Comiats d'estiu al "Night Club" La Raqueta. Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970 de Lluís Maimí Casanovas

Front marítim de Tamariu amb l'Hotel Janó (al mig). Postal d'Edicions Maria Casanovas [mare de Lluís Maimí, autor d'aquest article] i Cia. Autor: Pere Palahí Bach-Esteve. Anys 50. Foto Lluís Maimí

«Recordo molt especialment les festes de tancament de temporada de La Raqueta dels anys 1963, 1964 i 1965, potser per la implicació directa que els cambrers de l'Hotel Janó hi vàrem tenir. En els decursos d'aquells anys, a banda de la programació de rigor, a vegades els cambrers acabàvem organitzant una petita sorpresa per als assistents a la vetllada. Això sí, sempre amb la vènia dels propietaris, ja que entre els tres socis propietaris del local La Raqueta i la direcció de l'Hotel Janó hi havia un vincle molt estret.

A la festa de final de temporada, que va tenir lloc a La Raqueta el 28 de setembre de 1963, segons el programa que l'anunciava i que m'ajuda a clarificar els meus records, hi tocava el conjunt Miami, i com a plat fort, hi havia l'actuació flamenca “Flora y los Duende” [sic] i també la d'altres intèrprets sensacionals.

Fulletó publicitari de vacances a la Costa Brava de l'any 1961. Arxiu Municipal de Palafrugell

Amb ulls d'ara sorprèn la retòrica de reclams publicitaris d'aquella època. Aconseguiria atreure clientela ara una invitació com aquesta?: «La Raqueta de Tamariu, el mejor de los Clubs de noche, agradeciendo las atenciones recibidas de sus clientes y favorecedores, tiene el honor de ofrecerles una sensacional fiesta de fin de temporada"? O bé: "Gran batalla de serpentinas y confetti con intervención de todos los clientes." "Sensacionales concursos de Twist, Rumba, Tango y Pasodoble torero." "La Raqueta obsequiará a todos sus clientes con un típico cremat».  

Festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta de Tamariu on cambrers i cambreres dels hotels Janó i Tamariu amenitzaven part de la festa amb actuacions diverses, l'any 1963. Arxiu Lluís Maimí

 

En llegir-ho no puc evitar de pensar en l'informatiu setmanal franquista No-do, que ens passaven aleshores a cada mitja part de les vetllades de cinema. És justament en aquest programa de fi de festa de l'estiu del 1963, que hi descobreixo aquest anunci: «Brillantísimo fin de fiesta con la presencia del destornillante cuadro flamenco JERÓNIMO (99 veces internacional): guitarrista (Sólo un dedo); rumbero (El Tiritití) ; cantaor (El Gafe); bailaor (El Diente), con la colaboración de las autentificadas primeras figuras del baile español (999 veces internacionales): La Ñiña (1a bailaora); La Rasquiña (2a bailaora); La Soñadora (3a bailaora)». Bé, doncs, ara ja puc descobrir el pastís i us anuncio que aquesta part, en realitat, anava a càrrec dels cambrers i cambreres de l'Hotel Janó i un de l'Hotel Tamariu. Quina gresca! Cap de nosaltres sabia tocar la guitarra, ni cantar, ni ballar flamenc. Però el cert és que vàrem saber divertir, i molt a «los señores clientes y favorecedores de La Raqueta». En “Jerónimo” era en realitat un dels tres socis del Night Club; el guitarrista “Sólo un dedo” era un servidor de vostès; el rumbero “el Tiritití”, en Toni “el Choyo”; el cantaor “el Gafe”, en Bartolo; el bailaor “El Diente”, en Miquel; i las bailaoras “La Niña”, "La Rasquiña” i “La Soñadora”, la Roseta, la Susi i una noia el nom de la qual ara no recordo…

Tal com deia el programa, això sí que va ser «Un derroche de luz y desbordante alegría en el final de fiesta de La Raqueta de Tamariu», si més no per a nosaltres que hi vàrem posar la guinda. 

Fi de festa esbojarrada al Night Club La Raqueta. Una merienda de negros caníbales, l'any 1964. Arxiu Lluís Maimí

El fi de festa del setembre de 1964 va ser d'allò més políticament incorrecte que us pugueu imaginar. Uns quants cambrers i cambreres vàrem irrompre a l'interior del local fent paròdia d'un grup de caníbals. Pintats de negre i amb cara de famèlics, vàrem acabar agafant una persona d'una de les taules i la vàrem posar dins d'una olla amb un foc de mentida a sota. Tot plegat va ser un veritable descontrol, ja que al final, en una mena de dansa endimoniada, hi va acabar participant tota la gent de la sala.

Programa de la festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta amb l'actuació de la ballarina de flamenc la “Morucha”, amenitzada per Manel Bisbe, l'anomenat Gitano de la Costa Brava, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

La darrera festa que recordo, la del 14 de setembre de 1965, potser va ser la més sonada de totes. Ja que la batuta de l'acte d'homenatge i comiat de la “bailaora” de flamenc la “Morucha”, la portava en Manel (Manel Bisbe), el famós Gitano de la Costa Brava, tal com l'havia batejat la també famosa “bailaora” Carmen Amaya.

En Manel Bisbe havia fet amistat a Barcelona amb la “bailaora” Carmen Amaya, que el 1957 s'establí a la Costa Brava, i és aleshores quan es comença a deixar veure per l'Hotel Llafranc, on hi balla de manera improvisada per a turistes i clients. Un dia d'estiu de 1962, la “bailaora” li va dir a en Manel: —«Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados». En aquesta sonada festa, Carmen Amaya va regalar una medalla d'or a en Manel, proclamant-lo el “Gitano de la Costa Brava”. (n. de l'a. d'aquest blog)

En Manel havia guarnit un palanquí amb flor blanca i esparreguera, lliris i clavells vermells i una dotzena de colomins, que volaven a l'entorn, lligats curts amb cintes de colors. Els camàlics érem quatre cambrers, vestits tots amb unes túniques blanques que ens arribaven fins als peus i uns turbants que a penes ens deixaven veure els ulls. En Manel anava davant de tot fent de mestre de cerimònies, presentant majestuosament la “bailaora” com si fos una reina. Jo, que anava a la part de davant, veia perfectament la cara de circumstàncies de la “Morucha” que intentava fer el seu paper tota l'estona, però que, tan bon punt no va acabar la passejada, va guillar del palanquí ben esperitada i es va refugiar al camerino.  

Festa homenatge i comiat de la “bailaora” la “Morucha” al Night Club La Raqueta, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Eduard Bofill Blanch

Els portadors del palanquí de la “Morucha”. Els cambrers: Bartolo, Toni el “Chollo”, Carlos i Lluís. Arxiu Lluís Maimí

Acabada la sessió, els malaguanyats colomins havien quedat lligats al cadafal, que va quedar endreçat darrere l'escenari. Com que eren aprofitadors, vaig proposar que cada un de nosaltres se n'emportés tres d'amagats a la pitrera. Hi van estar d'acord, però sense saber on posar-los, al final els vàrem haver d'encabir dins dels tres calaixos de la meva tauleta de nit, en la proporció de quatre colomins per calaix. Vaig anar a dormir sense que se m'acudís advertir ningú. L'esglai que va tenir la meva mare, l'endemà, quan tot endreçant l'habitació va sentir sorolls dins la tauleta de nit, va ser de campionat. Un cop calmada, en explicar-li que es tractava d'aprofitar els colomins, va decidir col·laborar. Ella els mataria, però plomar-los ni pensar-ho. Al vespre hi va haver reunió general i els galifardeus vam decidir que plomaríem els ocells. Tothom en va quedar fart, de plomar!

 

Con faldas y a lo loco! El camber Antonio López Sánchez i el protagonista d'aquesta història, una nit en què es va disfressar de dona al bar de l'Hotel Janó, per tal que els clients s'ho passessin bé i no se n'anessin als de la competència. Arxiu Lluís Maimí

 

L'àpat, que es va fer un una petita cuina dels apartaments que regentava la meva mare, va ser tot un èxit. El “catxoflino” de colomí que va cuinar ma mare va resultar excel·lent. El problema va venir després, quan es va embussar el lavabo amb les plomes que els meus tres companys, sense rumiar-s'ho gens, havien fet desaparèixer a través de la tassa del vàter. El disbarat es va descobrir quan el paleta, en rebentar la canonada, va començar a trobar les plomes dels colomins d'en Manel Bisbe. En va omplir dues galledes sense que mai ningú no endevinés com carai havien pogut haver arribat als apartaments per acabar embussant les clavegueres!»

Lluís Maimí Casanovas
Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970. Publicació, març 2020

Punts de venda a Palafrugell: Llibreria papereria l'Esquitx, Llibreria Nollegiu i a través del mateix autor. A Tamariu: Botiga Patxei. PVP: 12 €

 

catxoflino m. 1 Acompanyament culinari. Plat a base de tall i verdures tallades fines i cuites fins a la seva caramel·lització. 2 Plat preparat a base de sobres d'altres menges. Dit també catxofino.
palanquí. m. Aparell de transport semblant a una llitera. Conegut també com a civera o civira.  

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

--
Per saber-ne més: 

• Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Annie Unland. Edicions Baix Empordà. Any 2008
• Primers records dels estius. Calella de Palafrugell 1945-1955. Lluís Maimí Casanovas. Any 2019

Blogs/Webs:

• Comparar a Dios con un gitano: Fuego en las pestañas. La Morucha

 

I per escoltar-ne mes:

• Que me mareo. RCA Victor, 1971. La Morucha 

•  Les touristes. Jean-Claude Annoux

La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua

Joan Piferrer, en Juanito de Llafranc barquejant amb el seu fill Josep Maria a Llafranc, l'any 1956. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

Les trifulgues d'en Joan Piferrer Fontàs, més conegut com en Juanito de Llafranc, varen començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.

Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, l'any 1958. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou per mitjà de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. 

 

El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors varen seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro, de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo. I després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.

En Juanito avarant en Pedro a la platja d'Aiguablava, l'any 1956. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

Aquell home de mar tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials; fins al punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar “el rol” o a recollir vals de combustible.

Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro a Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

“El rol”, no era res més que el permís de navegació. Una mena de llibreta on constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui sàviament abolida. 

 

En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien l'“ordeno y mando” i el “vuelva usted mañana” a la base de la sang. Per tant, s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en l'idioma de l'imperi. 

 

És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta del despatx de les Comandàncies de Marina (anomenades llavors “el detall”) s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca! La gent que feia cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser, quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense trucar. Si en dona de voltes el món!

Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

Malgrat aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu que feia el servei a Marina, es va assabentar que la seva sol·licitud havia sigut aprovada. 

Tal dit, tal fet. Sense esperar la confirmació de les “autoridades competentes” i aprofitant que havia de pintar la barca, li va canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol, però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.

Tot va anar com una seda, fins a un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.

 

Programa de mà de la pel·lícula “Gilda”, estrenada als EUA l'any 1946

 

I és que aleshores, Gilda, la magnífica pel·lícula protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada. No només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el Put the blame on Mame, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps, Gilda havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el Papa. No n'hi havia pas per a tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.

En Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada dels 40-50. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li va ordenar que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.

 

L'atzar va fer que al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui es va adonar que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en “el rol” i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!

En Juanito fent garoines amb el Bona Sort, l'any 1994. Fotografia Frederic Martí Gich. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

Després d'haver viscut aquestes experiències i d'altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.

Vista de la platja de Llafranc on durant molts anys barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu de l'any 1969. Fotografia Harry Nuijten. Col·lecció Annemiek Krebbers-Nuijten

Amb l'arribada dels Cruceros, les passejades en barca de la mà dels pescadors com en Juanito es varen acabar. Imatge del creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc, l'any 1969. Fotografia Harry Nuijten. Col·lecció Annemiek Krebbers-Nuijten  

 

Rajar v. int. Créixer en abundància.

A la base de la sang Portar-ho genèticament.

Cobriment de cor Defalliment, desmai i, en conseqüència, pèrdua dels sentits.

Llenya f. Acte de rebre o donar cops forts.

Mesell adj. 1 Insensible als cops o dolors. 2 Tossuderia.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Gilda, un nom que va portar cua

--
Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué. Any 2017. [Esgotat]

 

I per escoltar-ne més:    

• Put the blame on Mame. El ball de Rita Hayworth a Gilda
  

• Amado mío. Un altre ball de Rita Hayworth a Gilda