Personatges de Festa Major. Aquells artistes itinerants que venien per Palafrugell

El meu pare, Joan Bruguera Ferrer, va ser un gran imitador del Caballero Gòdia. Cada any per carnestoltes, sortia de casa seva tot xiulant i tirant el bastó enlaire per anar cap a plaça Nova. El més graciós de tot és que, de lluny, la gent no sabia si era el personatge de debò o el noi de can Gotas que els volia tornar a enredar. Any 1954. Autor desconegut. Col·lecció familiar

De nom Vicenç Dalmau Regí, Marcelino, fill de Marcel·lí i Joaquima, va néixer a Calonge el 5 d'octubre de 1873. L'any 1895, es va casar amb Concepció Montaner amb qui a tenir dues filles, però el 1909 la seva esposa va morir i més endavant, durant la pandèmia de grip de 1918 (coneguda com a grip espanyola, que va assolar tot el món i també Catalunya) va perdre les dues filles. Sol i desesperat, diuen que a partir d'aleshores l'home va quedar trastocat, i que en un atac de bogeria va cremar al carrer tota la roba i els records de la seva malaurada família. Va agafar un mocador de fer farcells amb quatre andròmines, un violí sota el braç i va començar a fer via, recorrent els pobles dels rodals per deixar-se caure a cada festa que s'hi esdevenia, al compàs de les seves extravagants creacions, mentre el públic —comprensiu o compassiu— li deixava caure alguna moneda dins el seu barret foradat.

 

En Marcelino tocant el violí mentre un grup de joves ballen a la platja davant de Torre Valentina, possiblement durant la Festa Major de Calonge, l'any 1940. Arxiu Municipal de Calonge. Col·lecció Maria Vilaplana

De vegades, aprofitant l'oblit de passar el capell, algun brètol li emplenava el violí d'aigua o li untava les cordes amb greix. El pobre home, enfadat amb tals malèfiques accions, arrencava un plor llarg i còmic, i era tant l'efecte que transmetia a la concurrència, que talment semblava formar part del mateix espectacle. Aleshores, aprofitava una segona passada de barret per obtenir una recapta més generosa.

 

Un altre popular personatge, tant o més pintoresc que en Marcelino, fou l'Antoni Gòdia Roca, Caballero Gòdia. Nascut el 23 d'octubre de 1891, va ser el caganiu d'una família de pagesos benestants de Montornès del Vallès, que amb els anys es va arrecerar en la vida bohèmia de Barcelona. De la seva primera feina, fent de pastor de ramats, va aprendre a escarnir els cants de joia i llibertat de les aus que habitaven als prats del seu Vallès natal.

 

La Tustarrada anunciant els “Balls de 10 Pasacalles” durant el Carnestoltes de l'any 1953, al carrer de Cavallers, encara sense asfaltar i amb llambordes, passant pel davant de l'antiga llibreria de can Vilella, amb el meu pare simulant al Caballero Gòdia (a l'esquerra de la imatge). Autor desconegut. Col·lecció familiar

El Caballero Gòdia va ser un gran imitador de cants d'ocells de tota mena (divuit cants diferents sense l'ajut de cap aparell: la merla, la perdiu, el pardal, la cadernera, la puput, el rossinyol, el mussol quan va calent, etc.) i d'aquí li venien els sobrenoms de l'Home dels Ocells, "Pajaritu" o Canari. Molt peculiar en la seva vestimenta: corbata de llacet i jaqué negres, barret de copa alta, guants i pantalons de blanc immaculat, mocador al pit, un puro i un bastó que l'acompanyaven arreu. A més, era tota una eminència en l'art de tirar-lo enlaire i tornar-lo a recollir al vol, en el que ell ho anomenava «punts d'esgrima». La seva targeta de presentació: “Artista professional del canto de aves, número uno en España. Juegos malabares. Garganta de maravilla”.

 

No hi havia festa major sense fer-se el típic retrato amb el decorat portàtil que carretejaven els fotògrafs ambulants. Festa Major de Santa Margarida de Palafrugell, c. 1910-1915. S'identifiquen, d'esquerra a dreta: Emili Petit Font (tercer) i Pilar Deulofeu Bofill (quarta). Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Carme Petit Deulofeu

Diuen que no tenia vergonya; ans al contrari. Pels volts del 20 de juliol, festivitat de Santa Margarida, patrona de la vila del peix fregit, es plantava enmig de plaça Nova on iniciava l'espectacle tot entonant estrofes de sarsuela per donar el toc d'atenció al públic assistent, per continuar amb el repertori de les inacabables imitacions dels refilets d'aus plumíferes. I tot seguit, al seu voltant, es feia una gran rotllana plena de petits i grans. A més, durant la mitja part, venia productes que solia dur a sobre, com ara bastons (ves a saber si tallats per ell mateix), entre altres objectes més aviat inútils.

En una entrevista publicada a La Vanguardia, del 20 de novembre de 1953, el Caballero Gòdia explicava que la vegada que havia guanyat més diners va ser a França, l'any 1918, que es va embutxacar cinquanta mil francs, perquè deia: —Fui el primero al que le grabaron la voz en disco… Pero al cabo del año los reventé. També consta que va fer diverses aparicions radiofòniques en programes del cèlebre locutor i presentador de televisió Joaquín Soler Serrano, on es feia anomenar “el Trobador de Cataluña”, malgrat que no es conserva cap arxiu sonor. 

 

Programa de mà de la pel·lícula Delincuentes, dirigida per Joan Fortuny, l'any 1957, on el Caballero Gòdia hi té una breu actuació a la Bodega Bohemia de Barcelona

El que sí que es conserva és la pel·lícula Delincuentes, dirigida per Juan Fortuny l'any 1957 (que també es va traduir al francès en aquell mateix any sota el títol: Les Délinquants), on va compartir repartiment amb un altre singular personatge: l'actor, chansonier i humorista figuerenc Oh, Gran Gilbert!, personatge que en realitat es deia Joan Massó Gilbert i que va esdevenir una autèntica figura; una de les més populars de les nits bohèmies barcelonines durant l'època de la postguerra i fins ben entrats els anys seixanta. 

 

Descripció del vídeo: Fotograma de la pel·lícula Delincuentes (Dir. Joan Fortuny, 1957), moment en què apareix el Caballero Gòdia actuant a la Bodega Bohemia “Nido de Arte”, de Barcelona, facilitat pel web Circo Méliès, propietat de: Profesor Javier Jiménez & Sr. Santiago Aguilar

 

S'explica que en certa ocasió, durant la festivitat de Santa Rosa de Llafranc, mentre el Caballero Gòdia deixava anar el reguitzell de costum amb les infinites imitacions, un senyor estiuejant volent fent-se el graciós davant la seva dona i la resta d'espectadors, li va demanar si sabia imitar el burro. Aleshores, ell es va girar teatralment, se'l va quedar mirant de dalt a baix i li va engaltar: —No pas, senyor. Això ja ho fa vostè. Li va donar l'esquena i va continuar amb la seva actuació.

 

Les barques d'en Jaumet eren un altre clàssic de les festes majors dels rodals. Es té constància que el tal Jaumet ja venia per Palafrugell des de principis del segle XX. Festa Major de Santa Rosa, platja de Llafranc, c. 1947. S'identifiquen: Teresa (mainadera), els germans Lluís i Miquel Gich Viñas amb la seva cosina Maite Martí Gich. Autor Frederic Gich Solà. Col·lecció familiar  

El Caballero Gòdia i en Marcelino havien protagonitzat més d'una topada quan ambdós coincidien en alguna festa major. Es veu que es feien la competència per veure qui començaria l'espectacle, ja que cadascú tenia la seva pròpia parròquia, i eren tantes les ganes de protagonisme d'aquest parell, que quan es trobaven en un mateix poble a la mateixa hora de la funció, discutien sense fi per decidir qui seria el primer a actuar. 

 

El músic i compositor de sardanes calongí Enric Vilà Armengol va recopilar la següent anècdota, viscuda per ell mateix: «Recordo una d'aquestes situacions en el “Cafè del Puerto” de Palamós, després d'una llarga polèmica, en Marcelino va acabar-la així: —Vols que t'ho digui? No vull més tractes amb capsigranys llampats, tocats del bolet i de l'ala… Tu ves fent el canari que jo aniré fent el mussol.»

 

Guarnit per a l'ocasió i a punt de sortir al carrer amb les seves millors gales, en Joan Bruguera disfressat de Caballero Gòdia, l'any 1954. Autor desconegut. Col·lecció familiar

La fi d'aquests personatges és més aviat incerta. Del Caballero Gòdia es deia que després d'un treball de tota la vida, va arribar a vell sense poder-se pagar la dentadura postissa que li convenia i ja no va ser prou bo per imitar le chant du chardonneret (com deia ell mateix amb un accent de Perpinyà per fer-se l'interessant). L'estiu de l'any 1953, se'l donava per mort i enterrat. Fins i tot la premsa barcelonina va publicar notes necrològiques i un amic seu es va gastar dos duros per dedicar-li una missa a la seva memòria. Però vet aquí que el "Pajaritu" va tornar a aparèixer i va haver de convidar l'amic a un vermut. 

 

En realitat, el que va passar és que en plena actuació al Paral·lel de Barcelona, amb les terrasses a vessar de gent que volia veure'l en acció, en acabar, i enardit pels aplaudiments del nombrós públic, va ultrapassar els seus caires artístics "pajarils" a uns altres d'índole política i no se li va acudir res més que dir: —Ara imitaré un «pajarraco de cuenta», i imitant a la perfecció amb la veu de l'aleshores cap d'Estat, va deixar anar: —Españoles, esto para vosotros, acompanyat d'un ofensiu gest de carnisser.

 

Caricatura del Caballero Gòdia realitzada per Del Arco per a la seva secció «Mano a Mano» a La Vanguardia, el 20 de novembre de 1953

Del resultat d'aquella nit, i de moltes altres, el "Pajaritu" va passar a l'ombra més fosca, fins que un periodista de La Vanguardia, de nom Del Arco, després setmanes de recerca, preguntant a la gent de l'hampa dins la Barcelona més ombrívola de l'època, el va trobar i li va fer una entrevista, possiblement, la darrera, perquè la seva defunció està inscrita al Registre Civil de Barcelona, el dia 30 de maig de 1960.

 

D'en Marcelino, en canvi, se sap que va traspassar el 31 d'agost de 1945. La causa: quedar tip després de ser convidat a menjar per la Cobla-orquestra Caravana de Torroella de Montgrí. Sense habitatge fix, com gairebé tots, se solien allotjar en pensions i hostals de mala mort, però sobretot mancats de recursos econòmics. En Marcelino, doncs, va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Calonge.

Orquestra calongina on s'identifica en Vicenç Dalmau Regí, Marcelino, violí (primer per la dreta, dempeus), aproximadament entre 1890-1895. Arxiu Municipal de Calonge. Col·lecció Encarnita Pérez

Avui en dia, sembla que aquesta mena de personatges hagin desaparegut dels nostres rodals. No sé si és perquè ja no n'hi ha o bé perquè entre tots hem anat perdent el sentit de l'humor…

 

«En aquell Palafrugell tan diferent de l'actual que qualsevol comparació només serveix per fer-lo aparèixer més remot i incompressible, hi va dominar sempre una tendresa popular per als artistes errants d'economia precària. La vila fou per a ells una lloca sentimental capaç de covar totes les generositats.»

Josep del Brugarol. Un altre Palafrugell. Revista de Palafrugell, 01/12/1973.

 

--

Per saber-ne més:

• Calonge, terra de músics. Albert Vilar Massó. Diputació de Girona, any 2009.
• El Cavaller Gòdia. Montornès Viu (revista), número 53, any 2009. 
• El Caballero Gòdia. Àncora (revista), any 1981.
  

Blogs/Webs:

• Barcelona Memory: La Bodega Bohemia, Nido de Arte.
• Barcelofília: L'Home dels coloms Pedro Sampablo, La Monyos Dolors Bonella i Alcánzar.
• El Tranvía 48: Los fotógrafos minuteros de Barcelona. 
• Formacions musicals de Catalunya: La Principal de Calonge.
  
• Circo Méliès: La risa ofende y halaga, sé benévolo al repartirla. (Moment en què apareix Oh, Gran Gilbert!, a la pel·lícula Juguetes rotos. Dir. Manuel Summers, 1966: https://youtu.be/O6zDXBtyXQg).  

 

I per escoltar-ne més:

• La Lupe. Puro teatro (reedició 2020).

 

• Font Sellabona, el Trovador de Catalunya. El Cavaller Gòdia - 1a cançó (publicat 1963).

• Rudy Ventura. Recordant “la Monyos” (publicat 1998).