Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dimecres, 11 de març del 2020

Records d'un Llafranc llunyà (Frederic Martí Gich, 1936 +2005)

Frederic mirant cap a l'horitzó des de la petita Venècia de Llafranc, 1945. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland
«He tingut la sort de poder gaudir de Llafranc els meus seixanta-cinc anys de vida. D'una manera més o menys continuada, al llarg d'aquests anys, he viscut en aquest bonic racó. Llavors, no estranyarà ningú, si us dic, per endavant, que tinc una debilitat per aquesta platja.

Postal promocional de la platja de Llafranc, anys 50. Col·lecció Josep Granés Hostench
 
Com que avui toca "retro", deixarem les allaus turístiques actuals per una altra estona i us parlaré d'un temps en què, per mi, Llafranc era sinònim d'aventura, llibertat, independència... En aquests temps, quan encetàvem el mes de juny, i mentre la natura es posava de festa, nosaltres fèiem els últims esforços per enllestir el curs i aprovar els exàmens per no arrossegar cap assignatura pel setembre, ja que aquest contratemps, portava implícit xafar les vacances de l'estiu. A mesura que avançava el mes, ja feia projectes de com passaria l'estiu a Llafranc.
 
Vista de la badia de Llafranc des del passeig, anys 50

Per donació familiar, els meus pares tenien una petita caseta de cós al carrer de Monturiol de Llafranc (veure entrada 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Era una caseta d'estiu; discreta, alegre, amb corrent d'aire i una eixida agradable. Cuina i comuna a fora. A l'eixida hi havia un pou que tenia una aigua tan fresca que entelava el vas quan l'omplies. I com que en aquells temps les aigües passaven per on han de passar i no hi havia filtracions, a més de fresca, era molt bona. En aquella casa, el moble més valuós era un rellotge de paret amb pèndol i peses que el meu avi rellotger havia regalat als meus pares. Cada setmana havies de donar-li corda i d'aquesta manera anava tocant les hores de felicitat que passava a Llafranc i les repetia, perquè no me n'oblidés.
 
Frederic a la façana de la casa del carrer de Monturiol de Llafranc, 1948. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland

He dit que era el moble més valuós, ja que en aquestes cases no hi havia confort. De manera general s'hi portava tot el que feia nosa a Palafrugell i quan arribava l'època d'estiu s'acabava de completar. El dia del trasllat, els meus pares reclamaven els serveis d'en "Berto", del seu carro i del mul que el tirava. Recordo amb tota claredat, les carregades que li fèiem i que portaven a tota la família una setmana de preparatius per no oblidar res: somiers, matalassos, capçaleres, cubells de roba, un cove ple de plats, olles i cassoles..., i així completar el parament de la casa de Llafranc per allotjar set persones (els meus pares, les quatre germanes i jo). La màxima il·lusió era quan -un cop tot ben lligat, en "Berto" em deia: Ja pots pujar! I assegut sobre un matalàs, començava la marxa triomfal d'una hora i mitja de camí, aguantant les regnes del mul que no calia dirigir, ja que es coneixia el camí més bé que cap de nosaltres... El meu pare feia el trajecte en bicicleta i la mare i les germanes feien el camí a peu.
 
Rellotge de paret amb pèndul i peses, aturat en un temps que ja no tornarà... Foto Maria Bruguera

Arribats al carrer de Monturiol, el pare ja ens esperava i amb ell érem els encarregats de muntar els llits, col·locar les calaixeres i omplir un petit dipòsit que donava aigua a la cuina. Mentrestant, la mare i les germanes acomodaven la casa i preparaven el primer repàs a Llafranc. També es posava en marxa el rellotge de peu, que després de nou mesos d'hivernar anunciava el feliç començament d'un nou estiu carregat d'il·lusions. Hi havia tantes coses a fer...
 
Els germans Lluïsa, Frederic i Conxa a la platja de Llafranc, 1937. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Una de les meves activitats predilectes era la navegació. Quantes hores havia passat dalt d'una barca! Tant li feia anar a tirar les armellades amb en "Juanito" (veure entrada La història de «Gilda», d'en Juanito Piferrer, un nom que va portar cua), com anar a acompanyar turistes a Aigua Blava amb la Paulina d'en León Rovira, sortir a la vela o amb el meu pare, que li agradava molt la pesca i em feia seguir sempre que em trobava...
 
Frederic i el seu pare, Paulí, avarant el Ligero, Llafranc, 1945. Autor desconegut. Arxiu familiar Martí-Balland

Us haig de confessar que era un vailet sense control horari; al matí, anava a l'embarcador i el primer que em deia: «Vols venir?» No tenia ni temps d'acabar la frase que ja em tenia a dalt. No preguntava ni cap on anava, ni a quina hora tornaria..., la qüestió era embarcar, agafar el timó i, som-hi!
 
Joan Piferrer Fontàs "Juanito" passejant turistes a bord de la Gilda, Calella, 1958. Autor desconegut. Arxiu familiar Piferrer-Fontàs

Amb en "Juanito" (mariner de tota la vida) solíem anar a calar les armellades les vigílies de festa per compte d'un senyor que li demanava els seus serveis. Solíem sortir cap al tard, quan el sol se n'anava a la posta. Unes vegades era a Cap de Frares (per fora), d'altres a l'Illa, als Ullastres... Al moment de calar, en "Juanito" (dret a la barca) anava tirant les xarxes al mar mentre jo (mà al canvi de marxes) seguia les instruccions: «Ara endavant, a poc a poc. Ara punt mort...» (de sobte) «Enrere!» (ja que la marxa venia malament). «Torna endavant...» I així, fins a acabar les deu armellades (uns cinc-cents metres, aproximadament). Després, mentre la llum del dia s'acabava i els primers fanals assenyalaven el camí de retorn, era el moment de les confidències; en "Juanito" parlava de pesca, m'ensenyava com fer un nus mariner, com distingir una senya de calament i quasi sempre encetàvem alguna havanera que acabava a l'embarcador de Llafranc. 
 
Lluïsa Gich i els seus fills Frederic i Maite, al fons el "Ligero", Cala Estreta, 1946. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Altres vegades, amb la seva barca de pesca feia "lloguers" per acompanyar als primers turistes a descobrir la costa. I així, em vaig anar familiaritzant amb totes les cales de la rodalia: el Cau Feréstec, Cala Pedrosa, la barraca d'en Juscafresa i la platja de Rotlló, Tamariu (de badia fonda) i la seva platja de l'Iris, la lluminositat d'Aigua Xelida (tranquil·la, i plena de reflexos) amb la barraca d'en Gotes i la casa d'en Rosa com a únics testimonis de presència humana... I quan passaves la Punta d'es Blanc començava un dels racons més solitaris i bonics de la costa: Cala Marquesa (allà on l'aigua té color). El Rec dels arbres (accessible solament per a gent experimentada), les Coves d'en Gispert (meravella natural, sobretot si és de bon matí per veure-hi sortir el sol), Cala de Cabres i els penya-segats que l'envolten... I passàvem la Punta d'es Mut per arribar fins a Aigua Blava (de sorra fina i aigües poc fondes). Aquí solia ser el final del trajecte. Tothom a l'aigua i banyada general. Per mi aquests viatges eren perillosos, ja que no sabia mai l'hora de tornada. Els turistes es trobaven bé en remull i qui és que els deia que a casa es decidien a dinar sense mi? Aquest problema es repetia sovint, i quan arribava tot eren cares llargues i reflexions amenaçadores. Ara, però, reconec que els meus pares eren molt comprensius i de forma general tot acabava amb un "sense postres" i algun arrest domiciliari de tant en tant. 
 

Però l'endemà era en León que amb la seva Paulina em proposava d'anar a Cala Estreta. Qui podria resistir-se al "pam-pam" reposat d'aquell motor d'olis pesats que per engegar-lo al matí s'havia d'escalfar el pistó amb un llum de soldar... Les pistonades eren tan reposades i accentuades, que al mateix temps de navegar et feien un massatge vibratori per tot el cos. I així enfilàvem la Punta d'en Blanc i la Punta de la Torre (amb els Caganers, d'aigües somes i garoines a dojo) i tot seguit els Tres Pins (presidint la platja aristocràtica del Canadell). Ull amb els Dos Conills! (escuits traïdors pels principiants), i es Còdol, que dona entrada al Port de Mala Espina (primera de les tres platges del nucli antic de Calella). Amb una platja migrada i amb fons de cintes ve el Port Bo, d'entrada fàcil i emmarcada per les Voltes, que han sentit més havaneres del món. Continua la Llosa dels Encantats, expressa per donar ensurts als que baden, i acaba la trilogia el Port d'en Calau, petita i plena de veles. I mentre la Paulina va traient fum, passem per davant del Port Pelegrí (la platja dels homes), els Banys d'en Caixa, fins a descobrir la font de Sant Roc, platja de Canyers (de difícil accés) i Aigües Mortes (on els pops abunden). Passem la Foradada i els Forcats per enfocar els Castellets, però abans admirarem la roca de Cau Toixó i la platja d'El Golfet*, de dibuix perfecte, aigua transparent i amb una sorra granada que convida a prendre el sol

Postal promocional de la badia de Llafranc des del camí de ronda, al fons el far de Sant Sebastià, anys 50. Col·lecció Enric Bruguera Martí

Abans de passar pel mig dels Castellets, haurem reduït la marxa perquè la maniobra és delicada. Del costat de la penya que ens portarà a Cap Roig, trobarem tots els tons de verds possibles, a causa de les diferents classes d'herba que hi creix. De sobte, la roca ve vermella i aquesta punta acull una de les colònies més importants de gavines de la regió. És fàcil entre març i abril de veure les cries (de pèl gris) que desafien la gravetat entre les escletxes de la roca. Passat el cap, tornem a accelerar la marxa i deixem la Cala d'en Massoni i la Banyera de la Russa per contemplar es Vedell, racó d'aigües quietes i cristal·lines. Seguim per la Cadena i trobem Font Morisca o El Crit, una platja de molt difícil accés, ja que està plena d'escuits i les barques li tenen respecte. Com que no ens hem acostat a terra, trobem tot seguit Cap de Planes i Cala Bona amb la seva barraca (avui reclamada pels ecologistes per haver canviat d'amo). Passem una altra platja i la Paulina redueix la marxa per poder entrar suaument a Cala Estreta. La Paulina tocarà fons abans d'arribar a la platja i els turistes s'hauran de mullar els peus per accedir a la mateixa. Com podeu suposar, les tornades els feia sempre pel camí més recte, si bé no servia de gran cosa, ja que el retard era massa important.»

Frederic Martí Gich. Llafranc, 2001

Postal promocional de Llafranc amb el Ligero, l'any1958. Edicions Mollfulleda. Col·lecció Enric Bruguera Martí

 

armellada f. Tipus de pesca format per xarxes o filats superposats.
cós m. 1 Amplada estàndard d'una casa, equivalent a quatre metres i escaig. 2 Es considera l'amplada aprofitable d'un pi per als cairats de sota la teulada.
eixida f. Mena de terrassa, descoberta o amb porxo, que tenien moltes cases de poble, i que venia a ser l'espai de connexió entre l'habitatge i l'hort, que solia estar al darrere de la casa.
escuit m. Malformació d'escull. Roca a flor d'aigua. Paraula ben pròpia del nostre costaner.
garoina f. Garota, eriçó de mar. Una de les paraules més emblemàtiques de Palafrugell, atès que és l'únic lloc, juntament amb Begur, on les anomenem així. Pronunciat groina.
rotlló m. Pedra generalment de forma rodonenca. Anomenat també còdol.

Definicions extretes del llibre: Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà. 3a edició. Any 2019

Descripció del vídeo: Embarcada amb la família Martí-Gich i d'altres amistats, des de Llafranc fins la Cala Estreta. Any: 1956. Fons: Arxiu familiar Bruguera-Martí

 
*n. de l'a. Arran de la publicació d'aquest escrit a la Revista de Palafrugell, setembre 2023, número 357. El pescador de Palafrugell Jordi Boy Dellonder, em va fer l'observació que als anys dels records del jove Frederic, El Golfet no era cap platja; sinó un conjunt de rocs on era gairebé era impossible d'acostar-s'hi amb la barca. La platja, tal i com la coneixem ara, es va formar al mateix ritme que es començaven a construir els primers habitatges de segona residència a les zones d'El Golfet i Cap Roig, on l'empresa de construcció propietat d'Antonio Cruz, hi anava abocant runa i sorra procedent de les mateixes obres. El Golfet, doncs, és una platja que en podríem dir artificial.
 

-- 
Per saber-ne més:

  • El perfil de la costa, Josep Castelló Regencós "Caste". Any 2003 [esgotat]
  • Josep Bañeras, Els noms del territori · Col·lecció Galeria de personatges Núm. 8, Josep Castelló Regencós "Caste". Any 2012 [consulta en línia]
  • Palafrugell, parada i fonda (any 1959), Una volta a la muralla (any 1984), Som com som (any 1990), Josep Martí Clarà "Bepes" [consulta en línia
 
I per escoltar-ne més:
  • La sardana de Llafranc. Música de Ricard Viladesau Caner. Cobla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona

  • Llafranc, havanera. Lletra* de Josep Martí Clarà "Bepes" i música de Ricard Viladesau Caner, Grup Peix Fregit
 
*La lletra de l'havanera Llafranc la podeu trobar al Web de l'Arxiu Municipal de Palafrugell, dins el fons personal Josep Martí Clarà "Bepes", al llibre Som com som, pàgina 56: https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/josep-marti-clara-bepes

52 comentaris:

  1. Caram quina precisió de geografia i llenguatge que tenia el "tiu Sicu"! No se'n deixa cap ni una. D'això se'n diu gaudir del mar. I molt bones les fotos! Felicitats Maria.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Maria i gràcies, Frederic per explicar tan bé tots els racons del nostra litoral i encara més, Maria, pel que has fet i fas per conservar la forma dialectal de Palafrugell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies pel teu interès lector "anònim"!

      Elimina
  3. Gràcies Maria!I gràcies a en Gich!Molt ben escrit,encomana i tonifica il-lusió per aquest trocet de costa.I també tu, podries escriure rècords teus,de Llafranc jajaja.Ànims!.Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies i potser sí, algun dia qui sap si escriuré sobre els meus propis records i vivències de Llafranc. Tot arribarà...

      Elimina
  4. Records entranyables d'un Llafranc idíl·lic. El pare sentia el salanc des de ben petit i va aprendre tots els secrets de la navegació amb en Juanito, en León o l'avi Paulí... Quins grans mariners! Finalment va canalitzar aquests coneixements en la navegació a vela... Quin privilegi poder anar a pescar amb ell o sentir-lo amb veu ferma dirigint les operacions d'un 'bordo', mentre tenia agafats tres o quatre caps de corda, fins i tot amb les dents!
    Un veritable navegant curtit en mil batalles, amb calma, mal temps o tempesta, com tots aquells llops de mar que malauradament han anat desapareixent... Gràcies Maria, molt bon reportatge... I unes imatges fantàstiques!

    Paulí Martí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Paulí per aquest preciós i sentit comentari vers el teu pare, oncle i padrí meu.
      És veritat que, com que l'article és la transcripció d'un escrit seu, no he pogut entrar en detalls de la seva vida i, tal i com dius, el "tiu Sicu" va esdevenir un gran mariner; un llop de mar de cap a peus i d'aquesta manera, de rebot, també us va amarar el salanc a tots vosaltres.

      Elimina
  5. Un cop més ens acostes els records del passat.
    Malgrat no haver viscut aquest moment, has aconseguit que m'hi senti ben identificada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molts gràcies, doncs és el que vull pretendre a través d'aquest humil blog.
      Una abraçada lectora anònima!

      Elimina
  6. Com sempre Maria, m`agradat molt...era germà de la teva mare, eh?.
    Quim recots tan macos i tan be explicat i ara transmitent per tu,poden gaudir tothom...gracies. Una braçada.

    Joan Pere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joan Pere, sí; era el germà de la meva mare, el meu oncle i padrí.
      Moltes gràcies pels teus comentaris, sempre benvinguts i encoratjadors.
      Una abraçada!

      Elimina
  7. Quin text tan tendre va escriure en Federic! I veient com saltava i es movia dalt la barca de jovenet encara entenem més la seva passió pel mar. M'ha transportat a Llafranc quan era petita i anava descalça carrer Monturiol avall, cap a la platja, per veure quina mida feia el nou llobarro que havia pescat el meu avi Ferran.Eren uns altres temps! Es un Llafranc que portem al cor i ens l'heu despertat. Gràcias familia Martí!.Gràcies Maria per fer-ho possible amb aquestes fotos tan sugerents i entranyables!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un preciós comentari que, per cert, jo també anava descalça al trajecte de casa a la platja, i quan ho has explicat he recordat la sensació de l'asfalt cremant a les plantes dels peus. Però les teníem tant curtides que amb quatre saltirons, quasi sense adonar-nos-en, ja arribàvem a "puesto".
      Moltes gràcies Nuri!

      Elimina
  8. Jo també tinc la sort de gaudir de LLafranc cada any, de petita amb la família des de que muntàvem l'Hotel, un mes abans de Setmana Santa i fins a finals d' octubre que tancàvem i ja de gran amb el negoci propi. Els records que tinc de la infància són molts i molt bons! No recordo el senyor Frederic però sí recordo molt el seu fill, ell i la dona venien cada dia a buscar el seu barco de vela amarrat davant els kayaks i sortien a navegar. Jo no conexia cap més parella de Palafrugell que tingués barcp de vela i navegués cada dia, eren els meus ídols!!! (Per cert, tinc un quadre que va pintar un tal Horacio, un argentí que va estar durant quatre o cinc estius vénen les seves obres al passeig de LLafranc a les tardes , a la pintura hi ha a primer pla el seu vaixell amarrat)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha agradat molt aquest comentari que també m'hi he sentit identificada...
      Per cert, l'Horacio, argentí, home fort, corpulent i de pell molt morena, farà cosa d'un any i mig me'l vaig trobar per Palafrugell. No sabia que havia pintat, doncs sempre el vaig relacionar amb el negoci de la restauració.
      M'agradaria si em podessis enviar una foto d'aquest quadre. Trobaràs el correu a la pestanya de "Dades personals" al final del costat dret d'aquest blog.
      Moltes gràcies!

      Elimina
  9. Llafranc és molt Llafranc, per poder fer-nu una descripció un passavolant turista com jo. Tot perfecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'escriu per molts motius, però sobretot per l'amor o la passió que ens desperta algun tema...
      Moltes gràcies per llegir-lo.

      Elimina
  10. M´ha portat molts records Maria
    Molt bons records. Records de la mare i els avis i també meus.
    M´ha agradat molt i molt
    Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Isabel. Segurament al vídeo hi hauràs conegut més d'una cara...
      Una abraçada a tota la família!

      Elimina
  11. Nostàlgics anys de vacances a Llafranc. Idíl·lic paisatge. Boniques històries. Significativa la pel·lícula que fa viure els moments. Magnifiques fotografies.
    Extraordinari acompanyament musical.
    Bon article. Moltes felicitats Maria! I que per molts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Curiós tot el que ens desperta la nostàlgia; sentiments de tristesa o pena per la gent, els llocs estimats i d'altres records per alguna cosa perduda...
      Per això m'agrada tant la cita del poeta valencià Josep Piera Rubió: "Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital".
      Moltes gràcies Joan per estar sempre aquí i per la gran feina que fas recuperant el Moià més antic!

      Elimina
  12. Lleint els comentaris que posa tothom i els teus, encara m`agrada mes el escrit del teu oncle i padrí...no el vat arriba a conesí en persona... però recordo quan es va morir. Entén la nostàlgia que creant els teus escrit. Una abraçada de nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Pere ets un àngel!
      Està bé de recuperar material antic per moltes raons; personalment, a banda de gaudir-ne molt, penso que s'ha de fer per saber qui som i d'on venim, però sobretot, perquè si no es deixa constància escrita o visual, tot té tendència a perdre's i fins i tot pitjor a desaparèixer per sempre més...
      Moltes i moltes gràcies pels teus comentaris, i ja saps que m'encanta que t'agradi tot aquest material!

      Elimina
  13. M'agrada molt l'escrit del teu oncle, Maria. Com es nota que gaudia al màxim dels seus estius a Llafranc! Quina precisió en descriure el litoral, els noms de totes les platges, llocs coneguts... Tenim un litoral que és preciós, jo l'he pogut resseguir una miqueta amb barca i la veritat, és una meravella! Com sempre les imatges i el vídeo són molt autèntics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Marta! Els teus comentaris sempre són una delícia i molt benvinguts!
      Ja saps que a casa també et seguim, admirem, aprenem i comentem el teu genial "espai de contes"!

      Elimina
  14. Maria, no saps com he gaudit d aquest article de records sobre LLafranc i la teva família. Una delícia que ens transporta a la nostra infantesa. La música de la pel.lícula no pot ésser millor per acompanyar el que era l estiueig d aquells anys.
    aprofito per felicitar-te pel teu treball sobre els ex-vots de Sant Sebastià ...... això forma part de la recuperació de la memòria histórica del nostre poble.
    Gràcies, a les persones com tu, que ens apropen a aquest passat . Felicitacions pel treball. Amèrica

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amèrica, què bé que t'hagi agradat tant.
      La veritat és que llegir-lo amb l'havanera o la sardana de fons ajuda a transportar-te a aquella època.
      Suposo que d'aquí uns mesos publicaré al blog el treball sobre els exvots mariners de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda, que haurà de ser per parts doncs és força llarg.
      Moltes gràcies pel teu suport i felicitacions!

      Elimina
  15. Estimada María... Gràcies per compartir tanta sensibilitat. Tens un cor generós i capaç de lluitar contra l'oblit i ho fas des de la humil saviesa i l'amor incondicional.
    M'he emocionat retrobant al benvolgut Frederic..., actiu guerrer de "julivies" i horitzons blaus amb qui vaig sentir tant de bo i tanta llum!!!
    Abraçada de sol, sal i lluna plena!
    Glòria Cruz

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, aquest comentari és pura poesia! Tens el do de trobar les paraules justes, però que ho diuen tot. Què més es pot demanar, i m'agrada que t'hagi transportat en aquests records tan especials que guardaves encastats en alguna part del teu ser...
      Un petó gran amb regust del nostre salant!

      Elimina
  16. Marieta, noia he quedat parada de tants comentaris que tens enel teu bloc.la veritat es que son justus dons cada vegada que escrius ho fas
    mes be.Ma alegro molt per el teu exit. SISA

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marona estimada, quina alegria em fa el teu comentari que el llegeixo a casa "confinada".
      Sé que seran dies difícils; tens quatre fills, tots vivim relativament molt a prop, però com que tu tens quasi noranta anys i et consideren un "grup de risc" no ens deixen que tinguem contacte físic si no és estrictament necessari.
      En moments com aquest, no saps el que et trobo a faltar; poder-te fer un petó, una abraçada o mirar algun vídeo de papiroflèxia pel YouTube d'aquells que t'agraden tant i que també et fan enfadar quan no et surt el que expliquen, perquè van massa depressa... Doncs ens haurem de conformar amb les coses bones de la tecnologia i fer Skypes, a banda de diverses trucades al dia, i algun reenviament d'un .pps que t'envia l'Amèlia, en Jordi, en Josep i d'altres amics que, com tu, han volgut aprendre de les noves tecnologies i gaudir dels seus avantatges. No hi ha fronteres en el mon cibernètic, i menys entre gent que s'ha estimat físicament.
      Mare, marona, mami estimada, tu que em vares donar la vida, jo t'ho torno amb les ganes que tinc d'escriure i d'explicar les històries d'un Palafrugell que és més teu que no pas meu.
      Moltes gràcies. T'estimo molt i fins ben aviat! La teva filla, Maria

      Elimina
  17. Merci Maria pour tous ses souvenirs qui font remonter tout à coup dans ma mémoire tous ces étés passés là-bas auprès de vous tous. Frédéric, llafranch, la mer, le catalan, toi et tous autres,c'est toutes les vacances d'été de mon enfance. Ces textes me font penser à un auteur de chez moi en France qui a écrit sur son enfance :Marcel Pagnol.
    Je t'embrasse
    Marie Connan, la nièce de Frédéric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Chère Marie, tellement vrai ce que tu racontes… Dans notre famille il y a eu divers « Llafrancs » ; tel de tes grand parents (qui ont été des pionniers ; des premiers touristes aux années vingt et début des teinte), tel de ta mère Claude, tante Colette et, surtout, Françoise, tel de tes cousins et cuisines et même le tien et le mien…
      Des « Llafrancs » différents pour des différents générations, qui n’est pas un mieux que l’autre, puisque tous on l’ha vécut a notre manière et selon nos circonstances… Et comme Llafranc, n’importe quel endroit dans le monde, comme bien décrit votre sage écrivant, Marcel Pagnol. Tout souvenir est valable, puisque est le notre.
      Un très grand merci pour tes paroles et à bientôt !

      Elimina
  18. Maria !!! Preciós, tendre com saps fer sempre, recordant d una manera tant dolça el Llafranc d aquella època i la teva família. Un Llafranc que hem anant visquent juntes en una altre època diferent a la que expliques pero que em recorda moltes coses viscudes semblants a la nostra infantesa i moltes d altres que hem sentit explicar els nostres pares . Per mi com sempre és un plaer disfrutar dels teus escrits i transportar nos en aquells temps.gracies per mantenir viu el record del Llfc dels avis i els pares i un xic de la nostra infantesa i adolescència. Ptns Maria. Susi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Susi per aquest preciós comentari que sé que t'hi has sentit plenament identificada; per tu mateixa com a "nena de Llafranc" i pel record dels teus propis pares.
      Doncs potser sí que, poc a poc, podríem anar recuperant les nostres pròpies experiències...
      Una super abraçada amb regust de mar!

      Elimina
  19. Hola Maria!
    He disfrutat molt aquesta tarda durant una molt bona estona amb la nova entrada al teu blog i els records dels estius dels anys cinquanta del "tiu Sicu" a Llafranc. M'ha vingut a la meva memòria escenes similars dels nostres estius de joventut.
    Moltes gràcies per deixar-me compartir tantes meravelles i tan ben explicades.
    Amb una forta abraçada,
    Joaquín M. Tintoré

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo me n'alegro que hagis passat tan bona estona, però sobretot que t'hagi transportat a les teves pròpies vivències amb els teus...
      Ja saps que admiro la feina que fas i tot el que saps i com ho expliques al teu magnífic blog Línea de Vapores Tintoré.
      Fins aviat Joaquim i Adela!

      Elimina
  20. Hola Maria. Aquesta nit, tranquil·lament (estar "confinada" algun avantatge ha de tenir), he llegit l'escrit de l'oncle Sicu, he vist la pel·lícula i he sentit l'havanera. Aquestes coses mirades pel mòbil perden molt.
    Ha estat fantàstic. El text, descriptiu i poètic, m'ha portat a aquell Llafranc que només he vist a les fotos i he intuït en les converses amb les persones més grans de la família. Desconeixia que en Sicu escrivís tan bé.
    Enhorabona per la tasca incansable que fas de recuperació de la memòria històrica i de la llengua. Sempre em llegeixo les "Històries de Palafrugell". M'agrada la història en general i les teves històries particulars de Palafrugell.
    I pels comentaris veig que ja estàs treballant en un altre projecte. Ets incansable...
    Una abraçada i fins aviat.
    Carme Martínez

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Carme per les teves paraules.
      No tinc pas en ment de treballar en cap nou projecte, doncs no sé fins a quin punt podria interessar poc o molt. De moment només barrino noves històries pel blog, però no se sap mai...
      M'encanta que em segueixis de lluny i també que siguis fan de la història local.
      Fins aviat cosineta!

      Elimina
  21. Gràcies Maria. Em recordo molt be d’en Frederic i de casa vostra de Llafranc. A l’eixida hi vaig menjar la meva primera garoinada!
    Veig que en Frederic també tenia fusta d’escriptor.
    Molts de records a ta mare i una abraçada per tots.
    Lluís Solà

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... Aquella casa de Llafranc que sempre tenia la porta oberta amb aquella cortina de xarxa de pescador que l'àvia mateix havia teixit a mà...
      Moltes gràcies Lluís per seguir-me en la distància física, però no en la memòria dels tots aquest records que també són teus.

      Elimina
  22. Imatges de cala Estreta, en blanc i negre, com la recordo jo, quan de petit hi anava amb els meus pares i el meu germà (la meva germana encara no era al món), muntats tots quatre a la Vespa del meu pare i carregats d'estris "d'anar a marc" i de menjar. Ens quedàvem a dinar a la pineda de sobre, enmig de pins i brucs, amb la remor de fons del mar i del cant furiós de les cigales sota la canícula. Els millors pícnics de la meva vida. Recordo encara aquella vegada que, anant els quatre amb la Vespa (quines imprudències, llavors totalment legals), quan vam arribar davant la Torre Mirona, el masover, vull creure que sense voler per no haver-nos vist, va ben ruixar-nos amb la manguera. També recordo haver-hi anat una vegada amb el taxi d'en Parals amb les àvies i tot. Els petits anàvem asseguts en una cadira petita de balca! Suposo que ningú duia cinturó...
    Eren altres temps, que per desgràcia no tornaran. Felicitats, Maria, a tu i al teu oncle!
    Carlos Serra i Mayoral

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh Carlos, tu sí que podries escriure un llibre amb aquesta subtilesa que tens per descriure tots i cadascun dels records i d'altres històries que et venen al cap...
      És sempre un veritable goig de llegir-te.
      Moltes gràcies pel comentari, company lletraferit!

      Elimina
  23. Maria,
    M'ha encantat aquesta nova entrada del teu blog.
    Les fotos i el vídeo eren fantàstics. I l'escrit del teu tiu molt detallat. Tant, que m'agradaria poder tenir algun dia l'oportunitat de fer el mateix recorregut que va fer ell i anar llegint el que va escriure per poder conèixer de primera mà tots els racons de la costa que hi descriu.
    Fas uns escrits molt macos, saps triar molt bé els temes i els expliques de manera que sembla que t'hi trobis. Ets una artista! Continua així.
    Per cert, alguna de les nenes que hi surten deu ser la teva mare, no? Quina gràcia! Quina d'elles és?
    Paquita S. G.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada amiga,
      Ara des del confinament et dic que quan acabi tot això tindràs l'oportunitat de resseguir la costa i descobrir aquests petits i meravellosos racons.
      Moltes gràcies pels afalacs, però més afalagador és que siguis sempre aquí i que els escrits et transportin cap on tu vulguis...
      Fins aviat Paqui!

      Elimina
  24. Hola Maria.
    T'he de dir que he gaudit molt amb aquest precioses memòries del teu oncle Frederic, i pare d'en Paulí. Com es nota(copiant el títol del llibre d'en Josep Roura)que tots plegats esteu "amarats de salanc".
    Gràcies per la teva tasca divulgadora i no paris mai.
    Ara,a veure si me'n sortiré de publicar el missatge o erraré com en anteriors ocasions.

    Caste

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep "Caste". El teu llegat és un gran referent en la tasca divulgadora d'aquest blog i em fa feliç que hagis gaudit tant amb aquest post, memòries que tu també tens tot resseguint el nostre preciós litoral.
      Moltes gràcies pel teu comentari que sí; aquest cop s'ha publicat!

      Elimina
  25. Quin article més emotiu! M'has fet entrar de ple en el Llafranc del meu pare i del meu.
    La família del meu pare feien exactament el mateix, excepte que la "caseta" la llogaven. Sort que més endavant varen poder comprar un tros de pineda i, el més important de tot va ser fer-hi el pou: si tenies aigua ja ho tenies tot. El pare explicava que va sortir més car el pou (15.000 pessetes dels anys quaranta) que no pas el terreny.
    Aviat hi varen construir una caseta molt semblant a la d'en Frederic: cuina i bany exteriors (amb dutxa i tot,que funcionava amb l'aigua freda del pou).
    Ells també feien el trasllat amb la mateixa carreta i s'instal·laven a Llafranc, però cada dia anaven i tornaven a peu perquè havien d'obrir la botiga de Palafrugell.
    Amb els anys tot va millorar, i varen arribar la moto, jo, el cotxe...
    Però fèiem el mateix: el dia que tocava trasllat es feien les maletes i es repassava tot a consciència perquè semblava que anàvem a l'altra punta de món. I de fet ho era. Tot canviava, excepte que el pare seguia anant a la botiga...
    La resta no ens movíem de Llafranc per a res: la carn es comprava a la carnisseria del costat de casa, que la portava una família de Girona; el peix, sempre fresc, en una parada que es posava arran de riera; fruita i verdures les duia en un cistell una pagesa que passava de casa en casa; i la resta de queviures, a can Fredu o a ca les Marisses (venien gelats marca Marisa).
    I a gaudir d'una llibertat total! Com que tots ens coneixíem... Allò sí que era bona vida!
    Gràcies, Maria, per retornar-me a la meva infantesa i a la dels meus pares!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin comentari més emotiu... A mi també m'has fer viatjar en el temps, perquè he viscut el mateix que tu; de fet vivíem al mateix carrer de Llafranc, nosaltres un xic més cap a la "plaja" i tu més cap a dalt.
      Els records de les botigues de queviures també el tinc ben present, com també el record de les botigueres i els botiguers i corroboro tot el que dius, com la llibertat total i ja res no tornaré a ser la que era.
      Moltes gràcies Marta!

      Elimina
  26. Es la genialitat de tornar temps enrere, gaudir dels entranyables records d'infantesa i dels passats d'orella a orella dels nostres grans estimats. Ens hi trobàvem com una gran família d'estadants, turistes i de cares conegudes. Pot petit i de dolça i bona confitura; poca roba: dos banyadors, quatre camisetes, tovallola i un parell d'espardenyes. Alguna peça de màniga llarga amarinada de salanc per sortir de matinada a pescar amb barca... Salabret i passar la digestió a Venècia pescant gambetes i crancs i algun gòmbit despistat. recollir envasos de begudes a la llosa per abonar al súper de can Trias o les Esteles... anades i vingudes primer a l'embarcador, més tard al Port i amb l'adolescència a la màquina de gelats. Foc de Sant Joan a la Riera i viure la transformació del tros dia a dia... gràcies als que ho podeu transcriure amb tanta emotivitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Pep, no es pot explicar més bé.
      Ho has clavat, com només tu saps escriure i descriure els records, teus i, de rebot, de tots nosaltres.
      Moltes gràcies per aquest comentari inesperat, però que m'ha aixecat l'ànima, ara que més que mai tant ho necessitem...

      Elimina