Joan B. Mas Casamada, el doctor Mas. Un metge entregat a la seva professió

El doctor Joan Mas juntament amb la seva esposa Maria Mirandes i quatre dels nou fills que va tenir la parella: Emília, Ernest, Enric i Carme. Palafrugell, l'any 1910. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Joan Baptista Mas Casamada, va néixer a Girona el 16 de novembre de 1875. Tres anys més tard, la família decideix traslladar-se a Barcelona, on Joan hi va fer el batxillerat, més endavant va entrar a la Facultat de Medicina per obtenir la llicenciatura i amb només vint-i-quatre anys, es va doctorar a la Universidad Central de Madrid amb la tesi: Trayecto de las fibras pedunculares en el interior del hemisferio celebral. A França, va ampliar estudis com a metge assistent a la maternitat de la Maison d'Accouchement Baudelocque de París i a Alemanya, va exercir com a metge voluntari de la maternitat de Munic i com a professor a la Universitat de Brecht, perquè a banda del doctorat en medicina general, també ho va fer en cirurgia reparadora i ginecologia.

 

El doctor Mas amb la seva primogènita Emília en una foto d'estudi, l'any 1908. Fotografia Estudi Amer. Fons Montserrat Dardet Mas

Un cop finalitzada la carrera, el jove doctor va decidir d'enrolar-se com a metge al vaixell Montserrat, conegut com el "el Català", un vapor correu de la Compañía Transatlántica Española, que es va fer famós per haver burlat en dues ocasions el bloqueig nord-americà durant la Guerra d'Independència de Cuba del 1898, comandat pel capità Manuel Deschamps. Posteriorment, el Montserrat va prestar serveis com a vaixell hospital i acabada la guerra, novament va tornar a transportar passatgers.

 

Postal del vapor correu Montserrat, conegut com "el Català", "el millor barco de guerra, de la flota d'ultramar" (com diu la famosa havanera El meu avi, composta pel coronel i músic Josep Lluís Ortega Monasterio), no va ser mai un vaixell de guerra, sinó un de tants vapors de transport de la Compañía Transantlántica Española, que durant la guerra de Cuba se'ls va instal·lar armament, però les tripulacions varen continuar essent civils

No va ser fins a mitjans de l'any següent que a través del farmacèutic i amic de la família, el senyor Mató, es va assabentar d'una vacant de metge titular a la vila de Begur. Gràcies a l'apotecari, el doctor Mas es va integrar ràpidament a la vida del poble on hi va fer grans amistats que li varen durar tota la vida. A més, també va conèixer qui seria la seva esposa, Maria Mirandes Curet (descendent d'indians begurencs, instal·lats a San Juan de Puerto Rico), amb qui es va casar a l'església parroquial de Sant Pere de Begur l'any 1902, instal·lant-se a la casa dels pares d'ella, al carrer de la Creu, número 7, on el doctor Mas hi va continuar exercint de metge fins a cobrir una nova vacant a la vila de Palafrugell, l'any 1907 (primer al carrer de Sant Sebastià, xamfrà amb el carrer de la Lluna, al carrer de la Caritat, a tocar del Casal Popular, i a la fi al carrer dels Valls, número 6) quan ja tenia els quatre primers fills (Emília, Ernest, Enric i Carme), plaça que no va deixar fins a la seva jubilació, l'any 1951 als 76 anys.

 

Carnet del Col·legi Oficial de Metges de Girona del Dr. Joan B. Mas Casamada, número de col·legiat 197. Fons: Galeria de Metges Catalans. Col·legi de Metges de Barcelona

El tercer fill de la parella, Enric (1906-1975), va ser un reconegut futbolista durant els anys vint i trenta del segle passat, que va iniciar la seva carrera amb el FC Palafrugell on va defensar els colors blanc i negre a la Primera Divisió Catalana, i que es va fer molt famós per practicar l'anomenat salt anglès. Aquesta acrobàcia consistia a rebutjar la pilota fent un salt enlaire, amb el doble objectiu d'avançar-se en la rematada del davanter, enviant-la el més lluny possible. Es té constància que, en un partit amb el Canet FC, d'un salt, Mas va treure el xiulet del refli just després que aquest xiulés el quart penal seguit contra el FC Palafrugell. El xiulet, no només va desaparèixer de la boca de l'àrbitre, sinó que es va perdre al camp per sempre més. Enric Mas, que a banda de ser un gran atleta i de tenir l'habilitat de poder jugar en diferents posicions al camp, també destacava per les seves gardeles, alguna de les quals va acabar convertint-se en gol.

 

L'Enric Mas en plena execució del salt anglès. No hi havia cap defensa que li pogués treure la pilota. Anys més tard, la Real Federación Española de Fútbol el va prohibir, tot i que la variant xut de xilena encara es realitza. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Es donava el cas que el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. D'aquesta manera, molts jugadors entraven a treballar al banc, tal com també li va succeir al meu avi, Paulí Martí Clarà, gran amic d'Enric Mas, als quals, l'any 1926, el FC Barcelona va voler fitxar (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Mas va decidir marxar cap a la capital, el meu avi, en canvi, que aleshores ja festejava amb l'àvia —la Lluïsa Gich Solà—, es va fer enrere. Segurament perquè hagué de triar entre la continuïtat del seu festeig i el futbol. 

 

L'Enric Mas (pilota en mà) amb la resta de la plantilla del FC Barcelona, on hi va jugar durant les temporades 1927 a 1932. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Mas, en canvi, va fer una brillant carrera com a defensa amb el club culer durant les temporades 1927 a 1932 (jugant 167 partits, 53 dels quals només durant la temporada 1927-1928), i del 1932 al 1934, amb el RCD Espanyol, amb qui va abandonar definitivament la pràctica d'aquest esport a causa d'una greu lesió de menisc —aleshores sense cura possible— que ja arrossegava des de feina temps. Anys més tard, amb la fi de l'Enric Mas, la meva àvia es vanagloriava recordant la sert que havia fet l'avi Paulí de no haver anat a jugar amb el FC Barcelona.

 

L'Enric Mas va fer una brillant carrera com a defensa. Primerament amb el FC Palafrugell i després amb el FC Barcelona, per acabar la seva trajectòria amb el RCD Espanyol

Ja instal·lats a Palafrugell, el matrimoni Mas-Mirandes va veure néixer els altres cinc fills (Paco, Elena, Josep, Sebastià i Joan), però a banda d'actuar com a metge de família i forense, jutge de pau, fundador de la Creu Roja Espanyola de Palafrugell —animat pel seu consogre, que era membre d'aquesta entitat a Barcelona—, el doctor Mas no va deixar mai d'ampliar els seus coneixements professionals en diverses branques de medicina, com ara la psiquiatria, aprofitant les vacances per anar a estudiar a universitats de l'estranger, matriculant-se en diversos cursos mèdics, concretament al Centre Médical Claparède de Ginebra i a l'Hospital de París. D'altra banda, era un gran lector de llibres sobre medicina i quan volia canviar de tema es decantava cap als de física.

 

El doctor Mas passejant amb les netes Montserrat Dardet (1a esquerra) i Anna Maria Mas a Palafrugell, 1940. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

 

Un fet curiós en la vida del doctor Mas, va ser la seva participació en el salvament dels mariners que varen sobreviure al naufragi del buc italià Palermo (veure entrada: El Palermo. El buc enfonsat durant la Gran Guerra davant del cap de Sant Sebastià), manat per l'experimentat comandant Simone Guli, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. El Palermo era un tramp (vapor de càrrega que no cobreix línies fixes, sinó que es regeix pel mercat de càrregues) que va ser torpedinat, atacat amb canons i enfonsat pel submarí alemany U-72, capitanejat per l'almirall Ernst Krafft, durant el seu viatge des de Nova York a Gènova, a unes 25 milles del cap de Sant Sebastià.
 

Enmig d'una freda tarda del dia 2 de desembre de l'any 1916, sis llanxes de salvament del Palermo arribaven amb penes i treballs a la badia de Llafranc. La majoria de tripulants (147 en total) eren afroamericans, ja que el vaixell feia poc que l'havia adquirit una naviliera dels Estats Units, la resta de mariners eren italians. Desorientats, aterrits, esgotats i morts de fred, ferits i amb quasi sense roba posada, després d'haver remat durant moltes hores, però amb la fortuna d'haver-se pogut orientar gràcies a la resplendor del far de Sant Sebastià, que els va conduir fins a terra ferma. I tot i que existeixen diverses versions sobre la manera de com varen ser atacats, malgrat que el Palermo duia un canó de tir ràpid a la banda de popa, el que sembla més versemblant és que el submarí alemany el va torpedinar en immersió —sense previ avís— amb el periscopi pintat de blanc i lluint el camuflatge disruptiu (per dificultar el seu albirament) i rematat a canonades en superfície des d'uns dels canons de coberta.

 

El submarí alemany model U-73, tipus UE 1, molt semblant al U-72 que va enfonsar el buc italià Palermo. Imatge cedida per Antoni Casinos Va, autor del blog envisitadecortesia.com

 

Un total de 97 homes formaven la tripulació i 51 més eren els encarregats dels animals, "muleteers" (traginers que treballen transportant mercaderies amb bèsties de càrrega com el cavall, la mula o el ruc). Perquè el Palermo, a banda de transportar 800 tones de material bèl·lic per a l'exèrcit italià, també duia animals (1.200 cavalls i 200 mules), fins i tot se sospita que podia haver portat or procedent del govern italià. Tot i que aquesta darrera informació no s'ha pogut corroborar mai, el que se sap és que una bona part dels nàufrags varen ser repatriats dies més tard, a bord d'un altre vaixell. Es té constància que hi va haver un desaparegut (d'origen irlandès, nacionalitzat americà), un ferit greu (que va morir dos dies després de l'atac) i dos més de lleus. Malauradament, però, els qui varen sortir més mal parats varen ser els pobres animals de càrrega, que per alguna inexplicable raó no els varen obrir les portes i varen morir tots, ofegats enmig d'angoixants renills i frenètics cops de potes. Aquest fet tràgic de la guerra, va quedar gravat en la memòria dels qui relataven històries de naufragis, com l'esfondrament del vapor dels cavalls i els negres.

Trenta anys més tard, el 1949, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla va relatar la història del naufragi del buc Palermo, que segons ell, aquesta història li va explicar "un de Begur". Un singular personatge que, suposadament, els alemanys havien llogat per fer-los de guia (com a "pràctic") pels mars de la Costa Brava a bord del submarí alemany U-72.

 

Vista panoràmica d'un Llafranc, pràcticament desert, com el que deurien trobar els supervivents del buc Palermo en arribar amb les llanxes de salvament a la platja. Autor Jaume Ferrer Massanet, l'any 1900-1915. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

Aquell mateix any, el doctor Mas va ser nomenat alcalde de Palafrugell al costat de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a l'any 1917, arran de la seva dimissió per ocupar una plaça de jutge de pau municipal fins al 1920. L'any 1918, any en què l'epidèmia de la grip influença va arribar a Palafrugell, el doctor Mas, juntament amb d'altres metges que aleshores exercien a Palafrugell, varen registrar durant un període de 74 dies (del 18 d'octubre al 31 de desembre de l'any 1918), els pacients que van visitar, classificant-los en nombre de malalts que van ser donats de baixa, els que van rebre l'alta i les defuncions. Més endavant va ser metge forense, però a la vila del peix fregit, a banda d'exercir com a metge de capçalera, ginecologia i obstetrícia, el doctor Mas va tenir una gran dedicació mèdica a diversos col·lectius, sobretot als més desafavorits: metge de la germandat La Previsión Obrera, metge d'assistència als accidentats de les manufactures de suro Armstrong, SA i Trefinos, SL, metge de l'asil dels avis desemparats de la Llar de Nostra Senyora de Montserrat i membre durant la Guerra Civil dels serveis sanitaris a la colònia infantil de la platja de Fornells (Begur) que va acollir mainada refugiada provinent del Front d'Aragó. A més, juntament amb el doctor Quintana de Palafrugell, va tenir cura d'un grup de 56 persones refugiades a Mont-ras (36 de les quals menors d'edat i 20 adultes), la majoria procedents d'Irun.

La Guerra Civil va ser una contesa bèl·lica que va afectar a tota la població però, sobretot, la infantil. Segons la Constitució espanyola de 1931 (oficialment, Constitució de la República Espanyola), en moments de catàstrofe, els primers que havien de ser atesos eren els nens. És per aquest motiu que per protegir aquells nens i nenes que es trobaven en perill es varen instal·lar colònies col·lectives a la zona de Catalunya, el País Valencià i Múrcia. 

Un grup de nens procedents de la Colònia Infantil de Ràdio Barcelona a Caldes d'Estrac, creada pel Govern de la República durant la Guerra Civil, l'any 1938. Fons fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola. Arxiu Biblioteca Nacional de España (BNE)

 

Però una de les iniciatives més interessants del doctor Mas, gràcies en bona part del capital aportat pels industrials i filantrops palafrugellencs Joan Miquel Avellí i Josep Torres Jonama, amb la finalitat de reduir la mortalitat infantil dels fills de les obreres i obrers de les manufactures del suro, va ser la inauguració a Palafrugell de la Casa Bressol i Institut de Puericultura, el 22 d'abril de 1920, en la qual el doctor Mas exercia com a director i metge alhora.

Aleshores, la Casa Bressol constava de dos departaments: un de maternologia (maternitat i psicologia) on hi havia els lactants i un altre com a institut de puericultura (el qual s'hi accedia des del carrer de Sant Martí), amb dues seccions: una per a mainada de 2 a 4 anys i una altra de 4 a 6 anys. La Casa Bressol, es va projectar com una casa per a infants que tenia per objecte vetllar per a l'educació, però també per a l'assistència higiènica. L'immoble estava situat a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria") i s'oferien diversos serveis entre els quals hi havia: una biberoneria (amb un gran aparell d'esterilització), una cambra per a les exploracions mèdiques, sales d'alletament amb bolquers i bressols, parquets individualitzats per aprendre a caminar, un parc de joc intern i un gran pati exterior, un menjador, una sala pel bany, una altra per a les bassetes i fins i tot una estança poder reposar. Malgrat els esforços del doctor Mas, la Casa Bressol amb prou feines va durar poc més de dos anys, per culpa de les diferències internes i presumptes irregularitats entre els membres de l'equip directiu, problemes administratius, a banda d'una baixa assistència d'infants. En tancar les portes, els mobles varen ser dipositats a l'ajuntament en espera de ser subhastats. Una trista fi per un gran projecte.

 

Façana principal de la Casa Bressol, inaugurada l'any 1920, situada a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria"). Un projecte innovador que segons els seus estatuts era un establiment destinat a allotjar i alimentar les criatures durant les hores de treball dels seus pares. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Miquel Ros Saballs

Metge entre règims, l'any 1932 el doctor Mas va integrar la llista de candidats pel Partit Catalanista Republicà de Girona per a les eleccions al Parlament de Catalunya. A més, sempre va mantenir i defensar l'ordre al seu col·legi professional col·laborant-hi en moments complicats, com per exemple els fets del Sis d'octubre de 1934 (coincidint en la seva nominació com a delegat de la secció de Girona en constituir-se el Col·legi de Metges de Catalunya), any en què el president de la Generalitat Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola, afavorint un aixecament armat contra el govern de Madrid. Aquesta acció va fracassar del tot, ja que l'exèrcit espanyol hi va intervenir, provocant nombrosos detinguts, empresonats i processats.

 

El matrimoni Mas-Mirandes va tenir disset nets(*). Aquí amb la petita Montserrat Dardet a Fornells, l'any 1935. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

 

El doctor Mas, tot i estar completament establert a Palafrugell, mai es va oblidar de Begur on hi anava freqüentment; tant per anar a veure la família de la seva dona com per visitar antics pacients, però sobretot a les amistats, com per exemple la que mantenia amb el doctor i company de professió, l'oftalmòleg Hermenegild Arruga Liró, conegut a Begur com el doctor Arruga.

El 1951, a l'edat de 76 anys, el doctor Mas va decidir de retirar-se per anar a viure definitivament a Barcelona, però el 4 de maig de 1958, va ser atropellat per un cotxe amb tan mala fortuna que va perdre la vida a l'instant. Tenia 83 anys i si no hagués estat per aquest malaurat accident hauria viscut més anys, ja que es trobava en plena salut, tant física com mental.

 

Celebració de les noces d'or del matrimoni Mas-Mirandes a Barcelona, l'any 1952. Fotos M. Mateo Collino. Fons Montserrat Dardet Mas

En reconeixement dels serveis prestats durant tants anys a la vila de Palafrugell, l'any 2004 l'Ajuntament va inaugurar la plaça de Joan B. Mas i Casamada, metge i polític (1875-1958).

 

Inauguració de la plaça de Joan Baptista Mas i Casamada, el 24 de setembre de 2004, en presència de l'alcalde Lluís Medir Huerta, familiars i antics pacients, com la meva estimada mare Lluïsa Martí Gich (in mem.) —que em va suggerir de fer aquest post— i que en el seu record va dedicar-li unes paraules. Fotografia Enric Bruguera

(*)Relació néts i nétes: Montserrat, Joan Ignasi i Carme Dardet Mas. Guillermina, Joan Eusebi, Ernest, Cristina i Pere Mas Zammit. Anna Maria Mas de Pomés. Marisa, Dolly, Xavier i Isabel Mas Bahí. Maria Teresa, Montserrat, Carme i Pilar Mas Mateos.

gardela f. En futbol, fa referència a un xut potent. Expressió molt nostra, tot i que no apareix als diccionaris, malgrat haver transcendit a altres llocs a través dels mitjans de comunicació esportius.

refli m. obs. [angl. referee]. Pseudoparaula producte de la deformació del mot anglès referee, 'jutge esportiu'. Antigament, s'usava per referir-se a l'àrbitre de futbol. Anomenat també refe, refi, rèflit, en l'argot palafrugellenc també era conegut com a papu negre.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019

--

Per saber-ne més:

• Casa-Breçol a Palafrugell. Institut de puericultura. Bases científiques, orientació i descripció. Dr. J. Mas Casamada. Editat per Impremta de M. Palé, a Palafrugell. Any. 1921. [Arxiu Municipal de Palafrugell, col·lecció Miquel Ros Saballs]
• L'ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. Joan Busquets | Josep Molero. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Any 1993. [consulta en línia]
• Cent anys de futbol a Palafrugell. Evarist Puig. Edicions Baix Empordà. any 2009
• L'epidèmia de grip influença de l'any 1918 a Palafrugell. Rosa M. Masana Ribas. Estudis del Baix Empordà, volum 34. Any 2018
• "Un de Begur" dins Cinc històries del mar. Josep Pla. Col·lecció El Dofí. Any 1979
• Solo el mar lo sabe. Pecios y naufragios en el mar catalán. Rafael Espinós. Servicios Editoriales, SA. Any 1984 

 

Pòdcasts:

• Ràdio Palafrugell - 'Memòria': Palermo (el buc italià que va ser torpedinat, canonat i enfonsat per un submarí alemany durant la 1a Guerra Mundial davant el cap del Sant Sebastià)  

 

Blogs/Webs:

• Trossets compartits. Sandra Bisbe: L'Escola Bressol de Palafrugell (1920)
• Marina Catalana: Literatura y Torpedos. Josep Pla
• Alma de Herrero: El Montserrat
• En visita de cortesía. Historias de barcos que visitan Barcelona: Simone Guli. (agraeixo al senyor Antoni Casinos Va, autor del blog en qüestió, per haver-me proporcionat informació i enllaços del Palermo i del submarí U-72) 

 

I per escoltar-ne més:

• Intermezzo, Cavalleria Rusticana. Pietro Mascagni. (Aquest famós intermezzo de l'òpera Cavalleria Rusticana, era una de les peces predilectes del doctor Mas que utilitzava per fer dormir a la seva filla gran, Emília)

• El meu avi, Calella 2007. Neus Mar, Port Bo, Les Anxovetes, Els Cremats

Josep Prat Porquet, un pioner en seu temps. «Broker» i esportista d'elit

Josep Prat (esquerra) capità del primer partit internacional de bàsquet jugat a Espanya, el 25 de març de 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

Josep, el segon dels sis germans Prat-Porquet, va néixer en ple hivern de 1903, en una masia als afores de Barcelona. De ben petits, els dos barons varen ser enviats a estudiar als Jesuïtes de Sant Pere Claver, al Clot, Barcelona. Aquest orde religiós de l’Església catòlica, adaptant-se a les constants necessitats de la societat, posaven com a principal àmbit d’acció, l’educació dels col·lectius més desfavorits en l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. D’aquesta manera, els germans Fèlix i Josep varen poder estudiar. 

Josep era molt intel·ligent, tot i que no va voler fer carrera. Alumne excel·lent en càlcul mental i matemàtiques, a l'edat de quinze anys, compaginant els darrers anys als Jesuïtes, va començar a treballar a la Borsa de Barcelona amb un corredor que li va mostrar el funcionament dels mercats borsaris i, a poc a poc, la borsa va esdevenir en Josep la seva professió de per vida. —«Anava a missa a diari, doncs era un home molt religiós i sortint, a treballar a la Borsa que abans estava ubicada a l’edifici gòtic de la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II». M’explica, la Paquita, la segona dels sis fills que va tenir Josep.  

 

El 1915, es va crear la Borsa Oficial de Comerç de Barcelona, governada i administrada al Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. A mitjans del segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria i el naixement de les primeres Societats Anònimes catalanes, es va iniciar la contractació de títols i valors, i a Barcelona hi havia un mercat molt actiu. Un corredor de borsa (actualment nomenat "broker") és una persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc., per compte d’altres persones. —«Abans, les transaccions entre les Borses de Madrid i Barcelona es feien únicament per telèfon». Matisa, la Paquita.

Postals del pati i l'interior de l'edifici de la Borsa de Barcelona de l'any 1915

Als Jesuïtes, a banda de professar principis religiosos, introduïen l’educació física com a matèria, contribuint en el desenvolupament de l’esport a tot l’alumnat. Josep, que era un home alt per l’època (perquè feia més de metre vuitanta) i atlètic de complexió, era fàcil que destaqués en qualsevol esport, i d'aquesta manera es va iniciar en el futbol i més endavant en el bàsquet. Procedent del Sant Feliuenc Futbol Club, el 25 de juliol de 1925, Prat va fitxar com a porter del Futbol Club Martinenc de Barcelona, per bé que a ell li agradava més de xutar la pilota, però no ho podia fer per un problema als peus. Aleshores, al cap de poc temps, es va passar al Bàsquet Club Martinec, tot i que va continuar estant federat com a futbolista, sempre va compaginar ambdós esports. 

Contracte entre el FC Martinenc i Josep Prat, signat a Barcelona, el 25 de juliol de 1925. Arxiu familiar Prat-Colls

 

Prat, va ser dues vegades campió de Catalunya de bàsquet amb el Bàsquet Club Martinenc. A més, va formar part del primer partit internacional de bàsquet a Espanya i ho va fer amb la Selecció Catalana, on ell mateix va capitanejar el partit davant de l’Hindú Club de Buenos Aires (Argentina). L’Hindú era un club que es va fundar el 1919 per famílies benestants de la societat argentina i que havia estat cinc anys consecutius campions d’Amèrica del Sud. El gener de 1927, la Federació Catalana es va assabentar que el club argentí projectava una gira per Europa jugant partits d’exhibició. Aleshores, diverses personalitats de l’època varen fer gestions perquè vinguessin a Barcelona, després d'haver jugat dos partits a Londres i tres a París. I va ser d'aquesta manera que el 25 de març de 1927, a les cinc de la tarda, al camp de futbol del FC Gràcia, es varen enfrontar la Selecció Catalana de Bàsquet (vestits amb unes samarretes cedides per la Federació Catalana d'Atletisme, FCA) i l’Hindú Club de Buenos Aires, que va guanyar per 16 a 50 (10-26 a la mitja part). 

Josep Prat (primer dreta) capità, de la plantilla de la Selecció Catalana de Bàsquet que va jugar contra l'Hindú Club de Buenos Aires. Barcelona, el 25 de març de 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

 

Segons la premsa de l’època, el partit va comptar amb una assistència de més de 5000 espectadors que van pagar 1 pesseta pel públic en general i 0,50 cèntims pels socis del FC Gràcia i jugadors federats. Amb la demostració del domini i la tècnica que varen representar els argentins, va fer que el bàsquet català fes un salt cap a la modernitat esportiva del moment i va ser clau pel futur d’aquest esport al nostre país que mai més fou com abans, i no només perquè els 5 jugadors per equip s'hi van quedar per sempre (aquí es jugava 7 contra 7), sinó també per jugar en un camp reglamentari específic per bàsquet (perquè aquí es jugava en camps de futbol, sencers o en mig camp), a més d'una sèrie d'elements tècnics i tàctics que ràpidament varen ser copsats pels estaments directius i tècnics de la Federació i clubs. Prat, com a capità (procedent del Martinenc) i un dels jugadors més destacats del partit, va subratllar en un diari de l’època: «Nosaltres jugàvem a improvisar; ells, amb jugades més estudiades». Prat, va haver de deixar el bàsquet al cap de poc, tot i que la Federació Catalana el va considerar com un professional, perquè també havia jugat de porter al mateix equip de futbol del seu club. 

Anneta Colls Sabater, l'any 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

El 1928, Josep Prat es va casar amb la palafrugellenca Anneta Colls Sabater (1905-1967). La meva mare, Lluïsa, i Paquita (filla de Josep i d’Anneta) m’expliquen que els pares de Paquita es varen conèixer al camp del Casal; camp del Futbol Club Palafrugell, perquè tant el Martinenc com el Palafrugell jugaven a la mateixa lliga: la 1a Divisió Catalana. Anneta, aleshores, anava a veure els partits amb les amigues i allà mateix es varen enamorar. La família d’Anneta vivia en una casa situada al carrer de les Cases Noves de Palafrugell. La seva mare, Rosalia Sabater, era una dona emprenedora amb negoci propi a la casa que, al cap de poc temps d’estar casada, va adquirir una màquina de fer mitjons, que amb el temps en va arribar a tenir dues més, a més de dues dones operàries que treballaven per ella, i també amb Quimeta Comalada Aleñà (1918-2012), que amb només onze anys, va començar a treballar repartint les comandes a domicili i que sempre més es va quedar amb la família —fins a quatre generacions— estimada i tractada com un membre més.

Darrera: Josep Prat, Anneta Colls i la seva cosina Pilar Suñer. Davant: Tia Dolores Colls, Rosalia Sabater i Martí Colls. Palafrugell, l'any 1928. Arxiu familiar Prat-Colls

 

Amb l’inici de la Guerra Civil, la borsa també es va paralitzar i, mentre Anneta Colls s’instal·lava a la casa dels seus pares a Palafrugell amb els tres fills de la parella (Josep Maria, Paquita i Dolors) i amb la Quimeta —ja com a mainadera—, mentre que el seu espòs Josep, estava a cavall entre la capital catalana i Palafrugell provant altres vies de subsistència, perquè no va anar a fer la guerra. Aleshores, es va enrolar amb un vaixell de pesca a l’Estartit, l’Escalenc, i més endavant va fer de vigilant d’una benzinera de Girona durant bona part del conflicte. 

 

La Paquita, explica que quan el 18 de juliol del 36, els Milicians varen requisar pisos a Barcelona, la família Prat-Colls es trobava de vacances a la casa dels avis del carrer de les Cases Noves de Palafrugell, i que quan varen entrar al pis dels seus pares, no en varen treure res; només una preciosa nina de porcellana propietat de les nenes de la casa, ja que algú va cridar: —«D’aquí no toqueu res, que és el pis del porter del Martinenc!». I continua explicant: —«Al costat de la casa dels avis de Palafrugell, que era el magatzem de l'avi Martí (perquè era constructor d'obres) l’àvia Rosalia hi va allotjar uns quants Internacionals. Si el papa es trobava a casa, s'havia d’amagar sovint a l’armari quan hi havia moviments estranys de gent que entrava i sortia del magatzem». 

Conxa i Lluïsa Martí Gich, Pepe Gich Blasco, Paquita i Josep Maria Prat Colls a Aiguafreda, l'any 1935. Arxiu familiar Bruguera-Martí

 

L’endemà mateix que d'acabar-se la Guerra, Josep es va reincorporar a la Borsa (perquè encara li guardaven la plaça) i el 1940, amb el naixement del seu quart fill, tota la família se’n va anar de Palafrugell per instal·lar-se definitivament a Barcelona, tot i que sempre van estar vinculats amb la vila del peix fregit, on van conservar molt bones amistats, entre les quals hi havia els meus avis, Paulí i Lluïsa (veure entrada 116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). A més, Josep també feia de corresponsal a Barcelona de la societat del meu avi Paulí i el senyor Bofill, Lluís Bofill, canvi i borsa. 

Josep era un home sagaç i molt llest pels números. Abans d’acabar la guerra, quan tot feia preveure la imminent victòria de Franco, es va assabentar —a través de l’emissora de la ràdio franquista— de quines serien les sèries de bitllets bones i també les dolentes. D’aquesta manera, va poder ajudar a molta gent, tot i que el tipus d’economia predominant era i va continuar sent durant molt temps, la basada en el bescanvi de mercaderies.

Anneta Colls i la seva filla Dolors passejant pell carrer Estret de Palafrugell, l'any 1940. Arxiu familiar Prat-Colls

L’any 1967, amb la malaltia crònica d’Anneta, i en la darrera voluntat de ser enterrada a Palafrugell, moria en el trajecte de Barcelona a Palafrugell. Va deixar sis fills: Josep Maria (1929-2006), Paquita (1930), Dolors (1936), Rosalia (1940), Maria (1945-1989) i Pere (1950-2019). Aleshores, Josep es va quedar a Barcelona i el 1969, al cap de dos anys de la mort de la seva esposa, va deixar definitivament la borsa després d’haver-hi treballat més de cinquanta anys.  

 

Dos anys abans de la seva mort, el 1993, Josep va prendre una difícil elecció. Home urbanita, fet a la vida de ciutat i de visites diàries al nou edifici de la Borsa de Barcelona al passeig de Gràcia, amb noranta anys, va decidir de venir a viure a Palafrugell a la casa dels pares de la seva dona (on actualment viuen, porta per porta, les seves dues filles Paquita i Dolors). Josep Prat va morir el 1995, a l'edat de noranta-dos anys, lluny dels anys de glòria esportiva, però molt a prop de Déu, que el va tenir sempre present, igualment agraït amb els seus pares espirituals; els Jesuïtes, i encara més a prop de la seva estimada esposa, Anneta.

Josep Prat Porquet, alumne d'un recés al Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, 1 de maig de 1935. Col·lecció particular de l'a.

Nota de l'a. Amb la intenció de trobar una foto antiga del Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, vaig topar amb un portal de col·leccionisme de postals i per atzar, amb la foto-postal del recés de 1935, on vaig identificar Josep Prat Porquet. Aleshores, la vaig comprar, la vaig fer emmarcar i regalar a la seva filla, Paquita Prat Colls, que és qui m'ha proporcionat tota la informació i la resta de fotografies per poder elaborar aquest article. Moltes gràcies, Paquita! 

 

Josep Prat amb les nétes Cristina i Isabel Stutz durant la celebració de la primera comunió d'aquesta última a Alemanya, l'any 1991. Arxiu familiar Prat-Colls

Francisco Martí Piferrer "es Tord", d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar

Francisco Martí Piferrer, es Tord, amb l'inseparable Xut, vers 1920. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Durant gairebé un segle, la constant migració de comerciants hispans i catalans a la recerca de fortuna a Cuba, es veié afavorida per la situació estratègica de l’illa i l’abundant riquesa natural que aquesta els oferia. Però no tot foren flors i violes, perquè de la prosperitat de l’explotació que generaven les matèries primeres, només en podien gaudir poques persones. Per la qual cosa, el malestar es començà a fer palès, i amb el destronament de la reina Isabel II d’Espanya, s’iniciaren trenta anys d’inestabilitat; primer amb la Guerra dels Deu Anys, li seguí la Guerra Xica i, per acabar, la Guerra de la Independència. Finalment, el 10 de setembre de l’any 1899, amb el Tractat de París, Cuba esdevingué una república independent. Juntament amb Cuba, es perderen les darreres colònies: Puerto Rico, les Filipines i, al Pacífic, l’Illa de Guam.

El 1837, es va implantar a Espanya el servei militar obligatori, comprometen a la majoria d'homes a sacrificar diversos anys de les seves vides al serviment de l’exèrcit. A més, el sistema de reclutament continuava essent el de quintes i durant les darreries del segle XIX, es començaren a desencadenar moviments d’oposició cap a aquestes però, sobretot, perquè aquest sistema eximia d’acomplir-lo a aquells que disposaven de mitjans econòmics per poder-lo pagar, popularment coneguts com els de “quota”. L’altre punt a tenir en compte era la durada; molts joves no volien fer-lo i recorrien a diverses tècniques, com per exemple, pagar a un substitut o subornar als metges al·legant malalties greus. Aquests fets arribaren al Parlament, on ja era una realitat que l’exèrcit s’estava convertint en una institució per als pobres.

En Francisco Martí, es Tord, durant la Guerra d'Independència de Cuba. Matanzas, l'any 1895. Fotografia d'estudi C. Ruiz de Castro. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Els sentiments dels comandaments cap als pobres quintos, era d'absolut menyspreu, ja que veien en aquests joves uns ignorants i sense cap mena de base cultural que només els servien com a carn de canó. Però, alhora que començà la separació entre comandaments i tropa, s’iniciaren petites millores en les condicions de vida dels soldats i amb això, millores en les condicions higièniques, tot i que encara continuaven morint molts de joves per malalties com el tifus i la tuberculosi.

El cas és que, en Francisco Martí, conegut com a es Tord, exempt d'acreditacions i al·legacions, que contra tot pronòstic familiar decidí d’anar fer el servei militar i, en conseqüència, fou declarat “soldado sorteable”.

L'inevitable destí de la cruel rifa, va venir provocada per la gran absència d'homes jovoes en edat de fer el servei, que en plena inestabilitat de l’illa van virar llurs destins cap a un futur millor, com ara: Argentina, Puerto Rico i, fins i tot, als Estats Units, seguida dels de “quota” (o sigui, dels qui van pagar un substitut) i dels “ausentes” (els qui desapareixien sense deixar cap rastre; ni tan sols per a llurs famílies). No hi havia cap excusa; tant se valia que la mare fos vídua, els progenitors estiguessin en edats avançades o bé tenir germans orfes a llur càrrec… El preu era massa alt: empresonament i multes excessives.

I va ser així, com l'any 1894, es Tord va salpar del Port de la Malaespina de Calella dins un petit bot que transportava suro cap a Sant Feliu de Guíxols. D’allà, en un vapor cap a Barcelona, i de la capital, a bord del vapor correu Montevideo fins a l’Havana.

El vapor correu de la Marina Mercant Espanyola Montevideo, salpant del Port de Barcelona

Anys més tard, lluny de guerres i combats; exercint de barber, intercalant el ganivet de carrar amb el d'afaitar, ja que era un fet habitual el de fer-se un sobresou treballant el suro a les cases, es Tord sentenciava a la concorreguda parròquia de la barberia situada al carrer de Cavallers de Palafrugell: —«Si les guerres es poguessin guanyar a cops de navalla, Cuba encara seria una colònia espanyola!»

Entre la clientela més entusiasta hi havia la jovenalla, que enllestida la feina li demanaven que els expliqués més històries de la guerra…, i que no devia acabar mai, perquè al mes següent quan hi tornaven, li deien: —«Tord, vares acabar on… —I després què més va passar?». I l’home s’empescava mil històries, no se sap si inventades o de debò.

Un cop a Cuba, el pobre Francisco es va trobar en plena insurrecció, que al cap de poc temps va desembocar en la Guerra de la Independència. I va anar passant de batalló en batalló fins a la fi del conflicte. En total, van transcórrer quatre anys de penúries, malalties i ferides de guerra però, sobretot, de molta fam.

Es Tord, que sempre havia estat un home de bona vida. D'aquells que els dilluns anaven a preparar una arrossada o un niu, a Tamariu, acompanyat del seu fidel i inseparable gos, en Xut. Nom que venia donat pel fet que els seus dos fills Paulí i Josep, havien format part de famosa fornada de futbolistes que als anys trenta varen defensar els colors del Palafrugell a la primera divisió catalana (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Per postres, obsequiava els comensals amb un bon cafè, encara que el seu era fet de marro (de com a mínim de quarta premsada), ben dissimulat amb unes gotes de licor de canya i sorprenia tothom, amics, clients i xafarders amb la increïble història d'“es Tord”, barber d’ofici, que va anar a Cuba amb una navalla d’afaitar.

Es Tord (primer esquerra assegut) amb el seu gos “Valent” en una xefla de comerciants i botiguers de Palafrugell a Aiguafreda (Begur), c. 1948-1949. Fons Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Francesc Cama Rivas

Doncs, vet aquí que un dia es trobava prop de la caserna de nom La Cabaña. Temuda pels soldats perquè de nits, les xinxes els assaltaven mentre dormien des de les bigues del taulat sobre les flassades que, alhora, estaven igualment farcides de puces i polls. A més, aquell any hi feia una calor de mil dimonis i al pobre Tord, ja li havien robat el gec, la barretina i el calçat i el més important de tot: feia quatre anys que quasi no havia tastat vianda fresca. De cop, com un espectre, la va intuir:

—«Déu meu. Quines curves! Si no fos que és un remugant, diria que és una criatura celestial!» va dir es Tort, àvid de polpa. 

Una navalla de barber com la que es Tord se'n degué emportar a Cuba l'any 1894

La principal causa de mort dels pobres soldats, no eren les ferides de guerra, sinó les febres. A banda, les poques hores de descans, fruit d'anys de lluita, i la insuficient alimentació, els sobrevenia una fam crònica. Figureu-vos, doncs, la sensació d'“es Tord” en topar-se amb la vaca. La resta, s'esdevingué en un deliciós estofat de vedella amb patates amb suc per a tot el regiment, que en comptes d’empunyar les armes, es llepaven els dits.

Josep Martí Clarà, Bepes, fill d'es Tord, va escriure la següent estrofa extreta d'un vers dedicat al seu pare:

«Ya Matanzas está fuera
y el gran Morro has de olvidar,
y la noche carnicera
que mataste una ternera
con navaja de afeitar».

 

En Francisco Martí Piferrer, es Tord, barber d'ocupació. Home de sort com ningú, solia oferir a la clientela l'al·licient de veure's agraciat per algun premi o la rifa de Nadal, per bé que cada vegada se les havia d’empescar per intentar de convèncer-los que allò havia estat obra d’algun bromista passavolant. Tot això, mentre feia el treball als clients, a punt de tisora (sempre ben afilada) que utilitzava com si volgués tallar els cabells i que continuava tallant els que voleiaven per l’aire si algú entrava de cop a la barberia i l’interrompien en la feina. 

 

Es Tord assegut entre els seus fills, Paulí (dreta) i Josep, Bepes (esquerra), al darrere, Eduard Bruguera Gotas, es Tranco, c. 1960. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí

Federal acèrrim. Implicat, més que cap, en favor dels drets i la tolerància, va ser president de la Higiene Barberil i també de la Col·lectivitat de Patrons i Dependents, es recull la història que un dia, després que l’aprenent hagués remullat al client abans de ser afaitat, aquest li demanà mentre s’arremangava els pantalons: —«Escolta Tord, tot el que es remulla s'afaita? Si és així, ja pots començar per les cames!» Ja que l'aigua li havia baixat des de la galta fins als turmells.

 

En fi, que d'històries n'hi ha un munt; igual que d'havaneres i potser cap de tan famosa com la d'El meu avi. Però el meu besavi, en Francisco Martí Piferrer, més conegut per es Tord, també va anar a Cuba i per sort no va morir ni a coberta, ni al peu del canó. Ell era de Palafrugell, però li agradava d’anar a pescar el tord a Calella, justament d’allà mateix on un bon dia va salpar per anar cap a l’Havana, que sempre més quedà present al seu record i posà lletra a la seva pròpia havanera:

 

«En Cuba donde yo serví
que hermosas son las cubanas
y por lo que allí sentí
sabrosas como las bananas…»

 

I com aquestes mil!, reiterava es Tord.

 

El gran Morro: conegut també com a castell dels tres reis del Morro, situat a l’entrada del port de l’Havana.
Matanzas: divisió administrativa de Cuba, capital de la província homònima.

 

niu m. Plat palafrugellenc molt antic i típic entre els treballadors del suro i la gent de mar a base de peixopalo, tripes de bacallà, patates, colomí i ou dur, lligat amb un allioli negat, tot i que en llurs inicis no s’hi posava carn, perquè era un àpat de Quaresma.
xefla f. Trobada festiva on es menja en abundància. Tot i que es coneix en algun altre lloc, a casa nostra era una pràctica molt comuna entre els treballadors del suro.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 2a edició. Any 2011

 

--
Per saber-ne més:

• I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Lluís Poch i Enric Serra. IPEP, Ajuntament de Palafrugell. Any 2017

 Blogs/Webs:

• Vida Marítima: Los vapores Buenos Aires y Montevideo
• Línea de Vapores Tintoré: Historia de la Línea de Vapores Tintoré

 

I per escoltar-ne més:

• El meu avi. Grup Peix Fregit

•  Il barbiere di Siviglia: "Zitti, zitti, piano, piano"