Els avis Paulí Martí Clarà i Lluïsa Gich Solà. Palafrugell, l'any 1929. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar per sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l'avi Paulí, però sí a l'àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extreure'n el més bell d'allò més diminut.
Els records de l'àvia es barregen amb estius a la casa del carrer de Monturiol de Llafranc i els dimecres d'hivern (dia estipulat per anar a dinar a la casa dels avis) al carrer de Sant Martí de Palafrugell; bledes i patates bullides amb carn rebossada, estofat de vedella amb un parell de fulles de llorer collit del pati, cogombre amanit amb un xic d’oli (mai sal) acompanyant un tall d'alguna llonza o del tall que es pela i de postres, borregos, biscuits de matafaluga, pets de monja o, amb molta sort, tenir el privilegi d’encetar una capsa de galetes, de la que només ens era permès agafar-ne una d’embolicada i dues de sense. —«Caricos, caratsos. Farem quícala amb aquest surtit de galetes!». A ben dinat, asseguda al sofà del costat de la petita llar de foc, feia unes quantes passades de ganxet, llegia el "TP" (Teleprograma) o devorava els autodefinidos del "Poker de Crucigramas" (entusiasme que hem heretat, la meva mare i jo mateixa) que em feia anar a comprar abans de dinar, al diminut quiosc de can Junqué o de la llibreria de les ca les Paulines, ambdós comerços situats a la plaça Nova.
Els records de l'àvia es barregen amb estius a la casa del carrer de Monturiol de Llafranc i els dimecres d'hivern (dia estipulat per anar a dinar a la casa dels avis) al carrer de Sant Martí de Palafrugell; bledes i patates bullides amb carn rebossada, estofat de vedella amb un parell de fulles de llorer collit del pati, cogombre amanit amb un xic d’oli (mai sal) acompanyant un tall d'alguna llonza o del tall que es pela i de postres, borregos, biscuits de matafaluga, pets de monja o, amb molta sort, tenir el privilegi d’encetar una capsa de galetes, de la que només ens era permès agafar-ne una d’embolicada i dues de sense. —«Caricos, caratsos. Farem quícala amb aquest surtit de galetes!». A ben dinat, asseguda al sofà del costat de la petita llar de foc, feia unes quantes passades de ganxet, llegia el "TP" (Teleprograma) o devorava els autodefinidos del "Poker de Crucigramas" (entusiasme que hem heretat, la meva mare i jo mateixa) que em feia anar a comprar abans de dinar, al diminut quiosc de can Junqué o de la llibreria de les ca les Paulines, ambdós comerços situats a la plaça Nova.
Trampolí improvisat a la platja de Llafranc, anys 20. L'avi Paulí és el primer de l'esquerra. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
Parlar amb l'àvia era com obrir un llibre ple d'història; d'històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. —«La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processió de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc»... M'explicava, mentre els seus ulls es perdien en l'abisme del record. Però quasi mai em va parlar de l'avi Paulí i l'únic que en aquells moments coneixia, és que l'avi va estar immers en una guerra a la força, defensant ideals que ni entenia ni compartia i així, l'àvia em deia que quan el varen cridar a files ja estaven casats i la va haver de deixar sola amb tres fills al càrrec: la meva mare, Lluïsa i els meus oncles Conxa i Frederic, amb només set, sis i un any, respectivament.
Els germans Martí: Paulí i Josep "Bepes", l'any 1918. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
L'avi Paulí va néixer l'any 1906 a Palafrugell. Era fill del popular barber del carrer de Cavallers, Francisco Martí Piferrer "es Tord" (veure entrada: La increïble història d'es Tord, d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar). Cèlebre entre els vilatans perquè va anar a lluitar a la Guerra de la Independència de Cuba. L'avi tenia un germà més petit, en Josep, àlies "Bepes" (conegut escriptor i poeta local, autor de: Palafrugell, parada i fonda (Segona balada d'el tren petit), Una volta a la muralla, Som com som, entre d'altres escrits. De fet, quan a la barberia hi havia molta feina, la parròquia sol·licitava els serveis del primogènit, Paulí, perquè temíen el jove "Bepes".
Lluny de brotxes i navalles d'afaitar, els dos germans jugaven a futbol. "Bepes" era porter i Paulí, extrem esquerra. Ambdós, varen defensar els colors del Palafrugell a Primera Divisió Catalana als inicis dels anys 30. A més, es donava el cas que, el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. I va ser d'aquesta manera com l'avi va entrar a treballar a la banca, igual que el seu bon amic Enric Mas Mirandes (veure entrada: Joan B. Mas Casamada, el doctor Mas. Un metge entregat a la seva professió) a qui tots dos, l'any 1926 el FC Barcelona va voler fitxar. Però l'àvia (que aleshores ja festejaven), li va fer triar entre ella o el futbol a la capital. Anys més tard, amb la fi d'en Mas, l'àvia es vanagloriava recordant la sort que havia fet l'avi de no haver anat a jugar amb el Barcelona...
Lluny de brotxes i navalles d'afaitar, els dos germans jugaven a futbol. "Bepes" era porter i Paulí, extrem esquerra. Ambdós, varen defensar els colors del Palafrugell a Primera Divisió Catalana als inicis dels anys 30. A més, es donava el cas que, el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. I va ser d'aquesta manera com l'avi va entrar a treballar a la banca, igual que el seu bon amic Enric Mas Mirandes (veure entrada: Joan B. Mas Casamada, el doctor Mas. Un metge entregat a la seva professió) a qui tots dos, l'any 1926 el FC Barcelona va voler fitxar. Però l'àvia (que aleshores ja festejaven), li va fer triar entre ella o el futbol a la capital. Anys més tard, amb la fi d'en Mas, l'àvia es vanagloriava recordant la sort que havia fet l'avi de no haver anat a jugar amb el Barcelona...
Paulí Martí, capità (pilota en mà), FC Palafrugell, inicis anys 20 |
Els germans Paulí i Josep "Bepes" porter (primer i cinquè dreta, respectivament), FC Palafrugell, l'any 1926 |
La coneixença dels avis no va ser pas un fet casual, Perquè l'àvia (nascuda a Palafrugell l'any 1908) vivia al mateix carrer de Cavallers. Un dia per Santa Lluïsa, estava asseguda al carrer parant la fresca i el jove Paulí la va anar a felicitar. Ella va anar a buscar-li un tamboret, però al cap de pocs minuts es va trencar i l'avi va caure per terra. Malgrat aquest inici, el festeig va tirar endavant i el 7 d'abril de 1930, es casaven a l'Església de Sant Martí de Palafrugell.
La primera casa on va viure la parella va ser de lloguer al carrer del Padró Gran, però hi havia tanta humitat que la varen haver d'empaperar tota perquè no s'hi veiessin les taques. Les dues filles grans, Lluïsa (1931) i Conxa (1932) van néixer allà i al cap de poc, ja van poder adquirir una casa més gran a en Narcís Solà, un parent de l'àvia descendent del marquès de Llafranc (veure entrada: El marquès de Llafranc. Encaixant hipòtesis i realitats) al carrer de Sant Martí.
Casament dels avis Paulí i Lluïsa. Palafrugell, el 7 d'abril de 1930. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
Després d'una llarga crisi, arrastrada per la gran depressió econòmica mundial del 1929, el Banc de Palafrugell va entrar en un període d'agonia i el mes de desembre de 1935, finalment va fer fallida i tots els empleats van anar al carrer. L'avi Paulí, en companyia d'un altre treballador i amic varen crear la societat "Lluís Bofill, Canvi i Borsa", però, el 17 de juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil i tot es va paralitzar. A Palafrugell, en plena vigília de Festa Major, amb un replet programa d'actuacions esportives, musicals, ball, exposicions, ja no es va poder portar a terme. I va ser en aquell imposat estat d'haver de viure en temps de crisi, que els avis per poder tirar endavant la família, es varen llogar per treballar els camps i el bestiar del mas Xinxer (situat al barri de Santa Margarida) on l'àvia menava les vaques per dur-les a l'abeurador (per bé que li feien molta por) i l'avi, a dalt del cavall llaurant la terra. Els propietaris del mas, en comptes de pagar-los en diners, els donaven menjar.
A fi del mes d'abril de 1938, amb l'ocupació franquista de Catalunya, el Ejército Nacional atacava amb força diverses ciutats del territori català. Aleshores, les lleves republicanes necessitaven, més que mai, la incorporació de nous soldats i amb la famosa "Quinta del Biberó" s'hi varen haver de sumar exèrcits d'homes casats, amb o sense fills, que en principi només haurien d'haver cobert tasques auxiliars. L'avi, doncs, va entrar com a escrivent, perquè sabia escriure a màquina, però el 25 de juliol del mateix any, la majoria ja participava en l'ofensiva republicana de la malaurada Batalla de l'Ebre. En aquell combat, enmig de la confusió i de la por, Joan Solà (el cosí germà de l'àvia) estant al front i com que n'havien volat tots els ponts, hi va reconèixer, navegant sense rumb, el Narciso, que era el vaixell de vela llatina propietat dels seus avis.
Els germans Lluïsa, Frederic i Conxa. Llafranc, estiu de l'any 1938. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
A les darreries de la guerra, tot preveient-ne el desenllaç, l'avi es va voler passar al bàndol Nacional, però el seu superior l'anava perseguint pistola en mà i tirant-li trets mentre cridava: —«¡Martín. Alto o disparo!» Per bé que ell seguia corrent bosc avall i cap tir el va tocar, de miracle. Dins el meu innocent record de nena, m'imaginava a l'avi, que quan havia de disparar ho feia al no res; a l'infinit o potser a algun arbre o roca... Segurament, el pobre home devia de pensar que a l'altre costat, hi podria haver algun amic, parent o fins i tot un germà.
Sola a Palafrugell, l'àvia es solia desplaçar a Pont de Molins (Alt Empordà) a buscar oli i en comptes de pagar-lo hi feia de modista. Com la majoria de dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l'ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: —«Al davant de casa, hi havia una fleca que es deia l'Espiga (propietat de la família Coll) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant. M'explica la meva mare, que aleshores només tenia set anys».
Sola a Palafrugell, l'àvia es solia desplaçar a Pont de Molins (Alt Empordà) a buscar oli i en comptes de pagar-lo hi feia de modista. Com la majoria de dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l'ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: —«Al davant de casa, hi havia una fleca que es deia l'Espiga (propietat de la família Coll) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant. M'explica la meva mare, que aleshores només tenia set anys».
Anunci de Quintonine, un tònic per afegir al vi perquè les dones podessin treballar més en temps de crisi. Setmanari Baix Empordà, 18 de juliol de 1936 |
Amb guerra o sense, durant els mesos d'estiu, de juny a setembre, tota la família (els avis i els cinc fills) es desplaçaven a Llafranc, en una caseta al carrer de Monturiol al costat de la del germà de l'àvia (el rellotger de Palafrugell, Frederic Gich Solà). Els avis eren uns enamorats del mar i de tot el que aquest els oferia; els agradava d'anar a pescar, navegar, nedar, calaborçar des de les roques més altes, fer pellerides, musclos i groines, calar armaiades, jambines o nanses... A més, van tenir diversos vaixells: el Ligero, el Cap Norfeu (aquest últim, un temporal el va estellar i el varen trobar a la badia de Roses), el Maria Teresa (de segona mà, però amb un petit motor). A l'avi li feia sempre il·lusió de convidar a la família Prat-Colls per anar d'excursió en barca si s'engegava el motor i si no, menjaven plegats a la pineda de cal Recader de Llafranc. Finalment, es va desfer del Maria Teresa i va adquirir el Juan, a mitges amb el gendre, el meu pare, Joan.
L'avi calant jambines des del Ligero, l'any 1929. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
L'avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. Feia d'entrenador de futbol i teatre al Casal Popular on també pintava els decorats de les obres que s'hi representaven, com ara Els Pastorets, La Blancaneus, La Ventafocs..., i l'àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista realitzant les vestimentes de l'elenc. Mossèn Josep Bosch, rector de la Parròquia de Palafrugell, tot i tenir una mentalitat força oberta i d'idees avançades al seu temps, s'obstinava en tenir els nois i les noies separats, però l'avi se'n va responsabilitzar i, finalment, va aconseguir ajuntar-los. Tot i que l'àvia era una una dona d'idees més clàssiques i molt de missa.
Un matí d'estiu de l'any 1962, l'avi Paulí tornant de calar jambines amb el seu fill Frederic, al posar la clau al pany de la porta de la casa de Llafranc es va queixar d'un fort mal de cap i tot seguit va caure a terra fulminat. Just en aquell instant, passava pel carrer del Doctor Maimí, que el va carregar amb el seu cotxe per dur-lo a Palafrugell. D'allà estant, es varen desplaçar dos metges més de Girona (l'un era el Doctor Cornellà) per veure si el podien reanimar, perquè encara respirava, però, malauradament, no hi va haver res a fer. L'avi Paulí va morir molt jove; tenia només 56 anys. Mai no li havia agradat d'anar al metge, tot i tenir-ne amistats, com el Doctor Alsina Bofill. El seu funeral va ser molt sentit, ja que era un home molt popular i amic de tothom.
Un matí d'estiu de l'any 1962, l'avi Paulí tornant de calar jambines amb el seu fill Frederic, al posar la clau al pany de la porta de la casa de Llafranc es va queixar d'un fort mal de cap i tot seguit va caure a terra fulminat. Just en aquell instant, passava pel carrer del Doctor Maimí, que el va carregar amb el seu cotxe per dur-lo a Palafrugell. D'allà estant, es varen desplaçar dos metges més de Girona (l'un era el Doctor Cornellà) per veure si el podien reanimar, perquè encara respirava, però, malauradament, no hi va haver res a fer. L'avi Paulí va morir molt jove; tenia només 56 anys. Mai no li havia agradat d'anar al metge, tot i tenir-ne amistats, com el Doctor Alsina Bofill. El seu funeral va ser molt sentit, ja que era un home molt popular i amic de tothom.
Un quants nétes i néts jugant al pati de ca l'àvia a carrer de Sant Martí de Palafrugell, l'any 1967. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
Crec que l'àvia degué entrar en un estat de dol etern que només ella sabia desxifrar.
«Morir deu ser bell, com lliscar sense esforçen una nau sense timó, ni rems, ni vela,ni llast de records!»
Màrius Torres i Perenya (1910-1942), extracte del poema Dolç
àngel de la mort
La meva mare m'explica el pressentiment de la mort l'àvia (que en aquell temps es trobava vivint a casa dels meus pares) i just aquell mateix matí va tenir el delit d'escriure'm una carta que mai vaig rebre, ja que jo em trobava estudiant a Toulouse —«Quan va acabar de sopar, devien ser quarts de nou, va voler anar a veure la tele. Feien "El Precio Justo" (un programa que li agradava i l'entretenia) però de camí al sofà, es va aturar i em va fer notar que no sabia ben bé què li estava venint». Es va asseure al sofà i la mort se la va endur, dolçament i silenciosa. L'àvia Lluïsa, moria vint-i-set anys més tard que el seu estimat Paulí, el 9 de gener de 1989.
116 cartes d'amor en temps de guerra, 1938-39. Fotografia Maite Martí Gich |
Amb la mort de l'àvia, els seus cinc fills, escampats arreu del món (Lluïsa, Conxa, Frederic, Maite i Mariona) es varen reunir a la casa dels avis de Palafrugell per fer inventari i dins una capsa metàl·lica hi varen descobrir cent-setze cartes, meticulosament guardades, plegades i ordenades per data que l'avi Paulí li havia escrit mentre estava fent la guerra i com a presoner en una presó franquista. Tot i que la majoria dels fills opinava en aquell moment que el millor seria de cremar-les per respecte a la intimitat del contingut, a la fi, i després de pensar-ho molt, les dues filles més joves varen decidir de guardar-les i una d'elles, se les va endur a casa.
Varen haver de passar, encara, vint-i-cinc anys més, perquè un altre dia fent neteja, la meva tia Maite tornés a topar amb elles. I amb molt de respecte les va començar a llegir. En acabar, i veient l'efecte que li havien provocat en ella, va decidir de fer-ne còpies per a la resta de germans. Perquè, en realitat, el que hi havia llegit, era una història d'enyorança, resignació i responsabilitat, malgrat l'angoixa, la incertesa, el record dels amics absents i la constant preocupació pels seus tres fills (massa petits), però sobretot, de la separació forçosa del seu incondicional amor que durà per sempre més fins a la fi dels seus dies.
Varen haver de passar, encara, vint-i-cinc anys més, perquè un altre dia fent neteja, la meva tia Maite tornés a topar amb elles. I amb molt de respecte les va començar a llegir. En acabar, i veient l'efecte que li havien provocat en ella, va decidir de fer-ne còpies per a la resta de germans. Perquè, en realitat, el que hi havia llegit, era una història d'enyorança, resignació i responsabilitat, malgrat l'angoixa, la incertesa, el record dels amics absents i la constant preocupació pels seus tres fills (massa petits), però sobretot, de la separació forçosa del seu incondicional amor que durà per sempre més fins a la fi dels seus dies.
L'àvia amb algunes nétes i néts, l'any 1969. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
L'àvia i les primeres i besnétes, l'any 1986. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí |
--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa
I per escoltar-ne més:
- O mio babbino caro. Renata Tebaldi
- Il lamento di Federico. Tito Schipa
Un dels articles més emotius i emocionants que he llegit. Pel que dius, per com ho dius i pel que representa. Felicitats de tot cor.
ResponEliminaMaria molt i molt bonic! Dic bonic perquè tal i com ho expliques desde la llunyania del temps, amb els records de la teva mare, fàs una HISTÒRIA bonica, tot i que no ho és, vivències difícils,tristos....i amb la manera que ho expliques ho fàs bonic, perquè agrada com escrius i molt! I fàs despertar-nos l'interès, en aquest cas de la família, com diu la Nuri, pels nouvinguts.
ResponEliminaM' ha agradat molt, felicitats Maria
Sònia (la cunya)
Un plaer poder escriure sobre la família que per sort, encara tenim testimoniatges orals i material fotogràfic per poder-ho fer. La resta, és trobar el temps per posar-s'hi, alhora que anant-se documentant... I això no s'acaba, perquè de vides interessants, sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà.
EliminaMoltes gràcies a tothom per tenir l'interès de llegir-ho.
Maria, que bé que puguis fer seure la memòria i fer, amb ella, una estona de ganxet! Un escrit molt bonic i emotiu de la nostra família. Bravo!!
ResponEliminaPreciós i entranyable. Gràcies Maria
ResponEliminaMolt i molt bonic. Gràcies Maria per fer-nos sentir aprop.
ResponEliminaFelicitats Maria!
ResponEliminaQue tendre el teu escrit!!
tal com ho expliques em va atrapar fins el final!! Bravo!!!
Els nets podran coneixer una part de la seva historia. Gràcies!!!!
Quin escrit més bo Maria. Son daquells escrits per rellegir-los. Una historia ben nostra
ResponEliminaA casa sentiem parlar del Sr Paulí per boca de l'avi Lluis i les ties.
,,,María, portes la llum i ens deixes quadres d'una bellesa dolça i transparèn. La imaginació es memòria, en va dir J. Joyce, i tu en fas un bon ús. Gràcies per compartir-ho.
ResponEliminaFelicitats per l'escrit,Maria.
ResponEliminaM'ha encantat aquesta entranyable història familiar. També m'ha fet recordar una foto antiga que guarda el meu pare del F.C. Palafrugell on també hi surt en Paulí Martí.
Caste
Maria, com sempre enhorabona. No hem de perdre la memòria i menys la memòria dels sentiments. Tal com tu l'exposes—amb claredat i senzillesa— és evident que guardarem les vivències en el més profund del nostre cor.
ResponEliminaCrec que vaig arribar a conèixer en Paulí, no n'estic segur. A l'àvia Lluïsa segur que sí, la recordo perfectament.
Gràcies per tot.
Josep
I de les cartes, què en farem? Un bé molt preuat. Conserveu-ho!
ResponEliminaMaria quin escrit tan preciós i entrenyable. Un plaer llegir com transmets els records familiars. Felicitats!!!
ResponEliminaQue maco Maria! Hi ha detalls dels avis que desconeixia i gràcies al teu blog descobreixo! 😘😘 una forta abraçada i agraïment infinit per la teva feina!
ResponEliminaMarçal
Gràcies Maria per deixar aquest testimoni sobre els nostres avis i compartir-lo... M'ha emocionat!!! 💝
ResponEliminaColette Martí