Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908
El
meu pare, Joan Bruguera Ferrer, va ser un gran imitador del Caballero
Gòdia. Cada any per carnestoltes, sortia de casa seva tot xiulant i
tirant el bastó enlaire per anar cap a plaça Nova. El més graciós de tot
és que, de lluny, la gent no sabia si era el personatge de debò o el
noi de can Gotas que els volia tornar a enredar. Any 1954. Autor desconegut. Col·lecció familiar
De nom Vicenç Dalmau Regí, Marcelino, fill de Marcel·lí i Joaquima, va néixer a Calonge el 5 d'octubre de 1873. L'any 1895, es va casar amb Concepció Montaner amb qui a tenir dues filles, però el 1909 la seva esposa va morir i més endavant, durant la pandèmia de grip de 1918 (coneguda com a grip espanyola, que va assolar tot el món i també Catalunya) va perdre les dues filles. Sol i desesperat, diuen que a partir d'aleshores l'home va quedar trastocat, i que en un atac de bogeria va cremar al carrer tota la roba i els records de la seva malaurada família. Va agafar un mocador de fer farcells amb quatre andròmines, un violí sota el braç i va començar a fer via, recorrent els pobles dels rodals per deixar-se caure a cada festa que s'hi esdevenia, al compàs de les seves extravagants creacions, mentre el públic —comprensiu o compassiu— li deixava caure alguna moneda dins el seu barret foradat.
En
Marcelino tocant el violí mentre un grup de joves ballen a la platja
davant de Torre Valentina, possiblement durant la Festa Major de
Calonge, l'any 1940. Arxiu Municipal de Calonge. Col·lecció Maria Vilaplana
De vegades, aprofitant l'oblit de passar el capell, algun brètol li emplenava el violí d'aigua o li untava les cordes amb greix. El pobre home, enfadat amb tals malèfiques accions, arrencava un plor llarg i còmic, i era tant l'efecte que transmetia a la concurrència, que talment semblava formar part del mateix espectacle. Aleshores, aprofitava una segona passada de barret per obtenir una recapta més generosa.
Un altre popular personatge, tant o més pintoresc que en Marcelino, fou l'Antoni Gòdia Roca, Caballero Gòdia. Nascut el 23 d'octubre de 1891, va ser el caganiu d'una família de pagesos benestants de Montornès del Vallès, que amb els anys es va arrecerar en la vida bohèmia de Barcelona. De la seva primera feina, fent de pastor de ramats, va aprendre a escarnir els cants de joia i llibertat de les aus que habitaven als prats del seu Vallès natal.
La
Tustarrada anunciant els “Balls de 10 Pasacalles” durant el
Carnestoltes de l'any 1953, al carrer de Cavallers, encara sense
asfaltar i amb llambordes, passant pel davant de l'antiga llibreria de can
Vilella, amb el meu pare simulant al Caballero Gòdia (a l'esquerra de la imatge). Autor desconegut. Col·lecció familiar
El Caballero Gòdia va ser un gran imitador de cants d'ocells de tota mena (divuit cants diferents sense l'ajut de cap aparell: la merla, la perdiu, el pardal, la cadernera, la puput, el rossinyol, el mussol quan va calent, etc.) i d'aquí li venien els sobrenoms de l'Home dels Ocells, "Pajaritu" o Canari. Molt peculiar en la seva vestimenta: corbata de llacet i jaqué negres, barret de copa alta, guants i pantalons de blanc immaculat, mocador al pit, un puro i un bastó que l'acompanyaven arreu. A més, era tota una eminència en l'art de tirar-lo enlaire i tornar-lo a recollir al vol, en el que ell ho anomenava «punts d'esgrima». La seva targeta de presentació: “Artista professional del canto de aves, número uno en España. Juegos malabares. Garganta de maravilla”.
No hi havia festa major sense fer-se el típic retrato
amb el decorat portàtil que carretejaven els fotògrafs ambulants.
Festa Major de Santa Margarida de Palafrugell, c. 1910-1915.
S'identifiquen, d'esquerra a dreta: Emili Petit Font (tercer) i Pilar Deulofeu Bofill (quarta). Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Carme Petit Deulofeu
Diuen que no tenia vergonya; ans al contrari. Pels volts del 20 de juliol, festivitat de Santa Margarida, patrona de la vila del peix fregit, es plantava enmig de plaça Nova on iniciava l'espectacle tot entonant estrofes de sarsuela per donar el toc d'atenció al públic assistent, per continuar amb el repertori de les inacabables imitacions dels refilets d'aus plumíferes. I tot seguit, al seu voltant, es feia una gran rotllana plena de petits i grans. A més, durant la mitja part, venia productes que solia dur a sobre, com ara bastons (ves a saber si tallats per ell mateix), entre altres objectes més aviat inútils.
En una entrevista publicada a La Vanguardia, del 20 de novembre de 1953, el Caballero Gòdia explicava que la vegada que havia guanyat més diners va ser a França, l'any 1918, que es va embutxacar cinquanta mil francs, perquè deia: —Fui el primero al que le grabaron la voz en disco… Pero al cabo del año los reventé. També consta que va fer diverses aparicions radiofòniques en programes del cèlebre locutor i presentador de televisió Joaquín Soler Serrano, on es feia anomenar “el Trobador de Cataluña”, malgrat que no es conserva cap arxiu sonor.
Programa de mà de la pel·lícula Delincuentes, dirigida per Joan Fortuny, l'any 1957, on el Caballero Gòdia hi té una breu actuació a la Bodega Bohemia de Barcelona
El que sí que es conserva és la pel·lícula Delincuentes, dirigida per Juan Fortuny l'any 1957 (que també es va traduir al francès en aquell mateix any sota el títol: Les Délinquants), on va compartir repartiment amb un altre singular personatge: l'actor, chansonier i humorista figuerenc Oh, Gran Gilbert!, personatge que en realitat es deia Joan Massó Gilbert i que va esdevenir una autèntica figura; una de les més populars de les nits bohèmies barcelonines durant l'època de la postguerra i fins ben entrats els anys seixanta.
Descripció del vídeo: Fotograma de la pel·lícula Delincuentes (Dir. Joan Fortuny, 1957), moment en què apareix el Caballero Gòdia actuant a la Bodega Bohemia “Nido de Arte”, de Barcelona. Facilitat per Circo Méliès-Profesor Javier Jiménez & Sr. Santiago Aguilar
S'explica que en certa ocasió, durant la festivitat de Santa Rosa de Llafranc, mentre el Caballero Gòdiadeixava anar el reguitzell de costum amb les infinites imitacions, un senyor estiuejant volent fent-se el graciós davant la seva dona i la resta d'espectadors, li va demanar si sabia imitar el burro. Aleshores, ell es va girar teatralment, se'l va quedar mirant de dalt a baix i li va engaltar: —No pas, senyor. Això ja ho fa vostè. Li va donar l'esquena i va continuar amb la seva actuació.
Les barques d'en Jaumet eren un altre clàssic de les festes majors dels rodals. Es té
constància que el tal Jaumet ja venia per Palafrugell des de principis del
segle XX. Festa Major de Santa Rosa, platja de Llafranc, c. 1947.
S'identifiquen: Teresa (mainadera), els germans Lluís i Miquel Gich
Viñas amb la seva cosina Maite Martí Gich. Autor Frederic Gich Solà. Col·lecció familiar
El Caballero Gòdia i en Marcelino havien protagonitzat més d'una topada quan ambdós coincidien en alguna festa major. Es veu que es feien la competència per veure qui començaria l'espectacle, ja que cadascú tenia la seva pròpia parròquia, i eren tantes les ganes de protagonisme d'aquest parell, que quan es trobaven en un mateix poble a la mateixa hora de la funció, discutien sense fi per decidir qui seria el primer a actuar.
El músic i compositor de sardanes calongí Enric Vilà Armengol va recopilar la següent anècdota, viscuda per ell mateix: «Recordo una d'aquestes situacions en el “Cafè del Puerto” de Palamós, després d'una llarga polèmica, en Marcelino va acabar-la així: —Vols que t'ho digui? No vull més tractes amb capsigranys llampats, tocats del bolet i de l'ala… Tu ves fent el canari que jo aniré fent el mussol.»
Guarnit per a l'ocasió i a punt de sortir al carrer amb les seves millors gales, en Joan Bruguera disfressat de Caballero Gòdia, l'any 1954. Autor desconegut. Col·lecció familiar
La fi d'aquests personatges és més aviat incerta. Del Caballero Gòdia es deia que després d'un treball de tota la vida, va arribar a vell sense poder-se pagar la dentadura postissa que li convenia i ja no va ser prou bo per imitar le chant du chardonneret (com deia ell mateix amb un accent de Perpinyà per fer-se l'interessant). L'estiu de l'any 1953, se'l donava per mort i enterrat. Fins i tot la premsa barcelonina va publicar notes necrològiques i un amic seu es va gastar dos duros per dedicar-li una missa a la seva memòria. Però vet aquí que el "Pajaritu" va tornar a aparèixer i va haver de convidar l'amic a un vermut.
En realitat, el que va passar és que en plena actuació al Paral·lel de Barcelona, amb les terrasses a vessar de gent que volia veure'l en acció, en acabar, i enardit pels aplaudiments del nombrós públic, va ultrapassar els seus caires artístics "pajarils" a uns altres d'índole política i no se li va acudir res més que dir: —Ara imitaré un «pajarraco de cuenta», i imitant a la perfecció amb la veu de l'aleshores cap d'Estat, va deixar anar: —Españoles, esto para vosotros, acompanyat d'un ofensiu gest de carnisser.
Caricatura del Caballero Gòdia realitzada per Del Arco per a la seva secció «Mano a Mano»a La Vanguardia, el 20 de novembre de 1953
Del resultat d'aquella nit, i de moltes altres, el "Pajaritu" va passar a l'ombra més fosca, fins que un periodista de La Vanguardia, de nom Del Arco, després setmanes de recerca, preguntant a la gent de l'hampa dins la Barcelona més ombrívola de l'època, el va trobar i li va fer una entrevista, possiblement, la darrera, perquè la seva defunció està inscrita al Registre Civil de Barcelona, el dia 30 de maig de 1960.
D'en Marcelino, en canvi, se sap que va traspassar el 31 d'agost de 1945. La causa: quedar tip després de ser convidat a menjar per la Cobla-orquestra Caravana de Torroella de Montgrí. Sense habitatge fix, com gairebé tots, se solien allotjar en pensions i hostals de mala mort, però sobretot mancats de recursos econòmics. En Marcelino, doncs, va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de Calonge.
Orquestra calongina on s'identifica en Vicenç Dalmau Regí, Marcelino, violí (primer per la dreta, dempeus), aproximadament entre 1890-1895. Arxiu Municipal de Calonge. Col·lecció Encarnita Pérez
Avui en dia, sembla que aquesta mena de personatges hagin desaparegut dels nostres rodals. No sé si és perquè ja no n'hi ha o bé perquè entre tots hem anat perdent el sentit de l'humor…
«En aquell Palafrugell tan diferent de l'actual que qualsevol comparació només serveix per fer-lo aparèixer més remot i incompressible, hi va dominar sempre una tendresa popular per als artistes errants d'economia precària. La vila fou per a ells una lloca sentimental capaç de covar totes les generositats.»
Josep del Brugarol. Un altre Palafrugell. Revista de Palafrugell, 01/12/1973.
--
Per saber-ne més:
Calonge, terra de músics. Albert Vilar Massó. Diputació de Girona, any 2009.
El Cavaller Gòdia. Montornès Viu (revista), número 53, any 2009.
Una de les primeres fotografies de la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, la Vella, a principis del segle XX (possiblement, l'any 1902). Foto Joan Bonany Marquès. Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Vigas Bonany
A la fi del segle XIX a Palafrugell hi havia dues grans orquestres-cobles. L'una era la Vella, nom que era coneguda La Principal de Palafrugell i l'altra, la Nova, nom que va adoptar la Cobla-orquestra l'Empordanesa, bàsicament perquè va aparèixer més tard.
La pionera la Vellava ser una de les cobles-orquestres més sol·licitades i avantguardistes de Catalunya del seu moment, juntament amb La Principal de la Bisbal i La Principal de Peralada. A més, al llarg de la seva història, la Vella va comptar amb músics de gran renom, com ara: Miquel Bravo Moncanut (veure entrada Miquel Bravo Moncanut, l'avi Bravo. Un trompetista que va fer les Amèriques), Frederic Gich Solà, Trifó Bonany Granés, Lliberat Juanals Homs, Siscentes, Ricard Viladesau Caner, el príncep de la tenora, i el mestre Frederic Sirés Puig, entre molts d'altres. Aquest merescut reconeixement la va dur a actuar per tot el territori català i fins i tot a l'estranger, eminentment a la Catalunya Nord. A més, si no hagués estat per l'esclat de la Guerra Civil, tenien un contracte tancat per anar a tocar a Glasgow, Escòcia.
Targeta
publicitària de La Principal de Palafrugell de l'any 1922, captada als
baixos de l'escenari del Centre Fraternal durant una visita guiada, el
febrer de 2024, on es pot llegir: «Per contractes Ildefons Farriol i Josep Padrós. Aquesta orquestra disposa de Jazz-Band (Americà)». Fotografia Enric Bruguera
Amb l'esclat de la guerra, la Vella —com gairebé totes les orquestres i formacions musicals d'aquest país—es va dissoldre, bàsicament perquè la majoria dels seus components varen ser cridats a files i els pocs que es varen quedar al poble, eren llogats els diumenges a la tarda al cinema per tocar un parell de peces abans de començar la pel·lícula o durant la mitja part.
Després del conflicte es va tornar a constituir i, a banda de tocar de manera més regular als casinos palafrugellencs Fraternal i Mercantil, també eren contractats per tocar sardanes, balls i els oficis de missa d'onze a les festes majors dels rodals: Llofriu, Torrent, Sant Feliu de Boada, Pals, Peratallada, Palau-Sator, Palamós... Aleshores, els músics de la Vella es distribuïen per sorteig en cases de pagès on dormien i menjaven de franc, perquè les fondes i els restaurants en aquella època eren gairebé inexistents.
Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners
No
va ser fins a l'any 1935 que la Vella va adquirir un
vehicle de transport propi: un microbús de la marca Chevrolet que havia
pertangut a La Principal de la Bisbal. Dibuix Miquel Llenas Janoher, Lai
Pel que fa als desplaçaments, primerament, la Vellaels feia en autocars de lloguer. Desmuntaven un parell o tres files de butaques i allà mateix hi col·locaven tots els instruments. A més, els músics ho feien tot: carregar, muntar, tocar, desmuntar, tornar a carregar... La Vella no va disposar d'un vehicle de transport propi fins a l'any 1935. Es tractava d'un microbús de la marca Chevrolet (d'unes 18 places), que havia pertangut a La Principal de la Bisbal. De vegades, però, només hi carregaven els equips, mentre que els músics anaven amb els seus propis cotxes. Però amb l'adquisició del microbús els va sorgir un altre problema..., decidir qui el conduiria.
Els conductors habituals del microbús eren, d'una banda, en Josep M. Duixans de la Bisbal, encarregat de fer les maniobres d'entrar i sortir del garatge. I de l'altra, en Teodor Plaja, Doro Sabater, que era el xofer de carretera. El
que passava, però, era que en Doro tenia un gran defecte i és que s'adormia
al volant. Aleshores, havien de menester un altre músic que el
distragués tot donant-li conversa. L'encarregat de mantenir-lo despert
era en Francesc, Xicu, Clapés, però malgrat això, en algun trajecte de tornada a en Doro se
li varen clucar els uis. S'explica que, tal vegada, just en el moment d'entrar en un revolt després del sotrac, en XicuClapés li va etzibar: —Què fots? Què dorms?—Jo?No dormia pas!, va respondre en Doro. —Ah, no? Doncs ja em diràs què cony hi fem circulant pel mig d'un rustei!
Foto postal de la Vella al Centre
Fraternal de Palafrugell, l'any 1936, possiblement poc abans de l'inici de la Guerra Civil. Darrere: Josep M. Duixans, TeodorPlaja, Doro Sabater, Josep Camós i Pere Ferriol, Pere Tit. Davant: Joaquim Sais, Francesc, Xicu, Clapés, Joan Ribas, Albí Colom, Lluís Felip i Emili Alemany. Col·lecció Enric Bruguera
Potser era exigir-li massa al pobre Doro, perquè sembla que només se'n sortia d'anar en segona i en el primer viatge que varen fer camí del Port de la Selva, l'autobús treia fum per tots costats. Quan estaven a punt d'arribar, es veu que enmig de la fumàrria, des de dalt, els músics varen veure com un objecte estrany passava pel davant del vehicle. Va resultar ser una roda del darrere que s'havia descollat, fet que va provocar que el microbús bolqués. Per fortuna, ningú va prendre mal, però això sí, no es va poder evitar el que diu la dita: Tot per terra, músics i verra!
En Doro Sabater —de qui Josep Pla deia que, com a sabater era un gran músic i com a músic era un gran sabater— va arribar a ser una veritable institució a Palafrugell i arreu. El seu obrador, situat al carrer de la Font xamfrà amb el carrer Ample, era el punt de trobada de músics de la vila però també dels rodals. A banda d'assajar, feien petar la xerrada, però com que no podia deixar la feina, mentrestant, anava fent els adobs i posant les mitges soles a les sabates. Això no obstant, si es donava l'ocasió que el tema era molt interessant i en Doro es distreia deixant de picar amb el martellet de picar les soles, aleshores se sentia una veu que venia de la cuina que li encastava: —Doro, mans i llengua. Mans i llengua! Era la veu de la seva dona, donya Angelita.El que no sabia l'Angelita, és que de vegades enDoro feia trampes fent veure que picava, quan en realitat era l'aprenent que feia anar el martellet. I és que certa vegada, algú li va fer arribar de França una revistota (d'aquelles que només es podien trobar a les barberies), barrejada enmig del Full Dominical...
La Vella en plena actuació d'alguna
festa major, anys 40. Darrere: Joaquim Borràs,
Francesc, Xicu, Clapés, desconegut, Josep M. Duixans, Teodor Plaja, Doro Sabater, i Pere Ferriol, Pere Tit. Davant: Albí Colom, Joan Ribas, Agustí Faig, Joaquim Ribas, Quim de Serra, i Ernest Llavià. Arxiu ACAE. Fons Montserrat Mauné, Javier Gironella extreta del blog Formacions musicals de Catalunya, de Josep Loredo i Moner
Amb l'arribada de la Guerra Civil el microbús va fer la fi d'en Catasques. El varen requisar, com tots els vehicles, convertint-lo en furgoneta per a carregar-hi material bèl·lic i repartir-lo, com per exemple les espoletes de guerra que es fabricaven als tallers mecànics de la vila: Trill, Gallart, Dellonder o Corredor. Acabada la guerra, l'orquestra es va veure obligada a fer els desplaçaments en camions, bicicletes, a peu o bonament amb el que podien.
Els ximples fan la festa i els llestos la celebren
Tríptic promocional de l'Orquestra-cobla La Principal de Palafrugell, l'any 1923. D'esquerra a dreta: Pere Ferriol, Pere Tit, Lliberat Juanals, Siscentes, Lluís Felip, Teodor Plaja, Doro Sabater,
Valentí Ametller i Trifó Bonany (a la retolació de les fotografies
aquests dos noms estan intercanviats), Fortunat Escarrà, Lluís Hereu,
Francesc Xicu Clapés, Josep Padrós i Ildefons Ferriol. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Cobla-Orquestra La Principal de Palafrugell
Una
de les actuacions més insòlites de la Vella, es va dur a terme per a l'enterrament del
senyor Francesc Matlleria Deulofeu, l'any 1923. Aquest singular personatge, que va néixer el 1835, deia que volia arribar fins als cent anys, fita que no va arribar a aconseguir, tot i que va morir poc abans de fer-ne noranta. Soci protector del Centre Fraternal, es pot dir que aquest local va ser la seva segona llar. A més, quan va morir, la seva vídua i companya na Concepció Mascort Quintana, va decretar una donació anual de 1.200 pessetes. Diners que haurien d'anar destinats a la celebració d'un ball.
En Francesc Matlleria, anticlerical convençut, va deixar escrit al seu testament de no deixar cap pertinença a l'església: —Ni una sola perra a la Iglesia. Ni un céntimo a los curas. També deixava dit com volia que fos el seu enterrament, on el lloc escollit seria el mirador de Roques d'Ase (un cim arran de mar, emplaçat al municipi de Mont-ras) que també era de la seva propietat. I com que en aquella època no era permès d'enterrar ningú fora del cementiri, va deixar escrit que s'hauria de camuflar el taüt, prèviament carregat en el carro, amb palla o herba.
Detall
d'una cambra de l'antiga casa Matlleria, situada a la plaça Nova,
número 1, que l'any 2003 va ser enderrocada per a construir-hi l'esplai
EspaiCaixa per a la gent gran. Foto Paco Dalmau
Aquesta part del testament, però, va fer figa, ja que la mateixa Concepció va voler procurar-li un enterrament digne; com Déu mana. I en comptes d'enterrar-lo a Roques d'Ase, ho va fer a la banda protestant del cementiri municipal de Palafrugell, com tampoc va voler que fos una cerimònia íntima, ans al contrari; va fer-lo anar acompanyat per la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, la Vella, tot tocant sardanes i corrandes típiques de Palafrugell i, fins i tot, la Marsellesa!
I és que la vídua Matlleria, també era una persona ben singular. I tot i que va saltar-se les darreres voluntats del seu difunt company, va mantenir que a cada aniversari de la mort d'en Matlleria, fer tocar un concert al Fraternal i un altre al cementiri. Es presentava a la cripta del seu difunt amb els músics de la Vellaesperant al carrer, i tot picant la làpida li preguntava: —Francisco... Els músics diuen si poden entrar a tocar. A continuació es dirigia cap a ells i amb tota la naturalitat del món els engaltava: —En Francisco m'ha dit que ja podeu entrar a tocar. Aleshores, la Vella començava el repertori que bàsicament era de dues peces: la sarsuela La del manojo de rosas (de Pablo Sorozábal) i el vals jota El Batallador (del compositor de sardanes Enric Massana Serra). Llavors, en Pere Tit, sempre atent a la clucada d'ui d'en Doro Sabater, feia girar la verra com una baldufa, talment com si estiguessin tocant el darrer vals de la festa major.
A la festa del patró: repicar, coets, música i sermó
La Vella es va quedar setiada a Regincós
durant la gran nevada del gener de 1947, coincidint amb els actes de festa
major del poble, fet que va donar peu a tota mena d'anècdotes. Dibuix Miquel Llenas Janoher, Lai
De
les grans nevades dels rodals, els de més edat coincideixen a dir que
la del gener de 1947 va ser la més sonada, coincidint amb la festivitat
de Sant Vicenç, festa major de Regincós. Doncs resulta que la
Vella hi va quedar setiada, juntament amb la resta de convidats i
parents que s'hi varen aplegar amb motiu dels actes de la festa major.
Vet
aquí que davant d'aquest fenomen meteorològic excepcional, les famílies
del poble varen haver d'improvisar llits i vànoes per a l'acolliment
dels músics, però també per a la resta de forasters. I tenint en compte
la situació d'incertesa en què es trobaven, moltes cases varen haver de
sacrificar gallines i conills. Fins i tot, avançar la sentència del
porc d'engreix que preservaven per a més endavant. Es diu que va
haver-hi una inesperada aclarida d'aviram als galliners, com també una
baixada important dels nivells de vi a les botes dels cellers.
Voluntaris i treballadors del ferrocarril, obrint camí i retirant la neu acumulada a les vies del Tren Petit pels volts de Palamós, durant la gran nevada del 24 de gener de 1947. Extreta del blog El Temps a Palamós
Les
estibes de llenya seca que es guardava per poder passar l'hivern també
anava baixant considerablement. A més, l'abastiment de la xarxa
elèctrica que hi havia aleshores en plena postguerra —que no era ni de bon tros la que tenim ara—
i les restriccions elèctriques, estaven a l'ordre del dia. Per això, a
les cases hi havia sempre un bon proveïment d'espelmes, llums de carbur i
quinqués. I la gent del poble que havien conegut altres nevades, no
paraven de repetir que mai n'havien vist cap com aquella.
Malgrat tot, arran d'aquell
acostament improvisat que va anar molt més enllà de
l'entreteniment, es varen forjar noves amistats ocasionals. Ben entrat
el mes de febrer, la neu va començar a fondre's, fet que de mica en mica
es varen poder restablir les comunicacions per carretera i la gent va
anar recuperant el ritme normal dels afers diaris, resultant que aquella
nevada de tramuntana, fos la més important del segle XX, amb un gruix
acumulat de neu considerable i que en alguns indrets va durar molts
dies.
El viatge frustrat, d'Antoni Mas Bou
Targeta promocional (a dues cares) de La Principal de Palafrugell, l'any 1918. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Cobla-orquestra La Principal de Palafrugell
L'Orquestra-cobla La Principal de Palafrugell era coneguda, i encara és recordada, com la Vella. El sobrenom li venia, com haureu suposat, pel fet de ser la més antiga de casa nostra, passant al davant dels Montgrins i La Principal de la Bisbal, que encara aguanten, en plena forma des de l'any 1884 i 1888, respectivament. Malauradament, La Principal de Palafrugell es va dissoldre l'any 1977 i va deixar un buit important en l'ambient musical de la vila i en el sardanisme en general.
Els components de la Vella, com la majoria dels músics de qualsevol altra orquestra, esperaven amb candeletes l'arribada del juliol, ja que els dies 14 i 15 d'aquest mes estiuenc els francesos celebren la seva festa nacional i això els donava l'oportunitat de fer un bon lloguer. Per una banda, per la demanda de treball que es concentrava a França en aquests dos dies i, per una altra, perquè la diferència entre França i Espanya permetia a l'orquestra formalitzar un bon contracte.
Un dels músics que es mostrava més satisfet quan s'havia d'anar a tocar a França era en Doro, perquè així podia comprar alguna revista d'aquelles que aquí estaven prohibides —total perquè hi sortien quatre mosses ensenyant les cuixes i algun trosset de pit— i que després es convertien en la sensació de les tertúlies espontànies que s'organitzaven al voltant del seu obrador de sabater. Quan hi havia revistes noves, els músics hi acudien amb especial interès i en Doro anava passant pàgines, satisfet, tot explicant detalls sobre aquell nou gènere que havia portat de l'estranger.
Foto postal de l'Orquestra-cobla La Principal de Palafrugell, la Vella, amb Ildefons Ferriol i Josep Padrós com a representants. Palafrugell, l'any 1922. Col·lecció Enric Bruguera
Però, amb tot plegat, l'home es distreia de la feina i, de tant en tant —quan feia una estona que no se sentia el martellet clavant claus a les soles de sabata— la seva dona, l'Angelita, l'increpava des de la cuina: —Doro…, mans i llengua!
Un bon dia es va presentar a la tertúlia de can Doro el representant de l'orquestra amb una cara de satisfacció que presagiava quelcom de bo: —Nois! Pareu esment que us porto una bona notícia. Es va fer el silenci de cop i els músics varen restar expectants. —El 15 de juliol ens han llogat per anar a tocar a Saint-Cyprien, al Rosselló, amb motiu de la festa nacional francesa! Tothom va celebrar la notícia, molt especialment en Doro que fins i tot picava de mans: —Així podré renovar el material!, va exclamar tot content, pensant en les seves apreciades revistes. —Doro…, mans i llengua!, es va sentir des de la cuina.
Arribat el dia en qüestió, els músics van anar fent cap a plaça Nova per pujar a l'autocar que ja els esperava davant del Faternal per dur-los cap a França. Quan ja es disposava a posar el motor en marxa, el xofer va girar el cap sobtadament. —On és en Pere Tit?, va preguntar veient que faltava un dels músics. —Aquell encara deu ser a Begur…, va contestar tot fent broma un company. —Tal com està d'enamorat del seu poble, no seria pas res d'estrany, va afegir un tercer. Finalment, el representant els va aclarir la situació: —En Pere és a Girona a recollir un arquet que va comprar a can Sobrequés. Va dir que aniria amb el tren directament a Figueres i allí el recollirem a l'estació.
Cinc
membres de la Vella tocant a la Font del Covilar de Sant Joan de les
Abadesses, l'any 1926. D'esquerra a dreta: Josep Padrós, Teodor Plaja, Doro Sabater, Francesc, Xicu, Clapés, Joan Ribas i Emili Alemany. Extreta del blog Formacions musicals de Catalunya, de Josep Loredo i Moner
En Pere Tit, era el contrabaix de l'orquestra, tenia fama de rondinaire i els músics el feien emprenyar constantment parlant-li malament de Begur. —Déu me'n guard d'haver-hi de fer cap processó o cercavila amb aquell cony de pujades tan costerudes… —Ja podeu anar predicant. Com Begur no hi ha res!, els contestava categòric. I és que en Pere estava convençut que el seu poble era el melic del món. Tant és així que un dia va haver d'anar a Barcelona per acompanyar la coral del poble que participava en una trobada de Cors de Clavé i, només de sortir de l'estació de França, va aturar el primer transeünt que va trobar per preguntar-li: —Mestre, que em podríeu dir on para el “coro” de Begur?—¿El que dice…? L'home es va adonar de seguida que allò era un altre món, però, tot i això, li costava de fer-se'n càrrec. —Mira que no conèixer el “coro” de Begur…
Quan els músics varen arribar a Figueres, en Pere Tit no era enlloc. El representant estava amoïnat perquè tenia por de fer tard al poble i en Doro estava emprenyat perquè veia a venir que no tindria temps d'anar a comprar les revistes. Al cap de deu minuts o un quart, es va presentar el contrabaixista amb el flamant arquet que acabava de comprar: —El tren ha arribat tard, em sap greu, es va excusar.
Cartell publicitari de la Cobla Orquestra La Principal de Palafrugell on es pot llegir: «Saludo a Franco. ¡Arriba España!». S'identifiquen al darrere, d'esquerra a dreta: Teodor Plaja, Doro Sabater,
desconegut i Pere Ferriol, Pere Tit. Al davant: Josep M. Duixans, Francesc
Ametller, Francesc Clapés, Joan Ribas, Ricard Viladesau, Albí
Colom, Miquel Faig i Lluís Felip. Anys 1940-41. Extreta del blog Formacions musicals de Catalunya, de Josep Loredo i Moner
Quan carretera nacional amunt varen ser davant els Banys de la Mercè l'autocar es va aturar. —Què passa ara?, va inquirir molest el representant. —En Borràs, el trompeta, que vol agafar aigua de la Font Pudosa perquè diu que li va bé pel llavi, va justificar el xofer. —Només faltava això!, va remugar en Doro. I per acabar-ho d'adobar, en arribar a la frontera varen topar amb els gendarmes i el seu maleït costum de celebrar la festa nacional quan passaven les orquestres: —Si no mos jugueu alguna cosa no entrareu pas a la France. Els músics varen tocar dos curts i dos llargs d'una sardana i tan de pressa com varen poder, varen tornar a pujar a l'autocar per seguir el seu camí. Hi havia preocupació general perquè veien que ja anaven tard.
Quan faltava poc per arribar a El Voló, una forta exclamació els va treure de les seves cabòries. —Collons!, va cridar en Pere Tit. —Què et passa a tu ara?, va inquirir el representant —Doncs que quan hem baixat a tocar la sardana a la duana m'hi he deixat l'arquet nou… Això sí que ja era definitiu. Farien tard sense remei. Sortosament varen poder recuperar l'arquet, però el que ja era irrecuperable era el temps que entre una cosa i l'altra havien perdut. El xofer prou que prenia l'accelerador a fons, però aquell autocar no donava més de si i, irremeiablement, arribarien a misses dites.
Actes de la festa major de Santa Rosa de Llafranc, l'any 1959. «Velada de sardanas - espectáculo - dancing, con la Orquesta La Principal de Palafrugell», compartint cartellera amb el «Conjunto internacional Rudy Ventura». Publicitat exposada a l'Hostal Sa Teula de Llafranc. Fotografia Maria Bruguera
Després de travessar Elna i quan l'arribada a Saint-Cyprien ja era per fi imminent, el xofer va frenar bruscament. La sacsejada va ser notòria, tant pel que fa als músics com pels instruments dipositats al darrere de l'autocar. —Què fots!?, va cridar algun músic —Què ens vols matar?, va afegir un altre —Per què parem ara?, va increpar el representant. El xofer, sense immutar-se, es va limitar a assenyalar un cartell de paret que penjava d'un arbre a tocar la carretera: —Vosaltres mateixos… Avui en devem tenir 15, oi?, va comentar irònicament.
El cartell anunciava l'actuació de La Principal de Palafrugell a Saint-Cyprien el dia 14 de juliol. Els músics varen quedar desolats. El representant es volia morir: —Però com cony ha pogut passar?, no parava de repetir.
Foto postal de la Cobla orquestra La Principal de Palafrugell, possiblement a la Marineda de Llafranc, l'any 1963.
S'identifiquen d'esquerra a dreta: Joaquim Borràs, Josep M. Roviras Bofill, Xivi, Eduard Pomés, Llorenç Sabaté, Josep Bou, Raimon Sabater, Josep Vidal, Martí Genís Noguer, Joan Puig, Josep Saguer, Pep Xeto, Lluís Alemany i Ramon Rodríguez. Col·lecció Enric Bruguera
Finalment, davant la perspectiva d'arribar al poble i trobar una altra orquestra tocant, i a sobre haver d'aguantar l'esbroncada pel fet de no haver-se presentat el dia abans, els músics varen prendre la decisió de girar cua i emulant Un viatge frustrat de Josep Pla i l'Hermós en versió terrestre, varen posar proa cap a Palafrugell.
Com que de tornada els gendarmes els varen deixar tranquils i, davant d'aquell panorama (en Borràs es va guardar pla bé de sol·licitar la parada dels Banys de la Mercè de Capmany a l'Alt Empordà), a l'hora de dinar ja eren a casa. Això sí, tots amb la cua entre cames i en Doro, a més a més, sense revistes. —Massa poc. Ja us està bé!, va sentenciar l'Angelita.
anar a terra v. tr. Expressió que s'aplica quan durant la interpretació d'una obra, els músics s'entrebanquen els uns amb els altres fins que es produeix una catàstrofe musical, definida com "anar per terra". Quan el públic se n'adona, solen dir: Tot per terra, músics i verra!
clucar els uis v. tr. Malformació d'aclucar. Tancar els ulls.
rustei m. Malformació de rostoll.
fumàrria f. Fumera gran i desagradable. Dit també fumèrria.
revistotaf. Revista de dubtable qualitat. En aquest cas, de caràcter picant.
fer la fi d'en Catasques 1. Acabar malament 2. També s'aplica a qüestions que es preveuen que evolucionaran negativament.
vànoa f. Malformació de vànova. Cobrellit de teixit gruixut (de punt o de ganxet) formant mostres o dibuixos, sovint guarnit amb serrell.
Algunes d'aquestes definicions s'han extret del llibre Coses sentides. El parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019.
--
Per saber-ne més:
Històries de músics. Antoni Mas. Editorial Gavarres, col·lecció El caliu de la memòria #1, any 2020.
Música i festa a Palafrugell. Oriol Oller. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona. Col·lecció Quaderns de Palafrugell #19, any 2010.
Trenta personatges singulars de les comarques gironines (1908-1936). Jordi Cortès Rodríguez. Prisma, Cossetània Edicions, any 2019.
Cobla-Orquestra La Principal de Palafrugell. Carmina Hereu Esteba. Premi Escolar Mestre Sagrera, any 1996.
Revista de Palafrugell. Relats: Josep Roura Roqué. Anecdotari: Joan Serra Coll. Un altre Palafrugell: Josep del Brugarol.
