Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dimarts, 12 de desembre del 2017

Maria Aumacellas Salayet. Nedadora, pionera en travessies d'aigües obertes

Aumacellas, campiona de la VI travessia del port de Tarragona, l'any 1931

Maria Aumacellas Salayet, va néixer a Palafrugell, el 16 de setembre de 1910, a la plaça de la Constitució (actual plaça de l'Església), número 10, on segons dades del padró municipal del mateix any hi vivien: Casimir Aumacellas Rius, de professió
«del comercio», juntament amb la seva esposa, Carmen Salayet Villar, i els dos fills del matrimoni, Casimir i Maria. El 16 de gener de 1917, la família marxa definitivament de Palafrugell per instal·lar-se a Barcelona.

De ben segur que Maria va tenir l'oportunitat de nedar a les platges de Calella, Llafranc o Tamariu, però va ser a Barcelona on va començar a practicar la natació; primerament amb el Club Natació Barcelona i més endavant amb el Canoe Natación Club de Madrid i no va començar a competir fins l'any 1927. 

Maria Aumacellas (tercera dreta amb casquet). Club Natació Barcelona, l'any 1928
 
Maria, ha passat a la història esportiva del nostre país perquè va ser una gran nedadora, especialista en llargues distàncies, que va començar la pràctica d'aquest esport gràcies al seu germà Casimir (esportista polifacètic; jugador de bàsquet amb el Futbol Club Barcelona, membre del Club Alpí de Núria, practicant de pesca submarina però, sobretot, més conegut per haver sigut pilot d'automobilisme i, més concretament, per haver participat en diverses edicions del Ral·li de Montecarlo). Maria, per la seva banda, va ser campiona d'Espanya en diverses modalitats, però sobretot en proves d'aigües obertes (modalitat esportiva de resistència que consisteix en realitzar travessies de llarg recorregut al mar, llacs o rius) alhora que va aconseguir una infinitat de rècords nacionals i estatals.

El transbordador Sussex al port de Bologne-sur-Mer després d'haver patit l'atac per part de l'armada alemanya, l'any 1916

El 1931, Maria es va casar amb el seu entrenador, Enric Granados Gal, fill del músic Enric Granados Campiña que per ironies del destí va morir ofegat, juntament amb la seva esposa, en llançar-se a l'aigua per intentar salvar-la en aigües del Canal de la Mànega, durant el viatge de retorn a Barcelona des dels Estats Units, a ran de l'estrena de l'obra Goyescas, a bord del transbordador anglès Sussex i que l'armada alemanya va confondre amb una nau de transport d'explosius i va torpedinar, el 24 de març de 1916, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. 

Equip de waterpolo espanyol al Jocs Olímpics d'Anvers (Enric Granados, tercer dreta), l'any 1920
 
Enric, espòs i entrenador de Maria, va ser també campió d'Espanya de natació i de waterpolo, a banda, va introdur l'estil de crol a l'estat espanyol, a ran d'haver-lo vist als Jocs Olímpics d'Anvers de 1920, on l'equip de waterpolo representant l'estat espanyol íntegrament format per nedadors del Club Natació Barcelona es va fer amb el triomf després d'haver guanyat l'equip italià per 2-1, sota un dia gèlid i plujós amb una temperatura de l'aigua de només 12 graus. D'aquesta manera, el Canoe Club el va fitxar i la família Granados-Aumacellas es va traslladar a Madrid, on hi varen néixer els dos fills de la parella: Enric i Jordi, que també varen heretar la passió per aquest esport i que alhora varen aconseguir diversos rècords d'Espanya i Enric, a participar en els Jocs Olímpics d'Helsinki, el 1952.

I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933

A Madrid, el matrimoni vivia per la natació; des de la seva arribada a la capital, varen proposar a l'Ajuntament i a la Diputació donar classes gratuïtes als nens de les escoles, doncs per ells la natació era més que una passió; era un culte i per això ho volien fer extensiu, igual que aleshores passava en d'altres països més avançats esportivament. Mentrestant, Maria entrenant de la mà del seu espòs, també feia de modista, estudis que havia cursat a Barcelona durant la seva joventut. Més endavant, per ajudar a l'economia familiar, va treballar en un taller de costura professió que no deixà d'exercir durant la resta de la seva vida ja que també era una apassionada de la confecció.
 
I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933

La vida esportiva de Maria, es completava amb la pràctica de diversos esports; sobretot amb el muntanyisme i l'esquí, esports que va practicar el matrimoni de manera continuada des del 1932. Però en esclatar la guerra civil i coincidint amb el naixement del seu segon fill, Maria es va retirar definitivament de la competició, però també per a la dificultat que va tenir el seu espòs per exercir la natació a la capital a ran del conflicte. Aleshores, el matrimoni va decidir de tornar cap a Barcelona a viure de manera temporal a casa de la germana d'Enric, Soledat, casada amb un metge especialista en diabetis que va ser el primer facultatiu europeu en utilitzar la insulina.

Aumacellas i Villa. Canoe NC, 1933
Aumacellas i Villa, amigues i companyes de club. Canoe NC, l'any 1933
 
La carrera de Maria, que va anar sempre lligada al costat del seu espòs, va estar plegada d'èxits. Malauradament, Enric moria de manera sobtada l'any 1953 (amb només cinquanta-cinc anys). Aleshores, Maria, amb dos fills al seu càrrec, va prendre el relleu del seu home i es va encarregar d'entrenar als nedadors del Canoe, feina que alternava amb la confecció de banyadors per poder aconseguir més ingressos. 
 
Maria Aumacellas es confeccionava els seus propis trajes de bany amb la seva Singer, circa 1950

A més, Maria va acollir per anar a viure amb ella a la seva amiga i companya del Canoe, la nedadora Aurora Villa Olmedo i les dues filles d'aquesta. Va ser en aquells mateixos anys que novament Maria es va tornar a convertir en pionera dins el món de la natació d'aquest país i el 1955, va esdevenir la impulsora de la natació sincronitzada a Espanya
aleshores anomenada ballet aquàtic especialitzant-se en l'ensenyament d'aquesta modalitat a ran d'una exhibició a Barcelona per part d'un club holandès. Un altre fet curiós en la llarga trajectòria de Maria, és que va ser l'encarregada d'ensenyar a nedar als tres fills del rei Joan Carles I.  

Figures femenines de l'esport espanyol, any 1933: 1 Carmen Soriano, 2 Maria Aumacellas, 3 Anna Maria Martínez, 4 Aurora Villa, 5 Lucinda Moles (germana de Margot) i 6 Pepa Chávarri
 
Amb l'arribada de la jubilació i amb la intenció de mantenir una vida més reposada, Maria va decidir d'anar a viure a Palma de Mallorca, prop dels seus fills, amb la desventura que va patir un greu accident vascular cerebral que la va deixar molt mal parada i al cap de poc moria. Tenia setanta-vuit anys i, malgrat que el seu cos havia aguantat la duresa que implica el món de l'esport de competició al més alt nivell, en una època en què gairebé no existien mesures de prevenció ni de seguretat, aquest cop no va poder suportar la inclemència de l'atac sobtat. Maria ens va deixar, però els seus rècords(*) formen part de la història d'aquelles pioneres injustament oblidades.

Llarga distància, aigües obertes:
  • 1927. Campiona de la Travessia del Port de València
  • 1928. Campiona d'Espanya en proves de mar obert (2.700 m) en la seva 1a edició per a dones
  • 1928. Campiona de la III Travessia del Port de Barcelona
  • 1929. Campiona de la IV Travessia del Port de Barcelona
  • 1930. Campiona de la Travessia del Port de Bilbao
  • 1931. Campiona de la VI Travessia del Port de Tarragona
  • 1933. Campiona de la I Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid (1ª classificada femenina i 13ª en la general d'un total de 160 nedadors i, aleshores, Maria, estava embarassada del seu primer fill, Enric)
  • 1935. Campiona de la III Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid
  Piscina: 
  • 19 rècords d'Espanya, categoria individual en les següents modalitats: 200 m lliures (1928: 3'29,2''), 300 m lliures (1929: 6'10,04'' i al mateix any: 5'22,3''), 400 m lliures (1928: 7'43,2'', 1929: 7'13,15''), 500 m lliures (1930: 9'39,6'' i al mateix any: 8'52,2''), 800 m lliures (1930: 14'56,4''), 1000 m lliures (1930: 18'53,4'') i 1500 m lliures (1930: 28'31''), 100 m espatlla (1930: 1'43.7'', 1931: 1'38''), 200 m espatlla (1930: 3'49'', 1931: 3'35,4'', 1933: 3'31'') i 400 m espatlla (1933: 7'44,8'' i al mateix any: 7'28,2'')
  • 6 rècords d'Espanya en relleus de 3x100 (1930, CN Barcelona, Aumacellas, Soriano, Vigo: 4'51,6'', 1931 amb el mateix equip: 4'44,7'') i 4x100 (1928, CN Barcelona, Aumacellas, Torrens, Graniche, Aguilar: 7'19,4'', al mateix any, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Torrens, Bassols: 6'11,3'', 1929 amb el mateix equip: 5'50,2'', 1931, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Soriano, Torrens: 5'44,2'')  
  • 1928-29-31. Campiona de Catalunya de 400 m lliures
  • 1931. Campiona de Catalunya de 100 m espatlla i 100 m braça
  • 1928. Subcampiona d'Espanya de 100 m lliures
  • 1929. Subcampiona d'Espanya de 50 i 100 m lliures
  • 1931. Subcampiona d'Espanya de 100 lliures
  • 1935. Subcampiona d'Espanya de relleus
(*)Les proves es realitzaven a qualsevol època de l'any, en piscines majoritàriament descobertes amb longituds d'entre 25, 33 i 50 metres, on la temperatura de l'aigua (a excepció de les cobertes) solia ser la d'ambient. A més, l'ús d'olleres per a la protecció dels ulls quasi no existia; només en la modalitat d'aigües obertes, alguns nedadors començaven a fer servir un tipus d'olleres semblants a les de conduir motocicletes, com tampoc existia el vestit aquàtic o neoprè i estaven a la mercè del temps, la mar i la resta d'elements que els pertorben. 
 
--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Maria Aumacellas i Salayet, pionera en la natació en aigües obertes
 
--
Per saber-ne més: 
  • El origen del deporte femenino en España. Jorge García García. Ed. Salamanca. Any 2015
  • Yo no temo a los tiburones. David Meca Medina. Ed. Alienta. Any 2015
  • 48 Braçades. Només tu marques el teu horitzó. Miquel Suñer Comalat. Ed. Columna. Any 2015
  • Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia. Montserrat Tresserras Dou. Dirección General de Promoción Deportiva, Consejería de Deportes, Comunidad de Madrid. Any 2007 
 
Blogs/Webs:
 
I per escoltar-ne més:
  • Cerqueu "Esther Williams" a YouTube 
 
  •  The Swimmer - B.S.O. Marvin Hamlisch
  • La piscine - B.S.O. Michel Legrand
  • La mer. Charles Trenet

dissabte, 23 de setembre del 2017

Sadurní Planas Quintana, "Ninu". Mitja vida corrent pel món

En Sadurní mostrant el títol de campió, obtingut a Barcelona el 1987, durant el Campionat de Catalunya en pista, realitzant 5.000 m.ll. en 18′ 46.5″. Foto Maria Bruguera

Tot i que la meva coneixença amb Sadurní era només de vista, la casualitat va fer que mentre entrevistava la Maria Català Oliu a casa seva (veure entrada Maria Català Oliu, “La Maria dels formatges”. El dia en què tot va canviar en aquest mateix blog) coincidís amb ell. Aleshores, va començar a explicar-me la seva particular història esportiva i finalment, vam acordar una visita a casa seva on unes atapeïdes lleixes de trofeus de tota mena em varen donar la benvinguda.
 
En Sadurní durant la 1a Milla Festes de Primavera. Palafrugell, l'any 1982. Arxiu Sadurní Planas Quintana

En Sadurní Ninu, pels amics del Club Atlètic Palafrugell (CAP), va néixer a Garrigàs, a l’Alt Empordà, el 24 de gener de 1938. Es va iniciar en l'atletisme de manera quasi fortuïta a l'edat de trenta-nou anys arran d'un malaurat accident mentre practicava ciclisme. Es va encastar amb un arbre a la sortida d'un revolt, cosa que li va fer adonar que no s'hi veia prou bé i que havia de canviar d'afició. Aleshores, va penjar la bicicleta i va provar la boxa durant un parell d'anys fins que finalment, va començar a córrer i ja no ho ha deixat mai més: «Penso que aquesta afició la duc de ben petit; ja que per anar i venir de casa a l’escola, feia vuit quilòmetres al dia».
 
Els periodistes Francesc Sánchez Carcassés i un jove Lluís Poch, entrevistant en Sadurní, com a guanyador de la 1a Milla Festes de Primavera, que va córrer en només 6'. Palafrugell, l'any 1982. Arxiu Sadurní Planas Quintana

Amb quaranta anys, i ja instal·lat a Palafrugell, en Sadurní va començar a competir com a veterà. Al mateix temps va fer amistat amb en Lluís Medir Huerta i solien córrer junts a totes les marxes populars que s'organitzaven pels rodals. Aleshores, els recorreguts eren d'entre 20 i 25 quilòmetres.
 
El plat fort d'en Sadurní, però, són les curses de fons i més concretament les maratons. Una marató és una prova esportiva d'atletisme que consisteix a córrer una distància de 42,195 quilòmetres. Competició que per la seva llarga durada requereix molta resistència física, acompanyada d'una bona dieta i, sobretot, una gran preparació mental.

En Sadurní en plena Marató de Sant Sebastià. Euskadi, l'any 1983. Arxiu Sadurní Planas Quintana

La preparació d’en Sadurní per aquest tipus de prova, es basava en un rigorós entrenament tres mesos abans i que constava de tres entrenaments de 30 quilòmetres cadascun. És a dir; que quan acabava la mateixa marató, resultava que ja n'havia fet quatre al darrere i com que hi havia hagut anys en què participava fins a tres maratons, a la fi era com si n'hagués fet setze.

Durant la seva vida esportiva, en Sadurní ha participat i acabat quinze maratons i més de cent vint mitges maratons, però sempre en la categoria de veterans. Tot un campió en la modalitat de fons, que ha voltat per mig món competint en les maratons de Ginebra, Munic, Venècia, Sant Sebastià…, així com en altres campionats d'atletisme, com ara el d'Estrasburg, Perpinyà, Cap d'Adge o de Valladolid.

En Sadurní durant el Cros de Santa Pau, una modalitat d'atletisme que consisteix a córrer distàncies cap a través en circuits naturals no urbans, l'any 1980. Arxiu Sadurní Planas Quintana

Quan s'entrenava per a proves que no eren maratons, corria un dia a la setmana uns 30 quilòmetres i la resta de dies, entre 20 i 25 quilòmetres més. La seva preparació contemplava, a més d’una bona concentració, fer una bona alimentació durant els dies previs a les competicions, menjant hidrats de carboni —com ara patata bullida o pasta— i força carn a la brasa.   
 
En Sadurní havia arribat a entrenar en diverses ocasions, al tram de carretera entre Palafrugell i Girona i també de Palafrugell a Figueres amb un amic que li feia l'assistència en cotxe i que cada 5 quilòmetres li donava un got d'aigua, que un cop beguda el llençava el got a la cuneta. Aleshores, l'amic havia de parar el cotxe per recollir-lo i accelerar per tornar a atrapar l'insaciable Ninu

En Sadurní fent l'entrada a la pista municipal d'atletisme de Lloret de Mar, l'any 1980. Arxiu Sadurní Planas Quintana

L'altra peculiaritat en aquesta modalitat esportiva és la solitud durant els nombrosos entrenaments:
«Jo solia entrenar sol». I mentre vas corrent, en què penses? (pregunto encuriosida, pensant en poder-ho aplicar a la natació). «Doncs penso que vull ser el campió del món. Tot i que haig de reconèixer que els anys em pesen i cada vegada se'm fa més dur. Malgrat tot, no m'he lesionat mai i ara, només de tant en tant, em sento un lleuger dolor a l'os del còccix».  En Sadurní recorda, amb certa sornegueria, que durant les competicions, tant a les de mitja com en les de llarga distància, tothom l'avançava a les baixades, però ell els superava a les pujades. El secret que desconeixien els seus adversaris, era que en els pendents en Sadurní es reservava l'energia per poder-los avançar al planer i en els ascensos.  
 
En Sadurní durant la Mitja Marató de Ripoll, una prova de 21 quilòmetres, l'any 1994. Arxiu Sadurní Planas Quintana

Àvid d'esport, també ha provat d’altres modalitats atlètiques, com ara la marxa de la mà del gran marxador del CAP Tino Ruiz, el cros o la pista, i tot i que li han proposat de fer d'entrenador, ell ho ha refusat sempre. S'excusa dient que no tindria prou paciència amb la mainada, ja que considera que no tenen ni les ganes, ni la disciplina, ni la força de voluntat que requereix aquest esport:
«Avui en dia la gent no s'entrena ni es cuida i és per això que es lesionen tant» 
 
De totes les curses, les que recorda amb més enyorança són les de Vilobí d'Onyar, sobretot pels grans esmorzars que esperaven als corredors a la fi de la competició: «Eren tan bons aquells banquets, que ja s'han perdut». Comenta amb nostàlgia. En Sadurní ens demostra que, amb bona forma física, però sobretot amb molta constància, es poden realitzar grans fites, ja que amb cinquanta anys, es va proclamar campió de Catalunya en pista, en la categoria de veterans, realitzant els 5.000 metres llisos en només 18’46,5’’ i el 2013, amb setanta-cinc anys, va competir en la 1a Marató i Mitja Marató de les Vies Verdes, completant aquesta última en només 2h45’ 32’’. 
 
Marc Planagumà, Josep Massa, Chaymae Daouiri, Sadurní Planas Ninu durant el lliurament de premis en 29a edició de la Festa de l'Esport. Palafrugell, l'any 2013. Foto Paco Dalmau Fàbrega

Soci acèrrim del CAP des dels seus inicis com a esportista amateur, l'any 2013 va ser candidat com a millor esportista local masculí on el seu estimat club es va endur el reconeixement com a millor entitat esportiva. Finalment, el 2018, en la 34a edició de la Festa de l’Esport, va rebre la Medalla de l’Esport de Palafrugell. Si el cerqueu a Internet, veureu que apareixen nombrosos resultats en infinitat de proves atlètiques que ha competit al llarg de la seva carrera esportiva. I és que quasi amb vuitanta anys, encara va participar en les curses anuals Girona Esports Parra-La Salle i la Urbana Sant Josep de Figueres, ambdues competicions de 10 quilòmetres de recorregut. «El mateix plaer que em proporcionava el fet de córrer, és el que feia que volgués córrer més i més». Enhorabona, campió!
 
En Sadurní mostrant orgullós una part dels diversos trofeus guanyats al llarg de la seva carrera esportiva. Palafrugell, 22 de juny de 2017. Foto Maria Bruguera


--
I per escoltar-ne més:  

  • Carros de fuego - B.S.O.

dijous, 3 d’agost del 2017

El parlar de Palafrugell. El suro (2a part)

Palafrugell, al fons la torre de can Mario, la fàbrica de suro per antonomàsia a la vila del peix fregit. Dibuix a tinta sobre paper per Maria Ribot Gasull, l'any 1957

En la primera part d'El parlar de Palafrugell. El suro publicat en aquest mateix blog, vaig explicar l'experiència de l'alumnat de cicle superior de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, en l'elaboració d'unes fitxes relacionades amb la parla autòctona palafrugellenca, després d'haver-los anat a fer una xerrada, aprofitant que el suro fou el tema pel projecte interdisciplinari durant el curs 2016-17.

L'activitat, doncs, va consistir a triar diverses paraules o expressions de la indústria suro-tapera autòctona i que una vegada feta la selecció, en grups de dos o tres alumnes d'entre les classes de 5è i 6è, havien d'elaborar una fitxa explicant-ne el significat, cercar equivalències, l'origen, el grau de coneixement i una petita frase, a tall d'exemple, per a poder-la ubicar dins d'un context diferent. La font, en tots els casos, sempre era del llibre del qual en soc coautora, juntament amb en Carlos Serra Mayoral, Coses sentides, el parlar de Palafrugell.

El resultat final, el trobareu aquí sota. La meva més sincera enhorabona a l'Escola, el professorat i, sobretot, a tota la mainada que va participar en el projecte. Fins a la propera!
A cofes, a cabassats
A Palafrugell, qui no ha carrat ell, ha carrat el seu pare o el seu avi

A toc de corn

Anar a la saca

Cap de suro

Catxar

Deixies

Fotre a rodar

Fotre un tap a la boca

Grenyal

Que tomba, que gira…

Rebaixinc

Semblar de can Barris

Ser de mal carrar

Ser prim com una orella de gat

Ser tap i carbassa

Trobar taps a pertot

Xabec

Xiscar 

 
--
Per saber-ne més: