dijous, 13 de juliol de 2017

Josep Prat i Porquet, un pioner en seu temps. «Broker» i esportista d'elit

Prat, capità del primer partit internacional de bàsquet jugat a Espanya, 25-03-1927

Josep, el segon dels sis germans Prat, nasqué en ple hivern de 1903, en una masia als afores de Barcelona. De ben petits, els dos barons foren enviats a estudiar als Jesuïtes de Sant Pere Claver, el Clot, Barcelona. Aquest ordre religiós de l’Església Catòlica, adaptant-se a les constants necessitats de la societat, posen com a principal àmbit d’acció, l’educació dels col·lectius més desfavorits en l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. D’aquesta manera, els germans Fèlix i Josep varen poder estudiar. 

Interior Borsa de Barcelona, 1925
Josep era molt intel·ligent, tot i que no va voler fer carrera. Alumne excel·lent en càlcul mental i matemàtiques, als 15 anys, compaginant els darrers anys als Jesuïtes, va començar a treballar a la Borsa de Barcelona amb un corredor. Aquest home, li mostrà el funcionament dels mercats borsaris i, poc a poc, la Borsa va esdevenir en Josep la seva professió de per vida. Anava a missa a diari, doncs era un home molt religiós i sortint, a treballar a la Borsa que abans estava ubicada a l’edifici gòtic de la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II. M’explica, Paquita Prat Colls, la segona dels seus sis fills. El 1915, es va crear la Borsa Oficial de Comerç de Barcelona, governada i administrada al Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. A mitjans del segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria i el naixement de les primeres Societats Anònimes catalanes, s’inicià la contractació de títols-valors i a Barcelona existia un actiu mercat. Un corredor de borsa (actualment nomenat «broker») és una persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc, per compte d’altres persones. Abans, les transaccions entre les Borses de Madrid i Barcelona es feien únicament per telèfon. Matisa, Paquita Prat.

Pati Borsa de Barcelona, 1925
Als Jesuïtes, a banda de professar principis religiosos, introduïen la matèria d’educació física, contribuint en el desenvolupament de l’esport a tot l’alumnat. Josep, era un home alt per l’època (doncs feia més de metre vuitanta) i atlètic de complexió. Era fàcil que destaqués en qualsevol esport i, així, s’inicià amb el futbol i més endavant amb el bàsquet. Procedent del Sant Feliuenc Futbol Club, el 25 de juliol de 1925, Prat va fitxar com a porter del Futbol Club Martinenc de Barcelona, per bé que a ell li agradava més de xutar la pilota, però no ho podia fer per un problema als peus. I al cap de poc temps, es va passar al Bàsquet Club Martinec, tot i que continuà essent federat com a futbolista, sempre compaginà ambdós esports. 

Contracte entre el FC Martinenc i Josep Prat, signat a Barcelona el 25-07-1925
Prat, fou dues vegades campió de Catalunya de bàsquet amb el Bàsquet Club Martinenc. A més, formà part del primer partit internacional de bàsquet a Espanya i ho feu amb la Selecció Catalana, on ell mateix capitanejà el partit davant de l’Hindú Club de Buenos Aires. L’Hindú era un club fundat el 1919 per famílies benestants de la societat argentina, que havia estat cinc anys consecutius campions d’Amèrica del Sud. Al gener de 1927, la Federació Catalana es va assabentar que el club argentí projectava una gira per Europa jugant partits d’exhibició, aleshores, diverses personalitats de l’època gestionaren perquè vinguessin a Barcelona, després de passar per Londres i París. El 25 de març de 1927, a les 5 de la tarda, al camp de futbol del FC Gràcia, s’enfrontaren la Selecció Catalana de Bàsquet (vestits amb unes samarretes cedides per la Federació Catalana d'Atletisme, FCA) i l’Hindú Club de Buenos Aires, que va guanyar per 16 a 50. 

Plantilla Selecció Catalana de Bàsquet que jugà contra l'Hindú Club, 25-03-1927. Josep Prat, primer dreta
Segons la premsa de l’època, comptà amb una assistència de 5.000 espectadors que van pagar 1 pesseta pel públic en general, i 0,50 cèntims pels socis del FC Gràcia i jugadors federats. Amb la demostració del domini i la tècnica que representaren els argentins, feu que el bàsquet català fes un salt cap a la modernitat esportiva del moment i va ser clau pel futur d’aquest esport en el nostre país que mai més fou com abans; i no només perquè els cinc jugadors per equip s'hi van quedar per sempre. Prat, capità (procedent del Martinenc) i un dels jugadors més destacats del partit, subratllà en un diari de l’època: «Nosaltres jugàvem a improvisar; ells, amb jugades més estudiades». Prat, va haver de deixar el bàsquet al cap de poc, tot i que la Federació Catalana el va considerar com un professional, perquè també havia jugat de porter al mateix equip de futbol del seu club. 

Anneta amb la seva filla Dolors al carrer Estret, 1940
Al 1928, Josep Prat es casà amb la palafrugellenca Anna «Anneta» Colls Sabater (1905-1967). La meva mare, Lluïsa, i Paquita (filla de Josep i d’Anneta) m’expliquen que els pares de Paquita es van conèixer al camp del Casal, camp del Futbol Club Palafrugell, doncs tant el Martinenc com el Palafrugell jugaven a la mateixa lliga; la 1a Divisió Catalana. Anneta, aleshores, anava a veure els partits amb les amigues i allà mateix es varen enamorar. La família d’Anneta vivia en una casa situada al carrer de les Cases Noves de Palafrugell. La seva mare, Rosalia Sabater, era una dona emprenedora amb negoci propi a la casa que, al poc temps d’estar casada, adquirí una màquina de fer mitjons, que amb el temps n’arribà a tenir dues més i dues operàries que treballaven per ella, a més de Joaquima «Quimeta» Comalada Aleñà (1918-2012), que amb només onze anys, va començar a treballar repartint les comandes a domicili i que sempre més es quedà amb la família fins a quatre generacions estimada i tractada com un membre més.

Josep Prat, Anneta Colls i la seva cosina Pilar Suñer. Tia «Dolores» Colls, Rosalia Sabater i Martí Colls, 1928
Amb l’inici de la Guerra Civil, la borsa també es paralitzà i, mentre l’Anneta Colls s’instal·lava a la casa dels seus pares a Palafrugell amb els tres fills de la parella: Josep Maria (Barcelona, 1929-2006), Paquita (Barcelona, 1930), Maria Dolors (Barcelona, 1936) i Quimeta –ja com a mainadera–, mentre que el seu espòs, Josep Prat, estava a cavall entre la capital catalana i Palafrugell provant altres vies de subsistència, ja que no va anar a fer la guerra. Aleshores, es va enrolar amb un vaixell de pesca de l’Estartit «l’Escalenc» i va fer de vigilant d’una benzinera de Girona durant bona part del conflicte. Paquita, m’explica que quan el 18 de juliol del 36, els Milicians van requisar pisos a Barcelona, la família Prat-Colls es trobava de vacances a la casa dels avis del carrer de les Cases Noves de Palafrugell, i que quan varen entrar al pis dels seus pares, no en varen treure res; només una preciosa nina de porcellana propietat de les nenes de la casa, doncs algú va cridar: «D’aquí no toqueu res, que és el pis del porter del Martinenc!». I continua: Al costat de la casa dels avis de Palafrugell, que era el magatzem de l'avi Martí (doncs era constructor d'obres) l’àvia Rosalia hi va allotjar uns quants Internacionals. Si el papa es trobava a casa, s'havia d’amagar sovint a l’armari quan hi havia moviments estranys de gent que entrava i sortia del magatzem. 

Conxa i Lluïsa Martí, Pepe Gich, Paquita i Josep Maria Prat, Aiguafreda, 1935
L’endemà mateix que va acabar la Guerra, Josep es reincorporà a la Borsa (doncs li guardaven la plaça) i el 1940, amb el naixement del seu quart fill (Rosalia, Palafrugell, 1940) tota la família se’n anà per instal·lar-se definitivament a Barcelona, tot i que sempre van estar vinculats amb Palafrugell, on hi van conservar molt bones amistats, entre les quals hi havia els meus avis, Paulí i Lluïsa (veure entrada en aquest mateix blog 116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). A més, Josep, feia de corresponsal a Barcelona de la societat de l’avi Paulí: Lluís Bofill. Canvi i Borsa. 

Bitllets republicans, edició 25-04-1931
Josep era un home sagaç i molt llest pels números. Abans d’acabar la guerra, quan tot ja feia preveure la victòria de Franco, es va assabentar a través de l’emissora de la ràdio franquista de quines serien les sèries de bitllets bones i dolentes. D’aquesta manera, va poder ajudar a molta gent, tot i que el tipus d’economia predominant era i va continuar sent durant molt temps, la basada en el bescanvi de mercaderies.

L’any 1967, amb la malaltia crònica d’Anneta, i en la darrera voluntat de ser enterrada a Palafrugell, moria en el trajecte de Barcelona a Palafrugell. Deixà sis fills: Josep Maria, Paquita, Dolors, Rosalia, Maria (1945-1989) i Pere (1950). Aleshores, Josep es va quedar a Barcelona i al 1969, al cap de dos anys de la mort de la seva esposa, va deixar definitivament la borsa després d’haver-hi treballat més de cinquanta anys.  
 
Dos anys abans de la seva mort, al 1993, Josep va prendre una difícil elecció. Home «urbanita»; fet a la vida de ciutat i de visites diàries al nou edifici de la Borsa de Barcelona al Passeig de Gràcia, amb noranta anys, decideix de venir a viure a Palafrugell a la casa dels pares de la seva dona (on actualment hi viuen, porta per porta, les seves dues filles Dolors i Paquita). Josep morí el 1995, als noranta-dos anys, lluny dels anys de glòria esportiva, però molt a prop de Déu, que el va tenir sempre present, igualment agraït amb els seus pares espirituals; els Jesuïtes i encara més a prop de la seva estimada esposa, Anneta.

Josep Prat, alumne d'un recés al Col·legi Sant Pere Claver, Barcelona l'1-05-1935

Nota de l'a. Amb la intenció de trobar una foto antiga del Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, vaig topar amb un portal de col·leccionisme de postals i per atzar, amb la foto-postal del recés de 1935, on vaig identificar-hi Josep Prat. Aleshores, la vaig comprar, la vaig fer emmarcar i regalar a la seva filla, Paquita Prat Colls, que és qui m'ha proporcionat tota la informació per poder elaborar aquest article. Moltes gràcies Paquita!

3 comentaris:

  1. Dels estius a Llafranc, me'n recordo de la seva figura. El pare de la Paquita era un home alt i ben plantat. Qué curiós que fos pioner en l'esport. La vida de les persones dona per a molt! Molt bona ressenya Maria! (La foto de 1935, a Llafranc, és preciosa!)

    ResponElimina
  2. molt i molt be Maria, a més son besavis meus, no vaig tenir el plaer de coneixer al meu avi Pere Colls Sabater, domés avies però recordo que la meva avia m'en parlava, amm la Paquita si que estic en contacte per que sempre li he dit tia i el meu tio ( en Josep Maria) era el padrí del m eu germà, fa molta il.lusio a més, m'encanten les histories i de la manera que les expliques fas que encara t'agradin més. una abraçada de ben gran

    ResponElimina
  3. Maria, tens un bloc fantàstic i no diguem el contingut. Felicitats!
    Rosa M. Masana

    ResponElimina