Comiats d'estiu al "Night Club" La Raqueta. Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970 de Lluís Maimí Casanovas

Front marítim de Tamariu amb l'Hotel Janó (al mig). Postal d'Edicions Maria Casanovas [mare de Lluís Maimí, autor d'aquest article] i Cia. Autor: Pere Palahí Bach-Esteve. Anys 50. Foto Lluís Maimí

«Recordo molt especialment les festes de tancament de temporada de La Raqueta dels anys 1963, 1964 i 1965, potser per la implicació directa que els cambrers de l'Hotel Janó hi vàrem tenir. En els decursos d'aquells anys, a banda de la programació de rigor, a vegades els cambrers acabàvem organitzant una petita sorpresa per als assistents a la vetllada. Això sí, sempre amb la vènia dels propietaris, ja que entre els tres socis propietaris del local La Raqueta i la direcció de l'Hotel Janó hi havia un vincle molt estret.

A la festa de final de temporada, que va tenir lloc a La Raqueta el 28 de setembre de 1963, segons el programa que l'anunciava i que m'ajuda a clarificar els meus records, hi tocava el conjunt Miami, i com a plat fort, hi havia l'actuació flamenca “Flora y los Duende” [sic] i també la d'altres intèrprets sensacionals.

Fulletó publicitari de vacances a la Costa Brava de l'any 1961. Arxiu Municipal de Palafrugell

Amb ulls d'ara sorprèn la retòrica de reclams publicitaris d'aquella època. Aconseguiria atreure clientela ara una invitació com aquesta?: «La Raqueta de Tamariu, el mejor de los Clubs de noche, agradeciendo las atenciones recibidas de sus clientes y favorecedores, tiene el honor de ofrecerles una sensacional fiesta de fin de temporada"? O bé: "Gran batalla de serpentinas y confetti con intervención de todos los clientes." "Sensacionales concursos de Twist, Rumba, Tango y Pasodoble torero." "La Raqueta obsequiará a todos sus clientes con un típico cremat».  

Festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta de Tamariu on cambrers i cambreres dels hotels Janó i Tamariu amenitzaven part de la festa amb actuacions diverses, l'any 1963. Arxiu Lluís Maimí

 

En llegir-ho no puc evitar de pensar en l'informatiu setmanal franquista No-do, que ens passaven aleshores a cada mitja part de les vetllades de cinema. És justament en aquest programa de fi de festa de l'estiu del 1963, que hi descobreixo aquest anunci: «Brillantísimo fin de fiesta con la presencia del destornillante cuadro flamenco JERÓNIMO (99 veces internacional): guitarrista (Sólo un dedo); rumbero (El Tiritití) ; cantaor (El Gafe); bailaor (El Diente), con la colaboración de las autentificadas primeras figuras del baile español (999 veces internacionales): La Ñiña (1a bailaora); La Rasquiña (2a bailaora); La Soñadora (3a bailaora)». Bé, doncs, ara ja puc descobrir el pastís i us anuncio que aquesta part, en realitat, anava a càrrec dels cambrers i cambreres de l'Hotel Janó i un de l'Hotel Tamariu. Quina gresca! Cap de nosaltres sabia tocar la guitarra, ni cantar, ni ballar flamenc. Però el cert és que vàrem saber divertir, i molt a «los señores clientes y favorecedores de La Raqueta». En “Jerónimo” era en realitat un dels tres socis del Night Club; el guitarrista “Sólo un dedo” era un servidor de vostès; el rumbero “el Tiritití”, en Toni “el Choyo”; el cantaor “el Gafe”, en Bartolo; el bailaor “El Diente”, en Miquel; i las bailaoras “La Niña”, "La Rasquiña” i “La Soñadora”, la Roseta, la Susi i una noia el nom de la qual ara no recordo…

Tal com deia el programa, això sí que va ser «Un derroche de luz y desbordante alegría en el final de fiesta de La Raqueta de Tamariu», si més no per a nosaltres que hi vàrem posar la guinda. 

Fi de festa esbojarrada al Night Club La Raqueta. Una merienda de negros caníbales, l'any 1964. Arxiu Lluís Maimí

El fi de festa del setembre de 1964 va ser d'allò més políticament incorrecte que us pugueu imaginar. Uns quants cambrers i cambreres vàrem irrompre a l'interior del local fent paròdia d'un grup de caníbals. Pintats de negre i amb cara de famèlics, vàrem acabar agafant una persona d'una de les taules i la vàrem posar dins d'una olla amb un foc de mentida a sota. Tot plegat va ser un veritable descontrol, ja que al final, en una mena de dansa endimoniada, hi va acabar participant tota la gent de la sala.

Programa de la festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta amb l'actuació de la ballarina de flamenc la “Morucha”, amenitzada per Manel Bisbe, l'anomenat Gitano de la Costa Brava, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

La darrera festa que recordo, la del 14 de setembre de 1965, potser va ser la més sonada de totes. Ja que la batuta de l'acte d'homenatge i comiat de la “bailaora” de flamenc la “Morucha”, la portava en Manel (Manel Bisbe), el famós Gitano de la Costa Brava, tal com l'havia batejat la també famosa “bailaora” Carmen Amaya.

En Manel Bisbe havia fet amistat a Barcelona amb la “bailaora” Carmen Amaya, que el 1957 s'establí a la Costa Brava, i és aleshores quan es comença a deixar veure per l'Hotel Llafranc, on hi balla de manera improvisada per a turistes i clients. Un dia d'estiu de 1962, la “bailaora” li va dir a en Manel: —«Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados». En aquesta sonada festa, Carmen Amaya va regalar una medalla d'or a en Manel, proclamant-lo el “Gitano de la Costa Brava”. (n. de l'a. d'aquest blog)

En Manel havia guarnit un palanquí amb flor blanca i esparreguera, lliris i clavells vermells i una dotzena de colomins, que volaven a l'entorn, lligats curts amb cintes de colors. Els camàlics érem quatre cambrers, vestits tots amb unes túniques blanques que ens arribaven fins als peus i uns turbants que a penes ens deixaven veure els ulls. En Manel anava davant de tot fent de mestre de cerimònies, presentant majestuosament la “bailaora” com si fos una reina. Jo, que anava a la part de davant, veia perfectament la cara de circumstàncies de la “Morucha” que intentava fer el seu paper tota l'estona, però que, tan bon punt no va acabar la passejada, va guillar del palanquí ben esperitada i es va refugiar al camerino.  

Festa homenatge i comiat de la “bailaora” la “Morucha” al Night Club La Raqueta, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Eduard Bofill Blanch

Els portadors del palanquí de la “Morucha”. Els cambrers: Bartolo, Toni el “Chollo”, Carlos i Lluís. Arxiu Lluís Maimí

Acabada la sessió, els malaguanyats colomins havien quedat lligats al cadafal, que va quedar endreçat darrere l'escenari. Com que eren aprofitadors, vaig proposar que cada un de nosaltres se n'emportés tres d'amagats a la pitrera. Hi van estar d'acord, però sense saber on posar-los, al final els vàrem haver d'encabir dins dels tres calaixos de la meva tauleta de nit, en la proporció de quatre colomins per calaix. Vaig anar a dormir sense que se m'acudís advertir ningú. L'esglai que va tenir la meva mare, l'endemà, quan tot endreçant l'habitació va sentir sorolls dins la tauleta de nit, va ser de campionat. Un cop calmada, en explicar-li que es tractava d'aprofitar els colomins, va decidir col·laborar. Ella els mataria, però plomar-los ni pensar-ho. Al vespre hi va haver reunió general i els galifardeus vam decidir que plomaríem els ocells. Tothom en va quedar fart, de plomar!

 

Con faldas y a lo loco! El camber Antonio López Sánchez i el protagonista d'aquesta història, una nit en què es va disfressar de dona al bar de l'Hotel Janó, per tal que els clients s'ho passessin bé i no se n'anessin als de la competència. Arxiu Lluís Maimí

 

L'àpat, que es va fer un una petita cuina dels apartaments que regentava la meva mare, va ser tot un èxit. El “catxoflino” de colomí que va cuinar ma mare va resultar excel·lent. El problema va venir després, quan es va embussar el lavabo amb les plomes que els meus tres companys, sense rumiar-s'ho gens, havien fet desaparèixer a través de la tassa del vàter. El disbarat es va descobrir quan el paleta, en rebentar la canonada, va començar a trobar les plomes dels colomins d'en Manel Bisbe. En va omplir dues galledes sense que mai ningú no endevinés com carai havien pogut haver arribat als apartaments per acabar embussant les clavegueres!»

Lluís Maimí Casanovas
Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970. Publicació, març 2020

Punts de venda a Palafrugell: Llibreria papereria l'Esquitx, Llibreria Nollegiu i a través del mateix autor. A Tamariu: Botiga Patxei. PVP: 12 €

 

catxoflino m. 1 Acompanyament culinari. Plat a base de tall i verdures tallades fines i cuites fins a la seva caramel·lització. 2 Plat preparat a base de sobres d'altres menges. Dit també catxofino.
palanquí. m. Aparell de transport semblant a una llitera. Conegut també com a civera o civira.  

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

--
Per saber-ne més: 

• Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Annie Unland. Edicions Baix Empordà. Any 2008
• Primers records dels estius. Calella de Palafrugell 1945-1955. Lluís Maimí Casanovas. Any 2019

Blogs/Webs:

• Comparar a Dios con un gitano: Fuego en las pestañas. La Morucha

 

I per escoltar-ne mes:

• Que me mareo. RCA Victor, 1971. La Morucha 

•  Les touristes. Jean-Claude Annoux

Conxa Guisset Alemany. Come to fly with me!

La Conxa durant una sessió d'entrenament de vol acrobàtic a l'Aeroclub Girona. L'any 1969. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

 

El mes de març de 1969, apareixia en diverses portades de la premsa catalana una notícia estretament lligada amb Palafrugell. Els diaris es feien ressò de la primera dona pilot de l'Aeroclub Girona, amb número de llicència 6.751 i 37 al rànquing d'aviadores de tot l'estat espanyol. Concepción Guisset Alemany "la Conxa", es va convertir aquell any en la primera dona aviadora de la província de Girona. Tot un mèrit, tenint en compte que les dones, en aquella època, encara no gaudien de plena llibertat per a realitzar segons quines fites. 

La primera vegada que la Conxa va pujar en una avioneta va ser a l'aleshores recentment inaugurat Aeroport de Girona, en el que s'anomena un bateig de l'aire, i ho va fer de la mà del qui era el seu home, el també pilot Enric Sabater Bonany. I tot i que l'experiència no va ser del tot satisfactòria, ja que es va marejar tant que quan va aterrar tot li donava voltes, es va dir a si mateixa que si el seu home pilotava, perquè no podria fer-ho ella: —Vaig començar amb l'únic objectiu de no avorrint-me al bar, esperant que l'Enric anés fent pujades i baixades amb l'avioneta del Club, però em va acabar agradant tant que no me n'arrepenteixo de res. Abans era ell qui s'escapava d'on fos per anar a volar, però al cap de poc, ja vam ser-ne dos. 

 

La Conxa posant amb l'avioneta que també pilotava el seu espòs Enric Sabater Bonany a l'Aeroclub Girona. L'any 1969. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

Així doncs, es va apuntar a les classes que es feien al mateix aeroport, i se li va donar tan bé que al cap de només vuit hores de vol, acompanyada per l'instructor de vol, el professor senyor Gorina, li va donar la "suelta"; és a dir, la primera vegada en què l'alumne haurà de volar absolutament sol: —Una bona experiència. Una mica angoixant, però del tot satisfactòria. No oblidaré mai aquell primer aterratge sola. I després d'un examen amb el director de l'aeroport, va obtenir el títol de pilot privat, que només va fer servir per algun ral·li aeri, quatre passejades pel cel de la Costa Brava, alguna acrobàcia a l'aeròdrom d'Empuriabrava i poca cosa més, doncs ja era mare del petit Eduard (1962) i perquè va tenir el goig de quedar embarassada del seu segon fill Jordi (1970). 

 

La petita Conxa davant del mas de ca la Pastora de Llafranc. L'any 1944. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

 

La Conxa va néixer el 19 de juny de 1940 al mas de ca la Pastora de Llafranc. El seu pare, Alfons Guisset, es va quedar la masia que anteriorment havien dut els seus pares (Cosme i Engràcia) per bé que la propietat era el Bisbat de Girona. Els avis de la Conxa havien vingut des de Prats de Molló (una petita localitat francesa, situada a la regió de Llenguadoc-Rosselló) instal·lant-hi un gran ramat d'ovelles que el seu avi va dur ell mateix des de Prats. L'àvia va començar venent llet i recuits, però també menant les ovelles pels rodals, i d'aquí li va esdevenir el sobrenom de "la Pastora".

 

Engràcia Martí "la Pastora" engegant el seu ramat d'ovelles a la platja de Llafranc. Primera dècada del 1900. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

Alfons Guisset, Carme Alemany i les seves dues filles (Núria i Conxa) varen ocupar el mas fins el 1944, dos anys després que un desgraciat accident s'endugués sobtadament la vida de la més gran de les dues filles, Núria, amb només nou anys. Alfons, en arribar de la guerra, va voler fer-hi arribar llum i aigua, però el bisbat li va denegar la petició, i amb la impossibilitat de tenir electricitat i aigua corrent, afegint-hi la desafortunada mort de la petita Núria, varen decidir de marxar del mas i muntar una lleteria al carrer de Sant Antoni (actual carrer Estret) de Palafrugell.

 

La Conxa a la lleteria familiar del carrer Estret on actualment hi ha el Restaurant La Xicra. L'any 1945. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

 

Alfons i Carme volien que la seva única nena, llesta com un argent viu, aprengués de lletra i de números, i amb només vuit anys la varen dur interna a l'escola de les reverendes Escolàpies de Girona on també hi va aprendre francès. Conxa ens recorda que quan tenia deu anys va agafar l'escarlatina i les monges la varen posar a clausura durant unes setmanes (fet impensable que algú que no fos monja podés entrar a clausura en aquella època). Tot i així, guarda molt bon record d'aquelles cultes religioses que li varen ensenyar d'estudi i que amb esforç i constància la feina surt ben feta. Premisses que no ha deixar mai més de practicar en qualsevol de les seves comeses de la vida. Va acabar l'etapa a les Escolàpies amb el títol de Comerç i una excel·lent nota en mecanografia, que l'ha ajudat fins a dia d'avui.

 

La Conxa (primera dreta fila d'abaix) alumna de les reverendes Escolàpies de Girona. L'any 1948. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

 

Durant els estius, dels deu als disset anys, es va fer un tip de fer factures per a la lleteria amb una màquina d'escriure Underwood, que la seva mare anava a repartir per les cases on el seu pare hi servia els làctics que s'elaboraven al carrer Estret. A banda de fer d'escrivent, Conxa embolicava els paquets de 100g de mantega que es servien a la clientela. Més de 200 paquets a la setmana!

Màquina d'escriure dels anys cinquanta de la marca Underwood

Pels volts dels anys cinquanta, els gegants mundials de la indústria lletera preveien un gran canvi: la industrialització de la llet (provocada en gran part amb la intenció de prevenir problemàtiques de salut degudes a la ingesta i el consum de llet en mal estat) i al país s'hi començaven a instal·lar les grans empreses multinacionals làcties, com la Nestlé o la Danone, entre d'altres. Llavors, juntament amb una forta crisi del sector ramader, Alfons Guisset va decidir de deixar la lleteria, emprenent en l'incipient món de l'hostaleria i va fer construir el Club Llafranc (al camí de la Font d'en Xeco) en uns terrenys que havia heretat del seu pare. 

El Club estava inicialment pensat per poder acollir partits d'hoquei, de tennis, exhibicions de patinatge i, a més, disposava d'una gran sala de ball, però al 1957 esdevindria el modern Hotel El Paraíso. Una gran obra per a l'època, doncs s'hi va portar l'aigua i la llum des de l'anomenat Pont d'en Veiga, del mateix Llafranc (que Alfons Guisset també va pagar-ne la construcció) fins a dalt l'hotel.

 

Postal promocional de l'Hotel El Paraíso, pioner amb instal·lacions punteres com: piscina, pista de tennis, perruqueria i sala de festes per acollir-hi orquestres, entre d'altres serveis. Edició any 1973

 

—Certament, però, la primera vegada que vaig anar en avió, va ser als disset anys, quan tota sola me'n vaig anar a estudiar anglès a South Shields (una petita població costanera situada al nord est d'Anglaterra prop de la industrial Newcastle). Aleshores, la Conxa ja treballava dirigint l'hotel juntament amb els seus pares, fent-se càrrec de l'administració i la correspondència, doncs els idiomes i la mecanografia apresa a les Escolàpies li varen ser molt útils, i com que no dominava gaire l'anglès, va decidir que havia d'anar a Anglaterra per poder-lo perfeccionar i es va fer convidar per uns clients de l'hotel; un matrimoni britànic que havia vingut a través de l'agència britànica Cook. 

 

La Conxa (primer terme) juntament amb la senyora Wesencraft al Forth Railway Bridge (pont que connecta Escòcia amb la ciutat de Fife) durant la seva estada a South Shields, 1957. Fotografia Mr. Wesencraft. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

Ambdós eren mestres d'institut, i la Conxa seguia cada matí al senyor Wesencraft per assistir a classes al mateix centre on ell treballava. Es va fer el propòsit d'aprendre vint-i-cinc paraules diàries, però com que a la fi s'hi va estar sis mesos, va resultar que quan va arribar a Palafrugell el seu domini de la llengua anglesa va ser molt millor del que s'hagués proposat mai. 

A mode d'anècdota d'aquella primera experiència en solitari, la Conxa ens explica: —Vaig volar des de Barcelona a Londres i allà em varen recollir uns turoperadors que em varen acompanyar a l'estació de tren per anar a New Castle, i després la família em va venir a buscar en cotxe: Crec que en total, vaig estar més de dotze hores viatjant! I del de tornada, ens diu: —Quan vaig aterrar a Barcelona, després de sis mesos fora de casa i com que feia mig any que no sentia parlar català, em vaig emocionar. Malgrat l'enyorança, l'experiència va resultar tot un èxit, i l'any següent se'n va anar un hivern a la ciutat alemanya de Wuppertal (nord de Westfalia), tot i que reconeix que ja no va ser el mateix, ni potser tant enriquidora. 

 

La Conxa amb la Vespa que conduïa des de l'edat de quinze anys a l'antic camí sense asfaltar que duia a l'Hotel El Paraíso. L'any 1957. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

 

La Conxa ens recorda l'esperit emprenedor del seu pare: —Era pels volts de l'any 1959 i aprofitant que jo parlava idiomes, el meu pare va tenir la pensada d'anar a fer promoció de l'hotel a França i després a Alemanya. Va fer fotos de l'hotel, que va fer emmarcar, les va carregar al seient del darrere del Seat 600, juntament amb una bona colla de maletes, la meva mare i jo mateixa. Anàvem a veure les agències més importants (actualment anomenades "turoperators"), els fèiem les explicacions de l'hotel i els deixàvem un quadro. L'any que vam anar a França, el meu pare es va trencar el braç dret i no podria conduir durant el viatge de tornada. Jo encara no tenia el carnet, però vam travessar tot França; ell assegut al seient del conductor i jo canviant les marxes del 600... 

 

La Conxa i el seu marit, Enric Sabater, a la recepció de l'Hotel El Paraíso atenent a uns turistes britànics. L'any 1961. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

Al 1959, la Conxa va conèixer qui seria el seu marit, Enric Sabater, i al cap d'un any es varen casar. Treballaven plegats a l'hotel, la Conxa en la direcció i a la recepció (com havia estat fent durant els darrers anys) i l'Enric, com a maître (el que ara es coneix com a cap de sala), però al cap de poc, l'Enric es va separar del negoci familiar per convertir-se en secretari del cèlebre pintor empordanès Salvador Dalí, i la Conxa va continuar al capdavant del negoci com a directora de l'hotel. Una de les poques (menys de deu) que hi havia aleshores en tota la Costa Brava.

 

La Conxa a la recepció de l'hotel El Paraíso amb una peculiar centraleta de telèfons. L'any 1963. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

La Conxa, directora i recepcionista de l'Hotel El Paraíso. L'any 1969. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

La Conxa ens explica com ella i el seu espòs Enric varen obtenir el títol de Dirección Hotelera l'any 1968: —Havíem d'estudiar a distància, doncs la Universidad de Madrid era l'única en tot l'estat que emetia aquesta recent titulació. Però els llibres no arribaven, i va resultar que vam passar l'examen sense haver pogut llegir-los. A la fi, va resultar que els llibres van arribar uns dies més tard d'haver-nos examinat, però nosaltres dos ja teníem el títol a la butxaca...  

L'any 1976, va deixar la direcció de l'hotel al seu germà Albert (1948) per poder estar al costat del seu marit durant els anys que aquest va ser secretari de Dalí. D'aquest període de la seva vida, la Conxa ens diu que va ser molt bonic, però que se'l vol guardar només per ella i els seus fills. 

 

La Conxa, campiona absoluta femenina del 2n Campionat d'Esquaix celebrat a Palafrugell. L'any 1990. Col·lecció Conxa Guisset Alemany

Aquella poliglota, directora d'hotel, pilot d'aviació, motorista, esportista, mare de família, excel·lent cuinera i moltes coses més..., després de divorciar-se l'any 1982 (també va ser una pionera amb el fet del divorci), va esdevenir informadora turística pel Patronat Municipal de Turisme de l'Ajuntament de Palafrugell, feina que va desenvolupar fins la seva jubilació l'any 2004. Actualment, la Conxa es considera una peculiar àvia palafrugellenca que en té més de vuitanta, però que encara li queda molta corda...

 

La Conxa (al fons, esquerra) amb les "nenes de l'Oficina de Turisme" a Sa Perola de Calella. L'any 2001. Foto Paco Dalmau. Col·lecció Maria Bruguera Martí

Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Conxa Guisset, Come to fly with me!

--
Per saber-ne més:

• Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Annie Unland. Edicions Baix Empordà. Any 2008

 

Literatura relacionada:

• L'aventura de volar. Mari Pepa Colomer, la primera aviadora catalana. Betsabé García. Editorial Ara Llibres. Any 2011 
• Grandes épocas de la aviación, Heroínas del Aire I i II (volums 11-12). Editorial Time Life Folio. Any 1970
• Vuelo nocturno. Antoine de Saint-Exupéry. Editorial Anaya. Any 2009
• Un hotel a la costa, Tossa de Mar (1934-1939). Nancy Johnstone. Editorial La Butxaca. Any 2014

Blogs/Webs:

• Masana Ribas, Rosa Maria: Concepció Guisset Alemany i Laura Gussinyer Auget, pilots privats i esportives, 22-01-2020 
  
• Masana Ribas, Rosa Maria: Records d'una pilot aeronàutica de l'any 1978, La Revista de l'Aero Club Barcelona-Sabadell, 2011 
• INSPAI Centre de la Imatge, Diputació de Girona, reportatge: Conxa Guisset Alemany, primera aviadora de la província de Girona

 

Del web Mujeres en la historia selecció d'articles sobre aviadores i pilots que han marcat la història de l'aviació mundial:

• Conquistando el cielo y la tierra, Beryl Markham (1902-1986) 
• El sueño inacabado, Amelia Earhart (1897-1937)
• La bruja del aire, Marina Rakova (1912-1973)
• La compañera del peligro, Marie Marvingt (1875-1963)
• La dama del ejército británico, Jane Trefusis Forbes (1899-1971)
• La intrépida aviadora, Adrienne Bolland (1895-1975) 
• La mujer supersónica, Jacqueline Cochran (1906-1980)
• La rosa blanca de Stalingrado, Lily Litvak (1921-1943) 

I per escoltar-ne més:

• My way. Nina Simone