Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mont-ras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mont-ras. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de desembre del 2023

20 anys d'història de l'Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

Detall del pessebre “Desperteu-vos i aneu a Betlem”, de Ramon Serra i Maria Gràcia Artigas, figures Pepa Pessebres

El febrer de l'any 2004, un grup de pessebristes procedents de diversos municipis de la comarca, varen fundar l'Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà amb seu a Mont-ras, i el mes de desembre del mateix any, ja varen presentar la 1a Mostra de Pessebres i Diorames. Des d'aleshores, any rere any, han continuat exposant els seus treballs. De manera que, enguany, se celebra la 20a edició de la mostra.
 
Detall del pessebre bíblic realitzat amb figures de «clicks» de Playmobil, de Jordi i Gina García

Durant aquests vint anys d'història, l'associació ha anat creixent i evolucionant; ampliant l'espai i innovant en les seves creacions, però sobretot s'ha anat dedicant a transmetre aquest art tan tradicional a través de l'escola de pessebrisme. I la vila de Mont-ras, s'ha convertit en l'únic lloc de la comarca on es poden aprendre les diverses tècniques del pessebrisme en les modalitats de diorama i modelatge de figures, a través de cursets, que cada any s'imparteixen des de la mateixa associació i que estan oberts a tots els públics. 
 
Detall del pessebre “Bugada al pessebre”, realitzat pels alumnes de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, que cada any col·laboren elaborant un pessebre amb diversos materials d'ús quotidià

Detall del diorama “Naixement a la Sagrada Família”, de Maria García Arenas i Llorenç Riera Lacomba. Fotografia Maria García. Fons Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

La característica del diorama, construït directament dins d'una caixa, és que juga amb la perspectiva i dona al pessebre de profunditat. Aquesta curiosa tècnica va ser inventada a Barcelona, ara fa més de 100 anys, pel mestre pessebrista Antoni Moliné Sibil, i és especialment apreciada entre els pessebristes, perquè es considera el vessant més artístic del pessebre.
 
Detall del diorama “Anunciació al pantà de Sau”, d'Antònia Cabello
 

Detall del diorama “Cercant posada”, de Narcís Castells, figures Montserrat Ribes

Enguany, i coincidint amb el 20è aniversari de la fundació de l'associació, es compleixen 800 anys de la creació del primer pessebre. Punt de partida de les representacions del naixement, quan Sant Francesc d'Assís, aprofitant la celebració de la missa de Nadal de l'any 1223, va proposar als seus companys del santuari de Fonte Colombo, de fer una escenificació en un bosc del poble de Graccio (Itàlia), per a la celebració de l'ofici. En aquella ocasió, doncs, es va fer una representació del naixement de Jesús en una menjadora d'animals com a altar, i un bou i una mula a cada costat de la imatge de l'infant.
 
Detall del diorama “Nadal al mas Corredor de Pals”, de Joan Pere Hernández Valdivieso

Detall del diorama “Anunciació als pastors fora vila”, de Pere Colomer Nadal, pintura Jesús Mora Bosch

El costum de representar el naixement de Jesús durant el temps nadalenc i de reproduir-lo en pessebres amb figures plàstiques, no va arribar fins al segle XV. Primerament, als palaus dels nobles, però a poc a poc, es va anar estenent i popularitzant, convertint-se en una tradició molt arrelada a Catalunya, que alhora va donar peu a celebrar la famosa Fira de Santa Llúcia (als voltants de la catedral de Barcelona), on des de l'any 1788, s'hi poden anar a comprar tota classe de figures, suro, molsa, casetes, estris i materials diversos per poder guarnir els pessebres.

Detall del pessebre popular “Can Pipes d'Esclanyà”, de Lluís Brias Darnaculleta i Josep Farrarons Sicars

El pessebre, sense cap mena de dubte, es considera un element del patrimoni cultural que actualment es troba en vies de ser inscrit dins la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. A més, el pessebre popular català té una figura pròpia: el caganer, amb un origen que es remunta a finals del segle XVII i principis del XVIII, però que no es va popularitzar fins al XIX. Aquesta figura,
en actitud de fer de cos, pretén amb la seva acció, enriquir la terra i proporcionar prosperitat per a l'any que ve. 

El caganer del pessebre exterior, dissenyat pel ninotaire Miquel Llenas Janoher Lai. Fotografia Maria García. Fons Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

Poema de Nadal El caganer, de Francesca Aubanell

Un pastoret molt golafre
fent camí cap a Betlem
li ha agafat mal de panxa
i busca una mata impacient.

Un majoral l'apressa
“Vinga, vinga, caganer!”
Que tot això et passa
per ser massa llaminer.

L'estel que tot ho vigila
se n'adona d'aquest fet
“Poso la llum més fluixeta”
li diu a l'angelet.

No sigui que algun espieta
descobreixi el pastoret.

 
La tradició diu que la realització del pessebre havia de començar el dia 25 de novembre, per Santa Catalina, i s'havia de desfer el 2 de febrer, dia de la Candelera. Però la societat és canviant; fets com el capitalisme i la globalització ens han envaït i inevitablement han anat transformant les nostres vides i costums. Tanmateix, el pessebrisme és art, cultura i tradició i, com a tal, s'hauria de preservar. Al cap i a la fi, les tradicions formen part de la nostra identitat com a poble.
 
A la mostra d'enguany també s'hi poden trobar pessebres originals, com ara un naixement de ganxet realitzat per Lluïsa Martí Gich. Fotografia Maria García. Fons Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà

Per tot això, des de l'Associació Amics del Pessebre del Baix Empordà us conviden a visitar, admirar i difondre una vegada més la Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras. Tot un aplec de petites meravelles que són obres d'art
efímer, en la majoria dels casos però art, assegurant-vos que no us decebrà en absolut.  
 
Programa de la XX Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, exposats a la Sala Polivalent de l'Ajuntament fins al 7 de gener, i a partir del 8 fins al 28 de gener obert només caps de setmana

Inauguració de la XX Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, divendres 1 de desembre de 2023: Lluís Perpiñà Torrent (2n tinent d'alcalde), Vanessa Peiró Royán (alcaldessa), Albert Català Pou (president de l'Associació Amics del pessebre del Baix Empordà) i Jordi Montlló Bolart (antropòleg, museòleg, pessebrista) convidat per a l'acte inaugural dels 20 anys de l'associació amb la ponència “El pessebre és sentiment”

*Fotografies seleccionades de la mostra d'enguany, extretes del blog El pessebre de la Mula, propietat de Jordi Montlló Bolart
 
--
Per saber-ne més:
 
Pòdcasts:
 
Blogs/Webs:
 
I per escoltar-ne més:
  • Grup Enderroc. El Caganer
 
  • Cor Vivaldi Televisió, direcció Albert Guinovart. Fum, fum, fum

diumenge, 23 de juny del 2019

L'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras

Doble arc de Sant Martí a l'església de Sant Esteve de Mont-ras. Estiu 2016. Foto Maria Bruguera

Breu introducció a l'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras

L'església Parroquial de Sant Esteve de Mont-ras, apareix esmentada per primera vegada en un document del segle XII, com a sufragània de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell, amb qui formava municipi. El temple actual, d'estil gòtic tardà, està construït sobre l'antic temple a la fi del segle XVI. 

Cel rogent pluja o vent des de l'església. Estiu 2017. Foto Maria Bruguera
 
Aleshores, l'església es va construir amb una doble funció: acollir la parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i com a fortificació, ja que se suposa que formava part de tota una xarxa defensiva de torres (Sant Sebastià de la Guarda, Calella, Llafranc i diverses masies fortificades de la zona) que avisava i protegia la població del litoral durant els segles XVI i XVII i que vivia sota la constant amenaça dels atacs corsaris dels germans Barba-rossa que venien de l'Alger. 

La part interior de l'edifici és d'estructura gòtica, d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada costat. El campanar, amb arcs de mig punt, té planta quadrada i acaba amb un pinacle piramidal amb quatre gàrgoles en forma cilíndrica. Compta amb dues campanes, recuperades per iniciativa popular (perquè les originals es varen fer fondre durant la Guerra Civil) que es diuen Maria Auxiliadora i Teresa del nen Jesús.

El campanar restà en silenci uns dies durant la gran nevada de 2010. Foto Maria Bruguera
 
L'historiador Francesc Montsalvatge Fossas (1853-1917) esmentà en un dels seus treballs d'investigació històrica, que hi havia existit un retaule de talla d'estil barroc, construït l'any 1792 i que contenia escenes de la vida i miracles de sant Esteve, posteriorment daurat l'any 1800, que fou destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil.

Segle XVI. Anys de pirateria i d'inseguretat a les nostres costes

Amb els pirates, arriba la inseguretat per a béns i donzelles. Els parroquians esperaven els senyals de les torres veïnes per cridar el poble a l'empara de l'església. Entre les torres de Sant Sebastià de la Guarda i la de Calella, dominen una àmplia panoràmica de la zona costanera i de l'interior. Ambdues torres, en albirar a l'horitzó les galeres dels pirates i corsaris, enviaven ràpidament l'avís a la torre dels Moros (Torretes), al castell de Palafrugell, a la torre de can Colom i a l'església de Mont-ras.

Església de Sant Esteve de Mont-ras, al fons Palafrugell, durant la gran nevada del febrer de l'any 1944
 
Els senyals de la Torre de Sant Sebastià (alçada sobre la muntanya del mateix nom a 165 m sobre el nivell del mar), era una eficient torre de guaita que advertia de qualsevol albirament. També a la torre de Vilaseca i a les torres del mas Borrull i del mas Espanyol de Santa Margarida. Des del castell de Santa Margarida, l'avís passava a la torre Roja i d'aquesta a les torres disseminades per la zona d'Ermedàs. Les torres de can Boera i de can Vilà també captaven l'avís del castell. Tant la torre del mas Fina com la de can Colom (torre Ferrera), podien emetre l'avís a la torre Simona de Mont-ras. Pel que respecte a la torre del mas Gorgoll i de can Joanola (can Prim), no compten actualment amb cap torre d'enllaç, no obstant això, l'avís els havia d'arribar des de les torres d'Ermedàs, o des de les poblacions veïnes i a través d'alguna torre actualment desapareguda.

Les torres de guaita i de defensa de Palafrugell (1 a 12) i de Mont-ras (13 a 16)
  1. Torre de Sant Sebastià de la Guarda 
  2. Torre de Calella
  3. Torre del mas Borrull
  4. Torre del mas Espanyol
  5. Torre de can Vilà
  6. Torre Roja
  7. Torre del mas Petit d'en Caixa
  8. Torre del mas Sureda
  9. Torre del mas Fina
  10. Torre de Vilaseca
  11. Torretes o torre dels Moros
  12. Torre de can Boera
  13. Torre del mas Gorgoll
  14. Torre Simona
  15. Torre de can Juanola o torre de can Prim
  16. Torre de can Colom o torre Ferrera

Aleshores, la població, atemorida, es tancava a la nau superior de l'església. On en un darrer extrem, es podia convertir en un excel·lent baluard; vigilant l'avançament de l'enemic a través de les espitlleres (obertures a manera de finestra molt petita que hi ha al voltant dels murs amb l'objecte de poder mirar i disparar sense ser vistos des de l'exterior). O bé, des del matacà o lladronera (espècie de caixa d'obra sòlida coberta, que sobresurt a la part alta del mur sobre la petita rosassa i la porta principal orientada a l'oest), que s'emprava durant un setge o assalt com un lloc segur, des del qual, els seus defensors, podien observar i atacar l'enemic a través dels seus orificis, llençant-los pedres, materials ardents (peroles d'aigua o bé oliassa) i d'altres tipus de projectils.
 
Nau superior de l'església de Mont-ras. Foto Paco Dalmau Fàbrega. Festivitat de Corpus, l'any 2019. Foto Paco Dalmau

Refent el matacà durant les obres de restauració del temple. Estiu 2011. Foto Maria Bruguera

La tradició popular: La llegenda del crit

Les històries de pirates i corsaris, han donat lloc arreu a un gran nombre de llegendes. Palafrugell i Mont-ras, no han estat l'excepció.

Reproducció fidedigna de la versió publicada per l'historiador local Ramir Medir Jofra (1889-1974) a l'article La piratería de las costas mediterráneas. Construcción de una torre vigía en el cabo de San Sebastián:

Vista actual de la cala del Crit amb les barraques de pescadors. Foto Maria Bruguera
 
«D'aquest llarg període de calamitats, ha existit fins als nostres dies una tradició referida a un abús brutal comès per pirates algerins i que es diu que va esdevenir en una casa propera a la platja de Font Morisca, del terme de Mont-ras, que anem a exposar breument:
 
Una nit, prop de les dotze, una nau mora amb quinze pirates a bord, capitanejats pel ferotge Amara, cercava amagatall a la platja de Font Morisca. La nit era tranquil·la, els pescadors de Calella van creure sentir una remor llunyana de veus, però no podien saber de què es tractava. Una boira intensa impedia als pirates desembarcats a Font Morisca orientar-se. Al cap d'unes hores, ja estaven decidits a tornar a la nau, quan la veu esponerosa d'un gall va anunciar la proximitat del dia.

El cant del gall els va orientar i van anar a parar a una casa de conreu; i per obligar els seus habitants a obrir la porta, van calar foc a un paller enfront de la casa. L'amo, alarmat pels crits dels malfactors, havia amagat les dues filles, però al cap de poca estona va voler la fatalitat que fos descoberta la més bella d'ambdues, rossa, admirada pels joves de la comarca. El capità, en veure-la va pretendre emportar-se-la al vaixell, però davant la resistència i els crits d'auxili de la infeliç, que no va poder ser defensada pel pare a causa del nombre de malfactors, el capità, enfurit per la resistència de la jove, i per haver estat mossegat per ella en un dit, va muntar en còlera i amb el seu alfange va tallar el cap de la noia. El cos va restar en un lloc de la platja, que a causa d'aquest esdeveniment va ser anomenat després, El Crit.

Els familiars de l'assassinada van ser fets captius, del qual captiveri van tornar anys més tard; i la casa va ser incendiada, més tard reconstruïda i va ser coneguda després amb el nom de “can Gall Perich”, o “mas de Moros”.»



Heus ací l'arma homicida. L'alfange del capità Amara
 
 
--
Per saber-ne més:
  • Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de Palafrugell i de Mont-ras. Jaume Noguer Gómez i Agustí Alcoberro Pericay. Col·lecció Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. 1a edició. Abril 1998
  • Pirates i corsaris a l'Empordà. Gabriel Martín Roig. Farell Editors. 1a edició. Febrer 2017
  • Llegendes de mar de la Costa Brava. Miquel Martín Serra. La Bisbal d'Empordà. Edicions Sidillà. 2a edició. Abril 2013
  • El darrer crit. Ànimallibres. Jordi Serra Mayoral. Col·lecció L'Isard. 1a edició. Març 2019
Blogs/Webs:
 
I per escoltar-ne més:  
  • Mar i Cel - Dagoll Dagom (TV3) 2016

diumenge, 13 de gener del 2019

La matança del porc al carrer de la Llibertat de Palafrugell

Els germans Enric i Lluís Bruguera Martí asseguts al llom d'un porc. Palafrugell, l'any 1964. Foto Joan Bruguera. Arxiu familiar Bruguera-Martí
 
Quan un poble perd les seves arrels més arcaiques, tot deixa de ser el que era i mor el més preat que el distingia i enriquia; el que li donava valor, però no només la vàlua material, sinó els altres valors: els de la seva identitat com a poble i dels seus costums.

Observant una foto familiar no massa antiga, hi apareix una celebració entre amics (la majoria, malauradament traspassats) amb el trist protagonista d'aquesta història: la matança del porc. Una escena que, ben segur, no es repetirà mai més. Perquè a fi de prevenir problemàtiques d'ordre sanitari, les lleis actuals no contemplen manipulacions alimentàries casolanes. I d'aquesta manera, ens han matat el porc i la truja…, i ha mort a Palafrugell i en els indrets més rurals i de pagès.

La matança del porc era una celebració que durant molts anys va aplegar família i amics. D'esquerra a dreta: Lluïsa Martí, Victòria Peiró, Josep Alsina, Víctor Turont amb la seva filla Olga, Anna Bach amb la seva filla Anna Roig, Joan Bruguera i Rosa Ferrer. Palafrugell, l'any 1975. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí
 
Existia a Palafrugell, just al costat de les cotxeres de la «viuda Trias», un magatzem farcit de saques que utilitzava la fàbrica de suro de can Bruguera. Al fons, un petit estable on durant tot l'any s'engreixava un porc fins a arribar als primers freds. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, diu la dita. Ironies del destí, l'animal era captiu en una petita cort al bell mig del carrer de la Llibertat.

Antic magatzem de la fàbrica “Tapones E. Bruguera”, en l'actualitat L'Eix (Centre de psicomotricitat i pedagogia corporal), l'any 1992. Foto Enric Bruguera. Arxiu familiar Bruguera-Martí
 
El que no recordo (o potser no vull fer-ho), és el precís instant del sacrifici de la pobra bèstia, però sí gentades de gent amunt i avall. Esmolets afilant gavinets de totes mides i formes que el matador mostrava talment com si fossin trofeius. La mocadera* donant ordres a la resta de col·laboradores i preparant les peroles d'aram, juntament amb una munió d'atuells per embotir les botifarres. I nosaltres, els més menuts, que entre crits juganers i esbarrambats intentàvem d'apaivagar els del malaurat garrí en ple sacrifici que, lentament, anava perdent la sang i la vida (aquests sí que no me'ls he pogut treure mai més del cap). 

De pressa, de pressa… Feu-ne via. Dueu-me un ensat ben gran. 
Cal aprofitar-ho tot! Cridava la mestressa tot trascamant.

Treballadors i amo de la fàbrica de taps de suro Tapones E. Bruguera*, l'any 1953. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí
 
I mentre algú sotmetia les ordres de la dona, el matador s'iniciava en l'art de socarrimar el porc. Llavors (un record més potent que el de l'oïda), una fortor empestava tot l'espai que fins aleshores només feia flaire de dolça pols de suro, donant pas al tuf de socarrim insistent que fa el pèl cremat. Fet que imagino, devia arribar a totes les cases del veïnat. Com la de la Maria Lapedra o de l'Angelina Bruguera. I algun agosarat s'acostava fent-se partícip de l'acte per poder escallimpar alguna xuia, llonza o un bon grapat de llardons.

Netejant la budellada abans de fer les botifarres. Can Vidal, Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera
 
És en aquest moment en què la mocadera contractada per a l'ocasió, na Victòria Pairó (veïna d'en Josep Alsina i la Rosa Ferrer, al safareig de la Font), recollia la budellada en gibrelletes, netejar-la amb llimona i endur-se-la cap a les estances del davant de la fàbrica de can Bruguera al carrer de la Rajola.

Controlant el bull de les botifarres de perol. Can Vidal, Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera
 
Allí l'activitat era frenètica. Tan bon punt arribava la carn, prèviament examinada pel veterinari, i ja separats els lloms dels pernils, es triava el greix de la carn, es desossava i classificava per fer-ne els diferents tipus de bulls, botifarres, pernils, lloms, llangonisses, menuts i llardons… Mentrestant, s'anaven coent les botifarres de perol, sota el permanent esguard de dos sentinelles que en controlaven el bull.

El més divertit per a nosaltres, els més menuts, era de veure treballar la màquina de trinxar carn. Una mena de molinet amb maneta manual que, juntament amb la sal i el pebre, embotia els pluriformes budells per a transformar-los en botifarres.

Embotint botifarres amb la trinxadora de carn. Can Vidal, Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera
 
Sang i fetge, llardons fregits, tot barrejat amb col i patata era l'esmorzar. Però no pas per massa temps, perquè s'havia de fer especial atenció en les llangonisses i a la resta d'embotits que requerien compactar-los al màxim, ja que del seu resultat final en depenia l'èxit de la matança i el prestigi de la mocadera contractada.

Assecant la vianda. Magdalena Cama (in mem.), mestressa de can Vidal de Mont-ras, l'any 2009. Foto Maria Bruguera
 
Passats dos dies d'intensa feina, a les estances més exhalades de la casa, pendolejaven tota mena de botifarres i pernils en fines perxes de canyes, com un exèrcit de soldats, a fi de resguardar-los de possibles gats, ratolins i rates o qualsevol altre animal, fins i tot de dues potes.


gavinet m. Malformació molt comuna de ganivet. Instrument de tall.
trofeiu m. Malformació arcaica de trofeu.
mocadera f. Dona encarregada de la neteja de la mocada o budellam del porc que l'arreglava per a fer-ne embotits. 
esbarrambat –da adj. 1 Barroer, poc prudent. 2 Maldestre.
ensat m. Olla de terra o de metall amb una sola ansa.
trascamar v. intr. Moure les cames com per fer l’efecte de caminar, tot i que aquí també s’usa en el sentit d’enfilar-se.
escallimpar v. tr. Veure sobtadament i sense massa nitidesa ni detall una persona o cosa.
xuia f. CUL. Ieisme de xulla, cansalada.
llangonissa f. malformació molt comuna de llonganissa.
pendolejar v. tr. Tret de la malformació de pendolar. Moure’s amb un moviment oscil·latori, com un pèndol.  
 
Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019  


(*)Identificació dels treballadors de la fàbrica Tapones E. Bruguera. Baix asseguts: Josep Alsina, Joan Bruguera i Montserrat Servià. Primera fila: Maria Sobrepera, Àngela Bruguera, Rosa Monells, Cèlia Vilà i Conxa Torres.Darrere: Sense identificar (podria ser un “mostraire” o un tal Escuder, que era un treballador eventual) i Eduard Bruguera, amo de la fàbrica.
 
La resta de fotografies en color, corresponen a una de les darreres matances del porc al mas de can Vidal de Mont-ras, l'any 2009, realitzades per mi mateixa i sota l'autorització dels seus protagonistes. 
 
--
Per saber-ne més:
  • La matança del porc 1990. Mediona, anys 90

 
I per escoltar-ne més:
  • La matança del porc. Pi de la Serra