El marquès de Llafranc. Encaixant hipòtesis i realitats

Carrer del marquès de Llafranc, xamfrà amb Narcís Monturiol. Al fons l'antiga casa d'estiueig 'Villa Maria', actualment desapareguda, ocupant el seu lloc un bloc de pisos. Foto Maria Bruguera

 

Josep Pla a El meu poble, ens acosta en la crònica del marquès de Llafranc. Gràcies a aquest escrit, aquesta curiosa història s'hauria perdut per sempre més en l'oblit, únicament recordada pels descendents del noble en qüestió.

 

Des de l'edat mitjana o medieval, els encarregats en concedir els títols nobiliaris eren els reis o bé el papa que, a més, anaven a parar exclusivament a famílies riques, persones que havien fet mèrits militars o bé a individus rellevants dins la cort que una vegada obtingut el títol, aquest passava de pares a fills (exclusivament a través de descendència masculina) amb el consegüent risc de pèrdua si l'hereu no tenia successió. Avui en dia, aquest model encara segueix vigent, ja que únicament el rei d'Espanya els continua atorgant, però el receptor ja pot ser un home o una dona indistintament.

 

En l'article, Pla ens fa una petita aproximació sobre el doctor Pelegrí Pagès Escolà, explicant que era fill de Palafrugell, d'una de les més antigues famílies de la vila: de can Conxa. El motiu Conxa no és precisament dels Pagès sinó dels Solà, que en realitat són els qui varen heretar el títol de marquès de Llafranc i que ja esmentarem més endavant. Però posem-nos en el context històric, seguint les pautes del relat original de Pla, tot fent una aproximació més acurada sobre la figura del doctor Pelegrí Pagès. Segons dades baptismals consultades en línia a través de l'Arxiu Municipal de Palafrugell i de dispenses matrimonials des de l'Arxiu Diocesà de Girona, podem dir que Pelegrí Pagès Escolà (escrit també Peregrín Pagés Escolar), va néixer el 9 d'agost de 1787. Fill de Peregrí Pagès Vergonyós de Palafrugell, de professió cirurgià i de Gertrudis Escolà Borrull (escrit també Escolar Barrull) de Tordera, de la qual no se n'esmenta cap professió, però sí del seu pare que era doctor en medicina. Va ser el fill gran d'una família nombrosa de vuit germans, que el 1829, es va casar amb Victorina Arroyo Ladrón de Guevara, natural de Viana (província de Navarra). El matrimoni va tenir una filla (nascuda a Viana) i després ja els trobem vivint a Madrid, on varen fixar el seu lloc de residència. 

 

Els fets del nomenament del títol marquès de Llafranc es varen donar sota el regnat d'Isabel II (1833-1868). L'únic títol nobiliari (fins al moment) que hi ha hagut mai a la vila de Palafrugell

A través d'un retall del diari de Madrid El Corresponsal, del 18 de març de 1843, trobem el nom de "Peregrín Pagés Escolar" en un llistat de diputats i senadors (ell en aquest darrer grup) en tant que suplents del grup de senadors corresponsals de la província de Girona a Madrid. Això ens indica que, a banda de residir a la capital de manera fixa, segurament  hauria de tenir relacions amb alts càrrecs del govern i fins i tot dins la mateixa cort. En aquella època, Espanya estava governada per la reina Isabel II, que alhora era reina de Navarra i no oblidem que la dona del doctor Pelegrí Pagès era natural d'aquella província. Aleshores, a mitjans del segle XIX, el facultatiu es trobava residint a Madrid i fent una gran vida. Tal com ens descriu Pla: "Era metge de molta reputació entre la noblesa madrilenya i tenia accés a Palau —reinando Doña Isabel Segunda—" (Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, filla de Ferran VII d'Espanya i la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, va regnar com a Isabel II d'Espanya entre el 1833 i el 1868). Doncs va resultar que en una de les recepcions de palau, el doctor Pagès es va trobar (potser de manera fortuïta) amb la marquesa de Jiménez (més endavant escrit Ximénez), de nom Maria del Carmen Esquivel, de la qual no se'n sap absolutament res, tot i que Pla, ens descriu: "Sembla que era una persona molt bondadosa però una mica coixa".

Els Solà de can Conxa són, en realitat, els qui varen heretar el títol de marquès de Llafranc. Davant d'esquerra a dreta: Miquel Solà Ferrer, Narcís Solà Bofill i el seu germà. Darrere: Sebastià Solà Roig de can Conxa (al mig amb gorra i armilla cordada) i Lluís Solà Ferrer (darrer de la dreta), avarant el Narciso a la platja de Llafranc, c. 1900. Autor desconegut. Fons Arxiu familiar. [El Narciso va ser expropiat durant la Guerra Civil per construir ponts sobre els rius. En Joan Solà Bosch (fill de Miquel Solà Ferrer), que va anar a fer la guerra, el va veure de lluny, sobre el riu Ebre, sense rumb i mentre ell el travessava per anar a Saragossa. Una trista fi per una barca que el dia que la varen estrenar feren una gran festa a Llafranc i dinar a les cinc de la tarda, com quan en aquella època es menjava a les dotze del migdia]

Llavors d'aquest atzarós encontre, entre la marquesa i el facultatiu, aquest va poder observar el fràgil estat de salut de la noble i després d'interessar-se per ella, la va guarir. La dona, com a regal d'agraïment per tal afortunada gesta, no se li va acudir res més que obsequiar-lo amb la seva mà, però va resultar que el metge ja estava casat des de feia temps. I vet aquí la cosa curiosa i el perquè del títol nobiliari (que sembla més treta d'una història de Disney que de la mateixa realitat). Aleshores, el doctor Pelegrí Pagès li va dir: —"No li seria igual senyora, de casar-se amb el meu germà? És solter i viu a Palafrugell"... Però el germà de Pelegrí, en Joan Pagès Escolà (nat l'any 1790) no era noble, per la qual cosa no s'hi podia casar. I ara és com intervé la reina Donya Isabel II, que va resoldre ràpidament la qüestió en ennoblir al pobre Joan, nomenant-lo marquès de Llafranc i que suposem no va tenir més remei que acceptar d'esposar a la generosa i esguerrada senyora marquesa de Jiménez. 

 

Alguns familiars descendents del marquès de Llafranc. Dalt, d'esquerra a dreta: Miquel Solà Ferrer, l'avi d'aquest, Sebastià Solà Roig Conxa i Miquel Gich Sobrevia. Sota: Antònia Ferrer Serra i la seva filla Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich. Llafranc, c. 1900. Autor desconegut. Fons Arxiu familiar

Basant-nos en l'historial del Marquesado de Ximénez de Tejada, podria ser que la flamant esposa de Joan Pagès fos la sisena en la nissaga i que en realitat es digués María del Carmen Esquivel i que va contraure un primer matrimoni amb Antonio Fernández de Navarrete y Paz (1799-1853), Caballero de la Real Maestranza de Caballeria Granada. Tot això són meres suposicions, però el cas és que el títol de marquès de Llafranc és l'únic (fins al moment) que hi ha hagut mai a la vila de Palafrugell! (un compte de Calella o un duc de Tamariu, tampoc haurien estat gens malament...).

 

Però, Pla va més enllà i ens diu del flamant matrimoni: "visqueren una mica més avall de l'hospital, baixant a la dreta, en una casa que té, o tenia, a les finestres i a les portes, molt bons carreus". I continua: "Tenia també un escut sobre la façana". Amb aquesta descripció, Pla ens situa en una casa ubicada al carrer de la Font (número actual 14, en molt bon estat de conservació), amb un gran portal adovellat d'arc de mig punt amb la inscripció IOAN JAUSI - 1596, al damunt un finestral renaixentista amb pilastres estirades de capitells jònics i la llinda motllurada, així com a l'ampit de cada costat amb sengles testes d'angelots. Com a nota històrica i segons notícies documentades, el raval de la Font ja era molt poblat en la meitat del segle XVIII. Tot i que l'edifici descrit ens demostra que ja existia, fins i tot al segle anterior.

 

La façana de la casa del carrer de la Font, número 14, que Pla apunta com a suposat habitatge del marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez

Aquesta casa, la va fer construir el mestre de cases francès Joan Jausí i és on va residir fins que va acabar les obres d'ampliació de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell que estava dirigint. Allà mateix hi varen viure Pelegrí Pagès Vergonyós i Gertrudis Escolà Borrull, però el seu fill Joan, el marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez, en contra del que deia Josep Pla, tenien el seu domicili a Madrid i si venien a Palafrugell, el més probable és que s'allotgessin en la casa senyorial del carrer de Cavallers (número actual 33-35, on avui hi ha una botiga de roba i una gelateria) on segons recorda Jordi Cama Rivas, el seu pare sempre deia que havia estat la residència del marquès de Llafranc. Hem de tenir en compte que quan venien a Palafrugell els pares d'ell ja havien mort. A més, un cop consultat i desgranat el padró d'habitants de l'any 1850, en la casa del carrer de Cavallers hi consta que hi vivien: Sebastià Solà Roig (àlies Conxa) i la seva esposa Antònia Bofill Ferrer, sogres d'Antònia Ferrer Serra (que era la filla de Miquel Ferrer Pagès, l'últim marquès de Llafranc).

 

Vista del carrer de Cavallers des de la plaça Nova on s'entreveu la casa amb la torre que, segons els records de Jordi Cama Rivas explicats pel seu pare, disposava d'una gran galeria senyorial i va ser l'habitatge dels marquesos de Llafranc quan venien a la vila. L'any 1908. Foto-postal Amadeu Mauri. Col·lecció Mauri. Arxiu Enric Bruguera Martí

 

Malauradament, poca cosa se sap més del noble matrimoni; tan sols una única deferència en l'escrit de Pla: "Només sabem que Don Joan Pagès, marquès de Llafranc, pagà la carrera d'advocat a un nebot seu i que aquest senyor no ha deixat cap rastre a Palafrugell". A través de la història contada oralment per la família, de generació en generació, i en l'actualitat amb l'inestimable ajut de Jordi Cama Rivas, hem pogut constatar que el marquès de Llafranc i la marquesa de Jiménez no varen tenir descendència, per la qual cosa el títol va passar al nebot de Joan Pagès (possiblement al mateix a qui va pagar els estudis d'advocacia), Miquel Ferrer Pagès, que aquest va tenir un fill (que va morir a una prompta edat) i una filla, Antònia Ferrer Serra, que aquesta, alhora, es va casar amb Narcís Solà Bosch de can Conxa —ara sí que podem dir que aquest és de can Conxa on Pla en fa esment a l'inici de l'article—, però que a partir d'aquí el títol es perd, sense saber massa bé si és perquè no hi va haver cap hereu masculí directe al llinatge, perquè simplement es va deixar de pagar, perquè no es va trobar mai el títol físic per poder-lo reivindicar o bé perquè a partir dels Solà (de can Conxa), la nissaga es va anar obrint amb una extensa branca de possibles descendents.

 

Com a nota curiosa i després de consultar l'hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de España, s'ha pogut localitzar un tal doctor Pagès a la cort, però ni pel nom de pila ni per l'any es podria correspondre amb els Pagès-Escolà. A El Diario de avisos de Madrid, amb data de dimarts 10 de juny de 1828, es recollia una notícia a ran de la presentació d'un llibre: "El tratado sobre las escrufulosas y demás del sistema linfático, por el Dr. D. Juan Pagés, médico en esta corte. Se hallarán en la librería de la viuda de Quiroga, calle de Carretas".

 

Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich ("la vella i bondadosa senyora Gich", tal com descriu Pla al final de l'article) amb els seus dos fills: Lluïsa (la meva àvia materna) i Frederic (rellotger de professió, que va regentar la joieria-rellotgeria Gich, al carrer de Cavallers). L'any 1906. Autor desconegut. Fons Arxiu familiar

Al final de l'article Pla escriu: "Don Miquel Solà Ferrer, que avui viu a Barcelona, descendent de can Conxa, posseeix un llibre que se suposa és un regal de Donya Isabel II al Doctor Pelegrí Pagès. És una «Guia de Madrid, de forasteros» amb un retrat de la Reina, edició de 1846, però sense cap indicació autògrafa de Donya Isabel".  I el relat continua: "Tot això es perd en la grisalla més malenconiosa. Els llibres són uns cementiris de pedres esborrades. Ningú no sap avui que ha existit el títol de Marquès de Llafranc. Quan El senyor Prats (de la Carrera) deia a la vella i bondadosa senyora Gich (es refereix a Teresa Solà Ferrer, esposa de Gich): «Hauríeu de reivindicar el títol... el títol!», em semblava sentir la veu d'ultratomba del passat arcaic agràrio-feudal de Palafrugell.

 

"Ningú ho ha reivindicat el títol. Tot s'ha perdut en la grisalla trista, incerta, de la vila. Però l'anècdota és sensacional i cent per cent palafrugellenca."

 

Ventall dels descendents de Peregrí Pagès Vergonyós i de Gertrudis Escolà Borrull (sis generacions). Elaborat per Jordi Cama Rivas   

--

Per saber-ne més:

• El meu poble, dins El meu país. Josep Pla. Barcelona: Ed. Destino, OC VII, any 1968, p. 503-505.
  
• Joan Pagès, marquès de Llafranc. Maria Concepció Saurí. Revista Nou Palafrugell, núm. 125, any 1998, p. 17.

Pòdcast Infantas y Reinas, Reinas de España (XXIII), Isabel II:

• Spotify: https://open.spotify.com/episode/6itkYiU2itQhUXyaFQ4ABx
• iVoox: https://www.ivoox.com/reinas-espana-xxiii-isabel-ii-audios-mp3_rf_133247018_1.html
  

 

I per escoltar-ne més:

• Grup Peix Fregit. Com estàs Llafranc? (música: Ricard Viladesau Caner, lletra: Josep Martí Clarà Bepes)
  

• Cobla La Flama de Farners. La sardana de Llafranc (1997)

Joan B. Mas Casamada, el doctor Mas. Un metge entregat a la seva professió

El doctor Joan Mas juntament amb la seva esposa Maria Mirandes i quatre dels nou fills que va tenir la parella: Emília, Ernest, Enric i Carme. Palafrugell, l'any 1910. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Joan Baptista Mas Casamada, va néixer a Girona el 16 de novembre de 1875. Tres anys més tard, la família decideix traslladar-se a Barcelona, on Joan hi va fer el batxillerat, més endavant va entrar a la Facultat de Medicina per obtenir la llicenciatura i amb només vint-i-quatre anys, es va doctorar a la Universidad Central de Madrid amb la tesi: Trayecto de las fibras pedunculares en el interior del hemisferio celebral. A França, va ampliar estudis com a metge assistent a la maternitat de la Maison d'Accouchement Baudelocque de París i a Alemanya, va exercir com a metge voluntari de la maternitat de Munic i com a professor a la Universitat de Brecht, perquè a banda del doctorat en medicina general, també ho va fer en cirurgia reparadora i ginecologia.

 

El doctor Mas amb la seva primogènita Emília en una foto d'estudi, l'any 1908. Fotografia Estudi Amer. Fons Montserrat Dardet Mas

Un cop finalitzada la carrera, el jove doctor va decidir d'enrolar-se com a metge al vaixell Montserrat, conegut com el "el Català", un vapor correu de la Compañía Transatlántica Española, que es va fer famós per haver burlat en dues ocasions el bloqueig nord-americà durant la Guerra d'Independència de Cuba del 1898, comandat pel capità Manuel Deschamps. Posteriorment, el Montserrat va prestar serveis com a vaixell hospital i acabada la guerra, novament va tornar a transportar passatgers.

 

Postal del vapor correu Montserrat, conegut com "el Català", "el millor barco de guerra, de la flota d'ultramar" (com diu la famosa havanera El meu avi, composta pel coronel i músic Josep Lluís Ortega Monasterio), no va ser mai un vaixell de guerra, sinó un de tants vapors de transport de la Compañía Transantlántica Española, que durant la guerra de Cuba se'ls va instal·lar armament, però les tripulacions varen continuar essent civils

No va ser fins a mitjans de l'any següent que a través del farmacèutic i amic de la família, el senyor Mató, es va assabentar d'una vacant de metge titular a la vila de Begur. Gràcies a l'apotecari, el doctor Mas es va integrar ràpidament a la vida del poble on hi va fer grans amistats que li varen durar tota la vida. A més, també va conèixer qui seria la seva esposa, Maria Mirandes Curet (descendent d'indians begurencs, instal·lats a San Juan de Puerto Rico), amb qui es va casar a l'església parroquial de Sant Pere de Begur l'any 1902, instal·lant-se a la casa dels pares d'ella, al carrer de la Creu, número 7, on el doctor Mas hi va continuar exercint de metge fins a cobrir una nova vacant a la vila de Palafrugell, l'any 1907 (primer al carrer de Sant Sebastià, xamfrà amb el carrer de la Lluna, al carrer de la Caritat, a tocar del Casal Popular, i a la fi al carrer dels Valls, número 6) quan ja tenia els quatre primers fills (Emília, Ernest, Enric i Carme), plaça que no va deixar fins a la seva jubilació, l'any 1951 als 76 anys.

 

Carnet del Col·legi Oficial de Metges de Girona del Dr. Joan B. Mas Casamada, número de col·legiat 197. Fons: Galeria de Metges Catalans. Col·legi de Metges de Barcelona

El tercer fill de la parella, Enric (1906-1975), va ser un reconegut futbolista durant els anys vint i trenta del segle passat, que va iniciar la seva carrera amb el FC Palafrugell on va defensar els colors blanc i negre a la Primera Divisió Catalana, i que es va fer molt famós per practicar l'anomenat salt anglès. Aquesta acrobàcia consistia a rebutjar la pilota fent un salt enlaire, amb el doble objectiu d'avançar-se en la rematada del davanter, enviant-la el més lluny possible. Es té constància que, en un partit amb el Canet FC, d'un salt, Mas va treure el xiulet del refli just després que aquest xiulés el quart penal seguit contra el FC Palafrugell. El xiulet, no només va desaparèixer de la boca de l'àrbitre, sinó que es va perdre al camp per sempre més. Enric Mas, que a banda de ser un gran atleta i de tenir l'habilitat de poder jugar en diferents posicions al camp, també destacava per les seves gardeles, alguna de les quals va acabar convertint-se en gol.

 

L'Enric Mas en plena execució del salt anglès. No hi havia cap defensa que li pogués treure la pilota. Anys més tard, la Real Federación Española de Fútbol el va prohibir, tot i que la variant xut de xilena encara es realitza. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Es donava el cas que el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. D'aquesta manera, molts jugadors entraven a treballar al banc, tal com també li va succeir al meu avi, Paulí Martí Clarà, gran amic d'Enric Mas, als quals, l'any 1926, el FC Barcelona va voler fitxar (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Mas va decidir marxar cap a la capital, el meu avi, en canvi, que aleshores ja festejava amb l'àvia —la Lluïsa Gich Solà—, es va fer enrere. Segurament perquè hagué de triar entre la continuïtat del seu festeig i el futbol. 

 

L'Enric Mas (pilota en mà) amb la resta de la plantilla del FC Barcelona, on hi va jugar durant les temporades 1927 a 1932. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Mas, en canvi, va fer una brillant carrera com a defensa amb el club culer durant les temporades 1927 a 1932 (jugant 167 partits, 53 dels quals només durant la temporada 1927-1928), i del 1932 al 1934, amb el RCD Espanyol, amb qui va abandonar definitivament la pràctica d'aquest esport a causa d'una greu lesió de menisc —aleshores sense cura possible— que ja arrossegava des de feina temps. Anys més tard, amb la fi de l'Enric Mas, la meva àvia es vanagloriava recordant la sert que havia fet l'avi Paulí de no haver anat a jugar amb el FC Barcelona.

 

L'Enric Mas va fer una brillant carrera com a defensa. Primerament amb el FC Palafrugell i després amb el FC Barcelona, per acabar la seva trajectòria amb el RCD Espanyol

Ja instal·lats a Palafrugell, el matrimoni Mas-Mirandes va veure néixer els altres cinc fills (Paco, Elena, Josep, Sebastià i Joan), però a banda d'actuar com a metge de família i forense, jutge de pau, fundador de la Creu Roja Espanyola de Palafrugell —animat pel seu consogre, que era membre d'aquesta entitat a Barcelona—, el doctor Mas no va deixar mai d'ampliar els seus coneixements professionals en diverses branques de medicina, com ara la psiquiatria, aprofitant les vacances per anar a estudiar a universitats de l'estranger, matriculant-se en diversos cursos mèdics, concretament al Centre Médical Claparède de Ginebra i a l'Hospital de París. D'altra banda, era un gran lector de llibres sobre medicina i quan volia canviar de tema es decantava cap als de física.

 

El doctor Mas passejant amb les netes Montserrat Dardet (1a esquerra) i Anna Maria Mas a Palafrugell, 1940. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

 

Un fet curiós en la vida del doctor Mas, va ser la seva participació en el salvament dels mariners que varen sobreviure al naufragi del buc italià Palermo (veure entrada: El Palermo. El buc enfonsat durant la Gran Guerra davant del cap de Sant Sebastià), manat per l'experimentat comandant Simone Guli, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. El Palermo era un tramp (vapor de càrrega que no cobreix línies fixes, sinó que es regeix pel mercat de càrregues) que va ser torpedinat, atacat amb canons i enfonsat pel submarí alemany U-72, capitanejat per l'almirall Ernst Krafft, durant el seu viatge des de Nova York a Gènova, a unes 25 milles del cap de Sant Sebastià.
 

Enmig d'una freda tarda del dia 2 de desembre de l'any 1916, sis llanxes de salvament del Palermo arribaven amb penes i treballs a la badia de Llafranc. La majoria de tripulants (147 en total) eren afroamericans, ja que el vaixell feia poc que l'havia adquirit una naviliera dels Estats Units, la resta de mariners eren italians. Desorientats, aterrits, esgotats i morts de fred, ferits i amb quasi sense roba posada, després d'haver remat durant moltes hores, però amb la fortuna d'haver-se pogut orientar gràcies a la resplendor del far de Sant Sebastià, que els va conduir fins a terra ferma. I tot i que existeixen diverses versions sobre la manera de com varen ser atacats, malgrat que el Palermo duia un canó de tir ràpid a la banda de popa, el que sembla més versemblant és que el submarí alemany el va torpedinar en immersió —sense previ avís— amb el periscopi pintat de blanc i lluint el camuflatge disruptiu (per dificultar el seu albirament) i rematat a canonades en superfície des d'uns dels canons de coberta.

 

El submarí alemany model U-73, tipus UE 1, molt semblant al U-72 que va enfonsar el buc italià Palermo. Imatge cedida per Antoni Casinos Va, autor del blog envisitadecortesia.com

 

Un total de 97 homes formaven la tripulació i 51 més eren els encarregats dels animals, "muleteers" (traginers que treballen transportant mercaderies amb bèsties de càrrega com el cavall, la mula o el ruc). Perquè el Palermo, a banda de transportar 800 tones de material bèl·lic per a l'exèrcit italià, també duia animals (1.200 cavalls i 200 mules), fins i tot se sospita que podia haver portat or procedent del govern italià. Tot i que aquesta darrera informació no s'ha pogut corroborar mai, el que se sap és que una bona part dels nàufrags varen ser repatriats dies més tard, a bord d'un altre vaixell. Es té constància que hi va haver un desaparegut (d'origen irlandès, nacionalitzat americà), un ferit greu (que va morir dos dies després de l'atac) i dos més de lleus. Malauradament, però, els qui varen sortir més mal parats varen ser els pobres animals de càrrega, que per alguna inexplicable raó no els varen obrir les portes i varen morir tots, ofegats enmig d'angoixants renills i frenètics cops de potes. Aquest fet tràgic de la guerra, va quedar gravat en la memòria dels qui relataven històries de naufragis, com l'esfondrament del vapor dels cavalls i els negres.

Trenta anys més tard, el 1949, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla va relatar la història del naufragi del buc Palermo, que segons ell, aquesta història li va explicar "un de Begur". Un singular personatge que, suposadament, els alemanys havien llogat per fer-los de guia (com a "pràctic") pels mars de la Costa Brava a bord del submarí alemany U-72.

 

Vista panoràmica d'un Llafranc, pràcticament desert, com el que deurien trobar els supervivents del buc Palermo en arribar amb les llanxes de salvament a la platja. Autor Jaume Ferrer Massanet, l'any 1900-1915. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

Aquell mateix any, el doctor Mas va ser nomenat alcalde de Palafrugell al costat de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a l'any 1917, arran de la seva dimissió per ocupar una plaça de jutge de pau municipal fins al 1920. L'any 1918, any en què l'epidèmia de la grip influença va arribar a Palafrugell, el doctor Mas, juntament amb d'altres metges que aleshores exercien a Palafrugell, varen registrar durant un període de 74 dies (del 18 d'octubre al 31 de desembre de l'any 1918), els pacients que van visitar, classificant-los en nombre de malalts que van ser donats de baixa, els que van rebre l'alta i les defuncions. Més endavant va ser metge forense, però a la vila del peix fregit, a banda d'exercir com a metge de capçalera, ginecologia i obstetrícia, el doctor Mas va tenir una gran dedicació mèdica a diversos col·lectius, sobretot als més desafavorits: metge de la germandat La Previsión Obrera, metge d'assistència als accidentats de les manufactures de suro Armstrong, SA i Trefinos, SL, metge de l'asil dels avis desemparats de la Llar de Nostra Senyora de Montserrat i membre durant la Guerra Civil dels serveis sanitaris a la colònia infantil de la platja de Fornells (Begur) que va acollir mainada refugiada provinent del Front d'Aragó. A més, juntament amb el doctor Quintana de Palafrugell, va tenir cura d'un grup de 56 persones refugiades a Mont-ras (36 de les quals menors d'edat i 20 adultes), la majoria procedents d'Irun.

La Guerra Civil va ser una contesa bèl·lica que va afectar a tota la població però, sobretot, la infantil. Segons la Constitució espanyola de 1931 (oficialment, Constitució de la República Espanyola), en moments de catàstrofe, els primers que havien de ser atesos eren els nens. És per aquest motiu que per protegir aquells nens i nenes que es trobaven en perill es varen instal·lar colònies col·lectives a la zona de Catalunya, el País Valencià i Múrcia. 

Un grup de nens procedents de la Colònia Infantil de Ràdio Barcelona a Caldes d'Estrac, creada pel Govern de la República durant la Guerra Civil, l'any 1938. Fons fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola. Arxiu Biblioteca Nacional de España (BNE)

 

Però una de les iniciatives més interessants del doctor Mas, gràcies en bona part del capital aportat pels industrials i filantrops palafrugellencs Joan Miquel Avellí i Josep Torres Jonama, amb la finalitat de reduir la mortalitat infantil dels fills de les obreres i obrers de les manufactures del suro, va ser la inauguració a Palafrugell de la Casa Bressol i Institut de Puericultura, el 22 d'abril de 1920, en la qual el doctor Mas exercia com a director i metge alhora.

Aleshores, la Casa Bressol constava de dos departaments: un de maternologia (maternitat i psicologia) on hi havia els lactants i un altre com a institut de puericultura (el qual s'hi accedia des del carrer de Sant Martí), amb dues seccions: una per a mainada de 2 a 4 anys i una altra de 4 a 6 anys. La Casa Bressol, es va projectar com una casa per a infants que tenia per objecte vetllar per a l'educació, però també per a l'assistència higiènica. L'immoble estava situat a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria") i s'oferien diversos serveis entre els quals hi havia: una biberoneria (amb un gran aparell d'esterilització), una cambra per a les exploracions mèdiques, sales d'alletament amb bolquers i bressols, parquets individualitzats per aprendre a caminar, un parc de joc intern i un gran pati exterior, un menjador, una sala pel bany, una altra per a les bassetes i fins i tot una estança poder reposar. Malgrat els esforços del doctor Mas, la Casa Bressol amb prou feines va durar poc més de dos anys, per culpa de les diferències internes i presumptes irregularitats entre els membres de l'equip directiu, problemes administratius, a banda d'una baixa assistència d'infants. En tancar les portes, els mobles varen ser dipositats a l'ajuntament en espera de ser subhastats. Una trista fi per un gran projecte.

 

Façana principal de la Casa Bressol, inaugurada l'any 1920, situada a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria"). Un projecte innovador que segons els seus estatuts era un establiment destinat a allotjar i alimentar les criatures durant les hores de treball dels seus pares. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Miquel Ros Saballs

Metge entre règims, l'any 1932 el doctor Mas va integrar la llista de candidats pel Partit Catalanista Republicà de Girona per a les eleccions al Parlament de Catalunya. A més, sempre va mantenir i defensar l'ordre al seu col·legi professional col·laborant-hi en moments complicats, com per exemple els fets del Sis d'octubre de 1934 (coincidint en la seva nominació com a delegat de la secció de Girona en constituir-se el Col·legi de Metges de Catalunya), any en què el president de la Generalitat Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola, afavorint un aixecament armat contra el govern de Madrid. Aquesta acció va fracassar del tot, ja que l'exèrcit espanyol hi va intervenir, provocant nombrosos detinguts, empresonats i processats.

 

El matrimoni Mas-Mirandes va tenir disset nets(*). Aquí amb la petita Montserrat Dardet a Fornells, l'any 1935. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

 

El doctor Mas, tot i estar completament establert a Palafrugell, mai es va oblidar de Begur on hi anava freqüentment; tant per anar a veure la família de la seva dona com per visitar antics pacients, però sobretot a les amistats, com per exemple la que mantenia amb el doctor i company de professió, l'oftalmòleg Hermenegild Arruga Liró, conegut a Begur com el doctor Arruga.

El 1951, a l'edat de 76 anys, el doctor Mas va decidir de retirar-se per anar a viure definitivament a Barcelona, però el 4 de maig de 1958, va ser atropellat per un cotxe amb tan mala fortuna que va perdre la vida a l'instant. Tenia 83 anys i si no hagués estat per aquest malaurat accident hauria viscut més anys, ja que es trobava en plena salut, tant física com mental.

 

Celebració de les noces d'or del matrimoni Mas-Mirandes a Barcelona, l'any 1952. Fotos M. Mateo Collino. Fons Montserrat Dardet Mas

En reconeixement dels serveis prestats durant tants anys a la vila de Palafrugell, l'any 2004 l'Ajuntament va inaugurar la plaça de Joan B. Mas i Casamada, metge i polític (1875-1958).

 

Inauguració de la plaça de Joan Baptista Mas i Casamada, el 24 de setembre de 2004, en presència de l'alcalde Lluís Medir Huerta, familiars i antics pacients, com la meva estimada mare Lluïsa Martí Gich (in mem.) —que em va suggerir de fer aquest post— i que en el seu record va dedicar-li unes paraules. Fotografia Enric Bruguera

(*)Relació néts i nétes: Montserrat, Joan Ignasi i Carme Dardet Mas. Guillermina, Joan Eusebi, Ernest, Cristina i Pere Mas Zammit. Anna Maria Mas de Pomés. Marisa, Dolly, Xavier i Isabel Mas Bahí. Maria Teresa, Montserrat, Carme i Pilar Mas Mateos.

gardela f. En futbol, fa referència a un xut potent. Expressió molt nostra, tot i que no apareix als diccionaris, malgrat haver transcendit a altres llocs a través dels mitjans de comunicació esportius.

refli m. obs. [angl. referee]. Pseudoparaula producte de la deformació del mot anglès referee, 'jutge esportiu'. Antigament, s'usava per referir-se a l'àrbitre de futbol. Anomenat també refe, refi, rèflit, en l'argot palafrugellenc també era conegut com a papu negre.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019

--

Per saber-ne més:

• Casa-Breçol a Palafrugell. Institut de puericultura. Bases científiques, orientació i descripció. Dr. J. Mas Casamada. Editat per Impremta de M. Palé, a Palafrugell. Any. 1921. [Arxiu Municipal de Palafrugell, col·lecció Miquel Ros Saballs]
• L'ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. Joan Busquets | Josep Molero. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Any 1993. [consulta en línia]
• Cent anys de futbol a Palafrugell. Evarist Puig. Edicions Baix Empordà. any 2009
• L'epidèmia de grip influença de l'any 1918 a Palafrugell. Rosa M. Masana Ribas. Estudis del Baix Empordà, volum 34. Any 2018
• "Un de Begur" dins Cinc històries del mar. Josep Pla. Col·lecció El Dofí. Any 1979
• Solo el mar lo sabe. Pecios y naufragios en el mar catalán. Rafael Espinós. Servicios Editoriales, SA. Any 1984 

 

Pòdcasts:

• Ràdio Palafrugell - 'Memòria': Palermo (el buc italià que va ser torpedinat, canonat i enfonsat per un submarí alemany durant la 1a Guerra Mundial davant el cap del Sant Sebastià)  

 

Blogs/Webs:

• Trossets compartits. Sandra Bisbe: L'Escola Bressol de Palafrugell (1920)
• Marina Catalana: Literatura y Torpedos. Josep Pla
• Alma de Herrero: El Montserrat
• En visita de cortesía. Historias de barcos que visitan Barcelona: Simone Guli. (agraeixo al senyor Antoni Casinos Va, autor del blog en qüestió, per haver-me proporcionat informació i enllaços del Palermo i del submarí U-72) 

 

I per escoltar-ne més:

• Intermezzo, Cavalleria Rusticana. Pietro Mascagni. (Aquest famós intermezzo de l'òpera Cavalleria Rusticana, era una de les peces predilectes del doctor Mas que utilitzava per fer dormir a la seva filla gran, Emília)

• El meu avi, Calella 2007. Neus Mar, Port Bo, Les Anxovetes, Els Cremats