Miquel Bravo Moncanut, l'avi Bravo. Un trompetista que va fer les Amèriques

En Bravo a Llafranc, l'any 1982. Fotografia Miquel Bravo (net). Arxiu familiar Bravo-Gubert

Casualitats de la vida varen fer que Miquel Bravo Moncanut, conegut a Llafranc (poble on hi tenia una casa de segona residència) com l'avi Bravo, nasqués en un llogaret del districte de Matanzas, Cuba, l'any 1891, perquè al seu pare —que era guàrdia civil— el varen traslladar allà amb tota la família fins els inicis de la Guerra de la Independència, el 1898, any en què el varen tornar a destinar a la província d'Albacete. I després de passar per Lloret, el 1901 varen aterrar definitivament a Palafrugell.

 

Família Bravo-Moncanut. Foto d'estudi a Cuba, l'any 1900. Arxiu familiar Bravo-Gubert

Va ser aquí, a Palafrugell, on el jove Miquel va començar a bufar la trompeta pel seu compte, perquè des de ben petit ja tenia la dèria de ser músic i a l'edat de dotze anys ja anava a tocar els goigs durant les celebracions dels oficis de les festes majors dels rodals. Aleshores, veient el potencial que desprenia aquesta jove promesa, el magnífic mestre d'orquestra Trifon Bonany —que aleshores era director de la Coral La Taponera de Palafrugell— el va ver debutar amb poc més de quinze anys al Centro Obrero amb l'orquestra-cobla La Principal de Palafrugell (també coneguda com La Vella), tot i que la seva carrera professional va ser a través de l'Ateneu d'Arenys de Mar, en una orquestra de Mataró que es deia Siete y Medio. Més tard, va formar part de la Cobla Orquestra La Principal de Palafrugell (coneguda com La Vella), l'Orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia i finalment a la Cobla Orquestra Montgrins amb el famós director i compositor Vicenç Bou. 

 

Val a dir que en aquesta darrera formació, Bravo va ser el primer músic d'arreu de les comarques gironines que va canviar el cornetí (instrument obligat en les primeres formacions de cobles) per la trompeta. Poc feia pensar que aquell jove trompetista acabaria essent un excel·lent músic, pioner del jazz a tot l'estat i un dels millors trompetistes del moment arreu del món. 

 

Músics de l'orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia, 1917. Miquel Bravo, primer per l'esquerra, dempeus. Fons Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya

Formació de la cobla-orquestra Montgrins de Torroella de Montgrí, 1921. Miquel Bravo, tercer per l'esquerra, dempeus. Fons Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya

S'explica l'anècdota que durant les proves per entrar a l'Orquestra de Pau Casals, el mateix mestre li va fer l'examen d'accés i en escoltar-li la interpretació de la Cinquena Simfonia de Beethoven, va cridar: —Bravo! Bravo!. Ell va pensar que la cosa no anava bé i li va contestar: —Què passa mestre?. —No, no. Si us plau, continuï... Només volia dir-li que ho fa molt bé, Bravo! Bravo!, li va replicar Pau Casals. Mentre va tocar amb ell, va tenir l'honor de ser dirigit per compositors i directors de fama universal com ara: Richard Strauss, Igor Stravinsky i, fins i tot, el 1924 a París, en motiu dels Jocs Olímpics.

 

Al 1909, amb tot just divuit anys, Bravo decideix d'anar a fer les Amèriques i es va embarcar amb la trompeta, un feix de partitures i una maleta plena de somnis. I en arribar a l'Havana ja li varen començar a ploure tournées, gires i concerts a cada cantonada amb la companyia d'operetes d'Esperanza Iris, però també va actuar com a solista al Teatro Nacional de Cuba i com que la premsa l'alabava constantment, va tenir l'oportunitat d'acompanyar cantants i artistes famosos que estaven de gira a Amèrica com el baríton italià Titta Rufo o la soprano espanyola Maria Barrientos. Els seus solos de trompeta donaven la volta al món, des de Cuba, a Mèxic, Miami, Nova Orleans i a les Illes del Carib..., i va ser en aquesta època quan va fer amistat amb Xavier Cugat i també amb Moisés Simons (autor d'El Manisero).

Formació completa de la Demon's Jazz-Band. Miquel Bravo (ambdues fotografies), el primer per l'esquerra. Anys 30-40. Fons fotogràfic Gabriel Casas Galobardas. Arxiu Nacional de Catalunya

A l'Havana Miquel va sortir amb una jove cubanita: la Julia. Un amor impossible que va haver de deixar per qüestions de família i de feina. I després d'una dècada, enyorat dels seus i amb el compromís del festeig amb qui seria la seva esposa a la península va decidir de tornar, però durant el trajecte de tornada va patir un fort temporal que segons ell havia s'havia salvat de miracle i les seves maletes van anar a parar al fons del mar. Va arribar a Barcelona amb el que duia posat: dues camises i uns mitjons foradats. Estava molt abatut. I així ho va fer creure a tothom, fins que al cap d'uns anys va haver de confessar que durant el mal pas a alta mar se'l va passar jugant al pòquer dia i nit (els vint-i-tres dies que va durar la travessia) i ho va perdre tot. Val a dir que aquest fet li va donar una lliçó i mai més de la vida no hi va tornar a jugar.

El matrimoni Bravo-Isern en una foto d'estudi realitzada durant els anys 30. Arxiu familiar Bravo-Gubert

Instal·lat a la vila, es va casar amb la palafrugellenca Aurora Isern Pagès amb qui havia iniciat festeig de jovenets, abans de la seva marxa a Cuba. Es podria dir que va ser un festeig d'aquells de correspondència, degut als anys que ell va restar a l'illa i de gira fent les Amèriques. Va ser en aquella època, ja residint a Barcelona, en què va fer el pas després de pocs anys amb l'Orquestra Casals, per anar cap a un nou gènere; el jazz, amb l'orquestra Demon's Jazz coneguda com la "Nova Orleans" del Mediterrani i amb aquesta banda va acabar la seva carrera artística.

 

 

La barcelonina Demon's, coneguda també com a Demon's Jazz-Band o Orquestra Demon's, va ser fundada al 1921 al Gran Café Catalán pel músic Llorenç Torres Nin, a qui tothom anomenava Mestre Demon. Aquest gran pianista i compositor menorquí establert a Barcelona, va ser un pioner del jazz a Catalunya i a Espanya. Va fer els primers arranjaments jazzístics del país, per la qual cosa li va esdevenir el sobrenom del "Rei del Jazz-Band" i quan va desenvolupar el seu propi estil el varen passar a anomenar el "Paul Whiteman" espanyol. Va ser un músic amb tal prestigi que quan l'actriu, cantant i ballarina d'origen mestís Josephine Baker va debutar al Principal Palace de Barcelona, es va fer acompanyar exclusivament de la Demon's Jazz-Band. A més, la Demon's tocava per a les ràdios, enregistraven discos i eren els reis de les festes majors arreu del país. 

Bravo n'era el solista i es lluïa d'allò més fent filigranes i esvalotant el galliner amb els seus solos i llamadas que posaven la pell de gallina i embogien al personal. Era tal l'efecte que provocava, que el mestre Demon li va dedicar un castís xotis l'estrofa del qual diu així: "Tenemos en la orquesta un cornetín que es un primor, difícil de imitar, que a todas las muchahas de postín, su cornetín las suele castigar...".

Disc gramòfon de l'Orquestra Demon's Jazz i el trompetista Miquel Bravo interpretant Tenemos en la orquesta un cornetín. Editat per La voz de su amo, fabricat per la Cía. del Gramófono SAE a Barcelona, anys 30-40

Acabada la guerra civil, Miquel Bravo ja no es va dedicar exclusivament a la música. Gràcies a un contacte i després de nacionalitzar-se espanyol, va començar a treballar d'empleat a les oficines de la companyia elèctrica FECSA de Barcelona, feina que va alternar fins al final de la seva jubilació juntament amb la seva gran passió; la música de jazz, combinada amb "varietats" en els cabarets i teatres de la ciutat i fins ben entrats els 70 anys tocant sardanes, un gènere musical que no va oblidar mai, doncs va ser amb aquest que va iniciar la seva llarga i exitosa carrera. 

 

Personalment, recordo l'Avi Bravo durant els meus estius a Llafranc. Assegut sota la parra de la porxada de la seva casa (una caseta amb façana de rajoles de colors, que en certa manera sempre m'havia fet pensar en una petita casa colonial) al davant de la plaça del Promontori, però sense trompeta. Sabia qui era, però aleshores (jo no deuria tenir més de quinze anys) desconeixia que aquell ancià, elegantment vestit, sovint abillat amb un barret o boina, a qui agradava de conversar amb tothom i que de vegades oferia algun solo als turistes i passavolants, havia sigut un trompetista de gran renom.

"L'avi Bravo" tocant la trompeta amb sordina a la porxada de la seva casa a Llafranc, 1992. Arxiu familiar Bravo-Gubert

 

Els anys van passar i la vida em va dur a conèixer al seu fill Ricard, la seva dona Mari Gubert i el nét, de nom també Miquel (que som aproximadament de la mateixa edat). Ricard Bravo solia fer broma amb en Juanito Piferrer (veure entrada: La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua) dient que eren els únics que de veritat eren de Llafranc, doncs ambdós hi havien nascut. La família encara estiueja a la mateixa caseta amb la façana de rajoles de colors. Un dia, l'amic Jordi Cama Rivas em va comentar que pel blog podria escriure la vida de "l'avi Bravo" i, a la fi, li vaig fer cas.

 

 

**

Transcripció de l'article que va escriure Josep Roura Roqué, el 1998, a ran de la mort del trompetista, a la Revista de Palafrugell, titulat: L'últim viatge de l'avi Bravo. Un català universal:

«Quan jo el vaig conèixer, a Llafranc, ja tenia vuitanta-cinc anys i va passar molt de temps fins que vaig saber amb qui estava parlant. Les seves converses eren sempre de qüestions de futur, mai sobre el passat. “La revolució és imminent” solia ser el seu bon dia quan encetava el tema del campanar de Palafrugell, que el duia de corcoll. A més de músic, en Miquel Bravo havia fet de barber, de fuster, de taper i de delineant a la FECSA. D’aquí li devia venir la dèria d’acabar el campanar; però no se’n va sortir. La seva gran campanya d’intoxicació no va tenir èxit i es va quedar sol. L’obra encara està per fer... Una altra salutació era: “Avui, festival truita”. Volia dir que el seu noi Ricard, excel·lent músic, compositor de jazz i rei de la pesca de l’orada, havia fet março...

Miquel Bravo, "obligat de trompeta", anys 40. Arxiu familiar Bravo-Gubert

L’avi Bravo tenia una gran vitalitat, mai no va ser vell. Vivia a Llafranc i es passava el dia xerrant amb tothom, o fent llavi amb la trompeta. Aprofitava qualsevol excusa o esdeveniment familiar per tocar. Els seus solos, les seves llamadas, feien posar la pell de gallina al més insensible. Era impressionant. A Barcelona també el coneixia tot déu, i quan anava a passejar per la Rambla sempre trobava algun conegut per fer-la petar. S’aixecava a les nou i retirava tard. Ben sovint, quan el seu noi tornava de tocar, a les dues de la matinada, el pare encara era al cafè fent tertúlia. Els temes no se li acabaven mai!

El darrer solo. Llafranc, 1984. Arxiu familiar Bravo-Gubert

Poc abans de marxar d’aquest món l’avi Bravo va participar en dos esdeveniments que considerava com els més feliços de la seva vida. Un d’ells fou l’homenatge que li van fer els amics de Llafranc a l’Hotel Llevant, i l’altre un esmorzar d’estiu, a la cala del Vedell, amb la colla de la Societat d’en Nyoca. Va arribar-hi en barca amb els seus amics Ricard Viladesau, en "Bepes" i l’avi "Mèlio", i un soci forçut el va portar a coll fins a la taula de pedra, per estalviar-li els incòmodes rotllons. Després de l’àpat el grup d’havaneres Peix Fregit va arrodonir la festa amb els seus cants i aquell avi, de tant content que estava, en sis hores no es va recordar mai que havia d’anar a fer el riu. Tot un rècord per a un home de noranta anys!

Quan va sentir que li arribava l’hora, va demanar al seu fill que l’acompanyés a fer un viatge de dos dies. La ruta va ser: Barcelona-Palafrugell-Llafranc, i tornada a casa. Les seves sinceres i emotives reflexions en veu alta resumien els sentiments d’aquell personatge que, després de veure tant de món, continuava enamorat del seu país i de la seva gent. Quinze dies més tard, als noranta-tres anys, arran d’una intervenció quirúrgica, el senyor Bravo feia el seu últim viatge. Ens deixava un bon amic, un palafrugellenc convençut i un català universal.»

março, fer [cast. marzo] No treure profit d'alguna iniciativa. Tornar amb les mans buides. Tradicionalment, el març és el mes de l'any menys productiu per a la pesca. SIN. fer blau.

rotllons m. pl. Trossos de pedra, generalment de forma rodonenca. Anomenats també còdols. 

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Trossets Compartits - Miquel Bravo i Moncanut, l'Avi Bravo. Un trompetista que va fer les Amèriques

--

Per saber-ne més:

• Llorenç Torres Nin, Mestre Demon. Bep Cardona Truyol. Col·lecció Petit Format, 40 (biografia). Institut Menorquí d'Estudis. Any 2020 
  
• Swing Produccions en coproducció amb TV3 i TVE: L'home orquestra. L'aventura dels músics catalans a Amèrica 

Blogs/Webs:

• Formacions musicals de Catalunya: Fotos de cobles, orquestres i conjunts de Catalunya
• Peuades damunt s'arena: Mestre Demon. Un músic menorquí cosmopolita (I) i (II)
  
• La música es mi amante: Inicios del jazz en España (II). La "Nueva Orleans" del Mediterraneo

 

I per escoltar-ne més:

• Cerqueu "Orquesta Demon's Jazz" a YouTube

La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua

Joan Piferrer, en Juanito de Llafranc barquejant amb el seu fill Josep Maria a Llafranc, l'any 1956. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

Les trifulgues d'en Joan Piferrer Fontàs, més conegut com en Juanito de Llafranc, varen començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.

Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, l'any 1958. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou per mitjà de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. 

 

El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors varen seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro, de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo. I després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.

En Juanito avarant en Pedro a la platja d'Aiguablava, l'any 1956. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

Aquell home de mar tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials; fins al punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar “el rol” o a recollir vals de combustible.

Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro a Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

“El rol”, no era res més que el permís de navegació. Una mena de llibreta on constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui sàviament abolida. 

 

En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien l'“ordeno y mando” i el “vuelva usted mañana” a la base de la sang. Per tant, s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en l'idioma de l'imperi. 

 

És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta del despatx de les Comandàncies de Marina (anomenades llavors “el detall”) s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca! La gent que feia cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser, quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense trucar. Si en dona de voltes el món!

Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

Malgrat aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu que feia el servei a Marina, es va assabentar que la seva sol·licitud havia sigut aprovada. 

Tal dit, tal fet. Sense esperar la confirmació de les “autoridades competentes” i aprofitant que havia de pintar la barca, li va canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol, però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.

Tot va anar com una seda, fins a un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.

 

Programa de mà de la pel·lícula “Gilda”, estrenada als EUA l'any 1946

 

I és que aleshores, Gilda, la magnífica pel·lícula protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada. No només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el Put the blame on Mame, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps, Gilda havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el Papa. No n'hi havia pas per a tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.

En Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada dels 40-50. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

 

La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li va ordenar que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.

 

L'atzar va fer que al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui es va adonar que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en “el rol” i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!

En Juanito fent garoines amb el Bona Sort, l'any 1994. Fotografia Frederic Martí Gich. Col·lecció Josep Maria Piferrer Fontàs

Després d'haver viscut aquestes experiències i d'altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.

Vista de la platja de Llafranc on durant molts anys barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu de l'any 1969. Fotografia Harry Nuijten. Col·lecció Annemiek Krebbers-Nuijten

Amb l'arribada dels Cruceros, les passejades en barca de la mà dels pescadors com en Juanito es varen acabar. Imatge del creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc, l'any 1969. Fotografia Harry Nuijten. Col·lecció Annemiek Krebbers-Nuijten  

 

Rajar v. int. Créixer en abundància.

A la base de la sang Portar-ho genèticament.

Cobriment de cor Defalliment, desmai i, en conseqüència, pèrdua dels sentits.

Llenya f. Acte de rebre o donar cops forts.

Mesell adj. 1 Insensible als cops o dolors. 2 Tossuderia.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Gilda, un nom que va portar cua

--
Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué. Any 2017. [Esgotat]

 

I per escoltar-ne més:    

• Put the blame on Mame. El ball de Rita Hayworth a Gilda
  

• Amado mío. Un altre ball de Rita Hayworth a Gilda

Xa Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. «Costa Brava Show». Homenatge al fotògraf Xavier Miserachs Ribalta

Un jove Miserachs manipulant una Leica gegant, l'any 1957. Fons Ricard Terré

 

La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs se celebra a Palafrugell des de fa dues dècades. El seu principal objectiu és la promoció i la difusió de la fotografia documental. L'edició d'enguany, a més, coincideix amb la mort (ara fa vint anys) del fotògraf i fotoperiodista de qui du el seu nom, Xavier Miserachs. D'aquesta manera, la Biennal li ha volgut retre un reconegut homenatge, tot recuperant una de les seves grans obres: Costa Brava Show, a banda d'una desena d'exposicions d'altres influents fotògrafs. Cita única i ineludible al nostre país pels amants i afeccionats a la fotografia, es podrà veure en diversos espais de la vila, des del 4 d'agost fins al 14 d'octubre.

Un operari muntant l'exposició “Forced” de Pep Bonet dins la IXa Biennal, l'any 2016. Fotografia Enric Bruguera

 

Aleshores, un grup d'entusiastes de la fotografia, però per sobre de tot, apassionats per un tipus de foto plenament emocional; on en una sola imatge es poden explicar experiències i interessos universals, van posar els seus ulls en el fotògraf, Xavier Miserachs, que durant els darrers anys de la seva vida es va establir a Esclanyà, un petit poble al llindar de Palafrugell, que pertany al municipi de Begur.

 

Públic visitant una exposició dins l'espai Bòbila Vella durant la Xa Biennal, l'any 2018. Fotografia Josep Lois

D'aquesta manera, el 1998, poc després de la seva mort, es va crear la Comissió organitzadora de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. Constituïda per fotògrafs i persones dedicades al món de la gestió cultural, a banda de diversos col·laboradors que participen mitjançant la prestació d'obres, la producció d'exposicions i en el comissariat, així com en la cessió d'espais expositius; tant de l'àmbit públic com del privat.

Autoretrat realitzat l'any 1957. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

Xavier Miserachs Ribalta va néixer a Barcelona, el 2 de juliol de 1937, en plena Guerra Civil Espanyola. Fill d'un hematòleg i d'una bibliotecària, va penjar els estudis de medicina en l'últim any de carrera per poder-se dedicar professionalment a la fotografia. Es va iniciar alternant treballs per encàrrec, juntament amb les seves obres d'autor que més endavant compilaria en llibres com ara Barcelona en blanc i negre (Ed. Aymà, any 1964) amb més de 400 fotografies, relatant la incipient recuperació econòmica dels anys seixanta a la capital catalana i Costa Brava Show (Editorial Kairós, any 1966).

Grup de pescadors a Roses, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

També va exercir de reporter per a diverses revistes i va publicar nombrosos reportatges en diaris com ara La Vanguardia. I va ser així com va tenir la sort de poder presenciar esdeveniments històrics com ara “el Maig del 68”, el cèlebre Londres dels Beatles i fins i tot, la “Primavera de Praga”. A banda de viatjar per un gran nombre de països i realitzant reportatges, també es dedicà al fotoperiodisme i a la fotografia editorial.

Detall d'un carrer a Londres, l'any 1957. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

Cal posar-se en la pell del fotògraf i en el context de l'època; època en què el nostre país s'estava transformant de manera profunda, arran, lògicament, pel desenvolupament a marxes forçades del turisme. Aleshores, Miserachs es va convertir en un exponent de les aportacions artístiques als anys cinquanta i seixanta, període fronterer que va sintetitzar l'evolució cap a la maduresa del mitjà fotogràfic i que marcaria moltes tendències que seguirien després.

Platja de Tossa de Mar, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Costa Brava Show o aquells estius del boom turístic, és la recopilació de vuit estius (del 1958 al 1966) durant els quals Miserachs va retratar la Costa Brava de manera impulsiva; càmera en mà i amb la seva moto, amunt i avall fotografiant tot el que transcorria al seu pas. Des de virginals platges de la seva estimada Palafrugell, bous de pescadors de Blanes, festes esnobs als apartaments privats de Cadaqués, turistes pioners d'un inconegut Lloret, grups de dones rentant l'aixovar a mà als safaretjos públics de Tossa de Mar o el mercat setmanal dels diumenges a Sant Feliu de Guíxols, entre d'altres.

Home carregant caixes al mercat del Born, l'any 1962. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Miserachs no va escatimar rodets; va fer al voltant de 4.300 fotografies en blanc i negre que es varen convertir en un foto-llibre d'unes 150 imatges, amb un pròleg de l'escriptor local Josep Pla i textos de Manuel Vázquez Montalban i Peter Coughtry. Costa Brava Show, amb els anys, s'ha convertit en autèntic material de col·leccionista, ja que no s'ha reeditat més i trobar-ne un exemplar no és gens fàcil. El preu que es pot arribar a pagar a la revenda està als voltants dels 200 euros.

Policia i parella en moto a Tamariu, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Als retrats se'ns apareixen dos mons que conviuen aparentment; com el que és vell i el més innovador, com el color amb totes les seves gammes i el blanc i negre absolut. Platges arrebossades de pells torrades lleugerament tapades amb reduïts biquinis o dones guarnides amb mocadors negres al cap, munions de cartells publicitaris que anuncien les properes sortides dels Cruceros que alhora conviuen amb els de les «corridas» de toros de torn. Aleshores, Miserachs tenia només 30 anys i vivia un dels seus moments més dolços. Els coordinadors de la Biennal, Enric Bruguera, Maria Planas i Lluís Català, sota el vistiplau de les filles del fotògraf, Mar i Arena, han rescatat per poder ser exposades, 25 imatges del llibre Costa Brava Show.

Home saltant a una embarcació de pesca a Lloret, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs

 

Xavier Miserachs, va morir a l'edat de 61 anys arran d'un càncer de pulmó. Va obtenir la Creu de Sant Jordi el mateix any de la seva mort, el 1998. Va publicar diversos llibres de fotografia a banda d'un extensíssim arxiu que actualment es conserva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, constituït per aproximadament unes 80.000 imatges fotogràfiques (60.000 negatius i 20.000 diapositives) juntament amb quaderns, documents i la biblioteca personal del fotògraf.

«… El fotógrafo no tiene una clase social concreta que lo acoja. No es ni un obero ni un empresario, ni un finolis ni un granuja, pero es capaz de desempeñar cualquiera de estos papeles y muchos más. Para mí, el fotógrafo practica siempre el transfuguismo social.»

Xavier Miserachs (1937-1998)

Espai Bòbila Vella on convergeixen exposicions de diversos fotògrafs durant totes les edicions de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs

 

--

Per saber-ne més:

• Memòries de la Costa Brava. Fotografies F. Català-Roca i Xavier Miserachs. Lupita Books, SL, any 2005.
  

• Costa Brava Show by Arxiu MACBA a Flickr: https://www.flickr.com/photos/arxiu-macba/albums/72157626481681160/
  

 

La Biennal a les xarxes socials: 

• El web de la Biennal: http://www.biennalxmiserachs.org/
• La Biennal a Facebook: https://www.facebook.com/biennalfotografiaxaviermiserachs/
• La Biennal a Instagram: https://www.instagram.com/biennalxmiserachs/
• El vídeo promocional de la Xa Biennal: https://www.facebook.com/biennalfotografiaxaviermiserachs/videos/1994481173977116/