Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París el 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

diumenge, 23 de juny de 2019

L'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras

Doble arc de Sant Martí a l'església de Sant Esteve de Mont-ras. Estiu 2016

Breu introducció a l'església fortificada de Sant Esteve de Mont-ras

L'església Parroquial de Sant Esteve de Mont-ras, apareix esmentada per primera vegada en un document del segle XII, com a sufragània de la Parròquia de Sant Martí de Palafrugell, amb qui formava municipi. El temple actual, d'estil gòtic tardà, està construït sobre l'antic temple a la fi del segle XVI. 

Cel rogent pluja o vent des de l'església. Estiu 2017
Aleshores, l'església es va construir amb una doble funció: acollir la parròquia de Sant Esteve de Mont-ras i com a fortificació, doncs se suposa que formava part de tota una xarxa defensiva de torres (Sant Sebastià de la Guarda, Calella, Llafranc i diverses masies fortificades de la zona) que avisava i protegia la població del litoral durant els segles XVI i XVII i que vivia sota la constant amenaça dels atacs corsaris dels germans Barba-rossa que venien de l'Alger. 

La part interior de l'edifici és d'estructura gòtica, d'una sola nau amb dues capelles laterals a cada costat. El campanar, amb arcs de mig punt, té planta quadrada i acaba amb un pinacle piramidal amb quatre gàrgoles en forma cilíndrica. Compta amb dues campanes, recuperades per iniciativa popular (doncs les originals es varen fer fondre durant la Guerra Civil) que es diuen Maria Auxiliadora i Teresa del nen Jesús.

El campanar restà en silenci uns dies durant la gran nevada de 2010
L'historiador Francesc Montsalvatge Fossas (1853-1917) esmentà en un dels seus treballs d'investigació històrica, que hi havia existit un retaule de talla d'estil barroc, construït l'any 1792 i que contenia escenes de la vida i miracles de Sant Esteve, posteriorment daurat l'any 1800, que fou destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil.

Segle XVI. Anys de pirateria i d'inseguretat a les nostres costes

Amb els pirates, arriba la inseguretat per a béns i donzelles. Els parroquians esperaven els senyals de les torres veïnes per cridar el poble a l'empara de l'església. Entre les torres de Sant Sebastià de la Guarda i la de Calella, dominen una àmplia panoràmica de la zona costanera i de l'interior. Ambdues torres, en albirar a l'horitzó les galeres dels pirates i corsaris, enviaven ràpidament l'avís a la torre dels Moros (Torretes), al castell de Palafrugell, a la torre de can Colom i a l'església de Mont-ras.

Església de Mont-ras, al fons Palafrugell. Gran nevada del febrer de 1944
Els senyals de la Torre de Sant Sebastià (alçada sobre la muntanya del mateix nom a 165 m sobre el nivell del mar), era una eficient torre de guaita que advertia de qualsevol avistament. També a la torre de Vilaseca i a les torres del mas Borrull i del mas Espanyol de Santa Margarida. Des del castell de Santa Margarida, l'avís passava a la torre Roja i d'aquesta a les torres disseminades per la zona d'Ermedàs. Les torres de can Boera i de can Vilà també captaven l'avís del castell. Tant la torre del mas Fina com la de can Colom, podien emetre l'avís a la torre Simona de Mont-ras. Pel que respecte a la torre del mas Gorgoll i de can Joanola (can Prim), no compten actualment amb cap torre d'enllaç, no obstant, l'avís els havia d'arribar des de les torres d'Ermedàs, o des de les poblacions veïnes i a través d'alguna torre actualment desapareguda.

Les torres de guaita i de defensa de Palafrugell (1 a 12) i de Mont-ras (13 a 16)
1. Torre de Sant Sebastià de la Guarda              
2. Torre de Calella 
3. Torre del mas Borrull
4. Torre del mas Espanyol
5. Torre de can Vilà
6. Torre Roja
7. Torre del mas Petit d'en Caixa
8. Torre del mas Sureda
9. Torre del mas Fina
10. Torre de Vilaseca
11. Torretes (torre dels Moros)
12. Torre de can Boera 
13. Torre del mas Gorgoll 
14. Torre Simona 
15. Torre de can Juanola o de can Prim
16. Torre de can Colom

Aleshores, l'atemorida població es tancava a la nau superior de l'església, on en un darrer extrem podia convertir-se en un excel·lent baluard, vigilant l'avançament de l'enemic a través de les espitlleres (que són unes obertures a mode de finestra molt petites que hi ha al voltant dels murs) amb l'objecte de poder mirar i disparar sense ser vistos des de l'exterior, i del matacà o lladronera (espècie de caixa d'obra sòlida coberta que sobresurt a la part alta del mur sobre la petita rosassa i la porta principal d'entrada al recinte, orientada a l'oest) que s'emprava durant un setge o assalt com un lloc segur des del qual els seus defensors podien observar i atacar l'enemic a través dels seus orificis, llençant-los pedres, materials ardents (com peroles d'oliassa roent) i d'altres tipus de projectils.

Nau superior de l'església de Mont-ras. Foto Paco Dalmau Fàbrega. Festivitat de Corpus, 2019

Refent el matacà durant les obres de restauració del temple. Estiu 2011

La tradició popular: La llegenda del crit

Les històries de pirates i corsaris, han donat lloc arreu a un gran nombre de llegendes. Palafrugell i Mont-ras, no han estat l'excepció.

Reproducció fidedigne de la versió publicada per l'historiador local Ramir Medir Jofra (1889-1974) a l'article La piratería de las costas mediterráneas. Construcción de una torre vigía en el cabo de San Sebastián:

Vista actual de la cala del Crit amb les barraques de pescadors
«D'aquest llarg període de calamitats, ha existit fins als nostres dies una tradició referida a un abús brutal comès per pirates algerins i que es diu que va esdevenir en una casa propera  ala platja de Font Morisca, del terme de Mont-ras, que anem a exposar breument:

Una nit, prop de les dotze, una nau mora amb quinze pirates a bord, capitanejats pel ferotge Amara, cercava amagatall a la platja de Font Morisca. la nit era tranquil·la, els pescadors de Calella van creure sentir una remor llunyana de veus, però no podien saber de què es tractava. Una boira intensa impedia als pirates desembarcats a Font Morisca orientar-se. Al cap d'unes hores, ja estaven decidits a tornar a la nau, quan la veu esponerosa d'un gall va anunciar la proximitat del dia.

El cant del gall els va orientar i van anar a parar a una casa de conreu; i per obligar als seus habitants a obrir la porta, van calar foc a un paller enfront de la casa. L'amo, alarmat pels crits dels malfactors, havia amagat les dues filles, però al cap de poca estona va voler la fatalitat que fos descoberta la més bella d'ambdues, rossa, admirada pels joves de la comarca. El capità, en veure-la va pretendre emportar-se-la al vaixell, però davant la resistència i els crits d'auxili de la infeliç, que no va poder ser defensada pel pare a causa del nombre de malfactor, el capità, enfurit per la resistència de la jove, i per haver estat mossegat per ella en un dit, va muntar en còlera i amb el seu alfange va tallar el cap de la noia. El cos va restar en un lloc de la platja, que a causa d'aquest esdeveniment va ser anomenat després, El Crit.

Els familiars de l'assassinada van se fets captius, del qual captiveri van tornar anys més tard; i la casa va ser incendiada, més tard reconstruïda i va ser coneguda després amb el nom de "can Gall Perich", o "mas de Moros".»


Heus ací l'arma homicida, l'alfange(*) del capità Amara
Per saber-ne més:
  • Noguer Gómez, Jaume. Alcoberro Pericay, Agustí. Pirates, corsaris i torres de moros. Passat i present de les torres de Palafrugell i de Mont-ras. Col·lecció Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. 1a edició, abril 1998
  • Martín Roig, Gabriel. Pirates i corsaris a l'Empordà. Farell Editors. 1a edició, febrer 2017
  • Martín Serra, Miquel. Llegendes de mar de la Costa Brava. La Bisbal d'Empordà. Edicions Sidillà. 2a edició, abril 2013
  • Serra Mayoral, Jordi. El darrer crit. Ànimallibres. Col·lecció L'Isard. 1a edició, març 2019
  • Goigs i devocions populars. Goigs a sant Esteve. Mont-ras (Baix Empordà, Girona) 

(*)Foto alfange: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:MuseeMarine-sabre-p1000456.jpg

31 comentaris:

  1. Bon dia Maria, un article molt interessant sobre l'església de Mont-ras i sobre la pirateria. Les imatges de l'església de Sant Esteve són espectaculars. Desconeixia la llegenda de la cala del crit.Quins temps més difícils per aquella pobre gent, sort que ja no hi ha pirates!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Marta, les fotos en color de l'església són meves; tinc una certa debilitat de mirar el cel cada dia des de la terrassa i el campanar el tenim a pocs metres. Sort que fa un parell d'anys varen tallar un gran eucaliptus que ens tapava la vista i ara les fotos són molt millors.
      Sobre la llegenda de la cala del Crit, és cert que hi ha diverses versions, però m'ha agradat d'agafar aquesta perquè és la primera que sortí documentada. I, certament, que bé que ja no hi ha pirates, encara que potser sí que n'hi ha però d'una altra mena...
      Moltes gràcies per ser sempre aquí Marta!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Moltes gràcies Montse, sobretot per ser una fervent seguidora de les humils històries d'aquest blog!

      Elimina
  3. Realment espectacular Maria, moltes gràcies per compartir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan pel teu incondicional suport!

      Elimina
  4. Molt be Maria !!!!!! esta molt ben -explicada la Historia del Crit.
    Pot ser no va ser exacta pro alguna cossa devé passar si no ja no
    tindria aquest nom, envia-la a la Amelia que segur lli agradara.
    I el castell de Palafrugell a on era?
    Segueix escrivint dons hi tens molta traça. LLuïsa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies mama!
      T'explico el que he trobat sobre el castell de Palafrugell.
      Tal i com ens indica el nom, Palafrugell (Palau Frugell) es deu a una fortalesa molt antiga que segons l'historiador Joan Badia Homs, hem de pressuposar que es deuria trobar als voltants de l'església actual i hi ha documents molt antics on ja s'anomenava Castell de Palafrugell.
      Aleshores, és molt probable que durant el segle XIII, el poble comencés a emmurallar-se i a convertir-se en una vila fortificada, protegida amb un recinte emmurallat amb set torres, de les quals la darrera en enderrocar-se fou la de can Moragues, el 1908, perquè deien que era un destorb pel trànsit del carrer de Pi i Margall.
      Malauradament, una pèrdua d'una gran vàlua històrica.

      Elimina
  5. me descuidat de dir-te que les fotos estant molt be !!!!!!LLuïsa
    molt ben triades i molt boniques !!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les fotos de l'església i el campanar, habitualment les faig des de la terrassa de casa, com que només el tenim a pocs metres, s'ha d'aprofitar!
      Moltes gràcies un altre cop pel comentari, mama!

      Elimina
  6. Felicitats Maria. Bon article. Bonic poble. Esvelt campanar. Preciosa església. Idíl·lic paisatge. Magnifica llegenda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan pel teu comentari que m'ajuda a seguir endavant!
      Convido als lectors a llegir el teu blog Moià d'abans ple d'històries interessants, amb la ferma voluntat de compartir-les, però sobretot de mantenir-les vives en la memòria dels moianesos.

      Elimina
  7. Molt interessant, Maria. I com han dit altres lectors, les fotos també estan molt bé.

    ResponElimina
  8. M`agradar molt tan el escrit com les fotos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Joan Pere! Em fa feliç que t'hagi agradat.

      Elimina
  9. Felicitats Maria!
    M'ha agradat molt el teu escrit, ben redactat i il·lustrat. El que m'ha interessat es les torres de guaita perquè potser algun dia farem aquest tema en el pessebre gran. Si de cas ja contactarem amb tu.
    Desconeixia aquesta faceta teva,enhorabona i endavant!!
    Maria García Arenas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria, Moltes gràcies pel comentari i per l'encoratjament, i disposada a col·laborar amb els Amics del Pessebre del Baix Empordà!

      Elimina
  10. M ha agradat molt Maria!!!. M ha,sorpres molt tantes torres de guaiata. M ha transportat a l epoca imaginant com devia ser tant per el poble i per els que avissaven. Impresionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quanta raó que tens; que difícil que devia de ser viure en estat d'alerta constant.
      Moltes gràcies per comentar-ho!

      Elimina
  11. Maria, he après coses noves!
    Aquest mapa i el que expliques sobre la interconexió de les torres de guaita em fa veura la relació entre elles i amb la del Far de San Sebastià!
    Si que aquesta nau superior recorda un xic el dalt de L'Eix!
    Felicitats!
    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De torres de guaita se suposa que n'hi havia més, però podem estar contents que encara ens en queden i així també ens costa menys imaginar-nos com es comunicaven entre elles.
      Moltes gràcies Nuri pel comentari.

      Elimina
  12. Hola Maria! Com sempre un escrit molt interessant i no coneixia aquesta llegenda fantàstica explicació, felicitats!!! Gràcies

    Susi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Susi pel teu estimulador comentari!
      Sembla que la llegenda del crit tornarà a prendre embranzida, però també és bonic que les noves generacions coneguin les històries del passat, siguin o no del tot certes.

      Elimina
  13. Si i tant hem de mantenir la nostra història ben viva , fas molt bona feina ! Susi

    ResponElimina
  14. No coneixia la història de que l'església de Mont-ras també tenia una funció defensiva.
    Me la miraré amb altres ulls quan la veig cada dia des de la biblioteca i les finestres del passadís de l'escola.
    Un bon complement a aquesta informació és el llibre que em vas recomanar d'"El darrer crit".
    Gràcies Maria pels teus tastets d'història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram! Tot un privilegi poder gaudir d'unes vistes tan excepcionals i carregades d'història.
      Certament, El darrer crit és un llibre de literatura juvenil de l'escriptor local Jordi Serra Mayoral, on recupera la vella llegenda local del crit. Una narració plena d'aventures on s'entrecreuen dues històries: l'atac del pirata Barba rossa a la costa empordanesa (fa gairebé cinc segles) i dos amics que han de realitzar un treball escolar sobre la pirateria...
      Moltes gràcies per comentar-ho!

      Elimina
  15. Maria Bruguera3/7/19 18:19

    Hola Maria,

    Ens diem igual, bona feina :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, quina gràcia. Potser ens coneixem i tot!
      Si et ve de gust intercanviar la genealogia Bruguera, pots contactar-me per e-mail a través de "Dades personals" d'aquest mateix blog.

      Elimina
  16. Hola Maria!
    Aquest estiu al Casal som pirates! Explicaré aquesta llegenda!
    Gràcies per compartir! Quina foto més maca de l'arc de Sant Martí x2!
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram quina sorpresa!
      Moltes gràcies a tu per explicar-la a la mainada, fent, d'aquesta manera que no es perdin les nostres petites històries.

      Elimina