Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

diumenge, 19 de febrer del 2017

Pepita Gorgoll Fina. De Palafrugell a Buenos Aires

Foto de carnet de la Pepita Gorgoll, que ens va enviar juntament untament amb una carta, als inicis dels anys vuitanta, adreçada a l'àvia Maria, la seva gran amiga d'infantesa. Arxiu familiar Bruguera-Martí

La Pepita, com tants altres compatriotes, havia hagut de deixar Palafrugell per marxar cap a l'Argentina. I en la il·lusió pel retrobament amb vells amics, va tornar a Palafrugell l'any 1974. Tenia aleshores seixanta-quatre anys i n'havien passat gairebé trenta-cinc des que va haver d'emigrar a Buenos Aires.

Explicava la Pepita en una entrevista al periodista Santi Massaguer per a la Revista de Palafrugell, del mes de març de 1974«En arribar a la vila, des de l'estació d'autobusos
(situada en aquell temps al carrer de Torres i Jonama) no vaig saber dirigir-me al carrer de Sant Joan, que és allà on poso. I vaig haver de prendre un taxi». El carrer de Sant Joan es troba a només tres cantonades de l'antiga estació de la Sarfa. I continua: —«He vist edificis nous i, sobretot, molts comerços i botigues que no hi eren. Que, per cert, els trobo vistosos i ben assolits. En canvi, he de confessar, que he trobat la costa tota malmenada».

Postal de l'avinguda del Nueve de Julio amb l'Obelisc al fons. Una imatge del Buenos Aires com el que la Pepita degué trobar, l'any 1940

Acabada la Guerra Civil, i coincidint amb el decés de la mare de les germanes Gorgoll (el pare feia més de vint anys que havia mort), l'Anita i el seu espòs Raúl Parera Rovira (argentí de passaport, tot i que nascut a Tarragona), els dos fills de la parella (Raúl i Carlos), juntament amb la Pepita, varen posar rumb cap a l'Argentina; lluny de guerres, fam i misèria, però també perquè l'avi de Raúl feia anys hi havia comprat un poble.  
 
Contra tot pronòstic, va resultar que en arribar allà, ja no hi havia res i varen haver de traslladar-se a la capital, Buenos Aires. Malauradament, al cap de pocs anys moria Raúl i l'Anita es va quedar vídua amb tres fills a càrrec seu, Jorge, el més menut, ja havia nascut allà.

Dirigint-se al seu interlocutor, la Pepita li continua explicant: «Entre el Palafrugell que vaig deixar als anys quaranta i Buenos Aires hi havia, com vostè ja pot comprendre, grans diferències. Això, no significa pas que tingués dificultats d'adaptació. Al cap i a la fi, ni els costums ni la llengua, que és un castellà amb lleugeres variacions, no foren obstacles per a mi. Per altra part, contra el que podrien fer suposar certs esdeveniments, el poble argentí no és gaire distint del català i de seguida em vaig adonar que viuria entre persones com nosaltres, corrents i normals». 

I continua: «Jo preferiria les platges tal com les vaig deixar, amb una exuberant bellesa natural, sense pertorbacions. Comprenc, que amb els edificis actuals, la costa continua essent bonica, però no pas tant com la que jo guardava en el record. De tota manera, no voldria que ningú pensés que vull anar contra corrent». 

La casa d'estiueig a Calella de Palafrugell, propietat de la família Gorgoll-Fina, anys 30-35. Arxiu familiar Parera-Gorgoll

La Pepita va obtenir una bona feina als despatxos d'una empresa de productes químics on també hi havia treballat el seu cunyat, Raúl. Estava molt ben remunerada i mentre ella treballava, l'Anita pujava els fills. Un cop refetes econòmicament i amb l'ajut de la venda d'un terreny que encara els quedava a Calella de Palafrugell, es varen comprar un bloc de pisos a Buenos Aires.  
 
La Pepita, però, no va oblidar mai les seves arrels. A més, en aquells anys de prosperitat i noves oportunitats, la colònia catalana de Buenos Aires era molt nombrosa i important. Ella parlava sempre català a casa seva, amb la seva germana, però també al Centre Català, on anava sovint: «Podem canviar amb els compatriotes impressions sobre les nostres coses. Quan s'escauen les festes de Catalunya, per Sant Jordi i per la Mare de Déu de Montserrat, hi ha audició de sardanes a la plaça del club. Per dir-li (dirigint-se a l'entrevistador) que no he perdut mai el contacte amb la meva pàtria petita». 
 
El vapor Cabo de Hornos va ser un dels vaixells de la immigració, juntament amb el Cabo de Buena Esperanza. Construït per la naviliera Ybarra & Co, tenia una capacitat per a 370 passatgers en cabines de dues classes diferents i de 410 més en coberta. Feia 12.599 tones i va ser varat el 1920 com a Empire State, més tard President Wilson i Maria Pipa. Finalment, l'any 1940 va passar a ser el Cabo de Hornos fins al 1959, any en què es va vendre per ser desguassat. Imatge extreta del web vidamartítima.com

L'estada de la Pepita a Palafrugell se li va fer massa curta. Els dos escassos mesos que s'hi va quedar, va viure a casa de la meva àvia Maria (vegeu entrada Maria Ferrer Reixach. Benefactora d'art religiós) que alhora es comunicava amb casa nostra a través de les eixides. Aleshores, jo em trobava enllitada per una hepatitis i no podia anar a l'escola. Estava a punt de fer nou anys i la Pepita em feia companyia diària. S'asseia al costat del meu llit i m'explicava les seves vivències de la Guerra Civil; de la pèrdua de les propietats familiars a causa de les expropiacions per part del nou règim, però sobretot de com la meva àvia Maria les havia ajudat en la compra dels passatges pel vapor Cabo de Hornos i poder marxar del país rumb cap a l'Argentina.
 
La Pepita d'excursió amb unes amigues i companyes de feina a Mendoza i a la serralada dels Andes, anys 50-60. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Durant la Guerra Civil, la Pepita es va fer voluntària per exercir de mestra a l'escola de cal senyor Peya de Palafrugell. I en acabar les classes dels menuts, en feia de ganxet i de mitja per a les dones que tenien els marits al front, sobretot, per la necessitat d'enviar-los roba d'abrigar sense haver d'anar-la a comprar. I com que la meva altra àvia (per part de mare) es trobava sola amb tres fills menuts, la Pepita, a banda de fer-li classes de ganxet, també l'ajudava en l'acompanyament de la mainada a l'escola.

Amb la mort de l'àvia Maria, l'any 1987, la comunicació entre la Pepita i la resta de la seva família a l'Argentina es va perdre. I a pesar d'anys de recerca per obtenir alguna notícia de les germanes Gorgoll, no vàrem poder saber-ne gairebé res més. Només una visita inesperada a Palafrugell del fill gran d'Anita; Raúl, provocada per un intent de cercar els seus orígens, però que en tornar a Buenos Aires, ja no vàrem aconseguir mai més cap resposta. I va succeir el mateix amb la filla gran de Rl; Mariana, que en un viatge per Europa amb unes amigues, varen fer una escapada enmig d'altres destinacions per venir a saludar-nos, però la comunicació es va tornar a estroncar.

Detall del vestíbul del Centre Català de Buenos Aires. Al fons, un retrat de l'actriu catalana exiliada a l'Uruguai, Margarida Xirgu

A petició de la meva mare, però sobretot en la meva tossuderia de no oblidar la Pepita (ja que encara avui, gairebé quaranta-tres anys més tard, la seva dolça presència m'esdevé un record inesborrable), vaig tornar a fer una exhaustiva recerca a Google. I aquest cop, vaig topar amb una adreça postal que per cognoms podria coincidir amb algun familiar directe de les germanes Gorgoll. Aleshores, el dia dos de febrer d'enguany, vaig adreçar-hi una carta postal i just una setmana més tard rebia una trucada d'un tal Sebastián Arturo Parera, que va resultar ser fill de Carlos Parera Gorgoll, net directe d'Anita.
 
Casualment, Sebastián, juntament amb la seva esposa Andrea i el seu fill Gaspar tenen reservat un viatge per Espanya durant el mes de març vinent. Ara, ja puc dir que hem acordat una visita a Palafrugell, abans del vol de retorn des de Barcelona cap a Buenos Aires. Espero que aquesta valuosa troballa ens pugui ajudar a emplenar tots els buits de dubtes d'unes palafrugellenques que ja fa molts anys, que en la recerca d'un futur més esperançador, es varen haver d'absentar de casa nostra per establir-se a l'Argentina.
 
La Pepita amb el seu nebot Sebastián A. Parera (net de la seva germana d'Anita), l'any 1992. Foto enviada per aquest mateix en la darrera comunicació per e-mail, l'11 de febrer de 2017, a menys d'un mes de la nostra esperada trobada a Palafrugell. Arxiu familiar Parera-Gorgoll

 
--
Per saber-ne més:
I per escoltar-ne més:
  • Mi Buenos Aires querido. Carlos Gardel.

2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt!! Maria. Recordo la seva estada a casa de l'àvia Maria. Una història i un destí que, gràcies a la teva recerca, no es tanca al calaix del oblit, si no que torna a agafar el fil de la troca. Enhorabona!

    ResponElimina
  2. Molt bé aquesta història de les germanes Gorgoll!
    Recordo, molt especialment a la Pepita, doncs va venir a casa, la darrera i única vegada que va venir a Palafrugell.

    ResponElimina