La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua

Joan Piferrer, en Juanito de Llafranc, amb el seu fill Josep Maria a Llafranc, l'any 1956. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

Les trifulgues d'en Joan Piferrer, més conegut com a en Juanito de Llafranc, varen començar el dia que, per raons estrictament comercials, va decidir de canviar el nom de la seva embarcació.

Turistes embarcant i desembarcant per anar a passejar a bord de la Gilda. Llafranc, l'any 1958. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

 

En anys del boom turístic, els pescadors d'aquest litoral, quan arribava l'estiu, miraven de fer-se un sobresou per mitjà de fer excursions per les cales de la costa amb les seves barques més o menys condicionades. El que feia més lloguers i tallava el bacallà, era en León Rovira amb la seva popular Paulina de trenta pams d'eslora i una capacitat per unes vint-i-cinc persones. En adonar-se de què el negoci rajava, altres pescadors van seguir les seves passes, però en Juanito, que tenia la teranyina Pedro de cinquanta pams, va considerar que per fer la competència a la Paulina s'havia de buscar un altre nom més artístic i comercial; que tingués ganxo, i després de triar i remenar, se li va acudir el de Gilda.

En Juanito avarant en Pedro a la platja d'Aiguablava, l'any 1956. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

 

Aquell home de mar, tenia clar que la tasca no seria gens fàcil. Les relacions dels pescadors amb les autoritats de Marina —que havien d'aprovar el canvi— no es podia dir que fossin massa cordials, fins al punt que molts d'ells s'estimaven més sortir a pescar en dies de marejada que haver d'anar a comandància a passar “el rol” o a recollir vals de combustible.

Juanito i el seu gos Ninot a bord del Pedro a Llafranc, anys 50. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

 

“El rol”, no era res més que el permís de navegació; una mena de llibreta on constaven les característiques del vaixell: el nom del patró, el nombre de tripulants, etc. Aquest document, però, s'havia d'actualitzar mensualment i sempre a les mateixes dates. Feia falta perdre mitja jornada per complir amb aquella rutina de legislació anacrònica, avui sàviament abolida. En temps de la dictadura, en aquest rodal, el tracte que els ciutadans rebien de les autoritats i dels funcionaris era pèssim. Aquella gent, sovint brusca i malhumorada, tenien l'“ordeno y mando” i el “vuelva usted mañana” a la massa de la sang. Per tant, s'havia d'anar sempre amb peus de plom i no oblidar mai de parlar en l'idioma de l'imperi. És un fet que a l'hora de trucar a la finestreta del despatx de les comandàncies de Marina (anomenades llavors “el detall”) s'havia de filar molt prim. Si trucaves fluix, l'empleat t'esbroncava i si ho feies massa fort, garrotada seca. La gent que feia cua, tot sovint deixava passar l'últim d'arribar perquè fos el primer de rebre el ruixat de l'amanuense de torn. Sembla ben bé que no pugui ser, quan ara en algunes dependències oficials et conviden a entrar sense trucar. Si en dona de voltes el món!

Poc feia sospitar que la teranyina Pedro passaria a dir-se Gilda. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

Malgrat aquest panorama, aquell patró va tirar pel dret amb la seva idea del canvi de nom. El primer pas va ser enviar una instància a Capitania de Barcelona. Passat un temps, i gràcies a les filtracions d'un amic seu que feia el servei a Marina, s'assabentà que la sol·licitud havia sigut aprovada. Tal dit, tal fet. Sense esperar la confirmació de les “autoridades competentes” i aprofitant que havia de pintar la barca, va canviar ràpidament el nom. L'empleat de la comandància li va donar la notícia més tard i li va fer saber que, de moment, no corregiria el rol, però que farien el canvi quan en comencés un de nou. Mentrestant, podia lluir-lo tranquil·lament a la popa de la teranyina sense cap entrebanc.

Tot va anar com una seda, fins a un dia que al comandant de Marina se li va acudir de portar la seva senyora a barquejar a la badia de Llafranc. Aquella dona, quan va veure el nom de Gilda pintat en aquella barca, tota ella es va escandalitzar i va estar a punt de tenir un cobriment de cor.

 

Programa de mà de la pel·lícula “Gilda”, estrenada als EUA l'any 1946

 

La magnífica pel·lícula, protagonitzada per Glenn Ford i Rita Hayworth, tenia molt mala anomenada; no només per la mítica bufetada de Glenn a Rita, sinó, sobretot, per culpa d'aquell mini striptease de la protagonista, quan es treia les mitenes i cantava el “Put the blame on Mame”, mentre es remenava com una serp sensual i provocadora. En aquell temps, “Gilda” havia passat pels pèls la censura militar i eclesiàstica, però ja se sap que hi ha gent que és més papista que el papa. No n'hi havia pas per tant. Avui dia aquella pel·lícula deu ser apta per tots els públics i la podrien fer a la televisió en qualsevol sessió de tarda.

En Juanito a l'entrada de la Cova d'en Gispert. Dècada dels 40-50. Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

 

La dona del màxim responsable de Marina de la zona, va punxar el marit i en Juanito es va haver de presentar immediatament a la Comandància de Palamós, on el mateix comandant en persona li ordenà que esborrés el maleït nom de Gilda de la seva barca i tornés a posar-hi un altre cop el de Pedro. En Juanito va haver de deixar el caminar pel córrer i tornar a agafar el pinzell tal com li manaven.

 

Al cap d'uns anys, va ser un altre comandant qui s'adonà que la barca d'en Juanito constava com a Gilda en “el rol” i, en canvi, es passejava amb el nom de Pedro. I ja hi tornem a ser! En aquell temps, les autoritats no estaven pas per romanços i altre cop en Juanito va haver de córrer a canviar el nom. Sort que la dona de l'altre comandant ja no hi era!

En Juanito fent garoines amb el Bona Sort, l'any 1994. Fotografia Frederic Martí Gich. Arxiu Josep Maria Piferrer-Fontàs

Després d'haver viscut aquestes experiències i altres de semblants, no és pas estrany que la gent d'aquest país hi agafés pell morta i aprengués a guanyar-se la vida, tant en mar, com en terra, a base de llenya i tornant-se mesell.

Vista de la platja de Llafranc on barques i estiuejants compartien espai a la sorra. Estiu de 1969. Fotografia Harry Nuijten. Arxiu Annemiek Krebbers-Nuijten

Amb l'arribada dels Cruceros, el negoci estiuenc del pescador Juanito es va acabar. 
Imatge del creuer Sirga arribant a la platja de Llafranc. Estiu de 1969. Fotografia Harry Nuijten. Arxiu Annemiek Krebbers-Nuijten  

 

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Gilda, un nom que va portar cua

 

--
Per saber-ne més:

• Amarats de salanc. Josep Roura Roqué. Any 2017. [Esgotat]

 

I per escoltar-ne més:    

• Put the blame on Mame. El ball de Rita Hayworth a Gilda
  

• Amado mío. Un altre ball de Rita Hayworth a Gilda