De nom Vicenç Dalmau Regí, Marcelino, fill de Marcel·lí i Joaquima, va néixer a Calonge el 5 d'octubre de 1873. L'any 1895, es va casar amb Concepció Montaner amb qui a tenir dues filles, però el 1909 la seva esposa va morir i més endavant, durant la pandèmia de grip de 1918 (coneguda com a grip espanyola, que va assolar tot el món i també Catalunya) va perdre les dues filles. Sol i desesperat, diuen que a partir d'aleshores l'home va quedar trastocat, i que en un atac de bogeria va cremar al carrer tota la roba i els records de la seva malaurada família. Va agafar un mocador de fer farcells amb quatre andròmines, un violí sota el braç i va començar a fer via, recorrent els pobles dels rodals per deixar-se caure a cada festa que s'hi esdevenia, al compàs de les seves extravagants creacions, mentre el públic —comprensiu o compassiu— li deixava caure alguna moneda dins el seu barret foradat.
De vegades, aprofitant l'oblit de passar el capell, algun brètol li emplenava el violí d'aigua o li untava les cordes amb greix. El pobre home, enfadat amb tals malèfiques accions, arrencava un plor llarg i còmic, i era tant l'efecte que transmetia a la concurrència, que talment semblava formar part del mateix espectacle. Aleshores, aprofitava una segona passada de barret per obtenir una recapta més generosa.
Un altre popular personatge, tant o més pintoresc que en Marcelino, fou l'Antoni Gòdia Roca, Caballero Gòdia. Nascut el 23 d'octubre de 1891, va ser el caganiu d'una família de pagesos benestants de Montornès del Vallès, que amb els anys es va arrecerar en la vida bohèmia de Barcelona. De la seva primera feina, fent de pastor de ramats, va aprendre a escarnir els cants de joia i llibertat de les aus que habitaven als prats del seu Vallès natal.
El Caballero Gòdia va ser un gran imitador de cants d'ocells de tota mena (divuit cants diferents sense l'ajut de cap aparell: la merla, la perdiu, el pardal, la cadernera, la puput, el rossinyol, el mussol quan va calent, etc.) i d'aquí li venien els sobrenoms de l'Home dels Ocells, "Pajaritu" o Canari. Molt peculiar en la seva vestimenta: corbata de llacet i jaqué negres, barret de copa alta, guants i pantalons de blanc immaculat, mocador al pit, un puro i un bastó que l'acompanyaven arreu. A més, era tota una eminència en l'art de tirar-lo enlaire i tornar-lo a recollir al vol, en el que ell ho anomenava «punts d'esgrima». La seva targeta de presentació: “Artista professional del canto de aves, número uno en España. Juegos malabares. Garganta de maravilla”.
Diuen que no tenia vergonya; ans al contrari. Pels volts del 20 de juliol, festivitat de Santa Margarida, patrona de la vila del peix fregit, es plantava enmig de plaça Nova on iniciava l'espectacle tot entonant estrofes de sarsuela per donar el toc d'atenció al públic assistent, per continuar amb el repertori de les inacabables imitacions dels refilets d'aus plumíferes. I tot seguit, al seu voltant, es feia una gran rotllana plena de petits i grans. A més, durant la mitja part, venia productes que solia dur a sobre, com ara bastons (ves a saber si tallats per ell mateix), entre altres objectes més aviat inútils.
En una entrevista publicada a La Vanguardia, del 20 de novembre de 1953, el Caballero Gòdia explicava que la vegada que havia guanyat més diners va ser a França, l'any 1918, que es va embutxacar cinquanta mil francs, perquè deia: —Fui el primero al que le grabaron la voz en disco… Pero al cabo del año los reventé. També consta que va fer diverses aparicions radiofòniques en programes del cèlebre locutor i presentador de televisió Joaquín Soler Serrano, on es feia anomenar “el Trobador de Cataluña”, malgrat que no es conserva cap arxiu sonor.
Programa de mà de la pel·lícula Delincuentes, dirigida per Joan Fortuny, l'any 1957, on el Caballero Gòdia hi té una breu actuació a la Bodega Bohemia de Barcelona |
El que sí que es conserva és la pel·lícula Delincuentes, dirigida per Juan Fortuny l'any 1957 (que també es va traduir al francès en aquell mateix any sota el títol: Les Délinquants), on va compartir repartiment amb un altre singular personatge: l'actor, chansonier i humorista figuerenc Oh, Gran Gilbert!, personatge que en realitat es deia Joan Massó Gilbert i que va esdevenir una autèntica figura; una de les més populars de les nits bohèmies barcelonines durant l'època de la postguerra i fins ben entrats els anys seixanta.
Descripció del vídeo: Fotograma de la pel·lícula Delincuentes (Dir. Joan Fortuny, 1957), moment en què apareix el Caballero Gòdia actuant a la Bodega Bohemia “Nido de Arte”, de Barcelona, facilitat pel web Circo Méliès, propietat de: Profesor Javier Jiménez & Sr. Santiago Aguilar
S'explica que en certa ocasió, durant la festivitat de Santa Rosa de Llafranc, mentre el Caballero Gòdia deixava anar el reguitzell de costum amb les infinites imitacions, un senyor estiuejant volent fent-se el graciós davant la seva dona i la resta d'espectadors, li va demanar si sabia imitar el burro. Aleshores, ell es va girar teatralment, se'l va quedar mirant de dalt a baix i li va engaltar: —No pas, senyor. Això ja ho fa vostè. Li va donar l'esquena i va continuar amb la seva actuació.
El Caballero Gòdia i en Marcelino havien protagonitzat més d'una topada quan ambdós coincidien en alguna festa major. Es veu que es feien la competència per veure qui començaria l'espectacle, ja que cadascú tenia la seva pròpia parròquia, i eren tantes les ganes de protagonisme d'aquest parell, que quan es trobaven en un mateix poble a la mateixa hora de la funció, discutien sense fi per decidir qui seria el primer a actuar.
El músic i compositor de sardanes calongí Enric Vilà Armengol va recopilar la següent anècdota, viscuda per ell mateix: «Recordo una d'aquestes situacions en el “Cafè del Puerto” de Palamós, després d'una llarga polèmica, en Marcelino va acabar-la així: —Vols que t'ho digui? No vull més tractes amb capsigranys llampats, tocats del bolet i de l'ala… Tu ves fent el canari que jo aniré fent el mussol.»
Guarnit per a l'ocasió i a punt de sortir al carrer amb les seves millors gales, en Joan Bruguera disfressat de Caballero Gòdia, l'any 1954. Autor desconegut. Col·lecció familiar |
La fi d'aquests personatges és més aviat incerta. Del Caballero Gòdia es deia que després d'un treball de tota la vida, va arribar a vell sense poder-se pagar la dentadura postissa que li convenia i ja no va ser prou bo per imitar le chant du chardonneret (com deia ell mateix amb un accent de Perpinyà per fer-se l'interessant). L'estiu de l'any 1953, se'l donava per mort i enterrat. Fins i tot la premsa barcelonina va publicar notes necrològiques i un amic seu es va gastar dos duros per dedicar-li una missa a la seva memòria. Però vet aquí que el "Pajaritu" va tornar a aparèixer i va haver de convidar l'amic a un vermut.
En realitat, el que va passar és que en plena actuació al Paral·lel de Barcelona, amb les terrasses a vessar de gent que volia veure'l en acció, en acabar, i enardit pels aplaudiments del nombrós públic, va ultrapassar els seus caires artístics "pajarils" a uns altres d'índole política i no se li va acudir res més que dir: —Ara imitaré un «pajarraco de cuenta», i imitant a la perfecció amb la veu de l'aleshores cap d'Estat, va deixar anar: —Españoles, esto para vosotros, acompanyat d'un ofensiu gest de carnisser.
Caricatura del Caballero Gòdia realitzada per Del Arco per a la seva secció «Mano a Mano» a La Vanguardia, el 20 de novembre de 1953 |
Del resultat d'aquella nit, i de moltes altres, el "Pajaritu" va passar a l'ombra més fosca, fins que un periodista de La Vanguardia, de nom Del Arco, després setmanes de recerca, preguntant a la gent de l'hampa dins la Barcelona més ombrívola de l'època, el va trobar i li va fer una entrevista, possiblement, la darrera, perquè la seva defunció està inscrita al Registre Civil de Barcelona, el dia 30 de maig de 1960.
D'en Marcelino, en canvi, se sap que va traspassar el 31 d'agost de 1945. La causa: quedar tip després de ser convidat a menjar per la Cobla-orquestra Caravana de Torroella de Montgrí. Sense habitatge fix, com gairebé tots, se solien allotjar en pensions i hostals de mala mort, però sobretot mancats de recursos econòmics. En Marcelino, doncs, va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Calonge.
Orquestra calongina on s'identifica en Vicenç Dalmau Regí, Marcelino, violí (primer per la dreta, dempeus), aproximadament entre 1890-1895. Arxiu Municipal de Calonge. Col·lecció Encarnita Pérez |
Avui en dia, sembla que aquesta mena de personatges hagin desaparegut dels nostres rodals. No sé si és perquè ja no n'hi ha o bé perquè entre tots hem anat perdent el sentit de l'humor…
«En aquell Palafrugell tan diferent de l'actual que qualsevol comparació només serveix per fer-lo aparèixer més remot i incompressible, hi va dominar sempre una tendresa popular per als artistes errants d'economia precària. La vila fou per a ells una lloca sentimental capaç de covar totes les generositats.»
Josep del Brugarol. Un altre Palafrugell. Revista de Palafrugell, 01/12/1973.
--
Per saber-ne més:
- Calonge, terra de músics. Albert Vilar Massó. Diputació de Girona, any 2009.
- El Cavaller Gòdia. Montornès Viu (revista), número 53, any 2009.
- El Caballero Gòdia. Àncora (revista), any 1981.
Blogs/Webs:
- Barcelona Memory: La Bodega Bohemia, Nido de Arte.
- Barcelofília: L'Home dels coloms Pedro Sampablo, La Monyos Dolors Bonella i Alcánzar.
- El Tranvía 48: Los fotógrafos minuteros de Barcelona.
- Formacions musicals de Catalunya: La Principal de Calonge.
- Circo Méliès: La risa ofende y halaga, sé benévolo al repartirla. (Moment en què apareix Oh, Gran Gilbert!, a la pel·lícula Juguetes rotos. Dir. Manuel Summers, 1966: https://youtu.be/O6zDXBtyXQg).
I per escoltar-ne més:
- La Lupe. Puro teatro (reedició 2020).
- Font Sellabona, el Trovador de Catalunya. El Cavaller Gòdia - 1a cançó (publicat 1963).
- Rudy Ventura. Recordant “la Monyos” (publicat 1998).
Records del pare!! Molt bona investigació; amb fotos entranyables, molt boniques, i material audiovisual sorprenent!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Lluís. Certament, hem crescut amb aquestes fotos del pare disfressat de “Caballero Gòdia” i, ves per on, sempre vaig voler investigar un xic més.
EliminaAls pares també els hauria agradat, doncs Déu n'hi do quina vida que va tenir el pobre “Pajarito”...
Gràcies Maria!! Seràs la precursora de l'anecdotari històric cultural de sa Vila, després de les preuades pèrdues recents d'estimats personatges amb pedigrí vilatà.
ResponEliminaUna encaixada
“Qui fa el que pot, no està obligat a més” que diu la dita...
EliminaMoltes gràcies, Pep!
Relat molt interessant com sempre, Maria. No pleguis mai i no deixis res per verd!
ResponEliminaMoltes gràcies pels ànims, anònim lector 🙏🏽
EliminaFantàstic Maria. Es un pou de saviesa i investigació. Gràcies pels teus escrits
ResponEliminaMoltes gràcies a tu per llegir-los i gaudir-los!
EliminaCaram Maria! D’això se’n diu retrobar la història! Quina bona feina. Mai vaig saber per què el pare es disfressava de caballero Godia… Ara començo a entendre que devia ser tot un personatge en aquells temps! Molt bones les fotos i el tros de la pel·lícula és genial! Moltes felicitats i gràcies per fer-nos viatjar al passat!
ResponEliminaPrecisament, vaig voler saber qui era el personatge que el nostre pare imitava i, fins i tot, es disfressava com ell.
EliminaA més, pel que la gent m'ha anat comentant, el “Pajaritu” tenia seguidors arreu on anava. I sí, devia ser tot un personatge en aquells temps...
Apa, doncs, una altra a la saca!
Moltes gràcies pel comentari, germanet! 😘
Maria, ens vas endinsant en la historia de la vila, aquesta vegada, amb aquests personatges tant singulars.
ResponEliminaM'agrada molt el treball de recerca que estàs fent, endavant.
Moltes gràcies pel teu encoratjador comentari!
EliminaMaria, et felicito un cop més per la teva aportació impagable vers la història al voltant d'aquests personatges. Increïble poder veure altra vegada el meu estimat Caballero Godia.
ResponEliminaSi et pot servir, t'explicaré algunes anècdotes que vaig viure amb ell.
Era al Sport Bar fent voleiar el bastó i en un descuit va impactar al clatell d'en Zenón carnisser que hi feia la "butifarra". Es va aixecar, el va agafar pels ganyots, com es deia a l'època i el va llençar al bell mig del carrer de Cavallers.
A Calella actuava al Bar La Vela i a la mitja part subhastava una ampolla de xampany en conveni amb un pescador que li feia pujar la subhasta. Quan els ricatxos de Barcelona veien com un pobre feia la puja, ells no volien ser menys i aquella ampolla es valorava com si fos or. Després ell li donava una comissió.
La tarda del dia de la funció, feia la volta per tot el poble i la mainada el seguia, vestit d'un traje blanc amb barret alt, també blanc i a mi m'encantava la manera que tenia de riure, amb aquell nas molt gran que li sobresortia de la cara.
Abans de començar el recorregut es va treure de la butxaca una targeta de presentació que hi deia: "Don Antonio de Godia y Godia, primer Caballero de España".
Si se m'acut algo més t'ho enviaré.
Maria, una forta abraçada.
Albert S.F.
Fantàstic, Albert! Moltes gràcies per les teves constants aportacions en aquest blog! Memòria prodigiosa la teva i la manera com ho descrius tot plegat, valdria la pena que ho recollissis en un llibre.
EliminaNo dubtis a enviar-me més records, que sempre seran benvinguts!
Una abraçada també per a tu i seguim!
Maria,
EliminaEstic content perquè dius que t'ha agradat.
T'hi afegiré que abans del cant de cada ocell l'anomenava. Tenia predilecció pel merlot, inclús jo mateix quan anem a cantar dic: Va que cantarem el cant del Merlot, tant és així que un dia en Félix, director de la Coral, em va demanar d'on venia això i li vaig explicar.
Un altre dels ocells preferits eren les “hirondelles” (les orenetes), i que ho repetia vàries vegades, li agradava aquest nom per la fonètica tan dolça que té, i pels francesos que anaven a tafanejar.
No li agradava massa anar de paquet en moto, però aquella hora de la nit no hi havia cap més mitjà, i quan va pujar-hi, el vaig veure arrapat com una llagasta al motorista.
Una abraçada. Albert S. F.
Fantàstic Maria! Vaig veure actuar al Caballero Godia moltes vegades fins i tot a Calella els anys 50. Fins i tot m'havia donat un puro perquè jo li havia fet (de conya) “le chant de l'hirondelle”.
ResponEliminaA Barcelona també havia anat a La Bodega Bohèmia a veure l'Oh Gran Gilbert i l'actriu Mary Alda que també era famosa.
Aquest escrit teu m'ha rejovenit. Gràcies.
Lluís Solà Dachs
Boníssim Lluís! Mira que regalar un puro a un jove. Aquest del “Pajaritu” se'ls empescava totes per tenir contens als seus seguidors...
EliminaSi tens l'oportunitat de veure la pel·lícula “Delincuentes” podràs veure actuar a tots aquests personatges que m'anomenes i d'altres, però jo només em vaig centrar als que sabia del cert que havien vingut per Palafrugell i que els vilatans recordaven més.
Si només vols veure l'Oh Gran Gilbert, també el trobaràs dins la pel·lícula “Juguetes rotos” que està penjada a YouTube i en poso l'enllaç al final del post (Per saber-ne més-Blogs/Webs).
Me n'alegro que hagis rejovenit. Potser a la pròxima vegada que et vegi ni et coneixeré... jejeje
Apa, doncs, una abraçada i bon cap de setmana, parent!
Maria! Molt i molt bé, tu no deixes indiferent a ningú, fantàstiques les històries d'en Marcel.li i es caballero Godia que jo en vaig haver esment per primer cop de la mà d'en Jordi Cama ara fa és de trenta anys. Per descomptat també les intervencions del pare, el patriarca de la família.
ResponEliminaSincerament, molt bé Maria.!!! No paris amb aquestes alenades de satisfacció històriques.
Lai 👏👏👏🤪
Moltes gràcies Miquel per ser fidel seguidor d'aquest blog, també pels ànims i les col·laboracions comunes!
EliminaHola Maria !!!
ResponEliminaMolt xula aquesta història !!!
A casa havia sentit a parlar del caballero Godia i de què el teu pare es va disfressar igual, ho he sentit dir a casa més d'una vegada.
Segueix així, que ens encanta !!!! 🤗
Moltes gràcies pel comentari!
EliminaUna abraçada!
Carai !!!!! Maria sempre em sorprens amb els relats , son fantàstics el troç de película, les cançons... No deixis mai de reopilar tantes i tantes hostòries que si no fos per gent com tu es perdrien.
ResponEliminaFwlicitats Maria una abraçada
Em fa molta il·lusió que gaudeixis tant d'aquests bocins d'abans.
EliminaI sí, tens tota la raó que val la pena de recollir-los, perquè el temps no se'ls acabi emportant...
Una abraçada i un petó molt gran també per a tu, Tere!
Amb aquests escrits tant arrodonits i ben girbats ha quedat confirmat que la Maria és una xeixa.
ResponEliminaJordi Cama Rivas
Moltes gràcies, Mestre! (amb majúscules)
EliminaMolt divertit i molt interessant !!!
ResponEliminaI un bon record.
Els meus avis haurien gaudit molt,
Sí, Isabel, els avis segur que degueren coincidir amb el Caballero Gòdia o en Marcel·lí a les festes majors dels voltants de Palafrugell...
EliminaMoltes gràcies, seguidora fidel i fes una abraçada a tota la família de part nostra! 🤗🤗🤗
Moltes gràcies Maria per aquestes entranyables històries del segle passat i que transmeten tants records nostàlgics. El teu pare (a.c.s) era un bon bromista i si s'hagués dedicat a "la faràndula", segurament que hauria tingut èxit.... Repeteixo moltes gràcies. Ben cordialment. Joaquim Piera
ResponEliminaMoltes gràcies, Joaquim per aquest sentit comentari.
EliminaJo també penso que al pare li hagués agradat de saber més del seu ídol, el Caballero Gòdia, però no sé si dedicar-se a la faràndula... jejeje
Una abraçada!
Que xulo, Maria. Has aconseguit imatges molt interessants, i la pel·lícula és una delícia.
ResponEliminaFelicitats per la feina.
Gràcies per la teva curiositat incansable.
Marta
Moltes gràcies pel teu comentari Marta!
EliminaMaria, com tots els teus reportatges, magnífic, i molt ben il·lustrat, i el teu pare no l'hi sabia aquesta faceta, sempre l'he vist molt seriós, i que jove en aquestes fotografies, no coneixia aquest personatge el Caballero Gòdia, tot molt curiós. Gràcies, Maria. Xavier
ResponEliminaDoncs no ets pas el primer que m'ho diu això del meu pare... Certament, de jove, li agradava molt la broma. Llàstima que amb els anys i amb una llarga malaltia degenerativa, va fer que s'anés apagant tota espurna del passat...
EliminaUna abraçada Xavier.
Maria,
ResponEliminaMil gràcies per compartir les teves investigacions. Quina bona estona he passat llegint la història d'aquests personatges memorables i malaurats.
I les imatges amb què acompanyes els testimonis són una meravella.
Enhorabona!
Rosa A.
Doncs jo que me n'alegro, Rosa!
EliminaFins la propera!
Hola guapa,
ResponEliminaHe trobat molt interessant el teu article.
Segueix amb les teves investigacions!
Una abraçada,
Natàlia
Moltes gràcies Natàlia i també per estar sempre disposada a llegir-les!
Elimina“Currat” com sempre. N'hauries de fer un llibre !!!
ResponEliminaCarlos Serra Mayoral
Això ja ho veig més complicat, que no vol dir més difícil... jejeje
EliminaMolt interessant Maria!
ResponEliminaLes teves històries em fan sentir una mica més arrelat a Pala, encara que ja faci alguns anys que no hi visc.
Gràcies i una forta abraçada!
Joan
Palafrugell sempre ha estat un poble ben peculiar, malgrat que, qui més qui menys, alguna vegada hàgim pogut renegar d'ell.
EliminaApa, doncs, a estimar el poble!
M'agradat molt Maria!
ResponEliminaDues històries molt interessants de dos artistes que desconeixia.
La vida dels artistes és molt divertida però també molt complicada.
Un article molt original, precís i amb molts tocs d'humor, has fet una bona feina.
Caram el teu pare! En el fons també era un artista.
Bon dia i moltes gràcies Marta pel teu comentari!
EliminaLa veritat és que devien tenir una vida ben difícil. El sol fet d'anar deambulant d'aquí a allà fent actuacions, no sé ben bé si per menjar o perquè els descobrís algun caçatalents... Tot plegat ben complicat.
I el meu pare, doncs deuria ser el seu ídol... jejejejeje
Gràcies Maria per fer-nos viatjar en el temps i conéixer aquests personatges tan peculiars. I sobre tot mostrar-nos aquesta part tan divertida de ton pare.
ResponEliminaSempre vaig tenir el “cuquet” de trobar informació i saber qui va ser aquest tal “Caballero Godia” que tantes vegades vaig sentir a parlar-ne a casa.
EliminaM'ha portat molta feina, però a la fi ho he anat arrodonit tot.
Llàstima que els que el varen conèixer gairebé ja no hi són.
Una abraçada Nuri, i moltes gràcies per ser seguidora fidel d'aquest blog!
Molt ŵ3...moltbonic con simp
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaMaria te felicito com sempre, cada vagada millor, que orgullo para tota la familia i mes per tu, una braçada i felicitat per la proper,..
ResponEliminaJoan Pere, quina il·lusió el teu comentari!
EliminaEspero al pròxim, no defraudar-te 🙏🏼🙏🏼🙏🏼
Una abraçada també per a vosaltres!
Maria, et felicito, felicito, felicito per aquesta última. Magnífics, els personatges, magnífics els teus comentaris: clars, irònics, plens de detalls... , molt ben escrit.!!
ResponEliminaDéu n’hi do, el teu pare, eh? 😊
De veritat, moltes felicitats i moltes gràcies per enviar-m’ho.
Una abraçada!
Fina
Moltes gràcies Fina!
EliminaEl meu pare era molt jove quan imitava al Caballero Gòdia. Suposo que en la mesura que es va anar fent gran i el de debò ja va deixar de venir, ell també va deixar de disfressar-se i sortir al carrer.
En fi, coses de jovent... «Juventud, divino tesoro» que deia la meva àvia.
Una abraçada per a tu també, Fina!
Caram maria, a mi també m'agradaria tenir tant de temps lliure com tu per fer aquest artícles tant supercalifaragilistidoespialidossos!!!
ResponEliminaEl brigadista
“El temps es busca”, que deia la meva àvia. Però certament és ben difícil de trobar-lo...
EliminaSi tens el tema, ja tens mitja feina feta. Però, ai làs!, costa més escriure quelcom decent —amb cara i ulls— que trobar un xic de temps lliure.
Apa, doncs, no defalleixis en l'intent!