Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Argentina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Argentina. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de juliol del 2017

Josep Prat Porquet, un pioner en seu temps. «Broker» i esportista d'elit

Josep Prat (esquerra) capità del primer partit internacional de bàsquet jugat a Espanya, el 25 de març de 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

Josep, el segon dels sis germans Prat-Porquet, va néixer en ple hivern de 1903, en una masia als afores de Barcelona. De ben petits, els dos barons varen ser enviats a estudiar als Jesuïtes de Sant Pere Claver, al Clot, Barcelona. Aquest orde religiós de l’Església catòlica, adaptant-se a les constants necessitats de la societat, posaven com a principal àmbit d’acció, l’educació dels col·lectius més desfavorits en l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. D’aquesta manera, els germans Fèlix i Josep varen poder estudiar. 

Josep era molt intel·ligent, tot i que no va voler fer carrera. Alumne excel·lent en càlcul mental i matemàtiques, a l'edat de quinze anys, compaginant els darrers anys als Jesuïtes, va començar a treballar a la Borsa de Barcelona amb un corredor que li va mostrar el funcionament dels mercats borsaris i, a poc a poc, la borsa va esdevenir en Josep la seva professió de per vida. «Anava a missa a diari, doncs era un home molt religiós i sortint, a treballar a la Borsa que abans estava ubicada a l’edifici gòtic de la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II». M’explica, la Paquita, la segona dels sis fills que va tenir Josep.  
 
El 1915, es va crear la Borsa Oficial de Comerç de Barcelona, governada i administrada al Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. A mitjans del segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria i el naixement de les primeres Societats Anònimes catalanes, es va iniciar la contractació de títols i valors, i a Barcelona hi havia un mercat molt actiu. Un corredor de borsa (actualment nomenat "broker") és una persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc., per compte d’altres persones. «Abans, les transaccions entre les Borses de Madrid i Barcelona es feien únicament per telèfon». Matisa, la Paquita.


Postals del pati i l'interior de l'edifici de la Borsa de Barcelona de l'any 1915

Als Jesuïtes, a banda de professar principis religiosos, introduïen l’educació física com a matèria, contribuint en el desenvolupament de l’esport a tot l’alumnat. Josep, que era un home alt per l’època (perquè feia més de metre vuitanta) i atlètic de complexió, era fàcil que destaqués en qualsevol esport, i d'aquesta manera es va iniciar en el futbol i més endavant en el bàsquet. Procedent del Sant Feliuenc Futbol Club, el 25 de juliol de 1925, Prat va fitxar com a porter del Futbol Club Martinenc de Barcelona, per bé que a ell li agradava més de xutar la pilota, però no ho podia fer per un problema als peus. Aleshores, al cap de poc temps, es va passar al Bàsquet Club Martinec, tot i que va continuar estant federat com a futbolista, sempre va compaginar ambdós esports. 

Contracte entre el FC Martinenc i Josep Prat, signat a Barcelona, el 25 de juliol de 1925. Arxiu familiar Prat-Colls
 
Prat, va ser dues vegades campió de Catalunya de bàsquet amb el Bàsquet Club Martinenc. A més, va formar part del primer partit internacional de bàsquet a Espanya i ho va fer amb la Selecció Catalana, on ell mateix va capitanejar el partit davant de l’Hindú Club de Buenos Aires (Argentina). L’Hindú era un club que es va fundar el 1919 per famílies benestants de la societat argentina i que havia estat cinc anys consecutius campions d’Amèrica del Sud. El gener de 1927, la Federació Catalana es va assabentar que el club argentí projectava una gira per Europa jugant partits d’exhibició. Aleshores, diverses personalitats de l’època varen fer gestions perquè vinguessin a Barcelona, després d'haver jugat dos partits a Londres i tres a París. I va ser d'aquesta manera que el 25 de març de 1927, a les cinc de la tarda, al camp de futbol del FC Gràcia, es varen enfrontar la Selecció Catalana de Bàsquet (vestits amb unes samarretes cedides per la Federació Catalana d'Atletisme, FCA) i l’Hindú Club de Buenos Aires, que va guanyar per 16 a 50 (10-26 a la mitja part). 

Josep Prat (primer dreta) capità, de la plantilla de la Selecció Catalana de Bàsquet que va jugar contra l'Hindú Club de Buenos Aires. Barcelona, el 25 de març de 1927. Arxiu familiar Prat-Colls
 
Segons la premsa de l’època, el partit va comptar amb una assistència de més de 5000 espectadors que van pagar 1 pesseta pel públic en general i 0,50 cèntims pels socis del FC Gràcia i jugadors federats. Amb la demostració del domini i la tècnica que varen representar els argentins, va fer que el bàsquet català fes un salt cap a la modernitat esportiva del moment i va ser clau pel futur d’aquest esport al nostre país que mai més fou com abans, i no només perquè els 5 jugadors per equip s'hi van quedar per sempre (aquí es jugava 7 contra 7), sinó també per jugar en un camp reglamentari específic per bàsquet (perquè aquí es jugava en camps de futbol, sencers o en mig camp), a més d'una sèrie d'elements tècnics i tàctics que ràpidament varen ser copsats pels estaments directius i tècnics de la Federació i clubs. Prat, com a capità (procedent del Martinenc) i un dels jugadors més destacats del partit, va subratllar en un diari de l’època: «Nosaltres jugàvem a improvisar; ells, amb jugades més estudiades». Prat, va haver de deixar el bàsquet al cap de poc, tot i que la Federació Catalana el va considerar com un professional, perquè també havia jugat de porter al mateix equip de futbol del seu club. 

Anneta Colls Sabater, l'any 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

El 1928, Josep Prat es va casar amb la palafrugellenca Anneta Colls Sabater (1905-1967). La meva mare, Lluïsa, i Paquita (filla de Josep i d’Anneta) m’expliquen que els pares de Paquita es varen conèixer al camp del Casal; camp del Futbol Club Palafrugell, perquè tant el Martinenc com el Palafrugell jugaven a la mateixa lliga: la 1a Divisió Catalana. Anneta, aleshores, anava a veure els partits amb les amigues i allà mateix es varen enamorar. La família d’Anneta vivia en una casa situada al carrer de les Cases Noves de Palafrugell. La seva mare, Rosalia Sabater, era una dona emprenedora amb negoci propi a la casa que, al cap de poc temps d’estar casada, va adquirir una màquina de fer mitjons, que amb el temps en va arribar a tenir dues més, a més de dues dones operàries que treballaven per ella, i també amb Quimeta Comalada Aleñà (1918-2012), que amb només onze anys, va començar a treballar repartint les comandes a domicili i que sempre més es va quedar amb la família fins a quatre generacions estimada i tractada com un membre més.

Darrera: Josep Prat, Anneta Colls i la seva cosina Pilar Suñer. Davant: Tia Dolores Colls, Rosalia Sabater i Martí Colls. Palafrugell, l'any 1928. Arxiu familiar Prat-Colls
 
Amb l’inici de la Guerra Civil, la borsa també es va paralitzar i, mentre Anneta Colls s’instal·lava a la casa dels seus pares a Palafrugell amb els tres fills de la parella (Josep Maria, Paquita i Dolors) i amb la Quimeta —ja com a mainadera—, mentre que el seu espòs Josep, estava a cavall entre la capital catalana i Palafrugell provant altres vies de subsistència, perquè no va anar a fer la guerra. Aleshores, es va enrolar amb un vaixell de pesca a l’Estartit, l’Escalenc, i més endavant va fer de vigilant d’una benzinera de Girona durant bona part del conflicte. 
 
La Paquita, explica que quan el 18 de juliol del 36, els Milicians varen requisar pisos a Barcelona, la família Prat-Colls es trobava de vacances a la casa dels avis del carrer de les Cases Noves de Palafrugell, i que quan varen entrar al pis dels seus pares, no en varen treure res; només una preciosa nina de porcellana propietat de les nenes de la casa, ja que algú va cridar: «D’aquí no toqueu res, que és el pis del porter del Martinenc!». I continua explicant: «Al costat de la casa dels avis de Palafrugell, que era el magatzem de l'avi Martí (perquè era constructor d'obres) l’àvia Rosalia hi va allotjar uns quants Internacionals. Si el papa es trobava a casa, s'havia d’amagar sovint a l’armari quan hi havia moviments estranys de gent que entrava i sortia del magatzem». 

Conxa i Lluïsa Martí Gich, Pepe Gich Blasco, Paquita i Josep Maria Prat Colls a Aiguafreda, l'any 1935. Arxiu familiar Bruguera-Martí
 
L’endemà mateix que d'acabar-se la Guerra, Josep es va reincorporar a la Borsa (perquè encara li guardaven la plaça) i el 1940, amb el naixement del seu quart fill, tota la família se’n va anar de Palafrugell per instal·lar-se definitivament a Barcelona, tot i que sempre van estar vinculats amb la vila del peix fregit, on van conservar molt bones amistats, entre les quals hi havia els meus avis, Paulí i Lluïsa (veure entrada 116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). A més, Josep també feia de corresponsal a Barcelona de la societat del meu avi Paulí i el senyor Bofill, Lluís Bofill, canvi i borsa. 

Josep era un home sagaç i molt llest pels números. Abans d’acabar la guerra, quan tot feia preveure la imminent victòria de Franco, es va assabentar a través de l’emissora de la ràdio franquista de quines serien les sèries de bitllets bones i també les dolentes. D’aquesta manera, va poder ajudar a molta gent, tot i que el tipus d’economia predominant era i va continuar sent durant molt temps, la basada en el bescanvi de mercaderies.

Anneta Colls i la seva filla Dolors passejant pell carrer Estret de Palafrugell, l'any 1940. Arxiu familiar Prat-Colls

L’any 1967, amb la malaltia crònica d’Anneta, i en la darrera voluntat de ser enterrada a Palafrugell, moria en el trajecte de Barcelona a Palafrugell. Va deixar sis fills: Josep Maria (1929-2006), Paquita (1930), Dolors (1936), Rosalia (1940), Maria (1945-1989) i Pere (1950-2019). Aleshores, Josep es va quedar a Barcelona i el 1969, al cap de dos anys de la mort de la seva esposa, va deixar definitivament la borsa després d’haver-hi treballat més de cinquanta anys.  
 
Dos anys abans de la seva mort, el 1993, Josep va prendre una difícil elecció. Home urbanita, fet a la vida de ciutat i de visites diàries al nou edifici de la Borsa de Barcelona al passeig de Gràcia, amb noranta anys, va decidir de venir a viure a Palafrugell a la casa dels pares de la seva dona (on actualment viuen, porta per porta, les seves dues filles Paquita i Dolors). Josep Prat va morir el 1995, a l'edat de noranta-dos anys, lluny dels anys de glòria esportiva, però molt a prop de Déu, que el va tenir sempre present, igualment agraït amb els seus pares espirituals; els Jesuïtes, i encara més a prop de la seva estimada esposa, Anneta.

Josep Prat Porquet, alumne d'un recés al Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, 1 de maig de 1935. Col·lecció particular de l'a.

Nota de l'a. Amb la intenció de trobar una foto antiga del Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, vaig topar amb un portal de col·leccionisme de postals i per atzar, amb la foto-postal del recés de 1935, on vaig identificar Josep Prat Porquet. Aleshores, la vaig comprar, la vaig fer emmarcar i regalar a la seva filla, Paquita Prat Colls, que és qui m'ha proporcionat tota la informació i la resta de fotografies per poder elaborar aquest article. Moltes gràcies, Paquita! 
 
Josep Prat amb les nétes Cristina i Isabel Stutz durant la celebració de la primera comunió d'aquesta última a Alemanya, l'any 1991. Arxiu familiar Prat-Colls

diumenge, 19 de febrer del 2017

Pepita Gorgoll Fina. De Palafrugell a Buenos Aires

Foto de carnet de la Pepita Gorgoll, que ens va enviar juntament untament amb una carta, als inicis dels anys vuitanta, adreçada a l'àvia Maria, la seva gran amiga d'infantesa. Arxiu familiar Bruguera-Martí

La Pepita, com tants altres compatriotes, havia hagut de deixar Palafrugell per marxar cap a l'Argentina. I en la il·lusió pel retrobament amb vells amics, va tornar a Palafrugell l'any 1974. Tenia aleshores seixanta-quatre anys i n'havien passat gairebé trenta-cinc des que va haver d'emigrar a Buenos Aires.

Explicava la Pepita en una entrevista al periodista Santi Massaguer per a la Revista de Palafrugell, del mes de març de 1974«En arribar a la vila, des de l'estació d'autobusos
(situada en aquell temps al carrer de Torres i Jonama) no vaig saber dirigir-me al carrer de Sant Joan, que és allà on poso. I vaig haver de prendre un taxi». El carrer de Sant Joan es troba a només tres cantonades de l'antiga estació de la Sarfa. I continua: —«He vist edificis nous i, sobretot, molts comerços i botigues que no hi eren. Que, per cert, els trobo vistosos i ben assolits. En canvi, he de confessar, que he trobat la costa tota malmenada».

Postal de l'avinguda del Nueve de Julio amb l'Obelisc al fons. Una imatge del Buenos Aires com el que la Pepita degué trobar, l'any 1940

Acabada la Guerra Civil, i coincidint amb el decés de la mare de les germanes Gorgoll (el pare feia més de vint anys que havia mort), l'Anita i el seu espòs Raúl Parera Rovira (argentí de passaport, tot i que nascut a Tarragona), els dos fills de la parella (Raúl i Carlos), juntament amb la Pepita, varen posar rumb cap a l'Argentina; lluny de guerres, fam i misèria, però també perquè l'avi de Raúl feia anys hi havia comprat un poble.  
 
Contra tot pronòstic, va resultar que en arribar allà, ja no hi havia res i varen haver de traslladar-se a la capital, Buenos Aires. Malauradament, al cap de pocs anys moria Raúl i l'Anita es va quedar vídua amb tres fills a càrrec seu, Jorge, el més menut, ja havia nascut allà.

Dirigint-se al seu interlocutor, la Pepita li continua explicant: «Entre el Palafrugell que vaig deixar als anys quaranta i Buenos Aires hi havia, com vostè ja pot comprendre, grans diferències. Això, no significa pas que tingués dificultats d'adaptació. Al cap i a la fi, ni els costums ni la llengua, que és un castellà amb lleugeres variacions, no foren obstacles per a mi. Per altra part, contra el que podrien fer suposar certs esdeveniments, el poble argentí no és gaire distint del català i de seguida em vaig adonar que viuria entre persones com nosaltres, corrents i normals». 

I continua: «Jo preferiria les platges tal com les vaig deixar, amb una exuberant bellesa natural, sense pertorbacions. Comprenc, que amb els edificis actuals, la costa continua essent bonica, però no pas tant com la que jo guardava en el record. De tota manera, no voldria que ningú pensés que vull anar contra corrent». 

La casa d'estiueig a Calella de Palafrugell, propietat de la família Gorgoll-Fina, anys 30-35. Arxiu familiar Parera-Gorgoll

La Pepita va obtenir una bona feina als despatxos d'una empresa de productes químics on també hi havia treballat el seu cunyat, Raúl. Estava molt ben remunerada i mentre ella treballava, l'Anita pujava els fills. Un cop refetes econòmicament i amb l'ajut de la venda d'un terreny que encara els quedava a Calella de Palafrugell, es varen comprar un bloc de pisos a Buenos Aires.  
 
La Pepita, però, no va oblidar mai les seves arrels. A més, en aquells anys de prosperitat i noves oportunitats, la colònia catalana de Buenos Aires era molt nombrosa i important. Ella parlava sempre català a casa seva, amb la seva germana, però també al Centre Català, on anava sovint: «Podem canviar amb els compatriotes impressions sobre les nostres coses. Quan s'escauen les festes de Catalunya, per Sant Jordi i per la Mare de Déu de Montserrat, hi ha audició de sardanes a la plaça del club. Per dir-li (dirigint-se a l'entrevistador) que no he perdut mai el contacte amb la meva pàtria petita». 
 
El vapor Cabo de Hornos va ser un dels vaixells de la immigració, juntament amb el Cabo de Buena Esperanza. Construït per la naviliera Ybarra & Co, tenia una capacitat per a 370 passatgers en cabines de dues classes diferents i de 410 més en coberta. Feia 12.599 tones i va ser varat el 1920 com a Empire State, més tard President Wilson i Maria Pipa. Finalment, l'any 1940 va passar a ser el Cabo de Hornos fins al 1959, any en què es va vendre per ser desguassat. Imatge extreta del web vidamartítima.com

L'estada de la Pepita a Palafrugell se li va fer massa curta. Els dos escassos mesos que s'hi va quedar, va viure a casa de la meva àvia Maria (vegeu entrada Maria Ferrer Reixach. Benefactora d'art religiós) que alhora es comunicava amb casa nostra a través de les eixides. Aleshores, jo em trobava enllitada per una hepatitis i no podia anar a l'escola. Estava a punt de fer nou anys i la Pepita em feia companyia diària. S'asseia al costat del meu llit i m'explicava les seves vivències de la Guerra Civil; de la pèrdua de les propietats familiars a causa de les expropiacions per part del nou règim, però sobretot de com la meva àvia Maria les havia ajudat en la compra dels passatges pel vapor Cabo de Hornos i poder marxar del país rumb cap a l'Argentina.
 
La Pepita d'excursió amb unes amigues i companyes de feina a Mendoza i a la serralada dels Andes, anys 50-60. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Durant la Guerra Civil, la Pepita es va fer voluntària per exercir de mestra a l'escola de cal senyor Peya de Palafrugell. I en acabar les classes dels menuts, en feia de ganxet i de mitja per a les dones que tenien els marits al front, sobretot, per la necessitat d'enviar-los roba d'abrigar sense haver d'anar-la a comprar. I com que la meva altra àvia (per part de mare) es trobava sola amb tres fills menuts, la Pepita, a banda de fer-li classes de ganxet, també l'ajudava en l'acompanyament de la mainada a l'escola.

Amb la mort de l'àvia Maria, l'any 1987, la comunicació entre la Pepita i la resta de la seva família a l'Argentina es va perdre. I a pesar d'anys de recerca per obtenir alguna notícia de les germanes Gorgoll, no vàrem poder saber-ne gairebé res més. Només una visita inesperada a Palafrugell del fill gran d'Anita; Raúl, provocada per un intent de cercar els seus orígens, però que en tornar a Buenos Aires, ja no vàrem aconseguir mai més cap resposta. I va succeir el mateix amb la filla gran de Rl; Mariana, que en un viatge per Europa amb unes amigues, varen fer una escapada enmig d'altres destinacions per venir a saludar-nos, però la comunicació es va tornar a estroncar.

Detall del vestíbul del Centre Català de Buenos Aires. Al fons, un retrat de l'actriu catalana exiliada a l'Uruguai, Margarida Xirgu

A petició de la meva mare, però sobretot en la meva tossuderia de no oblidar la Pepita (ja que encara avui, gairebé quaranta-tres anys més tard, la seva dolça presència m'esdevé un record inesborrable), vaig tornar a fer una exhaustiva recerca a Google. I aquest cop, vaig topar amb una adreça postal que per cognoms podria coincidir amb algun familiar directe de les germanes Gorgoll. Aleshores, el dia dos de febrer d'enguany, vaig adreçar-hi una carta postal i just una setmana més tard rebia una trucada d'un tal Sebastián Arturo Parera, que va resultar ser fill de Carlos Parera Gorgoll, net directe d'Anita.
 
Casualment, Sebastián, juntament amb la seva esposa Andrea i el seu fill Gaspar tenen reservat un viatge per Espanya durant el mes de març vinent. Ara, ja puc dir que hem acordat una visita a Palafrugell, abans del vol de retorn des de Barcelona cap a Buenos Aires. Espero que aquesta valuosa troballa ens pugui ajudar a emplenar tots els buits de dubtes d'unes palafrugellenques que ja fa molts anys, que en la recerca d'un futur més esperançador, es varen haver d'absentar de casa nostra per establir-se a l'Argentina.
 
La Pepita amb el seu nebot Sebastián A. Parera (net de la seva germana d'Anita), l'any 1992. Foto enviada per aquest mateix en la darrera comunicació per e-mail, l'11 de febrer de 2017, a menys d'un mes de la nostra esperada trobada a Palafrugell. Arxiu familiar Parera-Gorgoll

 
--
Per saber-ne més:
I per escoltar-ne més:
  • Mi Buenos Aires querido. Carlos Gardel.