Miquel Bravo i Moncanut, «l'avi Bravo». Un trompetista que va fer les Amèriques

"L'avi Bravo", Llafranc, 1982. Foto realitzada pel seu nét Miquel Bravo Gubert

Casualitats de la vida feren que Miquel Bravo Moncanut, conegut a Llafranc (poble on hi tenia una casa de segona residència) com "l'avi Bravo", nasqués en un llogaret del districte de Matanzas, Cuba, l'any 1891, perquè al seu pare —que era guàrdia civil— el varen traslladar allà amb tota la família fins els inicis de la Guerra de la Independència, el 1898, any en què tornaren a destinar-lo a la província d'Albacete. I després de passar per Lloret, el 1901 aterraren definitivament a Palafrugell.

Família Bravo-Moncanut. Foto d'estudi a Cuba, 1900. Fons: Arxiu familiar

Fou aquí, a Palafrugell, on el jove Miquel començà a bufar la trompeta pel seu compte, perquè des de ben petit ja tenia la dèria de ser músic, i a l'edat de dotze anys ja anava a tocar els goigs durant les celebracions dels oficis de les festes majors dels rodals. Aleshores, veient el potencial que desprenia aquesta jove promesa, el magnífic mestre d'orquestra Trifon Bonany —que aleshores era director de la Coral La Taponera de Palafrugell— el va ver debutar amb poc més de quinze anys al Centro Obrero amb l'Orquestra Vella, tot i que la seva carrera professional fou a través de l'Ateneu d'Arenys de Mar, en una orquestra de Mataró que es deia Siete y Medio. Més tard, formà part de la Principal de Palafrugell, l'Orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia i, finalment, amb la Cobla Orquestra Montgrins amb el famós director i compositor Vicenç Bou. 

Val a dir que en aquesta darrera formació, Bravo fou el primer músic arreu de les comarques gironines que va canviar el cornetí (instrument obligat en les primeres formacions de cobles) per la trompeta. Poc feia pensar que aquell jove trompetista acabaria essent un excel·lent músic, pioner del jazz a tot l'estat i un dels millors trompetistes del moment arreu del món. 

Músics de l'orquestra Escolans de Sant Sadurní d'Anoia, 1917. Miquel Bravo, primer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya

Formació de la cobla-orquestra Montgrins de Torroella de Montgrí, 1921. Miquel Bravo, tercer per l'esquerra, dempeus. Fons: Josep Loredo Moner, autor del blog Formacions musicals de Catalunya

S'explica l'anècdota que durant les proves per entrar a l'Orquestra de Pau Casals, el mateix mestre li va fer l'examen d'accés i en escoltar-li la interpretació de la Cinquena Simfonia de Beethoven, cridà: "Bravo! Bravo!". Ell va pensar que la cosa no anava bé i li va contestar: "Què passa mestre?". "No, no. Si us plau, continuï... Només volia dir-li que ho fa molt bé, bravo! Bravo!", li replicà Pau Casals. Mentre va tocar amb ell, va tenir l'honor de ser dirigit per compositors i directors de fama universal com Richard Strauss, Igor Stravinsky i, fins i tot, el 1924 a París, en motiu dels Jocs Olímpics.

Al 1909, amb tot just divuit anys, Bravo decideix d'anar a fer les Amèriques i s'embarcà amb la trompeta, un feix de partitures i una maleta plena de somnis. I en arribar a l'Havana ja li varen començar a ploure tournées, gires i concerts a cada cantonada amb la companyia d'operetes Esperanza Iris, però també actuà com a solista al Teatro Nacional de Cuba i, com que la premsa l'alabava constantment, va tenir l'oportunitat d'acompanyar cantants i artistes famosos que estaven de gira a Amèrica, com el baríton italià Titta Rufo o la soprano espanyola Maria Barrientos. Els seus solos de trompeta donaven la volta al món, des de Cuba, a Mèxic, Miami, Nova Orleans i a les Illes del Carib..., i fou en aquesta època quan va fer amistat amb Xavier Cugat i també amb Moisés Simons (autor d'El Manisero).

Formació completa de la Demon'z Jazz-Band. Miquel Bravo (ambdues fotografies), el primer per l'esquerra. Anys 30-40. Fons fotogràfic: Gabriel Casas i Galobardas, Arxiu Nacional de Catalunya

A l'Havana Miquel va sortir amb una jove cubanita; la Julia. Un amor impossible, que va haver de deixar per qüestions de família i de feina. I després d'una dècada, enyorat dels seus i amb el compromís del festeig amb qui seria la seva esposa a la península va decidir de tornar, però durant el trajecte de tornada va patir un fort temporal que segons ell havia s'havia salvat de miracle i les seves maletes van anar a parar al fons del mar. Arribà a Barcelona amb el que duia posat: dues camises i uns mitjons foradats. Estava molt abatut. I així ho va fer creure a tothom, fins que al cap d'uns anys va haver de confessar que durant el mal pas a alta mar se'l va passar jugant al pòquer dia i nit (els vint-i-tres dies que va durar la travessia) i ho va perdre tot. Val a dir que aquest fet li donà una lliçó i mai més de la vida no hi tornà a jugar.

El matrimoni Bravo-Isern en una foto d'estudi realitzada durant els anys 30. Fons: Arxiu familiar

Instal·lat a la vila, es va casar amb la palafrugellenca Aurora Isern Pagès amb qui havia iniciat festeig de jovenets, abans de la seva marxa a Cuba. Es podria dir que va ser un festeig d'aquells de correspondència, degut als anys que ell restà a l'illa i de gira fent les Amèriques. Fou en aquella època, però ja residint a Barcelona, en què va fer el pas després de pocs anys amb l'Orquestra Casals, per anar cap a un nou gènere; el jazz, amb l'orquestra Demon's Jazz coneguda com la "Nova Orleans" del Mediterrani i amb aquesta banda acabà la seva carrera artística. 

 

La barcelonina Demon's, coneguda també com a Demon's Jazz-Band o Orquestra Demon's, va ser fundada al 1921 al Gran Café Catalán pel músic Llorenç Torres Nin, a qui tothom anomenava Mestre Demon. Aquest gran pianista i compositor menorquí establert a Barcelona, fou un pioner del jazz a Catalunya i Espanya. Va fer els primers arranjaments jazzístics del país, per la qual cosa li va esdevenir el sobrenom de el "Rei del Jazz-Band" i quan va desenvolupar el seu propi estil el passaren a anomenar el "Paul Whiteman" espanyol. Fou un músic amb tal prestigi que quan l'actriu, cantant i ballarina d'origen mestís Josephine Baker va debutar al Principal Palace de Barcelona, es va fer acompanyar exclussivament de la Demon's Jazz-Band. A més, la Demon's tocava per a les ràdios, enregistraven discos i eren els reis de les festes majors arreu del país. 

Bravo n'era el solista, i es lluïa d'allò més fent filigranes i esvalotant el galliner amb els seus solos i llamadas que posaven la pell de gallina i embogien al personal. Era tal l'efecte que provocava, que el mestre Demon li va dedicar un castís xotis l'estrofa del qual diu: Tenemos en la orquesta un cornetín que es un primor, difícil de imitar, que a todas las muchahas de postín, su cornetín las suele castigar...

Disc gramòfon de l'Orquestra Demon's Jazz i el trompetista Miquel Bravo interpretant Tenemos en la orquesta un cornetín. Editat per La voz de su amo, fabricat per la Cía. del Gramófono SAE. Barcelona, anys 30-40.

Acabada la guerra civil, Miquel Bravo ja no es va dedicar exclusivament a la música. Gràcies a un contacte i després de nacionalitzar-se espanyol, va començar a treballar d'empleat a les oficines de la companyia elèctrica FECSA de Barcelona, feina que va alternar fins al final de la seva jubilació juntament amb la seva gran passió; la música de jazz, combinada amb "varietats" en els cabarets i teatres de la ciutat i fins ben entrats els 70 anys, tocant sardanes. Un gènere musical que no oblidà mai, doncs fou amb aquest que inicià la seva llarga i exitosa carrera. 

Recordo "l'avi Bravo" dels meus estius a Llafranc, assegut sota la porxada de la seva casa (una caseta amb façana de rajoles de colors, que en certa manera sempre m'havia fet pensar en una petita casa colonial) al davant de la plaça del Promontori, però sense trompeta. Sabia qui era, però aleshores (jo no deuria tenir més de quinze anys) desconeixia que aquell ancià, elegantment vestit, sovint abillat amb un barret o boina, a qui agradava de conversar amb tothom i que de vegades oferia algun solo als turistes i passavolants, havia sigut un trompetista de gran nomenada.

"L'avi Bravo" tocant la trompeta amb sordina a la porxada de la seva casa a Llafranc, 1892. Fons: Arxiu familiar

Els anys van passar i la vida em va dur a conèixer al seu fill Ricard (1927-2018), la dona d'aquest, Mari Gubert i el nét, de nom també Miquel (que som de la mateixa edat, aproximadament). Ricard Bravo solia fer broma amb Juanito Piferrer (veieu l'entrada en aquest blog: La història de "Gilda", d'en Juanito Piferrer de Llafranc. Un nom que va portar cua) dient que eren els únics que de veritat eren de Llafranc, doncs ambdós hi havien nascut. La família encara estiueja a la mateixa caseta amb façana de rajoles de colors. L'any passat, l'amic Jordi Cama Rivas em va comentar que pel blog podria escriure la vida de "l'avi Bravo" i, a la fi, li he fet cas. 

Voldria acabar, amb la transcripció de l'article que va fer Josep Roura Roqué , el 1998, a ran de la mort del trompetista, a la Revista de Palafrugell, titulat: L'últim viatge de l'avi Bravo. Un català universal.

"Quan jo el vaig conèixer, a Llafranc, ja tenia vuitanta-cinc anys i va passar molt de temps fins que vaig saber amb qui estava parlant. Les seves converses eren sempre de qüestions de futur, mai sobre el passat. “La revolució és imminent” solia ser el seu bon dia quan encetava el tema del campanar de Palafrugell, que el duia de corcoll. A més de músic, en Miquel Bravo havia fet de barber, de fuster, de taper i de delineant a la FECSA. D’aquí li devia venir la dèria d’acabar el campanar; però no se’n va sortir. La seva gran campanya d’intoxicació no va tenir èxit i es va quedar sol. L’obra encara està per fer... Una altra salutació era: “Avui, festival truita”. Volia dir que el seu noi Ricard, excel·lent músic, compositor de jazz i rei de la pesca de l’orada, havia fet março(1)...

Miquel Bravo, "obligat de trompeta", anys 40. Fons: Arxiu familiar

L’avi Bravo tenia una gran vitalitat, mai no va ser vell. Vivia a Llafranc i es passava el dia xerrant amb tothom, o fent llavi amb la trompeta. Aprofitava qualsevol excusa o esdeveniment familiar per tocar. Els seus solos, les seves llamadas, feien posar la pell de gallina al més insensible. Era impressionant. A Barcelona també el coneixia tot déu, i quan anava a passejar per la Rambla sempre trobava algun conegut per fer-la petar. S’aixecava a les nou i retirava tard. Ben sovint, quan el seu noi tornava de tocar, a les dues de la matinada, el pare encara era al cafè fent tertúlia. Els temes no se li acabaven mai!

El darrer solo. Llafranc, 1984. Fons: Arxiu familiar

Poc abans de marxar d’aquest món l’avi Bravo va participar en dos esdeveniments que considerava com els més feliços de la seva vida. Un d’ells fou l’homenatge que li van fer els amics de Llafranc a l’Hotel Llevant, i l’altre un esmorzar d’estiu, a la cala del Vedell, amb la colla de la Societat d’en Nyoca. Va arribar-hi en barca amb els seus amics Ricard Viladesau, en "Bepes" i l’avi "Mèlio", i un soci forçut el va portar a coll fins a la taula de pedra, per estalviar-li els incòmodes rotllons(2). Després de l’àpat el grup d’havaneres Peix Fregit va arrodonir la festa amb els seus cants i aquell avi, de tant content que estava, en sis hores no es va recordar mai que havia d’anar a fer el riu. Tot un rècord per a un home de noranta anys!

Quan va sentir que li arribava l’hora, va demanar al seu fill que l’acompanyés a fer un viatge de dos dies. La ruta va ser: Barcelona-Palafrugell-Llafranc, i tornada a casa. Les seves sinceres i emotives reflexions en veu alta resumien els sentiments d’aquell personatge que, després de veure tant de món, continuava enamorat del seu país i de la seva gent. Quinze dies més tard, als noranta-tres anys, arran d’una intervenció quirúrgica, el senyor Bravo feia el seu últim viatge. Ens deixava un bon amic, un palafrugellenc convençut i un català universal."

(1)março, fer [cast. marzo] No treure profit d'alguna iniciativa. Tornar amb les mans buides. Tradicionalment, el març és el mes de l'any menys productiu per a la pesca. SIN. fer blau.

(2)rotllons m. pl. Trossos de pedra, generalment de forma rodonenca. Anomenats també còdols. 

--
Per saber-ne més:

• Formacions musicals de Catalunya: Fotos de cobles, orquestres i conjunts de Catalunya
  
• La música es mi amante: Inicios del jazz en España (II). La "Nueva Orleans" del Mediterraneo
• Peuades damunt s'arena: Mestre Demon. Un músic menorquí cosmopolita (I) i (II)
• Swing Produccions en coproducció amb TV3 i TVE: L'home orquestra. L'aventura dels músics catalans a Amèrica 

 I per escoltar-ne més:

• Cerqueu "Orquesta Demon's Jazz" a YouTube