Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
El pintor Soler al seu estudi del carrer del Pedró Gran de Palafrugell, l'octubre de l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler Amor
Arran de la
crema de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell als inicis de la
Guerra Civil (concretament, el dia 23 de juliol de 1936), es va perdre el magnífic retaule barroc, construït per l'escultor Pau Costa durant el
segle XVIII, d'una riquesa i bellesa extraordinàries. Segons testimonis de l'època, el temple va cremar durant tres dies seguits, sense que ningú
s'atrevís a aturar el foc. Aquests mateixos testimonis recorden com el fum sortia amb virulència pel campanar, talment com si es tractés d'una xemeneia i que en acabar la seva extinció només en va quedar l'estructura, perquè al seu interior no se'n va salvar gairebé res; a excepció d'algun objecte que algun agosarat va poder alliberar de la crema, com va ser el cas del frontal d'altar de plata amb les sacres i la magnífica creu de plata del segle XVII, anomenada Creu Processional Major, coneguda també com a Creu de la Llibertat.
La
Creu Processional Major, s. XVII, està feta amb argent i or, amb ànima
de fusta, té una alçada de 98 cm i una amplada de 60 cm. El 1634, el
bisbe de Girona va autoritzar que es destinessin 300 lliures sobreres
del recapte que es va fer per permetre la pesca en dies festius, per tal
de sufragar la redempció de captius per part de pirates i corsaris de
tota índole (d'aquí que també se la coneix com a Creu de la Llibertat).
En aquells anys el rector sagristà de Palafrugell era mossèn Esteve
Torralles. Fotografia Enric Bruguera
Un cop finalitzada la guerra i en tornar cap a la seva parròquia, mossèn Josep Bosch Arnau (que aleshores era el rector de la parròquia de Palafrugell) va establir com a prioritat la recuperació del temple, o més ben dit; del que quedava d'ell, dins les escasses possibilitats d'èxit. Primerament, pel context que s'entreveia d'una llarga i penosa postguerra i després, perquè tècnicament era del tot impossible de tornar a construir un altar amb un retaule d'aquelles magnituds. Sobretot, pel cost extraordinari que suposaria, quan la immensa majoria del poble passava fam i les represàlies, denúncies i expropiacions estaven a l'ordre del dia.
Postal de l'altar major amb el
retaule d'estil barroc, obra de l'escultor vigatà Pau Costa, que té un nom en la història de l'art català, per haver fet també les esglésies d'Arenys de Mar i de Cadaqués. Església
parroquial de Sant Martí de Palafrugell, circa 1900. Autor C. Freginals. Col·lecció Enric Bruguera
Llavors, mossèn Bosch va tenir la idea de reconstruir l'església amb elements que no es poguessin cremar: pintar tota l'església amb temàtica bíblica. Però per això s'havia de trobar un artista pintor, que fos bon dibuixant i que dominés la tècnica del fresc, però sobretot que estigués disponible tot el temps que se'l requerís per dur a terme una obra de tal envergadura. I recomanat pel prelat, el bisbe de Girona Josep Cartañà Inglés, es va elegir al pintor tarragoní establert a Barcelona, Guillem Soler Gatvillaró. Finalment, va resultar que el pintor i mossèn Bosch —home d'una integritat i honradesa excepcionals, tal com va revelar Soler anys més tard— es varen entendre a la perfecció, cobraria a tant el metre quadrat i faria vida a la rectoria com un vicari més.
L'home, l'artista
Guillem Soler Gatvillaró va néixer a Tarragona, el 5 de maig de 1905 en el si d'una família dedicada al negoci del vi. El matrimoni va tenir quatre fills, tres nenes i ell, que va ser el petit. Quan només tenia sis anys, el 1911, la família es va traslladar a Barcelona. Des de ben menut ja va demostrar les seves aptituds per la pintura i especialment pel dibuix a llapis i carbó. Aleshores, veient el talent que aquell menut despuntava, els seus pares el varen inscriure a l'Acadèmia Baixas de la capital on va aprendre la tècnica del dibuix amb el mestre Manuel Urgellés. Soler va honorar al seu professor tota la vida per tot el que li va ensenyar, fins a tal punt, que trobem una dedicatòria dirigida a ell en una pintura mural de l'església parroquial. També va aprendre gravat a l'Escola de Gravat de Barcelona i a l'Institut Català de les Arts i del Llibre amb Francesc Esteve Botey. Al llarg de la seva vida també va residir puntualment a Girona, on l'any 1922 s'havia instal·lat la seva família i on va viure el pas d'estudiant a artista professional.
La dedicatòria de Guillem Soler cap al seu estimat mestre, Manuel Urgellés: «Dedicat a la memòria del meu primer mestre en Manuel Urgellés i Trias. Tu Duca, tu Signore, tu Maestro, MCMXLVI, G. Soler». [Vers extret del Cant #11 de l'Infern dins La Divina Comèdia
de Dant. Obra que reflecteix el pelegrinatge de l'ésser humà a la
recerca de la llum: el descobriment de Déu amb l'ajut de la raó i de la
fe. Tot un cant a la humanitat]. Foto Paco Dalmau
Del 1927 al 1929 va fer una primera estada a París i el 1930, va guanyar per oposició una beca de la Diputació de Tarragona per anar a estudiar a Madrid a l'Escuela de San Fernando de la mà del mestre Eduardo Chicharro. El
desembre de 1932 es va casar amb Assumpció Amor Turmo i es varen traslladar
definitivament a Barcelona on varen tenir dos fills: l'Antoni i la
Josefina. L'any 1936, en l'esclat de la guerra, es va allistar al bàndol
republicà on va prestar serveis per a dibuixos de plànols i inspecció d'obres al 1r Batalló d'obres i fortificacions (3r sector) fins al 1939 i en finalitzar el conflicte li
varen començar a arribar encàrrecs dels primers frescos. Alhora, el 1941 va obtenir el Premio Nacional de Bellas Artes amb el gravat titulat “La
última diligència” i el 1942, se li va encomanar un dels encàrrecs més
importants de la seva vida: la decoració amb pintures al fresc de les
parets interiors de l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell,
després d'haver quedat destrossada arran de l'incendi del 1936.
Soler
va ser un home molt culte que sentia una gran passió per la pintura, la
música, l'escriptura i el teatre, però en general per totes les arts. Durant els anys que va viure a Palafrugell, Soler assistia assíduament als assajos del grup de teatre de l'associació catòlica del Casal Popular, dirigit per Manel Nicolau i el meu avi, Paulí Martí. En una ocasió, el pintor va deixar escrit: «Donaria
tot el que sé i he fet sobre pintura, i encara hi afegiria dos anys de
la meva vida, per poder ser un bon pianista de la talla dels grans, i no
pels aplaudiments, sinó per a la meva pròpia satisfacció...». El pintor Soler retratat al seu
estudi de Palafrugell, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Aleshores, els treballs varen començar el 22 agost de 1943 (tal com diu una inscripció feta per ell mateix en el marc d'un dels plafons de l'absis) i Soler es va venir a instal·lar a Palafrugell, on estava a dispesa a la parròquia amb mossèn Bosch, tot i que també va tenir un petit estudi al carrer Raval Superior que donava al de Pi i Margall. Als estius, quan venia la família per instal·lar-se, llogaven una caseta a Llafranc, “Villa Núria”, propietat de Ferran Parés Bigorra.
Assumpció
Amor amb la seva filla Josefina al pati de “Villa Núria”, la caseta de
Llafranc que llogaven als estius, propietat de Ferran Parés Bigorra, l'any 1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Durant els
anys que Soler es va establir a la vila, a banda de les pintures murals de
l'església parroquial de Sant Martí, també va pintar el presbiteri de
l'església de Santa Rosa de Llafranc, la capella de l'escola Vedruna (actualment desapareguda), el baptisteri de
l'església de Sant Pere de Begur i la capelleta de la finca de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos encàrrecs per pintar escenes murals en esglésies i edificis bàsicament de caràcter religiós, però també de profans.
L'obra, l'església parroquial de Sant Martí
El plantejament general i els esbossos per poder pintar l'església, es varen realitzar immediatament amb l'objectiu de poder començar les obres al més aviat possible i Soler tenia clara la seva direcció: combinar l'or amb la decoració. El pintor palafrugellenc Josep Martinell Bruguera, que va intervenir en les obres com a professional durant uns anys, va escriure en un article publicat a la Revista de Palafrugell, que l'or de l'església va costar unes quaranta mil pessetes, d'un or laminat provinent d'Alemanya de divuit quirats. Martinell va aprendre la tècnica del fresc perquè va col·laborar amb el pintor Soler a l'església parroquial, però també a la petita capella de la família Ventosa-Despujol a Aiguablava.
Guillem Soler també va pintar els frescos de l'església de Llafranc, dedicats a la vida de santa Rosa de Llima. Foto general, circa 1950, autor desconegut. Fons Fina Soler. Foto detall: Fotografia Enric Bruguera
El projecte abastava el cicle complet de la religió en els seus punts essencials; des de la creació fins al judici final, passant pel drama humà del bé i del mal, però també de la redempció. La idea de mossèn Bosch era de caràcter docent, tal com es feia en l'edat mitjana, ja que ell volia estendre, per la superfície de les parets, una teoria d'imatges visuals amb una finalitat pràctica que servissin per als fidels, tant per instruir-los com per a promoure llur fe i esperança. L'objectiu del pintor Soler, doncs, era de naturalesa artística: donar forma a aquest propòsit, creant un conjunt expressiu i unificat a través del desenvolupament temàtic, aconseguint un estil realista, molt influenciat pel Renaixement italià i, sobretot, donar una gran importància al dibuix. Soler va manifestar en una entrevista uns anys més tard, que pel seu contingut hauria estat una obra única al món i pel seu aspecte exterior seria èmula d'aquells temples d'Itàlia, pintats de dalt a baix, que després de segles ens deixen encara admirats.
Soler
duent a terme un llenç de grans dimensions a l'oli sobre un bastidor,
per a la decoració d'un pavelló a la Feria del Campo de Madrid, l'any
1956. Autor desconegut. Fons Fina Soler
D'aquesta manera, les directrius de la temàtica les donava mossèn Bosch —que tenia al cap de pintar tota l'església— i Soler la desenvoluparia pictòricament amb la peculiaritat, com era usual en aquella època (copiant als grans pintors del Renaixement italià), de fer servir alguns vilatans com a models en moltes de les escenes. I així varen passar gairebé vuit anys, fins al 1950, any en què el rector va morir de manera sobtada. Amb aquest fet, el projecte va anar quedant aturat i
no s'acabava de reprendre. A més, ja es començava a fer palès un cert
desinterès per part dels vilatans i tothom se'n va cansar. Podríem dir que es va
repetir el cas del campanar inacabat (icona de la nostra vila)... Amb aquest trist final i les crítiques d'alguns palafrugellencs cap a la seva obra, varen fer que Soler, home d'una gran sensibilitat, quedés tocat, més aviat molest i amb un record final de certa amargor cap a la vila, cosa que va provocar
que gairebé no tornés més per Palafrugell.
La família Soler-Amor ja residint a Barcelona: Guillem, Josefina, Assumpció i Antoni, anys cinquanta. Autor fotògraf ambulant desconegut. Fons Fina Soler
A banda de les pintures a l'església parroquial, Soler també va pintar els frescos de l'església de la parròquia de Santa Susanna del Mercadal i els de l'església de Sant Martí del Seminari a Girona (només per citar els que són més a tocar de casa, però en va pintar molts més), alhora que va treballar intensament en il·lustracions de contes, col·laboracions amb editorials i marxants d'art tant en l'àmbit nacional com internacional i realitzar infinitat d'exposicions amb diverses tècniques pictòriques (dibuix, gravat, oli, aquarel·la...). Soler va viatjar, viure i treballar a ciutats com Madrid, París, Nova York, Chicago, Caracas..., mantenint sempre una intensa i variada activitat, que només es va veure reduïda arran d'un càncer que va patir i que el va dur a la mort, el 31 d'octubre de 1971, a l'edat de seixanta-sis anys.
La
tècnica del fresc, consisteix en aplicar els colors barrejats amb aigua
de calç damunt d'un arrebossat de calç i sorra que recobreix el mur.
Aquesta tècnica requereix una gran habilitat per part de l'artista, ja
que cal aplicar els colors mentre la superfície es manté humida. El
pintor Soler juntament amb els seus ajudants damunt la bastida de
l'església de Sant Martí, ubicada al seminari de Girona, l'any
1947-1948. Autor desconegut. Fons Fina Soler
Amb la mort del pintor Soler també se'n va anar una part de la vila. I com en el procés de la seva malaltia, les pintures de l'església talment varen anar patint una lenta, però inexorable erosió, que només aflorava en el record dels testimonis i familiars dels quals hi estaven representats. I varen haver de passar un bon grapat d'anys fins que a la fi de l'any 2014, un grup de vilatans sensibilitzats i amb l'aprovació de l'aleshores rector de la parròquia de Palafrugell, mossèn Felip Hereu Pla, es va encarregar un estudi a l'empresa gironina 4 Restaura per conèixer l'estat dels frescos i l'elaboració d'un projecte per tornar-los a la seva resplendor original. Per tal de finançar totes les fases de restauració del projecte, els promotors varen demanar la col·laboració de diversos artistes locals per muntar una exposició amb finalitats benèfiques per recollir fons a través de la venda de quadres, a banda de diverses donacions per part de particulars, però també d'empreses.
Paral·lelament,
es va crear una exposició dedicada a les pintures de l'església a
partir dels esbossos originals del pintor Soler que va ser tot un èxit.
El fet que a moltes de les escenes hi hagi representades cares i cossos
de gent del Palafrugell d'aquella època, fa que les pintures encara
siguin més especials; un veritable patrimoni local, convertint el que
podria ser una església de pedra en una església de gent.
Toni
i Fina, els fills del pintor Soler, durant l'acte d'inauguració de l'exposició dels esbossos originals del seu pare, que en
nom d'aquest i de la resta de la família, varen agrair i felicitar a
tots els participants i vilatans en general, per l'actitud positiva que
varen demostrar tenir. Sala d'exposicions del TMP, el 18 de gener de
2015. Foto Paco Dalmau
Els palafafrugellencs figurants a l'església de Sant Martí
L'any 2015, aprofitant les obres de restauració de les pintures murals de l'església de Sant Martí de Palafrugell, TV Costa Brava, de la mà de l'escriptor i activista local Lluís Molinas Falgueras, va realitzar un programa dedicat a la figura del pintor Soler titulat: Tot recordant. Seguint la petja del pintor Guillem Soler. Aquest programa, d'una gran vàlua històrica —bàsicament pels testimonis de primera mà que hi apareixen pintats o bé que havien conegut al pintor— va estar penjat al web de la televisió local a la carta (a través de La Xarxa) durant molt de temps. De cop, fa pocs mesos, va desaparèixer, juntament amb la quasi totalitat d'emissions del Tot recordant, al·legant que el servidor els havia “petat” i que no se n'havia guardat còpies de seguretat. Malgrat els meus esforços per contactar amb directius i altre personal de la cadena en qüestió, no he obtingut mai més cap resposta; només un incòmode silenci que a la fi he interpretrat com a una trista derrota.
D'aquesta manera, el testimoniatge de la meva mare, en tant que figura representada a l'església, s'ha esvaït per sempre més, per sort, però, no els seus records que varen ser claus per a la identificació d'altres palafrugellencs figurants a l'església parroquial de Sant Martí de Palafrugell:
L'altar major
El Crist Sagramentat. Cos i mans: Antoni Resplandis Cruañas àlies “Balancetes”, peus: s'atribueixen al mateix Antoni Resplandis, tot i que Paco Llosa Puig també se'ls havia assignat, cara: inspirada en el Sant Sudari de Torí. Foto Paco Dalmau
L'aparició
de Jesús als apòstols al Cenacle. Sant Tomàs (tocant la llaga a Jesús):
cara: del mateix pintor Soler, cos: Antoni Resplandis Cruañas, l'apòstol Sant Joan (recolzant els braços sobre la taula):
Joan Mató, darrere Sant Joan (dreta): Toni Iglesias àlies “Betes”, primer apòstol dempeus de l'esquerra: Pere Serra Coll (paleta de professió. Al matí,
abans d'anar a treballar, passava per l'església per preparar la paret
de calç on el pintor Soler després pintaria el fresc). Foto 4 Restaura
Els àngels Seraphim i Cherubim: les cosines Montserrat Tauler Marquès i Rosa Pellicer Tauler. Foto Paco Dalmau
L'al·legoria
de l'església. Sant Pare Pius X i el bisbe Torras i Bages, escolanet: Carbonell (un home que havia estudiat per capellà), pecador: Lluís Arboix Seculí (campaner de la parròquia, per bé que erròniament s'havia atribuït a un tal "Joan Gitano"), dona
agenollada: Rosa Grau Lluís, nen: Antonio Masdeu, capellà amb
els cabells blancs: figura inspirada en el cura d'Ars (patró dels capellans), però també es diu que podria ser Mn. Carles Vives, un capellà que exercia a l'escola de les Germanes Carmelites. Foto Paco Dalmau
L'Ascensió de Jesús. Els dos àngels terrenals: es deia que podrien ser les germanes Conxa i Carme Genís Arolas. Foto 4 Restaura
La vinguda de l'Esperit Sant. Segon de la dreta dempeus: Lluís Morató. Foto Paco Dalmau
El baptisteri
L'al·legoria del paradís. Àngel: Maria Dolors Bofill Boera, Adam, cos: Josep Vives Sureda, cara: es desconeix. Foto Paco Dalmau
El baptisme. Jesús: Miquel Juscafressa. El 17 de novembre de 1949, durant la seva visita pastoral al temple, el bisbe de Girona Josep Cartañà va decretar: «Que la figura de Jesús en la capilla del Bautisterio, sea retocada convenientemente para que la efígie del Redentor excite con la admiración artística, sentimiento de elevado fervor religioso». Amb aquesta declaració, podem imaginar que el pintor Soler degué pintar un Jesús molt més lleuger de roba... Foto Paco Dalmau
La capella del Santíssim Sagrament o capella fonda
L'Anunciació. Verge Maria, cara: Lluïsa Martí Gich (la meva mare), cos: Maria de Usaola (filla del campaner de la parròquia). Fotografia Enric Bruguera
El naixement de la Mare de Déu. Infant: Francesc Mozo
Llambí, noia amb la tassa a la mà: Maria Suñer Jofra, serventa que
entra per la porta: Maria Riembau. Foto Paco Dalmau
El miracle. Els dos àngels: les germanes Maria i Montserrat Rosés, conegudes com a “les Menudes”, de “cal Menut”. Foto Paco Dalmau
Judit presentant el cap d'Holofernes. Judit: Rita Moner Roca. Foto Paco Dalmau
La capella de les Ànimes
La sang de Crist (celebració de la missa segons el ritual preconciliar). Capellà d'esquena: Rnd. Pare Epifanio Morán, Mare de Déu: la dona del pintor Soler, Assumpció Amor Turmo. Foto Paco Dalmau
Escena esquerra: El lliurament de les claus de Jesús a l'apòstol Sant Pere. Tant la figura de Jesús com de l'apòstol: Josep Joan Cabarrocas àlies “Pepet Pollastre”, tot i que la figura del sant s'inspira en el popular Zorrilla. Escena dreta: L'administració del viàtic o la unció dels malalts. Malalta: Pepita García (neboda de mossèn Josep Bosch), capellà: Joan Pi (el mossèn de la parròquia de Palafrugell). Foto Paco Dalmau
El cor
Les ànimes del purgatori. Al mig: Maria Cervera Coderch, lateral esquerra: Paquita Cabezas Sabater. Foto Paco Dalmau
La batalla dels àngels. Enmig l'esplomissada s'hi identifiquen, àngel que aguanta la llança amb les dues mans: Salvador Sabater Grau, àngel amb espasa assenyalant el cel amb el braç: Josep Puig Clausell. Foto Paco Dalmau
Judici particular de les ànimes. Àngel principal amb les balances: Rosa Maria Miquel àlies Rosa Maria Capella, àngel amb corona i palmó: Maria Esteva àlies Maria de “can Caló”. Foto Paco Dalmau
El judici particular. Àngel amb l'epasa del davant: Carmen de Usaola (filla del campaner de la parròquia i germana de Maria). Foto Paco Dalmau
La creació. Cara de la lluna: Maria Teresa Joanola. Foto Paco Dalmau
«Les pintures són del poble, entre altres raons, perquè hi surt gent del poble: no són personatges inventats; són els nostres avantpassats».
Lluís Molinas Falgueras, escriptor i activista cultural (Palafrugell, 1935)
--
Per saber-ne més:
L'art religiós a Palafrugell. Aurora Pérez Santamaría. Col·lecció: Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona, any 2007
Conversa amb el pintor Guillem Soler. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 4, abril 1963, p.7-8
Quatre paraules sobre l'altar major de l'església. Josep Martinell. Revista de Palafrugell, núm. 14, juliol-agost 1994, p. 10-11
Guillem Soler, un artista polifacètic. Lluís Brugués i Albina Varés. Revista de Girona, núm. 276, gener-febrer 2013, p. 60-63
Restauraran els frescos de l'església parroquial. Josep Salvatella. Revista de Palafrugell, núm. 255, gener 2015, p. 8-9
Recordant la figura del pintor Guillem Soler. Part d'una entrevista amb Lluís Molinas Falgueras, maig, 2023
I per escoltar-ne més:
Angelitos negros. Antonio Machín. *Dedicat a la meva mare, que em va explicar bona part d'aquesta història
Moonlight Sonata (piano & orchestra), L.V. Beethoven. Georgii Cherkin. *Una de les peces que el pintor Guillem Soler tocava, alhora que li servia d'inspiració
Els pastels antics Rembrand, que la Montserrat guarda com un tresor, l'any 2018. Foto Maria Bruguera
Fins allà on arriben els records més llunyans de Montserrat, sap que des de sempre l'ha apassionat el dibuix, arreplegant papers al seu pare per poder-hi pintar qualsevol cosa.
La Montserrat va néixer a Palafrugell, el 17 de maig de 1933. És la tercera de quatre germanes (Maria Rosa, Maria Dolors, ella mateixa i Teresa). El seu pare, Esteve Bofill Rovira, feia d'escrivent a Manufactures i, anys més tard, també va fer de comptable en un magatzem de la Germandat de Pagesos de Palafrugell. La mare, Concepció Boera Girbau, era modista i treballava, juntament amb les seves germanes, en un reputat taller a la vila, propietat de l'àvia. En aquest taller de la vila, s'hi elaboraven tota mena de peces de teixit, per a la gent benestant de Palafrugell, ja que era un taller amb molt de renom dins el gremi. Però, el que verdaderament interessava a la Montserrat, no eren precisament ni el fil, ni l'agulla, sinó el dibuix en el seu estat més pur, i sempre que podia es dedicava a dibuixar estampes sobre paper.
D'esquerra a dreta, Montserrat, Maria Rosa i Maria Dolors i a baix Teresa, acompanyades dels seus pares, Conxita Boera i Esteve Bofill, l'any 1945. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Montserrat Bofill
La Montserrat es va iniciar en la pintura al col·legi de les Carmelites de Palafrugell (actual escola Vedruna), de la mà de la religiosa Carmen, que organitzava concursos de dibuix de motius nadalencs, i que després s'exposaven als aparadors de les botigues del poble. Més d'un cop, la Montserrat havia guanyat amb dibuixos de pessebres. Aleshores, no tenia més de dotze anys. Un dia la
seva germana gran li va comprar una capsa d'aquarel·les Taker per 50 pessetes, i va ser d'aquesta manera que la Montserrat va començar a posar color a les seves estampes. No va passar gaire temps fins que el director de l'Escola d'Arts i Oficis, el senyor Lluís Medir Jofra, s'adonés del potencial d'aquella jove que devorava el carbó.
El naixement, pintat amb tinta xinesa al col·legi de les Carmelites, a l'edat de dotze anys. Col·lecció Montserrat Bofill
Absolutament autodidacta, instruint-se amb llurs propis mitjans i sense l'ajut de cap mestre ni professional, la Montserrat va començar a copiar més dibuixos a través de postals i il·lustracions que trobava en els llibres que li queien a les mans, l'un rere l'altre. Amb catorze anys, edat en què la majoria de les nenes es veien obligades a plegar de l'escola, la Montserrat no en va ser una excepció, i es va veure forçada a aparcar dràsticament els llapis. Van haver de passar molts anys sense que pogués tornar a dibuixar... Només en la imaginació de la seva ment és on podia donar forma als colors i, a poc a poc, va trobar en el punt i la costura, un substitut de la creativitat captiva. I va ser en aquesta època quan es va iniciar en l'art de la mitja, el punt de creu i les puntes al coixí (boixets), Tècniques que no abandonaria mai més i de les quals n'és una autèntica mestra.
La Sagrada Família, pintat amb aquarel·la al col·legi de les Carmelites, a l'edat de tretze anys. Col·lecció Montserrat Bofill
El 7 de setembre de 1959, la Montserrat es va casar amb el seu promès, Joan Lloveras Casamort. La jove parella va establir la seva residència a casa dels pares d'ell, al carrer de Palamós, on la família hi regentava una botiga i vins, i la Montserrat hi ajudava en tot el que podia.
En Joan, tan bon punt va acabar els estudis a l'escola del senyor Àngel López de Palafrugell, havia d'anar a fer de xofer (tal com era la voluntat del seu pare), però a ell li agradava més la mecànica i se'n va anar a treballar al taller de can Dellonder. I després al de can Gallart, fins que un dia li varen oferir feina a l'Ajuntament de Palafrugell, perquè s'acabava de crear una vacant per una jubilació. I va ser així que Joan va obtenir una plaça al consistori relacionada amb l'aigua, on va aprofitar els coneixements de motors i bombes d'aigua que havia adquirit a la seva feina de can Dellonder, per poder col·laborar en la creació i ampliació de les canalitzacions d'aigua potable de la vila i, posteriorment, de clavegueram.
La Verge de Montserrat, pintat amb carbó i cretes de colors a casa seva, a l'edat de 70 anys. Col·lecció Montserrat Bofill
Ben aviat varen arribar els fills: l'any 1961 va néixer la Rosa Maria i el 1967, Joaquim. Però un altre cop, la Montserrat tampoc va tenir l'oportunitat de continuar dibuixant. I van haver de passar una bona colla d'anys fins que, prop de la seixantena, un cop ja sense les obligacions dels horaris de la botiga de cals sogres i amb els fills grans, va poder descobrir els cursos de dibuix per a adults (que aleshores s'impartien a can Genís a través de l'ajuntament). Per primera vegada va gaudir de classes de dibuix i pintura de la mà de dos professionals: els mestres Àlex Trabal Vallespín i la seva dona Ona Esteban Hernández. I és aquí on, finalment, va poder posar en pràctica tot el que havia après anys enrere per ella mateixa de manera autodidàctica, i es va introduir en diverses tècniques, bàsicament realitzades sobre cavallet, però sobretot amb guix, pastel i oli, que són amb les que sempre s'hi ha sentit més còmoda.
Rosa de Sant Jordi, pintat a l'oli a casa seva, a l'edat de 75 anys. Col·lecció Montserrat Bofill
Actualment, la Montserrat té vuitanta-vuit anys. I tot i que va passar els darrers anys de la vida del seu espòs tenint cura d'ell (va morir el 2017), continua gaudint del plaer del dibuix i de la remembrança de quelcom que podria haver sigut, però per sort, no es va perdre en el camí dels desitjos mancats.
La protagonista d'aquesta història, l'any 2011. Arxiu familiar Lloveras-Bofill
Un jove Miserachs manipulant una Leica gegant, l'any 1957. Fons Ricard Terré
La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs se celebra a Palafrugell des de fa dues dècades. El seu principal objectiu és la promoció i la difusió de la fotografia documental. L'edició d'enguany, a més, coincideix amb la mort (ara fa vint anys) del fotògraf i fotoperiodista de qui du el seu nom, Xavier Miserachs. D'aquesta manera, la Biennal li ha volgut retre un reconegut homenatge, tot recuperant una de les seves grans obres: Costa Brava Show, a banda d'una desena d'exposicions d'altres influents fotògrafs. Cita única i ineludible al nostre país pels amants i afeccionats a la fotografia, es podrà veure en diversos espais de la vila, des del 4 d'agost fins al 14 d'octubre.
Un operari muntant l'exposició “Forced” de Pep Bonet dins la IXa Biennal, l'any 2016. Fotografia Enric Bruguera
Aleshores, un grup d'entusiastes de la fotografia, però per sobre de tot, apassionats per un tipus de foto plenament emocional; on en una sola imatge es poden explicar experiències i interessos universals, van posar els seus ulls en el fotògraf, Xavier Miserachs, que durant els darrers anys de la seva vida es va establir a Esclanyà, un petit poble al llindar de Palafrugell, que pertany al municipi de Begur.
Públic visitant una exposició dins l'espai Bòbila Vella durant la Xa Biennal, l'any 2018. Fotografia Josep Lois
D'aquesta manera, el 1998, poc després de la seva mort, es va crear la Comissió organitzadora de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. Constituïda per fotògrafs i persones dedicades al món de la gestió cultural, a banda de diversos col·laboradors que participen mitjançant la prestació d'obres, la producció d'exposicions i en el comissariat, així com en la cessió d'espais expositius; tant de l'àmbit públic com del privat.
Autoretrat realitzat l'any 1957. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Xavier Miserachs Ribalta va néixer a Barcelona, el 2 de juliol de 1937, en plena Guerra Civil Espanyola. Fill d'un hematòleg i d'una bibliotecària, va penjar els estudis de medicina en l'últim any de carrera per poder-se dedicar professionalment a la fotografia. Es va iniciar alternant treballs per encàrrec, juntament amb les seves obres d'autor que més endavant compilaria en llibres com ara Barcelona en blanc i negre (Ed. Aymà, any 1964) amb més de 400 fotografies, relatant la incipient recuperació econòmica dels anys seixanta a la capital catalana i Costa Brava Show (Editorial Kairós, any 1966).
Grup de pescadors a Roses, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
També va exercir de reporter per a diverses revistes i va publicar nombrosos reportatges en diaris com ara La Vanguardia. I va ser així com va tenir la sort de poder presenciar esdeveniments històrics com ara “el Maig del 68”, el cèlebre Londres dels Beatles i fins i tot, la “Primavera de Praga”. A banda de viatjar per un gran nombre de països i realitzant reportatges, també es dedicà al fotoperiodisme i a la fotografia editorial.
Detall d'un carrer a Londres, l'any 1957. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Cal posar-se en la pell del fotògraf i en el context de l'època; època en què el nostre país s'estava transformant de manera profunda, arran, lògicament, pel desenvolupament a marxes forçades del turisme. Aleshores, Miserachs es va convertir en un exponent de les aportacions artístiques als anys cinquanta i seixanta, període fronterer que va sintetitzar l'evolució cap a la maduresa del mitjà fotogràfic i que marcaria moltes tendències que seguirien després.
Platja de Tossa de Mar, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Costa Brava Show o aquells estius del boom turístic, és la recopilació de vuit estius (del 1958 al 1966) durant els quals Miserachs va retratar la Costa Brava de manera impulsiva; càmera en mà i amb la seva moto, amunt i avall fotografiant tot el que transcorria al seu pas. Des de virginals platges de la seva estimada Palafrugell, bous de pescadors de Blanes, festes esnobs als apartaments privats de Cadaqués, turistes pioners d'un inconegut Lloret, grups de dones rentant l'aixovar a mà als safaretjos públics de Tossa de Mar o el mercat setmanal dels diumenges a Sant Feliu de Guíxols, entre d'altres.
Home carregant caixes al mercat del Born, l'any 1962. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Miserachs no va escatimar rodets; va fer al voltant de 4.300 fotografies en blanc i negre que es varen convertir en un foto-llibre d'unes 150 imatges, amb un pròleg de l'escriptor local Josep Pla i textos de Manuel Vázquez Montalban i Peter Coughtry. Costa Brava Show, amb els anys, s'ha convertit en autèntic material de col·leccionista, ja que no s'ha reeditat més i trobar-ne un exemplar no és gens fàcil. El preu que es pot arribar a pagar a la revenda està als voltants dels 200 euros.
Policia i parella en moto a Tamariu, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Als retrats se'ns apareixen dos mons que conviuen aparentment; com el que és vell i el més innovador, com el color amb totes les seves gammes i el blanc i negre absolut. Platges arrebossades de pells torrades lleugerament tapades amb reduïts biquinis o dones guarnides amb mocadors negres al cap, munions de cartells publicitaris que anuncien les properes sortides dels Cruceros que alhora conviuen amb els de les «corridas» de toros de torn. Aleshores, Miserachs tenia només 30 anys i vivia un dels seus moments més dolços. Els coordinadors de la Biennal, Enric Bruguera, Maria Planas i Lluís Català, sota el vistiplau de les filles del fotògraf, Mar i Arena, han rescatat per poder ser exposades, 25 imatges del llibre Costa Brava Show.
Home saltant a una embarcació de pesca a Lloret, l'any 1965. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs
Xavier Miserachs, va morir a l'edat de 61 anys arran d'un càncer de pulmó. Va obtenir la Creu de Sant Jordi el mateix any de la seva mort, el 1998. Va publicar diversos llibres de fotografia a banda d'un extensíssim arxiu que actualment es conserva al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, constituït per aproximadament unes 80.000 imatges fotogràfiques (60.000 negatius i 20.000 diapositives) juntament amb quaderns, documents i la biblioteca personal del fotògraf.
«… El fotógrafo no tiene una clase social concreta que lo acoja. No es ni un obero ni un empresario, ni un finolis ni un granuja, pero es capaz de desempeñar cualquiera de estos papeles y muchos más. Para mí, el fotógrafo practica siempre el transfuguismo social.»
Xavier Miserachs (1937-1998)
Espai Bòbila Vella on convergeixen exposicions de diversos fotògrafs durant totes les edicions de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs
--
Per saber-ne més:
Memòries de la Costa Brava. Fotografies F. Català-Roca i Xavier Miserachs. Lupita Books, SL, any 2005.
%20(1)_ok_mab.jpg)
_mab.jpg)
