Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París el 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dimecres, 3 de maig de 2017

Maria Català Oliu, la "Maria dels formatges". El dia en què tot va canviar...

Maria el dia de la seva primera comunió amb faixa negra en senyal de dol, 1939. Col·lecció Maria Català Oliu  
 
La Maria Català, va néixer al mas de can Belluga de Mont-ras, l'11 de maig de 1927, però quan només tenia sis anys pocs mesos després del naixement de la seva germana petita, Rosa moria l'àvia materna Concepció Teresa Margarida, "Sió".
 
L’àvia Sió (1869-1933) havia sortit de l'Hospici de Girona (antiga Casa de la Misericòrdia, que des del segle XIX estava sota l’empara de la Diputació Provincial i va ser hospici fins el 1963). A mitjans del segle XIX, les dones que acabaven de ser mares i amb l'objectiu de guanyar un xic de diners, anaven a buscar un nadó a l'hospici per alimentar-lo amb la seva pròpia llet fins que la criatura tenia dos o tres anys. Transcorregut aquest temps, va resultar que la menuda Sió no va voler tornar a l'hospici i quan les monges la varen venir a buscar, es va aferrar tan fort a les faldilles de la dona que li havia fet de dida, que les religioses no varen tenir més remei que donar-la a la família que l'havia acollit. Aquella gent eren els de can Belluga del veïnat de Vila-seca de Palafrugell i, fou així, que la petita Sió va adoptar el mateix motiu.

Els germans Maria i Florenci en una foto d'estudi, 1929. Col·lecció Maria Català Oliu

Amb la mort de l’àvia Sió, al mas de can Belluga hi varen quedar: el vidu (Jaume Oliu Rocas, conegut a Mont-ras com a en "Met dels ocells", degut a la seva afició en parar ballestes per a caçar ocells) la filla i el gendre (Adela Oliu i Josep Català) i els tres fills d'aquests: Florenci, Maria (la nostra protagonista) i Rosa.

Durant la Guerra Civil i per poder tirar endavant la família, Josep Català va continuar fent de pagès, ofici que compartia juntament amb el de bosquetà, fins que al darrer any del conflicte va ser cridat a construir les fortificacions de l’Alt Empordà, a la "Línia Gutiérrez". Aquesta línia comptava amb centenars de petits fortins que cobrien quaranta quilòmetres de costa entre les poblacions de Llançà i Maçanet de Cabrenys i que a partir de Maçanet, continuava amb el nom de "Línia P." o "Línia dels Pirineus", fins a Irun. I a la fi del conflicte, Josep es va iniciar en el negoci de l'estraperlo i amb els diners que li anava generant el negoci, va tornar a posseir quasi tot el que havia perdut durant la guerra. Fins i tot, va arribar a adquirir un camp que conreava amb l’ajut de tota la família. També tenia un carretó i un cavall, i de nits anava de Mont-ras a Sant Feliu de Boada i Pals, carregat amb saques d'arròs que el seu amic Claudi Mató de can Mina de Palafrugell, als vespres, l'ajudava a despellofar. Més endavant, va començar a fer tragines de tota mena per la comarca. 

Adela Oliu Teresa i el seu fill Florenci, 1926. Fotògraf L. Casanovas, Palafrugell. Col·lecció Maria Català Oliu

Un matí d'un diumenge fred d'hivern, varen avisar a en Josep per anar a dur uns mobles a casa dels senyors Terrades de Sant Feliu de Guíxols i els seus dos fills grans, tant en Florenci com la Maria el volien acompanyar, però, finalment, Florenci es va quedar a Mont-ras a passar un matí en bicicleta amb els seus amics i Maria va seguir al seu pare amb la tartana cap a Sant Feliu. Res ni ningú podia preveure que aquell desafortunat dia quedaria encastat en la memòria de tot un poble però, sobretot, en la d'uns pares i germans, creant un punt d'inflexió en la vida d'unes famílies que mai més tornarien a ser les mateixes, consternades per un desventurat accident que va tenir lloc diumenge dia 12 de febrer de 1939, a tan sols a dos mesos de la fi del conflicte.

Una colla de quatre vailets d'entre onze i catorze anys, tots ells amics i veïns del barri de Molinas de Mont-ras: Florenci Català Oliu (de can Belluga), Jaume Català Marquès (un parent seu de cal Deu), Emili Cornellà Vidal (de can Cornellà) i Ignacio Larrañeta Lorenzo (un pobre jove refugiat d'Irun, de només onze anys que s'estava a can Cornellà) varen anar amb les bicicletes a jugar a la pineda de la Torre Simona. El dia abans, els republicans hi havien fet nit i amb la precipitada fugida a trenc d’alba hi varen abandonar tot de material bèl·lic, entre el qual hi havia unes caixes de bombes de mà escampades arreu. Els nois, segurament amb la intenció d'observar-les, se'n varen endur una fins a una roureda del puig de Cucala (molt a prop del mas de cal Deu) i en una fatal manipulació, els la va explotar a les mans. L’explosió gairebé va trossejar els cossos dels pobres nois i a en Florenci li va arrencar les cames i els braços.

Aquell dia, la mare, des de casa va sentir l'explosió, i quan els veïns la varen anar a avisar, encara va ser a temps d'agafar el cos mutilat del meu germà que, amb un darrer fil de vida, li va poder dir: "Mare, mare...". Mai més ens hem pogut treure aquell fet del cap.

El dia de l’enterrament, al bell mig de la Plaça de l’Església de Sant Esteve de Mont-ras, doncs el temple per dins encara era negre amb les parets plenes de sutge a ran d'un foc ben intencionat als inicis de la guerra, jeien quatre taüts de fusta (tres des quals eren blancs) coberts amb la bandera espanyola. Es diu que un fatal cop de vent va aixecar la insígnia del taüt del pobre refugiat basc que havia pagat l’ajuntament i es va descobrir una caixa negra, feta amb la més absoluta pocatraça amb quatre fustes mal arreplegades. 

L'església de Sant Esteve de Mont-ras durant la gran nevada del febrer de 1944. Col·lecció Enric Bruguera Martí

Encara avui, amb noranta-quatre anys d’edat, Maria reté en la memòria els plors d'una mare desolada que havia perdut un fill en aquelles cruels circumstàncies, però també diu que la mare del noi refugiat basc plorava més desconsoladament que cap altra. El destí fou despietat amb els quatre joves, però pel pobre refugiat, encara més. Aquell noi que havia vingut a Mont-ras fugint de la guerra, i just quan hi havia trobat un xic de pau, una bomba mal abandonada el va matar. Al cap d'uns anys, aquella desconsolada mare va tornar a Mont-ras i va fer construir una creu de ferro que ella mateixa va col·locar al lloc on varen trobar les restes del seu fill, tot i que les seves despulles reposen en pau per sempre més en un nínxol anònim al petit cementiri de Mont-ras al costat de l’església
molt lluny dels seus dins d'una miserable caixa de fusta negra.

Durant un temps, a les branques més altes d'una alzina centenària que hi havia al corriolet de la pineda que duu a la font del Rei de Mont-ras, encara s'hi podien distingir penjades les pelleringues de la roba dels vailets i a sota, la solitària creu de ferro que Perfecta Lorenzo, mare d'Ignacio Larrañeta, hi va venir a posar. 

Solitària creu en el camí. Fotomuntatge realitzat per Olga Sanz Valent @olgathestrange
 
Adela Oliu no va poder superar la desgraciada mort del seu fill i en poc més d'un any, moria víctima d'una gran pena amb només trenta-nou anys. Era l'abril de 1940, i va deixar dues filles: Maria i Rosa, de dotze i cinc anys, respectivament. Des d’aleshores, el vidu, Josep Català i les dues filles miraven de tirar endavant amb l’assumpte del contraban i també treballant al camp que havien adquirit, però al gener de 1941, un cavall va mossegar el braç dret d’en Josep i li varen haver de tallar a ran d’una infecció. A partir d’aquell moment, la gent de Mont-ras el varen anomenar per sempre més en “Pep Manco”. 
 
Josep Català Fanals (pare de Maria), conegut com a en "Pep Manco", ja que arran d'una infecció provocada per una mossegada d'un cavall, varen haver d'amputar-li el braç dret, 1942. Col·lecció Maria Català Oliu

Amb el tràgic desenllaç del germà i la sobtada mort de la mare, Maria va deixar de ser nena per a convertir-se de cop en una adulta. I amb només dotze anys, va passar a ser la germana gran, la mare, però sobretot, hauria d’encarregar-se del mas, amb tot el que això comportava, responsabilitats i d’altres tasques que no haurien hagut de ser  pròpies per a una nena de la seva edat. I tot i que va haver de deixar prematurament l'escola, sortosament va trobar en la senyoreta Gertrudis tot el suport emocional, afectiu i pedagògic. Gertrudis Masgrau Caseras
mestra de nenes de les Escoles Públiques de Mont-ras va ser el veritable suport de Maria: li va fer de mare i li va explicar com funcionava la vida pel fet de ser dona, més enllà de les parets del mas. Fins i tot, va haver-li d’explicar com es tenien els fills i què era la menstruació.

Maria (3a esquerra dalt) a la classe de les nenes de les Escoles Públiques de Mont-ras amb la senyoreta Gertrudis Masgrau Caseras (dreta), 1935. Col·lecció Maria Català Oliu

Maria no va deixar el mas de can Colom de Mont-ras fins que es va casar amb Sebastià Borràs Vilanova "Tià" (1921-1997) per anar a viure a la casa pairal de can Borràs, al barri de Santa Margarida de Palafrugell. Allà mateix i a través d’una veïna, es va iniciar en l’elaboració de formatge fresc amb llet de vaca i al cap de poc, coincidint amb "boom" turístic dels rodals, una altra amiga (la Teresa Bosch Arbós) va proposar-li de treure’s el carnet de cotxe per poder distribuir els formatges, que cada cop tenien més requesta, amb un Citroën 2CV que va adquirir de segona mà. Hotels, restaurants, però sobretot els usuaris del mercat de Palafrugell, eren els seus millors clients. Va ser així durant trenta-vuit anys! I vet aquí el perquè tothom ha conegut la Maria Català Oliu com “la Maria dels formatges” per sempre més, i no pas per la tragèdia d’un dia en què tot va canviar...

En l’actualitat, Maria resideix a l’Asil Nostra senyora de Montserrat de Palafrugell. Té noranta-quatre anys, el cap molt seré i una memòria prodigiosa que encara es deleix per una bona lectura, sobretot d’història local. La seva germana Rosa viu en un mas al veïnat de Rapinya, prop de Calella de Palafrugell. 

La protagonista d'aquesta història i una servidora de visita a l'asil Nostra Senyora de Montserrat, el dia en què la Maria va fer noranta-quatre anys, l'11 de maig de 2021. Col·lecció Maria Bruguera Martí

--

Per saber-ne més:
  • ... I també hi va haver una llarga postguerra. Molinas Falgueras, Lluís. 2006. Ajuntament de Palafrugell
  •  L'hospici de Girona (1769-1963). Silencis i paraules d'un món en reclusió. Mutos Xicola, Céline. 2020. Editorial Gavarres
  • Pedres de Girona: La casa de la Misericòrdia i l'Hospici de Girona 

16 comentaris:

  1. Molt bé Maria, interessant i ben explicat.

    ResponElimina
  2. Marta Gallart i Alsina4/5/17 12:30

    Molt interessant, Maria. Se't felicita per la feina feta. A veure si continues ben aviat. Quines vides més interessants les d'aquestes dones que van viure i patir la guerra. I quines casualitats: la meva àvia també es deia Maria Català, però ella es deia Bofill de segon cognom i crec que era nascuda al 1900.

    ResponElimina
  3. Maria,
    No he pogut deixar-lo fins haver acabat!!
    Història que m'arriba molt autèntica. Injusta como totes les guerres,
    Recuperar aquests testimonis és un tresor!!
    Gràcies Maria per aquesta feina tan bonica, sensible i necessària que has fet amb aquest testimoni!!! Esperem la continuació!

    ResponElimina
  4. ,,,Maria, una vegada més som dins la Història amb aquestes espurnes de vida,,,gràcies

    ResponElimina
  5. Maria una història molt trista, el pitjor que li pot passar a una mare, no es d'estranyar doncs que moris de pena...
    Molt bona feina!

    ResponElimina
  6. Victòria Palma5/5/17 10:35

    Maria, aquest escrit té tots els elements per enganxar-te des del primer minut. La història és colpidora i, explicat com tu ho fas, et posa el cor en un puny, sense caure en la carrincloneria. Està molt ben escrit. Bona feina. En volem més. Enhorabona, Maria!

    ResponElimina
  7. Molt bé Maria. Molt ben explicat i documentat. Hauràs de fer-ne un recull per publicar-ho fora del blog.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Molt be Marieta qui ho de dir que en aquestes altures resultes
    que eres una gran escritora, Endevant.

    ResponElimina
  9. Maria, aixó es una historia de la guerra molt triste, l'impacte de la guerra en familias, mort de jeunesse, mort de innocencia.
    Ven soufrir massa, aquests familias.

    ResponElimina
  10. Quina història tan trista i tant viva alhora, que marca la vida d'una persona per sempre més. Un testimoni molt bonic i sentit, arrabassat a l'oblit.
    Bravo! Maria

    ResponElimina
  11. Hola Maria.
    Molt afortunats som en poder documentar i publicar amb plena llibertat les històries que escrivim. Donem a conèixer fets que estan oblidats gairebé per tot-hom i amb això fem feliços a molta gent. Clarament els nostres blogs són un referent molt important, per les generacions que ens venen al darrera.
    Moltes gràcies Maria, pel teu comentari. Sovint amb miro el teu blog i m'agrada molt llegir els teus articles. Segueix així que estàs a la bona via.
    Salutacions.
    Joan Carrera i Vilardell

    ResponElimina
  12. Enhorabona Maria per compartir aquestes històries i vivences tan ben documentades i escrites.

    ResponElimina
  13. Moltes gràcies Joan per seguir-les, compartir-les i comentar-les!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  14. Impressionant Maria, me ha encantat. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan Pere, m'alegra que t'hagi encantat!

      Elimina
  15. Enhorabona un cop més per la teva publicació de la Maria Català i Oliu a la Revista de Palafrugell, ets una superació constant cada vegada.
    Salut i que no paris de fer-nos gaudir de les teves publicacions.

    ResponElimina