Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escola Torres Jonama de Mont-ras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escola Torres Jonama de Mont-ras. Mostrar tots els missatges
Palafrugell, al fons la torre de can Mario, la fàbrica de suro per antonomàsia a la vila del peix fregit. Dibuix a tinta sobre paper per Maria Ribot Gasull, l'any 1957
En la primera part d'El parlar de Palafrugell. El suropublicat en aquest mateix blog, vaig explicar l'experiència de l'alumnat de cicle superior de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, en l'elaboració d'unes fitxes relacionades amb la parla autòctona palafrugellenca, després d'haver-los anat a fer una xerrada, aprofitant que el suro fou el tema pel projecte interdisciplinari durant el curs 2016-17.
L'activitat, doncs, va consistir a triar diverses paraules o expressions de la indústria suro-tapera autòctona i que una vegada feta la selecció, en grups de dos o tres alumnes d'entre les classes de 5è i 6è, havien d'elaborar una fitxa explicant-ne el significat, cercar equivalències, l'origen, el grau de coneixement i una petita frase, a tall d'exemple, per a poder-la ubicar dins d'un context diferent. La font, en tots els casos, sempre era del llibre del qual en soc coautora, juntament amb en Carlos Serra Mayoral, Coses sentides, el parlar de Palafrugell.
El resultat final, el trobareu aquí sota. La meva més sincera enhorabona a l'Escola, el professorat i, sobretot, a tota la mainada que va participar en el projecte. Fins a la propera!
A cofes, a cabassats
A Palafrugell, qui no ha carrat ell, ha carrat el seu pare o el seu avi
Els tapers de la costa, (1937). Documental de la productora Laya Films de, dirigit, fotografiat i muntat per Ramon Biadiu amb locució de Ramon Martori i imatges de la indústria surotapera de Sant Feliu de Guíxols, on es presenta el procés de creació d'un tap de suro.
Maria el dia de la seva primera comunió amb faixa negra en senyal de dol, l'any 1939. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Maria Català Oliu
La Maria Català, va néixer al mas de
can Belluga de Mont-ras, l'11 de
maig de 1927, però quan només tenia sis anys— pocs mesos
després del naixement de la seva germana petita, Rosa— moria l'àvia
materna Concepció Teresa Margarida "Sió".
L'àvia Sió (1869-1933) havia sortit de l'Hospici de Girona (antiga Casa de la Misericòrdia, que des del segle XIX estava sota l’empara de la Diputació Provincial i va ser hospici fins el 1963). A mitjans del segle XIX, les dones que acabaven de ser mares i amb l'objectiu de guanyar un xic de diners, anaven a buscar un nadó a l'hospici per alimentar-lo amb la seva pròpia llet fins que la criatura tenia dos o tres anys. Transcorregut aquest temps, va resultar que la menuda Sió no va voler tornar a l'hospici i quan les monges la varen venir a buscar, es va aferrar tan fort a les faldilles de la dona que li havia fet de dida, que les religioses no varen tenir més remei que donar-la a la família que l'havia acollit. Aquella gent eren els de can Belluga del veïnat de Vila-seca de Palafrugell i, fou així, que la petita Sió va adoptar el mateix motiu.
Els germans Maria i Florenci en una foto d'estudi, l'any 1929. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Maria Català Oliu
Amb la mort de l’àvia Sió, al mas
de can Belluga hi varen quedar: el vidu (Jaume Oliu Rocas, conegut a Mont-ras com a en "Met dels ocells", degut a la seva afició en parar ballestes per a caçar ocells) la filla i el
gendre (Adela Oliu i Josep Català) i els tres fills d'aquests: Florenci, Maria
(la nostra protagonista) i Rosa.
Durant la Guerra Civil, i per poder tirar endavant la família, Josep Català va contiunar fent de pagès. Ofici que compartia juntament amb el de bosquetà, fins que al darrer any del conflicte va ser cridat a construir les fortificacions de l’Alt Empordà, a la "Línia Gutiérrez". Aquesta línia comptava amb centenars de petits fortins que cobrien quaranta quilòmetres de costa entre les poblacions de Llançà i Maçanet de Cabrenys i que a partir de Maçanet, continuava amb el nom de "Línia P." o "Línia dels Pirineus", fins a Irun. I a la fi del conflicte, Josep es va iniciar en el negoci de l'estraperlo i amb els diners que li anava generant el negoci, va tornar a posseir quasi tot el que havia perdut durant la guerra. Fins i tot, va arribar a adquirir un camp que conreava amb l’ajut de tota la família. També tenia un carretó i un cavall, i de nits anava de Mont-ras a Sant Feliu de Boada i Pals, carregat amb saques d'arròs que el seu amic Claudi Mató de can Mina de Palafrugell, als vespres, l'ajudava a despellofar. Més endavant, va començar a fer tragines de tota mena per la comarca.
Adela Oliu Teresa i el seu fill Florenci, l'any 1926. Fotògraf L. Casanovas, Palafrugell. Col·lecció Maria Català Oliu
Un matí d'un diumenge fred d'hivern,
varen avisar a en Josep per anar a dur uns mobles a casa dels senyors Terrades
de Sant Feliu de Guíxols i els seus dos fills grans, tant en Florenci com la
Maria el volien acompanyar, però, finalment, Florenci es va quedar a Mont-ras a
passar un matí en bicicleta amb els seus amics i Maria va seguir al seu pare
amb la tartana cap a Sant Feliu. Res ni ningú podia preveure que aquell desafortunat
dia quedaria encastat en la memòria de tot un poble però, sobretot, en la d'uns
pares i germans, creant un punt d'inflexió en la vida d'unes famílies que mai
més tornarien a ser les mateixes, consternades per un desventurat accident que
va tenir lloc diumenge dia 12 de febrer de 1939, a tan sols a dos mesos de la
fi del conflicte.
La Maria muntada en el Brillant, el cavall de la família, juntament amb en Mateu Sais, anys 40. Autor desconegut. Col·lecció Isabel Corominola Juscafresa
Una colla de quatre vailets d'entre onze i catorze anys, tots ells amics i
veïns del barri de Molinas de Mont-ras: Florenci Català Oliu (de can Belluga), Jaume Català Marquès (un
parent seu de cal Deu), Emili
Cornellà Vidal (de can Cornellà)
i Ignacio Larrañeta Lorenzo (un pobre jove refugiat d'Irun, de només onze anys
que s'estava a can Cornellà)
varen anar amb les bicicletes a jugar a la pineda de la Torre Simona. El dia
abans, els republicans hi havien fet nit i amb la precipitada fugida a trenc
d’alba hi varen abandonar tot de material bèl·lic, entre el qual hi havia unes
caixes de bombes de mà escampades arreu. Els nois, segurament amb la intenció
d'observar-les, se'n varen endur una fins a una roureda del puig de Cucala (molt a prop del mas de cal Deu) i en una fatal manipulació, els la va
explotar a les mans. L’explosió gairebé va trossejar els cossos dels pobres
nois i a en Florenci li va arrencar les cames i els braços.
—«Aquell dia, la mare, des de casa va sentir l'explosió, i quan els veïns la varen anar a avisar, encara va ser a temps d'agafar el cos mutilat del meu germà que, amb un darrer fil de vida, li va poder dir: "Mare, mare...". Mai més ens hem pogut treure aquell fet del cap.»
El dia de l’enterrament, al bell mig de la Plaça de l’Església de Sant Esteve de Mont-ras, doncs el temple per dins encara era negre amb les parets plenes de sutge a ran d'un foc ben intencionat als inicis de la guerra, jeien quatre taüts de fusta (tres des quals eren blancs) coberts amb la bandera espanyola. Es diu que un fatal cop de vent va aixecar la insígnia del taüt del pobre refugiat basc —que havia pagat l’ajuntament— i es va descobrir una caixa negra, feta amb la més absoluta pocatraça amb quatre fustes mal arreplegades.
Retrat de la primera comunió d'Ignacio Larrañeta Lorenzo a Irun, l'any 1936. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Rosa Català Oliu
Encara avui, amb noranta-quatre anys d’edat, Maria reté en la memòria els plors d'una mare desolada que havia perdut un fill en aquelles cruels circumstàncies, però també diu que la mare del noi refugiat basc plorava més desconsoladament que cap altra. El destí fou despietat amb els quatre joves, però pel pobre refugiat, encara més. Aquell noi que havia vingut a Mont-ras fugint de la guerra, i just quan hi havia trobat un xic de pau, una bomba mal abandonada el va matar. Al cap d'uns anys, aquella desconsolada mare va tornar a Mont-ras i va fer construir una creu de ferro que ella mateixa va col·locar al lloc on varen trobar les restes del seu fill, tot i que les seves despulles reposen en pau per sempre més en un nínxol anònim al petit cementiri de Mont-ras al costat de l’església —molt lluny dels seus— dins d'una miserable caixa de fusta negra.Durant un temps, a les branques més altes d'una alzina centenària que hi havia al corriolet de la pineda que duu a la font del Rei de Mont-ras, encara s'hi podien distingir penjades les pelleringues de la roba dels vailets i a sota, la solitària creu de ferro que Perfecta Lorenzo, mare d'Ignacio Larrañeta, hi va venir a posar.
Solitària creu en el camí. Fotomuntatge realitzat per Olga Sanz Valent @olgathestrange
Adela Oliu no va poder superar la desgraciada mort del seu fill i en poc més d'un any, moria víctima d'una gran pena
amb només trenta-nou anys. Era l'abril de 1940, i va deixar dues filles: Maria
i Rosa, de dotze i cinc anys, respectivament. Des d’aleshores, el vidu, Josep
Català i les dues filles miraven de tirar endavant amb l’assumpte del contraban
i també treballant al camp que havien adquirit, però al gener de 1941, en Brillant, el cavall de la família, va mossegar el braç dret d’en Josep i varen haver de tallar-li a ran
d’una infecció. A partir d’aquell moment, la gent de Mont-ras el varen anomenar
per sempre més en “Pep Manco”.
Josep Català Fanals (pare de Maria), conegut a Mont-ras com a en "Pep Manco", ja que arran d'una infecció provocada per una mossegada del seu cavall, Brillant, li varen haver d'amputar el braç dret, l'any 1942. Foto d'estudi d'autor desconegut. Col·lecció Maria Català Oliu
Amb el tràgic desenllaç del germà i la
sobtada mort de la mare, Maria va deixar de ser nena per a convertir-se de cop
en una adulta. I amb només dotze anys, va passar a ser la germana gran, la mare,
però sobretot, hauria d’encarregar-se del mas, amb tot el que això comportava,
responsabilitats i d’altres tasques que no haurien hagut de ser pròpies per a una nena de la seva edat. I tot
i que va haver de deixar prematurament l'escola, sortosament va trobar en la
senyoreta Gertrudis tot el suport emocional, afectiu i pedagògic. Gertrudis
Masgrau Caseras —mestra de nenes de les Escoles Públiques de Mont-ras— va ser el
veritable suport de Maria: li va fer de mare i li va explicar com funcionava la
vida pel fet de ser dona, més enllà de les parets del mas. Fins i tot, va haver-li
d’explicar com es tenien els fills i què era la menstruació.
Maria (3a esquerra dalt) a la classe de les nenes de les Escoles Públiques de Mont-ras amb la senyoreta Gertrudis Masgrau Caseras (dreta), l'any 1935. Autor desconegut. Col·lecció Maria Català Oliu
Maria no va deixar el mas de can Colom
de Mont-ras fins que es va casar amb Sebastià Borràs Vilanova "Tià" (1921-1997) per anar a viure
a la casa pairal de can Borràs, al barri de Santa Margarida de Palafrugell.
Allà mateix i a través d’una veïna, es va iniciar en l’elaboració de formatge
fresc amb llet de vaca i al cap de poc, coincidint amb "boom" turístic dels
rodals, una altra amiga (la Teresa Bosch Arbós) va proposar-li de treure’s el
carnet de cotxe per poder distribuir els formatges, que cada cop tenien més
requesta, amb un Citroën 2CV que va adquirir de segona mà. Hotels, restaurants,
però sobretot els usuaris del mercat de Palafrugell, eren els seus millors
clients. Va ser així durant trenta-vuit anys! I vet aquí el perquè tothom ha
conegut la Maria Català Oliu com “la Maria dels formatges” per sempre més, i no pas
per la tragèdia d’un dia en què tot va canviar.En l’actualitat, Maria resideix a l’Asil Nostra senyora de Montserrat de Palafrugell. Té noranta-quatre anys, el cap molt seré i una memòria prodigiosa que encara es deleix per una bona lectura, sobretot d’història local. La seva germana Rosa viu en un mas al veïnat de Rapinya, prop de Calella de Palafrugell.
La protagonista d'aquesta història i una servidora de visita a l'asil Nostra Senyora de Montserrat, el dia en què la Maria va fer noranta-quatre anys, l'11 de maig de 2021. Foto Maria Bruguera
Descripció del vídeo: Amb la Maria Català mostrant l'escorredora de ceràmica que ella va fer servir per a l'elaboració els cèlebres formatges frescos gairebé quaranta anys, durant l'enregistrament del programa Una altra història, de TV3, al Museu d'Art de Girona, l'11 de juny de 2023.
**Actualització privamera 2025: La Maria va traspassar a la matinada del 14 d'abril de 2025. Tenia gairebé 98 anys. A.C.S.
--
Per saber-ne més:
... I també hi va haver una llarga postguerra. Lluís Molinas Falgueras. Any 2006. Ajuntament de Palafrugell
L'hospici de Girona (1769-1963). Silencis i paraules d'un món en reclusió. Céline Mutos Xicola. Editorial Gavarres. Any 2020
Qué será, será (Whaterver will ble, will be) de la pel·lícula The man who knew too much - Alfred Hitchcock, any 1956 (El hombre que sabia demasiado). Doris Day
A toc de corn. Dibuix a tinta sobre paper, realitzat per Miquel Ros Saballs, l'any 2009
A toc de corn. Amb celeritat, sense perdre temps. Expressió genuïnament palafrugellenca que prové, de ben segur, del corn de Can Mario, la fàbrica surera Armstrong, que regia amb el seu inconfusible so la vida i els horaris dels palafrugellencs fins ben entrats els anys setanta.
A mitjan novembre de l'any 2016, l'Escola Torres Jonama de Mont-ras, va dur a terme la setmana de l'eix, que aquest any es va dedicar al suro. Per això, tots els alumnes de l'escola en diferents grups, depenent dels cursos o nivells, van participar en diversos tallers i, com a cloenda, una visita al Museu del Suro de Palafrugell.
Aprofitant que “el suro” fou el tema tractat en el projecte interdisciplinari del curs d'enguany, l'escola, va tenir l'amabilitat de convidar-me per fer una xerrada a l'alumnat de cicle superior, sobre la parla exclusivament surera, sorgida en una època en què aquesta indústria era l'activitat predominanta la vila de Palafrugell.
Els alumnes de cinquè i sisè, doncs, van realitzar una sèrie de fitxes elaborades a través d'expressions sureres, extretes en la seva totalitat del llibre “Coses sentides, el parlar de Palafrugell”del qual en soc coautora, juntament amb en Carlos Serra Mayoral. El resultat final el trobareu en la segona part d'aquest article, també publicat en aquest blog com a: El parlar de Palafrugell. El suro (2a part).
Moltes gràcies a l'escola per ajudar a salvaguardar la parla palafrugellenca!
El mestre Gené c. 1922. Autor R. Estapé fotografia. Fons familiar Fatjó-Gené
Dos dies després que les tropes franquistes haguessin
entrat a Barcelona, el 28 de gener de 1939, el Ministerio de Educación Nacional erradicava tota l'obra educativa de les institucions republicanes catalanes,
iniciant així, una prolongada i lenta depuració en el sistema amb nefastes
conseqüències.
L’escola
franquista. El Ministerio de Educación i la depuració de mestres
«Los demás funcionarios pertenecientes a Centros
dependientes del Ministerio de Educación Nacional quedarán, así mismo,
suspensos de empleo, si lo eran del Estado antes de implantarse el régimen autonómico y pasaron al servicio de la Generalidad en cumplimiento de los Decretos del 28 de marzo de 1933 y de 16 de octubre de 1935, pudiendo solicitar su reingreso con arreglo a las normas que señala este Ministerio con fecha de hoy.
Los designados por la Generalidad o sus organismos, quedarán cesantes a
las resultas de las disposiciones generales que ulteriormente se adopten,
pudiendo ser utilizados sus servicios con carácter interino, previa
investigación de su ideología y actuación social y política en relación con el
Movimiento. Orden de disposición legal».B.O.E. de 3 de marzo de 1939,
artículo 7º, p. 643.
Amb aquesta determinació, s’ensorrava tota la benintencionada i progressista política educativa catalana, considerada una de les
més avançades en la seva època, malgrat la constant manca de recursos.
El mestre Gené i els alumnes de les antigues escoles de Mont-ras, 1922. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené
Durant la República, s’havia intentat de dotar a l’estat
una xarxa d’escoles públiques de qualitat amb diversos projectes per combatre
la incultura i l’analfabetisme incessants. A més, una part important del
magisteri públic català, es va comprometre activament a favor de la seva
política renovadora en el camp escolar. Però, de cop, tot es va esvair i ja no
hi va haver temps de desenvolupar més projectes. Per tant, l’estat franquista
va rebre com a herència la mateixa situació cultural i educativa que havia
estat fomentada durant dècades. Si el breu espai republicà havia realitzat algun
canvi en favor de modificar la situació, el franquisme se’n cuidà ràpidament
d’esborrar tota mena de rastre.
La política del règim vencedor va fomentar la
subsidiarietat de l’estat en matèria educativa i els centres d’educació privats,
especialment els que depenien directament de l’església, tornaven a gaudir de
tots els privilegis.
Aquest fou el nou panorama de l’ensenyament a Catalunya i
a la resta de l’estat espanyol durant el franquisme; un model d’escola
tradicional, anacrònica, burocràtica, classista, conservadora i uniformista, comparable
a l’educació impartida pels règims més absolutament feixistes.
Josep Gené Barbosa i Josep Torres Jonama, dues vides entrellaçades
Josep Gené Barbosa, nat l'any 1890 a Santa Linya, la Noguera. Fill de ferrer i
mestra de primera ensenyança, fou destinat a Mont-ras poc temps després d'haver finalitzat els estudis de Magisteri a Lleida.
El mestre Gené durant el primer any com a docent. Antigues escoles de Mont-ras c. 1920. Autor desconegut. Arxiu familiar Fatjó-Gené
Tant per les seves renovadores idees, com pels innovadors mètodes d’ensenyament, convençut
de l’important paper que havia de tenir l’escola i els mestres en el canvi de
la societat, foren contínues llurs demandes, tant a l’Ajuntament de Mont-ras,
com als inspectors de la Junta Local de l’Ensenyança;des de fer construir una
pissarra de ciment a la paret, la instal·lació d’enllumenat elèctric a l’escola
o, fins i tot, pagar del seu sou el material per a la construcció d’un aparell de telegrafia
i dos pupitres bipersonals.
Inauguració
de les Escoles Nacionals de Mont-ras, el 4 d'octubre de 1925. Josep
Torres Jonama i Antoni Ferrer Crosa “es Corder”, alcalde de Mont-ras (2n
i 3r dreta). Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené
Josep Torres Jonama, nat a Palafrugell el 1857. Amb només vint anys, orfe de pares iamb tres germanes menors a llur càrrec, descontent de la seva situació—tant en l'àmbit personal, com professional— i impulsat per un esperitemprenedor i aventurer, va decidir de marxar a les Amèriques.
S'establí a Brooklyn, Nova York, on inicià amb èxit una sèrie de negocis relacionats amb el món del suro. Des que va fer fortuna, sempre va pensar com contribuir en la millora del seu poble i no va ser fins a l'any 1925, que va veure convertit el seu somni de construir una nova escola a Palafrugell, com també vaassumir la meitat dels costos d’edificació per a la creació de les noves escoles a les poblacions veïnes de Mont-ras (on Josep Gené era el mestre dels nois) Pals i Regencós i l'altra part, la va aportar l'ajuntament del municipi implicat.
El llegat franquista. Conseqüències de la institucionalització de la repressió de l'ensenyamentcatalà
Del fatídic vint-i-vuit de gener de 1939, continuaren més canvis;
com la desaparició dels centres educatius nacionals, creats pels partits i organitzacions
republicanes, i la confiscació del conjunt del seu material, seguit d’una
profunda depuració de tot el personal docent.
El mateix Ministerio de Educación,
contactà tots els ajuntaments per demanar-los informació sobre el personal que
havia estat treballant a les escoles públiques i llur implicació durant el període
de la República, i arribà una absoluta renovació en la major part del
magisteri públic català, amb l’exili forçós i l’empresonament de molts mestres. Pel Juzgado Militar Especial de Depuración de Funcionarios Civiles, hi varen
haver de passar absolutament tots els professionals de l’ensenyament d’aquest
país.
El mestre Gené i els seus alumnes. Escoles Nacionals de Mont-ras c. 1929. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené
El mestre Gené, aleshores casat amb la palafrugellenca Isabel Martí Bofill (pares de dues filles: Conxa i Maria) va estar
empresonat, però a la fi quedà absolt, ja que continuà en la seva tasca en una
de les escoles públiques de Ripollet fins a la seva jubilació. Morí a Cerdanyola del Vallès, el 20 d'abril de 1982, a l'edat de noranta-dos anys. Mentre que, el filantrop i industrial surer, Torres Jonama, morí el 1946 de bronquitis crònica a Niça, França, probablement aliè a la institucionalització d'una repressió de l'ensenyament a tot el país que durà gairebé trenta anys més. El 22 d'abril de 1947, les seves despulles foren traslladades a Palafrugell, tal com ell havia disposat.
Josep Gené Barbosa i Josep Torres Jonama, dues vides entrellaçades. Lluitadors acèrrims pels seus ideals però, per sobre de tot, per un món millor. Per bé que, els finals, sovint, no són els desitjats.
Conxa Gené Martí, filla del mestre Gené, a l'edat de quatre anys. Palafrugell, 1928. Foto Central Foto Films. Fons familiar Fatjó-Gené
Trobada d'exalumnes aprofitant una visita del mestre Gené. Palafrugell, plaça Nova, entre els anys 1955-1960. D'esquerra a dreta: Rosa Dunjó i el seu espòs Leandro Artisà, Joan Artisà, el mestre Gené, Isabel Martí Bofill i Camilo Rocas Bassolí. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené
Un grup d'exalumnes amb el mestre Gené a Mont-ras, l'any 1964. D'esquerra a dreta: Lluís Molinas Colomer, desconegut, desconegut, el mestre Gené, Pere Rocas Bassolí, Isabel Martí Bofill (dona del mestre Gené) i Reinalda Alsina Guarner. Davant asseguda: desconeguda. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené
n. de l'a.Aprofitant que el 2016 es va commemorar el 70è aniversari de la mort del fill predilecte de Palafrugell, vaig presentar un articleen una versió similar a aquest, però molt més reduït sota el títol: El llegat de Josep Torres i
Jonama i la depuració de l'escola catalana durant el franquisme, que va resultar-ne guanyador en la segona edició del Premi d'articles periodístics Santi Massaguer a Palafrugell, el 18 de desembre de 2016.
Agraïments: A la família Fatjó-Gené, en especial a la Isabel, per l'aportació del material gràfic i detalls sobre la vida del seu avi matern, a la Maria Àngels Baqué Palmada, directora de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, per haver-me facilitat el llibre que ella mateixa va escriure en motiu del 75è aniversari de l'escola i molt especialment, al senyor Antonio Massot Saus (Mont-ras, 1924-2016) que morí poc abans que aquest article veiés la llum, perquè es va reconèixer en la foto de l'alumnat de l'escola de l'any 1929 (3r esquerra de la 1a fila i el seu germà Joaquim, 4t esquerra de la 3a fila) juntament amb altres alumnes, malauradament la majoria, ja desapareguts. Moltes gràcies a tothom!
Desenterrant el silenci, Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz, Queralt Solé. Art Blume, SL. Any 2013
I per escoltar-ne més:
La lengua de las mariposas - B.S.O. Alejandro Amenábar
.jpg)
