Joan Ferrer Dagas "el Sec". Un mestre d'obres de Palafrugell

Celebració de la coberta del Casal Popular de Palafrugell amb una gran perolada. Hi apareixen: mossèn Josep Bosch Arnau (com a rector de la parròquia), un jove Josep Girbau Miquel, agafant un cullerot (anys més tard seria alcalde de Palafrugell, assassinat a la platja de Pals durant els fets del 17 de novembre de 1936) i el mestre d'obres Joan Ferrer Dagas “el Sec” (amb un cigarret a la boca), entre altres personalitats i treballadors, l'any 1916. Foto L. Casanovas. Fons familiar Bruguera-Martí

Un mestre d’obres era, essencialment, el cap d’una empresa de construcció que tenia certa formació, alhora la capacitat per a solucionar els diferents problemes tècnics que es podien anar presentant al llarg de les obres. A sota d'ells, s’hi trobaven els artesans, especialitzats en tota mena de tasques i que treballaven de forma assalariada o a preu fet. Finalment, a baix de tot, hi havia els aprenents; persones joves que treballaven amb el mestre, frec a frec, durant el temps que durava la formació o bé l'obra en qüestió.

Aleshores, el mestre d’obres és potser el que més es podria acostar a la concepció que es té actualment d'un arquitecte, essent aquest, qui assumia totes les tasques relacionades amb la construcció: des de realitzar els dissenys dels projectes, fins a tasques de pedra picada i de paleta, a més de dirigir la construcció, gestionar els recursos i ocupar-se d'administrar l’empresa. Per tot això, un mestre d'obres necessitava dominar el dibuix, la geometria, tenir uns coneixements bàsics de matemàtiques i, de vegades, també podia estar capacitat per dur a terme tasques escultòriques. 

Antic nivell de ferro i vidre, propietat del besavi, mestre d'obres, Joan Ferrer “el Sec”. Fotografia Lluís Bruguera

Una altra denominació que sovint s'associava als professionals de la construcció, era la de mestre de cases. Aquest, però, tenia unes capacitats més limitades que el mestre d'obres, perquè no podia resoldre qüestions tècniques complexes, quedant el seu treball circumscrit en la majoria d'ocasions, a obres menors de caràcter civil, podent equiparar-se amb la figura dels paletes.

 

Els mestres d'obres més coneguts del Palafrugell d'entre la fi del segle XIX i principis del XX, època de màxima esplendor econòmica, gràcies a l'apogeu de la indústria surera, qui va destacar més, per prolífic i per edificis més rellevants, va ser en Josep Ferrer Bataller “el Bonic”. Però també n'hi va haver d'altres de menys anomenada, com en Joan Ferrer Dagas, conegut com “el Sec”, a qui se li atribueixen la construcció d'edificis que s'han convertit en insignes a la vila del peix fregit, com són: el Casal Popular i l'escorxador municipal. Ambdós protegits i inclosos dins l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Mocador de fil de Joan Ferrer “el Sec”, brodat amb les seves inicials. Fotografia Lluís Bruguera

El meu besavi, en Joan Ferrer Dagas “el Sec”, va néixer el 30 d'abril de 1861, a Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, en el si d'una família nombrosa (composta per nou germans) i molt pobre, on el primer que s'aixecava al matí, tenia el dret de calçar-se les úniques espardenyes que hi havia en tota la casa. Espardenyes que es va endur en Joan, juntament amb la puntorra, el dia que va decidir de marxar per anar a cercar un futur millor. Es veu que l'home va anar fent via i quan va arribar a Palamós, en veure el mar, aquest li va semblar tan immens i meravellós que va decidir de quedar-s'hi. I així va ser com es va establir a Palafrugell. Eren els inicis d'una època daurada a la vila, perquè la indústria del suro començava a pujar amb força i, de rebot, la construcció també anava a tot gas.

 

Es té constància que a Palafrugell, primer va treballar com a manobra, després de paleta i amb els anys d'experiència va anar adquirint prestigi, perquè sabia l'ofici i perquè treballava bé. A més, havia viscut a Sant Llorenç de la Muga, municipi proper a una pedrera de la zona dels Còrrecs, a Figueres. Un treballador d'una pedrera o picapedrer, podia aconseguir certa categoria professional demostrant el seu coneixement empíric, i no es pot descartar la idea que en Joan Ferrer, s'hagués iniciat en la construcció a través d'aquesta via.

 

Al costat de casa seva al carrer de Sant Joan, "el Sec" hi va fer construir un habitatge d'estil senyorial per a la seva filla Maria quan es casés, però en realitat, ella no s'hi va arribar a instal·lar mai. Fotografia Enric Bruguera

Ja instal·lat a la vila, el 1894 es va casar amb la palafrugellenca Concepció Reixach Fàbrega (1862-1940) i varen anar a viure al carrer de Sant Joan, on també hi varen néixer els tres fills de la parella: Teresa (1894) i Miquel (1896), ambdós albats, i Maria (1897). A casa, sempre havíem pensat que l'àvia Maria va ser filla única, bàsicament, perquè mai la vàrem sentir parlar de germans. No va ser fins en una recerca a l'Arxiu Municipal de Palafrugell (i més endavant corroborada pel genealogista Jordi Cama Rivas), que es va fer la descoberta de l'existència de dos germans més grans, però que varen morir poc després de néixer. Segurament, l'àvia no ho va saber mai (veure l'entrada Maria Ferrer Reixach. Benefactora d'art religiós). En Joan Ferrer, d'altra banda, era un home alt i prim, amb certa fama de tenir un caràcter més aviat hostil i reservat, potser per les experiències que li havia tocat de viure…, però el cert és que el motiu “Sec” li anava com anell al dit. 

 

Detall del paper de carta de l'empresa de construcció propietat de «Juan Ferrer, constructor de obras de albañilería»

A Palafrugell va treballar amb diversos empresaris de la construcció, però com que no s'hi acabava d'entendre, va decidir de muntar-se pel seu compte amb uns quants assalariats que el varen seguir. El primer despatx el va obrir al carrer del Bruc i més endavant, al mateix habitatge familiar situat al carrer de Sant Joan, on just al costat hi va fer construir una casa d'estil senyorial on hi havia d'anar a viure la seva filla Maria quan es casés. Però l'àvia Maria no s'hi va arribar a instal·lar mai, perquè no va voler deixar als seus pares sols. En canvi, qui sí van anar-hi a viure, varen ser els meus pares; en Joan Bruguera i la Lluïsa Martí, per bé que es va haver de reformar tota la casa, a conseqüència d'haver estat tancada gairebé un quart de segle.

«Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix.»

Natalia Ginzburg, esciptora italiana (1916-1991)

Com que la seva carrera professional va ser prou àmplia, per sort, la família ha pogut conservar força documentació, com per exemple, diverses llicències d'obres públiques, com ara una adjudicació per a la construcció d'un pont sobre la riera de Llafranc, substituint una antiga passarel·la de fusta per on havien de passar carros i carretes.

 

Antiga postal de l'escorxador («Matadero público») on els elements més remarcables des del punt de vista decoratiu, són la utilització del maó vist i l'escut de la vila de Palafrugell, realitzat en pedra, situat sobre l'entrada de la nau central. Any 1910. Autor Àngel Toldrà Viazo. Col·lecció Enric Bruguera

Interior de l'escorxador amb arcades i sostres de bigues de fusta escairades sobre rajols de llata i detall de la inscripció de les columnes de forja que aguanten els arcs: «José Sala, Fundición, Figueras». Aquesta antiga foneria de mitjans de 1800, va ser absorbida, juntament amb la Pujadas, per la foneria Fita, totes de Figueres. Fotografia Maria Bruguera     

Però entre les obres més rellevants en què va treballar “el Sec” a Palafrugell varen ser: l'escorxador municipal (1907-1910) i el Casal Popular (1914-1916). L'edifici de l'escorxador (situat fora vila), va ser obra de l'arquitecte Isidre Bosch Batallé. D'estil modernista amb arquitectura eclèctica (que incorpora elements d'estils diversos), format per un cos central amb coberta feta de teula verda vidriada amb la decoració de boles ceràmiques. Tot i que l'element més remarcable des del punt de vista decoratiu, és la utilització del maó vist. Com a curiositat, algun dels materials sobrers de l'escorxador, “el Sec” els va fer servir per a la construcció de la casa que havia fet construir per a la seva filla Maria, al carrer de Sant Joan.   

    

Antiga postal del Casal Popular vist des de la façana del darrera. Al fons, el campanar inacabat de l'església de Sant Martí. Any 1916. Autor L. Roisin. Col·lecció Martí Pagès Boix

Plànol de la façana principal i del darrera (horta) del Casal Popular, signat per l'arquitecte J. Corretger, a Barcelona, febrer de 1916. Col·lecció Casal Popular. Fons Parròquia de Sant Martí de Palafrugell

Pel que fa a la construcció del Casal Popular, es va haver d'enderrocar l'antiga casa de can Vergonyós (s. XVI-XVII), de qui es diu que el carrer de la Caritat deu el seu nom. Perquè els mateixos propietaris de can Vergonyós, un dia a la setmana donaven almoina als pobres de la vila a través de les finestres de la planta baixa. El projecte de l'edifici el va realitzar l'arquitecte J. Corretger, sota el vistiplau del rector de la parròquia, mossèn Joan Bosch Arnau i el president del Casal Popular d'aquella època, l'industrial Josep M. Manich Elías. Aquest edifici, que està més retirat respecte a la resta de cases del mateix carrer, tenia dues sales molt grans, destinades a bar i saló, a més de dos patis i més endavant es va sacrificar la gran horta del darrere per a construir-hi un camp de futbol i una pista de patinatge (en l'actualitat hi ha l'aparcament del Casal).

 

Salconduit especial de fronteres a nom de Joan Ferrer Dagas, emès l'any 1950. La data de naixement correcte seria 30/04/1861 i no 08/09/1845 tal com està escrita en aquest document. Fons familiar Bruguera-Martí

Es té constància que durant els anys que en Joan Ferrer va viure a Palafrugell, no va deixar de mantenir correspondència amb algun dels seus germans que encara residien a Sant Llorenç de la Muga. I malgrat que va tenir una extensa i fructífera carrera professional, giarebé no hi ha informacions sobre la seva vida personal. Va enviudar just acabada la Guerra Civil. Fumador empedreït fins al moll de l'os, va patir un atac de feridura que el va deixar força mal parat, i com que no es podia valdre del tot per si mateix, la seva filla Maria el va cuidar fins a la fi dels seus dies. A pesar de tot, “el Sec”, va morir el 1957, a l'edat de 96.

 

 

Descripció del vídeo: Joan Ferrer "el Sec" a l'eixida de casa seva, l'any 1956. Autor Joan Bruguera. Fons familiar Bruguera-Martí

 

--

Per saber-ne més:

• El Casal de Palafrugell, un edifici viu. Núria Anglada Lloveras. Quaderns de Palafrugell #26, any 2018 [consulta en línia]  
• El Bonic i el Sec, de Palafrugell. Teresa Bonal i Nuri Sàbat. Dins el dossier Paletes i mestres d'obra. Revista Gavarres. Tardor-hivern 2022

Literatura relacionada:

• A prueba de fuego (la fascinant història de Rafael Guastavino, l'arquitecte espanyol que va desembarcar a Nova York l'any 1881). Javier Moro. Editorial Espasa libros. Any 2021 

I per escoltar-ne més:

• Les vieux (els vells). Jacques Brel
  

• Mariner de terra endins (lletra: Narcisa Oliver, poetessa. Música: Josep Bastons, músic i compositor). Les Anxovetes