Marcel·lí Simón Massó, en "Marcelino Tort" de Calella, que va voltar per tot el món

En Marcel·lí Simón a la taverna de la seva amiga Ca la Raquel de Calella de Palafrugell

El 27 de desembre de 1912, naixia en una casa gran, estratègicament ubicada a Calella de Palafrugell, Marcel·lí Simón Massó, conegut per en Marcelino Tort. Els seus pares treballaven al camp i a la vinya de la família, però al cap de pocs anys del naixement de la seva germana petita, Flora, varen quedar orfes de mare i havent de deixar d'anar a estudi en Marcel·lí va començar a treballar a la vinya per ajudar al seu pare.

 

I així van anant passant els anys, fins que va ingressar com a voluntari a la Marina per fer el servei en temps de la República. Va navegar per Cartagena, Cadis, el Ferrol, Palma de Mallorca, Eivissa... Més endavant, el varen dur a la conquesta de l'Ifni (al sud-oest del Marroc), formant un batalló amb el torpeder Dato i el vapor Almirante Lobo, sota les ordres del capità Pedro Nieto Antúnez: —«El moviment no va tenir èxit i un grup de set mariners, després de la temptativa, ens vàrem retirar en una barcassa. Així va ser el meu servei militar».

Provisions, bestiar viu, homes, carbó, aigua dolça, armament, municions i més, eren carregats, transportats i lliurats per aquells vells vapors multimisió. Un dels més destacats exemplars, construït per encàrrec a Anglaterra, fou el vaixell vapor Almirante Lobo

De tornada a Calella va continuar ajudant al seu pare fins a l'esclat de la Guerra Civil. Un nou destí el va dur cap a França, va participar en la batalla de Terol i també a la de l'Ebre i el tornaren destinar a Ciudad Real per preparar-los per a la gran lluita final: —«Els bombardejos no paraven. Va ser una carnisseria. Només ho sap qui s'hi va trobar». Per sort en Marcel·lí va poder tornar a casa seva sa i estalvi, però hi va trobar molta misèria i aleshores va decidir de tornar a ajudar al seu pare al camp fins que aquest va morir, l'any 1954. A partir d'aquest moment, va començar a fer les coses a la seva manera i amb 45 anys, es podria dir que la seva vida va fer un tomb radical.

Qui no recorda la sèrie de televisió dels anys 70 i 80 Vacaciones en el mar (The love boat)... Doncs en Marcel·lí, a banda de nombrosos viatges arreu, va fer tres voltes completes al món d'aproximadament tres mesos cadascuna, a bord de luxosos creuers i transatlàntics com el Pacific Princess de la mítica sèrie. Cal destacar que va ser membre VIP d'honor de la companyia Costa Cruceros, on sempre va tenir un tracte preferent; compartint taula amb els capitans i, fins i tot, es diu que va arribar a tenir un afer amb una marquesa italiana que es volia casar amb ell. 

El vaixell de luxe Costa Magica de la companyia Costa Cruceros atracat al Port de Barcelona

Per poder voltar pel món, en Marcelino s'ho va haver de guanyar a pols. Va començar de fer algun caleró amb els primers estiuejants que arribaven a Calella, vinguts en la gran majoria, de Barcelona. A l'horta de cal Tort s'hi collien els millors pèsols de la comarca. Indispensables per fer una bona sèpia o una cassolada amb congre, i com que la producció no donava per abastir a tothom, de bon matí en Marcelino agafava la bicicleta i se n'anava al mercat a comprar tots els que trobava. Podríem dir que de pèsols en venia més que no pas en collia. Però amb aquesta tàctica no es va fer pas ric. Diríem que, de moment, només en tenia per fer les menges.

En Marcel·lí a bord del Ramon durant una Cantada d'Havaneres a Calella de Palafrugell. Foto Paco Dalmau

Més endavant va comprar un petit bot, el Llibert. I com que Calella ja es trobava en ple boom turístic, va començar a fer de taxista pel mar, organitzant excursions per racons i cales del nostre litoral. Després va adquirir el llaüt Ramon, que el va fer arreglar per embarcar un major nombre de turistes. Negoci que va començar a rajar de valent, com també estaven fent en León Rovira amb la Paulina i en Juanito Piferrer amb la Gilda, ambdós pescadors de tota la vida de Llafranc (veure entrada La història de Gilda, d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua).

 

En Marcelino, en canvi, no es podia dir que fos un autèntic pescador, però sí que era un veritable expert en la pesca a l'encesa amb la fitora, ja que a banda de tenir un bon canell, coneixia fil per randa tots els recs dels llobarros, des del cap de Begur fins a la badia de Palamós, passant per l'Illa. En Marcelino Tort era, dons, un bon hortolà i un magnífic cuiner.  

 

Barques de pesca a la platja del Port Bo de Calella. A la dreta, un petit llaüt té un fester o teiera (recipient circular de ferro) per a la pesca a l’encesa. Josep Pla, a Aigua de Mar dins Bodegó amb peixos. OC, II (1950), fa una perfecta descripció de l’art de la pesca a l’encesa amb el “llagut del foc” com a protagonista, c. 1905-1915. Foto Baldomer Gil. Museu d’Art Jaume Morera

Del període de la pesca a l'encesa, també en va saber fer un altre reclam turístic, i a bord del Llibert hi va penjar un rètol en francès on es podia llegir: "Vous voulez aller à la pêche de la lumière. A L'AIRE", que ningú va saber mai què coi volia dir exactament. Home d'estil de vida independent i força anàrquic, retirava sempre tard i treballava quan li venia de gust. Els lloguers de vegades els cobrava, però d'altres ni això, i si sortia al capvespre pretenia cobrar en espècies, encara que fossin de mal rosegar... Això sí, amb en Marcelino Tort de guia, els turistes, però sobretot les turistes, s'ho passaven d'allò més bé.

I així que va començar a anar fletat, va començar a viatjar i anar més o menys lluny segons els guanys de l'estiu. Però l'home no es conformava amb poca cosa i cada vegada volia anar més i més lluny. I vet aquí que els terrenys a Calella varen començar a valdre una fortuna i en Marcelino ho va saber aprofitar.  

 

Marcel·lí Simón (esquerra) fent un cremat al bar La Vela de Calella amb els seus amics Rodolfo Candelaria (cullerot en mà) i Josep Maria de Vehí, anys cinquanta. Autor desconegut. Fons Àngel Fernández Parals

Primer de tot, va fer arreglar les cases de la família amb la finalitat d'obtenir-ne un bon lloguer i més endavant es va vendre l'horta del seu pare, en Tomàs Tort. I amb la butxaca plena a rebotir, el món se li va començar a quedar petit. El que era realment curiós, era que ningú mai s'assabentés dels seus projectes, i només els veïns més propers intuïen que en preparava alguna de grossa, quan veien els tres esmòquings estesos al carrer per tal d'exhalar-los abans de ser embotits a les maletes.

Així doncs, el primer gran viatge d'en Marcel·lí va ser arran de veure l'anunci en un diari: "Crucero ocho días. Transatlántico Guglielmo Marconi". Era pel Mediterrani i l'home es va il·lusionar. D'aquell primer creuer explicaria: —«Era tan còmode. Tot estava al punt; el menjar molt ben preparat, dues piscines, sales pel cafè, sales de joc on jo posava en pràctica la meva afició pels escacs i al vespre, la meravellosa sala de festes on cada nit hi havia espectacle. Em va agradar tant que l'any 1972 vaig embarcar rumb a Beirut visitant mesquites, diferents temples, les muntanyes sagrades i el casino de Beirut».

El transatlàntic Guglielmo Marconi fent escala al port de Sydney, Austràlia

Però la primera volta al món se li va presentar l'any 1975, on va llegir en un diari "Vuelta al mundo: —«Vam embarcar a Gènova direcció cap a l'Estret de Gibraltar (nou dies navegant). El vaixell era una ciutat flotant amb tres piscines, sis bars amb sales de festes, cine, església, hospital, botigues de tot, tota classe de jocs, el diari que volies i al moment... En arribar, vam embarcar amb més personal per dirigir-nos cap a Austràlia, seguint cap a Nova Zelanda, continuant cap a Tahití, Acapulco, rumb a Curaçao, creuar l'Atlàntic per arribar a Portugal cap a Sicília i desembarcar a Gènova on vaig agafar el Kanguro cap a Barcelona. En tinc un record inesborrable».

La segona volta al món la va fer el 1978, i si la primera vegada va passar per Sud-àfrica, Nova Zelanda, Haití i Acapulco, aquest cop la va fer des de Gènova, voltant cap a l'Índia, Singapur, Japó i San Francisco: —«Havíem de desembarcar a Anglaterra, però a l'entrada del canal de la Mànega amb un temporal de ponent de força 12, onades de deu a quinze metres i vents de més de 150 quilòmetres, el comandant va decidir de desembarcar els anglesos a Calais (França), però com que jo tenia l'anada i la tornada contractada des de Barcelona, vaig decidir de desafiar el mal temps i continuar el viatge per mar».

 

Certificat emès a nom de Marcelino Simón per haver visitat la Base Esperanza dins el territori argentí de l'Antàrtida, durant la seva tercera volta al món, el 9 de febrer de 1992

De fet, una vegada a bord dels luxosos creuers, en Marcelino feia una estratègia que no li fallava mai. El primer dia de navegació anava al bar de la coberta principal i convidava a una copa de cava a tots els assistents. Aleshores, els pròxims dies repetia la jugada a la resta de bars i, al cap de poc, tothom ja el coneixia, cosa que feia que a les elegants festes del creuer la presència d'en Marcel·lí Simón fos obligada. A més era un gran jugador d'escacs, joc que era només a l'abast de persones amb un cert intel·lecte. Aleshores, no era gens estrany que compartís taula amb membres distingits de la tripulació i gent de l'alta societat en infinitat d'ocasions.

De postals n'enviava a molta gent, però la primera era sempre era per a la seva enyorada amiga Raquel Gifre Gelpí ('la tavernera de Calella') a qui no va oblidar mai (veure entrada Raquel Gifre Gelpí. La tavernera de Calella). Com tampoc oblidaria la seva estimada terra, Calella; terra de cremats i havaneres, i així ho va proclamar sempre i arreu. Fins i tot, ho va fer escriure en dues plaques ceràmiques (que encara es conserven) a les façanes de la casa pairal i on hi hagué l'horta familiar.

 

 

Plaques ceràmiques que en Marcel·lí va fer posar a les façanes de l'horta i de la casa pairal. Una manera que el seu record perduri per sempre més en la seva estimada Calella. Foto horta Joan Dalmau Juscafresa, foto casa Maria Bruguera

 

En Marcelino va morir el 14 d'agost de 2008, a l'edat de noranta-sis anys. Uns anys abans, havia patit un ictus que el va deixar en un greu estat de discapacitat, sobretot en la parla. Aleshores, va haver de passar els darrers anys de la seva vida a l'Hospital Geriàtric de Palafrugell, privat del seu propi entorn i amb els records silenciats...

 

En una entrevista, en preguntar-li pel lloc més bonic on havia estat, va respondre sense pensar-s'ho dos cops: —«Calella de Palafrugell». Així, podríem dir que en Marcel·lí Simón Massó, conegut per en Marcelino Tort, va poder complir amb aquelles famoses dites catalanes que diuen: «Roda al món i torna al born» o bé «Rodaràs, rodaràs i a casa te'n tornaràs».

Epitafi: Propietat de Marcelino Simon que ha voltat tot el mon. Cementiri de Calella de Palafrugell, 9 de febrer de 2021. Foto Maria Bruguera

 

 

caleró m. Diners. A Palafrugell s'anomenen també pistrincs. 

embotir v. tr. Farcir un recipient fins que quedi ple i més voluminós que abans. 

exhalar v. tr. Ventilar, deixar que li toqui l'aire. 

fitora f. Forca de dues, tres o més dents de ferro que serveix per pescar, sobretot peixos grans i alguns mol·luscs.
fletat, anar Anar bé econòmicament, tenir diners. Dit també: anar bé d'armilla, anar gras o tenir més cuartos que puces.

menja f. Acte de menjar, alimentació. 

l'Illa f. TOP. Topònim usat per la gent de Calella per referir-se a les Illes Formigues.

rebotir v. tr. Emplenar. Omplir una cosa fins que no es pot omplir més.

rosegar v. tr. FIG. Assetjar sexualment a les dones, sobretot a les turistes estrangeres. D’aquí es va extrapolar el terme rosegador, individu que rosega. Un personatge pintoresc autòcton, de costums nocturns, que duu a terme les seves correries en platges i camins de ronda del litoral, amb l’objectiu de satisfer els seus instints amb turistes estrangeres. Molt de moda en els anys cinquanta i seixanta, però que ha anat experimentant una davallada amb la modernització del país.

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serral. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Trossets Compartits - Marcel·lí Simón, "Marcelino Tort"

 

--

Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué. Any 2017. [Esgotat]  

Blogs/Webs:

• Històries de mar: A l'encesa
• En visita de cortesía: Un barco de película: La serie de televisión Vacaciones en el mar
• Un barco de película: Serie, Vacaciones en el mar
  
• Línea de Vapores Tintoré: Historia de la Línea de Vapores Tintoré

 

I per escoltar-ne més:

• Què tindrà Calella - Havanera. Grup La Garota

•  Mediterraneo. Joan Manuel Serrat

Records d'un Llafranc llunyà (Frederic Martí Gich, 1936 +2005)

Frederic mirant cap a l'horitzó des de la petita Venècia de Llafranc, 1945. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland

«He tingut la sort de poder gaudir de Llafranc els meus seixanta-cinc anys de vida. D'una manera més o menys continuada, al llarg d'aquests anys, he viscut en aquest bonic racó. Llavors, no estranyarà ningú, si us dic, per endavant, que tinc una debilitat per aquesta platja.

Postal promocional de la platja de Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Granés Hostench

 

Com que avui toca "retro", deixarem les allaus turístiques actuals per una altra estona i us parlaré d'un temps en què, per mi, Llafranc era sinònim d'aventura, llibertat, independència... En aquests temps, quan encetàvem el mes de juny, i mentre la natura es posava de festa, nosaltres fèiem els últims esforços per enllestir el curs i aprovar els exàmens per no arrossegar cap assignatura pel setembre, ja que aquest contratemps, portava implícit xafar les vacances de l'estiu. A mesura que avançava el mes, ja feia projectes de com passaria l'estiu a Llafranc.

 

Vista de la badia de Llafranc des del passeig, anys 50

Per donació familiar, els meus pares tenien una petita caseta de cós al carrer de Monturiol de Llafranc (veure entrada 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Era una caseta d'estiu; discreta, alegre, amb corrent d'aire i una eixida agradable. Cuina i comuna a fora. A l'eixida hi havia un pou que tenia una aigua tan fresca que entelava el vas quan l'omplies. I com que en aquells temps les aigües passaven per on han de passar i no hi havia filtracions, a més de fresca, era molt bona. En aquella casa, el moble més valuós era un rellotge de paret amb pèndol i peses que el meu avi —rellotger— havia regalat als meus pares. Cada setmana havies de donar-li corda i d'aquesta manera anava tocant les hores de felicitat que passava a Llafranc i les repetia, perquè no me n'oblidés.

 

Frederic a la façana de la casa del carrer de Monturiol de Llafranc, 1948. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland

He dit que era el moble més valuós, ja que en aquestes cases no hi havia confort. De manera general s'hi portava tot el que feia nosa a Palafrugell i quan arribava l'època d'estiu s'acabava de completar. El dia del trasllat, els meus pares reclamaven els serveis d'en "Berto", del seu carro i del mul que el tirava. Recordo amb tota claredat, les carregades que li fèiem i que portaven a tota la família una setmana de preparatius per no oblidar res: somiers, matalassos, capçaleres, cubells de roba, un cove ple de plats, olles i cassoles..., i així completar el parament de la casa de Llafranc per allotjar set persones (els meus pares, les quatre germanes i jo). La màxima il·lusió era quan -un cop tot ben lligat, en "Berto" em deia: —Ja pots pujar! I assegut sobre un matalàs, començava la marxa triomfal d'una hora i mitja de camí, aguantant les regnes del mul que no calia dirigir, ja que es coneixia el camí més bé que cap de nosaltres... El meu pare feia el trajecte en bicicleta i la mare i les germanes feien el camí a peu.

 

Rellotge de paret amb pèndul i peses, aturat en un temps que ja no tornarà... Foto Maria Bruguera

Arribats al carrer de Monturiol, el pare ja ens esperava i amb ell érem els encarregats de muntar els llits, col·locar les calaixeres i omplir un petit dipòsit que donava aigua a la cuina. Mentrestant, la mare i les germanes acomodaven la casa i preparaven el primer repàs a Llafranc. També es posava en marxa el rellotge de peu, que després de nou mesos d'hivernar anunciava el feliç començament d'un nou estiu carregat d'il·lusions. Hi havia tantes coses a fer...

 

Els germans Lluïsa, Frederic i Conxa a la platja de Llafranc, 1937. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Una de les meves activitats predilectes era la navegació. Quantes hores havia passat dalt d'una barca! Tant li feia anar a tirar les armellades amb en "Juanito" (veure entrada La història de «Gilda», d'en Juanito Piferrer, un nom que va portar cua), com anar a acompanyar turistes a Aigua Blava amb la Paulina d'en León Rovira, sortir a la vela o amb el meu pare, que li agradava molt la pesca i em feia seguir sempre que em trobava...

 

Frederic i el seu pare, Paulí, avarant el Ligero, Llafranc, 1945. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland

Us haig de confessar que era un vailet sense control horari; al matí, anava a l'embarcador i el primer que em deia: —«Vols venir?» No tenia ni temps d'acabar la frase que ja em tenia a dalt. No preguntava ni cap on anava, ni a quina hora tornaria..., la qüestió era embarcar, agafar el timó i, som-hi!

 

Joan Piferrer Fontàs "Juanito" passejant turistes a bord de la Gilda, Calella, 1958. Autor desconegut. Arxiu familiar Piferrer-Fontàs

Amb en "Juanito" (mariner de tota la vida) solíem anar a calar les armellades les vigílies de festa per compte d'un senyor que li demanava els seus serveis. Solíem sortir cap al tard, quan el sol se n'anava a la posta. Unes vegades era a Cap de Frares (per fora), d'altres a l'Illa, als Ullastres... Al moment de calar, en "Juanito" (dret a la barca) anava tirant les xarxes al mar mentre jo (mà al canvi de marxes) seguia les instruccions: —«Ara endavant, a poc a poc. Ara punt mort...» (de sobte) —«Enrere!» (ja que la marxa venia malament). —«Torna endavant...» I així, fins a acabar les deu armellades (uns cinc-cents metres, aproximadament). Després, mentre la llum del dia s'acabava i els primers fanals assenyalaven el camí de retorn, era el moment de les confidències; en "Juanito" parlava de pesca, m'ensenyava com fer un nus mariner, com distingir una senya de calament i quasi sempre encetàvem alguna havanera que acabava a l'embarcador de Llafranc. 

 

Lluïsa Gich i els seus fills Frederic i Maite, al fons el "Ligero", Cala Estreta, 1946. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Altres vegades, amb la seva barca de pesca feia "lloguers" per acompanyar als primers turistes a descobrir la costa. I així, em vaig anar familiaritzant amb totes les cales de la rodalia: el Cau Feréstec, Cala Pedrosa, la barraca d'en Juscafresa i la platja de Rotlló, Tamariu (de badia fonda) i la seva platja de l'Iris, la lluminositat d'Aigua Xelida (tranquil·la, i plena de reflexos) amb la barraca d'en Gotes i la casa d'en Rosa com a únics testimonis de presència humana... I quan passaves la Punta d'es Blanc començava un dels racons més solitaris i bonics de la costa: Cala Marquesa (allà on l'aigua té color). El Rec dels arbres (accessible solament per a gent experimentada), les Coves d'en Gispert (meravella natural, sobretot si és de bon matí per veure-hi sortir el sol), Cala de Cabres i els penya-segats que l'envolten... I passàvem la Punta d'es Mut per arribar fins a Aigua Blava (de sorra fina i aigües poc fondes). Aquí solia ser el final del trajecte. Tothom a l'aigua i banyada general. Per mi aquests viatges eren perillosos, ja que no sabia mai l'hora de tornada. Els turistes es trobaven bé en remull i qui és que els deia que a casa es decidien a dinar sense mi? Aquest problema es repetia sovint, i quan arribava tot eren cares llargues i reflexions amenaçadores. Ara, però, reconec que els meus pares eren molt comprensius i de forma general tot acabava amb un "sense postres" i algun arrest domiciliari de tant en tant. 

 

Descripció del vídeo: Embarcada de la família Martí-Gich amb d'altres amistats, des de Llafranc fins la Cala Estreta, l'any 1956. Fons: Arxiu familiar Bruguera-Martí

Però l'endemà, era en León que amb la seva Paulina em proposava d'anar a Cala Estreta. Qui podria resistir-se al "pam-pam" reposat d'aquell motor d'olis pesats que per engegar-lo al matí s'havia d'escalfar el pistó amb un llum de soldar... Les pistonades eren tan reposades i accentuades, que al mateix temps de navegar et feien un massatge vibratori per tot el cos. I així enfilàvem la Punta d'en Blanc i la Punta de la Torre (amb els Caganers, d'aigües somes i garoines a dojo) i tot seguit els Tres Pins (presidint la platja aristocràtica del Canadell). Ull amb els Dos Conills! (escuits traïdors pels principiants), i es Còdol, que dona entrada al Port de Mala Espina (primera de les tres platges del nucli antic de Calella). Amb una platja migrada i amb fons de cintes ve el Port Bo, d'entrada fàcil i emmarcada per les Voltes, que han sentit més havaneres del món. Continua la Llosa dels Encantats, expressa per donar ensurts als que baden, i acaba la trilogia el Port d'en Calau, petita i plena de veles. I mentre la Paulina va traient fum, passem per davant del Port Pelegrí (la platja dels homes), els Banys d'en Caixa, fins a descobrir la font de Sant Roc, platja de Canyers (de difícil accés) i Aigües Mortes (on els pops abunden). Passem la Foradada i els Forcats per enfocar els Castellets, però abans admirarem la roca de Cau Toixó i la platja d'El Golfet*, de dibuix perfecte, aigua transparent i amb una sorra granada que convida a prendre el sol.

Postal promocional de la badia de Llafranc des del camí de ronda, al fons el far de Sant Sebastià, anys 50. Col·lecció Enric Bruguera Martí

Abans de passar pel mig dels Castellets, haurem reduït la marxa perquè la maniobra és delicada. Del costat de la penya que ens portarà a Cap Roig, trobarem tots els tons de verds possibles, a causa de les diferents classes d'herba que hi creix. De sobte, la roca ve vermella i aquesta punta acull una de les colònies més importants de gavines de la regió. És fàcil entre març i abril de veure les cries (de pèl gris) que desafien la gravetat entre les escletxes de la roca. Passat el cap, tornem a accelerar la marxa i deixem la Cala d'en Massoni i la Banyera de la Russa per contemplar es Vedell, racó d'aigües quietes i cristal·lines. Seguim per la Cadena i trobem Font Morisca o El Crit, una platja de molt difícil accés, ja que està plena d'escuits i les barques li tenen respecte. Com que no ens hem acostat a terra, trobem tot seguit Cap de Planes i Cala Bona amb la seva barraca (avui reclamada pels ecologistes per haver canviat d'amo). Passem una altra platja i la Paulina redueix la marxa per poder entrar suaument a Cala Estreta. La Paulina tocarà fons abans d'arribar a la platja i els turistes s'hauran de mullar els peus per accedir a la mateixa. Com podeu suposar, les tornades els feia sempre pel camí més recte, si bé no servia de gran cosa, ja que el retard era massa important.»

Frederic Martí Gich. Llafranc, 2001

Postal promocional de Llafranc amb el Ligero, l'any1958. Edicions Mollfulleda. Col·lecció Enric Bruguera Martí

armellada f. Tipus de pesca format per xarxes o filats superposats.

cós m. 1 Amplada estàndard d'una casa, equivalent a quatre metres i escaig. 2 Es considera l'amplada aprofitable d'un pi per als cairats de sota la teulada.  

eixida f. Mena de terrassa, descoberta o amb porxo, que tenien moltes cases de poble, i que venia a ser l'espai de connexió entre l'habitatge i l'hort, que solia estar al darrere de la casa.

escuit m. Malformació d'escull. Roca a flor d'aigua. Paraula ben pròpia del nostre costaner.  

garoina f. Garota, eriçó de mar. Una de les paraules més emblemàtiques de Palafrugell, atès que és l'únic lloc, juntament amb Begur, on les anomenem així. Pronunciat groina.

rotlló m. Pedra generalment de forma rodonenca. Anomenat també còdol.

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

N. de l'a. Arran de la publicació d'aquest escrit a la Revista de Palafrugell, setembre 2023, número 357. El pescador de Palafrugell Jordi Boy Dellonder, em va fer l'observació que als anys dels records del jove Frederic, El Golfet no era cap platja; sinó un conjunt de rocs on era gairebé era impossible d'acostar-s'hi amb la barca. La platja, tal i com la coneixem ara, es va formar al mateix ritme que es començaven a construir els primers habitatges de segona residència a les zones d'El Golfet i Cap Roig, on l'empresa de construcció propietat d'Antonio Cruz, hi anava abocant runa i sorra procedent de les mateixes obres. El Golfet, doncs, és una platja que en podríem dir artificial.

 

-- 
Per saber-ne més:

• El perfil de la costa, Josep Castelló Regencós "Caste". Any 2003 [esgotat]
• Josep Bañeras, Els noms del territori · Col·lecció Galeria de personatges Núm. 8, Josep Castelló Regencós "Caste". Any 2012 [consulta en línia]
• Palafrugell, parada i fonda (any 1959), Una volta a la muralla (any 1984), Som com som (any 1990), Josep Martí Clarà "Bepes" [consulta en línia] 

 

I per escoltar-ne més:

• La sardana de Llafranc. Música de Ricard Viladesau Caner. Cobla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona
  

• Llafranc, havanera. Lletra* de Josep Martí Clarà "Bepes" i música de Ricard Viladesau Caner, Grup Peix Fregit
  

 

*La lletra de l'havanera Llafranc la podeu trobar al Web de l'Arxiu Municipal de Palafrugell, dins el fons personal Josep Martí Clarà "Bepes", al llibre Som com som, pàgina 56: https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/josep-marti-clara-bepes