Plaça Nova amb la torre de Can Moragas, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: Arxiu Municipal de Palafrugell

dimecres, 3 de maig de 2017

Maria Català i Oliu, la «Maria dels formatges». Infantesa (1a part)

Maria Català Oliu. Primera Comunió, maig de 1939

La tria del personatges d’aquest blog no és mai a l’atzar, sinó depenent del material de què disposo però, sobretot, per les històries de família que m’explica la meva mare, Lluïsa Martí Gich. Per casualitat, un dia vaig topar amb Maria Català Oliu. La Maria, havia llegit a la Revista de Palafrugell del passat mes de febrer l’article guanyador de la 2a edició del Premi d’articles periodístics Santi Massaguer: «El llegat de Josep Torres i Jonama i la depuració de l'escola catalana durant el franquisme» (ampliat en aquest blog sota el títol: «Josep Gené i Barbosa. El somni d’un mestre republicà enmig la barbàrie franquista») on en una foto de l'exalumnat del mestre Gené hi reconegué el seu germà gran, Florenci. Des que em varen informar de l'existència de Maria Català, de seguida vaig pensar que em podria facilitar més noms de les fotografies d'antics alumnes de les escoles públiques de Mont-ras. Em vaig plantar a casa seva, al barri de Santa Margarida de Palafrugell, i tot i que no estic avesada a fer entrevistes, la seva vitalitat i prodigiosa memòria em varen captar de seguida.

Jo no vaig ser mai feliç; només fins als sis anys.

Només amb aquest títol, ja podria elaborar una entrada al blog. Però el temps se’ns va anar escolant i vaig tornar-hi un dia i un altre..., doncs resulta que em trobava enmig d’una vida plena d’històries.

Antic Hospici de Girona. Actualment, Casa de Cultura
Maria Català Oliu va néixer a Mont-ras, al mas de can Colom, l'11 de maig de 1927, però quan només tenia sis anys, quatre mesos després que nasqués la seva germana petita, Rosa, moria l'àvia materna "Sió". Concepció Teresa Margarida (1869-1933) havia sortit de l'Hospici de Girona (antiga Casa de la Misericòrdia, que va ser Hospici fins el 1963). A mitjans del segle XIX, les dones que acabaven de ser mares i amb l'objectiu de guanyar un xic de diners, anaven a buscar un nadó a l'Hospici per alimentar-lo amb la seva llet fins que la criatura tenia dos o tres anys. Transcorregut aquest temps, va resultar que la menuda "Sió" no va voler tornar a l'Hospici. Es va aferrar tant fort a les faldilles de la dona que l'havia alimentat i fet de mare, que les religioses no varen tenir més remei que donar-la a la família que l'havia acollit. Aquella gent eren els de can Belluga del veïnat de Vila-seca de Palafrugell i, fou així, que la petita "Sió" va prendre el mateix motiu.

Detall fortificació, Alt Empordà
Amb la mort de na "Sió" de can Belluga, al mas de Mont-ras, hi quedaren: Jaume Oliu Rocas (el vidu), Adela Oliu Teresa i Josep Català Fanals (filla i gendre) i els tres fills d'aquests; Florenci, Maria (la nostra protagonista) i Rosa. Arribada la Guerra Civil i per poder tirar endavant la família, Josep Català va continuar fent de pagès, ofici que compartia juntament amb el de bosquetà, fins que al darrer any del conflicte fou cridat a construir fortificacions, concretament, a la de la "Línia Gutiérrez" (que comptava amb centenars de petits fortins que cobrien 40 Km. de costa entre les poblacions de Llançà i Maçanet de Cabrenys i que a partir de Maçanet, continuava amb el nom de "Línia P." o "Línia dels Pirineus", fins a Irun). 

A la fi de la guerra, Josep s'inicià en el negoci de l'estraperlo i amb els diners que li anava generant el negoci, va tornar a posseir el que havia perdut durant el conflicte. Fins i tot, va adquirir un camp per conrear-lo. Tenia un carro i de nits anava de Mont-ras a Sant Feliu de Boada i Pals carregat amb saques d'arròs i el seu amic Claudi Mató de can Mina, als vespres, l'ajudava a "descascar-lo". A més, tingué la gran sort que els de cal Menut de Palafrugell i el Cabo Tomás sempre li varen fer els ulls grossos. Més endavant, començà a fer tragines de tota mena pel Baix Empordà. 

Joves traginers damunt d'un carro, anys trenta

Un matí fred d'un diumenge d'hivern, el varen avisar per anar a dur uns mobles a casa dels senyors Terrades de Sant Feliu de Guíxols. Els seus fills grans Florenci i Maria el volien acompanyar, però, finalment, Florenci es quedà a Mont-ras a passar un matí en bicicleta amb els seus amics i Maria seguí al seu pare amb el carro. Ningú feia preveure que aquell dia, malauradament, quedaria encastat en la memòria de tot un poble però, sobretot, en la d'uns pares i germans, creant un punt d'inflexió en la vida d'unes famílies que mai més foren les mateixes, consternades pel desafortunat esdeveniment que va tenir lloc, el dia 12 de febrer de 1939, a tan sols a dos mesos de la fi del conflicte.

Una colla de vailets d'entre onze i catorze anys, tots ells amics i veïns del barri de Molinas de Mont-ras: Florenci Català Oliu (de can Belluga), Jaume Català Marquès (un parent seu de cal Deu), Emili Cornellà Vidal (de can Cornellà) i Ignacio Larrañeta Lorenzo (un jove refugiat d'Irun de només onze anys que s'estava a can Cornellà) varen anar amb les bicicletes a jugar al bosc de la Torre Simona. El dia abans, els republicans hi havien fet nit i amb la precipitada fugida de l'endemà hi van abandonar tot de material bèl·lic, entre el qual hi havia unes caixes de bombes de mà escampades arreu de la pineda. Els nois, segurament en la intenció d'observar-la, se'n varen endur una fins a l'esplanada del puig de Cucala i en una fatal manipulació, els va explotar a les mans.

Adela Oliu Teresa amb el seu fill Florenci, 1925
«Aquell dia, la mare, des de casa va sentir l'explosió, i quan els veïns la van anar a avisar, encara va ser a temps d'agafar el cos mutilat del meu germà, que amb un darrer fil de vida li va poder dir: "Mare, mare...". Mai més ens hem pogut treure aquell fet del cap». Adela Oliu Teresa, no va poder superar la desgràcia i al cap de poc més d'un any, moria víctima d'una gran pena amb només 39 anys. Era l'abril de 1940 i deixà dues filles: Maria i Rosa, d'onze i quatre anys, respectivament.

El dia de l’enterrament, al bell mig de la Plaça de l’Església de Mont-ras (doncs, per dins, el temple encara fosc i ple de sutge a ran d'un foc ben intencionat als inicis de la guerra) jeien quatre taüts coberts amb la bandera espanyola. Es diu que un fatal cop de vent va aixecar la insígnia del taüt del pobre refugiat basc que havia pagat l’ajuntament i es descobrí una caixa, negra, feta amb la més absoluta pocatraça amb quatre fustes mal arreplegades. 

Encara avui, als seus noranta anys, Maria reté en la memòria els plors d'una mare desolada que havia perdut un fill en aquelles cruels circumstàncies, però també diu que la mare del noi refugiat basc plorava més desconsoladament que cap altra. El destí fou despietat amb els quatre joves, però pel pobre refugiat, encara més. Aquell noi que havia vingut a Mont-ras fugint de la guerra i just quan hi havia trobat un xic de pau, una bomba mal abandonada el va matar. Al cap d'uns anys, aquella desconsolada mare va tornar i va fer construir una creu de ferro que ella mateixa col·locà al lloc on van trobar les restes del seu fill, tot i que les seves despulles reposen en pau per sempre més en un nínxol anònim al petit cementiri de Mont-ras molt lluny dels seus dins d'una miserable caixa de fusta negra.

Durant un temps, a les branques més altes d'una alzina centenària que hi havia al corriolet de la pineda que duu a la font del Rei de Mont-ras, encara s'hi podien distingir penjades les pelleringues de la roba dels vailets i, a sota, la solitària creu de ferro que Perfecta Lorenzo, mare d'Ignacio Larrañeta, hi va venir a posar. 

RIP
Solitària creu en el camí

Amb la tràgica mort del germà però, sobretot amb la sobtada mort de la mare, Maria deixà de ser nena per a convertir-se en adulta. Amb només dotze anys, passà a ser la germana gran, la mare, però, sobretot, hauria de dur el mas. I tot i que hagué de deixar prematurament l'escola, trobà en Gertrudis Masgrau —mestre de nenes de les Escoles Públiques de Mont-ras el suport emocional, afectiu i pedagògic que tornaria a marcar l'adolescència i la vida adulta de Maria Català Oliu per sempre més. 

Continuarà... 

11 comentaris:

  1. Molt bé Maria, interessant i ben explicat.

    ResponElimina
  2. Marta Gallart i Alsina4/5/17 12:30

    Molt interessant, Maria. Se't felicita per la feina feta. A veure si continues ben aviat. Quines vides més interessants les d'aquestes dones que van viure i patir la guerra. I quines casualitats: la meva àvia també es deia Maria Català, però ella es deia Bofill de segon cognom i crec que era nascuda al 1900.

    ResponElimina
  3. Maria,
    No he pogut deixar-lo fins haver acabat!!
    Història que m'arriba molt autèntica. Injusta como totes les guerres,
    Recuperar aquests testimonis és un tresor!!
    Gràcies Maria per aquesta feina tan bonica, sensible i necessària que has fet amb aquest testimoni!!! Esperem la continuació!

    ResponElimina
  4. ,,,Maria, una vegada més som dins la Història amb aquestes espurnes de vida,,,gràcies

    ResponElimina
  5. Maria una història molt trista, el pitjor que li pot passar a una mare, no es d'estranyar doncs que moris de pena...
    Molt bona feina!

    ResponElimina
  6. Victòria Palma5/5/17 10:35

    Maria, aquest escrit té tots els elements per enganxar-te des del primer minut. La història és colpidora i, explicat com tu ho fas, et posa el cor en un puny, sense caure en la carrincloneria. Està molt ben escrit. Bona feina. En volem més. Enhorabona, Maria!

    ResponElimina
  7. Molt bé Maria. Molt ben explicat i documentat. Hauràs de fer-ne un recull per publicar-ho fora del blog.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Molt be Marieta qui ho de dir que en aquestes altures resultes
    que eres una gran escritora, Endevant.

    ResponElimina
  9. Maria, aixó es una historia de la guerra molt triste, l'impacte de la guerra en familias, mort de jeunesse, mort de innocencia.
    Ven soufrir massa, aquests familias.

    ResponElimina
  10. Quina història tan trista i tant viva alhora, que marca la vida d'una persona per sempre més. Un testimoni molt bonic i sentit, arrabassat a l'oblit.
    Bravo! Maria

    ResponElimina
  11. Hola Maria.
    Molt afortunats som en poder documentar i publicar amb plena llibertat les històries que escrivim. Donem a conèixer fets que estan oblidats gairebé per tot-hom i amb això fem feliços a molta gent. Clarament els nostres blogs són un referent molt important, per les generacions que ens venen al darrera.
    Moltes gràcies Maria, pel teu comentari. Sovint amb miro el teu blog i m'agrada molt llegir els teus articles. Segueix així que estàs a la bona via.
    Salutacions.
    Joan Carrera i Vilardell

    ResponElimina