Comiats d'estiu al "Night Club" La Raqueta. Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970 de Lluís Maimí Casanovas

Front marítim de Tamariu amb l'Hotel Janó (al mig). Postal d'Edicions Maria Casanovas [mare de Lluís Maimí, autor d'aquest article] i Cia. Autor: Pere Palahí Bach-Esteve. Anys 50. Foto Lluís Maimí

«Recordo molt especialment les festes de tancament de temporada de La Raqueta dels anys 1963, 1964 i 1965, potser per la implicació directa que els cambrers de l'Hotel Janó hi vàrem tenir. En els decursos d'aquells anys, a banda de la programació de rigor, a vegades els cambrers acabàvem organitzant una petita sorpresa per als assistents a la vetllada. Això sí, sempre amb la vènia dels propietaris, ja que entre els tres socis propietaris del local La Raqueta i la direcció de l'Hotel Janó hi havia un vincle molt estret.

A la festa de final de temporada, que va tenir lloc a La Raqueta el 28 de setembre de 1963, segons el programa que l'anunciava i que m'ajuda a clarificar els meus records, hi tocava el conjunt Miami, i com a plat fort, hi havia l'actuació flamenca “Flora y los Duende” [sic] i també la d'altres intèrprets sensacionals.

Fulletó publicitari de vacances a la Costa Brava de l'any 1961. Arxiu Municipal de Palafrugell

Amb ulls d'ara sorprèn la retòrica de reclams publicitaris d'aquella època. Aconseguiria atreure clientela ara una invitació com aquesta?: «La Raqueta de Tamariu, el mejor de los Clubs de noche, agradeciendo las atenciones recibidas de sus clientes y favorecedores, tiene el honor de ofrecerles una sensacional fiesta de fin de temporada"? O bé: "Gran batalla de serpentinas y confetti con intervención de todos los clientes." "Sensacionales concursos de Twist, Rumba, Tango y Pasodoble torero." "La Raqueta obsequiará a todos sus clientes con un típico cremat».  

Festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta de Tamariu on cambrers i cambreres dels hotels Janó i Tamariu amenitzaven part de la festa amb actuacions diverses, l'any 1963. Arxiu Lluís Maimí

 

En llegir-ho no puc evitar de pensar en l'informatiu setmanal franquista No-do, que ens passaven aleshores a cada mitja part de les vetllades de cinema. És justament en aquest programa de fi de festa de l'estiu del 1963, que hi descobreixo aquest anunci: «Brillantísimo fin de fiesta con la presencia del destornillante cuadro flamenco JERÓNIMO (99 veces internacional): guitarrista (Sólo un dedo); rumbero (El Tiritití) ; cantaor (El Gafe); bailaor (El Diente), con la colaboración de las autentificadas primeras figuras del baile español (999 veces internacionales): La Ñiña (1a bailaora); La Rasquiña (2a bailaora); La Soñadora (3a bailaora)». Bé, doncs, ara ja puc descobrir el pastís i us anuncio que aquesta part, en realitat, anava a càrrec dels cambrers i cambreres de l'Hotel Janó i un de l'Hotel Tamariu. Quina gresca! Cap de nosaltres sabia tocar la guitarra, ni cantar, ni ballar flamenc. Però el cert és que vàrem saber divertir, i molt a «los señores clientes y favorecedores de La Raqueta». En “Jerónimo” era en realitat un dels tres socis del Night Club; el guitarrista “Sólo un dedo” era un servidor de vostès; el rumbero “el Tiritití”, en Toni “el Choyo”; el cantaor “el Gafe”, en Bartolo; el bailaor “El Diente”, en Miquel; i las bailaoras “La Niña”, "La Rasquiña” i “La Soñadora”, la Roseta, la Susi i una noia el nom de la qual ara no recordo…

Tal com deia el programa, això sí que va ser «Un derroche de luz y desbordante alegría en el final de fiesta de La Raqueta de Tamariu», si més no per a nosaltres que hi vàrem posar la guinda. 

Fi de festa esbojarrada al Night Club La Raqueta. Una merienda de negros caníbales, l'any 1964. Arxiu Lluís Maimí

El fi de festa del setembre de 1964 va ser d'allò més políticament incorrecte que us pugueu imaginar. Uns quants cambrers i cambreres vàrem irrompre a l'interior del local fent paròdia d'un grup de caníbals. Pintats de negre i amb cara de famèlics, vàrem acabar agafant una persona d'una de les taules i la vàrem posar dins d'una olla amb un foc de mentida a sota. Tot plegat va ser un veritable descontrol, ja que al final, en una mena de dansa endimoniada, hi va acabar participant tota la gent de la sala.

Programa de la festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta amb l'actuació de la ballarina de flamenc la “Morucha”, amenitzada per Manel Bisbe, l'anomenat Gitano de la Costa Brava, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

La darrera festa que recordo, la del 14 de setembre de 1965, potser va ser la més sonada de totes. Ja que la batuta de l'acte d'homenatge i comiat de la “bailaora” de flamenc la “Morucha”, la portava en Manel (Manel Bisbe), el famós Gitano de la Costa Brava, tal com l'havia batejat la també famosa “bailaora” Carmen Amaya.

En Manel Bisbe havia fet amistat a Barcelona amb la “bailaora” Carmen Amaya, que el 1957 s'establí a la Costa Brava, i és aleshores quan es comença a deixar veure per l'Hotel Llafranc, on hi balla de manera improvisada per a turistes i clients. Un dia d'estiu de 1962, la “bailaora” li va dir a en Manel: —«Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados». En aquesta sonada festa, Carmen Amaya va regalar una medalla d'or a en Manel, proclamant-lo el “Gitano de la Costa Brava”. (n. de l'a. d'aquest blog)

En Manel havia guarnit un palanquí amb flor blanca i esparreguera, lliris i clavells vermells i una dotzena de colomins, que volaven a l'entorn, lligats curts amb cintes de colors. Els camàlics érem quatre cambrers, vestits tots amb unes túniques blanques que ens arribaven fins als peus i uns turbants que a penes ens deixaven veure els ulls. En Manel anava davant de tot fent de mestre de cerimònies, presentant majestuosament la “bailaora” com si fos una reina. Jo, que anava a la part de davant, veia perfectament la cara de circumstàncies de la “Morucha” que intentava fer el seu paper tota l'estona, però que, tan bon punt no va acabar la passejada, va guillar del palanquí ben esperitada i es va refugiar al camerino.  

Festa homenatge i comiat de la “bailaora” la “Morucha” al Night Club La Raqueta, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Eduard Bofill Blanch

Els portadors del palanquí de la “Morucha”. Els cambrers: Bartolo, Toni el “Chollo”, Carlos i Lluís. Arxiu Lluís Maimí

Acabada la sessió, els malaguanyats colomins havien quedat lligats al cadafal, que va quedar endreçat darrere l'escenari. Com que eren aprofitadors, vaig proposar que cada un de nosaltres se n'emportés tres d'amagats a la pitrera. Hi van estar d'acord, però sense saber on posar-los, al final els vàrem haver d'encabir dins dels tres calaixos de la meva tauleta de nit, en la proporció de quatre colomins per calaix. Vaig anar a dormir sense que se m'acudís advertir ningú. L'esglai que va tenir la meva mare, l'endemà, quan tot endreçant l'habitació va sentir sorolls dins la tauleta de nit, va ser de campionat. Un cop calmada, en explicar-li que es tractava d'aprofitar els colomins, va decidir col·laborar. Ella els mataria, però plomar-los ni pensar-ho. Al vespre hi va haver reunió general i els galifardeus vam decidir que plomaríem els ocells. Tothom en va quedar fart, de plomar!

 

Con faldas y a lo loco! El camber Antonio López Sánchez i el protagonista d'aquesta història, una nit en què es va disfressar de dona al bar de l'Hotel Janó, per tal que els clients s'ho passessin bé i no se n'anessin als de la competència. Arxiu Lluís Maimí

 

L'àpat, que es va fer un una petita cuina dels apartaments que regentava la meva mare, va ser tot un èxit. El “catxoflino” de colomí que va cuinar ma mare va resultar excel·lent. El problema va venir després, quan es va embussar el lavabo amb les plomes que els meus tres companys, sense rumiar-s'ho gens, havien fet desaparèixer a través de la tassa del vàter. El disbarat es va descobrir quan el paleta, en rebentar la canonada, va començar a trobar les plomes dels colomins d'en Manel Bisbe. En va omplir dues galledes sense que mai ningú no endevinés com carai havien pogut haver arribat als apartaments per acabar embussant les clavegueres!»

Lluís Maimí Casanovas
Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970. Publicació, març 2020

Punts de venda a Palafrugell: Llibreria papereria l'Esquitx, Llibreria Nollegiu i a través del mateix autor. A Tamariu: Botiga Patxei. PVP: 12 €

 

catxoflino m. 1 Acompanyament culinari. Plat a base de tall i verdures tallades fines i cuites fins a la seva caramel·lització. 2 Plat preparat a base de sobres d'altres menges. Dit també catxofino.
palanquí. m. Aparell de transport semblant a una llitera. Conegut també com a civera o civira.  

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

--
Per saber-ne més: 

• Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Annie Unland. Edicions Baix Empordà. Any 2008
• Primers records dels estius. Calella de Palafrugell 1945-1955. Lluís Maimí Casanovas. Any 2019

Blogs/Webs:

• Comparar a Dios con un gitano: Fuego en las pestañas. La Morucha

 

I per escoltar-ne mes:

• Que me mareo. RCA Victor, 1971. La Morucha 

•  Les touristes. Jean-Claude Annoux

Xa Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. «Costa Brava Show». Homenatge al fotògraf Xavier Miserachs Ribalta

Un jove Miserachs manipulant una Leica gegant, l'any 1957. Fons Ricard Terré

 

La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs se celebra a Palafrugell des de fa dues dècades. El seu principal objectiu és la promoció i la difusió de la fotografia documental. L'edició d'enguany, a més, coincideix amb la mort (ara fa vint anys) del fotògraf i fotoperiodista de qui du el seu nom, Xavier Miserachs. D'aquesta manera, la Biennal li ha volgut retre un reconegut homenatge, tot recuperant una de les seves grans obres: Costa Brava Show, a banda d'una desena d'exposicions d'altres influents fotògrafs. Cita única i ineludible al nostre país pels amants i afeccionats a la fotografia, es podrà veure en diversos espais de la vila, des del 4 d'agost fins al 14 d'octubre.

Un operari muntant l'exposició “Forced” de Pep Bonet dins la IXa Biennal, l'any 2016. Fotografia Enric Bruguera

 

Aleshores, un grup d'entusiastes de la fotografia, però per sobre de tot, apassionats per un tipus de foto plenament emocional; on en una sola imatge es poden explicar experiències i interessos universals, van posar els seus ulls en el fotògraf, Xavier Miserachs, que durant els darrers anys de la seva vida es va establir a Esclanyà, un petit poble al llindar de Palafrugell, que pertany al municipi de Begur.

 

Públic visitant una exposició dins l'espai Bòbila Vella durant la Xa Biennal, l'any 2018. Fotografia Josep Lois

D'aquesta manera, el 1998, poc després de la seva mort, es va crear la Comissió organitzadora de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. Constituïda per fotògrafs i persones dedicades al món de la gestió cultural, a banda de diversos col·laboradors que participen mitjançant la prestació d'obres, la producció d'exposicions i en el comissariat, així com en la cessió d'espais expositius; tant de l'àmbit públic com del privat.

Autoretrat realitzat l'any 1957. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

Xavier Miserachs Ribalta va néixer a Barcelona, el 2 de juliol de 1937, en plena Guerra Civil Espanyola. Fill d'un hematòleg i d'una bibliotecària, va penjar els estudis de medicina en l'últim any de carrera per poder-se dedicar professionalment a la fotografia. Es va iniciar alternant treballs per encàrrec, juntament amb les seves obres d'autor que més endavant compilaria en llibres com ara Barcelona en blanc i negre (Ed. Aymà, any 1964) amb més de 400 fotografies, relatant la incipient recuperació econòmica dels anys seixanta a la capital catalana i Costa Brava Show (Editorial Kairós, any 1966).

Grup de pescadors a Roses, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

També va exercir de reporter per a diverses revistes i va publicar nombrosos reportatges en diaris com ara La Vanguardia. I va ser així com va tenir la sort de poder presenciar esdeveniments històrics com ara “el Maig del 68”, el cèlebre Londres dels Beatles i fins i tot, la “Primavera de Praga”. A banda de viatjar per un gran nombre de països i realitzant reportatges, també es dedicà al fotoperiodisme i a la fotografia editorial.

Detall d'un carrer a Londres, l'any 1957. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

Cal posar-se en la pell del fotògraf i en el context de l'època; època en què el nostre país s'estava transformant de manera profunda, arran, lògicament, pel desenvolupament a marxes forçades del turisme. Aleshores, Miserachs es va convertir en un exponent de les aportacions artístiques als anys cinquanta i seixanta, període fronterer que va sintetitzar l'evolució cap a la maduresa del mitjà fotogràfic i que marcaria moltes tendències que seguirien després.

Platja de Tossa de Mar, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Costa Brava Show o aquells estius del boom turístic, és la recopilació de vuit estius (del 1958 al 1966) durant els quals Miserachs va retratar la Costa Brava de manera impulsiva; càmera en mà i amb la seva moto, amunt i avall fotografiant tot el que transcorria al seu pas. Des de virginals platges de la seva estimada Palafrugell, bous de pescadors de Blanes, festes esnobs als apartaments privats de Cadaqués, turistes pioners d'un inconegut Lloret, grups de dones rentant l'aixovar a mà als safaretjos públics de Tossa de Mar o el mercat setmanal dels diumenges a Sant Feliu de Guíxols, entre d'altres.

Home carregant caixes al mercat del Born, l'any 1962. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Miserachs no va escatimar rodets; va fer al voltant de 4.300 fotografies en blanc i negre que es varen convertir en un foto-llibre d'unes 150 imatges, amb un pròleg de l'escriptor local Josep Pla i textos de Manuel Vázquez Montalban i Peter Coughtry. Costa Brava Show, amb els anys, s'ha convertit en autèntic material de col·leccionista, ja que no s'ha reeditat més i trobar-ne un exemplar no és gens fàcil. El preu que es pot arribar a pagar a la revenda està als voltants dels 200 euros.

Policia i parella en moto a Tamariu, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Als retrats se'ns apareixen dos mons que conviuen aparentment; com el que és vell i el més innovador, com el color amb totes les seves gammes i el blanc i negre absolut. Platges arrebossades de pells torrades lleugerament tapades amb reduïts biquinis o dones guarnides amb mocadors negres al cap, munions de cartells publicitaris que anuncien les properes sortides dels Cruceros que alhora conviuen amb els de les «corridas» de toros de torn. Aleshores, Miserachs tenia només 30 anys i vivia un dels seus moments més dolços. Els coordinadors de la Biennal, Enric Bruguera, Maria Planas i Lluís Català, sota el vistiplau de les filles del fotògraf, Mar i Arena, han rescatat per poder ser exposades, 25 imatges del llibre Costa Brava Show.

Home saltant a una embarcació de pesca a Lloret, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Xavier Miserachs, va morir a l'edat de 61 anys arran d'un càncer de pulmó. Va obtenir la Creu de Sant Jordi el mateix any de la seva mort, el 1998. Va publicar diversos llibres de fotografia a banda d'un extensíssim arxiu que actualment es conserva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, constituït per aproximadament unes 80.000 imatges fotogràfiques (60.000 negatius i 20.000 diapositives) juntament amb quaderns, documents i la biblioteca personal del fotògraf.

«… El fotógrafo no tiene una clase social concreta que lo acoja. No es ni un obero ni un empresario, ni un finolis ni un granuja, pero es capaz de desempeñar cualquiera de estos papeles y muchos más. Para mí, el fotógrafo practica siempre el transfuguismo social.»

Xavier Miserachs (1937-1998)

Espai Bòbila Vella on convergeixen exposicions de diversos fotògrafs durant totes les edicions de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs

 

--

Per saber-ne més:

• Memòries de la Costa Brava. Fotografies F. Català-Roca i Xavier Miserachs. Lupita Books, SL, any 2005.
  

• Costa Brava Show by Arxiu MACBA a Flickr: https://www.flickr.com/photos/arxiu-macba/albums/72157626481681160/
  

 

La Biennal a les xarxes socials: 

• El web de la Biennal: http://www.biennalxmiserachs.org/
• La Biennal a Facebook: https://www.facebook.com/biennalfotografiaxaviermiserachs/
• La Biennal a Instagram: https://www.instagram.com/biennalxmiserachs/
• El vídeo promocional de la Xa Biennal: https://www.facebook.com/biennalfotografiaxaviermiserachs/videos/1994481173977116/