Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dimecres, 22 de maig del 2024

Tot per terra, músics i verra! Peripècies de la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, la Vella

Una de les primeres fotografies de la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, la Vella, a principis del segle XX (possiblement, l'any 1902). Foto Joan Bonany Marquès. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Vigas Bonany

A la fi del segle XIX a Palafrugell hi havia dues grans orquestres-cobles. L'una era la Vella, nom que era coneguda La Principal de Palafrugell i l'altra, la Nova, nom que va adoptar la Cobla-orquestra l'Empordanesa, bàsicament perquè va aparèixer més tard.

La pionera la Vella va ser una de les cobles-orquestres més sol·licitades i avantguardistes de Catalunya del seu moment, juntament amb La Principal de la Bisbal i La Principal de Peralada. A més, al llarg de la seva història, la Vella va comptar amb músics de gran renom, com ara: Miquel Bravo Moncanut (veure entrada Miquel Bravo Moncanut, l'avi Bravo. Un trompetista que va fer les Amèriques), Frederic Gich Solà, Trifó Bonany Granés, Lliberat Juanals Homs, Ricard Viladesau Caner, el príncep de la tenora, i el mestre Frederic Sirés Puig, entre molts d'altres. Aquest merescut reconeixement la va dur a actuar per tot el territori català i fins i tot a l'estranger, eminentment a la Catalunya Nord. A més, si no hagués estat per l'esclat de la Guerra Civil, tenien un contracte tancat per anar a tocar a Glasgow, Escòcia. 

Targeta publicitària de La Principal de Palafrugell de l'any 1922, captada als baixos de l'escenari del Centre Fraternal durant una visita guiada, el febrer de 2024, on es pot llegir: «Per contractes Ildefons Farriol i Josep Padrós. Aquesta orquestra disposa de Jazz-Band (Americà)». Fotografia Enric Bruguera

Amb l'esclat de la guerra, la Vella
com gairebé totes les orquestres i formacions musicals d'aquest país es va dissoldre, bàsicament perquè la majoria dels seus components varen ser cridats a files i els pocs que es varen quedar al poble, eren llogats els diumenges a la tarda al cinema per tocar un parell de peces abans de començar la pel·lícula o durant la mitja part.
 
Després del conflicte es va tornar a constituir i, a banda de tocar de manera més regular als casinos palafrugellencs Fraternal i Mercantil, també eren contractats per tocar sardanes, balls i els oficis de missa d'onze a les festes majors dels rodals: Llofriu, Torrent, Sant Feliu de Boada, Pals, Peratallada, Palau-Sator, Palamós... Aleshores, els músics de la Vella es distribuïen per sorteig en cases de pagès on dormien i menjaven de franc, perquè les fondes i els restaurants en aquella època eren gairebé inexistents.
 

Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners 


No va ser fins a l'any 1935 que la Vella va adquirir un vehicle de transport propi: un microbús de la marca Chevrolet que havia pertangut a La Principal de la Bisbal. Dibuix Miquel Llenas Janoher, Lai

Pel que fa als desplaçaments, primerament, la Vella els feia en autocars de lloguer. Desmuntaven un parell o tres files de butaques i allà mateix hi col·locaven tots els instruments. A més, els músics ho feien tot: carregar, muntar, tocar, desmuntar, tornar a carregar... La Vella no va disposar d'un vehicle de transport propi fins a l'any 1935. Es tractava d'un microbús de la marca Chevrolet (d'unes 18 places), que havia pertangut a La Principal de la Bisbal. De vegades, però, només hi carregaven els equips, mentre que els músics anaven amb els seus propis cotxes. Però amb l'adquisició del microbús els va sorgir un altre problema..., decidir qui el conduiria.

Els conductors habituals del microbús eren, d'una banda, en Josep M. Duixans de la Bisbal, encarregat de fer les maniobres d'entrar i sortir del garatge. I de l'altra, en Teodor Plaja, Doro Sabater, que era el xofer de carretera. El que passava, però, era que en Doro tenia un gran defecte i és que s'adormia al volant. Aleshores, havien de menester un altre músic que el distragués tot donant-li conversa. L'encarregat de mantenir-lo despert era en Francesc, Xicu, Clapés, però malgrat això, en algun trajecte de tornada a en Doro se li varen clucar els uis. S'explica que, tal vegada, just en el moment d'entrar en un revolt després del sotrac, en Xicu Clapés li va etzibar: Què fots? Què dorms? Jo? No dormia pas!, va respondre en Doro. Ah, no? Doncs ja em diràs què cony hi fem circulant pel mig d'un rustei!
 
Foto postal de la Vella al Centre Fraternal de Palafrugell, l'any 1936, possiblement poc abans de l'inici de la Guerra Civil. Darrere: Josep M. Duixans, Teodor Plaja, Doro Sabater, Josep Camós i Pere Ferriol, Pere Tit. Davant: Joaquim Sais, Francesc, Xicu, Clapés, Joan Ribas, Albí Colom, Lluís Felip i Emili Alemany. Col·lecció Enric Bruguera

Potser era exigir-li massa al pobre Doro, perquè sembla que només se'n sortia d'anar en segona i en el primer viatge que varen fer camí del Port de la Selva, l'autobús treia fum per tots costats. Quan estaven a punt d'arribar, es veu que enmig de la fumàrria, des de dalt, els músics varen veure com un objecte estrany passava pel davant del vehicle. Va resultar ser una roda del darrere que s'havia descollat, fet que va provocar que el microbús bolqués. Per fortuna, ningú va prendre mal, però això sí, no es va poder evitar el que diu la dita: Tot per terra, músics i verra!
 
En Doro Sabater de qui Josep Pla deia que, com a sabater era un gran músic i com a músic era un gran sabater va arribar a ser una veritable institució a Palafrugell i arreu. El seu obrador, situat al carrer de la Font xamfrà amb el carrer Ample, era el punt de trobada de músics de la vila però també dels rodals. A banda d'assajar, feien petar la xerrada, però com que no podia deixar la feina, mentrestant, anava fent els adobs i posant les mitges soles a les sabates. Això no obstant, si es donava l'ocasió que el tema era molt interessant i en Doro es distreia deixant de picar amb el martellet de picar les soles, aleshores se sentia una veu que venia de la cuina que li encastava:  Doro, mans i llengua. Mans i llengua! Era la veu de la seva dona, donya Angelita. El que no sabia l'Angelita, és que de vegades en Doro feia trampes fent veure que picava, quan en realitat era l'aprenent que feia anar el martellet. I és que certa vegada, algú li va fer arribar de França una revistota (d'aquelles que només es podien trobar a les barberies), barrejada enmig del Full Dominical...
 
La Vella en plena actuació d'alguna festa major, anys 40. Darrere: Joaquim Borràs, Francesc, Xicu, Clapés, desconegut, Josep M. Duixans, Teodor Plaja, Doro Sabater, i Pere Ferriol, Pere Tit. Davant: Albí Colom, Joan Ribas, Agustí Faig, Joaquim Ribas, Quim de Serra, i Ernest Llavià. Arxiu ACAE. Fons Montserrat Mauné, Javier Gironella extreta del blog Formacions musicals de Catalunya, de Josep Loredo i Moner

Amb l'arribada de la Guerra Civil el microbús va fer la fi d'en Catasques. El varen requisar, com tots els vehicles, convertint-lo en furgoneta per a carregar-hi material bèl·lic i repartir-lo, com per exemple les espoletes de guerra que es fabricaven als tallers mecànics de la vila: Trill, Gallart, Dellonder o Corredor. Acabada la guerra, l'orquestra es va veure obligada a fer els desplaçaments en camions, bicicletes, a peu o bonament amb el que podien.

Els ximples fan la festa i els llestos la celebren

 
Tríptic promocional de l'Orquestra-cobla La Principal de Palafrugell, l'any 1923. D'esquerra a dreta: Pere Ferriol, Pere Tit, Llibert Juanals, Lluís Felip, Teodor Plaja, Doro Sabater, Valentí Ametller i Trifó Bonany (a la retolació de les fotografies aquests dos noms estan intercanviats), Fortunat Escarrà, Lluís Hereu, Francesc Xicu Clapés, Josep Padrós i Ildefons Ferriol. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Cobla-Orquestra La Principal de Palafrugell

Una de les actuacions més insòlites de la Vella, es va dur a terme per a l'enterrament del senyor Francesc Matlleria Deulofeu, l'any 1923. Aquest singular personatge, que va néixer el 1835, deia que volia arribar fins als cent anys, fita que no va arribar a aconseguir, tot i que va morir poc abans de fer-ne noranta. Soci protector del Centre Fraternal, es pot dir que aquest local va ser la seva segona llar. A més, quan va morir, la seva vídua i companya na Concepció Mascort Quintana, va decretar una donació anual de 1.200 pessetes. Diners que haurien d'anar destinats a la celebració d'un ball. 

En Francesc Matlleria, anticlerical convençut, va deixar escrit al seu testament de no deixar cap pertinença a l'església: Ni una sola perra a la Iglesia. Ni un céntimo a los curas. També deixava dit com volia que fos el seu enterrament, on el lloc escollit seria el mirador de Roques d'Ase (un cim arran de mar, emplaçat al municipi de Mont-ras) que també era de la seva propietat. I com que en aquella època no era permès d'enterrar ningú fora del cementiri, va deixar escrit que s'hauria de camuflar el taüt, prèviament carregat en el carro, amb palla o herba.
 
Detall d'una cambra de l'antiga casa Matlleria, situada a la plaça Nova, número 1, que l'any 2003 va ser enderrocada per a construir-hi l'esplai EspaiCaixa per a la gent gran. Foto Paco Dalmau

Aquesta part del testament, però, va fer figa, ja que la mateixa Concepció va voler procurar-li un enterrament digne; com Déu mana. I en comptes d'enterrar-lo a Roques d'Ase, ho va fer a la banda protestant del cementiri municipal de Palafrugell, com tampoc va voler que fos una cerimònia íntima, ans al contrari; va fer-lo anar acompanyat per la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, la Vella, tot tocant sardanes i corrandes típiques de Palafrugell i, fins i tot, la Marsellesa!
 
I és que la vídua Matlleria, també era una persona ben singular. I tot i que va saltar-se les darreres voluntats del seu difunt company, va mantenir que a cada aniversari de la mort d'en Matlleria, fer tocar un concert al Fraternal i un altre al cementiri. Es presentava a la cripta del seu difunt amb els músics de la Vella esperant al carrer, i tot picant la làpida li preguntava: Francisco... Els músics diuen si poden entrar a tocar. A continuació es dirigia cap a ells i amb tota la naturalitat del món els engaltava: En Francisco m'ha dit que ja podeu entrar a tocar. Aleshores, la Vella començava el repertori que bàsicament era de dues peces: la sarsuela La del manojo de rosas (de Pablo Sorozábal) i el vals jota El Batallador (del compositor de sardanes Enric Massana Serra). Llavors, en Pere Tit, sempre atent a la clucada d'ui d'en Doro Sabater, feia girar la verra com una baldufa, talment com si estiguessin tocant el darrer vals de la festa major. 
 

A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó  

 
La Vella es va quedar setiada a Regincós durant la gran nevada del gener de 1947, coincidint amb els actes de festa major del poble, fet que va donar peu a tota mena d'anècdotes. Dibuix Miquel Llenas Janoher, Lai

De les grans nevades dels rodals, els de més edat coincideixen a dir que la del gener de 1947 va ser la més sonada, coincidint amb la festivitat de Sant Vicenç, festa major de Regincós. Doncs resulta que la Vella hi va quedar setiada, juntament amb la resta de convidats i parents que s'hi varen aplegar amb motiu dels actes de la festa major.
 
Vet aquí que davant d'aquest fenomen meteorològic excepcional, les famílies del poble varen haver d'improvisar llits i vànoes per a l'acolliment dels músics, però també per a la resta de forasters. I tenint en compte la situació d'incertesa en què es trobaven, moltes cases varen haver de sacrificar gallines i conills. Fins i tot, avançar la sentència del porc d'engreix que preservaven per a més endavant. Es diu que va haver-hi una inesperada aclarida d'aviram als galliners, com també una baixada important dels nivells de vi a les botes dels cellers.

Voluntaris i treballadors del ferrocarril, obrint camí i retirant la neu acumulada a les vies del Tren Petit pels volts de Palamós, durant la gran nevada del 24 de gener de 1947. Extreta del blog El Temps a Palamós 

Les estibes de llenya seca que es guardava per poder passar l'hivern també anava baixant considerablement. A més, l'abastiment de la xarxa elèctrica que hi havia aleshores en plena postguerra que no era ni de bon tros la que tenim ara i les restriccions elèctriques, estaven a l'ordre del dia. Per això, a les cases hi havia sempre un bon proveïment d'espelmes, llums de carbur i quinqués. I la gent del poble que havien conegut altres nevades, no paraven de repetir que mai n'havien vist cap com aquella.
 
Malgrat tot, arran d'aquell acostament improvisat que va anar molt més enllà de l'entreteniment, es varen forjar noves amistats ocasionals. Ben entrat el mes de febrer, la neu va començar a fondre's, fet que de mica en mica es varen poder restablir les comunicacions per carretera i la gent va anar recuperant el ritme normal dels afers diaris, resultant que aquella nevada de tramuntana, fos la més important del segle XX, amb un gruix acumulat de neu considerable i que en alguns indrets va durar molts dies.
 

El viatge frustrat, d'Antoni Mas Bou

 
Targeta promocional (a dues cares) de La Principal de Palafrugell, l'any 1918. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Cobla-orquestra La Principal de Palafrugell

L'Orquestra-cobla La Principal de Palafrugell era coneguda, i encara és recordada, com la Vella. El sobrenom li venia, com haureu suposat, pel fet de ser la més antiga de casa nostra, passant al davant dels Montgrins i La Principal de la Bisbal, que encara aguanten, en plena forma des de l'any 1884 i 1888, respectivament. Malauradament, La Principal de Palafrugell es va dissoldre l'any 1977 i va deixar un buit important en l'ambient musical de la vila i en el sardanisme en general.
 
Els components de la Vella, com la majoria dels músics de qualsevol altra orquestra, esperaven amb candeletes l'arribada del juliol, ja que els dies 14 i 15 d'aquest mes estiuenc els francesos celebren la seva festa nacional i això els donava l'oportunitat de fer un bon lloguer. Per una banda, per la demanda de treball que es concentrava a França en aquests dos dies i, per una altra, perquè la diferència entre França i Espanya permetia a l'orquestra formalitzar un bon contracte.
 
Un dels músics que es mostrava més satisfet quan s'havia d'anar a tocar a França era en Doro, perquè així podia comprar alguna revista d'aquelles que aquí estaven prohibides total perquè hi sortien quatre mosses ensenyant les cuixes i algun trosset de pit i que després es convertien en la sensació de les tertúlies espontànies que s'organitzaven al voltant del seu obrador de sabater. Quan hi havia revistes noves, els músics hi acudien amb especial interès i en Doro anava passant pàgines, satisfet, tot explicant detalls sobre aquell nou gènere que havia portat de l'estranger.
 
Foto postal de l'Orquestra-cobla La Principal de Palafrugell, la Vella, amb Ildefons Ferriol i Josep Padrós com a representants. Palafrugell, l'any 1922. Col·lecció Enric Bruguera

Però, amb tot plegat, l'home es distreia de la feina i, de tant en tant
quan feia una estona que no se sentia el martellet clavant claus a les soles de sabata la seva dona, l'Angelita, l'increpava des de la cuina: Doro…, mans i llengua!

Un bon dia es va presentar a la tertúlia de can Doro el representant de l'orquestra amb una cara de satisfacció que presagiava quelcom de bo: Nois! Pareu esment que us porto una bona notícia. Es va fer el silenci de cop i els músics varen restar expectants. El 15 de juliol ens han llogat per anar a tocar a Saint-Cyprien, al Rosselló, amb motiu de la festa nacional francesa! Tothom va celebrar la notícia, molt especialment en Doro que fins i tot picava de mans: Així podré renovar el material!, va exclamar tot content, pensant en les seves apreciades revistes. Doro…, mans i llengua!, es va sentir des de la cuina.    
 
Arribat el dia en qüestió, els músics van anar fent cap a plaça Nova per pujar a l'autocar que ja els esperava davant del Faternal per dur-los cap a França. Quan ja es disposava a posar el motor en marxa, el xofer va girar el cap sobtadament. On és en Pere Tit?, va preguntar veient que faltava un dels músics. Aquell encara deu ser a Begur…, va contestar tot fent broma un company. Tal com està d'enamorat del seu poble, no seria pas res d'estrany, va afegir un tercer. Finalment, el representant els va aclarir la situació: En Pere és a Girona a recollir un arquet que va comprar a can Sobrequés. Va dir que aniria amb el tren directament a Figueres i allí el recollirem a l'estació.
 
Cinc membres de la Vella tocant a la Font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses, l'any 1926. D'esquerra a dreta: Josep Padrós, Teodor Plaja, Doro Sabater, Francesc, Xicu, Clapés, Joan Ribas i Emili Alemany. Extreta del blog Formacions musicals de Catalunya, de Josep Loredo i Moner

En Pere Tit, era el contrabaix de l'orquestra, tenia fama de rondinaire i els músics el feien emprenyar constantment parlant-li malament de Begur.
Déu me'n guard d'haver-hi de fer cap processó o cercavila amb aquell cony de pujades tan costerudesJa podeu anar predicant. Com Begur no hi ha res!, els contestava categòric. I és que en Pere estava convençut que el seu poble era el melic del món. Tant és així que un dia va haver d'anar a Barcelona per acompanyar la coral del poble que participava en una trobada de Cors de Clavé i, només de sortir de l'estació de França, va aturar el primer transeünt que va trobar per preguntar-li: Mestre, que em podríeu dir on para el “coro” de Begur? ¿El que dice…? L'home es va adonar de seguida que allò era un altre món, però, tot i això, li costava de fer-se'n càrrec. Mira que no conèixer el “coro” de Begur…

Quan els músics varen arribar a Figueres, en Pere Tit no era enlloc. El representant estava amoïnat perquè tenia por de fer tard al poble i en Doro estava emprenyat perquè veia a venir que no tindria temps d'anar a comprar les revistes. Al cap de deu minuts o un quart, es va presentar el contrabaixista amb el flamant arquet que acabava de comprar:
El tren ha arribat tard, em sap greu, es va excusar. 
 
Cartell publicitari de la Cobla Orquestra La Principal de Palafrugell on es pot llegir: «Saludo a Franco. ¡Arriba España!». S'identifiquen al darrere, d'esquerra a dreta: Teodor Plaja, Doro Sabater, desconegut i Pere Ferriol, Pere Tit. Al davant: Josep M. Duixans, Francesc Ametller, Francesc Clapés, Joan Ribas, Ricard Viladesau, Albí Colom, Miquel Faig i Lluís Felip. Anys 1940-41. Extreta del blog Formacions musicals de Catalunya, de Josep Loredo i Moner

Quan carretera nacional amunt varen ser davant els Banys de la Mercè l'autocar es va aturar.
Què passa ara?, va inquirir molest el representant. En Borràs, el trompeta, que vol agafar aigua de la Font Pudosa perquè diu que li va bé pel llavi, va justificar el xofer. Només faltava això!, va remugar en Doro. I per acabar-ho d'adobar, en arribar a la frontera varen topar amb els gendarmes i el seu maleït costum de celebrar la festa nacional quan passaven les orquestres: Si no mos jugueu alguna cosa no entrareu pas a la France. Els músics varen tocar dos curts i dos llargs d'una sardana i tan de pressa com varen poder, varen tornar a pujar a l'autocar per seguir el seu camí. Hi havia preocupació general perquè veien que ja anaven tard.
 
Quan faltava poc per arribar a El Voló, una forta exclamació els va treure de les seves cabòries. Collons!, va cridar en Pere Tit. Què et passa a tu ara?, va inquirir el representant Doncs que quan hem baixat a tocar la sardana a la duana m'hi he deixat l'arquet nou… Això sí que ja era definitiu. Farien tard sense remei. Sortosament varen poder recuperar l'arquet, però el que ja era irrecuperable era el temps que entre una cosa i l'altra havien perdut. El xofer prou que prenia l'accelerador a fons, però aquell autocar no donava més de si i, irremeiablement, arribarien a misses dites.

Actes de la festa major de Santa Rosa de Llafranc, l'any 1959. «Velada de sardanas - espectáculo - dancig, con la Orquesta La Principal de Palafrugell», compartint cartellera amb el «Conjunto internacional Rudy Ventura». Publicitat exposada a l'Hostal Sa Teula de Llafranc. Fotografia Maria Bruguera

Després de travessar Elna i quan l'arribada a Saint-Cyprien ja era per fi imminent, el xofer va frenar bruscament. La sacsejada va ser notòria, tant pel que fa als músics com pels instruments dipositats al darrere de l'autocar.
Què fots!?, va cridar algun músic Què ens vols matar?, va afegir un altre Per què parem ara?, va increpar el representant. El xofer, sense immutar-se, es va limitar a assenyalar un cartell de paret que penjava d'un arbre a tocar la carretera: Vosaltres mateixosAvui en devem tenir 15, oi?, va comentar irònicament.
 
El cartell anunciava l'actuació de La Principal de Palafrugell a Saint-Cyprien el dia 14 de juliol. Els músics varen quedar desolats. El representant es volia morir: Però com cony ha pogut passar?, no parava de repetir.
 
Foto postal de la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, possiblement a la Marineda de Llafranc, l'any 1963. S'identifiquen d'esquerra a dreta: Joaquim Borràs, Josep M. Roviras Bofill, Xivi, Eduard Pomés, Llorenç Sabaté, Josep Bou, Raimon Sabater, Josep Vidal, Martí Genís Noguer, Joan Puig, Josep Saguer, Pep Xeto, Lluís Alemany i Ramon Rodríguez. Col·lecció Enric Bruguera

Finalment, davant la perspectiva d'arribar al poble i trobar una altra orquestra tocant, i a sobre haver d'aguantar l'esbroncada pel fet de no haver-se presentat el dia abans, els músics varen prendre la decisió de girar cua i emulant Un viatge frustrat de Josep Pla i l'Hermós en versió terrestre, varen posar proa cap a Palafrugell.
 
Com que de tornada els gendarmes els varen deixar tranquils i, davant d'aquell panorama (en Borràs es va guardar pla bé de sol·licitar la parada dels Banys de la Mercè de Capmany a l'Alt Empordà), a l'hora de dinar ja eren a casa. Això sí, tots amb la cua entre cames i en Doro, a més a més, sense revistes. Massa poc. Ja us està bé!, va sentenciar l'Angelita.
 
 
anar a terra v. tr. Expressió que s'aplica quan durant la interpretació d'una obra, els músics s'entrebanquen els uns amb els altres fins que es produeix una catàstrofe musical, definida com "anar per terra". Quan el públic se n'adona, solen dir: Tot per terra, músics i verra! 
clucar els uis v. tr. Malformació d'aclucar. Tancar els ulls. 
rustei m. Malformació de rostoll.
fumàrria f. Fumera gran i desagradable. Dit també fumèrria. 
revistota f. Revista de dubtable qualitat. En aquest cas, de caràcter picant.
fer la fi d'en Catasques 1. Acabar malament 2. També s'aplica a qüestions que es preveuen que evolucionaran negativament. 
vànoa f. Malformació de vànova. Cobrellit de teixit gruixut (de punt o de ganxet) formant mostres o dibuixos, sovint guarnit amb serrell.  
 
Algunes d'aquestes definicions s'han extret del llibre Coses sentides. El parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019.

 
--
Per saber-ne més:
  • Històries de músics. Antoni Mas. Editorial Gavarres, col·lecció El caliu de la memòria #1, any 2020.   
  • Música i festa a Palafrugell. Oriol Oller. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Col·lecció Quaderns de Palafrugell #19, any 2010.
  • Trenta personatges singulars de les comarques gironines (1908-1936). Jordi Cortès Rodríguez. Prisma, Cossetània Edicions, any 2019. 
  • Cobla-Orquestra La Principal de Palafrugell. Carmina Hereu Esteba. Premi Escolar Mestre Sagrera, any 1996.
  • Revista de Palafrugell. Relats: Josep Roura Roqué. Anecdotari: Joan Serra Coll. Un altre Palafrugell: Josep del Brugarol.
Blogs/Webs:
 
I per escoltar-ne més:
  • La Santa Espina. Compositor: Enric Morera Viura. Cobla La Principal de Palafrugell, anys 20.
  • El Batallador, vals jota. Compositor: Enric Massana Serra. Orquestra Internacional Maravella.

22 comentaris:

  1. Fantàstic reportatge !a

    ResponElimina
  2. Estupend, gracies Maria,

    ResponElimina
  3. Molt divertit i molt interessant María!!! Fas una gran feina per tal que aquestes històries per durin entre nosaltres.

    ResponElimina
  4. Gràcies Maria, per fer-nos descobrir la història de la Principal de Palafrugell. N'havia sentit a parlar; però pensava que havien plegat de tocar bastant abans. Un ofici ben sacrificat el de músic.
    Maria Àngels Baqué

    ResponElimina
  5. Caram Maria! quin reguitzell d'informació de la principal de Palafrugell. Quina feinada!
    Un post molt ben estructurat i molt divertit, sobretot amb les històries que expliques.
    Eren temps molt difícils pels músics, però allò sí que era vocació!
    A l'última fotografia de la principal de Palafrugell i surt el veu oncle Ramon Rodríguez, que va morir ja fa forces anys i que tocava el contrabaix o berra.
    M'ha encantat conèixer la història de la primera orquesta de Palafrugell.
    Bones fotografies i uns dibuixos entranyables d'en Miquel Llenas.
    T'ha quedat rodó!

    ResponElimina
  6. Hola Maria.
    Molt interessant !!! Però també m´he fet un tip de riure.
    Gràcies per compartir-ho.
    Isabel

    ResponElimina
  7. Maria..., no saps com m'agrada llegir-te!!!
    És un autèntic regal.
    Són tantes coses... les arrels, la família, un món que ja no existeix...
    Gràcies de tot cor!!!!
    Una forta abraçada!
    Raimon Solà Granxà

    ResponElimina
  8. Interessant història d'uns músics, dels quals n'havia sentit a parlar, però no havia vist en foto. Com sempre felicitats per la teva tasca.

    ResponElimina
  9. Gràcies Maria .
    Molt bona recerca !!!
    Jaume N. J.

    ResponElimina
  10. Molt bo, Maria. El meu avi, en Miliu Alemany, hi tocava. Tenora, tible, saxo i violí. La mare m'explicava que, de menuda, li agradava posar-se, al mas, enmig de les dues tenores del seu pare i del seu alumne, en Ricard Viladesau, que encara no era "el Príncep de la tenora".
    Salutacions.
    Jordi Massoni

    ResponElimina
  11. Et felicito Maria, he passat un rato molt entretingut i divertit amb aquest bloc de " La Vella ". A part de l'oncle Albí (Colom), coneixia molt al meu veí Quim Borràs i a casa hi havia molta amistat per part del meu avi i el meu pare, amb el Doro "sabater". De petit havia passat moltes tardes a can Quim escoltant com assajava la vella.

    Felicitats !

    Joan Colom i Bussot

    ResponElimina
  12. Marieta moltes gràcies!
    M'encanten aquests trossets de història.
    Una feina preciosa la teva de recuperar la memòria.

    Molts petonets
    Imma

    ResponElimina
  13. Hola Maria. M'ha agradat molt llegir el blog nou que m'has enviat i recordar la gent que has anomenat sobretot en Doro Sabater que érem veïns i ens arreglava les sabates. Gràcies. Una abraçada. Pilar Roca 😘😘

    ResponElimina
  14. Felicitats Maria és un blog excel·lent, gràcies per enviar-me'l.

    Una Abraçada. Pere Colomer i Nadal

    ResponElimina
  15. Maria, llegir-te es passar una bona estona. molts records

    ResponElimina
  16. Bona nit Maria,
    En quan a l'article felicitar-te una vegada més. M'ha agradat molt, tan el text com les fotos en les quals he conegut molts dels músics. Savía el que l'Angelita li deia a en Doro. Sé dues anécdotes més. Una del Cap Blanc, com que no anava a compàs amb els altres, els deia: Al caldaró ens trobarem !!
    I l'altra: La vella va anar a tocar a Flaçà i quan varen ser allà, s'adonaren que en Trifón s'havia deixat el fiscorn. Varen enviar un telegràma el més breu possible (es pagava segons el número de lletres), però va ser tan escuet que era del tot incomprensible. Venía a dir aproximadament aixó:
    "por ja fis Trif", i naturalment ningú va entendre-hi res.
    Com sempre, Maria, t'encoratjo a continuar amb aquestes ressenyes.
    M'agrada molt tot el que és antic.
    Una forta abraçada.
    Albert Sàbat. Calella.

    ResponElimina
  17. Es tema per mi com a músic m'és molt interessant, a més que vaig tenir-hi tractes amb gairebé tots. Té molt de mérit aquest teu treball. Te felicito! Joan Xicoira

    ResponElimina
  18. Hola Maria.
    Molt bona feina.
    Felicitats.
    Ens ha agradat molt llegir ho.
    Ho he passat a molts companys meus i a gent de Regencós que sé que els agradarà llegir ho.
    Gràcies per pensar en mi i enviar ho👍🏽👍🏽
    Maria Carme

    ResponElimina
  19. M'ha encantat aquest reportatge, veure el meu avi tant jove, quines anècdotes. Aquest reportatge es una joia que s'ha de preservar. Moltes gràcies Maria. El compartiré amb la meva família i amistats.
    Xavier Juanals

    ResponElimina
  20. Hola Marian,

    Mi ha gustado mucho vier a mi abiuelo toncado.

    Saliudos

    ResponElimina
  21. Hola sóc en Gerard,

    Gràcies per fer un comentari sobre el meu parent, m'agradaria posar-me en contacte amb tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyor Gerard, no sé qui pot ser el seu parent, ja que no em facilita cap cognom ni cap e-mail per poder-lo escriure.
      A sota el mateix article i just abans del primer comentari publicat trobarà: "Posted by", si clica aquí mateix el durà a les dades del blog on hi trobarà l'e-mail de contacte.
      Si visualitza aquesta pàgina des d'un PC, a la part dreta de dalt de tot a través de: "Dades personals" seguit de : "Visualitza el meu perfil complet" també pot accedir a l'e-mail de contacte.

      Elimina