 |
Joan Piferrer i Fontàs, Juanito, amb el seu fill Josep Maria. Llafranc, 1956 |
Les trifulgues d'en Joan Piferrer Fontàs, més conegut com en Juanito Piferrer de Llafranc, van començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.
 |
Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, 1958 |
En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou a base de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors van seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo, i després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.
 |
Juanito varant el Pedro a la platja d'Aiguablava, 1956
|
Aquell home de mar, tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials, fins el punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar "el rol" o a recollir vals de combustible.
 |
Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro. Llafranc, anys 50
|
"El
rol", no era res més que el permís de navegació; una mena de llibreta on
hi constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el
nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar
mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja
jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui
sàviament abolida. En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte
que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era
pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien el "ordeno y
mando" i el "vuelva usted mañana" a la massa de la sang. Per tant,
s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en
l'idioma de l'imperi. És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta
del despatx de les comandàncies de Marina (anomenades llavors "el detall") s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat
t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca. La gent que feia
cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de
rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser,
quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense
trucar. Si en dóna de voltes el món!
 |
Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda |
Malgrat
aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del
canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de
Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu
que feia el servei a Marina, s'assabentà que la sol·licitud havia sigut
aprovada. Tal dit, tal fet. sense esperar la confirmació de les
"autoridades competentes" i aprofitant que havia de pintar la barca, va
canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la
notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol,
però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia
lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.
Tot va anar com una seda, fins un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.
 |
Programa de mà de la pel·lícula Gilda, estrenada als EUA l'any 1946 |
La magnífica pel·lícula, protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada; no només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el Put the blame on Mame, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps Gilda havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el papa. No n'hi havia pas per tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.
 |
Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada 40-50 |
La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li ordenà que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.
Al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui s'adonà que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en "el rol" i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!
 |
Juanito fent garoines amb el Bona Sort, 1994. Foto: Frederic Martí Gich |
Després d'haver viscut aquestes experiències i altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.
 |
Vista de la platja de Llafranc on barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu, 1969 |
 |
Amb l'arribada dels Cruceros, el negoci estiuenc del pescador Juanito es va acabar.
El creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc. Estiu, 1969 |
Agraïments:
A la família Martí-Balland per haver-me fet arribar una còpia del text original escrit per Josep Roura i Roqué, a la família Piferrer-Caussa per les fotos d'en Juanito i a Annemiek Krebbers Nuijten (Països Baixos) per la foto de la platja de Llafranc i del Crucero Sirga.
--
Molt be Maria !!!!nosaltres amb el nostre pare haviem fet moltes sortides amb en Junito, dons eran molt amics i molt sovint anaven a
ResponEliminacalar les xarxes i me recordo que un any per la festa varen agafar
90 llagostes !!!!!! tambe hi havia el senyor Bofill i llavors partien el peix,pro en tocava una bona part a cada u !!!!!
i com es normal va ser una festassa !!!!!!!
D'aquí deu venir aquella història que també ens explicàveu quan érem petits, que dia per altre el besavi duia llagosta a casa, que era el que es pescava, aleshores l'avi Paulí (el teu pare) li deia tot rondinant: Caram pare, un altre cop hem de menjar llagosta per dinar...
EliminaQuins temps aquells que no tornaran, ni el mar serà tan generós mai més.
Moltes gràcies mare, seguidora acèrrima del blog, pel teu comentari!
Cada vegada m'agraden més aquestes petites històries d'un poble que no vaig conèixer. Gràcies Maria!
ResponEliminaMoltes gràcies Joan. Ja em fa il·lusió que a través d'aquestes petites històries et facis una idea de com era Palafrugell i que, personalment, també faig aquest exercici cada vegada que escric un nou post.
EliminaM'ha agradat molt! Jo no sabia res de la Gilda, però ho expliques ben bé tal com ho haguéssim explicat en una sobretaula al Llafranc de l'època. I quina il·lusió la fotografia de "embarcaderu"!
ResponEliminaApreciat "anònim", l'article és del palafrugellenc Josep Roura Roqué (in mem.), tal i com ho he escrit a "agraïments", doncs quasi no l'hi he fet cap modificació. Un altre tema és que amb les fotos reals d'en Juanito ha guanyat substancialment.
EliminaM'agrada molt que diguis "embarcaderu", tot i que al 1958 encara no s'havia construït el polèmic port de Llafranc.
Ostres, molt bona la història i quina pena tots aquells poders fàctics que només feien que posar pals a les rodes. Sort que com molt bé diu el narrador, el mon dóna moltes voltes. Manel Caussa.
ResponEliminaMoltes gràcies Manel pel teu comentari que de ben segur havies sentit històries similars a través del teu pare, de qui també m'agradaria dedicar-li un post.
EliminaUna abraçada!
Boníssim Maria !!!!!! A casa ens ha encantat i ens ha fet molta gràcia, no en sabia res d aquesta història . Molt bé Maria com sempre: genial. Susi
ResponEliminaSusi, em fa especialment feliç que us hagi agradat i sobretot als teus pares.
EliminaQuins records d'un Llafranc en blanc i negre, però que nosaltres els tenim ben vius, plens de colors, encastats en la nostra memòria per sempre més.
I tant!!!! Gràcies !!!!
EliminaMolt bé Maria, una història més que tinc per conservar sobre Palafrugell i que desconeixia, està molt bé aquestes investigacions teves convertit amb aquests fantàstics escrits!!! Et felicito!!!
ResponEliminaMoltes gràcies Sònia i a mi també em fa feliç que t'agradin!
EliminaDe fet cada persona té una història o alguna cosa per explicar que el fa diferent i únic. En sóc conscient, però per manca de temps, vaig fent sobre la marxa i, en el cas d'aquest darrer post, no podia deixar escapar l'oportunitat d'un bon relat i unes bones fotos i així no pot fallar!
Bon dia Maria, m'ha agradat molt aquest text sobre en Joan Piferrer i les traves que va tenir per posar el nom de Gilda a la seva embarcació. Pobre home no m'estranya que a la seva darrera embarcació li posés el nom de Bona Sort!!! Les imatges són molt boniques.
ResponEliminaOstres Marta, quina vista! No se m'hagués acudit mai que el "Bona Sort" podria tenir reminiscències del "Pedro" o "Gilda".
EliminaMolt bona observació Marta!
Me agradat molt Maria, totes aquestes histories antigues sigui don sigui, me encantam.Una abraçada.
ResponEliminaMoltes gràcies a tu Joan Pere per estar sempre aquí donant-me suport!
EliminaMolt ben escrit i amb una documentació gràfica excel·lent!!
ResponEliminaEl mèrit de l'escrit i d'haver-ne volgut deixar constància al seu dia és de Josep Roura Roqué, en pau descansi, col·laborador de la 1a edició del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell (Edicions Baix Empordà, 2009). I, certament, les fotos originals d'en Juanito donen un valor afegit al post.
EliminaMoltes gràcies Lluís!
Molt bé Maria. Bon article. Magnifiques fotografies. Bonique història. M'ha agradat molt. Felicitats
ResponEliminaJoan, penso que malgrat la distància en quilòmetres, el teu blog Moià d'abans i aquest es donen la mà en el ciberespai.
EliminaGràcies Joan per la feina que fas i per ser fan d'«Històries»!
Gràcies Maria per no deixar que es perdin aquestes històries.
ResponEliminaSon interessants, boniques i divertides !!!
Felicitats
Moltes gràcies Isabel per gaudir d'aquests petits tresors!
EliminaEls textos amb les fotos guanyen un 100%, sobretot pels qui no hem tingut la sort de viure en aquells meravellosos anys dels primers indicis del turisme en aquest racó de món.
Ep! les fotos també m´agraden.
ResponEliminaEls teus escrits m’arriben al moll de l’os, especialment aquest últim.
ResponEliminaNomés afegir que Capitania, lluny de fer les coses més fàcils ha multiplicat per deu els pals a la roda i tots tenim mal de ventre cada vegada que hem de passar per les seves urpes!
Eva Negra
Eva, entenc perfectament que aquest darrer post t'hagi arribat tan endins. Llafranquines de soca-rel fins la medul·la!
EliminaEl que em sap més greu, és que sembla que anem cap endarrere en comptes d'anar cap endavant...
Moltes gràcies pel teu comentari. Una super a-braçada!