Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Primera Guerra Mundial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Primera Guerra Mundial. Mostrar tots els missatges
El Palermo era un tramp, un vapor de càrrega de la naviliera ‘Navigazione Generale Italiana’ (NGI), que en el moment de l'atac (a 25 milles del cap de Sant Sebastià) tornava de Nova York amb destinació Gènova que, a banda de la tripulació, anava carregat amb material bèl·lic i animals
Enmig d'una freda tarda del dia 2 de desembre de l'any 1916, sis llanxes de salvament del buc Palermo arribaven amb penes i treballs a la badia de Llafranc. Els nàufrags, desorientats, aterrits, esgotats i
morts de fred, ferits i amb quasi sense roba posada, després d'haver
remat durant moltes hores, però amb la fortuna d'haver-se pogut
orientar gràcies a la resplendor del far de Sant Sebastià, que els va
conduir fins a terra ferma.
El doctor Mas, que aleshores era l'alcalde de Palafrugell (veure entrada:Joan B. Mas Casamada, el doctor Mas. Un metge entregat a la seva professió) es va implicar del tot en aquests fets. No només en l'assistència a les víctimes, en tant que professional de la medicina, sinó també institucionalment.
Si voleu conèixer més a fons la història del Palermo, el buc italià que va ser torpedinat, canonat i enfonsat pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial davant del cap de Sant Sebastià. Un episodi clau de la Gran Guerra que va propiciar l'entrada dels Estats Units al
conflicte, us convido a escoltar el darrer capítol de Memòria, el pòdcast de l'Arxiu Municipal de Palafrugell a Ràdio Palafrugell, amb la intervenció del director de l'AMP, Òscar Alegret Teijeiro i jo mateixa:
Entre la literatura y la historia. Un de Begur de Josep Pla y el hundimiento del mercante Palermo a cargo del submarino SM U-72 (1916). Pablo de la Fuente de Pablo, Akademia Finansów i Biznesu Vistula w Warszawie. Polònia, any 2017
AMP, Arxiu Municipal de Palafrugell. Hemeroteca en línia Setmanari del Baix-Empordà (notícies extretes del 3 de desembre de 1916 al 21 de gener de 1917)
Diari ABC de Madrid. Hemeroteca en línia, del 5 de desembre de 1916
I per escoltar-ne més:
Tema principal de la pel·lícula Das Boot, interpretada al piano pel mateix autor Klaus Doldinger. (Das Boot, traduïda com El Submarino, és la història d'una missió de patrulla del submarí alemany U-96, ambientada durant la Segona Guerra Mundial)
El
doctor Joan Mas juntament amb la seva esposa Maria Mirandes i quatre
dels nou fills que va tenir la parella: Emília, Ernest, Enric i Carme.
Palafrugell, l'any 1910. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Joan Baptista Mas Casamada, va néixer a Girona el 16 de novembre de 1875. Tres anys més tard, la família decideix traslladar-se a Barcelona, on Joan hi va fer el batxillerat, més endavant va entrar a la Facultat de Medicina per obtenir la llicenciatura i amb només vint-i-quatre anys, es va doctorar a la Universidad Central de Madrid amb la tesi: Trayecto de las fibras pedunculares en el interior del hemisferio celebral. A França, va ampliar estudis com a metge assistent a la maternitat de la Maison d'Accouchement Baudelocque de París i a Alemanya, va exercir com a metge voluntari de la maternitat de Munic i com a professor a la Universitat de Brecht, perquè a banda del doctorat en medicina general, també ho va fer en cirurgia reparadora i ginecologia.
El doctor Mas amb la seva primogènita Emília en una foto d'estudi, l'any 1908. Fotografia Estudi Amer. Fons Montserrat Dardet Mas
Un cop finalitzada la carrera, el jove doctor va decidir d'enrolar-se com a metge al vaixell Montserrat, conegut com el "el Català", un vapor correu de la Compañía Transatlántica Española, que es va fer famós per haver burlat en dues ocasions el bloqueig nord-americà durant la Guerra d'Independència de Cuba del 1898, comandat pel capità Manuel Deschamps. Posteriorment, el Montserrat va prestar serveis com a vaixell hospital i acabada la guerra, novament va tornar a transportar passatgers.
Postal del vapor correu Montserrat, conegut com "el Català", "el millor barco de guerra, de la flota d'ultramar" (com diu la famosa havanera El meu avi,
composta pel coronel i músic Josep Lluís Ortega Monasterio), no va ser
mai un vaixell de guerra, sinó un de tants vapors de transport de la
Compañía Transantlántica Española, que durant la guerra de Cuba se'ls va
instal·lar armament, però les tripulacions varen continuar essent
civils
No va ser fins a mitjans de l'any següent que a través del farmacèutic i amic de la família, el senyor Mató, es va assabentar d'una vacant de metge titular a la vila de Begur. Gràcies a l'apotecari, el doctor Mas es va integrar ràpidament a la vida del poble on hi va fer grans amistats que li varen durar tota la vida. A més, també va conèixer qui seria la seva esposa, Maria Mirandes Curet (descendent d'indians begurencs, instal·lats a San Juan de Puerto Rico), amb qui es va casar a l'església parroquial de Sant Pere de Begur l'any 1902, instal·lant-se a la casa dels pares d'ella, al carrer de la Creu, número 7, on el doctor Mas hi va continuar exercint de metge fins a cobrir una nova vacant a la vila de Palafrugell, l'any 1907 (primer al carrer de Sant Sebastià, xamfrà amb el carrer de la Lluna, al carrer de la Caritat, a tocar del Casal Popular, i a la fi al carrer dels Valls, número 6) quan ja tenia els quatre primers fills (Emília, Ernest, Enric i Carme), plaça que no va deixar fins a la seva jubilació, l'any 1951 als 76 anys.
El tercer fill de la parella, Enric (1906-1975), va ser un reconegut futbolista durant els anys vint i trenta del segle passat, que va iniciar la seva carrera amb el FC Palafrugell on va defensar els colors blanc i negre a la Primera Divisió Catalana, i que es va fer molt famós per practicar l'anomenat salt anglès. Aquesta acrobàcia consistia a rebutjar la pilota fent un salt enlaire, amb el doble objectiu d'avançar-se en la rematada del davanter, enviant-la el més lluny possible. Es té constància que, en un partit amb el Canet FC, d'un salt, Mas va treure el xiulet del refli just després que aquest xiulés el quart penal seguit contra el FC Palafrugell. El xiulet, no només va desaparèixer de la boca de l'àrbitre, sinó que es va perdre al camp per sempre més. Enric Mas, que a banda de ser un gran atleta i de tenir l'habilitat de poder jugar en diferents posicions al camp, també destacava per les seves gardeles, alguna de les quals va acabar convertint-se en gol.
L'Enric
Mas en plena execució del salt anglès. No hi havia cap defensa que li
pogués treure la pilota. Anys més tard, la Real Federación Española de
Fútbol el va prohibir, tot i que la variant xut de xilena encara es
realitza. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Es donava el cas que el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. D'aquesta manera, molts jugadors entraven a treballar al banc, tal com també li va succeir al meu avi, Paulí Martí Clarà, gran amic d'Enric Mas, als quals, l'any 1926, el FC Barcelona va voler fitxar (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Mas va decidir marxar cap a la capital, el meu avi, en canvi, que aleshores ja festejava amb l'àvia —la Lluïsa Gich Solà—, es va fer enrere. Segurament perquè hagué de triar entre la continuïtat del seu festeig i el futbol.
L'Enric
Mas (pilota en mà) amb la resta de la plantilla del FC Barcelona, on hi va jugar durant les temporades 1927 a 1932. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Mas, en canvi, va fer una brillant carrera com a defensa amb el club culer durant les temporades 1927 a 1932 (jugant 167 partits, 53 dels quals només durant la temporada 1927-1928), i del 1932 al 1934, amb el RCD Espanyol, amb qui va abandonar definitivament la pràctica d'aquest esport a causa d'una greu lesió de menisc —aleshores sense cura possible— que ja arrossegava des de feina temps. Anys més tard, amb la fi de l'Enric Mas, la meva àvia es vanagloriava recordant la sert que havia fet l'avi Paulí de no haver anat a jugar amb el FC Barcelona.
L'Enric
Mas va fer una brillant carrera com a defensa. Primerament amb
el FC Palafrugell i després amb el FC Barcelona, per acabar la seva
trajectòria amb el RCD Espanyol
Ja instal·lats a Palafrugell, el matrimoni Mas-Mirandes va veure néixer els altres cinc fills (Paco, Elena, Josep, Sebastià i Joan), però a banda d'actuar com a metge de família i forense, jutge de pau, fundador de la Creu Roja Espanyola de Palafrugell —animat pel seu consogre, que era membre d'aquesta entitat a Barcelona—, el doctor Mas no va deixar mai d'ampliar els seus coneixements professionals en diverses branques de medicina, com ara la psiquiatria, aprofitant les vacances per anar a estudiar a universitats de l'estranger, matriculant-se en diversos cursos mèdics, concretament al Centre Médical Claparède de Ginebra i a l'Hospital de París. D'altra banda, era un gran lector de llibres sobre medicina i quan volia canviar de tema es decantava cap als de física.
El doctor Mas passejant amb les netes Montserrat Dardet (1a esquerra) i Anna Maria Mas a Palafrugell, 1940. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Un fet curiós en la vida del doctor Mas, va ser la seva participació en el salvament dels mariners que varen sobreviure al naufragi del buc italià Palermo (veure entrada: El Palermo. El buc enfonsat durant la Gran Guerra davant del cap de Sant Sebastià), manat per l'experimentat comandant Simone Guli, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. El Palermo era un tramp (vapor de càrrega que no cobreix línies fixes, sinó que es regeix pel mercat de càrregues) que va ser torpedinat, atacat amb canons i enfonsat pel submarí alemany U-72, capitanejat per l'almirall Ernst Krafft, durant el seu viatge des de Nova York a Gènova, a unes 25 milles del cap de Sant Sebastià.
Enmig d'una freda tarda del dia 2 de desembre de l'any 1916, sis llanxes de salvament del Palermo arribaven amb penes i treballs a la badia de Llafranc. La majoria de tripulants (147 en total) eren afroamericans, ja que el vaixell feia poc que l'havia adquirit una naviliera dels Estats Units, la resta de mariners eren italians. Desorientats, aterrits, esgotats i morts de fred, ferits i amb quasi sense roba posada, després d'haver remat durant moltes hores, però amb la fortuna d'haver-se pogut orientar gràcies a la resplendor del far de Sant Sebastià, que els va conduir fins a terra ferma. I tot i que existeixen diverses versions sobre la manera de com varen ser atacats, malgrat que el Palermo duia un canó de tir ràpid a la banda de popa, el que sembla més versemblant és que el submarí alemany el va torpedinar en immersió —sense previ avís— amb el periscopi pintat de blanc i lluint el camuflatge disruptiu (per dificultar el seu albirament) i rematat a canonades en superfície des d'uns dels canons de coberta.
Un total de 97 homes formaven la tripulació i 51 més eren els encarregats dels animals, "muleteers" (traginers que treballen transportant mercaderies amb bèsties de càrrega com el cavall, la mula o el ruc). Perquè el Palermo, a banda de transportar 800 tones de material bèl·lic per a l'exèrcit italià, també duia animals (1.200 cavalls i 200 mules), fins i tot se sospita que podia haver portat or procedent del govern italià. Tot i que aquesta darrera informació no s'ha pogut corroborar mai, el que se sap és que una bona part dels nàufrags varen ser repatriats dies més tard, a bord d'un altre vaixell. Es té constància que hi va haver un desaparegut (d'origen irlandès, nacionalitzat americà), un ferit greu (que va morir dos dies després de l'atac) i dos més de lleus. Malauradament, però, els qui varen sortir més mal parats varen ser els pobres animals de càrrega, que per alguna inexplicable raó no els varen obrir les portes i varen morir tots, ofegats enmig d'angoixants renills i frenètics cops de potes. Aquest fet tràgic de la guerra, va quedar gravat en la memòria dels qui relataven històries de naufragis, com l'esfondrament del vapor dels cavalls i els negres. Trenta anys més tard, el 1949, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla va relatar la història del naufragi del buc Palermo, que segons ell, aquesta història li va explicar "un de Begur". Un singular personatge que, suposadament, els alemanys havien llogat per fer-los de guia (com a "pràctic") pels mars de la Costa Brava a bord del submarí alemany U-72.
Vista panoràmica d'un Llafranc, pràcticament desert, com el que deurien trobar els supervivents del buc Palermo en arribar amb les llanxes de salvament a la platja. Autor Jaume Ferrer Massanet, l'any 1900-1915. Arxiu Municipal de Palafrugell
Aquell mateix any, el doctor Mas va ser nomenat alcalde de Palafrugell al costat de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a l'any 1917, arran de la seva dimissió per ocupar una plaça de jutge de pau municipal fins al 1920. L'any 1918, any en què l'epidèmia de la grip influença va arribar a Palafrugell, el doctor Mas, juntament amb d'altres metges que aleshores exercien a Palafrugell, varen registrar durant un període de 74 dies (del 18 d'octubre al 31 de desembre de l'any 1918), els pacients que van visitar, classificant-los en nombre de malalts que van ser donats de baixa, els que van rebre l'alta i les defuncions. Més endavant va ser metge forense, però a la vila del peix fregit, a banda d'exercir com a metge de capçalera, ginecologia i obstetrícia, el doctor Mas va tenir una gran dedicació mèdica a diversos col·lectius, sobretot als més desafavorits: metge de la germandat La Previsión Obrera, metge d'assistència als accidentats de les manufactures de suro Armstrong, SA i Trefinos, SL, metge de l'asil dels avis desemparats de la Llar de Nostra Senyora de Montserrat i membre durant la Guerra Civil dels serveis sanitaris a la colònia infantil de la platja de Fornells (Begur) que va acollir mainada refugiada provinent del Front d'Aragó. A més, juntament amb el doctor Quintana de Palafrugell, va tenir cura d'un grup de 56 persones refugiades a Mont-ras (36 de les quals menors d'edat i 20 adultes), la majoria procedents d'Irun. La Guerra Civil va ser una contesa bèl·lica que va afectar a tota la població però, sobretot, la infantil. Segons la Constitució espanyola de 1931 (oficialment, Constitució de la República Espanyola), en moments de catàstrofe, els primers que havien de ser atesos eren els nens. És per aquest motiu que per protegir aquells nens i nenes que es trobaven en perill es varen instal·lar colònies col·lectives a la zona de Catalunya, el País Valencià i Múrcia.
Un
grup de nens procedents de la Colònia Infantil de Ràdio Barcelona a Caldes d'Estrac, creada pel Govern de la República
durant la Guerra Civil, l'any 1938. Fons fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola. Arxiu Biblioteca Nacional de España (BNE)
Però una de les iniciatives més interessants del doctor Mas, gràcies en bona part del capital aportat pels industrials i filantrops palafrugellencs Joan Miquel Avellí i Josep Torres Jonama, amb la finalitat de reduir la mortalitat infantil dels fills de les obreres i obrers de les manufactures del suro, va ser la inauguració a Palafrugell de la Casa Bressol i Institut de Puericultura, el 22 d'abril de 1920, en la qual el doctor Mas exercia com a director i metge alhora. Aleshores, la Casa Bressol constava de dos departaments: un de maternologia (maternitat i psicologia) on hi havia els lactants i un altre com a institut de puericultura (el qual s'hi accedia des del carrer de Sant Martí), amb dues seccions: una per a mainada de 2 a 4 anys i una altra de 4 a 6 anys. La Casa Bressol, es va projectar com una casa per a infants que tenia per objecte vetllar per a l'educació, però també per a l'assistència higiènica. L'immoble estava situat a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria") i s'oferien diversos serveis entre els quals hi havia: una biberoneria (amb un gran aparell d'esterilització), una cambra per a les exploracions mèdiques, sales d'alletament amb bolquers i bressols, parquets individualitzats per aprendre a caminar, un parc de joc intern i un gran pati exterior, un menjador, una sala pel bany, una altra per a les bassetes i fins i tot una estança poder reposar. Malgrat els esforços del doctor Mas, la Casa Bressol amb prou feines va durar poc més de dos anys, per culpa de les diferències internes i presumptes irregularitats entre els membres de l'equip directiu, problemes administratius, a banda d'una baixa assistència d'infants. En tancar les portes, els mobles varen ser dipositats a l'ajuntament en espera de ser subhastats. Una trista fi per un gran projecte.
Façana
principal de la Casa Bressol, inaugurada l'any 1920, situada a la plaça
Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria").
Un projecte innovador que segons els seus estatuts era un establiment
destinat a allotjar i alimentar les criatures durant les hores de
treball dels seus pares. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Miquel Ros Saballs
Metge entre règims, l'any 1932 el doctor Mas va integrar la llista de candidats pel Partit Catalanista Republicà de Girona per a les eleccions al Parlament de Catalunya. A més, sempre va mantenir i defensar l'ordre al seu col·legi professional col·laborant-hi en moments complicats, com per exemple els fets del Sis d'octubre de 1934 (coincidint en la seva nominació com a delegat de la secció de Girona en constituir-se el Col·legi de Metges de Catalunya), any en què el president de la Generalitat Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola, afavorint un aixecament armat contra el govern de Madrid. Aquesta acció va fracassar del tot, ja que l'exèrcit espanyol hi va intervenir, provocant nombrosos detinguts, empresonats i processats.
El matrimoni Mas-Mirandes va tenir disset nets(*). Aquí amb la petita Montserrat Dardet a Fornells, l'any 1935. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
El doctor Mas, tot i estar completament establert a Palafrugell, mai es va oblidar de Begur on hi anava freqüentment; tant per anar a veure la família de la seva dona com per visitar antics pacients, però sobretot a les amistats, com per exemple la que mantenia amb el doctor i company de professió, l'oftalmòleg Hermenegild Arruga Liró, conegut a Begur com el doctor Arruga. El 1951, a l'edat de 76 anys, el doctor Mas va decidir de retirar-se per anar a viure definitivament a Barcelona, però el 4 de maig de 1958, va ser atropellat per un cotxe amb tan mala fortuna que va perdre la vida a l'instant. Tenia 83 anys i si no hagués estat per aquest malaurat accident hauria viscut més anys, ja que es trobava en plena salut, tant física com mental.
Celebració de les noces d'or del matrimoni Mas-Mirandes a Barcelona, l'any 1952. Fotos M. Mateo Collino. Fons Montserrat Dardet Mas
Inauguració
de la plaça de Joan Baptista Mas i Casamada, el 24 de setembre de 2004,
en presència de l'alcalde Lluís Medir Huerta, familiars i antics
pacients, com la meva estimada mare Lluïsa Martí Gich (in mem.) —que em va suggerir de fer aquest post— i que en el seu record va
dedicar-li unes paraules. Fotografia Enric Bruguera
(*)Relació néts i nétes: Montserrat, Joan Ignasi i Carme Dardet Mas. Guillermina, Joan Eusebi, Ernest, Cristina i Pere Mas Zammit. Anna Maria Mas de Pomés. Marisa, Dolly, Xavier i Isabel Mas Bahí. Maria Teresa, Montserrat, Carme i Pilar Mas Mateos.
gardela f. En futbol, fa referència a un xut potent. Expressió molt nostra, tot i que no apareix als diccionaris, malgrat haver transcendit a altres llocs a través dels mitjans de comunicació esportius.
reflim. obs. [angl. referee]. Pseudoparaula producte de la deformació del mot anglès referee, 'jutge esportiu'. Antigament, s'usava per referir-se a l'àrbitre de futbol. Anomenat també refe, refi, rèflit, en l'argot palafrugellenc també era conegut com a papu negre.
Casa-Breçol a Palafrugell. Institut de puericultura. Bases científiques, orientació i descripció. Dr. J. Mas Casamada. Editat per Impremta de M. Palé, a Palafrugell. Any. 1921. [Arxiu Municipal de Palafrugell, col·lecció Miquel Ros Saballs]
L'ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. Joan Busquets | Josep Molero. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Any 1993. [consulta en línia]
Cent anys de futbol a Palafrugell. Evarist Puig. Edicions Baix Empordà. any 2009
L'epidèmia de grip influença de l'any 1918 a Palafrugell. Rosa M. Masana Ribas. Estudis del Baix Empordà, volum 34. Any 2018
"Un de Begur" dins Cinc històries del mar. Josep Pla. Col·lecció El Dofí. Any 1979
Solo el mar lo sabe. Pecios y naufragios en el mar catalán. Rafael Espinós. Servicios Editoriales, SA. Any 1984
Pòdcasts:
Ràdio Palafrugell - 'Memòria': Palermo (el buc italià que va ser torpedinat, canonat i enfonsat per un submarí alemanydurant la 1a Guerra Mundial davant el cap del Sant Sebastià)
En visita de cortesía. Historias de barcos que visitan Barcelona: Simone Guli. (agraeixo al senyor Antoni Casinos Va, autor del blog en qüestió, per haver-me proporcionat informació i enllaços del Palermo i del submarí U-72)
I per escoltar-ne més:
Intermezzo, Cavalleria Rusticana. Pietro Mascagni. (Aquest famós intermezzo de l'òpera Cavalleria Rusticana, era una de les peces predilectes del doctor Mas que utilitzava per fer dormir a la seva filla gran, Emília)
El meu avi, Calella 2007. Neus Mar, Port Bo, Les Anxovetes, Els Cremats
Aumacellas, campiona de la VI travessia del port de Tarragona, l'any 1931
Maria Aumacellas Salayet, va néixer a Palafrugell, el 16 de setembre de 1910, a la plaça de la Constitució (actual plaça de l'Església), número 10, on segons dades del padró municipal del mateix any hi vivien: Casimir Aumacellas Rius, de professió «del comercio», juntament amb la seva esposa, Carmen Salayet Villar, i els dos fills del matrimoni, Casimir i Maria. El 16 de gener de 1917, la família marxa definitivament de Palafrugell per instal·lar-se a Barcelona.
De ben
segur que Maria va tenir l'oportunitat de nedar a les platges de Calella, Llafranc o
Tamariu, però va ser a Barcelona on va començar a practicar la natació; primerament amb el Club Natació Barcelona i més endavant amb el Canoe Natación Club de Madrid i no va començar a competir fins l'any 1927.
Maria Aumacellas (tercera dreta amb casquet). Club Natació Barcelona, l'any 1928
Maria,
ha passat a la història esportiva del nostre país perquè va ser una gran
nedadora, especialista en llargues distàncies, que va començar la pràctica
d'aquest esport gràcies al seu germà Casimir(esportista polifacètic; jugador de bàsquet amb el Futbol Club Barcelona, membre
del Club Alpí de Núria, practicant de pesca submarina però, sobretot,
més conegut per haver sigut pilot d'automobilisme i, més concretament,
per haver participat en diverses edicions del Ral·li de Montecarlo).
Maria, per la seva banda, va ser campiona d'Espanya en diverses
modalitats, però sobretot en proves d'aigües obertes (modalitat esportiva de
resistència que consisteix en realitzar travessies de llarg recorregut
al mar, llacs o rius) alhora que va aconseguir una infinitat de rècords
nacionals i estatals.
El transbordador Sussex al port de Bologne-sur-Mer després d'haver patit l'atac per part de l'armada alemanya, l'any 1916
El
1931, Maria es va casar amb el seu entrenador, Enric Granados Gal, fill del
músic Enric Granados Campiña que per ironies del destí va morir ofegat, juntament amb la seva esposa, en
llançar-se a l'aigua per intentar salvar-la en aigües del
Canal de la Mànega, durant el viatge de retorn a Barcelona des dels Estats
Units, a ran de l'estrena de l'obra Goyescas, a bord del transbordador anglès Sussex i que l'armada alemanya va confondre amb una nau de transport d'explosius i va torpedinar, el 24 de març de 1916, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial.
Equip de waterpolo espanyol al Jocs Olímpics d'Anvers (Enric Granados, tercer dreta), l'any 1920
Enric, espòs i entrenador de Maria, va ser també campió d'Espanya de natació i de waterpolo, a banda, va introdur l'estil de crol a l'estat espanyol, a ran d'haver-lo vist als Jocs Olímpics d'Anvers de 1920, on l'equip de waterpolo representant l'estat espanyol —íntegrament format per nedadors del Club Natació Barcelona— es va fer amb el triomf després d'haver guanyat l'equip italià per 2-1, sota un dia gèlid i plujós amb una temperatura de l'aigua de només 12 graus. D'aquesta manera, el Canoe Club el va fitxar i la família Granados-Aumacellas es va traslladar a Madrid, on hi varen néixer els dos fills de la parella: Enric i Jordi, que també varen heretar la passió per aquest esport i que alhora varen aconseguir diversos rècords d'Espanya i Enric, a participar en els Jocs Olímpics d'Helsinki, el 1952.
I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933
A Madrid, el matrimoni vivia per la natació; des de la seva arribada a la capital, varen proposar a l'Ajuntament i a la Diputació donar classes gratuïtes als nens de les escoles, doncs per ells la natació era més que una passió; era un culte i per això ho volien fer extensiu, igual que aleshores passava en d'altres països més avançats esportivament. Mentrestant, Maria entrenant de la mà del seu espòs, també feia de modista, estudis que havia cursat a Barcelona durant la seva joventut. Més endavant, per ajudar a l'economia familiar, va treballar en un taller de costura —professió que no deixà d'exercir durant la resta de la seva vida— ja que també era una apassionada de la confecció.
I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933
La vida esportiva de Maria, es completava amb la pràctica de diversos esports; sobretot amb el muntanyisme i l'esquí, esports que va practicar el matrimoni de manera continuada des del 1932. Però en esclatar la guerra civil i coincidint amb el naixement del seu segon fill, Maria es va retirar definitivament de la competició, però també per a la dificultat que va tenir el seu espòs per exercir la natació a la capital a ran del conflicte. Aleshores, el matrimoni va decidir de tornar cap a Barcelona a viure de manera temporal a casa de la germana d'Enric, Soledat, casada amb un metge especialista en diabetis que va ser el primer facultatiu europeu en utilitzar la insulina.
Aumacellas i Villa, amigues i companyes de club. Canoe NC, l'any 1933
La
carrera de Maria, que va anar sempre lligada al costat del seu espòs, va estar plegada d'èxits. Malauradament, Enric moria de manera sobtada l'any 1953 (amb només cinquanta-cinc anys). Aleshores, Maria, amb dos fills al seu càrrec, va prendre el relleu del seu home i es va encarregar d'entrenar als
nedadors del Canoe, feina que alternava amb la confecció de banyadors per poder aconseguir més ingressos.
Maria Aumacellas es confeccionava els seus propis trajes de bany amb la seva Singer, circa 1950
A més, Maria va acollir per anar a viure amb ella a la seva amiga i companya del Canoe, la nedadora Aurora Villa Olmedo i les dues filles d'aquesta. Va ser en aquells mateixos anys que novament Maria es va tornar a convertir en pionera dins el món de la natació d'aquest país i el 1955, va esdevenir la impulsora de la natació sincronitzada a Espanya —aleshores anomenada ballet aquàtic— especialitzant-se en l'ensenyament d'aquesta modalitat a ran d'una
exhibició a Barcelona per part d'un club holandès. Un altre fet curiós
en la llarga trajectòria de Maria, és que va ser l'encarregada d'ensenyar a nedar als tres
fills del rei Joan Carles I.
Amb
l'arribada de la jubilació i amb la intenció de mantenir una vida més reposada, Maria va decidir d'anar a viure a Palma de Mallorca, prop dels seus fills, amb la
desventura que va patir un greu accident vascular cerebral que la va deixar molt mal parada i al cap de poc moria. Tenia setanta-vuit anys i, malgrat que el
seu cos havia aguantat la duresa que implica el món de l'esport de
competició al més alt nivell, en una època en què gairebé no existien mesures de prevenció ni de seguretat, aquest cop no va poder suportar la
inclemència de l'atac sobtat. Maria ens va deixar, però els seus rècords(*)
formen part de la història d'aquelles pioneres injustament oblidades.
Llarga distància, aigües obertes:
1927. Campiona de la Travessia del Port de València
1928. Campiona d'Espanya en proves de mar obert (2.700 m) en la seva 1a edició per a dones
1928. Campiona de la III Travessia del Port de Barcelona
1929. Campiona de la IV Travessia del Port de Barcelona
1930. Campiona de la Travessia del Port de Bilbao
1931. Campiona de la VI Travessia del Port de Tarragona
1933. Campiona de la I Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo
de Madrid (1ª classificada femenina i 13ª en la general d'un total de
160 nedadors i, aleshores, Maria, estava embarassada del seu primer
fill, Enric)
1935. Campiona de la III Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid
Piscina:
19
rècords d'Espanya, categoria individual en les següents
modalitats: 200 m lliures (1928: 3'29,2''), 300 m lliures (1929:
6'10,04'' i al mateix any: 5'22,3''), 400 m lliures (1928: 7'43,2'',
1929: 7'13,15''), 500 m lliures (1930: 9'39,6'' i al mateix any:
8'52,2''), 800 m lliures (1930: 14'56,4''), 1000 m lliures (1930:
18'53,4'') i 1500 m lliures (1930: 28'31''), 100 m espatlla (1930:
1'43.7'', 1931: 1'38''), 200 m espatlla (1930: 3'49'', 1931: 3'35,4'',
1933: 3'31'') i 400 m espatlla (1933: 7'44,8'' i al mateix any:
7'28,2'')
6
rècords d'Espanya en relleus de 3x100 (1930, CN Barcelona, Aumacellas,
Soriano, Vigo: 4'51,6'', 1931 amb el mateix equip: 4'44,7'') i 4x100
(1928, CN Barcelona, Aumacellas, Torrens, Graniche, Aguilar: 7'19,4'', al mateix any, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Torrens, Bassols:
6'11,3'', 1929 amb el mateix equip: 5'50,2'', 1931, CN Barcelona, Vigo,
Aumacellas, Soriano, Torrens: 5'44,2'')
1928-29-31. Campiona de Catalunya de 400 m lliures
1931. Campiona de Catalunya de 100 m espatlla i 100 m braça
1928. Subcampiona d'Espanya de 100 m lliures
1929. Subcampiona d'Espanya de 50 i 100 m lliures
1931. Subcampiona d'Espanya de 100 lliures
1935. Subcampiona d'Espanya de relleus
(*)Les proves es realitzaven a qualsevol època de l'any, en piscines majoritàriament descobertes amb longituds d'entre 25, 33 i 50 metres, on la temperatura de l'aigua (a excepció de les cobertes) solia ser la d'ambient. A més, l'ús d'olleres per a la protecció dels ulls quasi no existia; només en la modalitat d'aigües obertes, alguns nedadors començaven a fer servir un tipus d'olleres semblants a les de conduir motocicletes, com tampoc existia el vestit aquàtic o neoprè i estaven a la mercè del temps, la mar i la resta d'elements que els pertorben.
El origen del deporte femenino en España. Jorge García García. Ed. Salamanca. Any 2015
Yo no temo a los tiburones. David Meca Medina. Ed. Alienta. Any 2015
48 Braçades. Només tu marques el teu horitzó. Miquel Suñer Comalat. Ed. Columna. Any 2015
Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia. Montserrat Tresserras Dou. Dirección General de Promoción Deportiva, Consejería de Deportes, Comunidad de Madrid. Any 2007
Bárbara Hernández Huerta. Nadadora xilena d'aigües obertes de llargues distàncies, especialitzada en aigües gèlides. "Woman of the Year" per la World Open Water Swimming Association 2020-2021
_mabc.jpg)
