L'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras

Doble arc de Sant Martí a l'església de Sant Esteve de Mont-ras. Estiu 2016

Breu introducció a l'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras

L'església Parroquial de Sant Esteve de Mont-ras, apareix esmentada per primera vegada en un document del segle XII, com a sufragània de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell, amb qui formava municipi. El temple actual, d'estil gòtic tardà, està construït sobre l'antic temple a la fi del segle XVI. 

Cel rogent pluja o vent des de l'església. Estiu 2017

Aleshores, l'església es va construir amb una doble funció: acollir la parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i com a fortificació, doncs se suposa que formava part de tota una xarxa defensiva de torres (Sant Sebastià de la Guarda, Calella, Llafranc i diverses masies fortificades de la zona) que avisava i protegia la població del litoral durant els segles XVI i XVII i que vivia sota la constant amenaça dels atacs corsaris dels germans Barba-rossa que venien de l'Alger. 

La part interior de l'edifici és d'estructura gòtica, d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada costat. El campanar, amb arcs de mig punt, té planta quadrada i acaba amb un pinacle piramidal amb quatre gàrgoles en forma cilíndrica. Compta amb dues campanes, recuperades per iniciativa popular (doncs les originals es varen fer fondre durant la Guerra Civil) que es diuen Maria Auxiliadora i Teresa del nen Jesús.

El campanar restà en silenci uns dies durant la gran nevada de 2010

L'historiador Francesc Montsalvatge Fossas (1853-1917) esmentà en un dels seus treballs d'investigació històrica, que hi havia existit un retaule de talla d'estil barroc, construït l'any 1792 i que contenia escenes de la vida i miracles de Sant Esteve, posteriorment daurat l'any 1800, que fou destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil.

Segle XVI. Anys de pirateria i d'inseguretat a les nostres costes

Amb els pirates, arriba la inseguretat per a béns i donzelles. Els parroquians esperaven els senyals de les torres veïnes per cridar el poble a l'empara de l'església. Entre les torres de Sant Sebastià de la Guarda i la de Calella, dominen una àmplia panoràmica de la zona costanera i de l'interior. Ambdues torres, en albirar a l'horitzó les galeres dels pirates i corsaris, enviaven ràpidament l'avís a la torre dels Moros (Torretes), al castell de Palafrugell, a la torre de can Colom i a l'església de Mont-ras.

Església de Mont-ras, al fons Palafrugell. Gran nevada del febrer de 1944

Els senyals de la Torre de Sant Sebastià (alçada sobre la muntanya del mateix nom a 165 m sobre el nivell del mar), era una eficient torre de guaita que advertia de qualsevol avistament. També a la torre de Vilaseca i a les torres del mas Borrull i del mas Espanyol de Santa Margarida. Des del castell de Santa Margarida, l'avís passava a la torre Roja i d'aquesta a les torres disseminades per la zona d'Ermedàs. Les torres de can Boera i de can Vilà també captaven l'avís del castell. Tant la torre del mas Fina com la de can Colom, podien emetre l'avís a la torre Simona de Mont-ras. Pel que respecte a la torre del mas Gorgoll i de can Joanola (can Prim), no compten actualment amb cap torre d'enllaç, no obstant, l'avís els havia d'arribar des de les torres d'Ermedàs, o des de les poblacions veïnes i a través d'alguna torre actualment desapareguda.

Les torres de guaita i de defensa de Palafrugell (1 a 12) i de Mont-ras (13 a 16)

1. Torre de Sant Sebastià de la Guarda              
2. Torre de Calella 
3. Torre del mas Borrull
4. Torre del mas Espanyol
5. Torre de can Vilà
6. Torre Roja
7. Torre del mas Petit d'en Caixa
8. Torre del mas Sureda
9. Torre del mas Fina
10. Torre de Vilaseca
11. Torretes (torre dels Moros)
12. Torre de can Boera 
13. Torre del mas Gorgoll 
14. Torre Simona 
15. Torre de can Juanola o de can Prim
16. Torre de can Colom

Aleshores, l'atemorida població es tancava a la nau superior de l'església, on en un darrer extrem podia convertir-se en un excel·lent baluard, vigilant l'avançament de l'enemic a través de les espitlleres (que són unes obertures a mode de finestra molt petites que hi ha al voltant dels murs) amb l'objecte de poder mirar i disparar sense ser vistos des de l'exterior, i del matacà o lladronera (espècie de caixa d'obra sòlida coberta que sobresurt a la part alta del mur sobre la petita rosassa i la porta principal d'entrada al recinte, orientada a l'oest) que s'emprava durant un setge o assalt com un lloc segur des del qual els seus defensors podien observar i atacar l'enemic a través dels seus orificis, llençant-los pedres, materials ardents (com peroles d'oliassa roent) i d'altres tipus de projectils.

Nau superior de l'església de Mont-ras. Foto Paco Dalmau Fàbrega. Festivitat de Corpus, 2019

Refent el matacà durant les obres de restauració del temple. Estiu 2011

La tradició popular: La llegenda del crit

Les històries de pirates i corsaris, han donat lloc arreu a un gran nombre de llegendes. Palafrugell i Mont-ras, no han estat l'excepció.

Reproducció fidedigne de la versió publicada per l'historiador local Ramir Medir Jofra (1889-1974) a l'article La piratería de las costas mediterráneas. Construcción de una torre vigía en el cabo de San Sebastián:

Vista actual de la cala del Crit amb les barraques de pescadors

«D'aquest llarg període de calamitats, ha existit fins als nostres dies una tradició referida a un abús brutal comès per pirates algerins i que es diu que va esdevenir en una casa propera  ala platja de Font Morisca, del terme de Mont-ras, que anem a exposar breument:

Una nit, prop de les dotze, una nau mora amb quinze pirates a bord, capitanejats pel ferotge Amara, cercava amagatall a la platja de Font Morisca. la nit era tranquil·la, els pescadors de Calella van creure sentir una remor llunyana de veus, però no podien saber de què es tractava. Una boira intensa impedia als pirates desembarcats a Font Morisca orientar-se. Al cap d'unes hores, ja estaven decidits a tornar a la nau, quan la veu esponerosa d'un gall va anunciar la proximitat del dia.

El cant del gall els va orientar i van anar a parar a una casa de conreu; i per obligar als seus habitants a obrir la porta, van calar foc a un paller enfront de la casa. L'amo, alarmat pels crits dels malfactors, havia amagat les dues filles, però al cap de poca estona va voler la fatalitat que fos descoberta la més bella d'ambdues, rossa, admirada pels joves de la comarca. El capità, en veure-la va pretendre emportar-se-la al vaixell, però davant la resistència i els crits d'auxili de la infeliç, que no va poder ser defensada pel pare a causa del nombre de malfactor, el capità, enfurit per la resistència de la jove, i per haver estat mossegat per ella en un dit, va muntar en còlera i amb el seu alfange va tallar el cap de la noia. El cos va restar en un lloc de la platja, que a causa d'aquest esdeveniment va ser anomenat després, El Crit.

Els familiars de l'assassinada van se fets captius, del qual captiveri van tornar anys més tard; i la casa va ser incendiada, més tard reconstruïda i va ser coneguda després amb el nom de "can Gall Perich", o "mas de Moros".»

Heus ací l'arma homicida, l'alfange(*) del capità Amara

Per saber-ne més:

• Noguer Gómez, Jaume. Alcoberro Pericay, Agustí. Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de Palafrugell i de Mont-ras. Col·lecció Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. 1a edició, abril 1998
• Martín Roig, Gabriel. Pirates i corsaris a l'Empordà. Farell Editors. 1a edició, febrer 2017
• Martín Serra, Miquel. Llegendes de mar de la Costa Brava. La Bisbal d'Empordà. Edicions Sidillà. 2a edició, abril 2013
• Serra Mayoral, Jordi. El darrer crit. Ànimallibres. Col·lecció L'Isard. 1a edició, març 2019
• Goigs i devocions populars. Goigs a sant Esteve. Mont-ras (Baix Empordà, Girona) 

(*)Foto alfange: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:MuseeMarine-sabre-p1000456.jpg