 |
| Antoñita Colomé posant per a la revista de divulgació de cinema internacional i espanyol Popular Film. Núm. Revista 525, Any XI, en una entrevista titulada Cómo pasan el verano nuestras artistas, del 17 de setembre de 1936. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya |
Antoñita Colomé Ruiz, va ser una d'aquelles artistes que al seu dia varen ser molt importants, però que actualment ha caigut en més absolut oblit per a la gran majoria. Star system del cinema espanyol durant els anys 30-40, va néixer a Sevilla l'any 1912, al carrer de la Pureza, en ple barri de Triana. Filla d'un industrial d'origen català que regentava una coneguda barreteria, que combinava amb dues grans passions: el flamenc i els toros. Per aquella singular botiga hi varen passar una munió de cantaores, aficionats al cant i diversos artistes del món del flamenc. Aleshores, no és d'estranyar que de ben petita, Antoñita, ja sabia que el seu lloc seria als escenaris.
El seu pare, Ricardo, va morir molt jove i com que Antoñita volia ser a totes, totes, artista i a causa de la bona situació econòmica de la família, malgrat el sobtat traspàs del progenitor, la seva mare li va comprar un piano i va començar a estudiar solfeig, cant i fins i tot ballet clàssic i interpretació. La casualitat va fer que un bon dia dia, un jove músic hi acudís a afinar el piano acompanyat del seu germà; un ballarí acabat d'aterrar de les Amèriques, i amb només quinze anys, la joveníssima Antoñita es va casar amb el bailaor; Antonio García Matos, conegut artísticament com Antonio Triana. Per sort, el matrimoni no va arribar a consumar-se i al cap de només un dia es va trencar. Set anys més tard aconseguiria el divorci declarant maltractaments, perquè el desafortunat dia de l'enllaç la parella es va barallar fortament i ell la va amenaçar amb un revòlver.
 |
| Moment de descants durant la filmació de la pel·lícula Rataplán, del director Francisco Elías, l'any 1935. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya |
Aleshores, mare i filla varen deixar Sevilla per instal·lar-se a Madrid, i al cap de poc d'arribar-hi, va ser descoberta per un caçatalents de la Paramount que anava a la recerca de joves artistes de la capital per a les versions espanyoles de les pel·lícules que la Paramount rodava als estudis de Joinville (molt a prop de París), durant els inicis del cinema sonor.
A França, va coincidir amb altres actors emergents, com ara: José Isbert, Rosita Díaz Gimeno, Miguel Ligero Rodríguez, Félix de Pomés i, fins i tot, Imperio Argentina, entre d'altres. Als estudis de Joinville va rodar tres pel·lícules i en una d'elles, Las luces de Buenos Aires (1931), ho va fer juntament amb Carlos Gardel i més endavant amb la gran Marlene Dietrich.
Ben aviat, aquella menuda i graciosa actriu andalusa, es va anar guanyant la simpatia de directors i productors, de tal manera, que un dels responsables de la Paramount li va proposar de continuar la seva carrera a Hollywood, però sorprenentment va refusar l'oferta. I quan les produccions a Joinville van anar de baixa, ella i la seva mare varen decidir de tornar cap a Espanya: —Porque me dio miedo. No de que me pasara algo, sino miedo, porque veía esas escenas con los besos que daba Gary Cooper y yo que acababa de salir del colegio, educada por un padre que ¡vaya castaña!, y una madre de las de verdad... Le dije: "Yo no. No puedo ir". ¡Se quedó pasmao!
 |
| Programa de mà de la pel·lícula Rataplán, digidida per Francisco Elías, l'any 1935, on Antoñita Colomé va compartir cartellera amb el polifacètic actor Félix de Pomés |
Al seu retorn, va començar actuant en diverses revistes musicals i també fent teatre, però el cine va tornar a irrompre en la seva vida i va tenir la sort de topar amb un dels directors més decisius de la seva carrera cinematogràfica: Benito Perojo. La primera pel·lícula que va rodar amb el cineasta Perojo va ser El hombre que se reía del amor (1932), malgrat que la pel·lícula que la catapultaria, donant-li un gran impuls en la seva carrera, va ser El negro que tenía el alma blanca (1934), no solament a Espanya, sinó que va ser un gran èxit comercial a Cuba i a l'Argentina.
 | |
| Programa de mà d'El malvado Caravel, Dirigida per Edgar Neville, l'any 1935, on el Mestre Demons (veure entrada en aquest mateix blog Miquel Bravo i Moncanut, "l'avi Bravo". Un trompetista que va fer les Amèriques) va participar en la banda sonora de la pel·lícula |
Una altra de les seves pel·lícules més populars va ser El bailarín y el trabajador (1936) del director Luís Marquina Pichot, que es va estrenar molt poc abans que comencés la Guerra Civil. O sigui que durant la II República, es podria dir que Antoñita Colomé ja figurava entre les grans estrelles de cinema del país i va ser just en aquella època en què va fer coneixença d'un altre director que li va marcar la vida, si més no el seu destí i aquest va ser Edgar Neville.
Antoñita va rodar amb Neville El malvado Carabel (1935) i La señorita Trevélez (1936), però també van arribar a ser grans amics. Amb ell i la seva esposa Angelita, varen fer diverses excursions en cotxe per la península: —Recuerdo que cuando me examiné del carnet de conducir en Barcelona, en una plaza que se llamaba Rius, di una vuelta tan rápida, que todos los que estaban por allí tuvieron que meterse en un zaguán. He tenido muchos coches, pero nunca chófer. Nunca, por Dios. Eso era más antiguo que la nana... Además, las que lo tenían eran las estrellas tontas y yo nunca lo he sido.
 |
| Antoñita Colomé amb l'actor Antonio Vico Camarero (assegut) i el director Edgar Neville, durant el rodatge d'El malvado Caravel (1935). Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya |
Precisament, en un d'aquests viatges en cotxe amb els seus amics Edgar i Angelita, varen venir a Calella de Palafrugell per descansar uns dies durant l'estiu de 1936 i aquí també va conèixer a Dalí i Gal·la: —Allí también conocí a Dalí, que ya iba con la rusa. Dalí era muy simpático, parecía un poquillo loco, pero no lo era, aunque tenía sus cosas.
Durant els dies anteriors a l'aixecament militar i l'esclat de la Guerra Civil, l'ambient a Espanya era molt enrarit. El mateix Edgar Neville, que va poder arribar a Madrid el 13 de juliol (dia de l'assassinat de José Calvo Sotelo), recorda aquells dies de la següent manera: —El ambiente era insoportable. Hacía calor y todo el mundo se odiaba. Al triunfar el Frente Popular, el régimen se convirtió en una dictadura policíaca y el individuo se vio desasistido del apoyo del Estado que contemplaba inerme, atracos, incendios, asesinatos...
 |
| Antoñita Colomé en una fotografia trobada en un àlbum que va pertànyer a Edgar Neville (juntament en d'altres similars) on hi ha escrit "Calella" a la part del darrera (sospito Calella de la Costa), segons el venedor localitzat al web todocoleccion.net |
Malgrat aquell ambient hostil, a Calella de Palafrugell semblava que la situació es presentava d'una altra manera, ja que no hi havia tanta tensió ni es respirava l'ambient de perill de vessament de sang als carrers. Antoñita, fins i tot, va vendre una exclusiva de les seves vacances a Calella per a Popular Film (revista de divulgació de cinema internacional i espanyol), titulada: «Cómo pasan el verano nuestras artistas», acompanyada de diverses fotos d'estudi.
Sobre aquells dies, Antoñita explicava: —Se levantó toda España y nosotros en Calella de Palafrugell. Allí había muchos "Rolls Royce" y mucha gente importante. Vino un coche con gente que decía que era del Socorro Rojo y nos preguntaron si queríamos marchar a Barcelona. Pintaron mi coche para no tener problemas en el viaje. Per una altra banda, Edgar Neville, que justament acabava d'iniciar una història d'amor amb la jova periodista i artista Conchita Montes, va estar a punt de morir amb aquesta en un control republicà als afores de Madrid on es varen salvar de miracle, unint-se amb uns rebels per anar cap al front de Madrid.
 |
| Antoñita Colomé posant per a la revista Popular Film. Núm. Revista 525, Any XI, 17 de setembre de 1936. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya |
Tanmateix, la situació d'Antoñita no va ser tan còmoda: —Cuando llegamos a Barcelona, aquello era una revolución de verdad y no de cuento. Me quedé allí con mi madre. Estaba bien, gracias a Dios, porqué todavía no había empezado el lío gordo, había tiros pero poco más. Mi cochecito (es refereix a un cotxe Ford Model 10 CX, matrícula B-65253), que todavía lo estaba pagando, lo dejaba en un garaje y cada vez que iba a recogerlo, le decía al muchacho del garaje, ¿todavía está?. Él me decía que cualquier día se lo iban a llevar. Y así fue...
L'incident del cotxe dins una Barcelona convulsa i en un estat revolucionari amb els comunistes i anarquistes al carrer, no va ser ni de bon tros el més important que li va succeir a Antoñita durant la Guerra Civil: —Mi casa estaba en un séptimo. Vivíamos frente a la fábrica Elizalde, donde construían armas y aviones. Recuerdo perfectamente que eran las diez menos cuarto de la noche, eso no se me olvida, cuando vimos algo que uno nunca se pueda imaginar. Emezaron a tirar bombas incendiarias. (...) Todos salimos por las escaleras volando. Yo perdí la falda y los zapatos (...) Cuando sonó la sirena gritaban: ¡Que se ha acabado el bombardeo! y todo el mundo volvía a su casa (...) Cuando subimos y vi como estaba todo, fue cuando me di cuenta de lo que era una guerra. Vi gente muerta en la mesa en la que habían comido un poco antes. Aquello fue horroroso. Me hinché de llorar. Hasta hoy me dan ganas de llorar ¡Que espanto, cuántos muertos! ¡Yo era la que tenía más miedo de España, la más cagona, no me importa decirlo! Me preguntaba, ¿qué he hecho yo en el mundo para que me maten?.
Aquella nit, la seva mare també es va deslliurar d'una mort segura. Mentre preparava el sopar, va aixecar-se de la cadira per anar a buscar la cassola i en tornar-hi va trobar al seu lloc una enorme llamborda del carrer, que a causa de l'impacte havia pujat set pisos i entrat per la balconada que donava a la cuina.
 |
| Durant la Guerra Civil la fàbrica d'automòbils Elizalde fabricava material de guerra i bombes d'aviació. A ran del bombardeig naval del 13 de febrer de 1937, amb la consegüent mort de diversos treballadors, es va construir un refugi antiaeri dins la mateixa fàbrica, com a mesura de seguretat pel seu personal |
Aleshores, amb una documentació facilitada per la gent de Cifesa (Compañía Industrial de Film Español, S.A.) Antoñita va proposar a la seva mare de marxar cap a París, però aquesta li va respondre que preferiria morir a Espanya. I com que no podia tornar a Sevilla, es va quedar a Barcelona. La pobra Candela, conscient del pànic que tenia la seva filla als bombardejos, la va deixar marxar cap a França i, enmig d'un futur incert, ella es va quedar tota sola en una Barcelona convulsa i desolada.
Per la seva banda, Antoñita es va embarcar cap a Marsella on després va prendre un tren cap a la capital francesa. Durant les trobades amb amics i compatriotes al cafè Coliseo de París, va conèixer qui seria el seu segon espòs, Pepe Martín. Es va enamorar d'ell de tant anar-lo a veure a la presó quan aquest va estar encarcerat a París. Aquest matrimoni, però, va ser un altre fracàs; fins i tot ella mateixa va anar a la presó acusada d'espionatge, per error, juntament amb el seu marit: —Me hizo sufrir mucho, sí. Le conocí en un momento difícil para él, estaba en líos por asuntos de la guerra y a mi me dio mucha pena (...) Pero, en fin, yo es que en eso tuve mala suerte, aunque no tan mala porque tengo una hija guapísima.
Acabada la Guerra Civil, la parella retornà a Espanya i ella començà a rodar de nou pel·lícules amb Perojo, adoptant els papers de folklòrica que eren els que a ella se li donaven millor i pels que serà més recordada. I ja ben entrats els cinquanta, amb l'absència de grans èxits com els que havia viscut durant els anys trenta, amb poques ofertes temptadores i segurament pels problemes matrimonials que feia temps que arrossegava, decideix de marxar del país i emigrar cap a Amèrica. Tot i que va dubtar molt, de si havia de deixar el cinema definitivament o tornar a Sevilla.
 |
| A bord del transatlàntic Le Provence Antoñita Colomé va arribar a Buenos Aires, procedent de Barcelona, l'any 1951 |
Va deixar la seva filla Eugenia amb la seva mare i es va embarcar a bord de Le Provence cap a Buenos Aires, amb un contracte de només tres mesos. Finalment, va resultar que l'estada a les Amèriques va durar fins a sis anys (del 1951 al 1957) i durant tot aquest temps va poder actuar a Argentina, Xile, Perú, Uruguai, Panamà, Cuba i els Estats Units. La decisió de retornar de nou cap a Espanya va ser, evidentment, degut a la separació de la seva filla que quan va arribar al país ja tenia dotze anys.
Antoñita Colomé es va retirar relativament aviat dels escenaris i de tornada es va instal·lar a Sevilla, al seu barri natal de Triana, que ella tan estimava, al costat de la seva mare i la seva filla. Al marge dels esdeveniments històrics i polítics que li varen tocar de viure, va anar prenent decisions, alhora que mai va deixar d'interessar-se per la cultura, com es demostra la seva amistat amb Edgar Neville, o que de ben joveneta hagués estudiat piano i parlés diversos idiomes: francès, anglès i italià. A més, va haver de lluitar contra les convencions socials del que se suposava que havien de fer les dones en la seva època; essent mare, separada i treballant, per sort, amb el que a ella li apassionava, el cine.
Existeix a Sevilla, al petit carreró de la Pureza en ple barri de Triana, una placa a la casa on va néixer que, en certa manera, és un petit reconeixement davant la tendència que malauradament tenim en l'oblit. Antoñita Colomé va morir a Madrid, el 28 d'agost del 2005, a l'edat de noranta-tres anys, esperant de fer la pel·lícula de la seva vida, en la que li haguessin deixat parlar en andalús de Triana.
 |
| Placa Antoñita Colomé. Domini públic/Usuari: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Anto%C3%B1ita_Colom%C3%A9.jpg?uselang=ca |
Curiositats...
Durant la recerca d'un possible personatge per un futur post en aquest blog, vaig contactar, per atzar, amb el professor Javier Jiménez i el senyor Santiago Aguilar, experts en cinema, autors comanditaris del web Circo Méliès,
que em varen informar que al
repositori digital de la Filmoteca de Catalunya existia un exemplar de
la revista de cinema Popular Film, on Antoñita Colomé —una conegudíssima artista de la seva època— hi concedia una exclusiva des de Calella de Palafrugell (possiblement des de l'Hotel Mediterrani) a mitjans de juliol de l'any 1936.
Aleshores,
em va semblar que estirar aquest fil podria ser interessant. Primerament, perquè l'artista en qüestió es trobava de vacances a Calella i després, perquè l'entrevista ocorria
pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil. El que no sabia ni em
podia arribar a imaginar, són les peripècies que la protagonista va
haver de passar per sortir de Calella per arribar fins a Barcelona, fugir del país i al cap d'uns anys tornar a Sevilla, la seva terra natal.
Qualsevol
temptativa en la recerca de més informació va ser extremadament
complicada. Però en una darrera instància, des de la Biblioteca pública de Cadis, a través de la Biblioteca de Palafrugell, em varen
fer arribar en préstec un llibre, actualment descatalogat, escrit pel
periodista i especialista en història del cinema Miguel Olid Suero,
sobre l'apassionant vida de l'actriu, cantant i ballarina de Triana, Antoñita
Colomé Ruiz.
Finalment, al cap d'uns mesos, vaig aconseguir publicar l'article, acompanyat de material gràfic procedent del fons de la revista Popular Film, que es troba a la Filmoteca de Catalunya. Fins i tot, vaig contactar amb un venedor del web d'antiguitats todocoleccion.net que disposa d'uns retrats extrets d'un àlbum de fotos que havia pertangut al director de cinema Edgar Neville, on Antoñita Colomé apareix en una platja amb uns amics que a la part del darrere hi ha escrit «Calella», encara que jo sempre he sospitat que es refereix a Calella de la Costa.
El més curiós de tot, és que alhora que anava prosseguint amb les investigacions de l'actriu, la meva mare rebia la visita d'un cosí a qui no veia des de feia més de seixanta anys. El familiar en qüestió, Lluís Solà i Dachs —enginyer tèxtil, escriptor, estudiós de la premsa catalana, amb especial interès en la humorística il·lustrada i en la història de l'esport—, va resultar ser, doncs, ser un personatge certament interessant de qui en un futur li hauré de dedicar un post en aquest blog.
En explicar al parent Solà que estava preparant un article sobre la folklòrica Antoñita Colomé, em va contar la següent anècdota: «Com que jo vaig néixer el 1932..., això devia passar el 1935 o el 1936. Perquè amb el començament de la guerra al juliol, no sé si vam estar a Calella la temporada sencera.
Nosaltres estiuejàvem en una de les dues cases bessones que eren les últimes del Canadell en direcció a Llafranc.
Em sembla recordar que en deien les cases de l'Hernández, avui dia, crec que han anat a terra.
En una hi passàvem l'estiu nosaltres i en l'altra, la família del meu oncle Josep Alsina i Bofill (es refereix al prestigiós metge nascut a Palafrugell, però que bàsicament va exercir la seva carrera professional a Barcelona).
Segons m'havia explicat la meva mare, a prop nostre, al Canadell, també s'hi banyava una senyoreta que em va dir que era artista.
Com que jo aleshores era molt rosset i bufó, sembla que li vaig caure bé: —¡Que niño más mono! I cada dia, quan arribava a la platja, em venia a fer un petó.
Afegiré que la mare sempre m'havia dit que aquella artista es deia Antoñita Colomé.
Un dia, ja de gran, vaig tenir curiositat de saber qui era aquella tal Antoñita Colomé. Vaig conèixer, poc o molt, la seva biografia i vaig poder confirmar que la història de la meva mare era absolutament real. I ara, ho he pogut corroborar quan tu (referint-se a mi) m'has completat una altra part de la història.
Quina llàstima fer-se gran i deixar de ser "aquel niño tan mono".»
 | |
| Lluís
Solà Dachs amb la seva mare Mercè i el seu germà petit Salvador, a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell, l'estiu de 1934. Autor Narcís Solà Bofill. Arxiu familiar Solà-Dachs |
 |
| Vista d'una de les cases de l'Hernández al Passeig del Canadell de Calella de Palafrugell, l'estiu de 1935. Autor Narcís Solà Bofill. Arxiu familiar Solà-Dachs |
--
Per saber-ne més:
- Anoñita Colomé: Recuerdos de una vida. Junta de Andalucía. Miguel Olid. Consejería de Cultura. Filmoteca de Andalucía. Sevilla, any 1998
- Cómo pasan el verano nuestras artistas (entrevista d'Antoñita Colomé a Calella de Palafrugell, juliol de 1936). Revista Popular Film, Núm. 525, Any XI, 17 de setembre de 1936, pàg. 8. Repositori digital de la Filmoteca de Catalunya
Literatura relacionada:
- La voz dormida. Dulce Chacón. Editorial Alfaragua, any 2002
- Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1933-1939). Nancy Johnstone. Tusquets Editores, any 2011
- Homenatge a Catalunya. George Orwell. Editorial La Butxaca, any 2012
Blogs/Webs:
- Refugis antiaeris de Barcelona: El refugi antiaeri de la fàbrica Elizalde
- Canal Sur, Archivo. Los 85 años de una actriz. Antoñita Colomé, una estrella de cine sevillana al estilo Ginger Rogers: https://youtu.be/_4Thm0WNUJI
I per escoltar-ne més:
- Raíces de la canción española. Grabaciones Históricas. Vol. 18. Antoñita Colomé a YouTube