Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Docència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Docència. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de setembre del 2018

Montserrat Bofill Boera. El valor de ser autodidacta en temps difícils

Els pastels antics Rembrand, que la Montserrat guarda com un tresor, l'any 2018. Foto Maria Bruguera
 
 
Fins allà on arriben els records més llunyans de Montserrat, sap que des de sempre l'ha apassionat el dibuix, arreplegant papers al seu pare per poder-hi pintar qualsevol cosa.

La Montserrat va néixer a Palafrugell, el 17 de maig de 1933. És la tercera de quatre germanes (Maria Rosa, Maria Dolors, ella mateixa i Teresa). El seu pare, Esteve Bofill Rovira, feia d'escrivent a Manufactures i, anys més tard, també va fer de comptable en un magatzem de la Germandat de Pagesos de Palafrugell. La mare, Concepció Boera Girbau, era modista i treballava, juntament amb les seves germanes, en un reputat taller a la vila, propietat de l'àvia. En aquest taller de la vila, s'hi elaboraven tota mena de peces de teixit, per a la gent benestant de Palafrugell, ja que era un taller amb molt de renom dins el gremi. Però, el que verdaderament interessava a la Montserrat, no eren precisament ni el fil, ni l'agulla, sinó el dibuix en el seu estat més pur, i sempre que podia es dedicava a dibuixar estampes sobre paper. 
 
D'esquerra a dreta, Montserrat, Maria Rosa i Maria Dolors i a baix Teresa, acompanyades dels seus pares, Conxita Boera i Esteve Bofill, l'any 1945. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Montserrat Bofill

La Montserrat es va iniciar en la pintura al col·legi de les Carmelites de Palafrugell (actual escola Vedruna), de la mà de la religiosa Carmen, que organitzava concursos de dibuix de motius nadalencs, i que després s'exposaven als aparadors de les botigues del poble. Més d'un cop, la Montserrat havia guanyat amb dibuixos de pessebres. Aleshores, no tenia més de dotze anys. Un dia la seva germana gran li va comprar una capsa d'aquarel·les Taker per 50 pessetes, i va ser d'aquesta manera que la Montserrat va començar a posar color a les seves estampes.
No va passar gaire temps fins que el director de l'Escola d'Arts i Oficis,
el senyor Lluís Medir Jofra, s'adonés del potencial d'aquella jove que devorava el carbó. 

El naixement, pintat amb tinta xinesa al col·legi de les Carmelites, a l'edat de dotze anys. Col·lecció Montserrat Bofill

Absolutament autodidacta, instruint-se amb llurs propis mitjans i sense l'ajut de cap mestre ni professional, la Montserrat va començar a copiar més dibuixos a través de postals i il·lustracions que trobava en els llibres que li queien a les mans, l'un rere l'altre. Amb catorze anys, edat en què la majoria de les nenes es veien obligades a plegar de l'escola, la Montserrat no en va ser una excepció, i es va veure forçada a aparcar dràsticament els llapis. Van haver de passar molts anys sense que pogués tornar a dibuixar... Només en la imaginació de la seva ment és on podia donar forma als colors i, a poc a poc, va trobar en el punt i la costura, un substitut de la creativitat captiva. I va ser en aquesta època quan es va iniciar en l'art de la mitja, el punt de creu i les puntes al coixí (boixets), Tècniques que no abandonaria mai més i de les quals n'és una autèntica mestra.

La Sagrada Família, pintat amb aquarel·la al col·legi de les Carmelites, a l'edat de tretze anys. Col·lecció Montserrat Bofill

El 7 de setembre de 1959, la Montserrat es va casar amb el seu promès, Joan Lloveras Casamort. La jove parella va establir la seva residència a casa dels pares d'ell, al carrer de Palamós, on la família hi regentava una botiga i vins, i la Montserrat hi ajudava en tot el que podia. 

En Joan, tan bon punt va acabar els estudis a l'escola del senyor Àngel López de Palafrugell, havia d'anar a fer de xofer (tal com era la voluntat del seu pare), però a ell li agradava més la mecànica i se'n va anar a treballar al taller de can Dellonder. I després al de can Gallart, fins que un dia li varen oferir feina a l'Ajuntament de Palafrugell, perquè s'acabava de crear una vacant per una jubilació. I va ser així que Joan va obtenir una plaça al consistori relacionada amb l'aigua, on va aprofitar els coneixements de motors i bombes d'aigua que havia adquirit a la seva feina de can Dellonder, per poder col·laborar en la creació i ampliació de les canalitzacions d'aigua potable de la vila i, posteriorment, de clavegueram.

La Verge de Montserrat, pintat amb carbó i cretes de colors a casa seva, a l'edat de 70 anys. Col·lecció Montserrat Bofill

Ben aviat varen arribar els fills: l'any 1961 va néixer la Rosa Maria i el 1967, Joaquim. Per
ò un altre cop, la Montserrat tampoc va tenir l'oportunitat de continuar dibuixant. I van haver de passar una bona colla d'anys fins que, prop de la seixantena, un cop ja sense les obligacions dels horaris de la botiga de cals sogres i amb els fills grans, va poder descobrir els cursos de dibuix per a adults (que aleshores s'impartien a can Genís a través de l'ajuntament). Per primera vegada va gaudir de classes de dibuix i pintura de la mà de dos professionals: els mestres Àlex Trabal Vallespín i la seva dona Ona Esteban Hernández. I és aquí on, finalment, va poder posar en pràctica tot el que havia après anys enrere per ella mateixa de manera autodidàctica, i es va introduir en diverses tècniques, bàsicament realitzades sobre cavallet, però sobretot amb guix, pastel i oli, que són amb les que sempre s'hi ha sentit més còmoda.

Rosa de Sant Jordi, pintat a l'oli a casa seva, a l'edat de 75 anys. Col·lecció Montserrat Bofill

Actualment, la Montserrat té vuitanta-vuit anys. I tot i que va passar els darrers anys de la vida del seu espòs tenint cura d'ell (va morir el 2017), continua gaudint del plaer del dibuix i de la remembrança de quelcom que podria haver sigut, però per sort, no es va perdre en el camí dels desitjos mancats.   
 
La protagonista d'aquesta història, l'any 2011. Arxiu familiar Lloveras-Bofill
 

dimarts, 12 de desembre del 2017

Maria Aumacellas Salayet. Nedadora, pionera en travessies d'aigües obertes

Aumacellas, campiona de la VIa travessia del port de Tarragona, l'any 1931

Maria Aumacellas Salayet, va néixer a Palafrugell, el 16 de setembre de 1910, a la plaça de la Constitució (actual plaça de l'Església), número 10, on segons dades del padró municipal del mateix any hi vivien: Casimir Aumacellas Rius, de professió «del comercio», juntament amb la seva esposa, Carmen Salayet Villar, i els dos fills del matrimoni, Casimir i Maria. El 16 de gener de 1917, la família marxa definitivament de Palafrugell per instal·lar-se a Barcelona.

De segur que Maria va tenir l'oportunitat de nedar a les platges de Calella, Llafranc o Tamariu, però va ser a Barcelona on va començar a practicar la natació; primerament amb el Club Natació Barcelona i més endavant amb el Canoe Natación Club de Madrid i no va començar a competir fins a l'any 1927. 

Maria Aumacellas (tercera dreta amb casquet). Club Natació Barcelona, l'any 1928
 
Maria, ha passat a la història esportiva del nostre país perquè va ser una gran nedadora, especialista en llargues distàncies, que va començar la pràctica d'aquest esport gràcies al seu germà Casimir (esportista polifacètic; jugador de bàsquet amb el Futbol Club Barcelona, membre del Club Alpí de Núria, practicant de pesca submarina però, sobretot, més conegut per haver sigut pilot d'automobilisme i, més concretament, per haver participat en diverses edicions del Ral·li de Montecarlo). Maria, per la seva banda, va ser campiona d'Espanya en diverses modalitats, però sobretot en proves d'aigües obertes (modalitat esportiva de resistència que consisteix a realitzar travessies de llarg recorregut al mar, llacs o rius) alhora que va aconseguir una infinitat de rècords nacionals i estatals.

El transbordador Sussex al port de Bologne-sur-Mer després d'haver patit l'atac per part de l'armada alemanya, l'any 1916

El 1931, Maria es va casar amb el seu entrenador, Enric Granados Gal, fill del músic Enric Granados Campiña que per ironies del destí va morir ofegat, juntament amb la seva esposa, en llançar-se a l'aigua per intentar salvar-la en aigües del  canal de la Mànega, durant el viatge de retorn a Barcelona des dels Estats Units, a ran de l'estrena de l'obra Goyescas, a bord del transbordador anglès Sussex i que l'armada alemanya va confondre amb una nau de transport d'explosius i va torpedinar, el 24 de març de 1916, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. 

Equip de waterpolo espanyol al Jocs Olímpics d'Anvers (Enric Granados, tercer dreta), l'any 1920
 
Enric, espòs i entrenador de Maria, va ser també campió d'Espanya de natació i de waterpolo, a banda, va introduir l'estil de crol a l'estat espanyol, arran d'haver-lo vist als Jocs Olímpics d'Anvers de 1920, on l'equip de waterpolo representant l'estat espanyol íntegrament format per nedadors del Club Natació Barcelona va aconseguir el triomf després d'haver guanyat l'equip italià per 2-1, sota un dia gèlid i plujós amb una temperatura de l'aigua de només 12 graus. D'aquesta manera, el Canoe Club el va fitxar i la família Granados-Aumacellas es va traslladar a Madrid, on varen néixer els dos fills de la parella: Enric i Jordi, que també varen heretar la passió per aquest esport i que alhora varen aconseguir diversos rècords d'Espanya i Enric, a participar en els Jocs Olímpics de Hèlsinki, el 1952.

I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933

A Madrid, el matrimoni vivia per la natació; des de la seva arribada a la capital, varen proposar a l'Ajuntament i a la Diputació donar classes gratuïtes als nens de les escoles, perquè, per ells, la natació era més que una passió; era un culte, i per això ho volien fer extensiu, igual que aleshores passava en altres països més avançats esportivament. Mentrestant, Maria entrenant de la mà del seu espòs, també feia de modista, estudis que havia cursat a Barcelona durant la seva joventut. Més endavant, per ajudar a l'economia familiar, va treballar en un taller de costura professió que no deixà d'exercir durant la resta de la seva vida, ja que també era una apassionada de la confecció.
 
I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933

La vida esportiva de Maria, es completava amb la pràctica de diversos esports; sobretot amb el muntanyisme i l'esquí, esports que va practicar el matrimoni de manera continuada des del 1932. Però en esclatar la guerra civil i coincidint amb el naixement del seu segon fill, Maria es va retirar definitivament de la competició, però també per a la dificultat que va tenir el seu espòs per exercir la natació a la capital arran del conflicte. Aleshores, el matrimoni va decidir de tornar cap a Barcelona a viure de manera temporal a casa de la germana d'Enric, Soledat, casada amb un metge especialista en diabetis que va ser el primer facultatiu europeu en utilitzar la insulina.

Aumacellas i Villa. Canoe NC, 1933
Aumacellas i Villa, amigues i companyes de club. Canoe NC, l'any 1933
 
La carrera de Maria, que va anar sempre lligada al costat del seu espòs, va estar plegada d'èxits. Malauradament, Enric moria de manera sobtada l'any 1953 (amb només cinquanta-cinc anys). Aleshores, Maria, amb dos fills a càrrec seu, va prendre el relleu del seu home i es va encarregar d'entrenar als nedadors del Canoe, feina que alternava amb la confecció de banyadors per poder aconseguir més ingressos. 
 
Maria Aumacellas es confeccionava els seus propis trajes de bany amb la seva Singer, circa 1950

A més, Maria va acollir per anar a viure amb ella a la seva amiga i companya del Canoe, la nedadora Aurora Villa Olmedo i les dues filles d'aquesta. Va ser en aquells mateixos anys que novament Maria es va tornar a convertir en pionera dins el món de la natació d'aquest país i el 1955, va esdevenir la impulsora de la natació sincronitzada a Espanya
aleshores anomenada ballet aquàtic especialitzant-se en l'ensenyament d'aquesta modalitat arran d'una exhibició a Barcelona per part d'un club holandès. Un altre fet curiós en la llarga trajectòria de Maria, és que va ser l'encarregada d'ensenyar a nedar als tres fills del rei Joan Carles I.  

Figures femenines de l'esport espanyol, any 1933: 1 Carmen Soriano, 2 Maria Aumacellas, 3 Anna Maria Martínez, 4 Aurora Villa, 5 Lucinda Moles (germana de Margot) i 6 Pepa Chávarri
 
Amb l'arribada de la jubilació i amb la intenció de mantenir una vida més reposada, Maria va decidir d'anar a viure a Palma de Mallorca, prop dels seus fills, amb la desventura que va patir un greu accident vascular cerebral que la va deixar molt mal parada i al cap de poc moria. Tenia setanta-vuit anys i, malgrat que el seu cos havia aguantat la duresa que implica el món de l'esport de competició al més alt nivell, en una època en què gairebé no existien mesures de prevenció ni de seguretat, aquest cop no va poder suportar la inclemència de l'atac sobtat. Maria ens va deixar, però els seus rècords(*) formen part de la història d'aquelles pioneres injustament oblidades.

Llarga distància, aigües obertes:
  • 1927. Campiona de la Travessia del Port de València
  • 1928. Campiona d'Espanya en proves de mar obert (2.700 m) en la seva 1a edició per a dones
  • 1928. Campiona de la III Travessia del Port de Barcelona
  • 1929. Campiona de la IV Travessia del Port de Barcelona
  • 1930. Campiona de la Travessia del Port de Bilbao
  • 1931. Campiona de la VI Travessia del Port de Tarragona
  • 1933. Campiona de la I Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid (1ª classificada femenina i 13ª en la general d'un total de 160 nedadors i, aleshores, Maria, estava embarassada del seu primer fill, Enric)
  • 1935. Campiona de la III Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid
  Piscina: 
  • 19 rècords d'Espanya, categoria individual en les següents modalitats: 200 m lliures (1928: 3'29,2''), 300 m lliures (1929: 6'10,04'' i al mateix any: 5'22,3''), 400 m lliures (1928: 7'43,2'', 1929: 7'13,15''), 500 m lliures (1930: 9'39,6'' i al mateix any: 8'52,2''), 800 m lliures (1930: 14'56,4''), 1000 m lliures (1930: 18'53,4'') i 1500 m lliures (1930: 28'31''), 100 m espatlla (1930: 1'43.7'', 1931: 1'38''), 200 m espatlla (1930: 3'49'', 1931: 3'35,4'', 1933: 3'31'') i 400 m espatlla (1933: 7'44,8'' i al mateix any: 7'28,2'')
  • 6 rècords d'Espanya en relleus de 3x100 (1930, CN Barcelona, Aumacellas, Soriano, Vigo: 4'51,6'', 1931 amb el mateix equip: 4'44,7'') i 4x100 (1928, CN Barcelona, Aumacellas, Torrens, Graniche, Aguilar: 7'19,4'', al mateix any, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Torrens, Bassols: 6'11,3'', 1929 amb el mateix equip: 5'50,2'', 1931, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Soriano, Torrens: 5'44,2'')  
  • 1928-29-31. Campiona de Catalunya de 400 m lliures
  • 1931. Campiona de Catalunya de 100 m espatlla i 100 m braça
  • 1928. Subcampiona d'Espanya de 100 m lliures
  • 1929. Subcampiona d'Espanya de 50 i 100 m lliures
  • 1931. Subcampiona d'Espanya de 100 lliures
  • 1935. Subcampiona d'Espanya de relleus
(*)Les proves es realitzaven a qualsevol època de l'any, en piscines majoritàriament descobertes amb longituds d'entre 25, 33 i 50 metres, on la temperatura de l'aigua (a excepció de les cobertes) solia ser la d'ambient. A més, l'ús d'olleres per a la protecció dels ulls quasi no existia; només en la modalitat d'aigües obertes, alguns nedadors començaven a fer servir un tipus d'olleres semblants a les de conduir motocicletes, com tampoc existia el vestit aquàtic o neoprè i estaven a la mercè del temps, la mar i la resta d'elements que els pertorben. 
 
--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Maria Aumacellas i Salayet, pionera en la natació en aigües obertes
 
--
Per saber-ne més: 
  • El origen del deporte femenino en España. Jorge García García. Ed. Salamanca. Any 2015
  • Yo no temo a los tiburones. David Meca Medina. Ed. Alienta. Any 2015
  • 48 Braçades. Només tu marques el teu horitzó. Miquel Suñer Comalat. Ed. Columna. Any 2015
  • Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia. Montserrat Tresserras Dou. Dirección General de Promoción Deportiva, Consejería de Deportes, Comunidad de Madrid. Any 2007 
  • La joven y el mar. Pel·lícula sobre l'extraordinària i verídica història de la jove nedadora Trudy Ederle, la primera dona que va travessar nedant el canal de la Mànega, l'any 1926. Disney, Dir. Joachim Ronning. 
 
Blogs/Webs:
 
I per escoltar-ne més:
  • Cerqueu "Esther Williams" a YouTube 
  •  The Swimmer - B.S.O. Marvin Hamlisch
  • La piscine - B.S.O. Michel Legrand
  • La mer. Charles Trenet

dijous, 3 d’agost del 2017

El parlar de Palafrugell. El suro (2a part)

Palafrugell, al fons la torre de can Mario, la fàbrica de suro per antonomàsia a la vila del peix fregit. Dibuix a tinta sobre paper per Maria Ribot Gasull, l'any 1957

En la primera part d'El parlar de Palafrugell. El suro publicat en aquest mateix blog, vaig explicar l'experiència de l'alumnat de cicle superior de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, en l'elaboració d'unes fitxes relacionades amb la parla autòctona palafrugellenca, després d'haver-los anat a fer una xerrada, aprofitant que el suro fou el tema pel projecte interdisciplinari durant el curs 2016-17.

L'activitat, doncs, va consistir a triar diverses paraules o expressions de la indústria suro-tapera autòctona i que una vegada feta la selecció, en grups de dos o tres alumnes d'entre les classes de 5è i 6è, havien d'elaborar una fitxa explicant-ne el significat, cercar equivalències, l'origen, el grau de coneixement i una petita frase, a tall d'exemple, per a poder-la ubicar dins d'un context diferent. La font, en tots els casos, sempre era del llibre del qual en soc coautora, juntament amb en Carlos Serra Mayoral, Coses sentides, el parlar de Palafrugell.

El resultat final, el trobareu aquí sota. La meva més sincera enhorabona a l'Escola, el professorat i, sobretot, a tota la mainada que va participar en el projecte. Fins a la propera!
A cofes, a cabassats
A Palafrugell, qui no ha carrat ell, ha carrat el seu pare o el seu avi

A toc de corn

Anar a la saca

Cap de suro

Catxar

Deixies

Fotre a rodar

Fotre un tap a la boca

Grenyal

Que tomba, que gira…

Rebaixinc

Semblar de can Barris

Ser de mal carrar

Ser prim com una orella de gat

Ser tap i carbassa

Trobar taps a pertot

Xabec

Xiscar 

 
--
Per saber-ne més:

dilluns, 23 de gener del 2017

El parlar de Palafrugell. El suro (1a part)

A toc de corn. Dibuix a tinta sobre paper, realitzat per Miquel Ros Saballs, l'any 2009

A toc de corn. Amb celeritat, sense perdre temps. Expressió genuïnament palafrugellenca que prové, de ben segur, del corn de Can Mario, la fàbrica surera Armstrong, que regia amb el seu inconfusible so la vida i els horaris dels palafrugellencs fins ben entrats els anys setanta.

A mitjan novembre de l'any 2016, l'Escola Torres Jonama de Mont-ras, va dur a terme la setmana de l'eix, que aquest any es va dedicar al suro. Per això, tots els alumnes de l'escola en diferents grups, depenent dels cursos o nivells, van participar en diversos tallers i, com a cloenda, una visita al Museu del Suro de Palafrugell.

Aprofitant que “el suro” fou el tema tractat en el projecte interdisciplinari del curs d'enguany, l'escola, va tenir l'amabilitat de convidar-me per fer una xerrada a l'alumnat de cicle superior, sobre la parla exclusivament surera, sorgida en una època en què aquesta indústria era l'activitat predominant a la vila de Palafrugell.

Els alumnes de cinquè i sisè, doncs, van realitzar una sèrie de fitxes elaborades a través d'expressions sureres, extretes en la seva totalitat del llibre “Coses sentides, el parlar de Palafrugell del qual en soc coautora, juntament amb en Carlos Serra Mayoral. El resultat final el trobareu en la segona part d'aquest article, també publicat en aquest blog com a: El parlar de Palafrugell. El suro (2a part).

Moltes gràcies a l'escola per ajudar a salvaguardar la parla palafrugellenca!

--
Per saber-ne més: