac ben camuflats.

Ca la Raquel es va convertir en la segona residència del cantaire i acordionista Alejandro Ungé (el fuster de Calella) conegut com en “Lejandro”. Aquest hi anava als capvespres a cantar-ne per als parroquians que s’hi trobaven per sopar, a més, es considerava que la taverna era de visita obligada per aquells qui volien gaudir d’un bon àpat de torrades amb anxoves —salades per la mateixa Raquel—, beure un bon cremat i ser espectadors de luxe d'una autèntica i genuïna cantada d'havaneres.

Raquel remenant el cremat amb Mèlio Vicens, Francesc Ramon "Xiqui", Càstor Pérez (guitarra en mà) i Irineu Ferrer "Mineu". Les voltes de Calella, el 15 de setembre de 1984. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

Raquel Gifre es va jubilar a l'any 1990
a l'edat de 76 anys, però no va deixar mai de freqüentar el seu local. Set anys més tard, el 13 de gener de 1997, a l'edat de 83 anys, va morir de sobte i després d'haver estat incinerada, les seves restes varen ser embarcades en un veler i escampades entre Roques Planes i El Golfet, en companyia de la seva família, un bon grapat d'amics i un grup de cantaires d’havaneres, que li varen dedicar una última i sentida cantada.

“I com cada vespre la tavernera encisadora
Espera el galant que com cada nit, l'ha d'enamorar
Amb la guitarra i un got de vi
Cantarà alegre tota la nit
Cançons de Cuba, cants de mulates i blau marí”

 

a hores petites De matinada. Molt tard.

a cap hora Excessivament aviat, en el sentit horari.
cremat m. Beguda alcohòlica per beure's calenta elaborada amb rom, aiguardent de canya, canyella en branca, pela de llimona, sucre i cafè en gra.
pesca a l'encesa La pesca a l'encesa és un art de pesca nocturn que en encendre foc, els peixos, atrets pel resplendor i qui sap si també per l'escalfor, s'acosten i pugen fins a la superfície, moment en què els pescadors aprofiten per capturar-los.
 
*Definicions extretes del llibre: Coses sentides, El parlar de Palafrugell, Maria Bruguera Martí i Carlos Serra Mayoral. Edicions Baix Empordà, 3a edició 2019
 
--
Per saber-ne més:
  • I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Poch, Lluís i Serra, Enric. 2017. IPEP, Ajuntament de Palafrugell
 
I per escoltar-ne més:
  • Havanera Lola la tavernera, Grup Port Bo

dimecres, 16 de juny de 2021

Els exvots mariners de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda

Imatge de sant Sebastià realitzada per l'escultor Domènec Fita el 1964, flanquejada per dos dels vaixells exvots que hi havia a l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda: model de la fragata Sofía i model del bergantí rodó Sant Pablo

En una època en què no existien prediccions meteorològiques de cap mena, els vaixells es feien a la mar sota la voluntat dels déus i de les inclemències de l’atmosfera. Per això, els exvots mariners estan estretament lligats al fet de viure i sobreviure, mostrant-nos escenes on el curs normal de la vida ha estat perillosament alterat però, en realitat, no és res més que un conjunt de mals tràngols que, gràcies a la Divina Providència, tingueren un feliç desenllaç. Aquest article, pretén realitzar un recorregut cronològic seguint la pista dels exvots mariners de l’ermita de sant Sebastià de la Guarda, on les maquetes de diminuts vaixells (carregats de cordes i politges) i els quadres de temàtica marinera eminentment representats per naufragis, competien amb peces de cera i metàl·liques (reproduint parts del cos humà que havien de ser guarides) juntament amb l’ou d’estruç i la famosa costella de balena.

Introducció

Pocs coneixem que l'indret de Sant Sebastià, situat al municipi de Palafrugell, rebia antigament el nom de "sa Guarda" degut a l'existència d'una torre de guaita, que servia per vigilar els constants atacs dels vaixells corsaris procedents de les costes nord-africanes. A tocar, hi ha un petit santuari que contenia un exultant retaule d'estil barroc construït l'any 1707 per l'escultor Josep Pol i una bona col·lecció d'exvots, majoritàriament de temàtica marinera.

La devoció al sant en qüestió és molt extensa; només al Bisbat de Girona hi té dedicades més de quaranta ermites, gairebé sempre als afores de les poblacions, on sovint se li ofereixen aplecs i festes renovant antics vots. En el cas de l’ermita de sant Sebastià de la Guarda, foren els mateixos pescadors i mariners residents a Palafrugell, els que varen finançar una part de la construcció del temple, sortien a pescar durant els dies de festa inicialment establerts i lliuraven la meitat del que havien pescat per a les obres del santuari, que s’inicià l’any 1707. Un gran esforç per aquella gent de mar, tenint en compte la duresa del treball als inicis del segle XVIII. Aleshores, es podria dir que al santuari hi confluïen dues formes de protecció vitals: la de vigilància —la pròpia funció de la torre de guaita— i la de protecció espiritual, que oferia el propi santuari.

Fotografia de l'interior de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda amb l'exultant retaule d'estil barroc construït l'any 1707. Autor: Josep Salvany i Blanch, 1917. Biblioteca de Catalunya, fons fotogràfic Salvany

Els exvots mariners

En les civilitzacions prehistòriques i del món antic, un exvot era una ofrena votiva als déus que s'acostumava a dipositar en santuaris i llocs de culte. Aquesta tradició ancestral, va ser assumida i continuada en fervor pel cristianisme. D’aquesta manera, els exvots esdevingueren uns objectes que s'oferien a Jesucrist, la Verge o a un sant, en compliment d'un vot o prometença d'un benefici rebut.

Els exvots mariners, es solien representar per una maqueta de l'embarcació en qüestió que després es penjava a la paret o al sostre del temple en record del servei rebut i també de la promesa dels afectats, tot i que també existeixen exvots pintats (que són retaules policromats) també anomenats «miracles» i que es dividien en tres espais: el diví (situat a l'angle superior esquerra) on s'hi representava la divinitat, el sant o de la Mare de Déu del santuari del lloc, l’espai humà (que ocupava la major part del quadre) on s'hi representava el motiu de la prometença i en el cas dels exvots de temàtica marinera, habitualment es mostrava una tempesta i l’espai escrit (situat a la part de sota) reservat per explicar-hi el fet en qüestió, tot i que no tots els exvots en tenien i aleshores, només s'hi podia llegir la paraula "EXVOT". 

De la volta de la Capella, pendolejava el magnífic bergantí i, en un racó del pedrís, encara hi havia l’ou d’estruç i la costella de balena, que feien la nostra admiració quan érem petits. (Rafael Patxot Jubert. Raconto, mesto. Dins Guaitant enrere: fulls de la vida d’un octogenari).

La documentació de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) relativa al far de Sant Sebastià, inaugurat l’any 1857, gairebé no ens deixa testimonis de naufragis, dels quals tan marcats estan altres fars propers com el de Palamós, les Illes Medes o el Cap de Creus. I això és així, per la mateixa ubicació del far, evitant la perillositat d’aquest sortint del litoral que és més pronunciat  i també, perquè les condicions meteorològiques d’aquest sector del litoral no són tan adverses. Tot i així, al llarg de la seva vida, ha estat testimoni de diversos incidents més aviat propers a les Illes Formigues, que no tingueren el seu propi far fins l’any 1985.

Entrava a l’església de l’ermita. Sobre la pedra de l’altar hi havia dos rams de roses de Sant Ponç, roges, mustiues. Dos ciris encesos, que s’acabaven. De vegades el ble feia una revifalla i la cera cremava nerviosament, com si es cremés el gras d’unes costelles. En el silenci de la petita església, tocada per la llum irreal, solitària, del crepuscle, feina una il·luminació sobtada que tocava les polsoses motllures daurades de l’altar, els quadres foscos, els exvots penjats a les parets, les cames de guix i la costella de balena del capdavall de la capella. La casaca de vellut vermell del diminut sant Sebastià apareixia, un moment, en relleu... Després, tot s’enfosquia. (Josep Pla Casadevall, El meu poble. Dins El meu país)

De les històries de qui i per què es varen realitzar els exvots mariners de l’ermita de sant Sebastià de la Guarda, les úniques pistes de què disposem són: el tipus de vaixell (fet que ens situaria en l'època), el material (eminentment, suro i fusta pintat de negre) i els noms de les embarcacions, però difícilment en podem obtenir cap més informació. Però pel fa a una de les pintures, en concret la de l'oli on es representa el naufragi del vapor espanyol Alegría, existeix diversa documentació escrita; doncs el tràngol ocorregué el 25 de novembre de 1875, durant el trajecte de Barcelona a Cuba, quan el vapor es va quedar encallat als esculls de la Isla de Cabras, a l’entrada de San Juan de Puerto Rico.

Aleshores, un vaixell de les característiques de l’Alegría, solia tardar en realitzar el trajecte des de Barcelona fins a l’Havana, aproximadament entre quinze i vint dies, sense comptar escales ni imprevistos meteorològics. 

Fitxes dels exvots mariners de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda, corresponents al fitxer fotogràfic del Museu Marítim de Barcelona (MMB) en la seva entrada al Museu, el 30-04-1937: maqueta de bergantín redondo 'S. Pablo', maqueta de fragata 'Sofía', maqueta de bergantín redondo 'Elvira', maqueta de bergantín redondo artillado (sense nom), maqueta de goleta (sense nom) i pintura ex-voto del naufragio del vapor 'Alegría'

La fugida. De l’ermita al Museu Marítim de Barcelona

Per desgràcia, en els dies foscos que seguiren a la revolució de 1936, es cremà l’ermita, juntament amb els retaules, exvots de tota mena i la resta del mobiliari. Però mentre es cremaven esglésies, hi havia grups de voluntaris amants de les belles arts i alguns catòlics fervents que es dedicaven a rescatar obres, alhora que es creaven diversos centres de concentració d’objectes. Així, algunes de les improvisades Comissions, van optar per enviar a Barcelona tot el que havien recuperat de saquejos i incendies dels temples.

En tot cas, tot i desconeixent les circumstàncies exactes de la crema de l’ermita de Sant Sebastià, el 30 d'abril de 1937 en ple conflicte de la Guerra Civil arribaren al MMB diversos exvots mariners (entre d’altres objectes) procedents de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda, on el dipositant fou el mateix Ajuntament de Palafrugell:

  • Un model de bergantí rodó, anomenat San Pablo (número d'inventari 972)
  • Un model de fragata, anomenat Sofía (número d'inventari 973)
  • Un model de bergantí rodó, anomenat Elvira (número d'inventari 975)
  • Un model de bergantí rodó artillat, sense nom (número d'inventari 977)
  • Un model de goleta, sense nom (número d'inventari 978)
  • Un oli que representava el que li succeí al vapor anomenat Alegría (número d'inventari 956)
  •  Una aquarel·la "en tres fragmentos" on es mostrava la fragata barca de quatre pals, anomenada Margarita (número d'inventari 957)

L’alcalde de Palafrugell, Joaquim Feliu Pagès, sol·licita per primera vegada el retorn dels cinc vaixells exvots, procedents de l’ermita de Sant Sebastià de la Guarda, en una carta dirigida al MMB. 

Rº 237 (bis)

Alcaldía de Palafrugell, nº 537

En fecha 27 de abril de 1937, un Delegado de la que fué Generalidad de Cataluña retiró de este Ayuntamiento cinco maquetas de veleros procedentes de la Ermita de San Sebastián, de propiedad de este Municipio, las cuales debían ser depositadas en ese Museo; por cuyo motivo, en cumplimiento de lo acordado por la Comisión Gestora de mi presidencia, ruego a Vd. Se sirva manifestarme si dichas maquetas se encuentran en ese Museo, al objeto de poder retirarlas del mismo y colocarlas nuevamente en la expresada Ermita. 

Dios salve a España y guarde a Vd. Muchos años.

Palafrugell, 8 de Agosto de 1938. Año de la Victoria

El Alcalde, J. Feliu

Il·lustració del vapor Alegría sortint del port de València rumb a Puerto Rico, realitzada per l'artista Ricardo Monleón Torres, a La Ilustración Española y Americana, 08-12-1875, p. 357. Vapor mercante 'Alegría', de la matrícula de Barcelona, perdido en aguas de Puerto-Rico el 25 de noviembre

El fatal desenllaç del vapor Alegría

Joaquín M. Tintoré Mercader, gerent de la companyia naviliera espanyola Linea de Vapores Tintoré (aleshores formada per una trentena d’accionistes) encarregà el 1873 la construcció del vapor Alegría per a passatgers i càrrega a les drassanes de la Laing James & Sons Ltd. de Deptfort, Sunderland, al Regne Unit. Malauradament, al cap de només dos anys, el vaixell patí el naufragi salvant-se, però, quasi la totalitat de passatgers i tripulants, sota el comandament del Capità Gartéguez.

La notícia de l’enfonsament tingué un gran ressò en la premsa de l’època; la publicació periòdica La Ilustración Española y Americana (caracteritzada per les seves il·lustracions, representant els aspectes de la vida quotidiana d’Espanya i dels països hispanoamericans, on també tenia difusió) del dia 8 de desembre de 1875, hi trobem la notícia: Vapor barcelonés "Alegría", perdido en aguas de Puerto-Rico i unes pàgines més endavant, una il·lustració del vapor sortint del port de València rumb a Puerto Rico, en el seu darrer viatge, realitzada per l’artista Ricardo Monleón Torres, especialista en pintures de naufragis i tempestes.

 Vapor Barcelonés "Alegría", perdido en aguas de Puerto-Rico.

El telégrafo Transatlántico ha comunicado, en la semana anterior, una deplorable noticia: el magnífico vapor Alegría, que salió de Barcelona con rumbo á Puerto-Rico en los primeros días de Noviembre último, ha encallado en aguas de Cadrita, cerca ya del punto de su destino, perdiéndose totalmente. Los pasajeros y tripulantes, en número de 300, se han salvado, merced al auxilio y poderosos esfuerzos hechos por la marina.

En el vapor Alegría propiedad de cierta conocida casa de comercio de Barcelona, y uno de los buques más gallardos de nuestra marina mercante: recientemente construido, de alto porte, con 292 pies de eslora por 25 de puntal, y dispuesto en su interior con todas las dependencias necesarias para el transporte de pasajeros y grandes cargamentos.

Dies més tard, el 19 de desembre del mateix any, en va fer repercussió el diari El Imparcial (rotatiu que, tal i com indica el seu nom, era d’ideologia liberal i d’empresa, en contraposició als diaris de partit) tot aportant més dades; doncs informa que, lamentablement, entre els passatgers del malaurat vapor, va haver-hi quatre morts.

Según noticias de Puerto-Rico, al amanecer del día 25 del mes último embarrancó junto al islote de Cabra el vapor español Alegría, procedente de Barcelona, con carga y numerosos pasajeros, entre los que se encontraban mas de 150 mujeres y niños. Hizo algunos disparos de cañon, en demanda de auxilio, saliendo del puerto á prestárselo la goleta de guerra Guardiana y algunas lanchas, que no pudieron acercarse al vapor por impedirlo la rompiente de las olas del mar que estaba muy picado. Por fin el 26, y despues de treinta y dos horas de la agonía mas horrible para los pasajeros y trupulación del Alegría, fueron puestos en seguridad, merced á los esfuerzos de la oficialidad y marinería de la Guardiana.

Hay que lamentar, sin embargo, la muerte de cuatro pasajeros que se lanzaron al mar en un bote, que volcó poco despues á la vista de muchas personas, sin que éstas pudiesen evitarlo.

Litografia del vapor Alegría propietat de Línea de Vapores Tintoré, iniciada el 1852 per Pablo Mª Tintoré Pastor. Fons: Línea de Vapores Tintoré

Entre els viatgers que varen tenir la sort de sobreviure al naufragi, hi havia el senyor Manuel Codina Carbonell, de qui desconeixem el lloc de residència exacte en el moment del tràngol, però el que sí sabem en certesa, és que ell mateix encarregà l’oli del naufragi del vapor, doncs a la part inferior de l’exvot en qüestió hi ha escrita la següent llegenda: El día 25 de Noviembre de 1875 el vapor Alegría embarrancó en un escollo cercano a la isla de Puerto Rico. El buque quedó abierto e iba zozobrando por momentos, cuando implorando D. Manuel Codina Carbonell, al Glorioso San Sebastián, cesó la tormenta una hora y fueron a darles auxilio algunas lanchas, y al cabo de cinco minutos de haberse salvado, el vapor se sumergió. EX-VOTO, N.B.

La tornada. Del Museu Marítim a Palafrugell

El 22 d’agost de 1939, s’envia una carta de resposta del MMB a l’Ajuntament de Palafrugell (fent referència a la primera comunicació amb número 537) on sol·liciten a l’ajuntament que es desplaci una persona autoritzada per poder identificar les maquetes dels vaixells i fotografiar-les abans del seu retorn a Palafrugell.

Barcelona, 22 de Agosto de 1939. Año de la Victoria

Iltre Sr. Alcalde de Palafrugell

Muy Sr. mío:

Recibimos la atenta Comunicación nº 537 que V. ha dirigido a este Museo interesando la devolución de unas Maquetas de Veleros procedentes de la Ermita de San Sebastian, y a fin de poder localizarlas, sería conveniente que persona autorizada por V. pudiese personarse en este Museo en donde seguramente se guardan, pero por haber desaparecido algunas de las fichas es mas facil a los interesados señalar los objetos de su pertenencia. 

De acuerdo con las normas establecidas, antes de la devolución de los objetos, debe entregarse a costa del propietario una fotografia del mismo para el Archivo.

Con la mayor consideracion e. s. m.

El Secretario.

L’alcaldia de Palafrugell nomena al senyor Josep Ganiguer Ros (que abans de la Guerra fou director del setmanari Baix Empordà) en tant que funcionari del mateix consistori, per gestionar el retorn de les cinc maquetes.

Alcaldía de Palafrugell

Por la presente autorizo a D. José Ganigurer Ros, ex-Cautivo, Caballero de España y Funcionario de este Ayuntamiento, para gestionar en el Museo Marítimo de la Diputación Provincial de Barcelona, el reconocimiento y devolución, en su caso, de cinco maquetas de veleros procedentes de la ermita de San Sebastián, de esta término Municipal, depositadas en ese Museo. 

Palafrugell, 14 de Noviembre de 1939. Año de la Victoria

El Alcalde, J. Feliu

Havent transcorregut un parell d’anys des de la primera petició, sense èxit, l’Ajuntament de Palafrugell torna a efectuar un segon intent.

Palafrugell 6 de Abril de 1940

El Alcalde de Palafrugell, R. 287

Sr. Director del Museo Marítimo

Barcelona

R. 287

Distinguido Sr. mío;

Interándonos restablecer, en el estado y forma en que se encontraba antes del paso de la horda roja, nuestra tradicional Ermita de San Sebastián, le ruego tenga a bien preparar todos los efectos procedentes de dicha Ermita que se encuentran, en calidad de depósito, en ese Museo Marítimo, rogándole también tenga la bondad de indicarnos poco mas o menos la fecha en que podremos retirarlos. 

Aprovecho la ocasión para darle las gracias por los cuidados tenidos en ese Museo con estos Aprovecho la ocasión para darle las gracias por los cuidados tenidos en esobjetos, tan queridos de la población palafrugellense, salvados de la destrucción roja gracias al amor y celosa atención de Vdes. y me pongo a su disposición para todo aquello que en pro del Museo Marítimo, de nuestra población, tan vinculada al mar Mediterraneo, pueda necesitarse.

 En espera de sus noticias, quedo su atto, S. que, brazo en alto, le saluda.

J. Feliu

Acordat el retorn dels objectes reclamats per part de l’ajuntament, s’encomana a Transports Oliver de Palafrugell, perquè retiri els corresponents citats en una nota.

Nota para Oliver

Objetos a retirar.

 Un tricornio de plata y diamantes

Una espada de plata con su funda de cuero

19 vestidos de San Sebastián

5 carabelas

Algunos Exvotos, y demás objetos que pueda haber procedentes de la Ermita de San Sebastián.

 Nota – Habiendo cedido el Ayuntamiento dos vestidos de dicho Museo, es posible que los vestidos a recoger sean solo 17.

Carta de l'Ajuntament de Palafrugell al MMB, on es relacionen tots els objectes rebuts (incloent-hi els exvots mariners) del 10-06-1941. El números en llapis al costat de cada objecte, corresponen al número d'inventari inicial d'entrada al museu

Un cop arribats els objectes a Palafrugell, l’ajuntament envia una carta al MMB amb la relació dels objectes rebuts, incloent-hi els vaixells exvots.

La carta amb la relació dels objectes rebuts, s’acompanya d’una nota on l’ajuntament cedeix al MMB dos vestits de la figura de sant Sebastià, doncs la imatge ja fou donada amb anterioritat.

El Ayuntamiento de cede al Museo Marítimo dos trajes procedentes de la Ermita de S. Sebastián de su término y que corresponden al Santo patrón de ella, reproducido actualmente en el Museo citado, con cuyo donativo viene a aumentar patrióticamente los fondos de la mentada institución. 

Palafrugel, 10 de Junio de 1941

El Alcalde, J. Feliu

Finalment, el MMB signa el seu vist-i-plau de quedar-se els dos vestits del sant i la seva satisfacció pel trasllat de la resta d’objectes a Palafugell.

Recibo los objetos detallados en la presente nota y a mi satisfacción para su traslado a Palafrugell.

Barcelona 11 de Junio de 1941

J. Rigau

En una edició facsímil i ampliada de El santuario de S. Sebastián del 1888, editada el 2000, amb el títol Sant Sebastià de la Guarda, es cita que l’any 1947, el pintor de Palafrugell Josep Martinell Bruguera, retornà a la capella les cinc grans teles que escaparen de la crema; quatre d’elles pintades pel cirurgià Carles Grassot (entre els anys 1769 i 1771) que representen la història del martiri de sant Sebastià, i la regalada pel prior de santa Anna, el prior Ramon Cortada (realitzada el 1769, atribuïda al pintor Francesc Tramulles Roig) on s’hi representa la Sagrada Família amb sant Joaquim i santa Anna. Juntament amb les teles, també s’hi col·locaren quatre petits vaixells dels que hi havia entre els antics exvots .

Fotografies de dues fitxes procedents del MMB: imatge de sant Sebastià (número d'invenari 1.060), la vestimenta (número d'inventari 966) i una muda o joc de roba suplementari, rèplica de l'uniforme de l'exèrcit de Felip V (número d'inventari 17.999)

Les peripècies del retorn de la figura de sant Sebastià

Un objecte que en principi es quedà al MMB —tot i que ara ja roman al seu lloc de procedència— és una menuda escultura que representa la imatge de sant Sebastià.  La figura (amb número d’inventari 1.060) —de ben segur, més antiga que el propi retaule— i que el MMB no va saber mai si es tractava de l’original, anava abillada amb una vestimenta d’època borbònica (número d’inventari 966), indumentària, que segons el record popular, fou cedida pel comerciant a les Amèriques, Antoni Barceló Prats, estava molt malmesa; absolutament descolorida i amb les costures cosides amb cordill fi i no pas amb fil. A més, anava acompanyada d’una muda, és a dir, un joc de roba suplementari; una rèplica de l’uniforme de l’exèrcit de Felip V, popularment conegut com vestit "a la frederica" (número d’inventari 17.999).

La senyora Àngela Piferrer Piferrer, neboda de Josep Mitjà Estañol (interventor de l’Ajuntament de Palafrugell l’any 1936) ha explicat que ell, sota les ordres de l’aleshores alcalde, Martí Jordi Frigola, tot preveient l’inevitable desenllaç de l’ermita, pujà en bicicleta fins al temple. El jove Mitjà, que sortosament duia una petita navalla, va tenir el temps just de tallar les cinc grans teles a ran de marc, plegar-les i guardar-les a les bosses de la bicicleta, salvant-les així de la imminent cremadissa, ja que pocs minuts després, al viatge de tornada a la vila, es topà amb el grup de revolucionaris que van cremar l’ermita. Els llenços foren amagats a les golfes de l’ajuntament, tapats amb saques velles, fins que el pintor Josep Martinell se’ls endugué a casa seva amb la intenció de restaurar-los. Tasca que no es va poder completar fins l’any 2001, de la mà de la restauradora belga (establerta a Palafrugell) Joëlle Lemmens, juntament amb el seu soci, Toni Ortiz.

El martiri de sant Sebastià, de Carles Grassot. Una de les cinc teles que foren salvades de la crema de l'ermita, l'any 1936. Guia de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Palarugell. Josep Burch Rius, 2014

Per ventura, la imatge del sant, la col·lecció de vestimentes, juntament amb la resta d’exvots mariners, ja havien estat aviats dies abans. Desconeixent qui ho feu i de com sortiren de l’ermita, marxaren cap al MMB, on es suposa que hi van arribar en el mateix viatge que els de Palamós, però, en aquest cas, el dipositari va ser l’Ajuntament de Palafrugell.

Acabada la Guerra i ja entrats als anys quaranta, els amics i vilatans Ramon Prats Trilla i Josep Piferrer Rigall, gestionaren el retorn de la imatge de sant Sebastià a través de l’ajuntament, però tot esforç fou infructuós, i no fou fins a la fi dels anys noranta, que Josep es desplaçà al MMB, i en corroborar que el sant romania encara allà, decidí de fer-hi una segona visita acompanyat de Ramón, alhora que reprengueren els tràmits pel seu retorn, malauradament, un altre cop, amb un èxit escàs.

No fou fins el 12 de novembre de 2001, que gràcies a la perseverança de l’aleshores sacerdot de la parròquia de Palafrugell, mossèn Martirià Brugada Clotas, el MMB va fer un contracte de comodat amb l'Ajuntament de Palafrugell que, finalment, el 17 de setembre de 2007, es va signar l'aprovació de la donació de la imatge del sant, el vestit que duia posat i una muda, en caràcter indefinit i ple domini.

L’any 2005, amb l'objectiu de modernitzar l'església de sant Martí, mossèn Martirià, va dur a terme diverses tasques de rehabilitació del temple i amb la intenció d'exposar la figura del sant de manera permanent, s’encarregà a la senyora Lluïsa Jordi Ribas, una rèplica de la vestimenta original. Actualment, la imatge està exposada dins d’una vitrina, ubicada a l’accés de la trona, en una de les fornícules rehabilitades de l’església.

Retrat d'un capellà amb la imatge de sant Sebastià, a finals segle XIX. Àlbum de fotografies, possiblement de la família Mascort. Autor: Ferriol i Forgas. AMP, fons Farmàcia Mascort-Llach-Cid

En realitat, no era la primera vegada que el sant havia sortit de l’ermita; doncs a ran de la descoberta d’una carta manuscrita —signada pels administradors del santuari de Sant Sebastià— del 27 de setembre de l’any 1879, s’explica que els responsables de l’ermita, van deixar que els fotògrafs Ferriol y Forgas se l’enduguessin, segurament amb la finalitat de rendibilitat de llur negoci, no se sap ben bé si per a la realització de postals pels devots del sant o, simplement, pels visitants de l’ermita.

Vaixell exvot fragata Sofía a l'ermita de Sant Sebastià abans del seu robatori, el 2001. Guia de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Palafrugell. Josep Burch Rius, 2014

La pèrdua dels exvots mariners i d’una tradició ancestral

En la publicació municipal, Can Bech de 1983, hi podem llegir una notícia sobre els vaixells exvots de l’ermita de Sant Sebastià: D'entre l'activitat de recerca habitual del Museu, sobresurt la recuperació i restauració dels dos vaixells en miniatura de la capella de Sant Sebastià, realitzats a darrers dels segle passat sobre carcassa de suro, i de dos més menys antics treballats sobre fusta; en aquesta tasca de recuperació cal fer esment de la valuosa col·laboració del Sr. Joan Llimona Sagué, maquetista i restaurador, aleshores establert a Palafrugell.

Un cop restaurats, els vaixells es tornaren a penjar a l’ermita. Aquest cop, però, flanquejant una nova imatge de sant Sebastià, realitzada el 1964 per l’escultor gironí Domènec Fita Molat.

Fotografies dels exvots en l'actualitat, procedents del Museu del Suro de Palafrugell. Dalt: models de bergatní rodó Elvira i San Pablo i detalls. Baix: model de goleta, sense nom

Dissortadament, en una de les visites rutinàries de manteniment al temple durant el mes d’abril de 2016, es va trobar a faltar el model exvot de fragata Sofía. I a ran d’aquest robatori, el dia 20 del mateix mes, el Museu del Suro de Palafrugell (entitat que gestiona el patrimoni del municipi) s’endugué la resta de vaixells exvots cap a les seves dependències: dos models de bergantins rodons (San Pablo i Elvira) i un model de goleta sense nom que, actualment, es troben tots en un fràgil estat de conservació.

Finalitzada aquesta investigació es conclou que, el model de bergantí rodo artillat sense nom es perd definitivament i sense deixar cap rastre. La mateixa fi per a les dues pintures; tant de l’oli on es representava el tràngol del vapor Alegría, com de l’aquarel·la de la barca fragata Margarita, com també dels estris i de les vestimentes que acompanyaven la figura de sant Sebastià, malgrat que tots els objectes apareguin com a retornats des del MMB i, rebuts per part de l’Ajuntament de Palafrugell, el 10 de juny de 1941.

Avui en dia, la tradició dels exvots mariners ha desaparegut completament de les nostres contrades. En conseqüència, els que s'han conservat fins als nostres dies, es poden considerar com a autèntiques peces de museu. 

A l'ermita hi havia una col·lecció d'ex-vots que valia la visita: bergantins, cames i braços de guix —que de menuts ens feia qui-sap-la impressió pensant que eren les cames i braços dels propietaris—, estampes de bolcs famosos, històries en vers de sonadíssimes intervencions del Sant, i un enorme os que deien que era de balena i que ben poca gent deu saber qui l'hi portà i perquè... Si hem de fer justícia, però, malgrat que a l'ermita hi havien uns ex-vots meravellosos, ens passa la mà per la cara el que existia en una ermita que no era la nostra. El feu, sense cap mena de dubtes, un taper. L'ex-vot consistia en una enorme agulla de cosir saques i, dessota, aquesta joia escrita feta per algú que devia tenir l'agulla a la boca quan s'esdevingué el drama: «SE LA EMPASÓ Y LA HIZO». (Josep Martí Clarà, Sant Sebastià. Dins Palafrugell, parada i fonda).

Dibuix aquarel·la que representa una agulla saquera. Autor: Lluís Bruguera Martí

Breu aproximació a Manuel Codina Carbonell, supervivent del vapor Alegría

Segons dades obtingudes a través de diversos mitjans, s'ha tret la conclusió que Manuel Codina Carbonell, nasqué a Figueres entre els anys 1820-1830, fill del matrimoni entre Salvador Codina i Crescència Carbonell, juntament amb el seu germà Pere, casat l’any 1873 amb Lleonarda Culí Bou (nascuda a Castelló d’Empúries, el 1846) i l’altre germà Senen, casat l’any 1872 amb Dolors Massanet Coris de Torroella de Montgrí.

A través dels arxius en línia de l’Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà, s'ha pogut aconseguir un conveni privat entre Anton Vives Noguer, propietari, veí de Llers (Alt Empordà) i Manuel Codina, Gaietà Comas i Baptista Barceló, picapedrers, veïns de Figueres, per a l’explotació d’una pedrera als "Còrrechs" (paratge de Figueres) per cinc anys, però que, finalment, en foren tres; des del 1857 fins el 1859.

Part final del conveni signat a la vila de Llers, el 20 de juny de 1857. Nosaltres convingut, tots los danys y gastos ocasionará lo qui no cumplirá lo estipulat. Antoni Vives Noguer, Manuel Codina, Cayetano Comas, Bautista Barcelo

Al mateix any de la finalització de l’explotació de la pedrera, i segons la base de dades dels passatgers i vaixells als arxius CubaGenWeb, es mostra que Manuel Codina, entrà a l’illa, procedent de Nova York, el 20 de setembre de 1859, i no en tornà a sortir per venir cap a Espanya, rumb a Cadis, fins al 17 de gener de1868. En total, foren nou anys que restà a l'Havana. En canvi, es desconeix on visqué entre el 17 de gener de 1868 i l'1 d'abril de 1873, data en què tornà a sortir de l'Havana rumb cap a Cadis ("& 2 hijos").

El que sí que es coneix, és la data del naufragi del vapor espanyol Alegría en aigües de Puerto Rico, de camí cap a l’Havana procedent de Barcelona, el 25 de novembre de 1875 i uns dies més tard, l'11 de desembre de 1875, Manuel torna a aparéixer al llistat de passatgers de Puerto Rico de retorn cap a l'Havana. En tot cas, Manuel va sortir-ne sa i estalvi i encarregà el quadre exvot del que només se’n conserva la fotografia de la fitxa a la seva entrada al MMB.

Malauradament, no s'ha pogut trobar cap més rastre de Manuel, de manera que es desconeix si tornà cap a Catalunya o restà definitivament a Amèrica. 

data, embarcació
de
a
20-09-1859, Cahawba
New York
Havana
17-01-1868, España
Havana Cadis
01-04-1873, Antonio López
Havana Cadis
25-11-1875, Alegría (naufragi)
Barcelona
Havana
11-12-1875, Antonio López
Puerto Rico
Havana

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: La recuperació d'històries que cauen en l'oblit amb Maria Bruguera, a ran de la presentació del volum 38, de l'Institut d'Estudis del Baix Empordà

 

Per saber-ne més:

  • Els exvots mariners de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda. Bruguera Martí, Maria. Institut d'Estudis del Baix Empordà, 2019. Vol. 38, p. 307 a 327. ISSN: 1130-8524