Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
La Raquel i el seu fill Llibert Barrera a la barra de la taverna Ca la Raquel, l'any 1972. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola
Na Raquel Gifre Gelpí va néixer a Calella de Palafrugell el 13 de novembre de 1913. Va ser una empresàriaque va regentar durant molts anys la
taverna Ca la Raquel de Calella. Es va casar amb Francesc Barrera Planas, conegut com a “François” pel fet que havia nascut a Reims (França), per bé que residia a Calella des dels dos anys de vida.
La Raquel davant la botiga de queviures, l'any 1969. Foto Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola
Al local Ca la Raquel, que va començar com a “tienda de ultramarinos” per part d'un
avantpassat del seu home —coneguda
com a “ca sa noia Rita” — s'hi podia
trobar de tot; des de menjar, productes de drogueria, espardenyes o gel. I a la
rebotiga hi havia tres botes: una de vi, una de rom i una de conyac que es venia
tot a granel. La Raquel, que mentre ajudava a la seva sogra a la botiga, anava
compaginant la feina de dependenta amb treballs de modista, va decidir, amb l’ajut inestimable del seu fill Llibert,
de convertir la botiga de queviures en una taverna (ja que es va quedar vídua
molt jove). Reemplaçant els taulells i el mobiliari de la botiga,
substituint-lo per unes taules de fusta, i quan va començar el fenomen turístic
a Calella hi varen muntar una barra, convertint el local en una taverna amb
cara i ulls, que a causa dels impagaments, l’any 1958, varen decidir dedicar-se
de ple a l'hostaleria.
Ca la Raquel, doncs, va esdevenir un punt de trobada per als mariners dels rodals i un dels establiments més emblemàtics de Calella durant molts anys, i no només per a la seva immillorable situació, sinó pel caràcter i la personalitat de la seva mestressa. La Raquel tenia una gràcia innata, que combinada amb el seu do de gens, feien que tingués la clientela assegurada. Dona alegre, extravertida, valenta, lluitadora i treballadora com cap, tancava a hores petites i a cap hora ja tornava a ser al peu del canó… Va ser la musa que va inspirar a Josep Bastons i Carles Casanovas per a la famosa havanera Lola la Tavernera.
«Corre,
Lola, posa'm un got de vi
I et cantaré una cançó»
Amb el pas dels anys i amb ple boom turístic a Calella, Ca la Raquel va anar ampliant clientela i, a banda dels assidus pescadors i la gent de la vila marinera, van començar a anar-hi els treballadors de la construcció i estiuejants; tant nacionals com estrangers. En aquell local d’ambient familiar i relaxat, també s’hi trobaven altres personatges de Calella, com ara en Marcel·lí Simón, conegut com a “Marcelino Tort” (veure entrada Marcel·lí Simón Massó, en “Marcelino Tort” de Calella, que va voltar per tot el món), que era un dels millors amics de la tavernera. Amistat que li venia del seu home “François” amb qui havien compartit la pesca a l’encesa.
La Raquel a la font de la plaça de Sant Pere de Calella, l'any 1969. Foto Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola
La Raquel va ser una de les primeres dones de la zona que
es va treure el carnet de conduir. Es va iniciar amb un Seat 600, que no va servir gairebé mai i el va regalar al seu
fill Llibert. Davant del fracàs del cotxe, se'n va anar a comprar una Vespa
que també va ser un altre fracàs, ja que el primer cop que la va agafar, es va
encastar contra els plataners del davant de casa seva. Amb tot això, no va voler
conduir mai més. Dona altruista, ajudava en l'organització de totes les festes
que es feien a Calella i contribuïa confeccionant les disfresses dels carnestoltes. També va escriure en una llibreta, infinitat de pensaments
carregats d'amor, però també d'odi contra la Guerra Civil, que la va separar del seu estimat “François” durant
molt de temps.
La Raquel participant en la rua de la Festa Major de Sant Pere de Calella, el 30 de juny de 1996. Foto Paco Dalmau
En una època en què el contraban de tabac estava a l'ordre del dia, la Raquel col·laborava de manera acèrrima amb els contrabandistes, estant a l'aguait de la Guàrdia Civil que no deixava de patrullar pel poble. La taverna, però, també era parada obligada dels mateixos guàrdies per fer-hi el toc, i tot fent la partida en una taula, no s'adonaven que a sota hi havia els paquets de tabac ben camuflats.Ca la Raquel es va convertir en la segona residència del cantaire i acordionista Alejandro Ungé (el fuster de Calella) conegut com en “Lejandro”. Aquest hi anava als capvespres a cantar-ne per als parroquians que s’hi trobaven per sopar. A més, es considerava que la taverna era de visita obligada per aquells qui volien gaudir d’un bon àpat de torrades amb anxoves —salades per la mateixa Raquel—, beure un bon cremat i ser espectadors de luxe d'una autèntica i genuïna cantada d'havaneres.
La Raquel
remenant el cremat amb Mèlio Vicens, Francesc Ramon “Xiqui”, Càstor
Pérez (guitarra en mà) i Irineu Ferrer “Mineu”. Les voltes de Calella,
el 15 de setembre de 1984. Arxiu Municiapl de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola
La Raquel es va jubilar l'any 1990 a l'edat de 76 anys, però no va deixar mai de freqüentar
el seu local. Set anys més tard, el 13 de gener de 1997, a l'edat de 83 anys, va morir de sobte. I després
d'haver estat incinerada, les seves restes varen ser embarcades en un veler i
escampades entre Roques Planes i El Golfet, en companyia de la seva família, un
bon grapat d'amics i un grup de cantaires d’havaneres, que li varen dedicar una
última i sentida cantada.
«I com cada vespre la tavernera encisadora
Espera el galant que com cada nit, l'ha d'enamorar
Amb la guitarra i un got de vi
Cantarà alegre tota la nit
Cançons de Cuba, cants de mulates i blau marí»
a hores petites De matinada. Molt tard. a cap hora Excessivament aviat, en el sentit horari. crematm. Beguda alcohòlica per beure's calenta elaborada amb rom, aiguardent de canya, canyella en branca, pela de llimona, sucre i cafè en gra. pesca a l'encesa És un art de pesca nocturn que en encendre foc, els peixos, atrets per la resplendor i qui sap si també per l'escalfor, s'acosten i pugen fins a la superfície, moment en què els pescadors aprofiten per capturar-los.
I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Lluís Poch i Enric Serra. IPEP, Ajuntament de Palafrugell. Any 2017
En Marcel·lí Simón a la taverna de la seva amiga Ca la Raquel de Calella de Palafrugell
El 27 de desembre de 1912, naixia en una casa gran, estratègicament ubicada a Calella de Palafrugell, Marcel·lí Simón Massó, conegut per en Marcelino Tort. Els seus pares treballaven al camp i a la vinya de la família, però al cap de pocs anys del naixement de la seva germana petita, Flora, varen quedar orfes de mare i havent de deixar d'anar a estudi en Marcel·lí va començar a treballar a la vinya per ajudar al seu pare.
I així van anant passant els anys, fins que va ingressar com a voluntari a la Marina per fer el servei en temps de la República. Va navegar per Cartagena, Cadis, el Ferrol, Palma de Mallorca, Eivissa... Més endavant, el varen dur a la conquesta de l'Ifni (al sud-oest del Marroc), formant un batalló amb el torpeder Dato i el vapor Almirante Lobo, sota les ordres del capità Pedro Nieto Antúnez: —«El moviment no va tenir èxit i un grup de set mariners, després de la temptativa, ens vàrem retirar en una barcassa. Així va ser el meu servei militar».
Provisions, bestiar viu, homes, carbó, aigua dolça, armament, municions i més, eren carregats, transportats i lliurats per aquells vells vapors multimisió. Un dels més destacats exemplars, construït per encàrrec a Anglaterra, fou el vaixell vapor Almirante Lobo
De tornada a Calella va continuar ajudant al seu pare fins a l'esclat de la Guerra Civil. Un nou destí el va dur cap a França, va participar en la batalla de Terol i també a la de l'Ebre i el tornaren destinar a Ciudad Real per preparar-los per a la gran lluita final: —«Els bombardejos no paraven. Va ser una carnisseria. Només ho sap qui s'hi va trobar». Per sort en Marcel·lí va poder tornar a casa seva sa i estalvi, però hi va trobar molta misèria i aleshores va decidir de tornar a ajudar al seu pare al camp fins que aquest va morir, l'any 1954. A partir d'aquest moment, va començar a fer les coses a la seva manera i amb 45 anys, es podria dir que la seva vida va fer un tomb radical.
Qui no recorda la sèrie de televisió dels anys 70 i 80 Vacaciones en el mar (The love boat)... Doncs en Marcel·lí, a banda de nombrosos viatges arreu, va fer tres voltes completes al món d'aproximadament tres mesos cadascuna, a bord de luxosos creuers i transatlàntics com el Pacific Princess de la mítica sèrie. Cal destacar que va ser membre VIP d'honor de la companyia Costa Cruceros, on sempre va tenir un tracte preferent; compartint taula amb els capitans i, fins i tot, es diu que va arribar a tenir un afer amb una marquesa italiana que es volia casar amb ell.
El vaixell de luxe Costa Magica de la companyia Costa Cruceros atracat al Port de Barcelona
Per poder voltar pel món, en Marcelino s'ho va haver de guanyar a pols. Va començar de fer algun caleró amb els primers estiuejants que arribaven a Calella, vinguts en la gran majoria, de Barcelona. A l'horta de cal Tort s'hi collien els millors pèsols de la comarca. Indispensables per fer una bona sèpia o una cassolada amb congre, i com que la producció no donava per abastir a tothom, de bon matí en Marcelino agafava la bicicleta i se n'anava al mercat a comprar tots els que trobava. Podríem dir que de pèsols en venia més que no pas en collia. Però amb aquesta tàctica no es va fer pas ric. Diríem que, de moment, només en tenia per fer les menges.
En Marcel·lí a bord del Ramon durant una Cantada d'Havaneres a Calella de Palafrugell. Foto Paco Dalmau
Més endavant va comprar un petit bot, el Llibert. I com que Calella ja es trobava en ple boom turístic, va començar a fer de taxista pel mar, organitzant excursions per racons i cales del nostre litoral. Després va adquirir el llaüt Ramon, que el va fer arreglar per embarcar un major nombre de turistes. Negoci que va començar a rajar de valent, com també estaven fent en León Rovira amb la Paulina i en Juanito Piferrer amb la Gilda, ambdós pescadors de tota la vida de Llafranc (veure entrada La història de Gilda, d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua).
En Marcelino, en canvi, no es podia dir que fos un autèntic pescador, però sí que era un veritable expert en la pesca a l'encesa amb la fitora, ja que a banda de tenir un bon canell, coneixia fil per randa tots els recs dels llobarros, des del cap de Begur fins a la badia de Palamós, passant per l'Illa. En Marcelino Tort era, dons, un bon hortolà i un magnífic cuiner.
Barques de
pesca a la platja del Port Bo de Calella. A la dreta, un petit llaüt té un
fester o teiera (recipient circular de ferro) per a la pesca a l’encesa. Josep
Pla, a Aigua de Mar dins Bodegó amb peixos. OC, II (1950), fa una
perfecta descripció de l’art de la pesca a l’encesa amb el “llagut del foc” com
a protagonista, c. 1905-1915. Foto
Baldomer Gil. Museu d’Art Jaume Morera
Del període de la pesca a l'encesa, també en va saber fer un altre reclam turístic, i a bord del Llibert hi va penjar un rètol en francès on es podia llegir: "Vous voulez aller à la pêche de la lumière. A L'AIRE", que ningú va saber mai què coi volia dir exactament. Home d'estil de vida independent i força anàrquic, retirava sempre tard i treballava quan li venia de gust. Els lloguers de vegades els cobrava, però d'altres ni això, i si sortia al capvespre pretenia cobrar en espècies, encara que fossin de mal rosegar... Això sí, amb en Marcelino Tort de guia, els turistes, però sobretot les turistes, s'ho passaven d'allò més bé.
I així que va començar a anar fletat, va començar a viatjar i anar més o menys lluny segons els guanys de l'estiu. Però l'home no es conformava amb poca cosa i cada vegada volia anar més i més lluny. I vet aquí que els terrenys a Calella varen començar a valdre una fortuna i en Marcelino ho va saber aprofitar.
Marcel·lí Simón (esquerra) fent un cremat al bar La Vela de Calella amb els seus amics Rodolfo Candelaria (cullerot en mà) i Josep Maria de Vehí, anys cinquanta. Autor desconegut. Fons Àngel Fernández Parals
Primer de tot, va fer arreglar les cases de la família amb la finalitat d'obtenir-ne un bon lloguer i més endavant es va vendre l'horta del seu pare, en Tomàs Tort. I amb la butxaca plena a rebotir, el món se li va començar a quedar petit. El que era realment curiós, era que ningú mai s'assabentés dels seus projectes, i només els veïns més propers intuïen que en preparava alguna de grossa, quan veien els tres esmòquings estesos al carrer per tal d'exhalar-los abans de ser embotits a les maletes.
Així doncs, el primer gran viatge d'en Marcel·lí va ser arran de veure l'anunci en un diari: "Crucero ocho días. Transatlántico Guglielmo Marconi". Era pel Mediterrani i l'home es va il·lusionar. D'aquell primer creuer explicaria: —«Era tan còmode. Tot estava al punt; el menjar molt ben preparat, dues piscines, sales pel cafè, sales de joc on jo posava en pràctica la meva afició pels escacs i al vespre, la meravellosa sala de festes on cada nit hi havia espectacle. Em va agradar tant que l'any 1972 vaig embarcar rumb a Beirut visitant mesquites, diferents temples, les muntanyes sagrades i el casino de Beirut».
El transatlàntic Guglielmo Marconi fent escala al port de Sydney, Austràlia
Però la primera volta al món se li va presentar l'any 1975, on va llegir en un diari "Vuelta al mundo:—«Vam embarcar a Gènova direcció cap a l'Estret de Gibraltar (nou dies navegant). El vaixell era una ciutat flotant amb tres piscines, sis bars amb sales de festes, cine, església, hospital, botigues de tot, tota classe de jocs, el diari que volies i al moment... En arribar, vam embarcar amb més personal per dirigir-nos cap a Austràlia, seguint cap a Nova Zelanda, continuant cap a Tahití, Acapulco, rumb a Curaçao, creuar l'Atlàntic per arribar a Portugal cap a Sicília i desembarcar a Gènova on vaig agafar el Kanguro cap a Barcelona. En tinc un record inesborrable».
La segona volta al món la va fer el 1978, i si la primera vegada va passar per Sud-àfrica, Nova Zelanda, Haití i Acapulco, aquest cop la va fer des de Gènova, voltant cap a l'Índia, Singapur, Japó i San Francisco: —«Havíem de desembarcar a Anglaterra, però a l'entrada del canal de la Mànega amb un temporal de ponent de força 12, onades de deu a quinze metres i vents de més de 150 quilòmetres, el comandant va decidir de desembarcar els anglesos a Calais (França), però com que jo tenia l'anada i la tornada contractada des de Barcelona, vaig decidir de desafiar el mal temps i continuar el viatge per mar».
Certificat
emès a nom de Marcelino Simón per haver visitat la Base Esperanza dins el
territori argentí de l'Antàrtida, durant la seva tercera volta al món, el
9 de febrer de 1992
De fet, una vegada a bord dels luxosos creuers, en Marcelino feia una estratègia que no li fallava mai. El primer dia de navegació anava al bar de la coberta principal i convidava a una copa de cava a tots els assistents. Aleshores, els pròxims dies repetia la jugada a la resta de bars i, al cap de poc, tothom ja el coneixia, cosa que feia que a les elegants festes del creuer la presència d'en Marcel·lí Simón fos obligada. A més era un gran jugador d'escacs, joc que era només a l'abast de persones amb un cert intel·lecte. Aleshores, no era gens estrany que compartís taula amb membres distingits de la tripulació i gent de l'alta societat en infinitat d'ocasions.
De postals n'enviava a molta gent, però la primera era sempre era per a la seva enyorada amiga Raquel Gifre Gelpí ('la tavernera de Calella') a qui no va oblidar mai (veure entrada Raquel Gifre Gelpí. La tavernera de Calella). Com tampoc oblidaria la seva estimada terra, Calella; terra de cremats i havaneres, i així ho va proclamar sempre i arreu. Fins i tot, ho va fer escriure en dues plaques ceràmiques (que encara es conserven) a les façanes de la casa pairal i on hi hagué l'horta familiar.
Plaques ceràmiques que en Marcel·lí va fer posar a les façanes de l'horta i de la casa pairal. Una
manera que el seu record perduri per sempre més en la seva estimada
Calella. Foto horta Joan Dalmau Juscafresa, foto casa Maria Bruguera
En Marcelino va morir el 14 d'agost de 2008, a l'edat de noranta-sis anys. Uns anys abans, havia patit un ictus que el va deixar en un greu estat de discapacitat, sobretot en la parla. Aleshores, va haver de passar els darrers anys de la seva vida a l'Hospital Geriàtric de Palafrugell, privat del seu propi entorn i amb els records silenciats...
En una entrevista, en preguntar-li pel lloc més bonic on havia estat, va respondre sense pensar-s'ho dos cops: —«Calella de Palafrugell». Així, podríem dir que en Marcel·lí Simón Massó, conegut per en Marcelino Tort, va poder complir amb aquelles famoses dites catalanes que diuen: «Roda al món i torna al born» o bé «Rodaràs, rodaràs i a casa te'n tornaràs».
Epitafi: Propietat de Marcelino Simon que ha voltat tot el mon. Cementiri de Calella de Palafrugell, 9 de febrer de 2021. Foto Maria Bruguera
caleróm. Diners. A Palafrugell s'anomenen també pistrincs.
embotir v. tr. Farcir un recipient fins que quedi ple i més voluminós que abans.
exhalar v. tr. Ventilar, deixar que li toqui l'aire.
fitoraf. Forca de dues, tres o més dents de ferro que serveix per pescar, sobretot peixos grans i alguns mol·luscs. fletat, anar Anar bé econòmicament, tenir diners. Dit també: anar bé d'armilla, anar gras o tenir més cuartos que puces.
menja f. Acte de menjar, alimentació.
l'Illaf. TOP. Topònim usat per la gent de Calella per referir-se a les Illes Formigues.
rebotirv. tr. Emplenar. Omplir una cosa fins que no es pot omplir més.
rosegarv. tr. FIG. Assetjar sexualment a les dones, sobretot a les turistes estrangeres. D’aquí es va
extrapolar el terme rosegador, individu que rosega. Un personatge pintoresc
autòcton, de costums nocturns, que duu a terme les seves correries en platges i
camins de ronda del litoral, amb l’objectiu de satisfer els seus instints amb
turistes estrangeres. Molt de moda en els anys cinquanta i seixanta, però que ha anat
experimentant una davallada amb la modernització del país.
Antoñita Colomé posant per a la revista de divulgació de cinema internacional i espanyolPopular Film. Núm. Revista 525, Any XI, en una entrevista titulada Cómo pasan el verano nuestras artistas, del 17 de setembre de 1936. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Antoñita Colomé Ruiz, va ser una d'aquelles artistes que al seu dia varen ser molt importants, però que actualment ha caigut en més absolut oblit per a la gran majoria. Star system del cinema espanyol durant els anys 30-40, va néixer a Sevilla l'any 1912, al carrer de la Pureza, en ple barri de Triana. Filla d'un industrial d'origen català que regentava una coneguda barreteria, que combinava amb dues grans passions: el flamenc i els toros. Per aquella singular botiga hi varen passar una munió de cantaores, aficionats al cant i diversos artistes del món del flamenc. Aleshores, no és d'estranyar que de ben petita, Antoñita, ja sabia que el seu lloc seria als escenaris.
El seu pare, Ricardo, va morir molt jove i com que Antoñita volia ser a totes, totes, artista i a causa de la bona situació econòmica de la família, malgrat el sobtat traspàs del progenitor, la seva mare li va comprar un piano i va començar a estudiar solfeig, cant i fins i tot ballet clàssic i interpretació. La casualitat va fer que un bon dia dia, un jove músic hi acudís a afinar el piano acompanyat del seu germà; un ballarí acabat d'aterrar de les Amèriques, i amb només quinze anys, la joveníssima Antoñita es va casar amb el bailaor; Antonio García Matos, conegut artísticament com Antonio Triana. Per sort, el matrimoni no va arribar a consumar-se i al cap de només un dia es va trencar. Set anys més tard aconseguiria el divorci declarant maltractaments, perquè el desafortunat dia de l'enllaç la parella es va barallar fortament i ell la va amenaçar amb un revòlver.
Moment de descants durant la filmació de la pel·lícula Rataplán, del director Francisco Elías, l'any 1935. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Aleshores, mare i filla varen deixar Sevilla per instal·lar-se a Madrid, i al cap de poc d'arribar-hi, va ser descoberta per un caçatalents de la Paramount que anava a la recerca de joves artistes de la capital per a les versions espanyoles de les pel·lícules que la Paramount rodava als estudis de Joinville (molt a prop de París), durant els inicis del cinema sonor.
A França, va coincidir amb altres actors emergents, com ara: José Isbert, Rosita Díaz Gimeno, Miguel Ligero Rodríguez, Félix de Pomés i, fins i tot, Imperio Argentina, entre d'altres. Als estudis de Joinville va rodar tres pel·lícules i en una d'elles, Las luces de Buenos Aires (1931), ho va fer juntament amb Carlos Gardeli més endavant amb la gran Marlene Dietrich.
Ben aviat, aquella menuda i graciosa actriu andalusa, es va anar guanyant la simpatia de directors i productors, de tal manera, que un dels responsables de la Paramount li va proposar de continuar la seva carrera a Hollywood, però sorprenentment va refusar l'oferta. I quan les produccions a Joinville van anar de baixa, ella i la seva mare varen decidir de tornar cap a Espanya: —Porque me dio miedo. No de que me pasara algo, sino miedo, porque veía esas escenas con los besos que daba Gary Cooper y yo que acababa de salir del colegio, educada por un padre que ¡vaya castaña!, y una madre de las de verdad... Le dije: "Yo no. No puedo ir". ¡Se quedó pasmao!
Programa de mà de la pel·lícula Rataplán, digidida per Francisco Elías, l'any 1935, on Antoñita Colomé va compartir cartellera amb el polifacètic actor Félix de Pomés
Al seu retorn, va començar actuant en diverses revistes musicals i també fent teatre, però el cine va tornar a irrompre en la seva vida i va tenir la sort de topar amb un dels directors més decisius de la seva carrera cinematogràfica: Benito Perojo. La primera pel·lícula que va rodar amb el cineasta Perojo va ser El hombre que se reía del amor (1932), malgrat que la pel·lícula que la catapultaria, donant-li un gran impuls en la seva carrera, va ser El negro que tenía el alma blanca (1934), no solament a Espanya, sinó que va ser un gran èxit comercial a Cuba i a l'Argentina.
Una altra de les seves pel·lícules més populars va ser El bailarín y el trabajador (1936) del director Luís Marquina Pichot, que es va estrenar molt poc abans que comencés la Guerra Civil. O sigui que durant la II República, es podria dir que Antoñita Colomé ja figurava entre les grans estrelles de cinema del país i va ser just en aquella època en què va fer coneixença d'un altre director que li va marcar la vida, si més no el seu destí i aquest va ser Edgar Neville.
Antoñita va rodar amb Neville El malvado Carabel (1935) i La señorita Trevélez (1936), però també van arribar a ser grans amics. Amb ell i la seva esposa Angelita, varen fer diverses excursions en cotxe per la península: —Recuerdo que cuando me examiné del carnet de conducir en Barcelona, en una plaza que se llamaba Rius, di una vuelta tan rápida, que todos los que estaban por allí tuvieron que meterse en un zaguán. He tenido muchos coches, pero nunca chófer. Nunca, por Dios. Eso era más antiguo que la nana... Además, las que lo tenían eran las estrellas tontas y yo nunca lo he sido.
Antoñita Colomé amb l'actor Antonio Vico Camarero (assegut) i el director Edgar Neville, durant el rodatge d'El malvado Caravel (1935). Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Precisament, en un d'aquests viatges en cotxe amb els seus amics Edgar i Angelita, varen venir a Calella de Palafrugell per descansar uns dies durant l'estiu de 1936 i aquí també va conèixer a Dalí i Gal·la: —Allí también conocí a Dalí, que ya iba con la rusa. Dalí era muy simpático, parecía un poquillo loco, pero no lo era, aunque tenía sus cosas.
Durant els dies anteriors a l'aixecament militar i l'esclat de la Guerra Civil, l'ambient a Espanya era molt enrarit. El mateix Edgar Neville, que va poder arribar a Madrid el 13 de juliol (dia de l'assassinat de José Calvo Sotelo), recorda aquells dies de la següent manera: —El ambiente era insoportable. Hacía calor y todo el mundo se odiaba. Al triunfar el Frente Popular, el régimen se convirtió en una dictadura policíaca y el individuo se vio desasistido del apoyo del Estado que contemplaba inerme, atracos, incendios, asesinatos...
Antoñita
Colomé en una fotografia trobada en un àlbum que va pertànyer a Edgar
Neville (juntament en d'altres similars) on hi ha escrit "Calella" a la part del darrera
(sospito Calella de la Costa), segons el venedor localitzat al web todocoleccion.net
Malgrat aquell ambient hostil, a Calella de Palafrugell semblava que la situació es presentava d'una altra manera, ja que no hi havia tanta tensió ni es respirava l'ambient de perill de vessament de sang als carrers. Antoñita, fins i tot, va vendre una exclusiva de les seves vacances a Calella per a Popular Film (revista de divulgació de cinema internacional i espanyol), titulada: «Cómo pasan el verano nuestras artistas», acompanyada de diverses fotos d'estudi.
Sobre aquells dies, Antoñita explicava: —Se levantó toda España y nosotros en Calella de Palafrugell. Allí había muchos "Rolls Royce" y mucha gente importante. Vino un coche con gente que decía que era del Socorro Rojo y nos preguntaron si queríamos marchar a Barcelona. Pintaron mi coche para no tener problemas en el viaje. Per una altra banda, Edgar Neville, que justament acabava d'iniciar una història d'amor amb la jova periodista i artista Conchita Montes, va estar a punt de morir amb aquesta en un control republicà als afores de Madrid on es varen salvar de miracle, unint-se amb uns rebels per anar cap al front de Madrid.
Antoñita Colomé posant per a la revista Popular Film. Núm. Revista 525, Any XI, 17 de setembre de 1936. Fons Popular Film. Procedència Filmoteca de Catalunya
Tanmateix, la situació d'Antoñita no va ser tan còmoda: —Cuando llegamos a Barcelona, aquello era una revolución de verdad y no de cuento. Me quedé allí con mi madre. Estaba bien, gracias a Dios, porqué todavía no había empezado el lío gordo, había tiros pero poco más. Mi cochecito (es refereix a un cotxe Ford Model 10 CX, matrícula B-65253), que todavía lo estaba pagando, lo dejaba en un garaje y cada vez que iba a recogerlo, le decía al muchacho del garaje, ¿todavía está?. Él me decía que cualquier día se lo iban a llevar. Y así fue...
L'incident del cotxe dins una Barcelona convulsa i en un estat revolucionari amb els comunistes i anarquistes al carrer, no va ser ni de bon tros el més important que li va succeir a Antoñita durant la Guerra Civil: —Mi casa estaba en un séptimo. Vivíamos frente a la fábrica Elizalde, donde construían armas y aviones. Recuerdo perfectamente que eran las diez menos cuarto de la noche, eso no se me olvida, cuando vimos algo que uno nunca se pueda imaginar. Emezaron a tirar bombas incendiarias. (...) Todos salimos por las escaleras volando. Yo perdí la falda y los zapatos (...) Cuando sonó la sirena gritaban: ¡Que se ha acabado el bombardeo! y todo el mundo volvía a su casa (...) Cuando subimos y vi como estaba todo, fue cuando me di cuenta de lo que era una guerra. Vi gente muerta en la mesa en la que habían comido un poco antes. Aquello fue horroroso. Me hinché de llorar. Hasta hoy me dan ganas de llorar ¡Que espanto, cuántos muertos! ¡Yo era la que tenía más miedo de España, la más cagona, no me importa decirlo! Me preguntaba, ¿qué he hecho yo en el mundo para que me maten?.
Aquella nit, la seva mare també es va deslliurar d'una mort segura. Mentre preparava el sopar, va aixecar-se de la cadira per anar a buscar la cassola i en tornar-hi va trobar al seu lloc una enorme llamborda del carrer, que a causa de l'impacte havia pujat set pisos i entrat per la balconada que donava a la cuina.
Durant la Guerra Civil la fàbrica d'automòbils Elizalde fabricava material de guerra i bombes d'aviació. A ran del bombardeig naval del 13 de febrer de 1937, amb la consegüent mort de diversos treballadors, es va construir un refugi antiaeri dins la mateixa fàbrica, com a mesura de seguretat pel seu personal
Aleshores, amb una documentació facilitada per la gent de Cifesa (Compañía Industrial de Film Español, S.A.) Antoñita va proposar a la seva mare de marxar cap a París, però aquesta li va respondre que preferiria morir a Espanya. I com que no podia tornar a Sevilla, es va quedar a Barcelona. La pobra Candela, conscient del pànic que tenia la seva filla als bombardejos, la va deixar marxar cap a França i, enmig d'un futur incert, ella es va quedar tota sola en una Barcelona convulsa i desolada.
Per la seva banda, Antoñita es va embarcar cap a Marsella on després va prendre un tren cap a la capital francesa. Durant les trobades amb amics i compatriotes al cafè Coliseo de París, va conèixer qui seria el seu segon espòs, Pepe Martín. Es va enamorar d'ell de tant anar-lo a veure a la presó quan aquest va estar encarcerat a París. Aquest matrimoni, però, va ser un altre fracàs; fins i tot ella mateixa va anar a la presó acusada d'espionatge, per error, juntament amb el seu marit: —Me hizo sufrir mucho, sí. Le conocí en un momento difícil para él, estaba en líos por asuntos de la guerra y a mi me dio mucha pena (...) Pero, en fin, yo es que en eso tuve mala suerte, aunque no tan mala porque tengo una hija guapísima.
Acabada la Guerra Civil, la parella retornà a Espanya i ella començà a rodar de nou pel·lícules amb Perojo, adoptant els papers de folklòrica que eren els que a ella se li donaven millor i pels que serà més recordada. I ja ben entrats els cinquanta, amb l'absència de grans èxits com els que havia viscut durant els anys trenta, amb poques ofertes temptadores i segurament pels problemes matrimonials que feia temps que arrossegava, decideix de marxar del país i emigrar cap a Amèrica. Tot i que va dubtar molt, de si havia de deixar el cinema definitivament o tornar a Sevilla.
A bord del transatlàntic Le Provence Antoñita Colomé va arribar a Buenos Aires, procedent de Barcelona, l'any 1951
Va deixar la seva filla Eugenia amb la seva mare i es va embarcar a bord de Le Provence cap a Buenos Aires, amb un contracte de només tres mesos. Finalment, va resultar que l'estada a les Amèriques va durar fins a sis anys (del 1951 al 1957) i durant tot aquest temps va poder actuar a Argentina, Xile, Perú, Uruguai, Panamà, Cuba i els Estats Units. La decisió de retornar de nou cap a Espanya va ser, evidentment, degut a la separació de la seva filla que quan va arribar al país ja tenia dotze anys.
Antoñita Colomé es va retirar relativament aviat dels escenaris i de tornada es va instal·lar a Sevilla, al seu barri natal de Triana, que ella tan estimava, al costat de la seva mare i la seva filla. Al marge dels esdeveniments històrics i polítics que li varen tocar de viure, va anar prenent decisions, alhora que mai va deixar d'interessar-se per la cultura, com es demostra la seva amistat amb Edgar Neville, o que de ben joveneta hagués estudiat piano i parlés diversos idiomes: francès, anglès i italià. A més, va haver de lluitar contra les convencions socials del que se suposava que havien de fer les dones en la seva època; essent mare, separada i treballant, per sort, amb el que a ella li apassionava, el cine.
Existeix a Sevilla, al petit carreró de la Pureza en ple barri de Triana, una placa a la casa on va néixer que, en certa manera, és un petit reconeixement davant la tendència que malauradament tenim en l'oblit. Antoñita Colomé va morir a Madrid, el 28 d'agost del 2005, a l'edat de noranta-tres anys, esperant de fer la pel·lícula de la seva vida, en la que li haguessin deixat parlar en andalús de Triana.
Durant la recerca d'un possible personatge per un futur post en aquest blog, vaig contactar, per atzar, amb el professor Javier Jiménez i el senyor Santiago Aguilar, experts en cinema, autors comanditaris del web Circo Méliès,
que em varen informar que al
repositori digital de la Filmoteca de Catalunya existia un exemplar de
la revista de cinema Popular Film, on Antoñita Colomé —una conegudíssima artista de la seva època— hi concedia una exclusiva des de Calella de Palafrugell (possiblement des de l'Hotel Mediterrani) a mitjans de juliol de l'any 1936.
Aleshores,
em va semblar que estirar aquest fil podria ser interessant. Primerament, perquè l'artista en qüestió es trobava de vacances a Calella i després, perquè l'entrevista ocorria
pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil. El que no sabia ni em
podia arribar a imaginar, són les peripècies que la protagonista va
haver de passar per sortir de Calella per arribar fins a Barcelona, fugir del país i al cap d'uns anys tornar a Sevilla, la seva terra natal.
Qualsevol
temptativa en la recerca de més informació va ser extremadament
complicada. Però en una darrera instància, des de la Biblioteca pública de Cadis, a través de la Biblioteca de Palafrugell, em varen
fer arribar en préstec un llibre, actualment descatalogat, escrit pel
periodista i especialista en història del cinema Miguel Olid Suero,
sobre l'apassionant vida de l'actriu, cantant i ballarina de Triana, Antoñita
Colomé Ruiz.
Finalment, al cap d'uns mesos, vaig aconseguir publicar l'article, acompanyat de material gràfic procedent del fons de la revista Popular Film, que es troba a la Filmoteca de Catalunya. Fins i tot, vaig contactar amb un venedor del web d'antiguitats todocoleccion.net que disposa d'uns retrats extrets d'un àlbum de fotos que havia pertangut al director de cinema Edgar Neville, on Antoñita Colomé apareix en una platja amb uns amics que a la part del darrere hi ha escrit «Calella», encara que jo sempre he sospitat que es refereix a Calella de la Costa.
El més curiós de tot, és que alhora que anava prosseguint amb les investigacions de l'actriu, la meva mare rebia la visita d'un cosí a qui no veia des de feia més de seixanta anys. El familiar en qüestió, Lluís Solà i Dachs—enginyer tèxtil, escriptor, estudiós de la premsa catalana, amb especial interès en la humorística il·lustrada i en la història de l'esport—, va resultar ser, doncs, ser un personatge certament interessant de qui en un futur li hauré de dedicar un post en aquest blog.
En explicar al parent Solà que estava preparant un article sobre la folklòrica Antoñita Colomé, em va contar la següent anècdota: «Com que jo vaig néixer el 1932..., això devia passar el 1935 o el 1936. Perquè amb el començament de la guerra al juliol, no sé si vam estar a Calella la temporada sencera.
Nosaltres estiuejàvem en una de les dues cases bessones que eren les últimes del Canadell en direcció a Llafranc.
Em sembla recordar que en deien les cases de l'Hernández, avui dia, crec que han anat a terra.
En una hi passàvem l'estiu nosaltres i en l'altra, la família del meu oncle Josep Alsina i Bofill(es refereix al prestigiós metge nascut a Palafrugell, però que bàsicament va exercir la seva carrera professional a Barcelona).
Segons m'havia explicat la meva mare, a prop nostre, al Canadell, també s'hi banyava una senyoreta que em va dir que era artista.
Com que jo aleshores era molt rosset i bufó, sembla que li vaig caure bé: —¡Que niño más mono! I cada dia, quan arribava a la platja, em venia a fer un petó.
Afegiré que la mare sempre m'havia dit que aquella artista es deia Antoñita Colomé.
Un dia, ja de gran, vaig tenir curiositat de saber qui era aquella tal Antoñita Colomé. Vaig conèixer, poc o molt, la seva biografia i vaig poder confirmar que la història de la meva mare era absolutament real. I ara, ho he pogut corroborar quan tu (referint-se a mi) m'has completat una altra part de la història.
Quina llàstima fer-se gran i deixar de ser "aquel niño tan mono".»
Lluís
Solà Dachs amb la seva mare Mercè i el seu germà petit Salvador, a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell, l'estiu de 1934. Autor Narcís Solà Bofill. Arxiu familiar Solà-Dachs
Vista d'una de les cases de l'Hernández al Passeig del Canadell de Calella de Palafrugell, l'estiu de 1935. Autor Narcís Solà Bofill. Arxiu familiar Solà-Dachs
-- Per saber-ne més:
Anoñita Colomé: Recuerdos de una vida. Junta de Andalucía. Miguel Olid. Consejería de Cultura. Filmoteca de Andalucía. Sevilla, any 1998
Cómo pasan el verano nuestras artistas (entrevista d'Antoñita Colomé a Calella de Palafrugell, juliol de 1936). Revista Popular Film, Núm. 525, Any XI, 17 de setembre de 1936, pàg. 8. Repositori digital de la Filmoteca de Catalunya
Literatura relacionada:
La voz dormida. Dulce Chacón. Editorial Alfaragua, any 2002
Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1933-1939). Nancy Johnstone. Tusquets Editores, any 2011
Homenatge a Catalunya. George Orwell. Editorial La Butxaca, any 2012
