Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Martí Clarà "Bepes". Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Martí Clarà "Bepes". Mostrar tots els missatges
El tramvia de l’Empordà, anomenat també Tren Petit o Carrilet, era la línia de ferrocarril que unia Palamós amb Girona. Inaugurada l’any 1887, va ser construïda i explotada per la companyia Sociedad Anónima del Tranvía del Bajo Ampurdán i va deixar de funcionar el 1956. Inicialment carregava suro, però més endavant va passar a transportar mercaderies de tot tipus, així com passatgers i bestiar de tota classe, i fins i tot va funcionar com a tren correu. A més, quan travessava pobles, llogarets i veïnats, compartia carrers i carreteres amb la resta de vehicles, com ara carros, carretes, tartanes i vianants, i només se n’apartava per entrar a Palafrugell i als revolts de Torrent, pel fet que el traçat feia moltes giragonses. El Tren Petit recorria 34 km (entre Palamós i Flaçà) a una velocitat aproximada de només 15 km/h.
📸 Antiga estació del Tren Petit a Torrent, visible des de la mateixa carretera. Uns metres més enllà, al mig del bosc, s’entreveuen les restes de l’antic pont del tren i també les ruïnes del dipòsit d’aigua a l’interior del qual es conserva una rajola datada l’any 1893, en un sostre fet amb raïls de via estreta. Fotos: Maria Bruguera
Estrofa del poema Segona balada del Tren Petit, dedicada a Torrent, de l'escriptor i poeta local Josep Martí Clarà, Bepes, extreta del llibre Palafrugell, parada i fonda, editat pel mateix autor, l’any 1959:
Llofriu passa com el vent
que és exprés i va rabent,
i enfocant Barceloneta,
per la Fanga i can Busqueta
troba el drama de Torrent.
Ja li venen tots els mals!
Per més que crida no avança
i això que bufa i es cansa
i llença foc pels queixals.
Tot pujant hi ha temps de sobra
mentre el tren gemega, pobre,
de baixar i omplir cistells
de magnífics pinetells.
El tren puja quatre passes
i en recula vuit o deu.
Hi ha qui baixa a fer rabasses,
qui té pressa i puja a peu.
Fins s’ha dit, qui ho creuria,
que una senyora casada
per Girona el tren prenia
per ‘ana a veure com tenia
el diploma de tocada.
I el tren puja i brinca i malda
a noranta pams per hora,
i allà salta la senyora
d’una falda a l’altra falda.
i el pujar és tan cançoner
que li sobra temps encara
de donar el títol de pare
ans de ser al revolt darrer!
Un xiulet. Ja som a dalt,
i el tren es llença furient
deixant el volts de Torrent
encarat a la Bisbal.
Postal promocional de les Voltes amb el Tren Petit fent parada a la Bisbal venint de Girona, anys 40-50. Fotografia: Foto Puignau
*Parar ment: Locució
verbal molt arrelada a Palafrugell que significa «anar amb compte» o
«parar atenció». Prové d'una evolució popular i escurçament
de l'expressió normativa parar esment.
---
Els textos de la secció «Ep, para ment! Descobrint els vestigis del nostre patrimoni» són una reproducció dels meus propis articles publicats a la Revista de Palafrugell durant els anys 2023 i 25.
Frederic mirant cap a l'horitzó des de la petita Venècia de Llafranc, 1945. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland
«He tingut la sort de poder gaudir de Llafranc els meus seixanta-cinc anys de vida. D'una manera més o menys continuada, al llarg d'aquests anys, he viscut en aquest bonic racó. Llavors, no estranyarà ningú, si us dic, per endavant, que tinc una debilitat per aquesta platja.
Postal promocional de la platja de Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Granés Hostench
Com que avui toca "retro", deixarem les allaus turístiques actuals per una altra estona i us parlaré d'un temps en què, per mi, Llafranc era sinònim d'aventura, llibertat, independència... En aquests temps, quan encetàvem el mes de juny, i mentre la natura es posava de festa, nosaltres fèiem els últims esforços per enllestir el curs i aprovar els exàmens per no arrossegar cap assignatura pel setembre, ja que aquest contratemps, portava implícit xafar les vacances de l'estiu. A mesura que avançava el mes, ja feia projectes de com passaria l'estiu a Llafranc.
Vista de la badia de Llafranc des del passeig, anys 50
Per donació familiar, els meus pares tenien una petita caseta de cós al carrer de Monturiol de Llafranc (veure entrada 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Era una caseta d'estiu; discreta, alegre, amb corrent d'aire i una eixida agradable. Cuina i comuna a fora. A l'eixida hi havia un pou que tenia una aigua tan fresca que entelava el vas quan l'omplies. I com que en aquells temps les aigües passaven per on han de passar i no hi havia filtracions, a més de fresca, era molt bona. En aquella casa, el moble més valuós era un rellotge de paret amb pèndol i peses que el meu avi —rellotger— havia regalat als meus pares. Cada setmana havies de donar-li corda i d'aquesta manera anava tocant les hores de felicitat que passava a Llafranc i les repetia, perquè no me n'oblidés.
Frederic a la façana de la casa del carrer de Monturiol de Llafranc, 1948. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland
He dit que era el moble més valuós, ja que en aquestes cases no hi havia confort. De manera general s'hi portava tot el que feia nosa a Palafrugell i quan arribava l'època d'estiu s'acabava de completar. El dia del trasllat, els meus pares reclamaven els serveis d'en "Berto", del seu carro i del mul que el tirava. Recordo amb tota claredat, les carregades que li fèiem i que portaven a tota la família una setmana de preparatius per no oblidar res: somiers, matalassos, capçaleres, cubells de roba, un cove ple de plats, olles i cassoles..., i així completar el parament de la casa de Llafranc per allotjar set persones (els meus pares, les quatre germanes i jo). La màxima il·lusió era quan -un cop tot ben lligat, en "Berto" em deia: —Ja pots pujar! I assegut sobre un matalàs, començava la marxa triomfal d'una hora i mitja de camí, aguantant les regnes del mul que no calia dirigir, ja que es coneixia el camí més bé que cap de nosaltres... El meu pare feia el trajecte en bicicleta i la mare i les germanes feien el camí a peu.
Rellotge de paret amb pèndul i peses, aturat en un temps que ja no tornarà... Foto Maria Bruguera
Arribats al carrer de Monturiol, el pare ja ens esperava i amb ell érem els encarregats de muntar els llits, col·locar les calaixeres i omplir un petit dipòsit que donava aigua a la cuina. Mentrestant, la mare i les germanes acomodaven la casa i preparaven el primer repàs a Llafranc. També es posava en marxa el rellotge de peu, que després de nou mesos d'hivernar anunciava el feliç començament d'un nou estiu carregat d'il·lusions. Hi havia tantes coses a fer...
Els germans Lluïsa, Frederic i Conxa a la platja de Llafranc, 1937. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí
Una de les meves activitats predilectes era la navegació. Quantes hores havia passat dalt d'una barca! Tant li feia anar a tirar les armellades amb en "Juanito" (veure entrada La història de «Gilda», d'en Juanito Piferrer, un nom que va portar cua), com anar a acompanyar turistes a Aigua Blava amb la Paulina d'en León Rovira, sortir a la vela o amb el meu pare, que li agradava molt la pesca i em feia seguir sempre que em trobava...
Frederic i el seu pare, Paulí, avarant el Ligero, Llafranc, 1945. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland
Us haig de confessar que era un vailet sense control horari; al matí, anava a l'embarcador i el primer que em deia: —«Vols venir?» No tenia ni temps d'acabar la frase que ja em tenia a dalt. No
preguntava ni cap on anava, ni a quina hora tornaria..., la qüestió era
embarcar, agafar el timó i, som-hi!
Joan Piferrer Fontàs "Juanito" passejant turistes a bord de la Gilda, Calella, 1958. Autor desconegut. Arxiu familiar Piferrer-Fontàs
Amb
en "Juanito" (mariner de tota la vida) solíem anar a calar les
armellades les vigílies de festa per compte d'un senyor que li demanava
els seus serveis. Solíem sortir cap al tard, quan el sol se n'anava a la
posta. Unes vegades era a Cap de Frares (per fora), d'altres a l'Illa, als
Ullastres... Al moment de calar, en "Juanito" (dret a la barca) anava
tirant les xarxes al mar mentre jo (mà al canvi de marxes) seguia les
instruccions: —«Ara endavant, a poc a poc. Ara punt mort...» (de sobte) —«Enrere!» (ja que la marxa venia malament). —«Torna endavant...»
I així, fins a acabar les deu armellades (uns cinc-cents metres,
aproximadament). Després, mentre la llum del dia s'acabava i els
primers fanals assenyalaven el camí de retorn, era el moment de les
confidències; en "Juanito" parlava de pesca, m'ensenyava com fer un nus
mariner, com distingir una senya de calament i quasi sempre encetàvem
alguna havanera que acabava a l'embarcador de Llafranc.
Lluïsa Gich i els seus fills Frederic i Maite, al fons el "Ligero", Cala Estreta, 1946. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí
Altres
vegades, amb la seva barca de pesca feia "lloguers" per acompanyar als
primers turistes a descobrir la costa. I així, em vaig anar
familiaritzant amb totes les cales de la rodalia: el Cau Feréstec, Cala
Pedrosa, la barraca d'en Juscafresa i la platja de Rotlló, Tamariu (de
badia fonda) i la seva platja de l'Iris, la lluminositat d'Aigua Xelida
(tranquil·la, i plena de reflexos) amb la barraca d'en Gotes i la casa
d'en Rosa com a únics testimonis de presència humana... I quan passaves
la Punta d'es Blanc començava un dels racons més solitaris i bonics de
la costa: Cala Marquesa (allà on l'aigua té color). El Rec dels arbres
(accessible solament per a gent experimentada), les Coves d'en Gispert
(meravella natural, sobretot si és de bon matí per veure-hi sortir el
sol), Cala de Cabres i els penya-segats que l'envolten... I passàvem la
Punta d'es Mut per arribar fins a Aigua Blava (de sorra fina i aigües
poc fondes). Aquí solia ser el final del trajecte. Tothom a l'aigua i
banyada general. Per mi aquests viatges eren perillosos, ja que no sabia
mai l'hora de tornada. Els turistes es trobaven bé en remull i qui és
que els deia que a casa es decidien a dinar sense mi? Aquest problema es
repetia sovint, i quan arribava tot eren cares llargues i reflexions
amenaçadores. Ara, però, reconec que els meus pares eren molt comprensius i de
forma general tot acabava amb un "sense postres" i algun arrest
domiciliari de tant en tant.
Descripció
del vídeo: Embarcada de la família Martí-Gich amb d'altres amistats, des de
Llafranc fins la Cala Estreta, l'any 1956. Fons: Arxiu familiar
Bruguera-Martí
Però
l'endemà, era en León que amb la seva Paulina em proposava d'anar a
Cala Estreta. Qui podria resistir-se al "pam-pam" reposat d'aquell motor
d'olis pesats que per engegar-lo al matí s'havia d'escalfar el pistó
amb un llum de soldar... Les pistonades eren tan reposades i
accentuades, que al mateix temps de navegar et feien un massatge
vibratori per tot el cos. I així enfilàvem la Punta d'en Blanc i la
Punta de la Torre (amb els Caganers, d'aigües somes i garoines a dojo) i
tot seguit els Tres Pins (presidint la platja aristocràtica del
Canadell). Ull amb els Dos Conills! (escuits traïdors pels
principiants), i es Còdol, que dona entrada al Port de Mala Espina
(primera de les tres platges del nucli antic de Calella). Amb una platja
migrada i amb fons de cintes ve el Port Bo, d'entrada fàcil i emmarcada
per les Voltes, que han sentit més havaneres del món. Continua la Llosa
dels Encantats, expressa per donar ensurts als que baden, i acaba la
trilogia el Port d'en Calau, petita i plena de veles. I mentre la Paulina va traient fum, passem per davant del Port Pelegrí (la platja
dels homes), els Banys d'en Caixa, fins a descobrir la font de Sant Roc,
platja de Canyers (de difícil accés) i Aigües Mortes (on els pops
abunden). Passem la Foradada i els Forcats per enfocar els Castellets,
però abans admirarem la roca de Cau Toixó i la platja d'El Golfet*, de
dibuix perfecte, aigua transparent i amb una sorra granada que convida a
prendre el sol.
Postal promocional de la badia de Llafranc des del camí de ronda, al fons el far de Sant Sebastià, anys 50. Col·lecció Enric Bruguera Martí
Abans de
passar pel mig dels Castellets, haurem reduït la marxa perquè la
maniobra és delicada. Del costat de la penya que ens portarà a Cap Roig,
trobarem tots els tons de verds possibles, a causa de les diferents classes
d'herba que hi creix. De sobte, la roca ve vermella i aquesta punta
acull una de les colònies més importants de gavines de la regió. És fàcil
entre març i abril de veure les cries (de pèl gris) que desafien la
gravetat entre les escletxes de la roca. Passat el cap, tornem a
accelerar la marxa i deixem la Cala d'en Massoni i la Banyera de la
Russa per contemplar es Vedell, racó d'aigües quietes i cristal·lines.
Seguim per la Cadena i trobem Font Morisca o El Crit, una platja de molt
difícil accés, ja que està plena d'escuits i les barques li tenen
respecte. Com que no ens hem acostat a terra, trobem tot seguit Cap de
Planes i Cala Bona amb la seva barraca (avui reclamada pels ecologistes
per haver canviat d'amo). Passem una altra platja i la Paulina redueix
la marxa per poder entrar suaument a Cala Estreta. La Paulina tocarà
fons abans d'arribar a la platja i els turistes s'hauran de mullar els
peus per accedir a la mateixa. Com podeu suposar, les tornades els feia
sempre pel camí més recte, si bé no servia de gran cosa, ja que el
retard era massa important.»
Frederic Martí Gich. Llafranc, 2001
Postal promocional de Llafranc amb el Ligero, l'any1958. Edicions Mollfulleda. Col·lecció Enric Bruguera Martí
armellada f. Tipus de pesca format per xarxes o filats superposats.
cósm.1 Amplada estàndard d'una casa, equivalent a quatre metres i escaig. 2 Es considera l'amplada aprofitable d'un pi per als cairats de sota la teulada.
eixidaf. Mena de terrassa, descoberta o amb porxo, que tenien moltes cases de poble, i que venia a ser l'espai de connexió entre l'habitatge i l'hort, que solia estar al darrere de la casa.
escuitm. Malformació d'escull. Roca a flor d'aigua. Paraula ben pròpia del nostre costaner.
garoinaf. Garota, eriçó de mar. Una de les paraules més emblemàtiques de Palafrugell, atès que és l'únic lloc, juntament amb Begur, on les anomenem així. Pronunciat groina.
rotllóm.Pedra generalment de forma rodonenca. Anomenat també còdol.
N. de l'a. Arran de la publicació d'aquest escrit a la Revista de Palafrugell, setembre 2023, número 357. El pescador de Palafrugell Jordi Boy Dellonder,em va fer l'observació que als anys dels recordsdel jove Frederic, El Golfet no era cap platja; sinó un conjunt de rocs on era gairebé era impossible d'acostar-s'hi amb la barca. La platja, tal i com la coneixem ara, es va formar al mateix ritme que es començaven a construir els primers habitatges de segona residència a leszones d'El Golfet i Cap Roig, on l'empresa de construcció propietat d'Antonio Cruz, hi anava abocant runa i sorra procedent de les mateixes obres. El Golfet, doncs, és una platja que en podríem dir artificial.
-- Per saber-ne més:
El perfil de la costa, Josep Castelló Regencós "Caste". Any 2003 [esgotat]
Josep Bañeras, Els noms del territori · Col·lecció Galeria de personatges Núm. 8, Josep Castelló Regencós "Caste". Any 2012 [consulta en línia]
Palafrugell, parada i fonda (any 1959), Una volta a la muralla (any 1984), Som com som (any 1990), Josep Martí Clarà "Bepes" [consulta en línia]
I per escoltar-ne més:
La sardana de Llafranc. Música de Ricard Viladesau Caner. Cobla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona
Llafranc, havanera. Lletra* de Josep Martí Clarà "Bepes" i música de Ricard Viladesau Caner, Grup Peix Fregit
.jpg)
.jpg)
.jpg)
