Raquel Gifre Gelpí. La tavernera de Calella

La Raquel i el seu fill Llibert Barrera a la barra de la taverna Ca la Raquel, l'any 1972. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

 

Na Raquel Gifre Gelpí va néixer a Calella de Palafrugell el 13 de novembre de 1913. Va ser una empresària que va regentar durant molts anys la taverna Ca la Raquel de Calella. Es va casar amb Francesc Barrera Planas, conegut com a François, pel fet que havia nascut a Reims (França), per bé que residia a Calella des dels dos anys de vida.

La Raquel davant la botiga de queviures, l'any 1969. Foto Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

Al local Ca la Raquel, que va començar com a botiga d'ultramarins per part d'un avantpassat del seu home —coneguda com a “ca sa noia Rita” — s'hi podia trobar de tot; des de menjar, productes de drogueria, espardenyes o gel. I a la rebotiga hi havia tres botes: una de vi, una de rom i una de conyac que es venia tot a granel. La Raquel, que mentre ajudava a la seva sogra a la botiga, anava compaginant la feina de dependenta amb treballs de modista, va decidir, amb l’ajut inestimable del seu fill Llibert, de convertir la botiga de queviures en una taverna (ja que es va quedar vídua molt jove). Reemplaçant els taulells i el mobiliari de la botiga, substituint-lo per unes taules de fusta, i quan va començar el fenomen turístic a Calella hi varen muntar una barra, convertint el local en una taverna amb cara i ulls, que a causa dels impagaments, l’any 1958, varen decidir dedicar-se de ple a l'hostaleria.

Ca la Raquel, doncs, va esdevenir un punt de trobada per als mariners dels rodals i un dels establiments més emblemàtics de Calella durant molts anys, i no només per a la seva immillorable situació, sinó pel caràcter i la personalitat de la seva mestressa. La Raquel tenia una gràcia innata, que combinada amb el seu do de gens, feien que tingués la clientela assegurada. Dona alegre, extravertida, valenta, lluitadora i treballadora com cap, tancava a hores petites i a cap hora ja tornava a ser al peu del canó… Va ser la musa que va inspirar a Josep Bastons i Carles Casanovas per a la famosa havanera Lola la Tavernera.

«Corre, Lola, posa'm un got de vi,
i et cantaré una cançó»

Amb el pas dels anys i amb ple boom turístic a Calella, Ca la Raquel va anar ampliant clientela i, a banda dels assidus pescadors i la gent de la vila marinera, van començar a anar-hi els treballadors de la construcció i estiuejants; tant nacionals com estrangers. En aquell local d’ambient familiar i relaxat, també s’hi trobaven altres personatges de Calella, com ara en Marcel·lí Simón, Marcelino Tort (veure entrada Marcel·lí Simón Massó, en “Marcelino Tort” de Calella, que va voltar per tot el món), que era un dels millors amics de la tavernera. Amistat que li venia del seu home François, amb qui havien compartit l'art de la pesca a l’encesa.

La Raquel a la font de la plaça de Sant Pere de Calella, l'any 1969. Foto Ferran Muñoz. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

La Raquel va ser una de les primeres dones de la zona que es va treure el carnet de conduir. Es va iniciar amb un Seat 600, que no va servir gairebé mai i el va regalar al seu fill Llibert. Davant del fracàs del cotxe, se'n va anar a comprar una Vespa que també va ser un altre fracàs, ja que el primer cop que la va agafar, es va encastar contra els plataners del davant de casa seva. Amb tot això, no va voler conduir mai més. Dona altruista, ajudava en l'organització de totes les festes que es feien a Calella i contribuïa confeccionant les disfresses dels carnestoltes. També va escriure en una llibreta, infinitat de pensaments carregats d'amor, però també d'odi contra la Guerra Civil, que la va separar del seu estimat “François” durant molt de temps.

La Raquel participant en la rua de la Festa Major de Sant Pere de Calella, el 30 de juny de 1996. Foto Paco Dalmau

En una època en què el contraban de tabac estava a l'ordre del dia, la Raquel col·laborava de manera acèrrima amb els contrabandistes, estant a l'aguait de la Guàrdia Civil que no deixava de patrullar pel poble. La taverna, però, també era parada obligada dels mateixos guàrdies per fer-hi el toc, i tot fent la partida en una taula, no s'adonaven que a sota hi havia els paquets de tabac ben camuflats.

Ca la Raquel es va convertir en la segona residència del cantaire i acordionista Alejandro Ungé Mulà, Candro, fuster de Calella, casat amb Justa, la germana de la Raquel, on anava als capvespres a cantar-ne pels parroquians que s’hi trobaven a sopar. A més, es considerava que la taverna era de visita obligada per aquells qui volien gaudir d’un bon àpat de torrades amb anxoves —salades per la mateixa Raquel—, beure un bon cremat i ser espectadors de luxe d'una autèntica i genuïna cantada d'havaneres.

La Raquel remenant el cremat amb Mèlio Vicens, Francesc Ramon Xiqui, Càstor Pérez (guitarra en mà) i Irineu Ferrer Mineu. Les voltes de Calella, 15 de setembre de 1984. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Paco Cardona Pellicer - Taverna La Bella Lola

La Raquel es va jubilar l'any 1990 a l'edat de 76 anys, però no va deixar mai de freqüentar el seu local. Set anys més tard, el 13 de gener de 1997, a l'edat de 83 anys, va morir de sobte. I després d'haver estat incinerada, les seves restes varen ser embarcades en un veler i escampades entre Roques Planes i El Golfet, en companyia de la seva família, un bon grapat d'amics i un grup de cantaires d’havaneres, que li varen dedicar una última i sentida cantada.

«I com cada vespre la tavernera encisadora
Espera el galant que com cada nit, l'ha d'enamorar
Amb la guitarra i un got de vi
Cantarà alegre tota la nit
Cançons de Cuba, cants de mulates i blau marí»

 

A hores petites De matinada. Molt tard.
A cap hora Excessivament aviat, en el sentit horari.
Cremat m. Beguda alcohòlica per beure's calenta elaborada amb rom, aiguardent de canya, canyella en branca, pela de llimona, sucre i cafè en gra.
Pesca a l'encesa És un art de pesca nocturn que en encendre foc, els peixos, atrets per la resplendor i qui sap si també per l'escalfor, s'acosten i pugen fins a la superfície, moment en què els pescadors aprofiten per capturar-los.

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

 

--
Per saber-ne més:

• I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Lluís Poch i Enric Serra. IPEP, Ajuntament de Palafrugell. Any 2017
  

 

I per escoltar-ne més:

• Lola la tavernera. Grup Port Bo

Marcel·lí Simón Massó, en "Marcelino Tort" de Calella, que va voltar per tot el món

En Marcel·lí Simón a la taverna de la seva amiga Ca la Raquel de Calella de Palafrugell

El 27 de desembre de 1912, naixia en una casa gran, estratègicament ubicada a Calella de Palafrugell, Marcel·lí Simón Massó, conegut per en Marcelino Tort. Els seus pares treballaven al camp i a la vinya de la família, però al cap de pocs anys del naixement de la seva germana petita, Flora, varen quedar orfes de mare i havent de deixar d'anar a estudi en Marcel·lí va començar a treballar a la vinya per ajudar al seu pare.

 

I així van anant passant els anys, fins que va ingressar com a voluntari a la Marina per fer el servei en temps de la República. Va navegar per Cartagena, Cadis, el Ferrol, Palma de Mallorca, Eivissa... Més endavant, el varen dur a la conquesta de l'Ifni (al sud-oest del Marroc), formant un batalló amb el torpeder Dato i el vapor Almirante Lobo, sota les ordres del capità Pedro Nieto Antúnez: —«El moviment no va tenir èxit i un grup de set mariners, després de la temptativa, ens vàrem retirar en una barcassa. Així va ser el meu servei militar».

Provisions, bestiar viu, homes, carbó, aigua dolça, armament, municions i més, eren carregats, transportats i lliurats per aquells vells vapors multimisió. Un dels més destacats exemplars, construït per encàrrec a Anglaterra, fou el vaixell vapor Almirante Lobo

De tornada a Calella va continuar ajudant al seu pare fins a l'esclat de la Guerra Civil. Un nou destí el va dur cap a França, va participar en la batalla de Terol i també a la de l'Ebre i el tornaren destinar a Ciudad Real per preparar-los per a la gran lluita final: —«Els bombardejos no paraven. Va ser una carnisseria. Només ho sap qui s'hi va trobar». Per sort en Marcel·lí va poder tornar a casa seva sa i estalvi, però hi va trobar molta misèria i aleshores va decidir de tornar a ajudar al seu pare al camp fins que aquest va morir, l'any 1954. A partir d'aquest moment, va començar a fer les coses a la seva manera i amb 45 anys, es podria dir que la seva vida va fer un tomb radical.

Qui no recorda la sèrie de televisió dels anys 70 i 80 Vacaciones en el mar (The love boat)... Doncs en Marcel·lí, a banda de nombrosos viatges arreu, va fer tres voltes completes al món d'aproximadament tres mesos cadascuna, a bord de luxosos creuers i transatlàntics com el Pacific Princess de la mítica sèrie. Cal destacar que va ser membre VIP d'honor de la companyia Costa Cruceros, on sempre va tenir un tracte preferent; compartint taula amb els capitans i, fins i tot, es diu que va arribar a tenir un afer amb una marquesa italiana que es volia casar amb ell. 

El vaixell de luxe Costa Magica de la companyia Costa Cruceros atracat al Port de Barcelona

Per poder voltar pel món, en Marcelino s'ho va haver de guanyar a pols. Va començar de fer algun caleró amb els primers estiuejants que arribaven a Calella, vinguts en la gran majoria, de Barcelona. A l'horta de cal Tort s'hi collien els millors pèsols de la comarca. Indispensables per fer una bona sèpia o una cassolada amb congre, i com que la producció no donava per abastir a tothom, de bon matí en Marcelino agafava la bicicleta i se n'anava al mercat a comprar tots els que trobava. Podríem dir que de pèsols en venia més que no pas en collia. Però amb aquesta tàctica no es va fer pas ric. Diríem que, de moment, només en tenia per fer les menges.

En Marcel·lí a bord del Ramon durant una Cantada d'Havaneres a Calella de Palafrugell. Foto Paco Dalmau

Més endavant va comprar un petit bot, el Llibert. I com que Calella ja es trobava en ple boom turístic, va començar a fer de taxista pel mar, organitzant excursions per racons i cales del nostre litoral. Després va adquirir el llaüt Ramon, que el va fer arreglar per embarcar un major nombre de turistes. Negoci que va començar a rajar de valent, com també estaven fent en León Rovira amb la Paulina i en Juanito Piferrer amb la Gilda, ambdós pescadors de tota la vida de Llafranc (veure entrada La història de Gilda, d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua).

 

En Marcelino, en canvi, no es podia dir que fos un autèntic pescador, però sí que era un veritable expert en la pesca a l'encesa amb la fitora, ja que a banda de tenir un bon canell, coneixia fil per randa tots els recs dels llobarros, des del cap de Begur fins a la badia de Palamós, passant per l'Illa. En Marcelino Tort era, dons, un bon hortolà i un magnífic cuiner.  

 

Barques de pesca a la platja del Port Bo de Calella. A la dreta, un petit llaüt té un fester o teiera (recipient circular de ferro) per a la pesca a l’encesa. Josep Pla, a Aigua de Mar dins Bodegó amb peixos. OC, II (1950), fa una perfecta descripció de l’art de la pesca a l’encesa amb el “llagut del foc” com a protagonista, c. 1905-1915. Foto Baldomer Gil. Museu d’Art Jaume Morera

Del període de la pesca a l'encesa, també en va saber fer un altre reclam turístic, i a bord del Llibert hi va penjar un rètol en francès on es podia llegir: "Vous voulez aller à la pêche de la lumière. A L'AIRE", que ningú va saber mai què coi volia dir exactament. Home d'estil de vida independent i força anàrquic, retirava sempre tard i treballava quan li venia de gust. Els lloguers de vegades els cobrava, però d'altres ni això, i si sortia al capvespre pretenia cobrar en espècies, encara que fossin de mal rosegar... Això sí, amb en Marcelino Tort de guia, els turistes, però sobretot les turistes, s'ho passaven d'allò més bé.

I així que va començar a anar fletat, va començar a viatjar i anar més o menys lluny segons els guanys de l'estiu. Però l'home no es conformava amb poca cosa i cada vegada volia anar més i més lluny. I vet aquí que els terrenys a Calella varen començar a valdre una fortuna i en Marcelino ho va saber aprofitar.  

 

Marcel·lí Simón (esquerra) fent un cremat al bar La Vela de Calella amb els seus amics Rodolfo Candelaria (cullerot en mà) i Josep Maria de Vehí, anys cinquanta. Autor desconegut. Fons Àngel Fernández Parals

Primer de tot, va fer arreglar les cases de la família amb la finalitat d'obtenir-ne un bon lloguer i més endavant es va vendre l'horta del seu pare, en Tomàs Tort. I amb la butxaca plena a rebotir, el món se li va començar a quedar petit. El que era realment curiós, era que ningú mai s'assabentés dels seus projectes, i només els veïns més propers intuïen que en preparava alguna de grossa, quan veien els tres esmòquings estesos al carrer per tal d'exhalar-los abans de ser embotits a les maletes.

Així doncs, el primer gran viatge d'en Marcel·lí va ser arran de veure l'anunci en un diari: "Crucero ocho días. Transatlántico Guglielmo Marconi". Era pel Mediterrani i l'home es va il·lusionar. D'aquell primer creuer explicaria: —«Era tan còmode. Tot estava al punt; el menjar molt ben preparat, dues piscines, sales pel cafè, sales de joc on jo posava en pràctica la meva afició pels escacs i al vespre, la meravellosa sala de festes on cada nit hi havia espectacle. Em va agradar tant que l'any 1972 vaig embarcar rumb a Beirut visitant mesquites, diferents temples, les muntanyes sagrades i el casino de Beirut».

El transatlàntic Guglielmo Marconi fent escala al port de Sydney, Austràlia

Però la primera volta al món se li va presentar l'any 1975, on va llegir en un diari "Vuelta al mundo: —«Vam embarcar a Gènova direcció cap a l'Estret de Gibraltar (nou dies navegant). El vaixell era una ciutat flotant amb tres piscines, sis bars amb sales de festes, cine, església, hospital, botigues de tot, tota classe de jocs, el diari que volies i al moment... En arribar, vam embarcar amb més personal per dirigir-nos cap a Austràlia, seguint cap a Nova Zelanda, continuant cap a Tahití, Acapulco, rumb a Curaçao, creuar l'Atlàntic per arribar a Portugal cap a Sicília i desembarcar a Gènova on vaig agafar el Kanguro cap a Barcelona. En tinc un record inesborrable».

La segona volta al món la va fer el 1978, i si la primera vegada va passar per Sud-àfrica, Nova Zelanda, Haití i Acapulco, aquest cop la va fer des de Gènova, voltant cap a l'Índia, Singapur, Japó i San Francisco: —«Havíem de desembarcar a Anglaterra, però a l'entrada del canal de la Mànega amb un temporal de ponent de força 12, onades de deu a quinze metres i vents de més de 150 quilòmetres, el comandant va decidir de desembarcar els anglesos a Calais (França), però com que jo tenia l'anada i la tornada contractada des de Barcelona, vaig decidir de desafiar el mal temps i continuar el viatge per mar».

 

Certificat emès a nom de Marcelino Simón per haver visitat la Base Esperanza dins el territori argentí de l'Antàrtida, durant la seva tercera volta al món, el 9 de febrer de 1992

De fet, una vegada a bord dels luxosos creuers, en Marcelino feia una estratègia que no li fallava mai. El primer dia de navegació anava al bar de la coberta principal i convidava a una copa de cava a tots els assistents. Aleshores, els pròxims dies repetia la jugada a la resta de bars i, al cap de poc, tothom ja el coneixia, cosa que feia que a les elegants festes del creuer la presència d'en Marcel·lí Simón fos obligada. A més era un gran jugador d'escacs, joc que era només a l'abast de persones amb un cert intel·lecte. Aleshores, no era gens estrany que compartís taula amb membres distingits de la tripulació i gent de l'alta societat en infinitat d'ocasions.

De postals n'enviava a molta gent, però la primera era sempre era per a la seva enyorada amiga Raquel Gifre Gelpí ('la tavernera de Calella') a qui no va oblidar mai (veure entrada Raquel Gifre Gelpí. La tavernera de Calella). Com tampoc oblidaria la seva estimada terra, Calella; terra de cremats i havaneres, i així ho va proclamar sempre i arreu. Fins i tot, ho va fer escriure en dues plaques ceràmiques (que encara es conserven) a les façanes de la casa pairal i on hi hagué l'horta familiar.

 

 

Plaques ceràmiques que en Marcel·lí va fer posar a les façanes de l'horta i de la casa pairal. Una manera que el seu record perduri per sempre més en la seva estimada Calella. Foto horta Joan Dalmau Juscafresa, foto casa Maria Bruguera

 

En Marcelino va morir el 14 d'agost de 2008, a l'edat de noranta-sis anys. Uns anys abans, havia patit un ictus que el va deixar en un greu estat de discapacitat, sobretot en la parla. Aleshores, va haver de passar els darrers anys de la seva vida a l'Hospital Geriàtric de Palafrugell, privat del seu propi entorn i amb els records silenciats...

 

En una entrevista, en preguntar-li pel lloc més bonic on havia estat, va respondre sense pensar-s'ho dos cops: —«Calella de Palafrugell». Així, podríem dir que en Marcel·lí Simón Massó, conegut per en Marcelino Tort, va poder complir amb aquelles famoses dites catalanes que diuen: «Roda al món i torna al born» o bé «Rodaràs, rodaràs i a casa te'n tornaràs».

Epitafi: Propietat de Marcelino Simon que ha voltat tot el mon. Cementiri de Calella de Palafrugell, 9 de febrer de 2021. Foto Maria Bruguera

 

 

caleró m. Diners. A Palafrugell s'anomenen també pistrincs. 

embotir v. tr. Farcir un recipient fins que quedi ple i més voluminós que abans. 

exhalar v. tr. Ventilar, deixar que li toqui l'aire. 

fitora f. Forca de dues, tres o més dents de ferro que serveix per pescar, sobretot peixos grans i alguns mol·luscs.
fletat, anar Anar bé econòmicament, tenir diners. Dit també: anar bé d'armilla, anar gras o tenir més cuartos que puces.

menja f. Acte de menjar, alimentació. 

l'Illa f. TOP. Topònim usat per la gent de Calella per referir-se a les Illes Formigues.

rebotir v. tr. Emplenar. Omplir una cosa fins que no es pot omplir més.

rosegar v. tr. FIG. Assetjar sexualment a les dones, sobretot a les turistes estrangeres. D’aquí es va extrapolar el terme rosegador, individu que rosega. Un personatge pintoresc autòcton, de costums nocturns, que duu a terme les seves correries en platges i camins de ronda del litoral, amb l’objectiu de satisfer els seus instints amb turistes estrangeres. Molt de moda en els anys cinquanta i seixanta, però que ha anat experimentant una davallada amb la modernització del país.

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serral. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Trossets Compartits - Marcel·lí Simón, "Marcelino Tort"

 

--

Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué. Any 2017. [Esgotat]  

Blogs/Webs:

• Històries de mar: A l'encesa
• En visita de cortesía: Un barco de película: La serie de televisión Vacaciones en el mar
• Un barco de película: Serie, Vacaciones en el mar
  
• Línea de Vapores Tintoré: Historia de la Línea de Vapores Tintoré

 

I per escoltar-ne més:

• Què tindrà Calella - Havanera. Grup La Garota

•  Mediterraneo. Joan Manuel Serrat

Comiats d'estiu al "Night Club" La Raqueta. Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970 de Lluís Maimí Casanovas

Front marítim de Tamariu amb l'Hotel Janó (al mig). Postal d'Edicions Maria Casanovas [mare de Lluís Maimí, autor d'aquest article] i Cia. Autor: Pere Palahí Bach-Esteve. Anys 50. Foto Lluís Maimí

«Recordo molt especialment les festes de tancament de temporada de La Raqueta dels anys 1963, 1964 i 1965, potser per la implicació directa que els cambrers de l'Hotel Janó hi vàrem tenir. En els decursos d'aquells anys, a banda de la programació de rigor, a vegades els cambrers acabàvem organitzant una petita sorpresa per als assistents a la vetllada. Això sí, sempre amb la vènia dels propietaris, ja que entre els tres socis propietaris del local La Raqueta i la direcció de l'Hotel Janó hi havia un vincle molt estret.

A la festa de final de temporada, que va tenir lloc a La Raqueta el 28 de setembre de 1963, segons el programa que l'anunciava i que m'ajuda a clarificar els meus records, hi tocava el conjunt Miami, i com a plat fort, hi havia l'actuació flamenca “Flora y los Duende” [sic] i també la d'altres intèrprets sensacionals.

Fulletó publicitari de vacances a la Costa Brava de l'any 1961. Arxiu Municipal de Palafrugell

Amb ulls d'ara sorprèn la retòrica de reclams publicitaris d'aquella època. Aconseguiria atreure clientela ara una invitació com aquesta?: «La Raqueta de Tamariu, el mejor de los Clubs de noche, agradeciendo las atenciones recibidas de sus clientes y favorecedores, tiene el honor de ofrecerles una sensacional fiesta de fin de temporada"? O bé: "Gran batalla de serpentinas y confetti con intervención de todos los clientes." "Sensacionales concursos de Twist, Rumba, Tango y Pasodoble torero." "La Raqueta obsequiará a todos sus clientes con un típico cremat».  

Festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta de Tamariu on cambrers i cambreres dels hotels Janó i Tamariu amenitzaven part de la festa amb actuacions diverses, l'any 1963. Arxiu Lluís Maimí

 

En llegir-ho no puc evitar de pensar en l'informatiu setmanal franquista No-do, que ens passaven aleshores a cada mitja part de les vetllades de cinema. És justament en aquest programa de fi de festa de l'estiu del 1963, que hi descobreixo aquest anunci: «Brillantísimo fin de fiesta con la presencia del destornillante cuadro flamenco JERÓNIMO (99 veces internacional): guitarrista (Sólo un dedo); rumbero (El Tiritití) ; cantaor (El Gafe); bailaor (El Diente), con la colaboración de las autentificadas primeras figuras del baile español (999 veces internacionales): La Ñiña (1a bailaora); La Rasquiña (2a bailaora); La Soñadora (3a bailaora)». Bé, doncs, ara ja puc descobrir el pastís i us anuncio que aquesta part, en realitat, anava a càrrec dels cambrers i cambreres de l'Hotel Janó i un de l'Hotel Tamariu. Quina gresca! Cap de nosaltres sabia tocar la guitarra, ni cantar, ni ballar flamenc. Però el cert és que vàrem saber divertir, i molt a «los señores clientes y favorecedores de La Raqueta». En “Jerónimo” era en realitat un dels tres socis del Night Club; el guitarrista “Sólo un dedo” era un servidor de vostès; el rumbero “el Tiritití”, en Toni “el Choyo”; el cantaor “el Gafe”, en Bartolo; el bailaor “El Diente”, en Miquel; i las bailaoras “La Niña”, "La Rasquiña” i “La Soñadora”, la Roseta, la Susi i una noia el nom de la qual ara no recordo…

Tal com deia el programa, això sí que va ser «Un derroche de luz y desbordante alegría en el final de fiesta de La Raqueta de Tamariu», si més no per a nosaltres que hi vàrem posar la guinda. 

Fi de festa esbojarrada al Night Club La Raqueta. Una merienda de negros caníbales, l'any 1964. Arxiu Lluís Maimí

El fi de festa del setembre de 1964 va ser d'allò més políticament incorrecte que us pugueu imaginar. Uns quants cambrers i cambreres vàrem irrompre a l'interior del local fent paròdia d'un grup de caníbals. Pintats de negre i amb cara de famèlics, vàrem acabar agafant una persona d'una de les taules i la vàrem posar dins d'una olla amb un foc de mentida a sota. Tot plegat va ser un veritable descontrol, ja que al final, en una mena de dansa endimoniada, hi va acabar participant tota la gent de la sala.

Programa de la festa de fi de temporada al Night Club La Raqueta amb l'actuació de la ballarina de flamenc la “Morucha”, amenitzada per Manel Bisbe, l'anomenat Gitano de la Costa Brava, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell

 

La darrera festa que recordo, la del 14 de setembre de 1965, potser va ser la més sonada de totes. Ja que la batuta de l'acte d'homenatge i comiat de la “bailaora” de flamenc la “Morucha”, la portava en Manel (Manel Bisbe), el famós Gitano de la Costa Brava, tal com l'havia batejat la també famosa “bailaora” Carmen Amaya.

En Manel Bisbe havia fet amistat a Barcelona amb la “bailaora” Carmen Amaya, que el 1957 s'establí a la Costa Brava, i és aleshores quan es comença a deixar veure per l'Hotel Llafranc, on hi balla de manera improvisada per a turistes i clients. Un dia d'estiu de 1962, la “bailaora” li va dir a en Manel: —«Manel, quiero hacer una fiesta en el Hotel para nombrarte Gitano de la Costa Brava. Tu pagas y yo traeré a los invitados». En aquesta sonada festa, Carmen Amaya va regalar una medalla d'or a en Manel, proclamant-lo el “Gitano de la Costa Brava”. (n. de l'a. d'aquest blog)

En Manel havia guarnit un palanquí amb flor blanca i esparreguera, lliris i clavells vermells i una dotzena de colomins, que volaven a l'entorn, lligats curts amb cintes de colors. Els camàlics érem quatre cambrers, vestits tots amb unes túniques blanques que ens arribaven fins als peus i uns turbants que a penes ens deixaven veure els ulls. En Manel anava davant de tot fent de mestre de cerimònies, presentant majestuosament la “bailaora” com si fos una reina. Jo, que anava a la part de davant, veia perfectament la cara de circumstàncies de la “Morucha” que intentava fer el seu paper tota l'estona, però que, tan bon punt no va acabar la passejada, va guillar del palanquí ben esperitada i es va refugiar al camerino.  

Festa homenatge i comiat de la “bailaora” la “Morucha” al Night Club La Raqueta, l'any 1965. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Eduard Bofill Blanch

Els portadors del palanquí de la “Morucha”. Els cambrers: Bartolo, Toni el “Chollo”, Carlos i Lluís. Arxiu Lluís Maimí

Acabada la sessió, els malaguanyats colomins havien quedat lligats al cadafal, que va quedar endreçat darrere l'escenari. Com que eren aprofitadors, vaig proposar que cada un de nosaltres se n'emportés tres d'amagats a la pitrera. Hi van estar d'acord, però sense saber on posar-los, al final els vàrem haver d'encabir dins dels tres calaixos de la meva tauleta de nit, en la proporció de quatre colomins per calaix. Vaig anar a dormir sense que se m'acudís advertir ningú. L'esglai que va tenir la meva mare, l'endemà, quan tot endreçant l'habitació va sentir sorolls dins la tauleta de nit, va ser de campionat. Un cop calmada, en explicar-li que es tractava d'aprofitar els colomins, va decidir col·laborar. Ella els mataria, però plomar-los ni pensar-ho. Al vespre hi va haver reunió general i els galifardeus vam decidir que plomaríem els ocells. Tothom en va quedar fart, de plomar!

 

Con faldas y a lo loco! El camber Antonio López Sánchez i el protagonista d'aquesta història, una nit en què es va disfressar de dona al bar de l'Hotel Janó, per tal que els clients s'ho passessin bé i no se n'anessin als de la competència. Arxiu Lluís Maimí

 

L'àpat, que es va fer un una petita cuina dels apartaments que regentava la meva mare, va ser tot un èxit. El “catxoflino” de colomí que va cuinar ma mare va resultar excel·lent. El problema va venir després, quan es va embussar el lavabo amb les plomes que els meus tres companys, sense rumiar-s'ho gens, havien fet desaparèixer a través de la tassa del vàter. El disbarat es va descobrir quan el paleta, en rebentar la canonada, va començar a trobar les plomes dels colomins d'en Manel Bisbe. En va omplir dues galledes sense que mai ningú no endevinés com carai havien pogut haver arribat als apartaments per acabar embussant les clavegueres!»

Lluís Maimí Casanovas
Relats d'un cambrer a la Costa Brava. Tamariu 1959-1970. Publicació, març 2020

Punts de venda a Palafrugell: Llibreria papereria l'Esquitx, Llibreria Nollegiu i a través del mateix autor. A Tamariu: Botiga Patxei. PVP: 12 €

 

catxoflino m. 1 Acompanyament culinari. Plat a base de tall i verdures tallades fines i cuites fins a la seva caramel·lització. 2 Plat preparat a base de sobres d'altres menges. Dit també catxofino.
palanquí. m. Aparell de transport semblant a una llitera. Conegut també com a civera o civira.  

 

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

--
Per saber-ne més: 

• Àlbum de records 3, Hostes i Hostals. Annie Unland. Edicions Baix Empordà. Any 2008
• Primers records dels estius. Calella de Palafrugell 1945-1955. Lluís Maimí Casanovas. Any 2019

Blogs/Webs:

• Comparar a Dios con un gitano: Fuego en las pestañas. La Morucha

 

I per escoltar-ne mes:

• Que me mareo. RCA Victor, 1971. La Morucha 

•  Les touristes. Jean-Claude Annoux