La Pepita, com tants altres compatriotes, havia hagut de deixar Palafrugell per marxar cap a l'Argentina. I en la il·lusió pel retrobament amb vells amics, va tornar a Palafrugell l'any 1974. Tenia aleshores seixanta-quatre anys i n'havien passat gairebé trenta-cinc des que va haver d'emigrar a Buenos Aires.
Explicava la Pepita en una entrevista al periodista Santi Massaguer per a la Revista de Palafrugell, del mes de març de 1974: —«En arribar a la vila, des de l'estació d'autobusos
(situada en aquell temps al carrer de Torres i Jonama) no vaig saber dirigir-me al carrer de Sant Joan, que és allà on poso. I vaig haver de prendre un taxi». El carrer de Sant Joan es troba a només tres cantonades de l'antiga estació de la Sarfa. I continua: —«He vist edificis nous i, sobretot, molts comerços i botigues que no hi eren. Que, per cert, els trobo vistosos i ben assolits. En canvi, he de confessar, que he trobat la costa tota malmenada».Postal de l'avinguda del Nueve de Julio amb l'Obelisc al fons. Una imatge del Buenos Aires com el que la Pepita degué trobar, l'any 1940 |
Acabada la Guerra Civil, i coincidint amb el decés de la mare de les germanes Gorgoll (el pare feia més de vint anys que havia mort), l'Anita i el seu espòs Raúl Parera Rovira (argentí de passaport, tot i que nascut a Tarragona), els dos fills de la parella (Raúl i Carlos), juntament amb la Pepita, varen posar rumb cap a l'Argentina; lluny de guerres, fam i misèria, però també perquè l'avi de Raúl feia anys hi havia comprat un poble.
Contra tot pronòstic, va resultar que en arribar allà, ja no hi havia res i varen haver de traslladar-se a la capital, Buenos Aires. Malauradament, al cap de pocs anys moria Raúl i l'Anita es va quedar vídua amb tres fills a càrrec seu, Jorge, el més menut, ja havia nascut allà.
Dirigint-se al seu interlocutor, la Pepita li continua explicant: —«Entre el Palafrugell que vaig deixar als anys quaranta i Buenos Aires hi havia, com vostè ja pot comprendre, grans diferències. Això, no significa pas que tingués dificultats d'adaptació. Al cap i a la fi, ni els costums ni la llengua, que és un castellà amb lleugeres variacions, no foren obstacles per a mi. Per altra part, contra el que podrien fer suposar certs esdeveniments, el poble argentí no és gaire distint del català i de seguida em vaig adonar que viuria entre persones com nosaltres, corrents i normals».
I continua: —«Jo preferiria les platges tal com les vaig deixar, amb una exuberant bellesa natural, sense pertorbacions. Comprenc, que amb els edificis actuals, la costa continua essent bonica, però no pas tant com la que jo guardava en el record. De tota manera, no voldria que ningú pensés que vull anar contra corrent».
La casa d'estiueig a Calella de Palafrugell, propietat de la família Gorgoll-Fina, anys 30-35. Arxiu familiar Parera-Gorgoll |
La Pepita va obtenir una bona feina als despatxos d'una empresa de productes químics on també hi havia treballat el seu cunyat, Raúl. Estava molt ben remunerada i mentre ella treballava, l'Anita pujava els fills. Un cop refetes econòmicament i amb l'ajut de la venda d'un terreny que encara els quedava a Calella de Palafrugell, es varen comprar un bloc de pisos a Buenos Aires.
La Pepita, però, no va oblidar mai les seves arrels. A més, en aquells anys de prosperitat i noves oportunitats, la colònia catalana de Buenos Aires era molt nombrosa i important. Ella parlava sempre català a casa seva, amb la seva germana, però també al Centre Català, on anava sovint: —«Podem canviar amb els compatriotes impressions sobre les nostres coses. Quan s'escauen les festes de Catalunya, per Sant Jordi i per la Mare de Déu de Montserrat, hi ha audició de sardanes a la plaça del club. Per dir-li (dirigint-se a l'entrevistador) que no he perdut mai el contacte amb la meva pàtria petita».