20 anys d'història de l'Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

Detall del pessebre “Desperteu-vos i aneu a Betlem”, de Ramon Serra i Maria Gràcia Artigas, figures Pepa Pessebres

El febrer de l'any 2004, un grup de pessebristes procedents de diversos municipis de la comarca, varen fundar l'Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà amb seu a Mont-ras, i el mes de desembre del mateix any, ja varen presentar la 1a Mostra de Pessebres i Diorames. Des d'aleshores, any rere any, han continuat exposant els seus treballs. De manera que, enguany, se celebra la 20a edició de la mostra.

 

Detall del pessebre bíblic realitzat amb figures de «clicks» de Playmobil, de Jordi i Gina García

Durant aquests vint anys d'història, l'associació ha anat creixent i evolucionant; ampliant l'espai i innovant en les seves creacions, però sobretot s'ha anat dedicant a transmetre aquest art tan tradicional a través de l'escola de pessebrisme. I la vila de Mont-ras, s'ha convertit en l'únic lloc de la comarca on es poden aprendre les diverses tècniques del pessebrisme en les modalitats de diorama i modelatge de figures, a través de cursets, que cada any s'imparteixen des de la mateixa associació i que estan oberts a tots els públics. 

 

Detall del pessebre “Bugada al pessebre”, realitzat pels alumnes de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, que cada any col·laboren elaborant un pessebre amb diversos materials d'ús quotidià

Detall del diorama “Naixement a la Sagrada Família”, de Maria García Arenas i Llorenç Riera Lacomba. Fotografia Maria García. Fons Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

La característica del diorama, construït directament dins d'una caixa, és que juga amb la perspectiva i dona al pessebre de profunditat. Aquesta curiosa tècnica va ser inventada a Barcelona, ara fa més de 100 anys, pel mestre pessebrista Antoni Moliné Sibil, i és especialment apreciada entre els pessebristes, perquè es considera el vessant més artístic del pessebre.

 

Detall del diorama “Anunciació al pantà de Sau”, d'Antònia Cabello

 

Detall del diorama “Cercant posada”, de Narcís Castells, figures Montserrat Ribes

Enguany, i coincidint amb el 20è aniversari de la fundació de l'associació, es compleixen 800 anys de la creació del primer pessebre. Punt de partida de les representacions del naixement, quan Sant Francesc d'Assís, aprofitant la celebració de la missa de Nadal de l'any 1223, va proposar als seus companys del santuari de Fonte Colombo, de fer una escenificació en un bosc del poble de Graccio (Itàlia), per a la celebració de l'ofici. En aquella ocasió, doncs, es va fer una representació del naixement de Jesús en una menjadora d'animals com a altar, i un bou i una mula a cada costat de la imatge de l'infant.

 

Detall del diorama “Nadal al mas Corredor de Pals”, de Joan Pere Hernández Valdivieso

Detall del diorama “Anunciació als pastors fora vila”, de Pere Colomer Nadal, pintura Jesús Mora Bosch

El costum de representar el naixement de Jesús durant el temps nadalenc i de reproduir-lo en pessebres amb figures plàstiques, no va arribar fins al segle XV. Primerament, als palaus dels nobles, però a poc a poc, es va anar estenent i popularitzant, convertint-se en una tradició molt arrelada a Catalunya, que alhora va donar peu a celebrar la famosa Fira de Santa Llúcia (als voltants de la catedral de Barcelona), on des de l'any 1788, s'hi poden anar a comprar tota classe de figures, suro, molsa, casetes, estris i materials diversos per poder guarnir els pessebres.

Detall del pessebre popular “Can Pipes d'Esclanyà”, de Lluís Brias Darnaculleta i Josep Farrarons Sicars

El pessebre, sense cap mena de dubte, es considera un element del patrimoni cultural que actualment es troba en vies de ser inscrit dins la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. A més, el pessebre popular català té una figura pròpia: el caganer, amb un origen que es remunta a finals del segle XVII i principis del XVIII, però que no es va popularitzar fins al XIX. Aquesta figura, en actitud de fer de cos, pretén amb la seva acció, enriquir la terra i proporcionar prosperitat per a l'any que ve. 

El caganer del pessebre exterior, dissenyat pel ninotaire Miquel Llenas Janoher Lai. Fotografia Maria García. Fons Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

Poema de Nadal El caganer, de Francesca Aubanell

Un pastoret molt golafre
fent camí cap a Betlem
li ha agafat mal de panxa
i busca una mata impacient.

Un majoral l'apressa
“Vinga, vinga, caganer!”

Que tot això et passa
per ser massa llaminer.

L'estel que tot ho vigila
se n'adona d'aquest fet
“Poso la llum més fluixeta”
li diu a l'angelet.

No sigui que algun espieta
descobreixi el pastoret.

 

La tradició diu que la realització del pessebre havia de començar el dia 25 de novembre, per Santa Catalina, i s'havia de desfer el 2 de febrer, dia de la Candelera. Però la societat és canviant; fets com el capitalisme i la globalització ens han envaït i inevitablement han anat transformant les nostres vides i costums. Tanmateix, el pessebrisme és art, cultura i tradició i, com a tal, s'hauria de preservar. Al cap i a la fi, les tradicions formen part de la nostra identitat com a poble.

 

A la mostra d'enguany també s'hi poden trobar pessebres originals, com ara un naixement de ganxet realitzat per Lluïsa Martí Gich. Fotografia Maria García. Fons Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

Per tot això, des de l'Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà us conviden a visitar, admirar i difondre una vegada més la Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras. Tot un aplec de petites meravelles que són obres d'art —efímer, en la majoria dels casos— però art, assegurant-vos que no us decebrà en absolut.  

 

Programa de la XX Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, exposats a la Sala Polivalent de l'Ajuntament fins al 7 de gener, i a partir del 8 fins al 28 de gener obert només caps de setmana

Inauguració de la XX Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, divendres 1 de desembre de 2023: Lluís Perpiñà Torrent (2n tinent d'alcalde), Vanessa Peiró Royán (alcaldessa), Albert Català Pou (president de l'Associació Amics del pessebre del Baix Empordà) i Jordi Montlló Bolart (antropòleg, museòleg, pessebrista) convidat per a l'acte inaugural dels 20 anys de l'associació amb la ponència “El pessebre és sentiment”

*Fotografies seleccionades de la mostra d'enguany, extretes del blog El pessebre de la Mula, propietat de Jordi Montlló Bolart

 

--

Per saber-ne més:

 

Pòdcasts:

• Ràdio Palafrugell - ‘Mode avió’: L'entrevista a Albert Català sobre els pessebres de Mont-ras
  

 

Blogs/Webs:

• El pessebre de la Mula: 20 anys de pessebres i diorames a Mont-ras
• El blog d'un de Reus: El Caganer 

• Jordi Bilbeny: La sacralitat perduda d'«El Caganer»

 

I per escoltar-ne més:

• Grup Enderroc. El Caganer

 

• Cor Vivaldi Televisió, direcció Albert Guinovart. Fum, fum, fum
  

La matança del porc al carrer de la Llibertat de Palafrugell

Els germans Enric i Lluís Bruguera Martí asseguts al llom d'un porc. Palafrugell, l'any 1964. Foto Joan Bruguera. Arxiu familiar Bruguera-Martí

 

Quan un poble perd les seves arrels més arcaiques, tot deixa de ser el que era i mor el més preat que el distingia i enriquia; el que li donava valor, però no només la vàlua material, sinó els altres valors: els de la seva identitat com a poble i dels seus costums.

Observant una foto familiar no massa antiga, hi apareix una celebració entre amics (la majoria, malauradament traspassats) amb el trist protagonista d'aquesta història: la matança del porc. Una escena que, ben segur, no es repetirà mai més. Perquè a fi de prevenir problemàtiques d'ordre sanitari, les lleis actuals no contemplen manipulacions alimentàries casolanes. I d'aquesta manera, ens han matat el porc i la truja…, i ha mort a Palafrugell i en els indrets més rurals i de pagès.

La matança del porc era una celebració que durant molts anys va aplegar família i amics. D'esquerra a dreta: Lluïsa Martí, Victòria Peiró, Josep Alsina, Víctor Turont amb la seva filla Olga, Anna Bach amb la seva filla Anna Roig, Joan Bruguera i Rosa Ferrer. Palafrugell, l'any 1975. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

 

Existia a Palafrugell, just al costat de les cotxeres de la «viuda Trias», un magatzem farcit de saques que utilitzava la fàbrica de suro de can Bruguera. Al fons, un petit estable on durant tot l'any s'engreixava un porc fins a arribar als primers freds. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, diu la dita. Ironies del destí, l'animal era captiu en una petita cort al bell mig del carrer de la Llibertat.

Antic magatzem de la fàbrica “Tapones E. Bruguera”, en l'actualitat L'Eix (Centre de psicomotricitat i pedagogia corporal), l'any 1992. Foto Enric Bruguera. Arxiu familiar Bruguera-Martí

 

El que no recordo (o potser no vull fer-ho), és el precís instant del sacrifici de la pobra bèstia, però sí gentades de gent amunt i avall. Esmolets afilant gavinets de totes mides i formes que el matador mostrava talment com si fossin trofeius. La mocadera* donant ordres a la resta de col·laboradores i preparant les peroles d'aram, juntament amb una munió d'atuells per embotir les botifarres. I nosaltres, els més menuts, que entre crits juganers i esbarrambats intentàvem d'apaivagar els del malaurat garrí en ple sacrifici que, lentament, anava perdent la sang i la vida (aquests sí que no me'ls he pogut treure mai més del cap). 

—De pressa, de pressa… Feu-ne via. Dueu-me un ensat ben gran. 

Cal aprofitar-ho tot! Cridava la mestressa tot trascamant.

Treballadors i amo de la fàbrica de taps de suro Tapones E. Bruguera*, l'any 1953. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

 

I mentre algú sotmetia les ordres de la dona, el matador s'iniciava en l'art de socarrimar el porc. Llavors (un record més potent que el de l'oïda), una fortor empestava tot l'espai que fins aleshores només feia flaire de dolça pols de suro, donant pas al tuf de socarrim insistent que fa el pèl cremat. Fet que imagino, devia arribar a totes les cases del veïnat. Com la de la Maria Lapedra o de l'Angelina Bruguera. I algun agosarat s'acostava fent-se partícip de l'acte per poder escallimpar alguna xuia, llonza o un bon grapat de llardons.

Netejant la budellada abans de fer les botifarres. Can Vidal, Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera

 

És en aquest moment en què la mocadera contractada per a l'ocasió, na Victòria Pairó (veïna d'en Josep Alsina i la Rosa Ferrer, al safareig de la Font), recollia la budellada en gibrelletes, netejar-la amb llimona i endur-se-la cap a les estances del davant de la fàbrica de can Bruguera al carrer de la Rajola.

Controlant el bull de les botifarres de perol. Can Vidal, Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera

 

Allí l'activitat era frenètica. Tan bon punt arribava la carn, prèviament examinada pel veterinari, i ja separats els lloms dels pernils, es triava el greix de la carn, es desossava i classificava per fer-ne els diferents tipus de bulls, botifarres, pernils, lloms, llangonisses, menuts i llardons… Mentrestant, s'anaven coent les botifarres de perol, sota el permanent esguard de dos sentinelles que en controlaven el bull.

El més divertit per a nosaltres, els més menuts, era de veure treballar la màquina de trinxar carn. Una mena de molinet amb maneta manual que, juntament amb la sal i el pebre, embotia els pluriformes budells per a transformar-los en botifarres.

Embotint botifarres amb la trinxadora de carn. Can Vidal, Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera

 

Sang i fetge, llardons fregits, tot barrejat amb col i patata era l'esmorzar. Però no pas per massa temps, perquè s'havia de fer especial atenció en les llangonisses i a la resta d'embotits que requerien compactar-los al màxim, ja que del seu resultat final en depenia l'èxit de la matança i el prestigi de la mocadera contractada.

Assecant la vianda. Magdalena Cama (in mem.), mestressa de can Vidal de Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera

 

Passats dos dies d'intensa feina, a les estances més exhalades de la casa, pendolejaven tota mena de botifarres i pernils en fines perxes de canyes, com un exèrcit de soldats, a fi de resguardar-los de possibles gats, ratolins i rates o qualsevol altre animal, fins i tot de dues potes.

gavinet m. Malformació molt comuna de ganivet. Instrument de tall.

trofeiu m. Malformació arcaica de trofeu.

mocadera f. Dona encarregada de la neteja de la mocada o budellam del porc que l'arreglava per a fer-ne embotits. 

esbarrambat –da adj. 1 Barroer, poc prudent. 2 Maldestre.

ensat m. Olla de terra o de metall amb una sola ansa.

trascamar v. intr. Moure les cames com per fer l’efecte de caminar, tot i que aquí també s’usa en el sentit d’enfilar-se.

escallimpar v. tr. Veure sobtadament i sense massa nitidesa ni detall una persona o cosa.

xuia f. CUL. Ieisme de xulla, cansalada.

llangonissa f. malformació molt comuna de llonganissa.

pendolejar v. tr. Tret de la malformació de pendolar. Moure’s amb un moviment oscil·latori, com un pèndol.  

 

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019  

(*)Identificació dels treballadors de la fàbrica Tapones E. Bruguera. Baix asseguts: Josep Alsina, Joan Bruguera i Montserrat Servià. Primera fila: Maria Sobrepera, Àngela Bruguera, Rosa Monells, Cèlia Vilà i Conxa Torres.Darrere: Sense identificar (podria ser un “mostraire” o un tal Escuder, que era un treballador eventual) i Eduard Bruguera, amo de la fàbrica.

 

La resta de fotografies en color, corresponen a una de les darreres matances del porc al mas de can Vidal de Mont-ras, l'any 2009, realitzades per mi mateixa i sota l'autorització dels seus protagonistes. 

 

--

Per saber-ne més:

• La matança del porc 1990. Mediona, anys 90

 

I per escoltar-ne més:

• La matança del porc. Pi de la Serra

"Turrones A. Mira Monerris". Quasi tres quarts de segle endolcint Palafrugell

La Teresa Masià Asensi i l'Antonio Mira Monerris a l'orxateria de Palafrugell situada al carrer de Cavallers, l'any 1952. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

 

Parlar de torró, és parlar del gust de la nostàlgia. D'un sabor que ens trasllada al Nadal, al caliu de la família i també a les persones que estimem.

 

Antonio Mira Monerris (1919-1996) i Teresa Masià Asensi (1922-1999), ambdós nascuts a Xixona (Alacant), varen iniciar la seva relació comercial amb Palafrugell cap a la fi dels anys 40; inicialment, amb l'enviament del producte elaborat i més endavant, traslladant-s'hi per obrir-hi comerços, tot i que els inicis de la torroneria Mira-Sirvent es remunta l'any 1868 a València, quan l'avi d'Antonio hi va fundar la primera torroneria de la família, darrere la plaça del Cid, popularment coneguda com la Plaça Redona.

Bienvenida Monerris Monerris a la torroneria del carrer Ruzafa de València, l'any 1928. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

L'any 1900, Francisco Mira Sirvent va separar-se del negoci familiar —que aleshores regentava a mitges amb la seva germana— per instal·lar-se al cèntric carrer de Ruzafa de la mateixa capital valenciana i allà mateix va començar el festeig amb qui més endavant seria la seva esposa, Bienvenida Monerris Monerris, que venia els seus propis torrons a Santander. De la unió de Francisco Mira Sirvent amb Bienvenida Monerris Monerris, va néixer Mira-Monerris, que amb els anys va heretar el seu fill, Antonio, i que va comercialitzar sempre més amb el nom de "Turrones A. Mira Monerris".

Bienvenida Monerris Monerris en una geladeria ambulant, anys 20-30. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

Curiosa és la història del perquè va ser Palafrugell i no qualsevol altre indret del país que Antonio Mira i Teresa Masià hi establissin relacions comercials. Durant la Guerra Civil Antonio va ser cridat a lleves, convertint-se en soldat de la famosa Quinta del Biberó, formada per un total de 30.000 soldats nascuts durant l'any 1920, la gran majoria dels quals varen haver de participar en l'ofensiva republicana a la batalla de l'Ebre, quan molts d'ells només tenien disset anys.

Un jove Antonio Mira Monerris al mostrador de la torroneria del carrer de Ruzafa, l'any 1939. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

Durant el conflicte, un altre jove soldat fill de Palafrugell (de qui malauradament es desconeix el nom) es va escapar i va anar a raure a Xixona. Aleshores, Francisco Mira i Bienvenida Monerris —com que tenien llur fill Antonio al front— varen refugiant-lo a casa seva on hi va passar un cert temps. No va ser fins ben acabat el conflicte, que aquest jove va poder tornar a Xixona per agrair la família Mira-Monerris tot el que havia fet per ell durant la guerra i va ser aleshores, quan els va parlar de la Costa Brava, però sobretot de Palafrugell, i de la potència industrial que era la nostra vila a ran de la industria suro-tapera, desconeixent que estava a punt d'iniciar la seva davallada, donant pas a una transformació que posaria el turisme en la primera línia i que mai més deixaria de ser-hi.

Antonio Mira Monerris amb el seu fill Toni Mira Masià a la terrassa de l'Sport Bar de Palafrugell, l'any 1957. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

 

Aleshores, a la fi dels anys 40, es varen iniciar els primers contactes comercials de "Turrones A. Mira Monerris" amb la vila i, òbviament, els primers torrons que varen arribar, ho varen fer a través d'ells. Al començament, es venien al colmado de Josep Vidal, conegut com can Fredo (al carrer del Raval Inferior, número 19), a la Cooperativa Palafrugellense, entre la perruqueria de can Gou i can Sureda (on actualment hi ha el Centre Comercial Cavallers) i, més endavant també se'n varen servir a la carnisseria can Lunati i al Cafè del Centre.

Paquita i Mª Rosa (tia i neboda) a can Fredo, anys 80. Foto Paco Dalmau

Concretament a can Fredo, es varen vendre torrons A. Mira Monerris fins el 2005, any en què l'establiment va tancar definitivament les seves portes per la jubilació de Maria Rosa Ribas Martí, neboda de la propietària Paquita Ribas Sabrià. Paquita, i més endavant també Maria Rosa, varen torrar els torrons de gema durant més de cinquanta anys a la mateixa botiga, escalfant les planxes que servien per cremar el sucre amb llenya d'alzina, ja que d'aquesta manera es reforçava el sabor del caramel flamejat, molt millor que escalfant-les elèctricament. 

La Cooperativa Palafrugellense i al fons la botiga d'Epifanio Pascual, loza y cristal, l'any 1951. Autor Josep Granés Hostench

No va ser fins l'any 1952, que  Antonio i Teresa varen decidir assentar-se a Palafrugell d'una manera més fixa (des de Setmana Santa fins al setembre), exclusivament per a la venda d'orxata i gelats. Inicialment, ho feien desplaçant-se amb un carretó amb barres de gel, als llocs més concorreguts del municipi, com també era un fet habitual de trobar-los a les festes majors de Sant Pere de Calella i la de Santa Rosa de Llafranc, tot i que al cap de poc, ja obrien la primera Horchatería Valenciana, al carrer del Generalísimo (actual carrer de Cavallers) on abans hi havia hagut la botiga de moda Boutique Carmen, i als inicis dels anys 60 es varen traslladar a l'altra banda de carrer, ocupant una petita ala del local de la desapareguda Cooperativa Palafrugellense, al costat del Sport Bar, just al davant dels comerços Epifanio Pascual, loza y cristal i Casa Pascasio.

Interior de la Cooperativa Palafrugellense, l'any 1951. Autor Josep Granés Hostench

Al 1975, en desaparèixer el local de la Cooperativa, doncs la Banca Catalana es va quedar l'edifici sencer, Antonio i Teresa van llençar-se a fer un pas més endavant —propiciat també per la venda de l'immoble del carrer de Ruzafa de València, on estaven de lloguer—  adquirint un habitatge al carrer de la Constància, número 8, porta per porta amb la botiga Electrododolz (aleshores regentada per Fèlix i Víctor Dolz, pare i fill), habilitant-ne els baixos per fer-hi una botiga i un obrador a la part del darrere, tot i que els torrons sempre s'han elaborat al seu taller de Xixona, perquè sinó es confeccionen allà, no és permès d'utilitzar la DO Xixona a llurs productes. 

L'Horchatería Valenciana al carrer del Generalísimo (actualment Cavallers) de Palafrugell, l'any 1964. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

És en aquesta petita botiga on van començar a vendre en dues èpoques de l'any marcades per dos tipus de dolços ben diferents: des de Setmana Santa fins a setembre, amb l'assortiment de gelats artesans (on les estrelles eren el de torró i el d'orxata), els mantecados (gelats de vainilla, més cremosos, fets amb ou i llet que malauradament avui en dia no deixen elaborar), els coyotes (meitat vainilla, meitat xocolata o meitat vainilla, meitat maduixa, tots amb pal), els granissats i l'autèntica orxata de xufa de València. L'elaboració artesana, significava de fer els gelats amb gel i sal perquè podessin aguantar més bé el fred amb unes geladores especials i el 1990, van deixar de fer la temporada d'estiu per refermar-se en la d'hivern.

Foto dalt, Antonio Mira Monerris servint gelats de corte a la festa del 8è aniversari de Maria Mercè Xicoira Gallart. Palafrugell, 24 de setembre de 1961. Autor desconegut. Col·lecció familiar Xicoira-Gallart

Aleshores, des d'aproximadament mitjans de novembre fins el dia 24 de desembre, s'hi poden trobar torrons de tota classe: de Xixona, de gema torrada (que es continua cremant a la mateixa botiga), de guirlache amb sèsam, d'Alacant, de xocolata amb ametlles, de massapà i fruita confitada, a la piedra (exquisit torró sense mel; només amb ametlla, sucre, llimona i canyella, molt apreciat a Alacant, però que aquí no té tanta sortida), la torta imperial, les figuretes de massapà, el pa de Cadis, els pasteles de Gloria i els de gema, polvorons de tota classe, les galetes d'ametlla, les peladillas (o 'nissos'), els pinyons, les trufes de xocolata, els bombons farcits de torró, les neules de sempre i amb cobertura de xocolata, mel pura d'abella (la mateixa que utilitzen per elaborar els torrons), assortiments de melmelades casolanes, com també fruites en almívar, el codonyat i unes excepcionals i úniques magdalenes que encara s'emboliquen amb el tradicional paper encerat, entre d'altres moltes especialitats... Tot per llepar-se'n els dits! 

Assortiment de productes elaborats artesanalment al seu obrador de Xixona, ja que sinó es confeccionen allà no és permès d'utilitzar la DO Xixona a llurs productes. Foto Antoni Mira Masià

Actualment, amb quasi tres quarts de segle de relació comercial amb Palafrugell (dels quals seixanta-set amb botiga) "Turrones A. Mira Monerris" continua al peu del canó de la mà dels dos fills dels fundadors: Antoni (Xixona, 1954) i Francisco (nascut a Palafrugell abans d'acabar la temporada d'estiu de l'any 1963), així com l'esposa de Toni, Lola Sirvent, i llurs filles: Núria (també nascuda a Palafrugell, l'any 1979) i Bàrbara (Xixona, 1983), que casualment han recuperat els cognoms del besavi, fundador del negoci: Mira-Sirvent. Tres generacions que han mantingut una relació amb la nostra vila que ha anat molt més enllà de la comercial; sinó amb la d'un arrelat sentiment per tots els records viscuts i les amistats que han fet durant tots aquests anys. Que per molts anys podem continuar gaudint de la vostra presència i dels vostres exquisits llamins!

Els germans Antoni, la seva dona Lola i Francisco Mira-Masià a l'obrador de Xixona. Una generació d'artesans torroners amb quasi tres quarts de segle endolcint Palafrugell. Autor desconegut. Col·lecció familiar Mira-Masià

On trobar-los:

• Carrer de la Constància, 8, Palafrugell. Telèfons: 972 30 22 17, 639 23 35 27

Aparador de la torroneria A. Mira Monerris al carrer de la Constància, 8 de Palafrugell on els trobareu, com sempre, fins a la vigília de Nadal. Foto Maria Bruguera Martí

--

Per saber-ne més:

• Associació de Torroners Xixonencs de Catalunya: www.xicstorroners.cat
  

  

Torrons A. Mira Monerris a les xarxes socials:

• Torrons A. Mira Monerris a Facebook: https://www.facebook.com/Turrones-A-Mira-Monerris-127164221228115/
• Torrons A. Mira Monerris a Instagram: https://www.instagram.com/turrones_mira_monerris/
  

 

Visites i comandes a l'obrador de Xixona:

• C. de Sant Bartomeu, 2, 03100 Xixona (Alacant). Telèfon: 965 61 08 61