Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

diumenge, 13 de novembre del 2022

Josep Plaja Gasch "Joe". De mosso de begudes a secretari personal de Carlos Gardel

Josep Plaja "Joe" darrera de Carlos Gardel "el Rey del Tango" en una escena de la pel·lícula-musical "Cuesta abajo". Nova York, l'any 1934

En Josep Plaja va néixer a la Bisbal d'Empordà, el 26 d'octubre de 1900, en el si d'una família benestant. Fill d'en Doru i la Lluïsa, als anys 10 el matrimoni va inaugurar una botiga de roba elegant que va durar poc temps oberta degut a la poca clientela que varen tenir, més aviat pròpia d'una capital com Barcelona que no pas d'un indret de províncies. A Barcelona, a ran dels vincles familiars, en Josep i el seu germà petit Enric varen poder estudiar comerç, idiomes i tenidoria de llibres als Escolapis, tot i que a la seva germana gran, Teresa, no se li va donar l'opció poder d'estudiar. Aquest fet va incidir en ella de tal manera, que va fer tots els possibles per donar una carrera universitària a les seves quatre filles.

El matrimoni Plaja-Gasch amb els fills Teresa, Josep "Joe" i el petit Enric en una foto d'estudi, la Bisbal d'Empordà entre els anys 1916-19. Autor desconegut. Fons Ernest Bou Roig

En Josep, va ser un de tants joves que es varen sentir atrets pel mite del somni americà i amb només dinou anys acabats de fer, es va llançar a l'aventura de fer les Amèriques. Les
nocions de la llengua anglesa, juntament amb els coneixements de comerç i de comptabilitat apreses als Escolapis, varen servir-li per trobar una primera feina al departament espanyol del banc Lionello Perera & Co. de Wall Street, propietat del banquer i filantrop d'origen venecià, Leone Arturo Perera López. 
 
Imatge de la sucursal de la banca Lionello Perera & Co. al barri de Harlem, nord de Manhattan, Nova York, l'any 1921

El 1923, al cap de cinc anys residint als Estats Units, va decidir de tornar a la capital del Baix Empordà on va treballar en un negoci dedicat a l'exportació de suro durant cinc anys més. Ja sigui per motius laborals o simplement perquè no es va acabar d'adaptar a la vida del poble, es té constància (a través dels llistats de passatgers dels vapors que realitzaven les línies regulars entre Europa i els Estats Units) que un cop a l'any s'embarcava en destinació a Nova York. De la mateixa manera que l'any 1926, ho va fer el seu germà petit Enric, que va arribar
als EUA via Canadà per traslladar-se a Los Ángeles. L'Enric va marxar essent un gran jugador de futbol, però també es va deixar enlluernar per la incipient indústria de l'automobilisme, convertint-se ràpidament en un autèntic professional de la compra-venda de vehicles. 
 
Joe, per la seva banda, enyorat de la vida a l'altre costat de l'oceà i no content amb el govern de la dictadura de Primo de Rivera, va decidir de tornar-hi. Aquest cop, però, d'una manera més definitiva. Era, el 1929 i als Estats Units estaven en plena Llei Seca. A més, aquell mateix any va coincidir amb l'inici de la Gran Depressió; la major recessió econòmica mundial de la història moderna on una manca de planificació dels sistemes capitalistes varen propiciar l'aparició de diverses crisis cícliques: des d'una fase d'alça de preus desmesurada i de superproducció, en succeïa una altra de depressió amb la caiguda dels preus en picat i de la producció, fet que va ocasionar l'atur forçat per a milers d'obrers, juntament amb una escassa demanda de mà d'obra que contrastava amb una allau constant d'immigrants a la recerca d'un futur més esperançador. L'impacte de la Gran Depressió va ser tan profund, que va arribar a canviar la situació econòmica mundial i és en aquest difícil context que Joe va trobar una feina a Nova York com a "mosso de begudes" (conegut també com a "mosso de llimonada") que és aquell cambrer de sala que únicament rep les comandes de begudes alcohòliques. Aquesta experiència, explica el fet que Joe hagués estat un gran aficionat als còctels i que a la seva tornada a la Bisbal impulsés la cultura del combinat de licors, bàsicament com a aperitiu. D'aquesta manera, va fer popular el còctel "Laboral", que era una barreja de vermut, Campari i ginebra, batejat amb aquest nom perquè segons ell, era ideal per als dies feiners i es reservava les combinacions més sofisticades (com per exemple el Manhattan) pels dies de festa.
 
Joe era un jove molt agraciat físicament a qui sempre li va agradar d'anar vestit de vint-i-un botó

En Joe, que era molt agraciat físicament i des de sempre li havia cridat molt l'atenció el món del cinema, no s'ho va pensar dues vegades quan un amic li va proposar d'incorporar-se com a traductor per a una empresa subsidiària de la Paramount, anomenada Éxito Corporation Inc. de Long Island, de la qual el cantant i actor Carlos Gardel n'era el principal accionista amb la finalitat de poder eliminar intermediaris. Aleshores, el març de 1934, en Joe va començar a treballar com a traductor de lletres, comunicats i arguments cinematogràfics, fent de pont entre els tècnics, bé perquè uns no sabien castellà (aleshores la colònia hispana a Amèrica del Nord no era gaire gran), bé perquè els altres tampoc sabien anglès, es podessin entendre i comunicar-se amb Carlos Gardel, l'actriu Rosita Moreno (actriu i ballarina espanyola establerta a Hollywwod) i Alfredo Le Pera (que era el guionista de les seves pel·lícules i lletrista dels tangos més famosos que s'hi cantaven). Al cap d'un temps, ja va passar a ser ajudant de tècnic de so i poc a poc va anar participant com a extra en quatre pel·lícules on Gardel n'era el protagonista: al 1934 "Cuesta abajo" i "El tango en Broadway" (de Louis Gasnier) i al 1935 "Tango Bar" i "El día que me quieras" (de John Reirthardt). 

Programa de mà de la pel·lícula "Cuesta abajo", dirigida pel director francès Louis Gasnier i distribuïda per la Paramount, l'any 1934

En la pel·lícula "Cuesta abajo" (veure el vídeo a sota. Joe apareix al minut 1:25/1:35)
Joe fingia tocar la guitarra, perquè les cordes estaven bloquejades i no emetien cap so, mentre que Gardel cantava totes les cançons. Als tangos, en general, hi havia qui els anomenava "el lamento del cabrón", perquè sovint les lletres anaven sobre un home que la dona l'havia deixat o bé li havia fet el salt. Segons Joe, Le Pera escrivia les lletres molt argentines; potser un xic massa exagerades i dramàtiques, de tragèdies en què els homes ploraven a les dones i Joe els suggeria que ja n'hi havia prou de tants vidus i cornuts. S'explica l'anècdota de què quan la pel·lícula "Cuesta abajo" es va projectar a Cine Mundial, en Joe ja havia tornat a la Bisbal. El cinema era ple a vessar i la gent va aplaudir efusivament quan en Joe va entrar a la sala. El moment culminant es va produir quan en Joe va aparèixer a la gran pantalla (segurament era la primera vegada que el public veia una persona coneguda en una pel·lícula), que embogits d'excitació, alguns, fins i tot, es van aixecar de la cadira i assenyalant-lo amb el dit varen cridar: És ell! És ell!.


Al cap de poc, Joe ja s'havia guanyat la confiança de Carlos Gardel que, a banda de ser el seu professor particular d'anglès, tenia cura dels seus assumptes financers. I com que parlava anglès correctament i coneixia bé el món de les finances, el va llogar com a secretari personal. Gardel, que va ser un home a qui la fama l'havia fet pujar molt ràpidament, però que no tenia estudis, va comprendre que Josep Plaja "Joe", era la persona ideal per actuar en nom seu. I a partir d'aquí, en Joe va ser conegut per sempre més com "el secretari de Carlos Gardel".
 
Però els projectes cinematogràfics de Gardel eren cada vegada més ambiciosos, ja que la seva intenció era la de filmar en anglès al costat d'actors de gran renom amb la finalitat de consolidar-se com a estrella internacional, però li calia superar la barrera de l'idioma. Per això va fer que en Joe estès sempre al seu costat; per poder practicar constantment i adquirir amb el mínim temps possible un bon domini de l'anglès i això va fer reforçar la figura de Joe com a professor particular. Aleshores, el març de 1935 es va programar una gira per Amèrica Central (Puerto Rico, Veneçuela, Colòmbia, Panamà, Cuba i Mèxic) amb la intenció de promocionar les seves pel·lícules, mentre que donava temps al cantant d'aprendre anglès. Des de Medellín, Gardel i els seus músics es varen desplaçar en avió per arribar a Barranquilla (Colòmbia), mentre que Joe i Le Pera ho varen fer en vaixell pel riu Magdalena. Aquesta experiència el va deixar absolutament meravellat i va escriure una carta als seus pares. D'allà, tot l'elenc es va desplaçar en avió per anar cap a Cali per quedar-s'hi un parell de dies i de tornada a Bogotà, fent una parada tècnica a Medellín, va ocórrer la gran desgràcia. La carta que Joe va escriure als seus pares explicant-los l'experiència d'haver navegat per la selva tropical, datada el 15 de juny de 1935, ja no varen tenir temps de llegir-la, perquè el dia 24 del mateix mes des de Radio Nacional d'Espanya s'anunciava el tràgic accident d'avió on va morir Carlos Gardel, "El Rey del Tango".

Les restes dels dos avions de l'accident de Medellín, Colòmbia, el 24 de juny de 1935, en què varen morir 17 persones entre les quals hi havia Carlos Gardel i només 3 supervivents, Joe va ser un d'ells

Amb la magnitud de l'accident i veient que els dies anaven passant sense gairebé cap més notícia, a cals Plaja-Gasch de la Bisbal ja donaven per mort al seu fill, però finalment un telegrama els va comunicar que havia sobreviscut. Segons la versió oficial de l'accident, es varen assenyalar dues possibles causes que varen provocar la catàstrofe: el fort vent que bufava i les característiques topogràfiques del mateix aeròdrom. El dia 24 de juny de 1935, un F-31 de la companyia SACO (Servicio Aéreo Colombiano) procedent de Bogotà, que en destinació a Cali va fer una escala a Medellín, va xocar mentre s'estava enlairant a l'aeroport Olaya Herrera amb un altre avió del mateix tipus, anomenat "Manizales", de la companyia alemanya SCADTA (Societat Colombo Alemanya de Transports Aeris) que estava parat a l'espera de sortir. Com a conseqüència de l'accident varen morir un total de 17 persones. Del "Manizales" varen morir tots els seus ocupants: 2 tripulants i 5 passatgers i del F-31: 2 tripulants i 8 passatgers, entre els quals hi havia el cantant Carlos Gardel, Alfredo Le Pera i la resta de la comitiva. Josep Plaja "Joe", va ser un dels 3 únics supervivents. A conseqüpència d'aquest xoc, es varen incendiar ràpidament tots dos avions i la pista es va convertir en un autèntic infern de flames. Degut a la multitud que hi havia anat a acomiadar-los, va propiciar el fet d'ajudar a les víctimes molt ràpidament. El periodista colombià Antonio Henao Gaviria (l'únic reporter que es trobava a la caseta d'embarcament de la SACO) va córrer a agafar un extintor dels bombers en veure un cos que emergia enmig de les flames i el va ruixar per tot. Aquest va resultar ser en Josep Plaja. En Joe no va oblidar mai aquella reacció del periodista i varen mantenir tota la vida una gran amistat per correspondència.
 
En Joe a casa seva llegint el diari, l'any 1969. Autor/Col·lecció Narcís Sans Prats

Per decisió del seu germà Enric, que es va poder trobar amb Joe per assistir-lo després de 19 dies de viatge des de Los Ángeles fins a Medellín, Joe va ser hospitalitzat al Medical Center de Nova York i un cop allà l'Enric va escriure als seus pares una emotiva carta
(*) on els tranquil·litzava dient-los que en "Pep es posarà bé" i que "té moltes ganes d'estar amb vostès". Per l'altre costat, les religioses que tenien cura dels malalts de l'hospital de Nova York, també li varen fer saber de la gran sort que havia tingut, però quan en Joe va veure com havia quedat, no es va sentir gens afortunat. Amb el rostre completament desfigurat, monyons en comptes de mans i amb el cos esguerrat per les cremades, va haver de trobar una gran força interior per poder tirar endavant, a més de veure estroncada la seva joventut, bellesa i una prometedora carrera professional... Quedaven encara anys de cures i empelts de tota mena per intentar de reconstruir-li el rostre i més de trenta operacions, però el cert és que en Joe no va defallir mai i amb sentit de l'humor els preguntava: Quin nas voleu que em posin? Ja que me l'han de fer nou, almenys que pugui escollir com qui el vull tenir. I a continuació anomenava una corrua d'artistes de l'època. Però amb els anys també va dir: He sigut un conillet d'índies. La seva veneració cap a Amèrica, també va ser donada per les atencions mèdiques i humanes que va rebre durant els més de cinc anys que va estar hospitalitzat i tot i que no va rebre cap compensació econòmica per aquest sinistre, el cert és que va fer sort de tenir la nacionalitat americana. Aquest llarg temps de convalescència als Estats Units el va aprofitar per llegir molt i enviar encara més cartes que, de ben segur, algú duria escriure per ell. A més, Espanya es trobava en plena Guerra Civil i no era el millor moment per tornar. Va haver d'esperar fins el 1942 que, condicionat per les limitacions físiques, el seu pare va viatjar fins a la Corunya per anar-lo a buscar i dur-lo fins a la Bisbal on l'esperaven la mare, la germana i les nebodes que van ser les qui es van encarregar d'assistir-lo i ajudar-lo.
 
Postal promocional de les Voltes amb el tren petit fent parada a la Bisbal venint de Girona, anys 40-50. Foto Puignau

Al seu pis de la Bisbal en Joe no va perdre mai el contacte amb la gent de l'altre costat de l'oceà. A més llegia diaris, revistes i llibres que li enviaven, com també li varen fer arribar una gramola perquè pogués escoltar els tangos del seu amic Carlitos que, de ben segur, li deurien produir una profunda nostàlgia. A la Bisbal va treballar d'escrivent al negoci familiar dedicat a l'empaquetatge d'arròs, on Joe hi portava la comptabilitat. I quan no treballava, anava al Bar Capri on els seus amics l'escoltaven embadalits, no només per les seves experiències viscudes als Estats Units, sinó també perquè Joe era un home molt instruït amb qui es podia parlar de tot. Als estius anava a Llafranc, platja on la seva família hi estiuejava, on hi prenia banys durant les hores de menys afluència mostrant el seu cos mutilat per les cremades que després es cobria amb un barnús per protegir la pell del sol, però sobretot d'insensibles tafaners. 
 
Al Llafranc dels anys 40 i 50, a banda d'esdevenir el paradís dels primers estiuejants, també va ser beneficiari d'una nova moda: l'excursionisme, que va començar a atreure un gran nombre de visitants, àvids per descobrir els encants del litoral. D'aquesta manera, es varen començar a construir les primeres cases d'estiueig, o dit d'una altra manera: els ciments d'allò que no gaires anys més tard esdevindria el turisme de masses, doncs Llafranc no va quedar-ne exclosa. Però mentre que en d'altres indrets responien únicament a una demanda bàsicament estrangera, Llafranc, es va caracteritzar de seguida com a destí predilecte d'una clientela autòctona del país.
 
Postal promocional d'un Llafranc idíl·lic com el que en Joe deuria trobar als anys 40-50. Foto Josep Granés Hostench

Des de sempre, en Joe va intentar de ser el màxim autònom possible i no ser un gran destorb per a la família, però sempre va haver de menester algun tipus d'ajuda externa. També menjava sol amb l'ajut d'una mena de maneguets amb uns coberts lligats al dit empeltat que també li eren útils per a poder escriure amb la ploma estilogràfica i tenia una minyona, la Balbina Alsina Mateu, que cada matí l'anava a ajudar a vestir. Bon i així, durant els quaranta anys que va viure a la Bisbal, mai va fer elogis d'haver sigut un dels pocs supervivents de l'accident aeri de Medellín. A més, el 1951, Joe era l'única persona que quedava viva del desafortunat sinistre i tot i que de ben segur li deurien ploure ofertes de tota mena per parlar de la seva vida, en tant que secretari de Carlos Gardel o bé pel fet d'haver sobreviscut a l'accident de Medellín, ell va ser sempre molt reservat en aquest aspecte i només va concedir tres entrevistes al llarg de la seva vida: el 1960 (després de 25 anys de silenci) a Horacio Cárpena per a la revista de música popular Cantando, el 1969 a Jaume Sureda Prat (d'Europa Press) pel periòdic La Verdad de Múrcia i l'any 1981 a Esteban Peicovich per a les revistes Interviú i Gente de Buenos Aires. El periodista argentí Peicovich no va respectar del tot la voluntat de Joe que no volia que sortissin fotografies seves actuals a la publicació, però va aprofitar l'entrevista per homenatjar l'Argentina i la seva gent, perquè malgrat ell no l'havia conegut, la sentia al cor. 
 
En Joe, segurament prenent un "Laboral", amb el periodista argentí Esteban Peicovich en una entrevista que va sortir publicada a la revista Gente de Buenos Aires. La Bisbal, 1981. Col·lecció Ernest Bou Roig

El 9 de setembre de 1982, Josep Plaja "Joe" moria a la Bisbal. Lluny dels Estats Units com a terra d'oportunitats, però molt a prop d'haver tingut una vida digna d'un gran guió cinematogràfic. 
 
... Pero el viajero que huye
 
Tarde o temprano detiene su andar
 
Y aunque el olvido, que todo destruye
 
Haya matado mi vieja ilusión 

Guardo escondida una esperanza humilde 

Que es toda la fortuna de mi corazón ...

Fragment del tango "Volver", composta per Carlos Gardel i el lletrista Le Pera el 1934, inclosa a la pel·lícula "El día que me quieras" (1935), on Joe representava un paper com a mestre de ball dirigint un grup de noies i en acabar la classe magistral, balla un foxtrot amb una altra professora de ball, interpretat per l'actriu Rosita Moreno.


--
Per saber-ne més:
  • El secretari de Gardel. Marina Puig Barris. Revista de Girona, número 259, març-abril 2010. (Agraeixo a la Marina haver-me facilitat una còpia de l'article que m'ha servit com a pauta) 
  • (*)Transcripció íntegra de la correspondència a: Reviure la Costa Brava. Carles Sentís. Col·lecció Reculls. Any 2001
Blogs/Webs:
Reportatges:
  • Joe, el secretari d'en Gardel (subt: castellano / english). Producció: Marina Puig Barris, direcció: Ernest Bou Roig, durada: 45', format: Full HD. Aquest magnífic documental narra l'apassionant vida de Josep Plaja Gasch "Joe", a través de testimonis de primera mà, juntament amb un òptim material gràfic. (agraeixo a l'Ernest haver-me facilitat la foto de la família Plaja-Gasch i d'en Joe als darrers anys que va viure a la Bisbal d'Empordà)
  • El día que murió Carlos Gardel. Sergio Fasano


I per escoltar-ne més:
  • Cerqueu: "Carlos Gardel", "El Rey del Tango", "El Zorzal Criollo", "El Morocho del Abasto", "El Mago", "El Mudo" a YouTube  

37 comentaris:

  1. Molt bé Maria. Sempre ens sorprens amb històries i personatges d'altres temps. Gràcies pels treballs de recerca que fas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pels ànims i el comentari Montserrat!

      Elimina
  2. Molt bé, Maria, com sempre! Com t'ho fas per trobar personatges tan curiosos? I després trobar-ne informació, que ha de ser ben complicat.
    La veritat és que jo em penso que ni vaig veure mai aquest senyor ni recordo haver-ne sentit parlar...
    El que sí que et puc dir és que a casa hi havia la idea que cantar "Volver" duia mala sort, i em feien callar... I mira que no eren gent de punyetes d'aquestes! Segurament la seva història la devia saber tota la comarca! Potser l'assajaven quan hi va haver l'accident... No en saps pas res, d'aixo?
    Va, a preparar la propera! Quina feinada!
    Et felicito!
    Marta Blanch

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, no sé exactament quina relació hi ha entre el tango "Volver" i la malastrugança, però a l'edició digital del diari argentí El Litoral hi ha l'explicació del tango escrit per Le Pera i interpretat per Carlos Gardel que potser et servirà per a desemmascarar el misteri: "Volver" en la voz de Gardel con la poesía de Le Pera.
      Moltes gràcies per estar sempre aquí, comentar i aportar noves informacions!

      Elimina
  3. Felicitats Maria. Molt bon reportatge!
    Jo el recordo perfectament ja que passava els estius a Llafranc i la seva imatge impressionava.
    Jugava a cartes amb el meu pare, em sembla que al Terramar, i sempre fumava amb boquilla.
    I se les empescava per aguantar les cartes tot i no
    tenir mans.
    Jordi T. M.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi. La gent de més edat que residia a Llafranc o bé que habitualment s'hi anava a banyar tothom m'està comentant que el recorda.
      És veritat que era molt hàbil amb les mans, malgrat no tenia dits; només un monyó i una mena d'empelt de dit gros que li deuria servir com a pinça.
      Un home amb una gran força de voluntat que malgrat tot va voler seguir endavant i viure la vida el millor possible.
      Moltes gràcies pel comentari i m'alegra que t'hagi agradat!

      Elimina
  4. Boníssim Maria. Aquesta vegada t’has superat. També m’han agradat molt els àudios. Allò del “lamento” és molt ben trobat. Lluís Solà

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Lluís, perquè l'explicació del "lamento" va ser gràcies a tu i també et felicito pel llibre-recull que has fet del programa on col·labores a Ràdio Silenci de la Garriga, "50 grans històries curioses i oblidades de l'esport del segle XX". Enhorabona!

      Elimina
  5. Maria. M ha engantxat desde l inici. M ha agradat moltissim. Tot. La narracio. L estil. La cerca informacio. La historia. Tot. Felicitats!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Me n'alegro que l'hagis gaudit tant!

      Elimina
  6. M ha engantxat desde inici. Tot l article. L enfoc. Lacerca. La historia. Tot. Felicitats!!!

    ResponElimina
  7. Una vegada més ,gràcies per compartir aquestes històries.
    Encara que no conegui el personatge,
    Quina aventura !!!
    Felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix... Hi ha personatges que no els hauria pogut conèixer mai pels anys de diferència que ens portem, però de tant investigar-los, a la fi, me'ls faig tan meus que acabo sentir-los ben a prop.
      Moltes gràcies Isabel per estar sempre a punt de llegir-me!

      Elimina
  8. Maria el rcordo assegut a les voltes davant del Capri tot un personatge. M'ha encantat , felicitats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Tere, hi ha força gent que es recorda d'ell. Una abraçada!

      Elimina
  9. Pere Colomer i Nadal14/11/22 19:47

    Fantàstic, una vegada mes t'és superat, molt bona recerca i magnífics documents sonors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aportar documents sonors ajuda, igual que amb bon material gràfic.
      Me n'alegro Pere que t'hagi agradat tant!

      Elimina
  10. Molt interessant Maria!
    Resulta que era veí amb aquest senyor.
    Per mi era un personatge misteriós i el recordo vestint una espècie de capa i fumant crec que una pipa.
    Es coneixia amb el meu pare i ma germana hi havia ballat algun tango.
    Gran document per una vida molt intensa.
    Gràcies per fer-nos memòria!!
    Pepe

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta aquest comentari Pepe, sobretot perquè has refrescat la memòria i amb ella bonics records.
      Imagino que en "Joe" deuria ser un gran ballador de tangos. Li haurem de preguntar a la teva germana.
      Moltes gràcies pel comentari!

      Elimina
  11. Recordo haver conegut, (de bastant petita) aquest senyor. Entrava o sortia ‘un hotel de Llafranc que tenia un porxo de pinassa. I recordo que tenia la cara molt deformada i em van dir que era de l’accident d’aviació que havia tingut amb Gardel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sé que va fer certa amistat amb en Charly, el cuiner de l'Hotel Llafranc, però també hi ha qui el recorda a la terrassa de l'Hotel Terramar.
      Una abraçada i gràcies pel comentari.

      Elimina
  12. Hola Maria,
    Et felicito per aquest article tan ben estructurat. M'ha fet molta il·lusió tota vegada que jo el vaig conèixer. Impressionava de veure'l amb la cara tota cremada, els ulls li varen quedar petits, i les mans un desastre.
    El veia quan els diumenges amb els amics anàvem a ballar a Can Met de la Bisbal i ell es passejava per sota Les Voltes, sempre acompanyat d'algú.
    Una abraçada, Maria.
    Albert Sàbat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Albert per aportar noves dades, però sobretot per la memòria prodigiosa que tens.
      Una abraçada!

      Elimina
  13. Un article espectacular Maria!!!
    En Josep Plaja era un aventurer i va tenir una vida de pel·lícula.
    Es va salvar de l'accident d'avió però en va patir greus conseqüències. Gràcies per compartir la seva vida i també per difondre el vídeo que va fer la seva la família, és genial.
    Cal destacar la fortalesa d'en Joe, que no es va plànyer de la seva situació i va continuar tirant endavant.
    És per treure's el barret!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El vídeo és magnífic, si senyora!
      Personalment, juntament amb l'escrit de la Marina Puig Barris (que va fer el 2010) m'han servit com a pauta per poder-lo desenvolupar millor. No és fàcil burjar en el passat sense tenir informacions de primera mà i d'aquesta manera em va ser més fàcil.
      Lo de la valentia és un altre tema, no menys important a remarcar. No sé qui de nosaltres s'hagués sobreposat després d'haver patit una situació com la seva... Val més no pensar-hi.
      Moltes gràcies Marta per estar sempre aquí a punt de llegir-ne una altra!

      Elimina

  14. Quantes vides en una vida, la del Sr. Josep Plaja. Va viure grans alegries i sobreviure a una tragèdia. Pell de gallina. Gran article Maria. Felicitats!. Sonia

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat; alegries i penes. Com diu molta gent: una vida digne d'un gran guió cinematogràfic.
      Moltes gràcies Sònia!

      Elimina
  15. Xevi Castro16/11/22 19:01

    Molt interesant i escrit de manera molt amena i documentada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Xevi pel comentari. Ja sé que gaudeixes molt de les històries d'abans del poble.

      Elimina
  16. La Maria és com una rata de sagristia capaç de requisar informació arreu per donar vida a personatges com en Joe i altres herois de manera magistral.
    Sort en tenim de gent com ellla que no tenen mandra per escriure i ajuden a que no es perdin les vivències de la gent d'aquest país.
    Felicitats i per molts anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, aquest comentari m'ha arribat al cor!
      Prou bé saps tu el que costa d'investigar i, de vegades, encara més que et surtin les paraules...
      Moltíssimes gràcies per aquestes paraules tan boniques, encara que una "rata de sagristia" es diu més aviat a una persona beata, potser seria millor una "rata de biblioteca" jejeje

      Elimina
  17. Sí, jo el recordo aquest senyor que em feia molta impressió. Conforme anava llegint pensava, "quin lligam tindrà amb Palafrugell..." perquè em venia la seva cara. És clar, era amb Llafranc!! Gràcies Maria per refrescar-me la memòria!!! 🥰

    ResponElimina
    Respostes
    1. Correcte, el lligam és Llafranc. A més força gent gran d'aquí el recorda d'haver-lo vist a Llafranc.
      Moltes gràcies pel comentari!

      Elimina
  18. Munir el Haddadi20/12/22 12:49

    Exielent article!!
    Fielicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Munir. Celebro que t'hagi agradat!

      Elimina
  19. Miquel Llenas Janoher29/1/23 22:48

    Bones benvolguda Maria.! Jo de menut, vaig coneixer i tractar a en Josep Plaja Gasc. Tenia 9 anys quan vaig començar a anar a estudi a La Bisbal, concretament a "La academia de Comercio" un centre escolar privat en un dels aleshores macropisos de les voltes que tenia de vehíns el bar del Moreno i el Bar Capri, aquest últim era la seu oficial del senyor Plaja, on li servien els laborals. A l'hivern a dins i a l'estiu sota les voltes, i va ser allà on en una ocasió em va demanar de introduir la cigarreta a la boquilla i encendre-la de passada amb el seu RONSON PREMIER que recordo perfectament, amb una "v" daurada que sobresortia amb relleu de la carcassa. duia a la butxaca de l'americana quatre o cinc boquilles amb els seus filtres i eren de marca, gastaba bo, tenia classe.
    Diria que gairebé tots els alumnes que passavem i traspassavem, el varem ajudar en aquesta tasca donada la dificultat que tenía, (però que ell sol tambè se'n ensortia).
    Jo sempre em paraba, el saludaba i li deia si necessitava res, de vegades m'havia demanat d'anar-li a comprar la premsa, o anar fins a la farmàcia Puiverd que era al final de les voltes .
    a cercar caramels refrescants. varem establir un xic de
    coneixensa, era cordial i molt agraït sempre em volia convidar
    a un refresc. em sobtaba veure'l llegir el diari sense ulleres, donat el seu estat, perquè en aquell temps cal reconeixer que la ciència feu un verdader miracle amb el seu cos.
    En servo un grat record

    ResponElimina