Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dimecres, 24 de juliol del 2019

La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua

Joan Piferrer, en Juanito de Llafranc, amb el seu fill Josep Maria a Llafranc, l'any 1956. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

Les trifulgues d'en Joan Piferrer, més conegut com a en Juanito de Llafranc, varen començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.


Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, l'any 1958. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs
 
En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou per mitjà de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors van seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo, i després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.

En Juanito avarant en Pedro a la platja d'Aiguablava, l'any 1956. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs
 
Aquell home de mar, tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials, fins al punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar “el rol” o a recollir vals de combustible.

Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro a Llafranc, anys 50. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs
 
“El rol”, no era res més que el permís de navegació; una mena de llibreta on constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui sàviament abolida. En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien l'“ordeno y mando” i el “vuelva usted mañana” a la massa de la sang. Per tant, s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en l'idioma de l'imperi. És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta del despatx de les comandàncies de Marina (anomenades llavors “el detall”) s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca. La gent que feia cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser, quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense trucar. Si en dona de voltes el món!

Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

Malgrat aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu que feia el servei a Marina, s'assabentà que la sol·licitud havia sigut aprovada. Tal dit, tal fet. Sense esperar la confirmació de les “autoridades competentes” i aprofitant que havia de pintar la barca, va canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol, però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.

Tot va anar com una seda, fins a un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.
 
Programa de mà de la pel·lícula “Gilda”, estrenada als EUA l'any 1946
 
La magnífica pel·lícula, protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada; no només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el “Put the blame on Mame”, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps, “Gilda” havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el papa. No n'hi havia pas per tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.

En Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada dels 40-50. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs
 
La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li ordenà que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.
 
Al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui s'adonà que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en “el rol” i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!

En Juanito fent garoines amb el Bona Sort, l'any 1994. Fotografia Frederic Martí Gich. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

Després d'haver viscut aquestes experiències i altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.

Vista de la platja de Llafranc on barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu de 1969. Fotografia Harry Nuijten. Arxiu Annemiek Krebbers-Nuijten

Amb l'arribada dels Cruceros, el negoci estiuenc del pescador Juanito es va acabar. 
Imatge del creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc. Estiu de 1969Fotografia Harry Nuijten. Arxiu Annemiek Krebbers-Nuijten  
 

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Gilda, un nom que va portar cua

 

--
Per saber-ne més:
  • Amarats de salanc. Josep Roura Roqué. Any 2017. [Esgotat]
 
I per escoltar-ne més:    
  • Put the blame on Mame. El ball de Rita Hayworth a Gilda

  • Amado mío. Un altre ball de Rita Hayworth a Gilda

26 comentaris:

  1. Molt be Maria !!!!nosaltres amb el nostre pare haviem fet moltes sortides amb en Junito, dons eran molt amics i molt sovint anaven a
    calar les xarxes i me recordo que un any per la festa varen agafar
    90 llagostes !!!!!! tambe hi havia el senyor Bofill i llavors partien el peix,pro en tocava una bona part a cada u !!!!!
    i com es normal va ser una festassa !!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'aquí deu venir aquella història que també ens explicàveu quan érem petits, que dia per altre el besavi duia llagosta a casa, que era el que es pescava, aleshores l'avi Paulí (el teu pare) li deia tot rondinant: Caram pare, un altre cop hem de menjar llagosta per dinar...
      Quins temps aquells que no tornaran, ni el mar serà tan generós mai més.
      Moltes gràcies mare, seguidora acèrrima del blog, pel teu comentari!

      Elimina
  2. Cada vegada m'agraden més aquestes petites històries d'un poble que no vaig conèixer. Gràcies Maria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan. Ja em fa il·lusió que a través d'aquestes petites històries et facis una idea de com era Palafrugell i que, personalment, també faig aquest exercici cada vegada que escric un nou post.

      Elimina
  3. M'ha agradat molt! Jo no sabia res de la Gilda, però ho expliques ben bé tal com ho haguéssim explicat en una sobretaula al Llafranc de l'època. I quina il·lusió la fotografia de "embarcaderu"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apreciat "anònim", l'article és del palafrugellenc Josep Roura Roqué (in mem.), tal i com ho he escrit a "agraïments", doncs quasi no l'hi he fet cap modificació. Un altre tema és que amb les fotos reals d'en Juanito ha guanyat substancialment.
      M'agrada molt que diguis "embarcaderu", tot i que al 1958 encara no s'havia construït el polèmic port de Llafranc.

      Elimina
  4. Ostres, molt bona la història i quina pena tots aquells poders fàctics que només feien que posar pals a les rodes. Sort que com molt bé diu el narrador, el mon dóna moltes voltes. Manel Caussa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Manel pel teu comentari que de ben segur havies sentit històries similars a través del teu pare, de qui també m'agradaria dedicar-li un post.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Boníssim Maria !!!!!! A casa ens ha encantat i ens ha fet molta gràcia, no en sabia res d aquesta història . Molt bé Maria com sempre: genial. Susi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Susi, em fa especialment feliç que us hagi agradat i sobretot als teus pares.
      Quins records d'un Llafranc en blanc i negre, però que nosaltres els tenim ben vius, plens de colors, encastats en la nostra memòria per sempre més.

      Elimina
    2. I tant!!!! Gràcies !!!!

      Elimina
  6. Molt bé Maria, una història més que tinc per conservar sobre Palafrugell i que desconeixia, està molt bé aquestes investigacions teves convertit amb aquests fantàstics escrits!!! Et felicito!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Sònia i a mi també em fa feliç que t'agradin!
      De fet cada persona té una història o alguna cosa per explicar que el fa diferent i únic. En sóc conscient, però per manca de temps, vaig fent sobre la marxa i, en el cas d'aquest darrer post, no podia deixar escapar l'oportunitat d'un bon relat i unes bones fotos i així no pot fallar!

      Elimina
  7. Bon dia Maria, m'ha agradat molt aquest text sobre en Joan Piferrer i les traves que va tenir per posar el nom de Gilda a la seva embarcació. Pobre home no m'estranya que a la seva darrera embarcació li posés el nom de Bona Sort!!! Les imatges són molt boniques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Marta, quina vista! No se m'hagués acudit mai que el "Bona Sort" podria tenir reminiscències del "Pedro" o "Gilda".
      Molt bona observació Marta!

      Elimina
  8. Me agradat molt Maria, totes aquestes histories antigues sigui don sigui, me encantam.Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu Joan Pere per estar sempre aquí donant-me suport!

      Elimina
  9. Molt ben escrit i amb una documentació gràfica excel·lent!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El mèrit de l'escrit i d'haver-ne volgut deixar constància al seu dia és de Josep Roura Roqué, en pau descansi, col·laborador de la 1a edició del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell (Edicions Baix Empordà, 2009). I, certament, les fotos originals d'en Juanito donen un valor afegit al post.
      Moltes gràcies Lluís!

      Elimina
  10. Molt bé Maria. Bon article. Magnifiques fotografies. Bonique història. M'ha agradat molt. Felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, penso que malgrat la distància en quilòmetres, el teu blog Moià d'abans i aquest es donen la mà en el ciberespai.
      Gràcies Joan per la feina que fas i per ser fan d'«Històries»!

      Elimina
  11. Gràcies Maria per no deixar que es perdin aquestes històries.
    Son interessants, boniques i divertides !!!
    Felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Isabel per gaudir d'aquests petits tresors!
      Els textos amb les fotos guanyen un 100%, sobretot pels qui no hem tingut la sort de viure en aquells meravellosos anys dels primers indicis del turisme en aquest racó de món.

      Elimina
  12. Ep! les fotos també m´agraden.

    ResponElimina
  13. Els teus escrits m’arriben al moll de l’os, especialment aquest últim.
    Només afegir que Capitania, lluny de fer les coses més fàcils ha multiplicat per deu els pals a la roda i tots tenim mal de ventre cada vegada que hem de passar per les seves urpes!
    Eva Negra

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eva, entenc perfectament que aquest darrer post t'hagi arribat tan endins. Llafranquines de soca-rel fins la medul·la!
      El que em sap més greu, és que sembla que anem cap endarrere en comptes d'anar cap endavant...
      Moltes gràcies pel teu comentari. Una super a-braçada!

      Elimina