Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
El pintor Soler al seu estudi del carrer del Pedró Gran de Palafrugell, l'octubre de l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler Amor
Arran de la
crema de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell als inicis de la
Guerra Civil (concretament, el dia 23 de juliol de 1936), es va perdre el magnífic retaule barroc, construït per l'escultor Pau Costa durant el
segle XVIII, d'una riquesa i bellesa extraordinàries. Segons testimonis de l'època, el temple va cremar durant tres dies seguits, sense que ningú
s'atrevís a aturar el foc. Aquests mateixos testimonis recorden com el fum sortia amb virulència pel campanar, talment com si es tractés d'una xemeneia i que en acabar la seva extinció només en va quedar l'estructura, perquè al seu interior no se'n va salvar gairebé res; a excepció d'algun objecte que algun agosarat va poder alliberar de la crema, com va ser el cas del frontal d'altar de plata amb les sacres i la magnífica creu de plata del segle XVII, anomenada Creu Processional Major, coneguda també com a Creu de la Llibertat.
La
Creu Processional Major, s. XVII, està feta amb argent i or, amb ànima
de fusta, té una alçada de 98 cm i una amplada de 60 cm. El 1634, el
bisbe de Girona va autoritzar que es destinessin 300 lliures sobreres
del recapte que es va fer per permetre la pesca en dies festius, per tal
de sufragar la redempció de captius per part de pirates i corsaris de
tota índole (d'aquí que també se la coneix com a Creu de la Llibertat).
En aquells anys el rector sagristà de Palafrugell era mossèn Esteve
Torralles. Fotografia Enric Bruguera
Un cop finalitzada la guerra i en tornar cap a la seva parròquia, mossèn Josep Bosch Arnau (que aleshores era el rector de la parròquia de Palafrugell) va establir com a prioritat la recuperació del temple, o més ben dit; del que quedava d'ell, dins les escasses possibilitats d'èxit. Primerament, pel context que s'entreveia d'una llarga i penosa postguerra i després, perquè tècnicament era del tot impossible de tornar a construir un altar amb un retaule d'aquelles magnituds. Sobretot, pel cost extraordinari que suposaria, quan la immensa majoria del poble passava fam i les represàlies, denúncies i expropiacions estaven a l'ordre del dia.
Postal de l'altar major amb el
retaule d'estil barroc, obra de l'escultor vigatà Pau Costa, que té un nom en la història de l'art català, per haver fet també les esglésies d'Arenys de Mar i de Cadaqués. Església
parroquial de Sant Martí de Palafrugell, circa 1900. Autor C. Freginals. Col·lecció Enric Bruguera
Llavors, mossèn Bosch va tenir la idea de reconstruir l'església amb elements que no es poguessin cremar: pintar tota l'església amb temàtica bíblica. Però per això s'havia de trobar un artista pintor, que fos bon dibuixant i que dominés la tècnica del fresc, però sobretot que estigués disponible tot el temps que se'l requerís per dur a terme una obra de tal envergadura. I recomanat pel prelat, el bisbe de Girona Josep Cartañà Inglés, es va elegir al pintor tarragoní establert a Barcelona, Guillem Soler Gatvillaró. Finalment, va resultar que el pintor i mossèn Bosch —home d'una integritat i honradesa excepcionals, tal com va revelar Soler anys més tard— es varen entendre a la perfecció, cobraria a tant el metre quadrat i faria vida a la rectoria com un vicari més.
L'home, l'artista
Guillem Soler Gatvillaró va néixer a Tarragona, el 5 de maig de 1905 en el si d'una família dedicada al negoci del vi. El matrimoni va tenir quatre fills, tres nenes i ell, que va ser el petit. Quan només tenia sis anys, el 1911, la família es va traslladar a Barcelona. Des de ben menut ja va demostrar les seves aptituds per la pintura i especialment pel dibuix a llapis i carbó. Aleshores, veient el talent que aquell menut despuntava, els seus pares el varen inscriure a l'Acadèmia Baixas de la capital on va aprendre la tècnica del dibuix amb el mestre Manuel Urgellés. Soler va honorar al seu professor tota la vida per tot el que li va ensenyar, fins a tal punt, que trobem una dedicatòria dirigida a ell en una pintura mural de l'església parroquial. També va aprendre gravat a l'Escola de Gravat de Barcelona i a l'Institut Català de les Arts i del Llibre amb Francesc Esteve Botey. Al llarg de la seva vida també va residir puntualment a Girona, on l'any 1922 s'havia instal·lat la seva família i on va viure el pas d'estudiant a artista professional.
La dedicatòria de Guillem Soler cap al seu estimat mestre, Manuel Urgellés: «Dedicat a la memòria del meu primer mestre en Manuel Urgellés i Trias. Tu Duca, tu Signore, tu Maestro, MCMXLVI, G. Soler». [Vers extret del Cant #11 de l'Infern dins La Divina Comèdia
de Dant. Obra que reflecteix el pelegrinatge de l'ésser humà a la
recerca de la llum: el descobriment de Déu amb l'ajut de la raó i de la
fe. Tot un cant a la humanitat]. Foto Paco Dalmau
Del 1927 al 1929 va fer una primera estada a París i el 1930, va guanyar per oposició una beca de la Diputació de Tarragona per anar a estudiar a Madrid a l'Escuela de San Fernando de la mà del mestre Eduardo Chicharro. El
desembre de 1932 es va casar amb Assumpció Amor Turmo i es varen traslladar
definitivament a Barcelona on varen tenir dos fills: l'Antoni i la
Josefina. L'any 1936, en l'esclat de la guerra, es va allistar al bàndol
republicà on va prestar serveis per a dibuixos de plànols i inspecció d'obres al 1r Batalló d'obres i fortificacions (3r sector) fins al 1939 i en finalitzar el conflicte li
varen començar a arribar encàrrecs dels primers frescos. Alhora, el 1941 va obtenir el Premio Nacional de Bellas Artes amb el gravat titulat “La
última diligència” i el 1942, se li va encomanar un dels encàrrecs més
importants de la seva vida: la decoració amb pintures al fresc de les
parets interiors de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell,
després d'haver quedat destrossada arran de l'incendi del 1936.
Soler
va ser un home molt culte que sentia una gran passió per la pintura, la
música, l'escriptura i el teatre, però en general per totes les arts. Durant els anys que va viure a Palafrugell, Soler assistia assíduament als assajos del grup de teatre de l'associació catòlica del Casal Popular, dirigit per Manel Nicolau i el meu avi, Paulí Martí. En una ocasió, el pintor va deixar escrit: «Donaria
tot el que sé i he fet sobre pintura, i encara hi afegiria dos anys de
la meva vida, per poder ser un bon pianista de la talla dels grans, i no
pels aplaudiments, sinó per a la meva pròpia satisfacció...». El pintor Soler retratat al seu
estudi de Palafrugell, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Aleshores, els treballs varen començar el 22 agost de 1943 (tal com diu una inscripció feta per ell mateix en el marc d'un dels plafons de l'absis) i Soler es va venir a instal·lar a Palafrugell, on estava a dispesa a la parròquia amb mossèn Bosch, tot i que també va tenir un petit estudi al carrer Raval Superior que donava al de Pi i Margall. Als estius, quan venia la família per instal·lar-se, llogaven una caseta a Llafranc, “Villa Núria”, propietat de Ferran Parés Bigorra.
Assumpció
Amor amb la seva filla Josefina al pati de “Villa Núria”, la caseta de
Llafranc que llogaven als estius, propietat de Ferran Parés Bigorra, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Durant els
anys que Soler es va establir a la vila, a banda de les pintures murals de
l'església parroquial de Sant Martí, també va pintar el presbiteri de
l'església de Santa Rosa de Llafranc, la capella de l'escola Vedruna (actualment desapareguda), el baptisteri de
l'església de Sant Pere de Begur i la capelleta de la finca de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos encàrrecs per pintar escenes murals en esglésies i edificis bàsicament de caràcter religiós, però també de profans.
L'obra, l'església parroquial de Sant Martí
El plantejament general i els esbossos per poder pintar l'església, es varen realitzar immediatament amb l'objectiu de poder començar les obres al més aviat possible i Soler tenia clara la seva direcció: combinar l'or amb la decoració. El pintor palafrugellenc Josep Martinell Bruguera, que va intervenir en les obres com a professional durant uns anys, va escriure en un article publicat a la Revista de Palafrugell, que l'or de l'església va costar unes quaranta mil pessetes, d'un or laminat provinent d'Alemanya de divuit quirats. Martinell va aprendre la tècnica del fresc perquè va col·laborar amb el pintor Soler a l'església parroquial, però també a la petita capella de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava.
Guillem Soler també va pintar els frescos de l'església de Llafranc, dedicats a la vida de santa Rosa de Llima. Foto general, circa 1950, autor desconegut. Fons Fina Soler. Foto detall: Fotografia Enric Bruguera
El projecte abastava el cicle complet de la religió en els seus punts essencials; des de la creació fins al judici final, passant pel drama humà del bé i del mal, però també de la redempció. La idea de mossèn Bosch era de caràcter docent, tal com es feia en l'edat mitjana, ja que ell volia estendre, per la superfície de les parets, una teoria d'imatges visuals amb una finalitat pràctica que servissin per als fidels, tant per instruir-los com per a promoure llur fe i esperança. L'objectiu del pintor Soler, doncs, era de naturalesa artística: donar forma a aquest propòsit, creant un conjunt expressiu i unificat a través del desenvolupament temàtic, aconseguint un estil realista, molt influenciat pel Renaixement italià i, sobretot, donar una gran importància al dibuix. Soler va manifestar en una entrevista uns anys més tard, que pel seu contingut hauria estat una obra única al món i pel seu aspecte exterior seria èmula d'aquells temples d'Itàlia, pintats de dalt a baix, que després de segles ens deixen encara admirats.
Soler
duent a terme un llenç de grans dimensions a l'oli sobre un bastidor,
per a la decoració d'un pavelló a la Feria del Campo de Madrid, l'any
1956. Autor desconegut. Fons Fina Soler
D'aquesta manera, les directrius de la temàtica les donava mossèn Bosch —que tenia al cap de pintar tota l'església— i Soler la desenvoluparia pictòricament amb la peculiaritat, com era usual en aquella època (copiant als grans pintors del Renaixement italià), de fer servir alguns vilatans com a models en moltes de les escenes. I així varen passar gairebé vuit anys, fins al 1950, any en què el rector va morir de manera sobtada. Amb aquest fet, el projecte va anar quedant aturat i
no s'acabava de reprendre. A més, ja es començava a fer palès un cert
desinterès per part dels vilatans i tothom se'n va cansar. Podríem dir que es va
repetir el cas del campanar inacabat (icona de la nostra vila)... Amb aquest trist final i les crítiques d'alguns palafrugellencs cap a la seva obra, varen fer que Soler, home d'una gran sensibilitat, quedés tocat, més aviat molest i amb un record final de certa amargor cap a la vila, cosa que va provocar
que gairebé no tornés més per Palafrugell.
La família Soler-Amor ja residint a Barcelona: Guillem, Josefina, Assumpció i Antoni, anys cinquanta. Autor fotògraf ambulant desconegut. Fons Fina Soler
A banda de les pintures a l'església parroquial, Soler també va pintar els frescos de l'església de la parròquia de Santa Susanna del Mercadal i els de l'església de Sant Martí del Seminari a Girona (només per citar els que són més a tocar de casa, però en va pintar molts més), alhora que va treballar intensament en il·lustracions de contes, col·laboracions amb editorials i marxants d'art tant en l'àmbit nacional com internacional i realitzar infinitat d'exposicions amb diverses tècniques pictòriques (dibuix, gravat, oli, aquarel·la...). Soler va viatjar, viure i treballar a ciutats com Madrid, París, Nova York, Chicago, Caracas..., mantenint sempre una intensa i variada activitat, que només es va veure reduïda arran d'un càncer que va patir i que el va dur a la mort, el 31 d'octubre de 1971, a l'edat de seixanta-sis anys.
La
tècnica del fresc, consisteix en aplicar els colors barrejats amb aigua
de calç damunt d'un arrebossat de calç i sorra que recobreix el mur.
Aquesta tècnica requereix una gran habilitat per part de l'artista, ja
que cal aplicar els colors mentre la superfície es manté humida. El
pintor Soler juntament amb els seus ajudants damunt la bastida de
l'església de Sant Martí, ubicada al seminari de Girona, l'any
1947-1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Amb la mort del pintor Soler també se'n va anar una part de la vila. I com en el procés de la seva malaltia, les pintures de l'església talment varen anar patint una lenta, però inexorable erosió, que només aflorava en el record dels testimonis i familiars dels quals hi estaven representats. I varen haver de passar un bon grapat d'anys fins que a la fi de l'any 2014, un grup de vilatans sensibilitzats i amb l'aprovació de l'aleshores rector de la parròquia de Palafrugell, mossèn Felip Hereu Pla, es va encarregar un estudi a l'empresa gironina 4 Restaura per conèixer l'estat dels frescos i l'elaboració d'un projecte per tornar-los a la seva resplendor original. Per tal de finançar totes les fases de restauració del projecte, els promotors varen demanar la col·laboració de diversos artistes locals per muntar una exposició amb finalitats benèfiques per recollir fons a través de la venda de quadres, a banda de diverses donacions per part de particulars, però també d'empreses.
Paral·lelament,
es va crear una exposició dedicada a les pintures de l'església a
partir dels esbossos originals del pintor Soler que va ser tot un èxit.
El fet que a moltes de les escenes hi hagi representades cares i cossos
de gent del Palafrugell d'aquella època, fa que les pintures encara
siguin més especials; un veritable patrimoni local, convertint el que
podria ser una església de pedra en una església de gent.
Toni
i Fina, els fills del pintor Soler, durant l'acte d'inauguració de l'exposició dels esbossos originals del seu pare, que en
nom d'aquest i de la resta de la família, varen agrair i felicitar a
tots els participants i vilatans en general, per l'actitud positiva que
varen demostrar tenir. Sala d'exposicions del TMP, el 18 de gener de
2015. Foto Paco Dalmau
Els palafafrugellencs figurants a l'església de Sant Martí
L'any 2015, aprofitant les obres de restauració de les pintures murals de l'església de Sant Martí de Palafrugell, TV Costa Brava, de la mà de l'escriptor i activista local Lluís Molinas Falgueras, va realitzar un programa dedicat a la figura del pintor Soler titulat: Tot recordant. Seguint la petja del pintor Guillem Soler. Aquest programa, d'una gran vàlua històrica —bàsicament pels testimonis de primera mà que hi apareixen pintats o bé que havien conegut al pintor— va estar penjat al web de la televisió local a la carta (a través de La Xarxa) durant molt de temps. De cop, fa pocs mesos, va desaparèixer, juntament amb la quasi totalitat d'emissions del Tot recordant, al·legant que el servidor els havia “petat” i que no se n'havia guardat còpies de seguretat. Malgrat els meus esforços per contactar amb directius i altre personal de la cadena en qüestió, no he obtingut mai més cap resposta; només un incòmode silenci que a la fi he interpretrat com a una trista derrota.
D'aquesta manera, el testimoniatge de la meva mare, en tant que figura representada a l'església, s'ha esvaït per sempre més, per sort, però, no els seus records que varen ser claus per a la identificació d'altres palafrugellencs figurants a l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell:
L'altar major
El Crist Sagramentat. Cos i mans: Antoni Resplandis Cruañas àlies “Balancetes”, peus: s'atribueixen al mateix Antoni Resplandis, tot i que Paco Llosa Puig també se'ls havia assignat, cara: inspirada en el Sant Sudari de Torí. Foto Paco Dalmau
L'aparició
de Jesús als apòstols al Cenacle. Sant Tomàs (tocant la llaga a Jesús):
cara: del mateix pintor Soler, cos: Antoni Resplandis Cruañas, l'apòstol Sant Joan (recolzant els braços sobre la taula):
Joan Mató, darrere Sant Joan (dreta): Toni Iglesias àlies “Betes”, primer apòstol dempeus de l'esquerra: Pere Serra Coll (paleta de professió. Al matí,
abans d'anar a treballar, passava per l'església per preparar la paret
de calç on el pintor Soler després pintaria el fresc). Foto 4 Restaura
Els àngels Seraphim i Cherubim: les cosines Montserrat Tauler Marquès i Rosa Pellicer Tauler. Foto Paco Dalmau
L'al·legoria
de l'església. Sant Pare Pius X i el bisbe Torras i Bages, escolanet: Carbonell (un home que havia estudiat per capellà), pecador: Lluís Arboix Seculí (campaner de la parròquia, per bé que erròniament s'havia atribuït a un tal "Joan Gitano"), dona
agenollada: Rosa Grau Lluís, nen: Antonio Masdeu, capellà amb
els cabells blancs: figura inspirada en el cura d'Ars (patró dels capellans), però també es diu que podria ser Mn. Carles Vives, un capellà que exercia a l'escola de les Germanes Carmelites. Foto Paco Dalmau
L'Ascensió de Jesús. Els dos àngels terrenals: es deia que podrien ser les germanes Conxa i Carme Genís Arolas. Foto 4 Restaura
La vinguda de l'Esperit Sant. Segon de la dreta dempeus: Lluís Morató. Foto Paco Dalmau
El baptisteri
L'al·legoria del paradís. Àngel: Maria Dolors Bofill Boera, Adam, cos: Josep Vives Sureda, cara: es desconeix. Foto Paco Dalmau
El baptisme. Jesús: Miquel Juscafressa. El 17 de novembre de 1949, durant la seva visita pastoral al temple, el bisbe de Girona Josep Cartañà va decretar: «Que la figura de Jesús en la capilla del Bautisterio, sea retocada convenientemente para que la efígie del Redentor excite con la admiración artística, sentimiento de elevado fervor religioso». Amb aquesta declaració, podem imaginar que el pintor Soler degué pintar un Jesús molt més lleuger de roba... Foto Paco Dalmau
La capella del Santíssim Sagrament o capella fonda
L'Anunciació. Verge Maria, cara: Lluïsa Martí Gich (la meva mare), cos: Maria de Usaola (filla del campaner de la parròquia). Fotografia Enric Bruguera
El naixement de la Mare de Déu. Infant: Francesc Mozo
Llambí, noia amb la tassa a la mà: Maria Suñer Jofra, serventa que
entra per la porta: Maria Riembau. Foto Paco Dalmau
El miracle. Els dos àngels: les germanes Maria i Montserrat Rosés, conegudes com a “les Menudes”, de “cal Menut”. Foto Paco Dalmau
Judit presentant el cap d'Holofernes. Judit: Rita Moner Roca. Foto Paco Dalmau
La capella de les Ànimes
La sang de Crist (celebració de la missa segons el ritual preconciliar). Capellà d'esquena: Rnd. Pare Epifanio Morán, Mare de Déu: la dona del pintor Soler, Assumpció Amor Turmo. Foto Paco Dalmau
Escena esquerra: El lliurament de les claus de Jesús a l'apòstol Sant Pere. Tant la figura de Jesús com de l'apòstol: Josep Joan Cabarrocas àlies “Pepet Pollastre”, tot i que la figura del sant s'inspira en el popular Zorrilla. Escena dreta: L'administració del viàtic o la unció dels malalts. Malalta: Pepita García (neboda de mossèn Josep Bosch), capellà: Joan Pi (el mossèn de la parròquia de Palafrugell). Foto Paco Dalmau
El cor
Les ànimes del purgatori. Al mig: Maria Cervera Coderch, lateral esquerra: Paquita Cabezas Sabater. Foto Paco Dalmau
La batalla dels àngels. Enmig l'esplomissada s'hi identifiquen, àngel que aguanta la llança amb les dues mans: Salvador Sabater Grau, àngel amb espasa assenyalant el cel amb el braç: Josep Puig Clausell. Foto Paco Dalmau
Judici particular de les ànimes. Àngel principal amb les balances: Rosa Maria Miquel àlies Rosa Maria Capella, àngel amb corona i palmó: Maria Esteva àlies Maria de “can Caló”. Foto Paco Dalmau
El judici particular. Àngel amb l'epasa del davant: Carmen de Usaola (filla del campaner de la parròquia i germana de Maria). Foto Paco Dalmau
La creació. Cara de la lluna: Maria Teresa Joanola. Foto Paco Dalmau
«Les pintures són del poble, entre altres raons, perquè hi surt gent del poble: no són personatges inventats; són els nostres avantpassats».
Lluís Molinas Falgueras, escriptor i activista cultural (Palafrugell, 1935)
--
Per saber-ne més:
L'art religiós a Palafrugell. Aurora Pérez Santamaría. Col·lecció: Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona, any 2007
Conversa amb el pintor Guillem Soler. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 4, abril 1963, p.7-8
Quatre paraules sobre l'altar major de l'església. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 14, juliol-agost 1994, p. 10-11
Guillem Soler, un artista polifacètic. Lluís Brugués i Albina Varés. Revista de Girona, núm. 276, gener-febrer 2013, p. 60-63
Restauraran els frescos de l'església parroquial. Josep Salvatella. Revista de Palafrugell, núm. 255, gener 2015, p. 8-9
Recordant la figura del pintor Guillem Soler. Part d'una entrevista amb Lluís Molinas Falgueras, maig, 2023
I per escoltar-ne més:
Angelitos negros. Antonio Machín. *Dedicat a la meva mare, que em va explicar bona part d'aquesta història
Moonlight Sonata (piano & orchestra), L.V. Beethoven. Georgii Cherkin. *Una de les peces que el pintor Guillem Soler tocava, alhora que li servia d'inspiració
El
doctor Joan Mas juntament amb la seva esposa Maria Mirandes i quatre
dels nou fills que va tenir la parella: Emília, Ernest, Enric i Carme.
Palafrugell, l'any 1910. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Joan Baptista Mas Casamada, va néixer a Girona el 16 de novembre de 1875. Tres anys més tard, la família decideix traslladar-se a Barcelona, on Joan hi va fer el batxillerat, més endavant va entrar a la Facultat de Medicina per obtenir la llicenciatura i amb només vint-i-quatre anys, es va doctorar a la Universidad Central de Madrid amb la tesi: Trayecto de las fibras pedunculares en el interior del hemisferio celebral. A França, va ampliar estudis com a metge assistent a la maternitat de la Maison d'Accouchement Baudelocque de París i a Alemanya, va exercir com a metge voluntari de la maternitat de Munic i com a professor a la Universitat de Brecht, perquè a banda del doctorat en medicina general, també ho va fer en cirurgia reparadora i ginecologia.
El doctor Mas amb la seva primogènita Emília en una foto d'estudi, l'any 1908. Fotografia Estudi Amer. Fons Montserrat Dardet Mas
Un cop finalitzada la carrera, el jove doctor va decidir d'enrolar-se com a metge al vaixell Montserrat, conegut com el "el Català", un vapor correu de la Compañía Transatlántica Española, que es va fer famós per haver burlat en dues ocasions el bloqueig nord-americà durant la Guerra d'Independència de Cuba del 1898, comandat pel capità Manuel Deschamps. Posteriorment, el Montserrat va prestar serveis com a vaixell hospital i acabada la guerra, novament va tornar a transportar passatgers.
Postal del vapor correu Montserrat, conegut com "el Català", "el millor barco de guerra, de la flota d'ultramar" (com diu la famosa havanera El meu avi,
composta pel coronel i músic Josep Lluís Ortega Monasterio), no va ser
mai un vaixell de guerra, sinó un de tants vapors de transport de la
Compañía Transantlántica Española, que durant la guerra de Cuba se'ls va
instal·lar armament, però les tripulacions varen continuar essent
civils
No va ser fins a mitjans de l'any següent que a través del farmacèutic i amic de la família, el senyor Mató, es va assabentar d'una vacant de metge titular a la vila de Begur. Gràcies a l'apotecari, el doctor Mas es va integrar ràpidament a la vida del poble on hi va fer grans amistats que li varen durar tota la vida. A més, també va conèixer qui seria la seva esposa, Maria Mirandes Curet (descendent d'indians begurencs, instal·lats a San Juan de Puerto Rico), amb qui es va casar a l'església parroquial de Sant Pere de Begur l'any 1902, instal·lant-se a la casa dels pares d'ella, al carrer de la Creu, número 7, on el doctor Mas hi va continuar exercint de metge fins a cobrir una nova vacant a la vila de Palafrugell, l'any 1907 (primer al carrer de Sant Sebastià, xamfrà amb el carrer de la Lluna, al carrer de la Caritat, a tocar del Casal Popular, i a la fi al carrer dels Valls, número 6) quan ja tenia els quatre primers fills (Emília, Ernest, Enric i Carme), plaça que no va deixar fins a la seva jubilació, l'any 1951 als 76 anys.
El tercer fill de la parella, Enric (1906-1975), va ser un reconegut futbolista durant els anys vint i trenta del segle passat, que va iniciar la seva carrera amb el FC Palafrugell on va defensar els colors blanc i negre a la Primera Divisió Catalana, i que es va fer molt famós per practicar l'anomenat salt anglès. Aquesta acrobàcia consistia a rebutjar la pilota fent un salt enlaire, amb el doble objectiu d'avançar-se en la rematada del davanter, enviant-la el més lluny possible. Es té constància que, en un partit amb el Canet FC, d'un salt, Mas va treure el xiulet del refli just després que aquest xiulés el quart penal seguit contra el FC Palafrugell. El xiulet, no només va desaparèixer de la boca de l'àrbitre, sinó que es va perdre al camp per sempre més. Enric Mas, que a banda de ser un gran atleta i de tenir l'habilitat de poder jugar en diferents posicions al camp, també destacava per les seves gardeles, alguna de les quals va acabar convertint-se en gol.
L'Enric
Mas en plena execució del salt anglès. No hi havia cap defensa que li
pogués treure la pilota. Anys més tard, la Real Federación Española de
Fútbol el va prohibir, tot i que la variant xut de xilena encara es
realitza. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Es donava el cas que el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. D'aquesta manera, molts jugadors entraven a treballar al banc, tal com també li va succeir al meu avi, Paulí Martí Clarà, gran amic d'Enric Mas, als quals, l'any 1926, el FC Barcelona va voler fitxar (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Mas va decidir marxar cap a la capital, el meu avi, en canvi, que aleshores ja festejava amb l'àvia —la Lluïsa Gich Solà—, es va fer enrere. Segurament perquè hagué de triar entre la continuïtat del seu festeig i el futbol.
L'Enric
Mas (pilota en mà) amb la resta de la plantilla del FC Barcelona, on hi va jugar durant les temporades 1927 a 1932. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Mas, en canvi, va fer una brillant carrera com a defensa amb el club culer durant les temporades 1927 a 1932 (jugant 167 partits, 53 dels quals només durant la temporada 1927-1928), i del 1932 al 1934, amb el RCD Espanyol, amb qui va abandonar definitivament la pràctica d'aquest esport a causa d'una greu lesió de menisc —aleshores sense cura possible— que ja arrossegava des de feina temps. Anys més tard, amb la fi de l'Enric Mas, la meva àvia es vanagloriava recordant la sert que havia fet l'avi Paulí de no haver anat a jugar amb el FC Barcelona.
L'Enric
Mas va fer una brillant carrera com a defensa. Primerament amb
el FC Palafrugell i després amb el FC Barcelona, per acabar la seva
trajectòria amb el RCD Espanyol
Ja instal·lats a Palafrugell, el matrimoni Mas-Mirandes va veure néixer els altres cinc fills (Paco, Elena, Josep, Sebastià i Joan), però a banda d'actuar com a metge de família i forense, jutge de pau, fundador de la Creu Roja Espanyola de Palafrugell —animat pel seu consogre, que era membre d'aquesta entitat a Barcelona—, el doctor Mas no va deixar mai d'ampliar els seus coneixements professionals en diverses branques de medicina, com ara la psiquiatria, aprofitant les vacances per anar a estudiar a universitats de l'estranger, matriculant-se en diversos cursos mèdics, concretament al Centre Médical Claparède de Ginebra i a l'Hospital de París. D'altra banda, era un gran lector de llibres sobre medicina i quan volia canviar de tema es decantava cap als de física.
El doctor Mas passejant amb les netes Montserrat Dardet (1a esquerra) i Anna Maria Mas a Palafrugell, 1940. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
Un fet curiós en la vida del doctor Mas, va ser la seva participació en el salvament dels mariners que varen sobreviure al naufragi del buc italià Palermo (veure entrada: El Palermo. El buc enfonsat durant la Gran Guerra davant del cap de Sant Sebastià), manat per l'experimentat comandant Simone Guli, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. El Palermo era un tramp (vapor de càrrega que no cobreix línies fixes, sinó que es regeix pel mercat de càrregues) que va ser torpedinat, atacat amb canons i enfonsat pel submarí alemany U-72, capitanejat per l'almirall Ernst Krafft, durant el seu viatge des de Nova York a Gènova, a unes 25 milles del cap de Sant Sebastià.
Enmig d'una freda tarda del dia 2 de desembre de l'any 1916, sis llanxes de salvament del Palermo arribaven amb penes i treballs a la badia de Llafranc. La majoria de tripulants (147 en total) eren afroamericans, ja que el vaixell feia poc que l'havia adquirit una naviliera dels Estats Units, la resta de mariners eren italians. Desorientats, aterrits, esgotats i morts de fred, ferits i amb quasi sense roba posada, després d'haver remat durant moltes hores, però amb la fortuna d'haver-se pogut orientar gràcies a la resplendor del far de Sant Sebastià, que els va conduir fins a terra ferma. I tot i que existeixen diverses versions sobre la manera de com varen ser atacats, malgrat que el Palermo duia un canó de tir ràpid a la banda de popa, el que sembla més versemblant és que el submarí alemany el va torpedinar en immersió —sense previ avís— amb el periscopi pintat de blanc i lluint el camuflatge disruptiu (per dificultar el seu albirament) i rematat a canonades en superfície des d'uns dels canons de coberta.
Un total de 97 homes formaven la tripulació i 51 més eren els encarregats dels animals, "muleteers" (traginers que treballen transportant mercaderies amb bèsties de càrrega com el cavall, la mula o el ruc). Perquè el Palermo, a banda de transportar 800 tones de material bèl·lic per a l'exèrcit italià, també duia animals (1.200 cavalls i 200 mules), fins i tot se sospita que podia haver portat or procedent del govern italià. Tot i que aquesta darrera informació no s'ha pogut corroborar mai, el que se sap és que una bona part dels nàufrags varen ser repatriats dies més tard, a bord d'un altre vaixell. Es té constància que hi va haver un desaparegut (d'origen irlandès, nacionalitzat americà), un ferit greu (que va morir dos dies després de l'atac) i dos més de lleus. Malauradament, però, els qui varen sortir més mal parats varen ser els pobres animals de càrrega, que per alguna inexplicable raó no els varen obrir les portes i varen morir tots, ofegats enmig d'angoixants renills i frenètics cops de potes. Aquest fet tràgic de la guerra, va quedar gravat en la memòria dels qui relataven històries de naufragis, com l'esfondrament del vapor dels cavalls i els negres. Trenta anys més tard, el 1949, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla va relatar la història del naufragi del buc Palermo, que segons ell, aquesta història li va explicar "un de Begur". Un singular personatge que, suposadament, els alemanys havien llogat per fer-los de guia (com a "pràctic") pels mars de la Costa Brava a bord del submarí alemany U-72.
Vista panoràmica d'un Llafranc, pràcticament desert, com el que deurien trobar els supervivents del buc Palermo en arribar amb les llanxes de salvament a la platja. Autor Jaume Ferrer Massanet, l'any 1900-1915. Arxiu Municipal de Palafrugell
Aquell mateix any, el doctor Mas va ser nomenat alcalde de Palafrugell al costat de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a l'any 1917, arran de la seva dimissió per ocupar una plaça de jutge de pau municipal fins al 1920. L'any 1918, any en què l'epidèmia de la grip influença va arribar a Palafrugell, el doctor Mas, juntament amb d'altres metges que aleshores exercien a Palafrugell, varen registrar durant un període de 74 dies (del 18 d'octubre al 31 de desembre de l'any 1918), els pacients que van visitar, classificant-los en nombre de malalts que van ser donats de baixa, els que van rebre l'alta i les defuncions. Més endavant va ser metge forense, però a la vila del peix fregit, a banda d'exercir com a metge de capçalera, ginecologia i obstetrícia, el doctor Mas va tenir una gran dedicació mèdica a diversos col·lectius, sobretot als més desafavorits: metge de la germandat La Previsión Obrera, metge d'assistència als accidentats de les manufactures de suro Armstrong, SA i Trefinos, SL, metge de l'asil dels avis desemparats de la Llar de Nostra Senyora de Montserrat i membre durant la Guerra Civil dels serveis sanitaris a la colònia infantil de la platja de Fornells (Begur) que va acollir mainada refugiada provinent del Front d'Aragó. A més, juntament amb el doctor Quintana de Palafrugell, va tenir cura d'un grup de 56 persones refugiades a Mont-ras (36 de les quals menors d'edat i 20 adultes), la majoria procedents d'Irun. La Guerra Civil va ser una contesa bèl·lica que va afectar a tota la població però, sobretot, la infantil. Segons la Constitució espanyola de 1931 (oficialment, Constitució de la República Espanyola), en moments de catàstrofe, els primers que havien de ser atesos eren els nens. És per aquest motiu que per protegir aquells nens i nenes que es trobaven en perill es varen instal·lar colònies col·lectives a la zona de Catalunya, el País Valencià i Múrcia.
Un
grup de nens procedents de la Colònia Infantil de Ràdio Barcelona a Caldes d'Estrac, creada pel Govern de la República
durant la Guerra Civil, l'any 1938. Fons fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola. Arxiu Biblioteca Nacional de España (BNE)
Però una de les iniciatives més interessants del doctor Mas, gràcies en bona part del capital aportat pels industrials i filantrops palafrugellencs Joan Miquel Avellí i Josep Torres Jonama, amb la finalitat de reduir la mortalitat infantil dels fills de les obreres i obrers de les manufactures del suro, va ser la inauguració a Palafrugell de la Casa Bressol i Institut de Puericultura, el 22 d'abril de 1920, en la qual el doctor Mas exercia com a director i metge alhora. Aleshores, la Casa Bressol constava de dos departaments: un de maternologia (maternitat i psicologia) on hi havia els lactants i un altre com a institut de puericultura (el qual s'hi accedia des del carrer de Sant Martí), amb dues seccions: una per a mainada de 2 a 4 anys i una altra de 4 a 6 anys. La Casa Bressol, es va projectar com una casa per a infants que tenia per objecte vetllar per a l'educació, però també per a l'assistència higiènica. L'immoble estava situat a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria") i s'oferien diversos serveis entre els quals hi havia: una biberoneria (amb un gran aparell d'esterilització), una cambra per a les exploracions mèdiques, sales d'alletament amb bolquers i bressols, parquets individualitzats per aprendre a caminar, un parc de joc intern i un gran pati exterior, un menjador, una sala pel bany, una altra per a les bassetes i fins i tot una estança poder reposar. Malgrat els esforços del doctor Mas, la Casa Bressol amb prou feines va durar poc més de dos anys, per culpa de les diferències internes i presumptes irregularitats entre els membres de l'equip directiu, problemes administratius, a banda d'una baixa assistència d'infants. En tancar les portes, els mobles varen ser dipositats a l'ajuntament en espera de ser subhastats. Una trista fi per un gran projecte.
Façana
principal de la Casa Bressol, inaugurada l'any 1920, situada a la plaça
Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria").
Un projecte innovador que segons els seus estatuts era un establiment
destinat a allotjar i alimentar les criatures durant les hores de
treball dels seus pares. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Miquel Ros Saballs
Metge entre règims, l'any 1932 el doctor Mas va integrar la llista de candidats pel Partit Catalanista Republicà de Girona per a les eleccions al Parlament de Catalunya. A més, sempre va mantenir i defensar l'ordre al seu col·legi professional col·laborant-hi en moments complicats, com per exemple els fets del Sis d'octubre de 1934 (coincidint en la seva nominació com a delegat de la secció de Girona en constituir-se el Col·legi de Metges de Catalunya), any en què el president de la Generalitat Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola, afavorint un aixecament armat contra el govern de Madrid. Aquesta acció va fracassar del tot, ja que l'exèrcit espanyol hi va intervenir, provocant nombrosos detinguts, empresonats i processats.
El matrimoni Mas-Mirandes va tenir disset nets(*). Aquí amb la petita Montserrat Dardet a Fornells, l'any 1935. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas
El doctor Mas, tot i estar completament establert a Palafrugell, mai es va oblidar de Begur on hi anava freqüentment; tant per anar a veure la família de la seva dona com per visitar antics pacients, però sobretot a les amistats, com per exemple la que mantenia amb el doctor i company de professió, l'oftalmòleg Hermenegild Arruga Liró, conegut a Begur com el doctor Arruga. El 1951, a l'edat de 76 anys, el doctor Mas va decidir de retirar-se per anar a viure definitivament a Barcelona, però el 4 de maig de 1958, va ser atropellat per un cotxe amb tan mala fortuna que va perdre la vida a l'instant. Tenia 83 anys i si no hagués estat per aquest malaurat accident hauria viscut més anys, ja que es trobava en plena salut, tant física com mental.
Celebració de les noces d'or del matrimoni Mas-Mirandes a Barcelona, l'any 1952. Fotos M. Mateo Collino. Fons Montserrat Dardet Mas
Inauguració
de la plaça de Joan Baptista Mas i Casamada, el 24 de setembre de 2004,
en presència de l'alcalde Lluís Medir Huerta, familiars i antics
pacients, com la meva estimada mare Lluïsa Martí Gich (in mem.) —que em va suggerir de fer aquest post— i que en el seu record va
dedicar-li unes paraules. Fotografia Enric Bruguera
(*)Relació néts i nétes: Montserrat, Joan Ignasi i Carme Dardet Mas. Guillermina, Joan Eusebi, Ernest, Cristina i Pere Mas Zammit. Anna Maria Mas de Pomés. Marisa, Dolly, Xavier i Isabel Mas Bahí. Maria Teresa, Montserrat, Carme i Pilar Mas Mateos.
gardela f. En futbol, fa referència a un xut potent. Expressió molt nostra, tot i que no apareix als diccionaris, malgrat haver transcendit a altres llocs a través dels mitjans de comunicació esportius.
reflim. obs. [angl. referee]. Pseudoparaula producte de la deformació del mot anglès referee, 'jutge esportiu'. Antigament, s'usava per referir-se a l'àrbitre de futbol. Anomenat també refe, refi, rèflit, en l'argot palafrugellenc també era conegut com a papu negre.
Casa-Breçol a Palafrugell. Institut de puericultura. Bases científiques, orientació i descripció. Dr. J. Mas Casamada. Editat per Impremta de M. Palé, a Palafrugell. Any. 1921. [Arxiu Municipal de Palafrugell, col·lecció Miquel Ros Saballs]
L'ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. Joan Busquets | Josep Molero. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Any 1993. [consulta en línia]
Cent anys de futbol a Palafrugell. Evarist Puig. Edicions Baix Empordà. any 2009
L'epidèmia de grip influença de l'any 1918 a Palafrugell. Rosa M. Masana Ribas. Estudis del Baix Empordà, volum 34. Any 2018
"Un de Begur" dins Cinc històries del mar. Josep Pla. Col·lecció El Dofí. Any 1979
Solo el mar lo sabe. Pecios y naufragios en el mar catalán. Rafael Espinós. Servicios Editoriales, SA. Any 1984
Pòdcasts:
Ràdio Palafrugell - 'Memòria': Palermo (el buc italià que va ser torpedinat, canonat i enfonsat per un submarí alemanydurant la 1a Guerra Mundial davant el cap del Sant Sebastià)
En visita de cortesía. Historias de barcos que visitan Barcelona: Simone Guli. (agraeixo al senyor Antoni Casinos Va, autor del blog en qüestió, per haver-me proporcionat informació i enllaços del Palermo i del submarí U-72)
I per escoltar-ne més:
Intermezzo, Cavalleria Rusticana. Pietro Mascagni. (Aquest famós intermezzo de l'òpera Cavalleria Rusticana, era una de les peces predilectes del doctor Mas que utilitzava per fer dormir a la seva filla gran, Emília)
El meu avi, Calella 2007. Neus Mar, Port Bo, Les Anxovetes, Els Cremats
%20(1)_ok_mab.jpg)
_mab.jpg)
_mabc.jpg)