Joan B. Mas Casamada, el doctor Mas. Un metge entregat a la seva professió

El doctor Joan Mas juntament amb la seva esposa Maria Mirandes i quatre dels nou fills que va tenir la parella: Emília, Ernest, Enric i Carme. Palafrugell, l'any 1910. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Joan Baptista Mas Casamada, va néixer a Girona el 16 de novembre de 1875. Tres anys més tard, la família decideix traslladar-se a Barcelona, on Joan hi va fer el batxillerat, més endavant va entrar a la Facultat de Medicina per obtenir la llicenciatura i amb només vint-i-quatre anys, es va doctorar a la Universidad Central de Madrid amb la tesi: Trayecto de las fibras pedunculares en el interior del hemisferio celebral. A França, va ampliar estudis com a metge assistent a la maternitat de la Maison d'Accouchement Baudelocque de París i a Alemanya, va exercir com a metge voluntari de la maternitat de Munic i com a professor a la Universitat de Brecht, perquè a banda del doctorat en medicina general, també ho va fer en cirurgia reparadora i ginecologia.

 

El doctor Mas amb la seva primogènita Emília en una foto d'estudi, l'any 1908. Fotografia Estudi Amer. Fons Montserrat Dardet Mas

Un cop finalitzada la carrera, el jove doctor va decidir d'enrolar-se com a metge al vaixell Montserrat, conegut com el "el Català", un vapor correu de la Compañía Transatlántica Española, que es va fer famós per haver burlat en dues ocasions el bloqueig nord-americà durant la Guerra d'Independència de Cuba del 1898, comandat pel capità Manuel Deschamps. Posteriorment, el Montserrat va prestar serveis com a vaixell hospital i acabada la guerra, novament va tornar a transportar passatgers.

 

Postal del vapor correu Montserrat, conegut com "el Català", "el millor barco de guerra, de la flota d'ultramar" (com diu la famosa havanera El meu avi, composta pel coronel i músic Josep Lluís Ortega Monasterio), no va ser mai un vaixell de guerra, sinó un de tants vapors de transport de la Compañía Transantlántica Española, que durant la guerra de Cuba se'ls va instal·lar armament, però les tripulacions varen continuar essent civils

No va ser fins a mitjans de l'any següent que a través del farmacèutic i amic de la família, el senyor Mató, es va assabentar d'una vacant de metge titular a la vila de Begur. Gràcies a l'apotecari, el doctor Mas es va integrar ràpidament a la vida del poble on hi va fer grans amistats que li varen durar tota la vida. A més, també va conèixer qui seria la seva esposa, Maria Mirandes Curet (descendent d'indians begurencs, instal·lats a San Juan de Puerto Rico), amb qui es va casar a l'església parroquial de Sant Pere de Begur l'any 1902, instal·lant-se a la casa dels pares d'ella, al carrer de la Creu, número 7, on el doctor Mas hi va continuar exercint de metge fins a cobrir una nova vacant a la vila de Palafrugell, l'any 1907 (primer al carrer de Sant Sebastià, xamfrà amb el carrer de la Lluna, al carrer de la Caritat, a tocar del Casal Popular, i a la fi al carrer dels Valls, número 6) quan ja tenia els quatre primers fills (Emília, Ernest, Enric i Carme), plaça que no va deixar fins a la seva jubilació, l'any 1951 als 76 anys.

 

Carnet del Col·legi Oficial de Metges de Girona del Dr. Joan B. Mas Casamada, número de col·legiat 197. Fons: Galeria de Metges Catalans. Col·legi de Metges de Barcelona

El tercer fill de la parella, Enric (1906-1975), va ser un reconegut futbolista durant els anys vint i trenta del segle passat, que va iniciar la seva carrera amb el FC Palafrugell on va defensar els colors blanc i negre a la Primera Divisió Catalana, i que es va fer molt famós per practicar l'anomenat salt anglès. Aquesta acrobàcia consistia a rebutjar la pilota fent un salt enlaire, amb el doble objectiu d'avançar-se en la rematada del davanter, enviant-la el més lluny possible. Es té constància que, en un partit amb el Canet FC, d'un salt, Mas va treure el xiulet del refli just després que aquest xiulés el quart penal seguit contra el FC Palafrugell. El xiulet, no només va desaparèixer de la boca de l'àrbitre, sinó que es va perdre al camp per sempre més. Enric Mas, que a banda de ser un gran atleta i de tenir l'habilitat de poder jugar en diferents posicions al camp, també destacava per les seves gardeles, alguna de les quals va acabar convertint-se en gol.

 

L'Enric Mas en plena execució del salt anglès. No hi havia cap defensa que li pogués treure la pilota. Anys més tard, la Real Federación Española de Fútbol el va prohibir, tot i que la variant xut de xilena encara es realitza. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Es donava el cas que el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell, i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. D'aquesta manera, molts jugadors entraven a treballar al banc, tal com també li va succeir al meu avi, Paulí Martí Clarà, gran amic d'Enric Mas, als quals, l'any 1926, el FC Barcelona va voler fitxar (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Mas va decidir marxar cap a la capital, el meu avi, en canvi, que aleshores ja festejava amb l'àvia —la Lluïsa Gich Solà—, es va fer enrere. Segurament perquè hagué de triar entre la continuïtat del seu festeig i el futbol. 

 

L'Enric Mas (pilota en mà) amb la resta de la plantilla del FC Barcelona, on hi va jugar durant les temporades 1927 a 1932. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

Mas, en canvi, va fer una brillant carrera com a defensa amb el club culer durant les temporades 1927 a 1932 (jugant 167 partits, 53 dels quals només durant la temporada 1927-1928), i del 1932 al 1934, amb el RCD Espanyol, amb qui va abandonar definitivament la pràctica d'aquest esport a causa d'una greu lesió de menisc —aleshores sense cura possible— que ja arrossegava des de feina temps. Anys més tard, amb la fi de l'Enric Mas, la meva àvia es vanagloriava recordant la sert que havia fet l'avi Paulí de no haver anat a jugar amb el FC Barcelona.

 

L'Enric Mas va fer una brillant carrera com a defensa. Primerament amb el FC Palafrugell i després amb el FC Barcelona, per acabar la seva trajectòria amb el RCD Espanyol

Ja instal·lats a Palafrugell, el matrimoni Mas-Mirandes va veure néixer els altres cinc fills (Paco, Elena, Josep, Sebastià i Joan), però a banda d'actuar com a metge de família i forense, jutge de pau, fundador de la Creu Roja Espanyola de Palafrugell —animat pel seu consogre, que era membre d'aquesta entitat a Barcelona—, el doctor Mas no va deixar mai d'ampliar els seus coneixements professionals en diverses branques de medicina, com ara la psiquiatria, aprofitant les vacances per anar a estudiar a universitats de l'estranger, matriculant-se en diversos cursos mèdics, concretament al Centre Médical Claparède de Ginebra i a l'Hospital de París. D'altra banda, era un gran lector de llibres sobre medicina i quan volia canviar de tema es decantava cap als de física.

 

El doctor Mas passejant amb les netes Montserrat Dardet (1a esquerra) i Anna Maria Mas a Palafrugell, 1940. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

 

Un fet curiós en la vida del doctor Mas, va ser la seva participació en el salvament dels mariners que varen sobreviure al naufragi del buc italià Palermo (veure entrada: El Palermo. El buc enfonsat durant la Gran Guerra davant del cap de Sant Sebastià), manat per l'experimentat comandant Simone Guli, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. El Palermo era un tramp (vapor de càrrega que no cobreix línies fixes, sinó que es regeix pel mercat de càrregues) que va ser torpedinat, atacat amb canons i enfonsat pel submarí alemany U-72, capitanejat per l'almirall Ernst Krafft, durant el seu viatge des de Nova York a Gènova, a unes 25 milles del cap de Sant Sebastià.
 

Enmig d'una freda tarda del dia 2 de desembre de l'any 1916, sis llanxes de salvament del Palermo arribaven amb penes i treballs a la badia de Llafranc. La majoria de tripulants (147 en total) eren afroamericans, ja que el vaixell feia poc que l'havia adquirit una naviliera dels Estats Units, la resta de mariners eren italians. Desorientats, aterrits, esgotats i morts de fred, ferits i amb quasi sense roba posada, després d'haver remat durant moltes hores, però amb la fortuna d'haver-se pogut orientar gràcies a la resplendor del far de Sant Sebastià, que els va conduir fins a terra ferma. I tot i que existeixen diverses versions sobre la manera de com varen ser atacats, malgrat que el Palermo duia un canó de tir ràpid a la banda de popa, el que sembla més versemblant és que el submarí alemany el va torpedinar en immersió —sense previ avís— amb el periscopi pintat de blanc i lluint el camuflatge disruptiu (per dificultar el seu albirament) i rematat a canonades en superfície des d'uns dels canons de coberta.

 

El submarí alemany model U-73, tipus UE 1, molt semblant al U-72 que va enfonsar el buc italià Palermo. Imatge cedida per Antoni Casinos Va, autor del blog envisitadecortesia.com

 

Un total de 97 homes formaven la tripulació i 51 més eren els encarregats dels animals, "muleteers" (traginers que treballen transportant mercaderies amb bèsties de càrrega com el cavall, la mula o el ruc). Perquè el Palermo, a banda de transportar 800 tones de material bèl·lic per a l'exèrcit italià, també duia animals (1.200 cavalls i 200 mules), fins i tot se sospita que podia haver portat or procedent del govern italià. Tot i que aquesta darrera informació no s'ha pogut corroborar mai, el que se sap és que una bona part dels nàufrags varen ser repatriats dies més tard, a bord d'un altre vaixell. Es té constància que hi va haver un desaparegut (d'origen irlandès, nacionalitzat americà), un ferit greu (que va morir dos dies després de l'atac) i dos més de lleus. Malauradament, però, els qui varen sortir més mal parats varen ser els pobres animals de càrrega, que per alguna inexplicable raó no els varen obrir les portes i varen morir tots, ofegats enmig d'angoixants renills i frenètics cops de potes. Aquest fet tràgic de la guerra, va quedar gravat en la memòria dels qui relataven històries de naufragis, com l'esfondrament del vapor dels cavalls i els negres.

Trenta anys més tard, el 1949, l'escriptor palafrugellenc Josep Pla va relatar la història del naufragi del buc Palermo, que segons ell, aquesta història li va explicar "un de Begur". Un singular personatge que, suposadament, els alemanys havien llogat per fer-los de guia (com a "pràctic") pels mars de la Costa Brava a bord del submarí alemany U-72.

 

Vista panoràmica d'un Llafranc, pràcticament desert, com el que deurien trobar els supervivents del buc Palermo en arribar amb les llanxes de salvament a la platja. Autor Jaume Ferrer Massanet, l'any 1900-1915. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

Aquell mateix any, el doctor Mas va ser nomenat alcalde de Palafrugell al costat de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a l'any 1917, arran de la seva dimissió per ocupar una plaça de jutge de pau municipal fins al 1920. L'any 1918, any en què l'epidèmia de la grip influença va arribar a Palafrugell, el doctor Mas, juntament amb d'altres metges que aleshores exercien a Palafrugell, varen registrar durant un període de 74 dies (del 18 d'octubre al 31 de desembre de l'any 1918), els pacients que van visitar, classificant-los en nombre de malalts que van ser donats de baixa, els que van rebre l'alta i les defuncions. Més endavant va ser metge forense, però a la vila del peix fregit, a banda d'exercir com a metge de capçalera, ginecologia i obstetrícia, el doctor Mas va tenir una gran dedicació mèdica a diversos col·lectius, sobretot als més desafavorits: metge de la germandat La Previsión Obrera, metge d'assistència als accidentats de les manufactures de suro Armstrong, SA i Trefinos, SL, metge de l'asil dels avis desemparats de la Llar de Nostra Senyora de Montserrat i membre durant la Guerra Civil dels serveis sanitaris a la colònia infantil de la platja de Fornells (Begur) que va acollir mainada refugiada provinent del Front d'Aragó. A més, juntament amb el doctor Quintana de Palafrugell, va tenir cura d'un grup de 56 persones refugiades a Mont-ras (36 de les quals menors d'edat i 20 adultes), la majoria procedents d'Irun.

La Guerra Civil va ser una contesa bèl·lica que va afectar a tota la població però, sobretot, la infantil. Segons la Constitució espanyola de 1931 (oficialment, Constitució de la República Espanyola), en moments de catàstrofe, els primers que havien de ser atesos eren els nens. És per aquest motiu que per protegir aquells nens i nenes que es trobaven en perill es varen instal·lar colònies col·lectives a la zona de Catalunya, el País Valencià i Múrcia. 

Un grup de nens procedents de la Colònia Infantil de Ràdio Barcelona a Caldes d'Estrac, creada pel Govern de la República durant la Guerra Civil, l'any 1938. Fons fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola. Arxiu Biblioteca Nacional de España (BNE)

 

Però una de les iniciatives més interessants del doctor Mas, gràcies en bona part del capital aportat pels industrials i filantrops palafrugellencs Joan Miquel Avellí i Josep Torres Jonama, amb la finalitat de reduir la mortalitat infantil dels fills de les obreres i obrers de les manufactures del suro, va ser la inauguració a Palafrugell de la Casa Bressol i Institut de Puericultura, el 22 d'abril de 1920, en la qual el doctor Mas exercia com a director i metge alhora.

Aleshores, la Casa Bressol constava de dos departaments: un de maternologia (maternitat i psicologia) on hi havia els lactants i un altre com a institut de puericultura (el qual s'hi accedia des del carrer de Sant Martí), amb dues seccions: una per a mainada de 2 a 4 anys i una altra de 4 a 6 anys. La Casa Bressol, es va projectar com una casa per a infants que tenia per objecte vetllar per a l'educació, però també per a l'assistència higiènica. L'immoble estava situat a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria") i s'oferien diversos serveis entre els quals hi havia: una biberoneria (amb un gran aparell d'esterilització), una cambra per a les exploracions mèdiques, sales d'alletament amb bolquers i bressols, parquets individualitzats per aprendre a caminar, un parc de joc intern i un gran pati exterior, un menjador, una sala pel bany, una altra per a les bassetes i fins i tot una estança poder reposar. Malgrat els esforços del doctor Mas, la Casa Bressol amb prou feines va durar poc més de dos anys, per culpa de les diferències internes i presumptes irregularitats entre els membres de l'equip directiu, problemes administratius, a banda d'una baixa assistència d'infants. En tancar les portes, els mobles varen ser dipositats a l'ajuntament en espera de ser subhastats. Una trista fi per un gran projecte.

 

Façana principal de la Casa Bressol, inaugurada l'any 1920, situada a la plaça Nova, número 7 (on en l'actualitat hi ha "Nareta cafè & Gou pastisseria"). Un projecte innovador que segons els seus estatuts era un establiment destinat a allotjar i alimentar les criatures durant les hores de treball dels seus pares. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Miquel Ros Saballs

Metge entre règims, l'any 1932 el doctor Mas va integrar la llista de candidats pel Partit Catalanista Republicà de Girona per a les eleccions al Parlament de Catalunya. A més, sempre va mantenir i defensar l'ordre al seu col·legi professional col·laborant-hi en moments complicats, com per exemple els fets del Sis d'octubre de 1934 (coincidint en la seva nominació com a delegat de la secció de Girona en constituir-se el Col·legi de Metges de Catalunya), any en què el president de la Generalitat Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Espanyola, afavorint un aixecament armat contra el govern de Madrid. Aquesta acció va fracassar del tot, ja que l'exèrcit espanyol hi va intervenir, provocant nombrosos detinguts, empresonats i processats.

 

El matrimoni Mas-Mirandes va tenir disset nets(*). Aquí amb la petita Montserrat Dardet a Fornells, l'any 1935. Autor desconegut. Fons Montserrat Dardet Mas

 

El doctor Mas, tot i estar completament establert a Palafrugell, mai es va oblidar de Begur on hi anava freqüentment; tant per anar a veure la família de la seva dona com per visitar antics pacients, però sobretot a les amistats, com per exemple la que mantenia amb el doctor i company de professió, l'oftalmòleg Hermenegild Arruga Liró, conegut a Begur com el doctor Arruga.

El 1951, a l'edat de 76 anys, el doctor Mas va decidir de retirar-se per anar a viure definitivament a Barcelona, però el 4 de maig de 1958, va ser atropellat per un cotxe amb tan mala fortuna que va perdre la vida a l'instant. Tenia 83 anys i si no hagués estat per aquest malaurat accident hauria viscut més anys, ja que es trobava en plena salut, tant física com mental.

 

Celebració de les noces d'or del matrimoni Mas-Mirandes a Barcelona, l'any 1952. Fotos M. Mateo Collino. Fons Montserrat Dardet Mas

En reconeixement dels serveis prestats durant tants anys a la vila de Palafrugell, l'any 2004 l'Ajuntament va inaugurar la plaça de Joan B. Mas i Casamada, metge i polític (1875-1958).

 

Inauguració de la plaça de Joan Baptista Mas i Casamada, el 24 de setembre de 2004, en presència de l'alcalde Lluís Medir Huerta, familiars i antics pacients, com la meva estimada mare Lluïsa Martí Gich (in mem.) —que em va suggerir de fer aquest post— i que en el seu record va dedicar-li unes paraules. Fotografia Enric Bruguera

(*)Relació néts i nétes: Montserrat, Joan Ignasi i Carme Dardet Mas. Guillermina, Joan Eusebi, Ernest, Cristina i Pere Mas Zammit. Anna Maria Mas de Pomés. Marisa, Dolly, Xavier i Isabel Mas Bahí. Maria Teresa, Montserrat, Carme i Pilar Mas Mateos.

gardela f. En futbol, fa referència a un xut potent. Expressió molt nostra, tot i que no apareix als diccionaris, malgrat haver transcendit a altres llocs a través dels mitjans de comunicació esportius.

refli m. obs. [angl. referee]. Pseudoparaula producte de la deformació del mot anglès referee, 'jutge esportiu'. Antigament, s'usava per referir-se a l'àrbitre de futbol. Anomenat també refe, refi, rèflit, en l'argot palafrugellenc també era conegut com a papu negre.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 3a edició. Any 2019

--

Per saber-ne més:

• Casa-Breçol a Palafrugell. Institut de puericultura. Bases científiques, orientació i descripció. Dr. J. Mas Casamada. Editat per Impremta de M. Palé, a Palafrugell. Any. 1921. [Arxiu Municipal de Palafrugell, col·lecció Miquel Ros Saballs]
• L'ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell. Joan Busquets | Josep Molero. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Any 1993. [consulta en línia]
• Cent anys de futbol a Palafrugell. Evarist Puig. Edicions Baix Empordà. any 2009
• L'epidèmia de grip influença de l'any 1918 a Palafrugell. Rosa M. Masana Ribas. Estudis del Baix Empordà, volum 34. Any 2018
• "Un de Begur" dins Cinc històries del mar. Josep Pla. Col·lecció El Dofí. Any 1979
• Solo el mar lo sabe. Pecios y naufragios en el mar catalán. Rafael Espinós. Servicios Editoriales, SA. Any 1984 

 

Pòdcasts:

• Ràdio Palafrugell - 'Memòria': Palermo (el buc italià que va ser torpedinat, canonat i enfonsat per un submarí alemany durant la 1a Guerra Mundial davant el cap del Sant Sebastià)  

 

Blogs/Webs:

• Trossets compartits. Sandra Bisbe: L'Escola Bressol de Palafrugell (1920)
• Marina Catalana: Literatura y Torpedos. Josep Pla
• Alma de Herrero: El Montserrat
• En visita de cortesía. Historias de barcos que visitan Barcelona: Simone Guli. (agraeixo al senyor Antoni Casinos Va, autor del blog en qüestió, per haver-me proporcionat informació i enllaços del Palermo i del submarí U-72) 

 

I per escoltar-ne més:

• Intermezzo, Cavalleria Rusticana. Pietro Mascagni. (Aquest famós intermezzo de l'òpera Cavalleria Rusticana, era una de les peces predilectes del doctor Mas que utilitzava per fer dormir a la seva filla gran, Emília)

• El meu avi, Calella 2007. Neus Mar, Port Bo, Les Anxovetes, Els Cremats

Raquel Gifre Gelpí. La tavernera de Calella

La Raquel i el seu fill Llibert Barrera a la barra de la taverna Ca la Raquel, l'any 1972. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

 

Na Raquel Gifre Gelpí va néixer a Calella de Palafrugell el 13 de novembre de 1913. Va ser una empresària que va regentar durant molts anys la taverna Ca la Raquel de Calella. Es va casar amb Francesc Barrera Planas, conegut com a François, pel fet que havia nascut a Reims (França), per bé que residia a Calella des dels dos anys de vida.

La Raquel davant la botiga de queviures, l'any 1969. Foto Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

Al local Ca la Raquel, que va començar com a botiga d'ultramarins per part d'un avantpassat del seu home —coneguda com a “ca sa noia Rita” — s'hi podia trobar de tot; des de menjar, productes de drogueria, espardenyes o gel. I a la rebotiga hi havia tres botes: una de vi, una de rom i una de conyac que es venia tot a granel. La Raquel, que mentre ajudava a la seva sogra a la botiga, anava compaginant la feina de dependenta amb treballs de modista, va decidir, amb l’ajut inestimable del seu fill Llibert, de convertir la botiga de queviures en una taverna (ja que es va quedar vídua molt jove). Reemplaçant els taulells i el mobiliari de la botiga, substituint-lo per unes taules de fusta, i quan va començar el fenomen turístic a Calella hi varen muntar una barra, convertint el local en una taverna amb cara i ulls, que a causa dels impagaments, l’any 1958, varen decidir dedicar-se de ple a l'hostaleria.

Ca la Raquel, doncs, va esdevenir un punt de trobada per als mariners dels rodals i un dels establiments més emblemàtics de Calella durant molts anys, i no només per a la seva immillorable situació, sinó pel caràcter i la personalitat de la seva mestressa. La Raquel tenia una gràcia innata, que combinada amb el seu do de gens, feien que tingués la clientela assegurada. Dona alegre, extravertida, valenta, lluitadora i treballadora com cap, tancava a hores petites i a cap hora ja tornava a ser al peu del canó… Va ser la musa que va inspirar a Josep Bastons i Carles Casanovas per a la famosa havanera Lola la Tavernera.

«Corre, Lola, posa'm un got de vi,
i et cantaré una cançó»

Amb el pas dels anys i amb ple boom turístic a Calella, Ca la Raquel va anar ampliant clientela i, a banda dels assidus pescadors i la gent de la vila marinera, van començar a anar-hi els treballadors de la construcció i estiuejants; tant nacionals com estrangers. En aquell local d’ambient familiar i relaxat, també s’hi trobaven altres personatges de Calella, com ara en Marcel·lí Simón, Marcelino Tort (veure entrada Marcel·lí Simón Massó, en “Marcelino Tort” de Calella, que va voltar per tot el món), que era un dels millors amics de la tavernera. Amistat que li venia del seu home François, amb qui havien compartit l'art de la pesca a l’encesa.

La Raquel a la font de la plaça de Sant Pere de Calella, l'any 1969. Foto Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

La Raquel va ser una de les primeres dones de la zona que es va treure el carnet de conduir. Es va iniciar amb un Seat 600, que no va servir gairebé mai i el va regalar al seu fill Llibert. Davant del fracàs del cotxe, se'n va anar a comprar una Vespa que també va ser un altre fracàs, ja que el primer cop que la va agafar, es va encastar contra els plataners del davant de casa seva. Amb tot això, no va voler conduir mai més. Dona altruista, ajudava en l'organització de totes les festes que es feien a Calella i contribuïa confeccionant les disfresses dels carnestoltes. També va escriure en una llibreta, infinitat de pensaments carregats d'amor, però també d'odi contra la Guerra Civil, que la va separar del seu estimat “François” durant molt de temps.

La Raquel participant en la rua de la Festa Major de Sant Pere de Calella, el 30 de juny de 1996. Foto Paco Dalmau

En una època en què el contraban de tabac estava a l'ordre del dia, la Raquel col·laborava de manera acèrrima amb els contrabandistes, estant a l'aguait de la Guàrdia Civil que no deixava de patrullar pel poble. La taverna, però, també era parada obligada dels mateixos guàrdies per fer-hi el toc, i tot fent la partida en una taula, no s'adonaven que a sota hi havia els paquets de tabac ben camuflats.

Ca la Raquel es va convertir en la segona residència del cantaire i acordionista Alejandro Ungé Mulà, Candro, fuster de Calella, casat amb Justa, la germana de la Raquel, on anava als capvespres a cantar-ne pels parroquians que s’hi trobaven a sopar. A més, es considerava que la taverna era de visita obligada per aquells qui volien gaudir d’un bon àpat de torrades amb anxoves —salades per la mateixa Raquel—, beure un bon cremat i ser espectadors de luxe d'una autèntica i genuïna cantada d'havaneres.

La Raquel remenant el cremat amb Mèlio Vicens, Francesc Ramon Xiqui, Càstor Pérez (guitarra en mà) i Irineu Ferrer Mineu. Les voltes de Calella, 15 de setembre de 1984. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

La Raquel es va jubilar l'any 1990 a l'edat de 76 anys, però no va deixar mai de freqüentar el seu local. Set anys més tard, el 13 de gener de 1997, a l'edat de 83 anys, va morir de sobte. I després d'haver estat incinerada, les seves restes varen ser embarcades en un veler i escampades entre Roques Planes i El Golfet, en companyia de la seva família, un bon grapat d'amics i un grup de cantaires d’havaneres, que li varen dedicar una última i sentida cantada.

«I com cada vespre la tavernera encisadora
Espera el galant que com cada nit, l'ha d'enamorar
Amb la guitarra i un got de vi
Cantarà alegre tota la nit
Cançons de Cuba, cants de mulates i blau marí»

 

A hores petites De matinada. Molt tard.
A cap hora Excessivament aviat, en el sentit horari.
Cremat m. Beguda alcohòlica per beure's calenta elaborada amb rom, aiguardent de canya, canyella en branca, pela de llimona, sucre i cafè en gra.
Pesca a l'encesa És un art de pesca nocturn que en encendre foc, els peixos, atrets per la resplendor i qui sap si també per l'escalfor, s'acosten i pugen fins a la superfície, moment en què els pescadors aprofiten per capturar-los.

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

 

--
Per saber-ne més:

• I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Lluís Poch i Enric Serra. IPEP, Ajuntament de Palafrugell. Any 2017
  

 

I per escoltar-ne més:

• Lola la tavernera. Grup Port Bo

Francisco Martí Piferrer "es Tord", d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar

Francisco Martí Piferrer, es Tord, amb l'inseparable Xut, vers 1920. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Durant gairebé un segle, la constant migració de comerciants hispans i catalans a la recerca de fortuna a Cuba, es veié afavorida per la situació estratègica de l’illa i l’abundant riquesa natural que aquesta els oferia. Però no tot foren flors i violes, perquè de la prosperitat de l’explotació que generaven les matèries primeres, només en podien gaudir poques persones. Per la qual cosa, el malestar es començà a fer palès, i amb el destronament de la reina Isabel II d’Espanya, s’iniciaren trenta anys d’inestabilitat; primer amb la Guerra dels Deu Anys, li seguí la Guerra Xica i, per acabar, la Guerra de la Independència. Finalment, el 10 de setembre de l’any 1899, amb el Tractat de París, Cuba esdevingué una república independent. Juntament amb Cuba, es perderen les darreres colònies: Puerto Rico, les Filipines i, al Pacífic, l’Illa de Guam.

El 1837, es va implantar a Espanya el servei militar obligatori, comprometen a la majoria d'homes a sacrificar diversos anys de les seves vides al serviment de l’exèrcit. A més, el sistema de reclutament continuava essent el de quintes i durant les darreries del segle XIX, es començaren a desencadenar moviments d’oposició cap a aquestes però, sobretot, perquè aquest sistema eximia d’acomplir-lo a aquells que disposaven de mitjans econòmics per poder-lo pagar, popularment coneguts com els de “quota”. L’altre punt a tenir en compte era la durada; molts joves no volien fer-lo i recorrien a diverses tècniques, com per exemple, pagar a un substitut o subornar als metges al·legant malalties greus. Aquests fets arribaren al Parlament, on ja era una realitat que l’exèrcit s’estava convertint en una institució per als pobres.

En Francisco Martí, es Tord, durant la Guerra d'Independència de Cuba. Matanzas, l'any 1895. Fotografia d'estudi C. Ruiz de Castro. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Els sentiments dels comandaments cap als pobres quintos, era d'absolut menyspreu, ja que veien en aquests joves uns ignorants i sense cap mena de base cultural que només els servien com a carn de canó. Però, alhora que començà la separació entre comandaments i tropa, s’iniciaren petites millores en les condicions de vida dels soldats i amb això, millores en les condicions higièniques, tot i que encara continuaven morint molts de joves per malalties com el tifus i la tuberculosi.

El cas és que, en Francisco Martí, conegut com a es Tord, exempt d'acreditacions i al·legacions, que contra tot pronòstic familiar decidí d’anar fer el servei militar i, en conseqüència, fou declarat “soldado sorteable”.

L'inevitable destí de la cruel rifa, va venir provocada per la gran absència d'homes jovoes en edat de fer el servei, que en plena inestabilitat de l’illa van virar llurs destins cap a un futur millor, com ara: Argentina, Puerto Rico i, fins i tot, als Estats Units, seguida dels de “quota” (o sigui, dels qui van pagar un substitut) i dels “ausentes” (els qui desapareixien sense deixar cap rastre; ni tan sols per a llurs famílies). No hi havia cap excusa; tant se valia que la mare fos vídua, els progenitors estiguessin en edats avançades o bé tenir germans orfes a llur càrrec… El preu era massa alt: empresonament i multes excessives.

I va ser així, com l'any 1894, es Tord va salpar del Port de la Malaespina de Calella dins un petit bot que transportava suro cap a Sant Feliu de Guíxols. D’allà, en un vapor cap a Barcelona, i de la capital, a bord del vapor correu Montevideo fins a l’Havana.

El vapor correu de la Marina Mercant Espanyola Montevideo, salpant del Port de Barcelona

Anys més tard, lluny de guerres i combats; exercint de barber, intercalant el ganivet de carrar amb el d'afaitar, ja que era un fet habitual el de fer-se un sobresou treballant el suro a les cases, es Tord sentenciava a la concorreguda parròquia de la barberia situada al carrer de Cavallers de Palafrugell: —«Si les guerres es poguessin guanyar a cops de navalla, Cuba encara seria una colònia espanyola!»

Entre la clientela més entusiasta hi havia la jovenalla, que enllestida la feina li demanaven que els expliqués més històries de la guerra…, i que no devia acabar mai, perquè al mes següent quan hi tornaven, li deien: —«Tord, vares acabar on… —I després què més va passar?». I l’home s’empescava mil històries, no se sap si inventades o de debò.

Un cop a Cuba, el pobre Francisco es va trobar en plena insurrecció, que al cap de poc temps va desembocar en la Guerra de la Independència. I va anar passant de batalló en batalló fins a la fi del conflicte. En total, van transcórrer quatre anys de penúries, malalties i ferides de guerra però, sobretot, de molta fam.

Es Tord, que sempre havia estat un home de bona vida. D'aquells que els dilluns anaven a preparar una arrossada o un niu, a Tamariu, acompanyat del seu fidel i inseparable gos, en Xut. Nom que venia donat pel fet que els seus dos fills Paulí i Josep, havien format part de famosa fornada de futbolistes que als anys trenta varen defensar els colors del Palafrugell a la primera divisió catalana (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Per postres, obsequiava els comensals amb un bon cafè, encara que el seu era fet de marro (de com a mínim de quarta premsada), ben dissimulat amb unes gotes de licor de canya i sorprenia tothom, amics, clients i xafarders amb la increïble història d'“es Tord”, barber d’ofici, que va anar a Cuba amb una navalla d’afaitar.

Es Tord (primer esquerra assegut) amb el seu gos “Valent” en una xefla de comerciants i botiguers de Palafrugell a Aiguafreda (Begur), c. 1948-1949. Fons Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Francesc Cama Rivas

Doncs, vet aquí que un dia es trobava prop de la caserna de nom La Cabaña. Temuda pels soldats perquè de nits, les xinxes els assaltaven mentre dormien des de les bigues del taulat sobre les flassades que, alhora, estaven igualment farcides de puces i polls. A més, aquell any hi feia una calor de mil dimonis i al pobre Tord, ja li havien robat el gec, la barretina i el calçat i el més important de tot: feia quatre anys que quasi no havia tastat vianda fresca. De cop, com un espectre, la va intuir:

—«Déu meu. Quines curves! Si no fos que és un remugant, diria que és una criatura celestial!» va dir es Tort, àvid de polpa. 

Una navalla de barber com la que es Tord se'n degué emportar a Cuba l'any 1894

La principal causa de mort dels pobres soldats, no eren les ferides de guerra, sinó les febres. A banda, les poques hores de descans, fruit d'anys de lluita, i la insuficient alimentació, els sobrevenia una fam crònica. Figureu-vos, doncs, la sensació d'“es Tord” en topar-se amb la vaca. La resta, s'esdevingué en un deliciós estofat de vedella amb patates amb suc per a tot el regiment, que en comptes d’empunyar les armes, es llepaven els dits.

Josep Martí Clarà, Bepes, fill d'es Tord, va escriure la següent estrofa extreta d'un vers dedicat al seu pare:

«Ya Matanzas está fuera
y el gran Morro has de olvidar,
y la noche carnicera
que mataste una ternera
con navaja de afeitar».

 

En Francisco Martí Piferrer, es Tord, barber d'ocupació. Home de sort com ningú, solia oferir a la clientela l'al·licient de veure's agraciat per algun premi o la rifa de Nadal, per bé que cada vegada se les havia d’empescar per intentar de convèncer-los que allò havia estat obra d’algun bromista passavolant. Tot això, mentre feia el treball als clients, a punt de tisora (sempre ben afilada) que utilitzava com si volgués tallar els cabells i que continuava tallant els que voleiaven per l’aire si algú entrava de cop a la barberia i l’interrompien en la feina. 

 

Es Tord assegut entre els seus fills, Paulí (dreta) i Josep, Bepes (esquerra), al darrere, Eduard Bruguera Gotas, es Tranco, c. 1960. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí

Federal acèrrim. Implicat, més que cap, en favor dels drets i la tolerància, va ser president de la Higiene Barberil i també de la Col·lectivitat de Patrons i Dependents, es recull la història que un dia, després que l’aprenent hagués remullat al client abans de ser afaitat, aquest li demanà mentre s’arremangava els pantalons: —«Escolta Tord, tot el que es remulla s'afaita? Si és així, ja pots començar per les cames!» Ja que l'aigua li havia baixat des de la galta fins als turmells.

 

En fi, que d'històries n'hi ha un munt; igual que d'havaneres i potser cap de tan famosa com la d'El meu avi. Però el meu besavi, en Francisco Martí Piferrer, més conegut per es Tord, també va anar a Cuba i per sort no va morir ni a coberta, ni al peu del canó. Ell era de Palafrugell, però li agradava d’anar a pescar el tord a Calella, justament d’allà mateix on un bon dia va salpar per anar cap a l’Havana, que sempre més quedà present al seu record i posà lletra a la seva pròpia havanera:

 

«En Cuba donde yo serví
que hermosas son las cubanas
y por lo que allí sentí
sabrosas como las bananas…»

 

I com aquestes mil!, reiterava es Tord.

 

El gran Morro: conegut també com a castell dels tres reis del Morro, situat a l’entrada del port de l’Havana.
Matanzas: divisió administrativa de Cuba, capital de la província homònima.

 

niu m. Plat palafrugellenc molt antic i típic entre els treballadors del suro i la gent de mar a base de peixopalo, tripes de bacallà, patates, colomí i ou dur, lligat amb un allioli negat, tot i que en llurs inicis no s’hi posava carn, perquè era un àpat de Quaresma.
xefla f. Trobada festiva on es menja en abundància. Tot i que es coneix en algun altre lloc, a casa nostra era una pràctica molt comuna entre els treballadors del suro.

Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 2a edició. Any 2011

 

--
Per saber-ne més:

• I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Lluís Poch i Enric Serra. IPEP, Ajuntament de Palafrugell. Any 2017

 Blogs/Webs:

• Vida Marítima: Los vapores Buenos Aires y Montevideo
• Línea de Vapores Tintoré: Historia de la Línea de Vapores Tintoré

 

I per escoltar-ne més:

• El meu avi. Grup Peix Fregit

•  Il barbiere di Siviglia: "Zitti, zitti, piano, piano"