Plaça Nova amb la torre de Can Moragas i la font, construïda al taller de Gustave Eiffel, 1908. Foto: Àngel Toldrà Viazo. Fons: AMP.

dimarts, 7 de juliol de 2020

Comiats d'estiu al «Night Club» La Raqueta. Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970 de Lluís Maimí Casanovas

Front marítim de Tamariu amb l'Hotel Janó (al mig). Postal d'Edicions Maria Casanovas [mare de Lluís Maimí, autor d'aquest article] i Cia. Autor: Pere Palahí Bach-Esteve. Anys 50. Arxiu Lluís Maimí.
«Recordo molt especialment les festes de tancament de temporada de La Raqueta dels anys 1963, 1964 i 1965, potser per la implicació directe que els cambrers de l'Hotel Janó hi vàrem tenir. En els decurs d'aquells anys, a banda de la programació de rigor, a vegades els cambrers acabàvem organitzant una petita sorpresa per als assistents a la vetllada. Això sí, sempre amb la vènia dels propietaris, ja que entre els tres socis propietaris del local La Raqueta i la direcció de l'Hotel Janó hi havia un vincle molt estret.

A la festa de final de temporada, que va tenir lloc a La Raqueta el 28 de setembre de 1963, segons el programa que l'anunciava i que m'ajuda a clarificar els meus records, hi tocava el conjunt Miami, i com a plat fort, hi havia l'actuació flamenca "Flora y los Duende" [sic] i també la d'altres intèrprets sensacionals.

Fulletó publicitari de vacances a la Costa Brava, 1961. Fons: Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).
Amb ulls d'ara sorprèn la retòrica de reclams publicitaris d'aquella època. Aconseguiria atreure clientela ara una invitació com aquesta?: "La Raqueta de Tamariu, el mejor de los Clubs de noche, agradeciendo las atenciones recibidas de sus clientes y favorecedores, tiene el honor de ofrecerles una sensacional fiesta de fin de temporada"? O bé: "Gran batalla de serpentinas y confetti con intervención de todos los clientes." "Sensacionales concursos de Twist, Rumba, Tango y Pasodoble torero." "La Raqueta obsequiará a todos sus clientes con un típico cremat".  

Festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta de Tamariu on cambrers i cambreres dels hotels Janó i Tamariu amenitzaven part de la festa amb actuacions diverses, 1963. Arxiu Lluís Maimí.
En llegir-ho no puc evitar de pensar en l'informatiu setmanal franquista No-do, que ens passaven aleshores a cada mitja part de les vetllades de cinema. És justament en aquest programa de fi de festa de l'estiu del 1963, que hi descobreixo aquest anunci: "Brillantísimo fin de fiesta con la presencia del destornillante cuadro flamenco JERÓNIMO (99 veces internacional): guitarrista (Sólo un dedo); rumbero (El Tiritití) ; cantaor (El Gafe); bailaor (El Diente), con la colaboración de las autentificadas primeras figuras del baile español (999 veces internacionales): La Ñiña (1a bailaora); La Rasquiña (2a bailaora); La Soñadora (3a bailaora)". Bé, doncs, ara ja puc descobrir el pastís i us anuncio que aquesta part, en realitat, anava a càrrec dels cambrers i cambreres de l'Hotel Janó i un de l'Hotel Tamariu. Quina gresca! Cap de nosaltres sabia tocar la guitarra, ni cantar, ni ballar flamenc. Però el cert és que vàrem saber divertir, i molt a "los señores clientes y favorecedores de La Raqueta". En "Jerónimo" era en realitat un dels tres socis del Night Club; el guitarrista "Sólo un dedo" era un servidor de vostès; el rumbero "el Tiritití", en Toni "el Choyo"; el cantaor "el Gafe", en Bartolo; el bailaor "El Diente", en Miquel; i las bailaoras "La Niña", "La Rasquiña" i "La Soñadora", la Roseta, la Susi i una noia el nom de la qual ara no recordo...

Tal i com deia el programa, això sí que va ser "un derroche de luz y desbordante alegría en el final de fiesta de La Raqueta de Tamariu", si més no per a nosaltres que hi vàrem posar la guinda. 

Fi de festa esbojarrada al Night Club La Raqueta. Una merienda de negros caníbales, 1964. Arxiu Lluís Maimí.
El fi de festa del setembre de 1964 va ser d'allò més políticament incorrecte que us pugueu imaginar. Uns quants cambrer i cambreres vàrem irrompre a l'interior del local fent paròdia d'un grup de caníbals. Pintats de negre i amb cara de famèlics, varem acabar agafant una persona d'una de les taules i la vàrem posar dins d'una olla amb un foc de mentida a sota. Tot plegat va ser un veritable descontrol, ja que al final, en una mena de dansa endimoniada, hi va acabar participant tota la gent de la sala.


Programa de la festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta amb l'actuació de la ballarina de flamenc la "Morucha", amenitzada per Manel Bisbe, l'anomenat Gitano de la Costa Brava, 1965. Fons: AMP.
La darrera festa que recordo, la del 14 de setembre de 1965, potser va ser la més sonada de totes, ja que la batuta de l'acte d'homenatge i comiat de la "bailaora" de flamenc la "Morucha", la portava en Manel (Manel Bisbe), el famós Gitano de la Costa Brava, tal com l'havia batejat la també famosa "bailaora" Carmen Amaya. 

Manel Bisbe havia fet amistat a Barcelona amb la "bailaora" Carmen Amaya, que el 1957 s'establí a la Costa Brava, i és aleshores quan es comença a deixar veure per l'Hotel Llafranc, on hi balla de manera improvisada per a turistes i clients. Un dia d'estiu de 1965 la "bailaora" li va dir a en Manel: "Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados". En aquesta sonada festa, Carmen Amaya va regalar una medalla d'or a en Manel, proclamant-lo el "Gitano de la Costa Brava". (n. de l'a. d'aquest blog).
En Manel havia guarnit un palanquí amb flor blanca i esparreguera, lliris i clavells vermells i una dotzena de colomins, que volaven a l'entorn, lligats curts amb cintes de colors. Els camàlics érem quatre cambrers, vestits tots amb unes túniques blanques que ens arribaven fins als peus i uns turbants que a penes ens deixaven veure els ulls. En Manel anava davant de tot fent de mestre de cerimònies, presentant majestuosament la "bailaora" com si fos una reina. Jo, que anava a la part de davant, veia perfectament la cara de circumstàncies de la "Morucha" que intentava fer el seu paper tota l'estona, però que, tan bon punt no va acabar la passejada, va guillar del palanquí ben esperitada i es va refugiar al camerino.  

Festa homenatge i comiat de la "bailaora" la "Morucha" al Night Club La Raqueta, 1965. Fons AMP. Col·lecció Eduard Bofill Blanch.
Els portadors del palanquí de la "Morucha". Els cambrers: Bartolo, Toni el "Chollo", Carlos i Lluís. Arxiu Lluís Maimí.
Acabada la sessió, els malaguanyats colomins havien quedat lligats al cadafal, que va quedar endreçat darrera l'escenari. Com que eren aprofitadors, vaig proposar que cada un de nosaltres se n'emportés tres d'amagats a la pitrera. Hi van estar d'acord, però sense saber on posar-los, al final els vàrem haver d'encabir dins dels tres calaixos de la meva tauleta de nit, en la proporció de quatre colomins per calaix. Vaig anar a dormir sense que se m'acudís advertir ningú. L'esglai que va tenir la meva mare, l'endemà, quan tot endreçant l'habitació va sentir sorolls dins la tauleta de nit, va ser de campionat. Un cop calmada, en explicar-li que es tractava d'aprofitar els colomins, va decidir col·laborar. Ella els mataria, però plomar-los ni pensar-ho. Al vespre hi va haver reunió general i els galifardeus vam decidir que plomaríem els ocells. Tothom en va quedar fart, de plomar!

Con faldas y a lo loco! El protagonista d'aquesta història, Lluís Maimí Casanovas, una nit que es va vestir de dona al bar de l'Hotel Janó, per tal que els clients s'ho passessin bé i no se n'anessin als bars de la competència. Arxiu Lluís Maimí.
L'àpat, que es va fer un una petita cuina dels apartaments que regentava la meva mare, va ser tot un èxit. El "catxoflino" de colomí que va cuinar ma mare va resultar excel·lent. El problema va venir després, quan es va embussar el lavabo amb les plomes que els meus tres companys, sense rumiar-s'ho gens, havien fet desaparèixer a través de la tassa del vàter. El disbarat es va descobrir quan el paleta, en rebentar la canonada, va començar a trobar les plomes dels colomins d'en Manel Bisbe. En va omplir dues galledes sense que mai ningú no endevinés com carai havien pogut haver arribat als apartaments per acabar embussant les clavegueres!»

Lluís Maimí Casanovas
Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970. Publicació, març 2020

Punts de venda a Palafrugell: Papereria Pilar, Llibreria l'Esquitx i Llibreria Costa Brava. A Tamariu: Botiga Patxei. PVP: 12€.

catxoflino m. 1 Acompanyament culinari. Plat a base de tall i verdures tallades fines i cuites fins a la seva caramel·lització. 2 Plat preparat a base de sobres d'altres menges. Dit també catxofino.
palanquí. m. Aparell de transport semblant a una llitera. Conegut també com civera o civira
*Definicions extretes del llibre: Coses sentides, El parlar de Palafrugell, Maria Bruguera Martí i Carlos Serra Mayoral. Edicions Baix Empordà, 3a edició 2019

--
Per saber-ne més: 
  • Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Unland, Annie. Edicions Baix Empordà. 2008
  • Comparar a Dios con un gitano: Fuego en las pestañas. La Morucha
  • Primers records dels estius. Calella de Palafrugell 1945-1955. Maimí Casanovas, Lluís. 2019
I per escoltar-ne més:
  • Galas del sábado, TVE directe, 24-05-1969. Baile por alegrías, la "Morucha"
  • Que me mareo, RCA Victor, 1971, la "Morucha" 

24 comentaris:

  1. ...anime Maria per continuar tu bloc,amb relat que ens transporten a temps junys i fer-nos gaudir de nostàlgia i bons recorrs...
    Salutacions.
    Joan Pere.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan Pere, tu sempre fidel a les "Històries"... És veritat que ja feia quatre mesos que no havia escrit res, però he tingut temps de llegir molt durant el confinament.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  2. Sols puc dir una cosa.... Fantàstic!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Sílvia. M'encanta que t'agradi! Son històries "d'abantes" [que deien les nostres àvies]

      Suprimeix
  3. Es fantàstic tot el que escrius , continua així 👏👏😍

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest post en concret, tal i com explico al principi, és escrit i extret del llibre de Lluís Maimí Casanovas Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970, on hi ha un recull de les vivències de l'autor durant els anys que va treballar de cambrer a l'Hotel Janó de Tamariu.
      Una lectura amena, divertida que et trasllada a aquells anys dels primers estiuejants, pocs i tractats a cos de rei...
      Moltes gràcies pel teu comentari!

      Suprimeix
  4. Genial María, tenia tenia moltes ganes de tornar- te a llegir. Sempre aprenc coses dels teus escrits. . Moltes gràcies espero continuar gaudint les teves històries d' aquest passat tan significatiu.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Olga! És veritat que m'hagués agradat de viure aquests primers anys del turisme a casa nostra.
      Per sort, vaig enganxar els 70 i 80 que també varen ser meravellosos, doncs a partir dels 90 el concepte i les dimensions varen fer un canvi rellevant perdent l'essència genuïna inicial.

      Suprimeix
  5. Molt bé, Maria!
    Jo recordo que, quan era molt petita, a La Raqueta hi havia hagut actuacions dels artistes més famosos del moment, però mai no havia sentit a parlar de tot aquest batibull (per no dir-ne presa de pèl) que muntava la gent d'aquí per ensarronar turistes.
    M'he fet un fart de riure amb el "tablao" que varen muntar sense tenir-ne ni idea... Com devia sonar? El guitarrista no sap tocar la guitarra, les "palmas" devien anar per lliure, els "cantaores" ole, ole! i el "zapateao" devia semblar una cuina a ple rendiment... Sense deixar-nos els noms dels artistes, que també són ben trobats! No sé pas què donaria per veure-ho per un forat!
    La caldera dels caníbals devia semblar un Rambo a l'antiga, i allò de les plomes dels colomins (amb la prèvia dels calaixos) és senzillament genial!
    Haig d'anar a comprar el llibre i llegir-lo, perquè aquestes anècdotes sembla que no puguin ser!
    I el Gitano, que tots sabem que ni boig ni gitano, pagant-se el títol i vés a saber què més per atreure el personal: i que se'n va ben ensortir, que no hi havia foraster que no passés per allà!
    I en Lluís, per cert molt guapa a la foto "con faldas y a lo loco"! I me l'imagino com a cap de protocol i miro les fotos... i em faig un fart de riure! I la pobra mare caçant coloms per la casa! De guió de pel·lícula! I les plomes sortint de les canonades, més o menys impregnades... I la cara del pobre paleta!
    Tota manera, sentint les actuacions a la tele dels raquetistes, suposo que tot devia sonar poca diferència...
    Molt bé, Lluís, aquestes històries s'han de saber, ni que sigui per poder riure del mort i de qui el vetlla!
    I molt bé, Maria, per recuperar-ho i ambientar-ho!
    Per cert, no en podríem fer una rèplica? Jo ja seré "La niña de la Torta" i entrant envoltada de coloms i gent embetumada, cantaré "Aaaaaaaiiiiuuuu"!
    Marta Blanch

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marta! Doncs jo el tip de riure me l'he fet llegint el teu comentari!
      Ja t'hi imagino a tu fent de "la Niña de la Torta", amb els coloms (empaitats de l'iclèsia de la parròquia) i cantant per "soleàs"...
      També no sé què donaria per poder-te veure, però no per un forat, sinó per fer-te companyia i passar una bona estona plegades emulant aquells anys, aquells meravellosos anys dels primers turistes.
      Moltes gràcies Marta!

      Suprimeix
  6. Molt be Maria, ets una cracs, m'encanten les teves histories a més que ens transportes a diferents èpoques, realment ens transportes amb l'ambient incorporat, estar clar que per passar-ho be domes cal, les ganes i l'entusiasme, i s'ho passaven be, gracies per el teu temps no deixis d'escriure

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Katy, moltes gràcies pel comentari, però el que m'agrada més és que que t'agradin tant aquestes històries i que et transportin a un temps i a una manera de ser que ni tu ni jo quasi vàrem aconseguir... Què cert quan dius que ben poc necessitaven per per passar-s'ho bé, i avui en dia tot ha canviat tan ràpidament...
      Una abraçada i records a en Joan!

      Suprimeix
  7. Quina sort que ens quedi aquest recull d'informació i de records!
    Això ens fa veure com ha canviat aquest món del turisme, més impersonal i possiblement amb menys capacitat de gaudir del moment.
    En fi, direm que són altres temps i ho deixarem així.
    Gràcies per l'estona entretinguda que he passat mentre ho llegia.
    Anna V.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí Anna, se'n podria fer una tesi amb l'evolució del turisme...
      Moltes gràcies pel teu comentari i per estar sempre aquí!

      Suprimeix
  8. Fantàstic Maria.! Et trobàvem a faltar. M'alegra que tornis a escriure amb tanta força i energia. Va perfecte i m'agrada llegir-ho acompanyat amb la música de fons de la Morucha. Magnific relat, moltes felicitats.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. ..., tu ja saps el que m'ha costat tornar a escriure...
      Sí que és diferent i més amè de llegir els articles acompanyats de música relacionada i aquesta, en aquest cas, em va costa força, doncs no hi ha quasi gens de material de la "Morucha" a Internet...
      Joan, moltes gràcies per la felicitació i els ànims i espero en candeletes la teva nova entrada al teu blog Moià d'abans!

      Suprimeix
  9. Oh Maria!!! Boníssim tenies raó l altre dia que hem deies que em deies quan ho llegeixis riuras molt, molt bo !!! I lo bé que s ho passaven !!! Com sempre una bona història recuperada que ens expliqués tant bé !!! Merci. Susi

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies Susi per estar sempre a punt de llegir-ne una de nova i, sobretot, de gaudir-ne!

      Suprimeix
  10. Les històries de l'Empordanet són acollonants; és un anecdotari inacabable i sensacional.
    I tu Maria les escrius de meravella; gràcies per fer-nos passar aquestes bones estones tot llegint i recordant la nostre infantesa i joventut.
    Un dia que ens veiem recorda’m que et parli del “dancing” que hi havia a la baixada de Llafranc i que es deia “El Jardín” amb el seu encarregat Toni “betes”, que li deien així perquè sempre portava descordades les betes de les espardenyes d’espart que portava.
    Hi va començar a ballar un noiet que després va ésser Antonio Gades...
    Una abraçada ben forta!
    Ricard Solà

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ricard, m'encantarà que m'expliquis històries del "dancing El Jardín" que sí que recordo al tal Toni "Betes", però molt de lluny, doncs jo era una nena i no hi havia entrat mai, encara que, aleshores, a Llafranc ens coneixíem tots...
      Moltes gràcies pel comentari i seguir-me en la distància.
      Records a tota la família!

      Suprimeix
  11. Quina imaginació i sentit de l´humor en temps dificils !!!
    Gràcies pel reportatge Maria

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí Isabel... Al mal temps, bona cara!
      Moltes gràcies i records a tota l'estimada família.

      Suprimeix
  12. Es curiós com n'eren d'enginyosos i creatius en aquells anys, tot i els pocs recursos econòmics dels que disposaven. Com buscaven la manera d' engrescar els turistes en aquelles nits d'estiu. I es que els catalans som gent emprenedora i negociant. Tot i que alguns també eren una mica salvatges. Pobres colomins! Quines idees tancar-los en uns calaixos! Avui en dia a ningú li passaria pel cap. Però és clar aquells ocells es tenien d'aprofitar... I cap a la cassola!
    Un text molt entretingut, les imatges genials, llegint-ho un es transporta a l'època!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Marta, aprofitar-ho tot: colomí, colom o el que fos, però llençar, res de res i suposo que manca de recursos aguditzava l'enginy més inimaginable.
      De totes maneres, sí que en sabien d'ensarronar als pobres turistes... Tot per fer-los quedar i que no se n'anessin al bar de la competència.
      Moltes gràcies Marta per estar sempre aquí i pels teus comentaris!

      Suprimeix