Paco Llosa Puig. L'esportista, el forçut i l'home dels mil i un oficis

En Paco Llosa damunt "La Tustarrada", juntament amb la Carmina Belmonte (cantant del conjunt musical El Tren de la Costa), en Carles Francesc i en Josep Pelegrí. Carroussel Costa Brava de Palafrugell, l'any 1988. Foto Paco Dalmau

Na "Panxita", que era una dona molt grassa i necessitava portar unes sandàlies fetes a mida perquè tenia uns peus molt grans, va tenir quatre fills, tres dels quals varen néixer delicats de salut i varen morir molt joves de poliomielitis en només un mes de diferència. I el més petit, de nom Paco, que a base de gimnàstica sueca i moltes sessions de pesos, va passar de ser un vailet desnerit a un home forçut i ben plantat.

 

En Paco Llosa Puig va néixer a Palafrugell l'any 1924, pocs mesos després que els seus pares s'hi haguessin instal·lat. Perquè el seu pare, que exercia de flequer a Sant Feliu de Guíxols, desesperat amb la pèrdua dels fills, va voler marxar per provar sort, lluny de la fatalitat, i va adquirir una fleca en traspàs al carrer del Raval Superior. En Paco, fill únic d'una mare que no sabia de lletra, però que era una bellíssima persona, i d'un pare pervers (descrit pel mateix Paco com a “un malparit”) que a l'edat de sis anys ja el va fer treballar, havent de deixar els estudis prematurament.

Carnestoltes al Centre Fraternal de Palafrugell, l'any 1953. Josep Serra "Grana" (clown), Paco Llosa (forçut), el meu pare Joan Bruguera (caballero Godia), Manel Iglesias (clown amb paraigües) i Jordi Sotelo (hawaià). Autor desconegut. Col·lecció familiar

A la fleca del Raval s'hi trobava el millor pa de pagès de la vila. I al seu pati, un cop acabada la fornada del dia, s'esdevenia un improvisat gimnàs on en Paco iniciava a la gimnàstica (entrenant amb un parell de pesos clavats a la paret) als alumnes del col·legi del senyor Massoni i d'altres vailets de la vila, com en Jordi Cama i el noi gran de can “Licus”, en Josep Jofra. Però també havia fet d'entrenador de futbol (sense cobrar) i donat classes particulars de gimnàstica a la família Puig Palau del Mas Juny de la platja del Castell on es desplaçava en bicicleta. 

 

En Paco Llosa a “La Tustarrada” al Carroussel Costa Brava, l'any 1987. Foto Paco Dalmau

Però en Paco, fart d'anys de carretejar saques de farina amunt i avall, ja tenia un cos valent. I amb només setze anys es va iniciar al món de la boxa, entrenant a Girona i més endavant a Barcelona. Fins i tot, va arribar a fer combats en la categoria de pesos pesants a Palafrugell i a Girona, que no li varen anar gens malament i va guanyar alguns diners extres. Malgrat aquests èxits, va haver de deixar-ho promptament perquè es posava tan nerviós que picava massa fort i, aconsellat per un metge de Palafrugell, va haver d'abandonar el ring abans que pogués matar algú o el deixés impossibilitat sense voler. 

 

Joe Fordson en plena actuació estirant un cotxe de línia SARFA amb les seves dents, al carrer del Sol de Palafrugell, l'any 1949

Però a banda de combats de boxa, en Paco també va participar en altres esdeveniments. Com per exemple l'any 1949, quan va intervenir en una exhibició durant la famosa visita a Palafrugell del forçut Joe Fordson. El campió del món de força Fordson, va arrossegar una SARFA carregada de gent fins al sostre estirant amb les dents i també un cotxe, amb una colla de camàlics al davant que li tibaven la corda en sentit contrari per fer-lo fracassar en l'intent. Però el forçut va vèncer tots els obstacles com si res i va avançar un bon tros al costat de la via del tren a l'antic carrer del Sol, actual Torres Jonama. 

 

Joe Fordson era un atleta més aviat baixet, pesava 68 kg, però estava dotat d'una força sobrenatural, sobretot a la mandíbula. Es desplaçava en tren per tot el territori espanyol fent demostracions de la seva potència. Per retalls de premsa, es té constància que l'any 1949 també va anar a Girona on va fer dues actuacions: una al Teatre Albéniz i l'altra a la plaça de Correus. Segurament, degué aprofitar el viatge de Girona per arribar fins a Palafrugell

Igual que a en Fordson, a en Paco també li agradava de mostrar del que era capaç de fer amb la seva força, i baixava de l'obrador del Raval —passant pel davant de l'església i enfilant cap al carrer Major—, amb una saca de farina de 50 kg a cada braç, fins a la fleca de can Jofra al carrer de la Font. A més, era un element imprescindible de qualsevol acte festiu, fos als carnestoltes fos a les Festes de Primavera i es va fer famós en el record de molta gent, anunciant a tocs de gong i amb el tors absolutament descobert, l'arribada de l'any nou amb les dotze campanades. 

 

En Paco i la Júlia, la seva dona, durant el viatge de noces a Sóller (Mallorca), l'any 1956. Autor desconegut. Col·lecció família Llosa-Medina

Home de món, un dels viatges que més recordava va ser un de semiclandestí en temps de Franco: l'exitosa anada Suïssa, l'estiu de l'any 1956, amb el seu bon amic Josep Roura Roqué. En una sortida nocturna d'estiu a l'antiga 'bolera' de Llafranc, varen fer amistat amb uns turistes suïssos, que varen resultar ser periodistes del diari Journal Anzeiger. Com que durant la seva estada varen collar plegats i fer de cicerone, els altres, agraïts de les seves atencions, els varen convidar a fer la torna i a passar uns dies a casa seva a Berna.

 

Una altra aventura, però que en aquest cas que va fer figa, va ser una suposada anada a París en burro amb l'artista i pintor Josep Puig Clausell. La proposta, per bé que desmanegada, però molt sucosa i engrescadora, va arribar al periodista Jaume Pol Girbal, que en aquell temps  es trobava fent de corresponsal pel diari El Correo Catalán a París. Aleshores, aquest va començar a escriure cròniques sobre el suposat viatge, mantenint als seus lectors en un estat d'absolut suspens. 

 

En Pepet era el ruc que havia d'anar fins a París amb en Paco Llosa i en Josep Puig, cap a la fi dels anys 50. En Pepet, el protagonista d'un viatge frustrat a París en burro! Autor desconegut. Col·lecció família Llosa-Medina

Per subvencionar el trajecte, els dos amics de Palafrugell anaven sovint a Barcelona amb la finalitat de buscar patrocinadors a diverses empreses comercials, però gairebé sempre tornaven amb les mans buides. Així i tot, ja havien pensat que un cop en ruta, d'aturar-se a la plaça Major dels pobles on en Paco faria demostracions de força i en Puig s'encarregaria d'anar pintant caricatures al personal. 

 

El gran protagonista d'aquesta història, però, seria en Pepet; un burro molt manyac i simpàtic propietat de l'oncle d'en Paco, que es va passar la seva trista existència traginant les fagines que es cremaven al forn de pa del Raval i llaurant la vinya de la família. El que passava, però, és que en Pepet tenia un gran defecte; i és que era un absolut desastre pels idiomes, ja que només obeïa les ordres en català. A banda de la qüestió lingüística d'en Pepet, els anaven sortint més entrebancs. I per acabar-ho d'adobar, les autoritats franceses varen prohibir de circular a les seves carreteres amb rodes de ferro, i vet aquí que l'anada a París en burro va fer figa. Com també varen fer la fi d'en catasques, les cròniques del suposat viatge que escrivia en Pol Girbal per a El Correo Catalán. 

 

En Paco Llosa i la Montse Martí participant en el Carroussel Costa Brava de l'any 1988. Autor desconegut. Col·lecció Josep Castelló Regencós

Però com que fer de flequer ja no era el seu fort, als inicis dels anys 60 va decidir d'emigrar cap a Suïssa amb la seva dona, la Júlia Medina Ruiz. Allà hi va tocar tots els pitos, haguts i per haver, i va arribar a exercir fins a dotze professions diferents: veremador, cuiner d'hotel, cambrer, mecànic, operari en diverses fàbriques, impressor… Malgrat tot, l'estada en aquell país, que va durar onze anys, sempre més la va recordar amb gran enyorança. 

 

En Paco, peça clau en tota mena d'actes festius. Aquí durant el carnestoltes al Centre Fraternal, entre la Montse Martí i la Maria Subirana, l'any 1990. Autor desconegut. Col·lecció Josep Castelló Regencós

Retornats a Palafrugell, jubilats, en Paco es va dedicar a pintar quadres més aviat senzills, però fets amb molta traça, bàsicament marines, natura morta i senyoretes lleugeres roba. Va ser en aquella època que va recuperar totes les amistats de joventut. Es va fer membre del Bogart's Club (una associació cultural d'amics del cinema) que li varen organitzar una exposició de pintura, juntament amb en Joan Guitart Ferran. Va continuar sortint a “La Tustarrada” (de la qual ja n'havia sigut plantilla durant els primers anys de creació), al Carroussel Costa Brava i disfressant-se pel carnestoltes del Centre Fraternal de Palafrugell, Palamós i allà on fes falta. També es va retrobar amb el meu pare, en Joan Bruguera Ferrer, que varen coincidir a l'Hospital Trueta de Girona, on ambdós hi eren ingressats. En Paco, però, va morir força abans, precisament el dia en què jo en feia 39, el 26 d'abril de 2004. 

 

Pintura a l'oli realitzada per en Paco de la seva dona Júlia. Propietat i autoria de la foto Anna Paguina Marcos

 

En Paco, sempre es va vanagloriar del seu cognom “Llosa”, que segons ell, tenia l'origen en comú que el del cèlebre escriptor peruà. Qui sap si aquest li hagués pres el guió de la seva vida per convertir-lo en un best-seller. Aquí amb el seu amic i pintor Rodolfo Candelaria, l'any 2003. Foto Francesc Cama Rivas

--

Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué, any: 2017. [Esgotat] 
• L'Abans, el Baix Empordà, Palafrugell. Recull gràfic 1870-1965. Editorial Efados, SL, any: 2005 
• Paco Llosa. L'esportista oblidat. Maria Salvador. Revista de Palafrugell, número 93, juliol de 2001
• 70 anys de La Tustarrada. Evarist Puig. Revista de Palafrugell, número 317, març de 2020 

Blogs/Webs:

• Valencia en blanco y negro: Arrastrando un tranvía

Filmoteca:

• Vídeo noticiari NODO N276B RTVE.es, del 14-04-1948. Actuació de Joe Fordson a Palma de Mallorca: minut 5:53 fins a 6:19

I per escoltar-ne més:

• Ramon Calduch Gimeno. L'emigrant
  

• Vico Torriani - In der Schweiz 1974. VHS Goldie
  

Montserrat Bofill Boera. El valor de ser autodidacta en temps difícils

Els pastels antics Rembrand, que la Montserrat guarda com un tresor, l'any 2018. Foto Maria Bruguera

 

 

Fins allà on arriben els records més llunyans de Montserrat, sap que des de sempre l'ha apassionat el dibuix, arreplegant papers al seu pare per poder-hi pintar qualsevol cosa.

La Montserrat va néixer a Palafrugell, el 17 de maig de 1933. És la tercera de quatre germanes (Maria Rosa, Maria Dolors, ella mateixa i Teresa). El seu pare, Esteve Bofill Rovira, feia d'escrivent a Manufactures i, anys més tard, també va fer de comptable en un magatzem de la Germandat de Pagesos de Palafrugell. La mare, Concepció Boera Girbau, era modista i treballava, juntament amb les seves germanes, en un reputat taller a la vila, propietat de l'àvia. En aquest taller de la vila, s'hi elaboraven tota mena de peces de teixit, per a la gent benestant de Palafrugell, ja que era un taller amb molt de renom dins el gremi. Però, el que verdaderament interessava a la Montserrat, no eren precisament ni el fil, ni l'agulla, sinó el dibuix en el seu estat més pur, i sempre que podia es dedicava a dibuixar estampes sobre paper. 

 

D'esquerra a dreta, Montserrat, Maria Rosa i Maria Dolors i a baix Teresa, acompanyades dels seus pares, Conxita Boera i Esteve Bofill, l'any 1945. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Montserrat Bofill

La Montserrat es va iniciar en la pintura al col·legi de les Carmelites de Palafrugell (actual escola Vedruna), de la mà de la religiosa Carmen, que organitzava concursos de dibuix de motius nadalencs, i que després s'exposaven als aparadors de les botigues del poble. Més d'un cop, la Montserrat havia guanyat amb dibuixos de pessebres. Aleshores, no tenia més de dotze anys. Un dia la seva germana gran li va comprar una capsa d'aquarel·les Taker per 50 pessetes, i va ser d'aquesta manera que la Montserrat va començar a posar color a les seves estampes. No va passar gaire temps fins que el director de l'Escola d'Arts i Oficis, el senyor Lluís Medir Jofra, s'adonés del potencial d'aquella jove que devorava el carbó. 

El naixement, pintat amb tinta xinesa al col·legi de les Carmelites, a l'edat de dotze anys. Col·lecció Montserrat Bofill

Absolutament autodidacta, instruint-se amb llurs propis mitjans i sense l'ajut de cap mestre ni professional, la Montserrat va començar a copiar més dibuixos a través de postals i il·lustracions que trobava en els llibres que li queien a les mans, l'un rere l'altre. Amb catorze anys, edat en què la majoria de les nenes es veien obligades a plegar de l'escola, la Montserrat no en va ser una excepció, i es va veure forçada a aparcar dràsticament els llapis. Van haver de passar molts anys sense que pogués tornar a dibuixar... Només en la imaginació de la seva ment és on podia donar forma als colors i, a poc a poc, va trobar en el punt i la costura, un substitut de la creativitat captiva. I va ser en aquesta època quan es va iniciar en l'art de la mitja, el punt de creu i les puntes al coixí (boixets), Tècniques que no abandonaria mai més i de les quals n'és una autèntica mestra.

La Sagrada Família, pintat amb aquarel·la al col·legi de les Carmelites, a l'edat de tretze anys. Col·lecció Montserrat Bofill

El 7 de setembre de 1959, la Montserrat es va casar amb el seu promès, Joan Lloveras Casamort. La jove parella va establir la seva residència a casa dels pares d'ell, al carrer de Palamós, on la família hi regentava una botiga i vins, i la Montserrat hi ajudava en tot el que podia. 

En Joan, tan bon punt va acabar els estudis a l'escola del senyor Àngel López de Palafrugell, havia d'anar a fer de xofer (tal com era la voluntat del seu pare), però a ell li agradava més la mecànica i se'n va anar a treballar al taller de can Dellonder. I després al de can Gallart, fins que un dia li varen oferir feina a l'Ajuntament de Palafrugell, perquè s'acabava de crear una vacant per una jubilació. I va ser així que Joan va obtenir una plaça al consistori relacionada amb l'aigua, on va aprofitar els coneixements de motors i bombes d'aigua que havia adquirit a la seva feina de can Dellonder, per poder col·laborar en la creació i ampliació de les canalitzacions d'aigua potable de la vila i, posteriorment, de clavegueram.

La Verge de Montserrat, pintat amb carbó i cretes de colors a casa seva, a l'edat de 70 anys. Col·lecció Montserrat Bofill

Ben aviat varen arribar els fills: l'any 1961 va néixer la Rosa Maria i el 1967, Joaquim. Però un altre cop, la Montserrat tampoc va tenir l'oportunitat de continuar dibuixant. I van haver de passar una bona colla d'anys fins que, prop de la seixantena, un cop ja sense les obligacions dels horaris de la botiga de cals sogres i amb els fills grans, va poder descobrir els cursos de dibuix per a adults (que aleshores s'impartien a can Genís a través de l'ajuntament). Per primera vegada va gaudir de classes de dibuix i pintura de la mà de dos professionals: els mestres Àlex Trabal Vallespín i la seva dona Ona Esteban Hernández. I és aquí on, finalment, va poder posar en pràctica tot el que havia après anys enrere per ella mateixa de manera autodidàctica, i es va introduir en diverses tècniques, bàsicament realitzades sobre cavallet, però sobretot amb guix, pastel i oli, que són amb les que sempre s'hi ha sentit més còmoda.

Rosa de Sant Jordi, pintat a l'oli a casa seva, a l'edat de 75 anys. Col·lecció Montserrat Bofill

Actualment, la Montserrat té vuitanta-vuit anys. I tot i que va passar els darrers anys de la vida del seu espòs tenint cura d'ell (va morir el 2017), continua gaudint del plaer del dibuix i de la remembrança de quelcom que podria haver sigut, però per sort, no es va perdre en el camí dels desitjos mancats.   

 

La protagonista d'aquesta història, l'any 2011. Arxiu familiar Lloveras-Bofill